Marató Contra la Pobresa?

Ja hi ha data: el 27 de maig. Sí, aquest dia els catalans una vegada més farem gala de la nostra solidaritat i ens bolcarem amb una Marató a TV3. No tractarà cap malaltia, sinó que serà contra la pobresa. 

Ajudar amb el que sigui és bo, positiu i necessari, i per tant la Marató contra la pobresa és escaient. Ara bé, són aquest tipus d’accions les que ha de fer el govern de la Generalitat? La crisi social que estem patint s’ha de resoldre a partir de maratons on els mateixos ciutadans participin finançant la solució? Molt bé que es visualitzi durant 13 hores de televisió un fet com el que és que cada vegada són més famílies les que es veuen abocades a la pobresa, molt bé, però amb ‘maratons’ no solucionem res. 

No és amb caritat puntual de mala consciència presidencial que es posarà fi a la crisi social que patim sinó amb un sistema solidari, ja que no es tracta de fer-se perdonar un dia sinó treballar per fer possible que tothom avanci amb les mateixes oportunitats. I això s’aconsegueix amb la redistribució de la riquesa com a garantia on tothom pugui desenvolupar-se. 

En definitiva, el govern el que ha de fer és una política fiscal progressiva i augmentar els impostos als que més tenen per no condemnar ningú a la pobresa. Potser així no caldria fer Maratons contra la pobresa. Però és clar, ni l’Alícia ni l’Artur hi estan disposats.

article publicat a "El 3 de Vuit"

L'Argument Pervers de l'Atur

Crisi. Sí tenim crisi. Atur, sí més d’un milió i mig de ciutadans es troben sense feina al conjunt dels Països Catalans. Retallades, les que vulguis en tot i a per tot. 

Aquest és el pla actual en el que ens trobem. La santa trinitat social que ens vigila i que pretén acompanyar-nos els propers anys. De moment no es veu el final del túnel on hem entrat. I això és perquè la forma de sortir-ne sembla que ni hi és ni se l’espera. Alternatives n’hi ha, però no van a l’alça en el mercat de valors. Amb tot caldria que fos quina fos la manera, aquesta es fes seriosament. 

L’atur és la lacra més gran que tenim, cert, però aquesta circumstància no hauria de condicionar el desenvolupament del país. Prometre llocs de treball en cap cas hauria de servir per tirar endavant projectes nocius que alteren el territori. 

Des del Govern de la Generalitat sembla que volen perdre tota la dignitat que els queda perseguint l’amo dels Casinos de Las Vegas perquè s’instal·li al Baix Llobregat. Però no diuen que Nevada és l’estat dels EUA amb més atur o amb una pitjor escola pública. Aspirem a això? I al Penedès continuem tenint l’amenaça del Cim-Logis Penedès que no s’ha esvaït sinó tot el contrari gràcies a l’argument que crearà feina. Com deia Josep Ramoneda al diari ARA “creix un nou populisme consistent a utilitzar els aturats com a coartada per defensar l’indefensable”.

article publicat a "El 3 de vuit"

El Front de les Paraules

Solidaritat o espoli? Dos conceptes que permeten parlar de la mateixa situació però que plantegen models amb conseqüències totalment oposades. Govern dels millors o Tripartit? Dues maneres de marcar i considerar qui governa. I és clar a partir d’aquí, no és el mateix que el govern dels millors cometi totes les atrocitats que està cometent que si en canvi ho fes el tripartit. 

Algú s’imagina què arribaria a dir La Vanguardia si l’anterior govern hagués muntat l’escàndol del PIRMI? Però clar, ara hi ha el “govern dels millors”. I ara amb la crisi econòmica aquest fet agafa unes proporcions alarmants. 

Es parla de despesa social, es lloa tot allò privat com a sinònim de bona gestió i eficiència. Perdó? Despesa? No! Inversió social. No generem despesa sinó que invertim ja sigui en educació o salut o en recerca. Perquè és evident que s’entendrà millor si es retalla “despesa” que si es fa amb “inversió”. 

Paraules. Les paraules tenen força i les utilitzem per condicionar aquells amb qui ens relacionem. La manera com decidim usar-les marca profundament el sentit del què diem. Qui aconsegueix compartir amb el màxim de gent possible una paraula per definir una acció o un concepte té molt del camí guanyat per tal de sumar. Hi ha molts fronts oberts, però el de les paraules és vital. 

article publicat a "El 3 de vuit"

Ciutadans o Sùbdits?

Després de dos anys de censura i amagat en un calaix, esperem que algun dia ens expliquin perquè, la televisió pública, TV3, va emetre dimecres “Monarquia o República” un reportatge normal i sense polèmiques que es limitava a mostrar dues opinions divergents: o república o monarquia. Preocupant però que la monarquia hagi de ser defensada per gent com Peces-Barba o Alejo Vidal Quadras, la veritat.

La pregunta però és? Tan malament veien les forces del mal que s’emetés aquest reportatge? Però si realment no ha estat res... unes declaracions neutres i inodores . Ja està. No s’ha entrat massa en la legitimitat de la monarquia actual que ve a partir del cop d’estat de 1936, perquè és el règim que s’instaura a partir d’aquell moment, dictatorial per cert, que retorna la dinastia borbònica al poder. Ni tampoc en el tracte que ha dispensat la monarquia actual a Catalunya, per exemple amb declaracions com “a nadie se le obligó nunca a hablar castellano” que va fer el mateix Rei. Vaja, un reportatge més històric que actual que tampoc posa les cartes sobre la taula.

Vidal-Quadras va afirmar sense pudor que “la majoria dels catalans dóna suport a la monarquia”, molt arriscat perquè mai s’ha preguntat sobre aquest fet. I sincerament, posats a preguntar fem-ho per si volem seguir aguantant-los o si marxem i fem la nostra República. La catalana.

Article publicat el 17 de febrer del 2012

L'Amic de "Dignidad y Justicia"

Defensar qui defensa la pau mai, mai pot ser titllat d’antidemocràtic. Defensar qui defensa el silenci de les armes mai, mai pot ser titllat de menysprear a les víctimes. Defensar qui defensa el diàleg mai, mai pot ser titllat de sectari. Defensar l’alliberament de qui defensa aquests valors mai, mai pot ser titllat d’enaltiment del terrorisme.

Arnaldo Otegi està empresonat des de fa 28 mesos a una presó espanyola pel ‘delicte’ d’organitzar un partit que volia rebutjar la violència etarra. Gran delicte si senyor. Posar a la garjola aquells qui poden desencallar un conflicte és d’allò més intel·ligent. Sobretot pels que no volen que es resolgui el conflicte.

Aquesta setmana davant la presó de Lorgoño que és on Espanya té tancat Arnaldo Otegi tot de personalitats van fer un acte de suport al seu alliberament. Entre els participants hi havia el diputat d’ERC-Rcat Joan Tardà. La presència de Tardà en aquest acte no ha passat desapercebuda. L’associació “Dignidad y Justicia” l’ha denunciat per enaltiment del terrorisme per haver estat a l’acte i dir “amic” a Otegi, un fet que consideren menysprea a les víctimes. Curiós nom el d’aquesta associació, però ja que hi estan posats, si volen els hi dono un nom que si que podran denunciar per aquest delicte, Jesús Maria Posada, president del Congrés, per l’homenatge que vol fer a Manuel Fraga. Justícia? Dignitat? Va home va!

Article publicat al 3 de Vuit (3-2-2012)

Us Imagineu?

