7 de maig de 2009

Sense Paraules


M’assec davant de l’ordinador per començar a escriure el post d’avui i la veritat és que em falten paraules per descriure el que voldria descriure.
Aquesta situació no és nova, sovint a l’hora de començar a escriure un article costa trobar el fil, la fluïdesa, el punt des d’on la cascada de paraules avançarà i acabarà desembocant en un escrit, més o menys potable. Avui però és diferent. No és qüestió del començament, no és qüestió de com continuar ni tampoc de trobar la frase final, no. Avui és molt més complicat, avui no hi ha ni les paraules.


Per què, com es podria escriure el que va passar ahir? Sí, es podria dir que va ser apoteòsic, que va ser esglaiant, d’infart, sí, però seria una realitat esbiaixada, incompleta, perquè ahir va ser molt més que tot això.

Ahir va ser gran, molt gran, va ser increïble. Ahir ni amb el millor guionista de misteri, ni amb la millor novel·la de Dan Brown s’hagués superat tal guió. Intriga, angoixa, nervis, desesperació, tenacitat, entrega, miracle.
No hi ha manera de descriure-ho.

Descriure el partit és més o menys fàcil, les brillants cròniques dels diaris d’avui així ho mostren, però el que va significar, el que es va sentir durant el partit, això ja és més difícil.

L’estat gèlid en que es va desenvolupar el matx a partir del minut 9 amb el golàs d’Essein, va recordar massa l’experiència d’un any abans quan el Manchester United va eliminar al Barça per 1 a 0 amb un gol també fora de l’àrea en els primers minuts. Però ahir havia de ser diferent.

A mesura que avançaven els minuts i tot continuava igual la desesperació anava fent acte de presència fins que aquesta al final va deixar pas a la renuncia, una renuncia en la qual els jugadors mai es van entregar, uns jugadors que fins al darrer segon van continuar lluitant, perseguint la glòria. I aquesta va arribar com un raig de llum amb forma de xut estratosfèric d’Iniesta, d’aquell que mai marca, des de fora de l’àrea, un gol que porta al Barça per sisè cop a la final de la Champions. El que va succeir desprès només el millor castell de focs podria acostar-s’hi. Un assortiment de crits, salts, emocions, picades de mans, abraçades van esdevenir els protagonistes d’uns minuts, hores, en què l’excitació va ser màxima.

Sense paraules. No hi ha punyetera manera d’explicar què carai va passar ahir més enllà del resultat estricte. Ahir el Barça va fer quelcom molt gran, tan gran que encara s’ha d’inventar la paraula que ho pugui descriure.

Cap comentari: