30 de juny de 2008

Reflexions d'euroCOPE


Ahir vaig poder dormir més bé del que em pensava, la veritat. A quarts d’una tot el tsunami conqueridor havia passat i ja només se sentien el brunzit del generador que tenen a Hisenda. El mal tràngol tan sols va durar menys d’hora i mitja, fet que em va deixar més o menys tranquil.

De l’euroCOPE que ha guanyat España en podríem treure algunes conclusions, primerament, cal felicitar i d’una manera clara els jugadors, ja que si fossin búlgars, sens dubte, tots hauríem preferit que guanyessin ells.
Els jugadors han fet un joc bonic i a vegades fins i tot espectacular, cosa que per força havien de fer jugant als equips que juguen. També cal felicitar al seleccionador espanyol de futbol, ja que ha seguit la seva línia i no s’ha deixat manipular per els mitjans de comunicació espanyols que es pensen que tothom ha de fer el que ells diuen. Aragonés no volia Raúl, i no l’ha convocat, fet que li ha comportat milers i milers de crítiques, moltes d’elles, de gent que ara li riu totes les gràcies. On són la gent que anava cridant "Raúl selección"? Doncs són a Colón celebrant el títol i dient "Luis quedate".

Deixant de banda el tema més futbolístic, una altra consideració a fer és el rentat de cara de la "furia roja". El gran canvi que hi ha hagut en aquesta euroCOPE és que qui ha fet els partits no ha estat ni Antena3, ni TVE, sinó Cuatro.
Els de Cuarto i PRISA han fet una feina, aquesta sí, espectacular, han rentat i pintat de nou una selecció que a cada pas que feia li queien vint-i-quatre quilos de caspa, i l’han deixat com un equip modern i simpàtic, l’han deixat com un equip del segle XXI i no com abans, que era un equip més propi de principis de segle XX i que encara jugaven en blanc i negre.

Que PRISA i Cuarto hagin estat els abanderats de l’espanyolitat durant aquests dies no és casual. L’espanyolitat fins ara només era patrimoni del PP, tan que fins i tot quasi s’havien apoderat de la bandera i de l’himne durant el carrusel de manifestacions de l’anterior legislatura. Aquest fet, el de l’apropiació, era vist amb preocupació per el PSOE i per el "gobierno de España", ja que aquest fet els deixava en una posició incomoda pel que fa al sector més nacionalista-autoritari de les seves bases, àlies sector Bono. La solució va ser que PRISA pogués fer el nacionalisme progre bo, és a dir, aquell nacionalisme progre que no és perifèric, aquell nacionalisme basat en la lengua común. I això ha fet.

Cuarto ha fet atractiu l’espanyolitat, Cuatro utilitzant l’euroCOPE ha fet modern i atraient el nacionalisme espanyol, Cuarto ha sabut fabricar certs connectors per fer que més o menys tothom es pugui sentir identificat amb la selecció espanyola. I aquest fet és perillós.

En aquests moments si es parla d’empatia nacional, es pot corroborar que la catalanitat baixa i l’espanyolitat puja, es pot comprovar que la catalanitat es vista com una cosa antiga i tronada, i en canvi l’espanyolitat és el símbol de la modernitat i del guaisme. I aquest és el problema.

España ha articulat en torn dels seus equips internacionals de seleccions tot un entorn mediàtic, de marketing, de promoció i de valors que la situen plenament en una posició còmode per el ciutadà mig espanyol, que ja estava còmode amb les anteriors seleccions "tronades" però ara s’hi senten millor, però també la situen còmode per el ciutadà mig català. Tot va començar amb la selecció de bàsquet i ara ho han traslladat a la de futbol.

Qui digui que els catalans barregen política i esport, la veritat és que no saben del que estan parlant. El pròxim cop que algú deixi anar una barbaritat com aquesta ni haurà prou en ensenyar tota l’euroCOPE de Cuatro i tot el que ha significat.
L’esport és la millor arma que tenen els ESTATS per reafirmar la condició nacional, per enfortir-la i per cohesionar un país entorn a una únic identitat nacional, i España per primer cop ho ha fet, i a més, ho ha fet molt i molt bé.

D’aquesta última reflexió en surten dues conclusions finals. Primer, pobre d’aquell espanyolista-unionista que digui que des de Catalunya s’utilitza l’esport per fer política. I segon, pobre d’aquell pretès nacionalista català que digui que primer s’ha d’enfortir la nació i després ja es buscarà l’estat propi, perquè s’ha demostrat de manera fefaent que només amb poders d’estat es pot fer nació, i l’euroCOPE n’és un exemple.

2 comentaris:

Albrock ha dit...

Pedro, m'estic preocupant perquè últimament estic d'acord amb el que escrius.
I sí, l'esport és un gran nacionalitzador. Ara, l'esport de veritat, de masses, no el puntxenpac.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,
Tranquil, que a la raó tothom hi acaba arribant!