Reflexions d'euroCOPE

Ahir vaig poder dormir més bé del que em pensava, la veritat. A quarts d’una tot el tsunami conqueridor havia passat i ja només se sentien el brunzit del generador que tenen a Hisenda. El mal tràngol tan sols va durar menys d’hora i mitja, fet que em va deixar més o menys tranquil.

De l’euroCOPE que ha guanyat España en podríem treure algunes conclusions, primerament, cal felicitar i d’una manera clara els jugadors, ja que si fossin búlgars, sens dubte, tots hauríem preferit que guanyessin ells.
Els jugadors han fet un joc bonic i a vegades fins i tot espectacular, cosa que per força havien de fer jugant als equips que juguen. També cal felicitar al seleccionador espanyol de futbol, ja que ha seguit la seva línia i no s’ha deixat manipular per els mitjans de comunicació espanyols que es pensen que tothom ha de fer el que ells diuen. Aragonés no volia Raúl, i no l’ha convocat, fet que li ha comportat milers i milers de crítiques, moltes d’elles, de gent que ara li riu totes les gràcies. On són la gent que anava cridant "Raúl selección"? Doncs són a Colón celebrant el títol i dient "Luis quedate".

Deixant de banda el tema més futbolístic, una altra consideració a fer és el rentat de cara de la "furia roja". El gran canvi que hi ha hagut en aquesta euroCOPE és que qui ha fet els partits no ha estat ni Antena3, ni TVE, sinó Cuatro.
Els de Cuarto i PRISA han fet una feina, aquesta sí, espectacular, han rentat i pintat de nou una selecció que a cada pas que feia li queien vint-i-quatre quilos de caspa, i l’han deixat com un equip modern i simpàtic, l’han deixat com un equip del segle XXI i no com abans, que era un equip més propi de principis de segle XX i que encara jugaven en blanc i negre.

Que PRISA i Cuarto hagin estat els abanderats de l’espanyolitat durant aquests dies no és casual. L’espanyolitat fins ara només era patrimoni del PP, tan que fins i tot quasi s’havien apoderat de la bandera i de l’himne durant el carrusel de manifestacions de l’anterior legislatura. Aquest fet, el de l’apropiació, era vist amb preocupació per el PSOE i per el "gobierno de España", ja que aquest fet els deixava en una posició incomoda pel que fa al sector més nacionalista-autoritari de les seves bases, àlies sector Bono. La solució va ser que PRISA pogués fer el nacionalisme progre bo, és a dir, aquell nacionalisme progre que no és perifèric, aquell nacionalisme basat en la lengua común. I això ha fet.

Cuarto ha fet atractiu l’espanyolitat, Cuatro utilitzant l’euroCOPE ha fet modern i atraient el nacionalisme espanyol, Cuarto ha sabut fabricar certs connectors per fer que més o menys tothom es pugui sentir identificat amb la selecció espanyola. I aquest fet és perillós.

En aquests moments si es parla d’empatia nacional, es pot corroborar que la catalanitat baixa i l’espanyolitat puja, es pot comprovar que la catalanitat es vista com una cosa antiga i tronada, i en canvi l’espanyolitat és el símbol de la modernitat i del guaisme. I aquest és el problema.

España ha articulat en torn dels seus equips internacionals de seleccions tot un entorn mediàtic, de marketing, de promoció i de valors que la situen plenament en una posició còmode per el ciutadà mig espanyol, que ja estava còmode amb les anteriors seleccions "tronades" però ara s’hi senten millor, però també la situen còmode per el ciutadà mig català. Tot va començar amb la selecció de bàsquet i ara ho han traslladat a la de futbol.

Qui digui que els catalans barregen política i esport, la veritat és que no saben del que estan parlant. El pròxim cop que algú deixi anar una barbaritat com aquesta ni haurà prou en ensenyar tota l’euroCOPE de Cuatro i tot el que ha significat.
L’esport és la millor arma que tenen els ESTATS per reafirmar la condició nacional, per enfortir-la i per cohesionar un país entorn a una únic identitat nacional, i España per primer cop ho ha fet, i a més, ho ha fet molt i molt bé.

