27 de març del 2009

Calaix de Sastre II


Continuem en període d’exàmens, així que els post amb contingut via píndoles segueix en plena aplicació.

Un dels temes que durant la setmana ha assaltat les principals portades dels diaris i a ocupat les tertúlies de ràdios i televisions, ha estat l’anunci de la retirada de les tropes espanyoles de Kosovo. Aquest fet va ser anunciat per Chacón i va causar gran malestar a totes les instàncies internacionals des de l’OTAN fins a la nova administració de la Casa Blanca.
"L’equívoc" de Chacón sembla que ja està en vies de solució i que la turmenta ha passat, ara bé, haurà passat l’enrabiada inicial de les organitzacions internacionals i dels governs aliats, però el que és evident és que Espanya desprès d’aquesta jugada mestra queda amb poc prestigi internacional a més que ha demostrat que qualsevol inestabilitat interna pot causar un cop de timó en la seva política internacional, fet que a partir d’ara la farà ser considerada com un soci no fiable.
Realment és una bona noticia, tot el que desgasti a Espanya en matèria internacional és una bona noticia per aquelles que no volen viure sota el seu jou. A més, aquesta situació ha demostrat que els espanyols saben perfectament que la independència és possible i que l’ampliació interna de la Unió Europea serà un dels desafiaments que Espanya haurà de fer front en un futur pròxim. Decisions precipitades com aquesta així ho demostren.

Un altre tema que s’ha anat arrossegant des de la passada setmana ha estat tot el que ha envoltat el tema de les mobilitzacions estudiantils en contra de la resposta dels Mossos del passat dimecres 18. La manifestació d’ahir dijous va transitar amb total normalitat, responsabilitat i de manera pacifica, desautoritzant tot una corrua d’autoritats universitàries i del departament d’interior que pretenien desdibuixar les mobilitzacions inculpant-les amb tot d’acusacions infestes. Saura però, continua al govern i no pensa dimitir…
Ara només cal esperar que des del departament d’universitats s’impulsi novament la taula nacional de negociació, i que aquest cop hi participin tots els estaments, per parlar sobre com es pot millorar la implementació del Pla Bolonya.

Un dels temes més importants de la setmana ha estat l’aval del Parlament europeu a la immersió lingüística alhora que també les lloances de la Comissió Europea a la nova llei del cinema que obliga a que hi hagi un 50% de les cintes en català. Aquestes són dues grans noticies, dues noticies que han de fer reflexionar a certa gent del país. Primerament constatar el fracàs del Partit Popular i el seu intent barroer d’intentar que el Parlament Europeu critiques la immersió, un sistema que ha garantit que a Catalunya se sàpiguen més llengües que en qualsevol regió del seu refotut estat. I en segon lloc i sobre la llei del cinema, a CiU li hauria de caure la cara de vergonya pel seu nul sentit de país i pel seu inexistent sentit d’estat. Criticar la llei del cinema adduint que el més important és donar suport als empresaris i deixar el català per més endavant degut a la crisi econòmica, és d’una baixesa moral que fa marejar.
Des de fa alguns mesos tot de dirigents de CiU han dit per activa i per passiva que a Europa no s’hi pot anar a construir país, que a Europa els elements identitàris o singulars de Catalunya no hi tenen cabuda, si així pensen ho tenen molt fàcil, que votin directament al PP o al PSOE i que deixin que la bona gent del país pugui fer confiança a aquells que sí que creuen que és precisament a Europa on és més necessari que mai defensar els drets dels catalans.

Ahir es va saber que el Parlament basc el presidirà un diputat del Partit Popular. La veritat és que cada vegada que hi ha alguna notícia referent a Euskadi i per televisió surten representants del PSOE o del PP rient amb amples somriures, l’estómac fa una giravolta i el dinar torna a pujar per on poca estona abans havia baixat. La democràcia al País Basc ha estat violada, la democràcia al País Basc ha sofert la pràctica per antonomàsia de la Restauració borbònica. La tupinada. Qualsevol persona que es declari demòcrata no hauria de tolerar tals aberracions, ja que al fer-ho es convertirà en còmplice d’un fet tan greu com aquest.

I per últim. Demà se sabrà si a Vilafranca hi ha un canvi d’alcalde ja que demà hi ha l’Assemblea d’Esquerra que serà la que decidirà o blanc o negre, o un o l’altre, o R o R, canvi o continuïtat, o F o P.
Fer política implica mullar-se, fer política implica prendre decisions per més que totes les opcions siguin no bones.

4 comentaris:

Albrock ha dit...

La llei aquesta del cinema m'entristeix. Que doblar pel·lícules extrangeres sigui "fer país" és ridícul. Només els països europeus on la gent té un nivell baixíssim d'anglès (Espanya, França, Alemanya i Itàlia) es fa la tonteria aquesta del doblatge. Catalunya no hauria de seguir aquesta línia. I si ja és ridícul i malsonant sentir películes doblades al castellà, encara ho és més quan estan doblades pels 4 dobladors professionals del país...

Que n'aprenguin d'Estats Units, on les pel·lícules mai es doblen... Jo diria que això del doblatge és una relíquia d'un passat en el què la gent no podia llegir i per tant no hi havia més remei. Ara no hi ha escusa. Gastar els cartutxos en aquesta idiocitat em fa pena.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

"Que n'aprenguin d'Estats Units, on les pel·lícules mai es doblen" quina xispa que tens!

La llei el que també diu és que s'ha de potenciar les pel.lícules subtitulades, que es com es fa a la majoria de països avançats.
En tot cas és un avenç i només des d'una ment regionalista i acomplexada es pot criticar una llei que apuntala la immersió.

Albrock ha dit...

hahaha home és veritat, les pel·lícules estrangeres no es doblen mai (i també n'hi ha aquí, tot i que és cert que només freqüentem aquest tipus de cinemes l'elit intel·lectual...).

El que em semblaria una llei excel·lent seria una llei que fes que hi hagués més pel·lícules amb versió original, però subtitulades en català. De fet així també ens acabriem assgurant que la l'elit del país i la gent amb algun futur prometedor seguissin immersos lingüísticament. Així hi hauria dues vies: pel·lícules en versió original subtitulades en català per la gent amb cert nivell, i les películes doblades pels demés.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

La llei diu precisament això.