“Fraga condemnat a 15 anys de presó per crims contra la humanitat”. Us imagineu un titular així a tota portada a La Vanguardia? Us imagineu que resultés que Espanya afrontés el seu passat de cara i acceptés que durant 40 anys hi va haver una dictadura feixista? Us imagineu que el Govern espanyol demanés perdó als milers i milers de represaliats per la dictadura o que el Rei Juan Carlos I fos recusat per la seva col·laboració amb el règim de Franco? O fins i tot que el Partit Popular condemnés, 30 anys després, el franquisme? Us imagineu? Si ho feu serà precisament això, imaginació perquè la realitat és tota la contrària.

Espanya no accepta el seu passat i és incapaç d’afrontar la col·laboració dels seus dirigents amb el franquisme. Espanya és un tabú. Fraga potser va ser pare de la Constitució (i per això és com és) però també va ser fill de Franco i va acceptar, validar i aplaudir sentències de mort. Joan Tardà ho va dir al Congrés: Fraga té les mans tacades de sang. I aquestes taques han restat immunes al pas del temps. Fraga no ha pagat pels seus crims i amb ell la democràcia espanyola demostra una vegada més les seves imperfeccions i falsedats.

Però Espanya és com és i tots (del PP al PSOE passant per CIU) han aplaudit amb les orelles “els serveis prestats a l’estat” de tant il·lustre “demòcrata”. Us imagineu? No, volem deixar d’imaginar.

Article publicat al 3 de Vuit (20-1-2012)

#20N

Ja hi som. Ja hem arribat al dia més estúpid de la campanya: El dia de reflexió. En ple segle XXI on les xarxes socials no descansen ni un segon i on la televisió continua parlant de les eleccions és, com a mínim, qüestionable aquest dia. Però ja que hi és, aprofitem-lo.

Com arriben els partits al 20N? Han millorat respecte a les expectatives inicials? O s’han enfonsat?El PSC seguint la línia del seu cap de campanya, José Zaragoza ha plantejat la típica campanya a la contra. Que sí la dreta retallarà, que si la dreta traurà drets socials, que si tancaran hospitals... res de nou al món de Nicaragua. Tot i convertir-se en la reina del cinisme més grotesc i fer gala d’un maquiavelisme estratosfèric, cal destacar el paper de Carme Chacón. Ha estat una brillant candidata. Ningú més hauria defensat tant i tant bé el paper que ha fet: dir que ve la dreta a aplicar les mateixes mesures que ella ha tirat endavant des del consell de ministre. I sense despentinar-se.

A can Còrsega crec que han fet la pitjor campanya. El pacte fiscal que proclamaven com a bandera per intentar guanyar al 20N ha patit la competència d’inputs llençats pel mateix candidat que han desdibuixat per complert la proposta. Que es passi de defensar el pacte fiscal a l’estil basc a defensar una rebaixa del 50% del dèficit fiscal no ajuda a centrar el missatge com tampoc les crides (avui sí, demà no) d’un govern de concentració –nacional?- entre PP, PSOE i CiU, una proposta que va ser descartada en públic pel mateix President Pujol deixant en una posició delicada a Duran Lleida. CIU va començar buscant el duel amb Rajoy i Rubalcaba però ha acabat repartint estopa contra Alfred Bosch per por a fugues sobiranistes ja que les crides a la ‘dignitat nacional’ fetes per Duran tenen tanta credibilitat com quan el Figo prometia amor etern al Barça.

Precisament la nova ERC de Junqueras i Alfred Bosch ha estat qui més partit ha tret de la campanya. S’ha pogut fer, gràcies al perfil del Duran, amb el missatge de la independència econòmica i ha iniciat un interessant camí cap a la unitat independentista amb Reagrupament i la plataforma Catalunya Sí. Només cal recordar les enquestes de finals d’estiu i comparar-les amb les actuals per veure que l’aposta de renovació i canvi de l’equip de Junqueras ha estat encertada. Un dels punts positius de la campanya dels republicans ha estat el seu candidat ja que ha estat una anhelada d’aire fresc. La campanya també ha servit per esvair la idea que des de certs sectors periodístics s’havia dit d’un suposat gir a la dreta d’ERC, només feia falta escoltar al número dos de la formació per deixar enrere tots els dubtes.

