3 de juny del 2010

El Barça Desprès de Laporta


Ara ja sí, ara ja ha començat la campanya a la presidència del Futbol Club Barcelona. Un cop acabada la tasca de validació de les candidatures, on tots els que van aconseguir les firmes han passat el procés, s’inicia la campanya que ha de portar a la Llotja del Camp Nou al successor de Laporta.

Quatre són els aspirants al màxim càrrec del barcelonisme, un càrrec que durant set anys l’ha ostentat qui segurament més ganes tenia de presentar-se a les eleccions: Joan Laporta. La tasca de Laporta durant els seus set anys de mandat és, inqüestionablement, d’excel·lent, i qui ho negui ho fa per mala fe o per un tactisisme estúpid. Només cal que es faci una mirada endarrera i veure quin equip i quin club teníem l’any 2003 en comparació amb el d’ara.

Al 2003 teníem un entrenador, Antic, que havíem fitxat a mig hivern per substituir l’etapa Van Gaal 2.0 i a l’equip hi jugaven primeres espases com Rochemback, Mendieta, Enke i un sens fi de jugadors que per sort ja no són el Barça. Però a més a més, teníem una directiva presidida per el tàndem Gaspart-Reyna que era la riota del món futbolístic i no futbolístic. Un equip que considerava un èxit arribar a disputar la fase prèvia de la Champions i que en aquest últim any resava per poder entrar a la Copa de la UEFA. Econòmicament estàvem si fa no fa en la mateixa tònica, o potser pitjor i tot. La famosa motxilla pesava tant que encara ara es nota el seu pes. La caixa estava totalment buida. En definitiva, teníem un equip, un club i una directiva que no s’adequaven per a res al què és i significa el Futbol Club Barcelona.

Però hi va haver el canvi, la revolució, l’aire fresc. Van arribar al club una generació de professionals, de gent capaç, formada i competent que van donar a la institució un rentat de cara que la va deixar com nova. El grup liderat per Laporta comptava amb Ingla, Soriano, Godall, Rosell i Vicens com a màximes espases del què havia de ser el nou Barça. I es va aconseguir la transformació. El Barça va refer un equip de perdedors i el va transformar amb un grup de jugadors que lluitaven per guanyar fent una aposta arriscada per un entrenador novell, quan tot apuntava que havia de ser el defensiu Scolari (via Rosell) qui acabaria entrenant l’equip. La transformació va ser un èxit. I la consolidació amb Guardiola al capdavant encara més exitosa. Dues Champions, quatre lligues, una Copa, una supercopa d’Espanya i una d’Europa i un Mundial de Clubs. I això només en futbol.

El Barça amb els set anys de Laporta ha esdevingut el millor club del món.

Ara el que cal, el que s’ha d’aconseguir, és fer un pas més. Millorar els àmbits que es poden millorar, institucional, social i econòmic, i consolidar i estabilitzar l’àmbit esportiu.

Per fer aquesta tasca es requereix primer de tot tenir un projecte, un equip de persones i un líder capaç de liderar aquest procés que exerceixi de manera molt diferent a la manera de dirigir dels últims temps de Laporta.
I el Barça està de sort, perquè hi ha una candidatura capaç de portar a terme aquest repte. Marc Ingla i la gent del “Més Barça Que Mai” són els que per formació, capacitat, credibilitat, coneixement i honradesa poden portar el Barça a l’excel·lència, el lloc on es mereix i el lloc on tots el volem.

2 comentaris:

Eduard ha dit...

A mi també és la candidatura que m'inspira més confiança, perquè és on hi ha més gent de l'equip renovador de fa set anys.
De tota manera, no crec que, si guanya el Rosell, sigui cap desastre.

Pere Sàbat ha dit...

Eduard,

Sincerament crec que si guanya el Sandro sí que pot ser un desastre. Evidentment el club seguirà endavant com sempre ha fet, ara bé, l'arribada de Rosell és tot un canvi en la mentalitat del club. Hi ha el perill que els fitxatges els torni a fer la portera del Nuñez i que la Junta intervingui en l'apartat esportiu.

És important que la filosofia Barça=èxits es mantingui. Ha costat molt trencar amb el model del segle XX, el de Nuñez, cal sobretot no tornar enrera, perquè qui ho pagarà serà el club.
De Nuñez, ja n'hi va haver prou amb un, i de Gaspart, també.
Per no parlar dels pactes rosell-Boixos. Amb ell tornaran a entrar, li donen suport incondicional. A més, ell és el candidat de tot el sector negocis de l'establishment, un sector negocis vingut a menys.
En definitiva, si guanya rosell no s'acabarà el món, però potser el Model Barça sí.