Imatges

Diuen, que sovint val més una imatge que mil paraules. I és ben cert. En el món en que vivim, un món dinàmic, estressant, fugaç, una imatge pot donar tota la informació necessària sobre qualsevol tema.

Ahir amb uns amics parlàvem sobre el procés de primàries d’Esquerra i sobre com les diverses candidatures aprofitaven la xarxa per transmetre les seves idees i programes. En la conversa també vam parlar sobre els díptics en paper, i el resultat és clamorós. Tot i que cap de nosaltres és expert en imatge, es poden fer diverses consideracions.

Hi ha candidatures que sembla que estan encorades al passat, ja no només en idees sinó també en imatge.
Mirar el fulletó de Reagrupament.Cat és com mirar la propaganda del partit a meitat dels anys 90. RCat incompleix quasi tots els grans ítems que la propaganda política ha de complir, lletra massa petita, tot atapeït, portada estil paleolític, colors que casen menys que la nietissima i l’Oleguer…. Suspès clar. Queda clar que la modernitat en imatge encara no ha arribat a certs llocs del país.

ERC Futur presenta un díptic, l’única candidatura que també el posa via internet, acceptable. Ara bé els colors triats són horripilants. Combinació de blanc i blau. Ja sabem que el Niubó ha posat més d’un cop amb la samarreta de l’Espanyol, però tampoc n’hi ha per tant. El logo de la candidatura també produeix calfreds, les "n" marcades en blau queden tant bé com la Melani en bikini.
Tot i així s’ha de reconèixer un intent de canvi. La introducció del blanc és positiva però la utilització del blau és una llicència massa carregada de simbolisme com per passar-la per alt, ja que el blau és el color que usen els partits conservadors. El resultat final és també de suspès.

Gent d’Esquerra és la candidatura que en aquest aspecte aposta clarament per seguir, amb alguns matisos, la imatge corporativa del partit sobretot en quan a colors. Ara bé, el web és molt potent i el fulletó també. Lletra clara, text espaiat, colors que combinen, imatges…
La veritat és que aquest fulletó encarna una modernitat que ni ERC Futur ni RCat oloren.

L’altra candidatura que queda, la que s’ha situat en segona posició en les primàries en nombre d’avals, Esquerra Independentista, és la que més innova i modernitza la imatge corporativa.
El tipus de lletra emparada és modern, dinàmic. Els colors són colors suaus i entren visualment.
EI demostra novament que és la candidatura necessària per als temps que estem vivint, EI demostra que és la candidatura que porta la modernitat al seu ADN, EI demostra novament que és el canvi necessari per Esquerra.

Esquerra ha de fer un gran canvi en idees i formes, però també en imatge corporativa, idees com l’Esquerra Digital van caure de manera sospitosa a finals de Juny del 2007. Esquerra en els últims quatre anys ha redissenyat la seva imatge de manera molt positiva, modernitzant-la i adaptant-la als nous temps. El que no es pot permetre el partit és retrocedir anys i panys en aquest aspecte tant clau en els nostres dies.

9 de Maig, dia d'Europa

Avui fa 58 anys a París es va produir un fet històric. Un fet que avui celebrem. A París avui fa 58 anys es va llegir la declaració Shuman. Aquesta declaració va ser l’inici de la construcció europea, l’inici d’un somni, l’inici de la pau.

Avui doncs, és el dia d’Europa i és un dia per celebrar, però sobretot per pensar.

Europa avui poc té a veure amb aquella inicial Europa dels 15. Avui Europa té aproximadament uns 500 milions de persones i en formen part 27 estats. Europa ja no és només una unió econòmica sinó que ara també és una unió política. Europa ha canviat.

Europa té davant seu grans desafiaments, per una banda ha de seguir sent un gegant econòmic capaç de competir amb els Estats Units, amb Rússia i amb la cada cop més potent Xina. S’acoten temps difícils i complicats per l’economia, i Europa hi ha de fer front. Un altre repte que té la Unió és la dimensió política. Rebutjat el Tractat Constitucional ara el Tractat de Lisboa ha d’intentar fer avançar políticament Europa cap a un reforçament polític. Els Estats han de cedir poder polític a la Unió. Últimament s’ha pogut veure com Europa ha actuat desunida en matèria internacional, ja que la majoria d’estats han reconegut la independència de Kosovo, mentre que una minoria reaccionaria s’hi ha mostrat histriònicament en contra. Europa si vol avançar cap a un projecte polític seriós ha d’actuar amb una veu potent i única en matèria internacional. A les tres de la matinada hi ha d’haver una persona que pugui despenjar el telèfon vermell. I ara no hi és.

Europa també ha de fer front al debat sobre els fons de cohesió, sobre on i sobre què es destinen.
Europa a més, aviat s’haurà de posicionar sobre l’ampliació interna, ja que Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya estan iniciant projectes independentistes. Cal recordar que aquests projectes són, en la major part, projectes europeistes ja que no conceben altra alternativa que ingressar com a membres de la Unió Europea. Els estats petits en l’actualitat són els que més i millor poden funcionar, i Europa els necessita. L’ampliació interna farà més forta Europa, a més, les nacions que es volen independitzar són nacions riques, prosperes i treballadores, fet que les farà ser donants més que no pas receptores dels fons de cohesió.

La construcció europea és un procés complicat i difícil però necessari i beneficiós i que planteja nous horitzons i noves oportunitats.

El futur és Europa, el futur és nostre.

Curant ferides

Davant la humiliació que vam patir ahir, el psicòleg m’ha recomanat vivament que recuperés emocions i vivències passades per tal de superar el mal tràngol d’aquests dos anys sense títols. Per aquesta raó he llegit aquesta redacció, una redacció que vaig fer fa anys en uns temps en què la il·lusió general entorn de l’equip era la de l’inici d’un cicle triomfant que ahir va tocar campanades a morts.

"Dissabte a les vuit de la tarda era molt complicat veure algú pels carrers, tant de Vilafranca com de qualsevol ciutat del país o de l’estat. La raó? Molt senzilla, era el 19 de novembre. A primera vista aquesta data no te res d’especial, tot i ser la vigília del 30é aniversari de la mort del Dictador feixista espanyol Francisco Franco, però no, la mort del dictador no era la raó. La raó era que es jugava l’últim clàssic de l’any, es jugava el Madrid –Barça.

Però què te de diferent aquest partit? Aquest miserable partit de futbol que fa paralitzar a mig país, que fa que depenen del resultat seguidors d’un dels dos bàndols no sopin o que milers per no dir milions de persones estiguin enganxades davant el televisor o la radio seguint el que fan o deixen de fer els vint-i-dos elegits al terreny de joc.

De causes del perquè d’aquest partit n’hi ha moltes, des del que pensa que és un enfrontament encobert entre España i Catalunya o des del que simplement vol veure un bon espectacle. També pot ser que simplement no t’agradi el futbol, però com que sembla un crim no participar d’aquesta febre futbolística tothom acaba veien el partit.
En tot cas de causes n’hi ha tantes com seguidors d’un i altre equip hi ha , ja que tothom te la seva manera de viure’l.

De conseqüències tantes com de causes, però aquestes van lligades intrínsecament al resultat del partit. Dissabte en vam poder veure unes quantes, ja que no es normal que Dissabte a la nit tirant ja cap a Diumenge la rambla de Canaletes estigui inundada de color blaugrana, no es normal que a dos quarts de dues a l’aeroport del Prat hi hagi més d’un miler de persones cantant i cridant tot esperant un avió que torna del pont aeri… però segons sembla aquests fets ja comencen a ser normals…

Els clàssics cadascú els viu d’una manera diferent perquè els sentiments, les emocions que et produeix no són exclusivitat de ningú, sinó que tothom pot gaudir-ne, tant si es blanc, negre alt o baix.

I sens dubte aquesta és la grandesa del futbol, i del clàssic."

El resultat d’aquest partit va ser el memorable 0 a 3 amb l’actuació estratosfèrica de Ronaldinho.

Rendir-se o lluitar. Aquesta és la qüestió

Empat o l’inici de la retirada? Aquest és el dubte que tinc desprès de les primàries que es van celebrar ahir als Estats de Carolina del Nord i d’Indiana per escollir el candidat demòcrata en les eleccions del 4 de novembre a la Presidència dels Estats Units.

Crec que no descobreixo res a ningú si dic que per mi el candidat demòcrata a les eleccions del novembre seria una dona. Ara bé, tots els arguments que he anat acumulat primària rere primària, patacada rere patacada, resurrecció rere resurrecció comencen a perdre valor i consistència.

La situació actual per la candidatura de Hillary Clinton és complicada, sobretot desprès de la pírrica victòria a Indiana i la, no per esperada, dolorosa derrota a Carolina del Nord. Hillary actualment es troba a quasi 200 delegats d’Obama i és quasi impossible poder acostar-s’hi significativament en nombre de delegats de cara la Convenció de l’agost. Per tant a Hillary només li quedarien els súper delegats o que es repetissin o s’acceptessin els resultats de les primàries de Michigan i Florida on la senadora va arrasar per poder obtenir la nominació demòcrata.

És cert que Hillary ha aconseguit compactar la seva coalició d’electors i que aquests constitueixen el perfil de l’americà mig, fet que sumat a que ha guanyat a tots els grans estats, menys Carolina del Nord, li dóna un poderós argument de viabilitat presidencial davant dels súper delegats, però tampoc és prou poderós per fer decantar als càrrecs del partit a favor d’ella ja que en contraposició Obama pot posar que ell ha guanyat en més estats, té més delegats i té més vot popular. En aquests moments Hillary ho té quasi impossible per poder girar qualsevol d’aquests tres arguments a favor seu.

Davant d’aquesta situació Hillary té dues opcions. La primera seria retirar-se de la cursa demòcrata i donar pas així a Obama, però si fes això, no seria una Clinton. No, Hillary lluitarà fins al final per aconseguir la nominació, tot i que per fer-ho s’hagi d’esperar fins a finals d’agost a Dennver. Aquest fet però pot tenir conseqüències devastadores per al Partit Demòcrata, ja que per culpa de la batalla fratricida entre Hillary i Obama pot donar ales a John McCain i pot privar-los de tornar a la Casa Blanca. I aquest és l’objectiu número u que tant Obama com Hillary han de tenir al cap. Sigui qui sigui el candidat demòcrata, aquest ha de guanyar al novembre.

No em faria molta gràcia ser en aquests moments dins al cap de Hillary, perquè hauria de prendre una decisió transcendental. Hillary ha de decidir si seguir amb la campanya fins al final amb el risc de fracturar el partit o retirar-se i posar fi al somni de tota una vida.

Les cartes sobre la taula

Ahir totes la candidatures que aspiren a liderar Esquerra Republicana a partir de les primàries i del congrés del juny van fer oficials el nombre de firmes que avalen la seva candidatura.

La candidatura que més avals ha aconseguit és la de Gent d’Esquerra que encapçala Joan Puigercós i que té a Joan Ridao com a candidat a Secretari General. Gent d’Esquerra ha aconseguit al voltant de 2,200 signatures a favor d’aquesta opció, realment una acció de força que marca més o menys cap on van els tirs en la conclave republicana.
Puigcercós està recollint els fruits de molts anys de contacte amb el territori i sobretot de tenir tota una xarxa de quadres intermitjos que s’han involucrat molt amb la seva candidatura. De cara al 7 de Juny, crec que Puigcerós guanyarà les primàries a la Presidència i que ho farà amb un nombre de vots bastant més elevat que dels avals presentats, en canvi crec que Ridao no tindrà gaires més vots que aquests 2,200 que l’han avalat.

En segon lloc es col·loca Esquerra Independentista que té com a candidat a President Jaume Renyer i com a candidat a Secretari General a Uriel Bertran i que han aconseguit al voltant de 1000 firmes d’avals. EI ha aconseguit situar a Uriel Bertran amb 934 firmes com a segon candidat a Secretari General.
Amb aquest suport Uriel Bertran se situa com el candidat més capacitat per poder disputar la secretaria general a Joan Ridao.
Esquerra Independentista tot i els auguris interessats d’algú ha aconseguit les firmes i a més ho ha fet folgadament, fent un cop de puny sobre la taula i dient clarament que hi ha gent que vol canvis i que no es conforma amb petites operacions d’estètica, oferint un projecte clar, engrescador i modern.

En tercera posició hi ha el Reagrupament.Cat que presenta Joan Carretero i Rut Carandell.
RCat partia d’una posció de sortida com els abanderats del canvi, però els avals els han deixat per sota d’EI ja que cap dels dos candidats superen el líder d’Esquerra Independentista.
RCat, i crec que tenen raó, tindrà vot ocult o si més no vot que no s’ha volgut comprometre avalant la candidatura, per tant faria bé tothom de no menysprear al corrent crític ja que podria ser que algú s’emportés alguna sorpresa.

Un darrer lloc se situa ERC Futur, la candidatura avalada per Josep-Lluís Carod-Rovira i que encapçalen Ernest Benach i Rafel Niubó.
ERC Futur tot i que partia com a candidatura capaç de disputar a Gent d’Esquerra el liderat del partit, en una clara voluntat de bipolaritzar les primàries, només ha presentat 764 signatures per cada candidat tot i que afirmen que en tenen 1480, però que no les presenten fan per protegir la identitat dels signants de cara a unes suposades llistes negres.

El fet de presentar la meitat de les firmes teòricament aconseguides fa una mica de pudor.
La veritat és que la gent de ERC Futur han de ser molt males persones perquè han condemnat al Gulag més de 250 persones! Aquestes 250, 257 concretament, són les firmes de més que han presentat de les estrictament necessàries. Com han pogut enviar a aquestes persones a una morta tant segura i dolorosa?

La veritat és que crec que ERC Futur no ha aconseguit més firmes i s’amaguen darrera d’aquesta ombra de la por a Calàbria per tal de disfressar el seu fracàs. És més, ERC Futur està duent a terme una campanya en negatiu plena de desqualificacions i de llançament continu d’atacs contra la transparència i l’honorabilitat de certs companys de partit. ERC Futur hauria de saber que les campanyes en negatiu normalment s’acaben girant en contra.

Ara només s’haurà d’esperar la validació de les signatures, i desprès, començarà la campanya.

De 1922 al 2008

Sovint hi ha imatges que ens fan tremolar, que ens desagraden profundament. Sovint hi ha imatges que produeixen dolor al pit, sovint hi ha imatges que produeixen calfreds. No, no estic parlant de les celebracions del Madrid, a qui aprofito per felicitar, ni de tot l’espanyolisme ranci que desprèn el club blanc, si no que parlo d’una imatge que vam viure la setmana passada a Roma.

A Itàlia al passat mes d’abril es van celebrar eleccions legislatives i municipals i les dues van donar a la dreta uns resultats triomfants, van guanyar les legislatives amb majoria absoluta i també van recuperar després de molts anys l’alcaldia de Roma. Precisament del triomf de Roma volia parlar.

Que la coalició de Berlusconi presenti un candidat que es defineix com a post-feixista no hauria d’estranyar, ja que en la seva llista electoral n’hi havia uns quants i a més, alguns d’ells formaran part del govern. No, el que ens hauria d’estranyar, tot i que potser ens hauria de preocupar, és que ara aquests individus no s’amaguen del seu passat (o present?) feixista sinó tot el contrari, ara en fan ostentació. Durant la campanya un membre de la llista berlusconiana, fa afirmar que ell tota la vida seria feixista, declaració que només va rebre critiques dels partits de centre esquerra i d’esquerra d’Itàlia, la dreta i el centre-dreta van fer-ne cas omís.

El cas més rellevant però ha sigut l’arribada al poder romà del post feixista Alemanno. Alemanno va basar tota la seva campanya en el populisme anti- immigració centrat contra els gitanos i en contra la delinqüència, fins aquí cap problema, cadascú pot fer servir els límits de la demagògia de la manera que més li convingui, ara bé el que si que ens hauria de preocupar són les celebracions que es van produir desprès d’anunciar-se la victòria post-feixista a la capital napolitana.
En aquestes celebracions es van poder veure clarament com desenes i desenes de seguidors de l’alcalde electe enlairaven el braç fent la salutació feixista de Mussolini. Altres accions que ens haurien de preocupar també serien per exemple que en un míting de suport a l’alcalde, el mateix Berlusconi va acabar les tradicionals salutacions finals amb una enlairada de braç fugaç o que al ser preguntat sobre les salutacions feixistes de les celebracions, Berlusconi respongués que estava encantat i que ells (el seu partit) eren la "nova falange romana".

Segurament no s’han de magnificar aquestes accions de caire feixista, però el que és clar és que a Itàlia, i a d’altres llocs d’Europa, el feixisme i l’extrema dreta estan creixent.
En referència a les salutacions feixistes en les celebracions de Roma, pot ser que algú digui que eren els més radicals del partit i que no és compartit per la majoria dels votants, potser però no em convens. Això vol dir que quan els "radicals" d’Esquerra criden a la seu electoral desprès d’unes eleccions "Independència" aquest crit no és compartit pels votants del partit? O que quan els "radicals" del PP quan criden "españa, españa" els votants en defugen? No. Segurament la majoria dels votants d’Alemanno no són partidaris del feixisme, però si una part. I això sí que és preocupant.

Durant ascens de Hitler al poder la majoria d’intel·lectuals, la majoria de la classe política i la majoria de la societat mundial en general, no van oposar-se amb la suficient fermesa a l’avançada impertorbable del Dictador fins al poder absolut, sense voler dramatitzar, seria trist que ara la història es repetís.

Personatge de la setmana: Frank Rijkaard

Era cap a finals de juny del 2003 quan a la Sala de premsa del Barça va aparèixer un home quasi desconegut. D’ell sabíem que havia dirigit la selecció holandesa en l’eurocopa del 2000 fent-la arribar fins les semifinals on va ser eliminada per Itàlia als penals i que posteriorment havia fet baixar a segona l’Sparta de Rotterdam.

Aquest desconegut es va convertir en la primera peça del cercle virtuós de Laporta, un Laporta que tant sols tres setmanes abans havia guanyat les eleccions al club amb una àmplia majoria sent bandera d’un discurs il·lusionador i engrescador.

Aquest desconegut cada com ho va ser menys i amb la seva manera de treballar i amb la seva manera de tractar la gent va anar fent-se conegut.
La primera part de la temporada del seu debut va ser francament dolenta tot i així es va acabar amb una notable segona posició per davant del Madrid Galàctic que va iniciar la seva caiguda a l’infern.
Aquest cada com més conegut va inculcar l’esperit guanyador a una plantilla jove, plena de grapa i assedegada de títols. Títols que van arribar al segon any, un segon any en què es va guanyar la Lliga i en què més d’un milió de persones van sortir pels carrers de la capital del país per festejar conjuntament amb l’equip el títol i en què més de 100.000 persones desprès van omplir l’estadi per seguir la festa dels campions.
L’apoteosi va arribar al tercer any. El doblet. Lliga i Champions. Amb el doblet també va arribar l’entronització de l’equip i d’aquest ara ja popular entrenador que va portar a la glòria tot un equip, tot un club. La final de París va significar el punt màxim d’aquest primer cercle virtuós. Tot el que s’ha esdevingut a partir d’aquesta data màgica, la data del 17 de maig del 2006, ha estat fracàs rere fracàs.

La temporada passada i l’actual signifiquen el final d’una relació que ha fet que aquest desconegut esdevingui conegut i que tothom sàpiga el seu nom. Aquestes temporades signifiquen el final d’una relació que ha permès al Barça guanyar en cinc anys dues lligues i una Champions.

És una veritable pena que Rijkaard i el Barça acabin així, en el fracàs com a norma absoluta. Rijkaard havia articulat un equip per guanyar, però la permisivitat excessiva en determinats moments i amb determinats jugadors ha tingut com a conseqüència que el cercle virtuós triomfant de Laporta s’acabi enfonsant en un mar d’arenes movedisses.

Ara en el moment en què tot arriba al final, és el moment de dir adéu i gràcies per tot, Rijkaard.

Fira del Vi, Capçanes

Fa uns dies deia que Catalunya patia una crisi profunda, que es trobava perduda, sense rumb i sense un projecte nacional clar. Avui a més s’ha sabut que, segons apunten diverses fonts, el Tribunal Constitucional retallarà encara més l’estatut de La Moncloa pactat per el Mas i ZP. Tot i el ribot, aquest estatut té set recursos d’inconstitucionalitat presentats per diversos Governs espanyolistes i per institucions espanyoles. Un dels punts que estan recorreguts al Tribunal Constitucional és la definició de Catalunya com a Nació.

