9 de març del 2009

Crònica de 47 hores d'anada i tornada


Dissabte, segurament, passarà a la història d’aquest país. Afirmar això pot sonar una mica presumptuós, però gestos com el de la manifestació a Brussel·les són aquells que es necessiten per ajudar a canviar de pàgina, i ja fa masses anys que els catalans estem rellegint la mateixa.

Dissabte milers de catalans van participar a la capital belga en una manifestació que tenia un lema força explícit "we want a catalan state", un lema que a dia d’avui sembla ser l’única sortida possible per no convertir Catalunya, i per tan els seus habitants, en una societat decadent.

La manifestació, com era previsible, va portar un gran i divertit ball de xifres. La policia de l’estat belga va anunciar que havia comptabilitzat 2900 persones, en canvi la plataforma organitzadora ho elevava als 12.000. Sincerament no em crec ni l’una ni l’altra. La primera costa d’empassar, ja que només comptant les persones que la plataforma tenia a la llista i que havien fet el pagament ja eren més de 4.600. Per tant, o la policia es va descomptar, o bé més de 2.000 persones es van perdre durant el viatge. La segona xifra tampoc no sembla massa creïble, jo era a la manifestació i home, érem molta gent, però 12.000….
Independentment del total de participants, al voltant dels 8.000, la iniciativa ja és un gran èxit, i ho és perquè per primer cop els catalans hem anat a exposar a Europa que volem un estat, un estat per a nosaltres i per poder decidir tot allò que creguem convenient, i punt.

La marxa va recórrer per uns carrers, que diguem-ne no surten a les postals de la ciutat, però el que comptava en aquesta ocasió, el turisme va venir desprès, no era si els carrers eren bonics o si tenien molts arbres, i sí en canvi si els carrers estaven plens. I la veritat és que sí. Durant tot el recorregut caminant juntament amb els companys del Penedès com el Pep Quelart, la Lluïsa Llop, el Manel Torrent, el Corbella, l’Ari, el Josep Tort, la Gemma Suarez, l’Eloi Poch… i veient el cel cobert d’estelades i senyeres, un era conscient de què aquella caminada per la capital flamenca era històrica, o com a mínim que crearia un abans i un desprès.
Pot ser que algú cregui que exagero i que aquest acte quedarà com un acte més i prou, i que tot continuarà com volen els Lara i els Godó. Doncs no ho tinc tan clar. És cert que fets immediats no n’hi hauran i que segurament els que es produeixin no seran molt perceptibles a la majoria de la població, però el que és evident és que la internacionalització del conflicte entre Espanya i Catalunya encara no havia creuat la frontera de fer-se públic, almenys no de forma civil.
És per aquest motiu que crec que la manifestació si que haurà servit d’alguna cosa, ara ja es pot parlar de què el procés cap a la sobirania s’està internacionalitzant, i per tant, s’està complint un dels pilars bàsics per qualsevol pas cap a la independència.

Tornant al què va passar, era curiós caminar per Brussel·les i veure contínuament banderes estelades, no només penjades de la motxilla o hissades en un pal tot transitant per la gran plaça, sinó que a cada porta dels restaurants cèntrics hi havia una senyera o estelada convidant al cansat manifestant català a refer-se tot assaborint una "croqueta" o una bona olla de musclos.

Un dels moments més divertits del viatge, era les parades a les estacions de servei durant l’anada, ja que t’anaves trobant gent que amb la família o amb amics havien agafat el cotxe i també s’encaminaven cap a Brussel·les. És segurament un dels moments del viatge, veure que la lluita és compartida, que hi ha gent que també anhela el mateix: un país lliure i avançat. La veritat és que aquest viatge, tot i que molt llarg, ha valgut la pena.

El viatge va anar força bé. Cal dir que vam començar amb mal peu i que vam sortir amb retard, però aquest fet era per mostrar al món un dels nostres parcs d’atraccions més coneguts internacionalment: la RENFE. Conyes dolentes a part, tot i haver estat 18 hores d’anar i 18 de tornar, el viatge va ser suportable i entre la música, les capcinades, els apunts, els llibres i la conversa va anar esmicolant-se fins que arribada va ser l’hora de baixar.

En definitiva, els 10mil a Brussel.les ha estat una gran iniciativa que veurà els seus fruits no de manera immediata, però que els veurà. I la veritat, és que viatges com aquest no fan més que reafirmar el desig i l’ideal de què més d’hora que tard, tornarem a Brussel·les però aquest cop a un Consell de Ministres.

4 comentaris:

Albrock ha dit...

18 hores?? No vau anar amb avió?? Déu meu...

I home, per molt emocionant que fos veure estelades per Brussles, Pedro la realitat és la que és... A vegades penso que fent actes minoritaris d'aquests l'únic que feu és que el moviment sembli molt minoritari... Tot i que tampoc hi veig una alternativa clara. Però si s'hagués organitzat al Juny o així potser hi hauria anat més gent. Viatjar a l'hivern no és cap meravella.

someone ha dit...

La veritat és que si es vol alguna cosa s'ha de lluitar per a aconseguir-la, i qualsevol cosa encaminada en aquest sentit deu ajudar. Jo com saps Pere no destaco pel meu independentisme però m'alegra veure que aneu obrint fronts i portes per no desistir en aquesta fita tant complicada. Però també crec (no podia no criticar alguna cosa) que haurieu de centrar esforços en convèncer a Catalunya.

apa salut!

Anònim ha dit...

Estic d'acord amb el Nil que la feina principal ha de ser convèncer els propis catalans que la independència seria positiva per a tots els qui vivim en aquest país.
Però si el viatge a Brusel·les ha servit per carregar les piles de tots els entusiastes que hi heu anat, ja haurà valgut la pena.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

Home minoritari no. Més de 8000 persones a Brussel.les no és minoritari.

Nil,

Evidentment s'ha de convèncer a Catalunya i fets com el de dissabte hi ajuden molt, ja que amb aquesta manifestació s'ha fet un pas més per demostrar que és l'independentisme l'unica solució possible per Catalunya.

Eduard,

Exactament, a més d'intentar internacionalitzar el conflicte, la manifestació ha de servir per reafirmar-nos en el convenciment de què és possible i que per fer-ho cal lluitar.