Per altra banda ICV també ha fet una bona campanya que s’ha centrat quasi exclusivament en equiparar PSC-CIU per intentar pescar en les aigües brutes del PSC. Es podria dir que tampoc hi ha hagut cap novetat, però com ERC han presentat un candidat independent que ha sabut marcar bé el seu espai electoral. Pujaran gràcies a vots ex-PSC, la qüestió és saber quant.

Per últim el PP, sembla que no hagi quasi fet campanya ja que anava sobre la cresta de l‘onada que a nivell espanyol està instal•lat el PP. Fernández Diaz és un candidat innocu que ha cedit a Camacho i Rajoy el pes d’una campanya que ha oblidat tots els temes polèmics.

El 20N canviarà l’escenari actual, faltarà veure si a més marcarà tendències pels propers anys.

Article publicat al 13alacarta.cat

I d'Allò Nostre?

El 34% dels espectadors catalans van escollir dilluns veure “l’esperat” cara-a-cara entre els dos candidats amb possibilitats de ser el nou president espanyol. Dos punts menys que el de fa quatre anys. Catalunya va ser llavors un dels focus centrals del debat sobretot perquè encara hi havia el procés de l’estatut que estava segrestat al Tribunal Constitucional. Llavors, el PSOE encara tenia una mica d’esma, i de decència, de defensar el procés i la necessitat de Catalunya d’augmentar el seu autogovern. En canvi, en el debat d’aquestes eleccions el tema ‘catalán’ va brillar per la seva absència.

Sembla que tant PP com PSOE ja els agrada la situació tal i com està: un estatut trinxat pel TC que impedeix l’autogovern. Res d’estranyar d’altra banda quan es recorden les declaracions de la candidata i ministra de defensa Chacón beneint la sentència castradora.

El desinterès per Catalunya però, no és un oblit sinó que respon a una realitat objectiva: Catalunya ja no decideix eleccions generals. Al 2008 Zapatero sabia que si volia repetir a La Moncloa havia de comptar amb uns grans resultats a Catalunya. De la mateixa manera que al 2004.

Ara però, en un procés de desbandada socialista i amb una, preocupant, pujada del neonacionalcatolicisme Catalunya i els seus temes passen a millor història. Caldria tenir-ho present. El vot útil ha mort.

Article publicat al 3 de Vuit l’11 de novembre del 2011

La Complexitat del 45%

Catalunya és un país complex. Qui pretengui fer línies rectes per fer prediccions o jugar a fer de visionari, més val que s’ho repensi. En l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió feta pública aquest dimarts, s’anunciava que el suport a la independència de Catalunya arribava al 45,4% i pujava dos punt en tres mesos. Catalunya segons el CEO camina cap a la independència.

Que l’independentisme creix és evident, ja que cada cop hi ha més persones que es manifesten obertament partidaris de l’estat propi, o donen suport a formacions que defensen aquest objectiu.

Ara bé, l’enquesta també apunta projeccions de cara les eleccions espanyoles. Si féssim una correlació ‘pura’ seria lògic que els partits o coalicions independentistes arrasessin en aquests comicis. Però no. No és així. Segons l’enquesta qui guanyaria les eleccions a Catalunya seria un candidat, Duran i Lleida, que és furibundament anti-independentista. Però no només ho és Duran, Carme Chacón i Jorge Fernández, que serien segon i tercer, també són contraris a la independència. Per tant, tot i que un 45% declara que votaria Sí en un referèndum la gran majoria d’aquests votarà opcions que, malgrat les bases puguin ser-ne, presenten candidats que en són contraris.

Catalunya és un país complex. Queda clar que el camí serà llarg. Tot i així, si tots plegats fóssim més coherents potser aniríem més ràpid.

Publicat al 3 de Vuit el 28 d’octubre del 2011