Precisament avui he col·laborat en un acte que dóna plena vigència la definició de Catalunya com a Nació.
Avui juntament amb uns amics de la facultat hem anat a Capçanes, poble d’on és la molt il·lustra companya i blocaria de referència Lídia Pelejà, on se celebrava la Fira de Vi.
Algú pot preguntar què carai té a veure la Fira del Vi amb la definició de Catalunya com a Nació. Bé, a primer cop d’ull aparentment res. Però només aparentment.

Catalunya és un entramat de Fires i Festes que formen part d’una personalitat pròpia. No és el mateix una festa o fira catalana que una d’andalusa o que d’una francesa. Catalunya té una personalitat diferenciada que s’expressa d’una determinada manera, ni millor ni pitjor, diferent.
Fa uns mesos el conseller Tresserres va venir a Vilafranca a inaugurar l’ampliació del Vinseum, i en el seu discurs, apart de deixar en ridícul a l’alcalde pel seu discurs completament buit de contingut com no podria ser d’altra manera sent socialista, va afirmar que la potencialització de les identitats regionals fa més forta la identitat nacional catalana.

Seguint l’argument Tresserres, avui a Capçanes, bé a Falset, s’ha realitzat aquesta idea. El Priorat, com el Penedès, és terra de vi i per tant la identitat a potenciar és el vi i tota la seva cultura. Precisament això és el que s’ha fet a Capçanes avui, assistir en una fira que mitjançant la cultura pròpia de la regió potenciava la cultura i la identitat catalana en general.

La nació es construeix a base de tots, la cultura i la identitat nacional es construeix sumant totes les cultures i identitats regionals o minoritàries de la nació. Només així podrem ser líders i capdavanters, oberts i plurals, en un país just i lliure.

Niubó i el joc net

La cursa republicana cap a les primàries no ha fet més que començar, i tot i que encara estem en la precampanya ja fa temps que hi ha moviment.

Ahir la candidatura de Gent d’Esquerra presentava 2,028 firmes de suport als candidats Puigcercós i Ridao i a més van anunciar que encara n’esperen recollir unes 200 o 300 més. Sens dubte aquest és un cop de força molt important de Puigcercós, ja que quasi un 25% de la militància haurà avalat la seva candidatura. El tàndem Benach-Niubó afirma que està al voltant de les 1,100 i que arribarà, si pot, a les 1,500. Reagrupament i Esquerra Independentista encara no han fet públic la quantitat de signatures que tenen però tot sembla indicar que les obtindran.

Durant el temps de precampanya que portem, les candidatures ja han anat destil·lant les seves formes i maneres per tal d’aconseguir el suport de la militància.
Hi ha candidatures que mitjançant la il·lusió, la convicció i un projecte clar busquen el suport de la militància, altres ho fan amb una pressió que crec que no acaben de ser conscients que els serà negativa de cara al 7 de Juny, i d’altres intenten aconseguir suports mitjançant crear una ombra de sospita i de falta de transparència de l’actual direcció, oblidant que ells també hi eren.
Des del 10 de Març el senyor ja quasi ex president d’Esquerra ha dit a tot arreu on ha anat a parlar, que s’ha d’imposar el fair play entre les candidatures, que s’ha de fer un debat d’idees, que s’ha de positivitzar el procés. Ara però, ens trobem que el candidat a Secretari General que ell avala no passa ni un dia que no posi en dubte les finances del partit i critiqui la gestió que s’ha fet dels recursos, oblidant, segur que per descuit, que durant els últims anys s’ha reduït el deute d’Esquerra i que s’ha fet una política austera.

Tirant merda sobre el propi partit i creant una sensació d’opacitat i de falta de transparència no crec que Esquerra arribi als 30.000 militants que el senyor Niubó proposa.
Carod Rovira feia, i fa, una defensa aferrissada del joc net i de la responsabilitat que tots els militants d’Esquerra tenen en aquest procés. Potser hauria de pensar de comentar-li al seu candidat a secretari general.

Si que cal joc net, però també cal parlar de projectes i no només de frases maques que l’únic que produiran serà frustració.