3 de març de 2009

Llengües i Poble


Un dels puntals que la premsa espanyola intenta fer emergir en el debat públic i polític és el model lingüístic que s’executa a les comunitats autònomes de l’estat espanyol on es parlen diferents llengües, és adir, la pròpia del país i el castellà.
Al llarg del temps ha provat diferents fórmules, des del ja mític "manifiesto de los 2300" encapçalat per Losantos, passant per el Foro Babel i Ciutadans, i finalment anant a parar al "Manifiesto por la lengua común" i a la UPyD de la nova estrella emergent Rosa Díaz. Aquestes iniciatives, almenys als Països Catalans, Galiza i Euskal Herria, han tingut un escàs ressò.

Però si d’una llengua cal parlar en relació a aquests mitjans, aquesta és el català. Han estat centenars i centenars de campanyes en contra del català i de la seva ensenyança. Totes aquestes campanyes difamatòries dels mitjans espanyols en contra de llengua catalana i sobre la seva teòrica imposició, només es poden dur a terme o des d’un racisme exacerbat, o des de la més absoluta incultura. Jo em decanto per la primera, ja que només cal anar un dia a qualsevol lloc dels Països Catalans i parlar en castellà i enlloc, repeteixo: enlloc, es trobarà algú que no entengui o no sàpiga parlar la llengua d’Hernan Cortés.
Les colpejades més sagnants que aquests grups ultres han fet en contra del català s’han centrat en el model d’immersió lingüística de l’educació catalana.

Davant d’aquest atac sistemàtic dels mitjans espanyols, és evident que qui ostenta la direcció política del país, el govern de la Generalitat, es respongués d’alguna manera. Normalment, les reaccions a aquests atacs es limiten a dir que la pràctica totalitat de la població catalana està a favor d’aquest model, i punt. D’altres, quan el tema va més pujat, s’esgrimeix que és un atac frontal al model de societat català, i que per tant, s’intenta des de fora desestabilitzar la realitat catalana intentant portar a la pràctica una guerra de llengües.

Aquest argument però sembla que no acaba d’agradar ni convèncer a la premsa de la metròpoli, ja que contesten dient que no s’ataca a la societat ni a Catalunya, sinó només al govern que duu a terme una política "nacionalsocialista". A més que afegeixen, per acabar de donar coherència i dotar de matèria cultural-històrica l’argument, de què durant el franquisme el dictador espanyol quan se l’atacava responia que s’estava atacant a Espanya, quan en realitat se l’estava atacant a ell. En fi, exactament el que fa el Govern "social-secesionista" català.

Davant d’aquest fet però només la veritat pot desarmar tanta demagògia i odi malaltís.
La societat catalana, tal com recordava ahir el President Montilla, s’ha construït ella mateixa amb un ideal que es pot resumir en quatre paraules "Catalunya: un sol poble", i és aquesta voluntat de formar un sol poble la que ha fet possible que Catalunya tot i ser, de l’estat espanyol, qui té més càrrega d’immigració, continuï sent el que és, un sol poble. De la mateixa manera que quan van arribar les immenses onades d’immigració espanyoles dels anys 50-70, la societat va ser capaç d’integrar aquestes persones en el concepte "un sol poble". La societat catalana no està trencada per la llengua que parla, no hi ha guerra de llengües.

El model lingüístic que s’aplica a Catalunya és el necessari per poder seguir mantenint l’ideal "d’un sol poble", ja que permet que la societat no es divideixi per motiu de llengua. Per tant quan s’ataca el model lingüístic desenvolupat des de fa més de 25 anys a Catalunya, s’està atacant de forma clara, i sense eufemismes que valguin, a la societat catalana en ple, i en conseqüència, al país mateix.

Espanya no suporta que Catalunya sigui un sol poble, ja que ella no ho ha pogut ser desprès de quasi 300 anys de total domini econòmic, polític i militar.
Atacar la societat catalana i els valors que la configuren, és atacar el nucli central del país per intentar segregar la població, perquè tot i que a Euskadi els espanyols ho hagin oblidat, no hi ha nació ni govern que s’aguanti sense la seva gent. I a Catalunya la seva gent ha triat ser un sol poble. El català.

3 comentaris:

Anònim ha dit...

Bé, segons Maquiavelo un estat pot sostindrès sense el poble però, com tu dius, és molt complicat.
M'encanta això que dius del poble català; si hi penses es veritat.

No ho se, potser si que critico que aquests manifestos son detestables, però crec que tambè ho és la idea contraria, es a dir, afirmar un maltractament a la actualitat del castellà per sobre del català, tot i que no es fa amb els mateixos mecanismes dels que tu parles a l'article

Toni Jover ha dit...

Ei Pere, tot i que coincideixo amb tu en l'essència del que vols transmetre a l'article, objecto sobre un detall (potser no tan detall):

"De la mateixa manera que quan van arribar les immenses onades d’immigració espanyoles dels anys 50-70, la societat va ser capaç d’integrar aquestes persones en el concepte "un sol poble"

Catalunya no va integrar els onades d'immigració espanyola, bàsicament perquè durant el franquisme, Catalunya no existia (més enllà dels cors i els tímids actes d'una població captiva). Si de cas, i per ser justos, podriem dir que alguns immigrants espanyols, malgrat les dificultats, van aconseguir fer-s'hi un forat, i amb el temps, se'ls va anar acceptant i veient com a congèneres.

Segurament el balanç de relacions ha oscil·lat entre depredació i camaraderia, però cap poble del món (i menys sense una situació lingüística i cultural normalitzada o competències en immigració) pot integrar un 100% addicional de població de fora en 10-20 anys.

Deixem-ho en que l'autèntic miracle d'aquest país fou que no ens tiréssim tots plegats els plats pel cap, o que el català encara existeixi. En condicions normals, els catalans hauriem d'estar exposats en un museu :-P

Pere Sàbat ha dit...

Adri,

Els manifestos el problema que tenen és que es fan sense trepitjar la societat catalana. És com si jo afirmés que Catalunya el 90% de la població és independentista perquè és la realitat que jo veig. I no és això.

Toni,

Tens raó. No he puntualitzat prou aquest punt.
E´s evident de què no es va integrar la immigració dels 50-70, el que si que crec però, és que la gran majoria d'aquesta gent ha acceptat el lema de "Catalunya: un sol poble". Tot i que és clar que no han acabat integran-se en el projecte nacional.

I si, Catalunya és un autèntic miracle de la humanitat.

Gràcies per l'apreciació.