D’aquesta última reflexió en surten dues conclusions finals. Primer, pobre d’aquell espanyolista-unionista que digui que des de Catalunya s’utilitza l’esport per fer política. I segon, pobre d’aquell pretès nacionalista català que digui que primer s’ha d’enfortir la nació i després ja es buscarà l’estat propi, perquè s’ha demostrat de manera fefaent que només amb poders d’estat es pot fer nació, i l’euroCOPE n’és un exemple.

Personatge de la setmana: Antoni Bassas

Divendres va succeir el que era un secret a veus. Divendres vas dir que marxaves, divendres vas confirmar l’adéu. Divendres vas deixar quasi un milió d’orfes.

El Bassas plega, el Basses se’n va i amb ell marxa també el programa líder del país. El Bassas durant 14 anys, ha sabut fer una radio imparcial, independent, una radio en què tothom hi podia trobar el seu lloc, una radio que no agradava a cap polític, però que alhora agradava a tots, a tots menys al McCarthy unionista del PSC, àlies Joan Ferran.

El Bassas el vaig descobrir gràcies a L’Aquest Any Cent de TV3 sobre el centenari del Barça, programa que va fer que a casa se’l conegués com "el Barças", i també gràcies a les notícies d’esports de dos quarts de nou del matí, quan just abans d’anar cap a l’escola escoltava els apunts imprescindibles del dia.

A partir d’aquell moment el Bassas va passar a despertar-me al matí, amb el seu cèlebre "bon dia són les vuit" i així serà fins el 18 de juliol, en què ho farà per últim cop.
L’últim cop del "bon dia són les vuit", esperem que no sigui el final d’una radio entesa com a mitjà nacional, i passi a ser un agent regionalitzador i aculturitzador al servei, sempre esclavitzant, del sociatisme de caire unionista més descarnat.

Catalunya Radio va perdre el Basté i el Clapés també per incompatibilitats amb la direcció sobre com entendre el format dels programes, i la conseqüència, la seva marxa, ha estat letal per la Ràdio Nacional, ja que ha perdut el lideratge en diverses franges. Ara la nova direcció Culell-Sarsanedes ja ha perdut el "crack" de l’equip, ells sabran com suplir-lo.

Segur que allà on vagui, el Bassas, farà tot allò que sap, fer periodisme de qualitat. I allà on vagui, ens hi trobarà.

Tal i com ell va acabar L’Aquest Any Cent, llarga vida al Barças!

Corporativsme Unionista

La política fa estranys companys de llit. Sí, i no ho dic per el govern de la Generalitat de Catalunya, no, ho dic per el pacte Fernández. Nebrera al Partido Popular en Cataluña.

Aquesta setmana ha estat marcada per la possibilitat de què Alicia Sánchez Camacho s’erigís com a candidata de consens dins les files unionistes radicals, però sembla que l’actual President del PPaC no ho veia amb bons ulls. I al final, pataplam! Pacte entre l’antic règim i el sector renovador. Qui ho havia de dir.

No conec en absolut les famílies del PPaC però és estrany que precisament pactin dos corrents que en principi anaven per vies diferents.
Fernández Díaz representa el PP de sempre, el PP que procedeix d’Alianza Popular del criminal Fraga, el PP de F. Diáz és el PP de la crispació, és el PP anticatalà, és el PP que parlava espanyol al Parlament, és el PP del Vidalquadrisme, és el PP de les essències pàtries, espanyoles per suposat.
En canvi Nebrera es presentava per fer del PP un partit conservador-liberal, es presentava per fer del PP un partit normal. Nebrera fins i tot gosava introduir una via liberal cap al federalisme de l’estat, una via on Catalunya pogués respirar una mica més.

No fa gaire, ja em perdonareu la insistència, hi va haver el procés congressual a Esquerra Republicana, i els mitjans van estar dia rere dia atiant la por de la divisió, de la confrontació, de l’enfrontament, durant dies i dies d’Esquerra només se’n va dir que eren pocs i que es barallaven, durant dies i dies d’Esquerra no es va parar de repetir que tot eren divisions irreconciliables, i que s’estava quasi a l’escissió.

