1 de maig de 2009

Tres en Una


Que la crisi econòmica no era broma, era evident. Que la crisi no era qüestió de dos dies, és evident. Que la crisi encara té recorregut, és evident. Que la crisi l’està pagant les classes populars, és evident. Però el que també és evident és que als Països Catalans la crisi colpeja amb més força que a la resta del món.

Al conjunt dels Països Catalans la crisi produeix els mateixos efectes que a la resta de països, però el país té la petita peculiaritat de pertànyer a Espanya, i per tant, a ser sotmès a un règim fiscal que fa esfereir. Així doncs cal sumar l’asfixia del dèficit fiscal, l’escanyament financer i la crisi global. Tres en una.

Realment sortir-se’n és altament complicat, sobretot perquè es depèn de les mesures econòmiques que promogui "el gobierno de españa" que, suposant que siguin les apropiades, es basen sobretot en salvar el mercat financer, un mercat del qual els Països Catalans no en són grans receptors, ja que la seva economia es fonamenta, sobretot Catalunya, en el sector industrial, a més que les entitats financeres presenten una bona salut, i no rebran per exemple els 9.000 milions d’euros de la "Caja de Castilla la Mancha" d’un exdiputat socialista.

Sobre el dèficit fiscal i el model de finançament doncs poca cosa més es pot dir. Ja es porta quasi un any de retard en l’acord sobre el nou model de finançament, un model que seguint el que diu l’estatut de La Moncloa poca cosa positiva podrà aportar. Poca cosa, sí, però tot i que poca "el gobierno de españa" es nega a complir la llei intentant que l’asfixia econòmica de la Generalitat obligui al Govern a acceptar una proposta inacceptable.
En quant al dèficit fiscal, només cal esperar que els estudis independents, Madrid no ho farà, continuïn calculant la barbaritat d’aquest genocidi econòmic que Espanya perpetra als Països Catalans amb l’escandalós 10% a Catalunya, el 6% al País Valencià i el brutal 16% a les Illes.

La pregunta és què s’ha de fer per poder superar aquest fet. La solució a mig i llarg termini és, òbviament, la independència, però i mentrestant què? Mentrestant el que no poden acceptar de cap manera els dirigents nacionals és un model de finançament que no permeti als territoris de la nació avançar, i cap model de la Salgado ho permetrà.
Fa uns mesos el conseller Huguet va afirmar que si el model no arribava al primer any a com a mínim 2.000 milions per a Catalunya, la Generalitat hauria de reduir serveis. Aquesta seria la pitjor notícia que podria haver-hi, ja que qui patiria la reducció d’aquests serveis no seria gent que porta els fills a l’escola alemanya, sinó les classes populars i més desafavorides del nostre país. I això no es pot permetre ni tolerar, i molt menys des d’un govern d’esquerres.

Davant d’aquest panorama; crisi global, asfixia financera, dèficit fiscal; el govern i els partits han d’aixecar la bandera del concert econòmic per als Països Catalans. S’ha d’apostar per el concert com a mecanisme per poder sortir de la situació econòmica actual.

Només d’aquesta manera l’economia del país, i de les famílies, podrà recuperar-se i reforçar-se. Diuen que en algunes llengües crisi s’escriu igual que oportunitat, doncs aprofitem-la!

Cap comentari: