8 de maig de 2009

I el que queda...


El barcelonisme està en ple estat de gràcia. Desprès de dos anys d’insofribles derrotes, humiliacions, errors, vergonya i d’una capacitat autodestrictiva que fa fredar, amb mocions de censura incloses, els seguidors blaugranes encadenen, de moment, cinc dies per la història.

Primer va ser el meravellós 2 a 6 al Bernabéu, davant de les restes de la galàxia merengue ensorrant-se, un resultat que passa per sobre el 0 a 5 dels Cruyff, Reixach, Sotil o Asensi, un resultat que entrona als jugadors de Guardiola en el selecte club dels històrics del Barça. Però tot i el "chorreo" de dissabte el tema no es va acabar aquí. Dimecres a la tornada de les semifinals de la Copa d’Europa contra el Chelsea, altre cop pujada d’adrenalina i pulsacions a tot drap. Desprès de 80 minuts d’estat apartats de la final de les finals de Roma un xut salvador de "Don" Andrés va donar el bitllet als blaugrana cap a Itàlia. Immens. Cinc dies per la història que no fan més que posar el toc de qualitat a un any fabulós i, pràcticament, impossible d’igualar.

El Barça ha enamorat al món sencer, menys als necis, amb un futbol total. El futbol del Barça és toc, precisió, elegància, excel·lència. Veure un partit dels elegits blaugranes és com veure una obra d’art en moviment, com si un quadre del Tàpies es mogués o com si els personatges de les pintures del Sorolla cobressin vida. Una delícia.

Però el més gran de tot això és que encara queda un llarg camí per recórrer. Encara cal acabar de matar la feina. Encara cal guanyar els títols.

Diumenge hi pot haver la primera oportunitat de sentenciar matemàticament la lliga si els resultats acompanyen. Passi el que passi diumenge, dimecres que ve el Barça juga la primera final, la de la Copa. Dimecres doncs es posa el segon altar d’aquesta temporada màgica. I al cap de 15 dies, a Roma, la final més absolutament brutal de tots els temps: Barcelona vs Manchester. Els dos millors equips d’Europa. Els dos que millor juguen.

El camí que ens ha portat fins aquí, fins avui, ha estat bonic, màgic, però el veritablement meravellós és que encara podem seguir gaudint d’aquest espectacle tan espectacular que és el Barça.

Encara queda molt per fer.

1 comentari:

Eduard ha dit...

A mi la celebració de dimecres em va semblar una mica passada de voltes, essent només una eliminatòria... L'entenc més aviat com una continuació de la de dissabte.
Seguint la tradicional desconfiança dels barcelonistes: "Espera't, que encara no hem guanyat res!"