En canvi al PP, ningú en diu pas res. Es pren amb naturalitat que hi hagin diferents corrents i també, fins i tot amb alleujament, es parla del pacte Diáz-Nebreda.

D’això se’n diu tenir amics amb poder, d’això se’n diu corporativisme dependent, d’això se’n diu tenir amics Godó i Planeta

Referèndum i naftalina

Finalment el seny s’ha imposat i el referèndum proposat per el Lendakari Ibarretxe es podrà portar a terme. Avui el partit abertzale, EHAK, ha anunciat que un dels seus diputats votarà a favor de la consulta perquè consideren que ha de ser Espanya qui impedeixi que el poble basc pugui parlar.

El trajecte per fer possible el referèndum basc ha tingut moments molts complicats i difícils de superar, afortunadament però, per als qui creuen en la democràcia, el referèndum es podrà realitzar i el poble basc podrà parlar sobre què és el que realment vol per al seu futur.

D’aquí uns dies quan s’aprovi al Parlament definitivament la proposta de la lendekaritza s’iniciarà tot d’editorials de quasi tots els mitjans en contra del projecte. En diran que no és constitucional, que trenca el pacte de la Transició, que separa la societat basca… tot de sentències que l’únic que faran serà demostrar que l’estat espanyol és incapaç d’entendre que dins seu i conviuen diverses nacions, i que com a tal, tenen dret a expressar-se.

No cal dir que defensar que el poble, sigui quin sigui, pugui donar la seva opinió lliurament sempre és més desitjable que no pas que no ho pugui fer i que per tant la proposta de referèndum, considero, que és del tot lloable i defensable, és més, trobaria una absurditat i una contradicció flagrant que algú que s’autoanomeni demòcrata no defensi el dret dels pobles a opinar via referèndum.

Així doncs el poble basc opinarà. Però la iniciativa d’Ibarretxe no ha tingut la certesa de que tiraria endavant fins avui, i la pregunta és perquè no?
La resposta és simple. No hi ha hagut la certesa fins avui perquè l’esquerra abertzale no havia decantat el sentit del seu vot. I aquest és el problema.

Euskal Herria té un gran problema, i aquest problema és la incapacitat de l’esquerra abertzale de ser un moviment o un partit decent. L’esquerra abertzale fins que no es deslligui de la banda criminal que és ETA no aconseguirà superar la barrera dels 10 diputats, i si no fos per la brutalitat en què actua Espanya no aconseguirien la representació que tenen, perquè el seu projecte de país, d’estat basc no és definit. L’esquerra abertzale té un llarg camí per recorre i la seva força és molt necessària per el País Basc, ja que el PNV pot tornar a caure ràpidament en el regionalisme vassall d’Imaz, i per tant necessitarà algú que la torni a centrar. L’esquerra abertzale necessita un replantejament estratègic, l’esquerra abertzale ha d’evolucionar, no pot continuar sent l’altaveu d’uns "priats" que actualment només maten perquè no saben fer res més en la vida. L’esquerra abertzale ha de pensar si vol ser un Hamàs a la basca o si vol ser la punta de llança de l’independentisme democràtic com Esquerra Republicana.

L’esquerra abertzale manté un discurs passat, manté un discurs d’inicis del segle XX, un discurs que actualment no farà que creixi el sobiranisme en la societat basca. Aquest discurs antic, passat i amb olor de naftalina és el que ha estat a punt de fer fracassar la proposta de referèndum del Lendakari Ibarretxe.

Aquest fet és molt preocupant, perquè a nivell català ara s’està parlant sobre la possibilitat de què les CUP es puguin arribar a presentar en unes eleccions al Parlament de Catalunya. La CUP manté aquest discurs antic, passat i d’olor a naftalina que defensa l’esquerra abertzale.
Si la CUP arribés a treure, cosa improbable, algun(s) diputat(s) a les futures eleccions catalanes, es podria repetir la situació del País Basc a Catalunya, que la proposta de referèndum engegada per el Govern de la Generalitat depengués del(s) diputat(s) de la CUP, i que aquest actués més pensant en el suposat regionalisme de la proposta, ja que no inclouria un referèndum a nivell nacional, més que no pas en sentit de la responsabilitat històrica del moment.

Veurem com evoluciona aquesta intenció d’algun sector de l’independentisme extraparlamentari i naftàlic, però convindria tenir en compte que la divisió només ens fa més febles davant d’Espanya.

Mentrestant a Euskadi, ara que l’esquerra abertzale ha raonat, el poble basc pren la paraula.

Fem sentir la nostra veu

La societat catalana ja en té prou, ja no aguanta més, i quan això passa la societat es mou. Davant de les agressions i dels incompliments per part d'Espanya cap a Catalunya i cap al futur dels catalans i catalanes, només podem fer una cosa: Alçar la veu.

Per poder alçar la veu, però, calen plataformes on poder-ho fer. Avui té lloc al Teatre Nacional un acte d'unió ciutadana en defensa de la sobirania del poble català i en contra de l'intervencionisme del Tribunal Constitucional espanyol.

Un altre acte essencial per la defensa de la sobirania nacional, serà l'Acampada Jove que és l'altaveu més potent que té el jovent demòcrata i independentista per fer sentir la seva veu.

L'Acampada Jove és el lloc de trobada de milers de joves desacomplexats que volen viure la independència i que no volen esperar, l'Acampada Jove significa llibertat i esperança, esperança per viure un futur millor, un futur per viure la independència.

Avui al Teatre Nacional, i al Juliol a l'Acampada Jove, fem sentir la nostra veu alta i clara, com un sol home: El que el poble de Catalunya aprova, ningú té dret a retallar-ho!

Sant Joan. Diada Nacional

Avui és 24 de Juny, avui és Sant Joan, per tant avui és la Diada Nacional dels Països Catalans.

Avui és la Diada Nacional d’una nació adormida, d’una nació que no te consciència de ser-ne. Avui és la Diada Nacional d’una nació que té problemes a l’hora de mostrar-se, que té problemes a l’hora de reivindicar-se, que té problemes a l’hora de parlar, que té problemes a l’hora de sentir-se, avui és la Diada Nacional d’una nació amb molts problemes.

Els Països Catalans es troben des de fa segles partits per totes les trifulgues frontereres que tant Espanya com França han estat capaces d’articular, els Països Catalans des de fa segles que pateixen un intent de genocidi cultural per part dels estats opressors que sembla que amb aquesta opressió recuperin el tremp perdut dels seus fallits i derrotats imperis.

Els Països Catalans avui són una utopia, una gran utopia, segurament la més gran de totes.

Avui tant sols podem imaginar tot el que es podria articular entorn d’uns Països Catalans lliures i independents al si de la Unió Europea. Aquest estat podria ben ser la potència més forta de l’arc mediterrani, aquest Estat dels Països Catalans podria convertir-se en una potència regional capaç de liderar el sud d’Europa.

La potencialitat d’aquest futur estat és innegable. Ja sigui econòmicament, culturalment, esportivament, políticament o tant sols fent ús de geoestratègia, els Països Catalans podrien convertir-se en un dels motors d’Europa i ser un dels estats més avançats del món.

Avui però, encara no podem celebrar plenament la Diada Nacional, avui encara no podem començar a caminar cap a aquesta nova futura realitat. Primer s’han de fer i refer moltes coses, la independència del principat, més presència de les forces democràtiques i independentistes a les Illes i al País Valencià… Queda molt per fer, però si ho fem, si ho aconseguim, valdrà la pena haver lluitat i haver resistit tants anys.

Mentrestant, seguirem gaudint d’aquesta nit de foc, llums i colors, mentrestant seguirem gaudint d’aquesta nit de revetlla, coca, cava i coets, mentrestant seguirem gaudint de d’aquesta nit màgica de Sant Joan, la nit de la Diada Nacional.

Catalans: l'aznarisme no ha mort

No sé si es greu o si és bo, o si és preocupant o què, però començo a constatar que no veig les coses com des dels mitjans de comunicació les pinten, les transmeten i les expliquen.

Fa una setmana ja vaig escriure la meva visió, partidista ho reconec però és com ho veig, del resultat del Congrés d’Esquerra i de la visió malintencionada que creia que en feien els mitjans, ara una setmana desprès no puc evitar fer la mateixa reflexió amb els resultats d’un altre Congrés.

Aquest cap de setmana passat s’ha celebrat a la part sud del país, concretament a València, el Congrés del Partido Popular. Aquest Congrés havia de ser el de l’enterrament públic de Rajoy o el de l’aznarisme, i segons diferent premsa ha sigut l’enterrament d’aquest últim. Aquest Congrés també ha significat, segons els mitjans, l’entronització de Rajoy com a nou líder amb un ampli suport. No comparteixo aquesta visió.

Primerament hauríem de clarificar què és l’aznarisme. L’aznarisme només són diverses cares de diversos dirigents del PP? L’ aznarisme és només una determinada manera de fer política? O l’aznarisme també, i sobretot, és una determinada acció política?
En la meva humil opinió l’azanrisme és més aviat una determinada acció política, més que no pas les cares o les formes de dur-la a terme.

És cert tot i així que el qui i el com influeixen a l’hora de determinar polítiques, però escoltant els discursos dels nous líders populars es pot observar que la línia de flotació segueix sent la mateixa. El que si és cert és que les cares han canviat, han passat de l’Acebes a la De Cospedal, també és cert que les formes han canviat, la manera de parlar és diferent, però el discurs, el què, és el mateix.
En el primer discurs com a Secretaria General del PP, De Cospedal va carregar de manera duríssima contra el Govern de la Generalitat, durant tot el Congrés els atacs contra Catalunya han estat constants. Això és el nou PP de Rajoy?

És veritat, també, que s’ha introduït algunes modificacions i alguns matisos en el discurs popular, però en essència segueix sent el mateix. Rajoy parla d’entesa amb els partits regionalistes de l’estat (PNV i CiU), Rajoy parla de nou discurs per fer-lo extensible a la totalitat de l’estat espanyol, Rajoy i Sirera parlen d’una nova i major sensibilitat popular cap a Catalunya, però no retiren el recurs contra l’Estatut al TC, i a més, tenen com a Portaveu parlamentària al Congrés dels Diputats a la responsable de la redacció d’aquest recurs, Soraya Sáenz de Santamaria.

La nova direcció hi ha com a representants del PP a Catalunya els il·lustríssims dirigents d’"Alianza Popular de los siete magnificos" els germans Fernández Díaz o l’encara més il·lustre Alejo Vidal Quadras, responsable de què Pepe Rubianes estigui pendent de judici per ultratge a la "nación española".

Potser el PP ha canviat de cares i de formes, però el discurs segueix sent el mateix. El discurs del PP segueix sent de confrontació contra Catalunya, segueix sent corrosiu, segueix sent totalitari. O estàs amb ells o ets un potencial terrorista anti espanyol que segur que has pensat com deixar sense pares a la filla de Rajoy.

Sento portar la contrària a gent que segur que en sap molt, sobretot els que estan a sou dels Gurps Godó i Planeta, però senyors deixen-me dir una cosa:
"catalans, l’aznarisme no ha mort".

Personatge de la setmana: Josep Guardiola

Josep Guradiola ha tornat. Dimarts passat va ser presentat com a nou entrenador del Barça el qui va ser capità del primer equip, el qui va aixecar la primera Champions. Dimarts va ser presentat com a nou entrenador del Barça, el noi de Santpedor.

El Barça ha tancat un cicle, un cicle triomfant, però que ha acabat amb una decadència absoluta. El cercle virtuós del 2003 s’ha esfumant en un obrir i tancar d’ulls, això si, en aquest obrir i tancar d’ulls els resultats han estat molt bons.

