L'Endemà de les Eleccions

Sandro Rosell serà el President del Barça durant els pròxims sis anys. Davant la rotunditat de les xifres de la jornada electoral d’ahir només és possible dir una cosa: Felicitats. No hi cap absolutament cap tipus de retret, s’ho ha guanyat.
Rosell passa a ser el president més votat de la història, Rosell passa a ser el president del post-laportisme. Rosell passa a ser el president del canvi d’un club que no volia canvi, però que alhora si que el volia. El soci no volia canvi del club, però volia canvi de persones, i conseqüentment ha votat.

El triomf de Rosell posa en evidència la tàctica Jimmy Carter. Rosell feia cinc anys que sabia que acabaria presentant-se a les eleccions, i en feia més de dos que hi treballava durament. Aquest treball és el que l’ha portat a ser avui president electe del Futbol Club Barcelona. La tàctica Carter també és aplicable, en menor mesura, a Agustí Benedito qui fa més d’un any que preparava la seva maquinària electoral per fer front a aquestes eleccions. I qui també posa Carter com a element a seguir, en aquest cas al revés que Rosell i Benedito, és Marc Ingla, l’últim que va prendre la determinació de presentar-se i qui només fa cinc setmanes que va apuntar-se a la cursa de successió de Laporta. Qui no compleix la tàctica Carter és Jaume Ferrer, que al desembre ja va anunciar que presentaria la seva pròpia candidatura i que ha “aconseguit” l’últim lloc en les eleccions. La de Ferrer però és una posició que segurament no té res a veure amb el temps de preparació de la candidatura, ja que la caòtica i lamentable tria del candidat continuïsta de l’actual Junta es va fer tant i tant malament que l’hauria acabat penalitzant encara que portés tota la vida preparant la candidatura.

Sandro Rosell ha dut a terme una campanya de silencis, més a la defensiva que a l’ofensiva. Rosell ha pogut viure del personatge creat durant cinc anys per guanyar les eleccions. N’ha tingut prou en ser l’enemic públic número 1 de Laporta per erigir-se com a president electe. Només amb la imatge d’alternativa edificada per els seus suports mediàtics durant els cinc últims anys, Rosell ha arribat a la presidència.
Els altres candidats no han sabut fer-se una imatge suficientment gran com per poder fer ombra a Rosell. Els altres en molts casos han semblat improvisats, modelats i no naturals. I això s’ha pagat.

Marc Ingla qui en un principi semblava que seria l’altre gran candidat d’aquestes eleccions, ha acabat finalment tercer, en una demostració de desinflament brutal en l’última setmana. Ingla que arribava a la setmana decisiva en posició destacada, es comentava l’empenta que havia agafat, va tirar per la borda part del seu suport i les seves aspiracions durant els dos primers debats. En el de Catalunya Radio per ser massa agressiu envers Rosell, i en el segon per haver canviat 180 graus l’estratègia a seguir i mostrar-se conciliador i tranquil. Quan es porta només quatre setmanes en pre campanya i quan s’ha estat l’últim a presentar-se, desorientar al soci d’aquesta manera en cap cas pot ser positiu, i lamentablement, així s’ha demostrat. Ingla tot i comptar amb el millor programa, amb el millor equip i en ser percebut des de bon principi com a alternativa a Rosell, no ha sabut –o no ha pogut- edificar aquesta visió diferent al guanyador i ha acabat en un tercer lloc que no li fa justícia.

Agustí Benedito per altra banda és mereix un monument. Sí abans es parlava de la tàctica Carter, amb Benedito s’ha de parlar de la tàctica Clegg. Aquest candidat que no pintava per a res en els pronòstics ha sabut trobar un lloc i situar-se en segona posició a les eleccions. Gràcies a la seva facilitat de paraula i als debats el candidat Benedito ha aconseguit passar a Ingla. Personalment, tot i valorar molt la campanya que ha fet, Benedito no m’ha convençut en cap moment. L’he trobat excessivament populista i demagog en els debats, a més que en cap moment ha buscat la victòria. Les imatges de la seva reacció al conèixer l’enquesta de TV3 ho demostren. Qualsevol que hagués buscat la victòria s’hagués enfonsat al saber els resultats, Benedito i el seu equip ho van celebrar com si haguessin guanyat ells.

L’últim candidat que queda, Jaume Ferrer, era ahir la cara de la derrota absoluta. Sortir d’una Junta que ho ha guanyat tot, presentar-se com en candidat que continuaria la tasca d’èxits i acabar últim no és precisament per estar ni una mica content. Com ell mateix va reconèixer, patacada històrica.

Finalment i per acabar. Crec, amb tots els respectes, que en gran part la victòria de Rosell es deu a que no s’ha pogut solidificar una alternativa real i creïble, i que just quan aquesta es començava a soldar, la de Marc Ingla, gràcies en part al “momentum” creat per els mitjans, Benedito va quedar-se part de l’espai no-rosellista. Aquest fet va ser clau per descarrilar les eleccions. És cert, com ja he dit, que si la candidatura de Marc Ingla no va poder lluitar fins al final per la victòria és majoritàriament per errors propis, però això no ha de fer oblidar que a molts els interessava que Ingla no es consolidés per deixar via lliure a Sandro Rosell.

Ahir es van acabar set anys meravellosos per el Barça. Ahir va començar el regnat de Sandro Rosell. Esperem per el bé del Barça que tot, absolutament tot, continuï com fins ara.