8 de maig de 2008

Curant ferides

Davant la humiliació que vam patir ahir, el psicòleg m’ha recomanat vivament que recuperés emocions i vivències passades per tal de superar el mal tràngol d’aquests dos anys sense títols. Per aquesta raó he llegit aquesta redacció, una redacció que vaig fer fa anys en uns temps en què la il·lusió general entorn de l’equip era la de l’inici d’un cicle triomfant que ahir va tocar campanades a morts.

"Dissabte a les vuit de la tarda era molt complicat veure algú pels carrers, tant de Vilafranca com de qualsevol ciutat del país o de l’estat. La raó? Molt senzilla, era el 19 de novembre. A primera vista aquesta data no te res d’especial, tot i ser la vigília del 30é aniversari de la mort del Dictador feixista espanyol Francisco Franco, però no, la mort del dictador no era la raó. La raó era que es jugava l’últim clàssic de l’any, es jugava el Madrid –Barça.


Però què te de diferent aquest partit? Aquest miserable partit de futbol que fa paralitzar a mig país, que fa que depenen del resultat seguidors d’un dels dos bàndols no sopin o que milers per no dir milions de persones estiguin enganxades davant el televisor o la radio seguint el que fan o deixen de fer els vint-i-dos elegits al terreny de joc.

De causes del perquè d’aquest partit n’hi ha moltes, des del que pensa que és un enfrontament encobert entre España i Catalunya o des del que simplement vol veure un bon espectacle. També pot ser que simplement no t’agradi el futbol, però com que sembla un crim no participar d’aquesta febre futbolística tothom acaba veien el partit.
En tot cas de causes n’hi ha tantes com seguidors d’un i altre equip hi ha , ja que tothom te la seva manera de viure’l.


De conseqüències tantes com de causes, però aquestes van lligades intrínsecament al resultat del partit. Dissabte en vam poder veure unes quantes, ja que no es normal que Dissabte a la nit tirant ja cap a Diumenge la rambla de Canaletes estigui inundada de color blaugrana, no es normal que a dos quarts de dues a l’aeroport del Prat hi hagi més d’un miler de persones cantant i cridant tot esperant un avió que torna del pont aeri… però segons sembla aquests fets ja comencen a ser normals…

Els clàssics cadascú els viu d’una manera diferent perquè els sentiments, les emocions que et produeix no són exclusivitat de ningú, sinó que tothom pot gaudir-ne, tant si es blanc, negre alt o baix.

I sens dubte aquesta és la grandesa del futbol, i del clàssic."



El resultat d’aquest partit va ser el memorable 0 a 3 amb l’actuació estratosfèrica de Ronaldinho.


2 comentaris:

Anònim ha dit...

Això em recorda quan mirava fa 3 anys els videos del golàs de Pedja Mijatovic i les finals de Champions de 2000 i 2002.
El Barça ha fet el ridícul aquest any i el cúmul ha estat el partit del Bernabéu d'ahir.
Ara us cal una renovació profunda, però teniu jugadors de sobra com per tenir una bona base per fer un equip competitiu.
Madrid i Barça són equips grans i guanyadors que no es poden permetre certs ridículs de joc o manca d'actitud i ganes com els que han viscut a l'última dècada.

PD: no acabaré amb cap referència merengona ja que seria tocar molt els c...... i no vull que es torni algun dia contra nosaltres.
Només faré una referència justa a una cosa que pensa, vol i desitja tot Espanya: RAÚL SELECCIÓN !!!

Pere Sàbat ha dit...

Andreu,
Sí és necessària una (petita o gran?) revolució per tornar a rellençar el Barça cap al camí triomfant de la victòria.

Sobre el Raúl i la selecció espanyola, bé la veritat és que no m'apassiona el tema ja que estic més interessat en saber la convocatòria d'Itàlia.