Ara, desprès d’una davallada important, toca aixecar el cap i dir ben alt i ben clar que "som el Barça, i que mai no hem marxat!". Som el Barça i com a tal aspirem a tot, som el Barça i mai no hem marxat, per tant que tothom es prepari. El Barça de Guardiola, recuperarà els valors de l’esforç, de sacrifici, d’entrega, de lluita, en definitiva, els valors d’equip.

Guardiola torna al Barça en un moment complicat, difícil, però les persones grans, les que marquen època, arribin al moment que arribin saben demostrar la seva vàlua. I Guardiola ho sabrà fer.

Recordo perfectament el dia que el Pep va dir que marxava del Barça. Ho vaig saber per la radio a la Nou, tornant en cotxe d’unes vacances de setmana santa amb els cosins. El que també estic segur que recordaré, és el que estava fent el dia en què el Pep va tornar a casa.

Qui defensa al català?

Un dels debats que més paraules, tertúlies, debats i discussions va generar en l’anterior legislatura, i continua fent-ho ara és la definició del que és o no nació. Tenia 16 anys quan vaig aprendre realment la definició de nació. La definició de nació que practico, i predico, és la que apareixia al llibre de quart d’ESO del meu Institut.

La definició deia així "el terme nació es refereix a un conjunt d’homes i dones units per una sèrie d’elements comuns com ara la història, la llengua, les tradicions, la religió, el dret i que tenen la voluntat d’autogovernar-se".

Aquesta definició de nació és simple i pot ser àmpliament compartida per a tothom, per tant sí s’apliqués al nostre país, la definició hi quadra perfectament. Un dels elements que indica el fet de considerar, o no, una col·lectivitat com a nació és la llengua.

La llengua és un dels elements bàsics per la consolidació de qualsevol nació, i el català per Catalunya i els Països Catalans, també ho és. Últimament, sembla que diferents sectors, ja siguin empresarials o intel·lectuals, han posat el seu punt de mira en contra de la llengua pròpia de més de 12 milions de ciutadans del món.

Fa algunes setmanes el directors de la segona aerolinia alemanya, Air Berlín, publicava en la revista de l’empresa un article carregant en contra del català i acusava al govern balear, d’imposar la llengua catalana i d’arraconar la llengua espanyola de la societat. Aquest fet és una mentida garrafal, però el text seguia dient a mode d’exabruptes tot d’insults cap al català i als seus parlants titllant-los d’antics medievalistes.
Aquest fet no cal dir va rebre la resposta oportuna per part de la població, milers i milers de cartes i mails van inundar les centraletes d’aquesta companyia tant desinformada. La resposta també va tenir resposta de la companyia. La resposta va ser la de denunciar al dirigent d’Esquerra Joan Puig per haver publicat un post al seu bloc anomenat "Air Goebbels". Cal dir que els primers que van demanar que es denunciés al dirigent republicà, va ser tota la tropa de la brunete nacionalcatòlica de Madrid.

L’atac de la companya alemanya no ha estat l’últim atac a la llengua que s’ha patit recentment. Fa pocs dies es va saber que l’Acadèmia de la llengua francesa demanava que s’eliminés la modificació de la Constitució d’aquest país que feia referència a les llengües minoritàries. Aquesta modificació deia que les llengües dites "regionals" també formaven part del patrimoni de la nació francesa, fet que l’Acadèmia ha considerat que atacava als fonaments de la gran nació gal·la.

Aquests fets, com no podria ser d'altra manera, han comptat amb la resposta de rebuig contundent per part de governs, d’institucions i d’entitats que defensen la llengua catalana. Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer tots plegats i sobretot aquells han rebutjat aquestes situacions, és si amb un estat que tingués el català com a llengua oficial, aquestes mostres de menyspreu i d’humiliació serien possibles.

Algú s’imagina que una empresa es rigui a la cara dels holandesos menyspreant la seva llengua? O dels valons? Oi que no? Doncs aquesta és la resposta que hauriem, i haurem, de donar.

Un Estat per defensar la nostra llengua. Un Estat que ens defensi. Un Estat nostre. L’Estat Català del futur, que ja s’acosta.