30 d’abril de 2009

Cent dies d'esperança


Ahir es van celebrar els cent primers dies de la nova administració del President Barack Obama al capdavant dels Estats Units d’Amèrica. Aquests cent primers dies, tot i tenir llums i ombres, cal fer-ne una valoració positiva.

Obama va entrar al despatx Oval en una situació en què els Estats Units no gaudien en cap cas ni de la supremacia econòmica ni política elementals durant el segle XX i inicis del XXI. A més però en política interior, els EUA patien una crisi econòmica com feia dècades i dècades que no es veia.
Obama cent dies desprès de la seva proclamació com a President dels EUA continua gaudint d’un alt percentatge de suport popular que frega el 68%, tan sols per sota de l’altre President de masses dels EUA contemporanis, J.F. Kennedy, que va arribar al 82%.

El president nord-americà ha sabut en aquests 100 primers dies imprimir un ritme a la política americana que ha fet possible visualitzar el canvi que va prometre, o més ben dit, ha permès que es vegi que el famós "change" no era només un eslògan, sinó que anava de debò.

El que no es pot negar és que en grans àrees el govern Obama ha iniciat canvis significatius. El més indicatiu podria ser en matèria internacional on els EUA han passat del "hard power" al soft, una variant entre la utilització dura del poder i la tova. Hillary Clinton com a màxima responsable de la política exterior ha desplegat en 100 dies un gir important, començant pel replantejament de les relacions amb Cuba que, si bé l’embargament va ser positiu quan es va imposar, actualment no beneficiava en res a cap dels dos països ni a la regió. El canvi però no acaba aquí, s’han replantejat les relacions amb l’Amèrica llatina i normalitzat, en la mesura del possible, les relacions bilaterals amb Veneçuela amb la tornada de l’ambaixador a Washington.
En relació a la Guerra de l’Iraq s’està en la bona línia d’iniciar la tornada a casa de la majoria de tropes, i s’ha optat, correctament, per centrar les forces contra el terrorisme a l’Afganistan i al Pakistan.
Per últim, destacar la primera acció de la presidència Obama: tancar Guantánamo. Més simbolisme i missatge en una sola acció, difícil d’aconseguir.

A nivell econòmic també s’ha notat el canvi. El pla d’estímul econòmic, més ambiciós que el de Zapatero, està donant resultats, i segons s’afirma des del Tresor ja s’entreveuen les primeres llums de la recuperació. A més Obama s’ha guanyat gran credibilitat quan va anunciar que restaria de les ajudes federals a AIG les indemnitzacions que els seus directius s’havien acordat desprès de la fallida, un fet impensable amb l’anterior administració.

Tanmateix hi ha ombres. En aquests cent primers dies encara no s’ha iniciat el que serà el gran projecte de la Presidència d’Obama, i de tots els demòcrates: la reforma sanitària. La veritat és que només començar la legislatura la reforma va iniciar el camí del pedregar amb la dimissió del secretari de sanitat, però amb el ràpid nomenament de Sabelius com a substituta sembla que es podria iniciar aviat.

Un altre tema és en relació a si s’inicia un judici cap als responsables d’ordenar tortures a la presó de Guantanamo, un fet que moralment no tindria discussió, però que políticament podria sortir car, i més en base a esgarrapar suports puntuals de les files republicanes pel "bipartidisme".

Aquests 100 primers dies acaben amb la brillant notícia de què el senador republicà Arlen Specter es passa al bàndol demòcrata al Senat elevant així a 59 els electes del partit del President. Aquesta notícia podria ser determinant ja que a l’espera de què un jutge acabi de dictaminar si l’escó de Nebraska que ostenta el Partit Demòcrata és correcte, ja els republicans n’han impugnat la votació, els demòcrates arribarien a la xifra de 60 senadors, nombre amb què podrien evitar el bloqueig de l’oposició i d’aquesta manera les iniciatives presidencials de to marcadament "roosevelt" podrien tirar endavant sense haver-les de negociar amb el GOP.

Cent dies de canvi i d’esperança. Cent dies d’accions ambicioses, però que ara caldran assegurar. Obama gira a l’esquerra, i cal que no s’aturi.

2 comentaris:

Albrock ha dit...

"no gaudien en cap cas ni de la supremacia econòmica ni política elementals durant el segle XX i inicis del XXI. A més però en política interior, els EUA patien una crisi econòmica com feia dècades i dècades que no es veia"

Apa aquí! La retòrica de l'apocalipsi potser us la creieu els europeus, però aquí ningú parla ni de crisi ni d'hòsties.

I l'escó que està en joc no és a Nebraska, sinó a Minnesota; on l'impresentable comediant jueu Al Franken ha acabat sortint finalment elegit. Els demòcrates em sembla que estàn avergonyits de tenir aquest personatge al Senat, però vaja com gràcies al populista-intervencionista Specter arribareu el 60, ja podreu començar el vostre petit període dictatorial.

I els primers 100 dies Pedro, no és que hagi passat gran cosa, a banda de gastar-se una milionada impressionant en tan poc temps.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

Merci per la correcció de l'estat de l'escó, tota la raó.

I sí, els democrates arriben als 60!!!!

Home, els 100 primersdies, és veritat no han estat la "bomba", però déu ni do!

PD: Visca l'Specter!!