25 de juny del 2010

Que Espanya Pateixi. WC'10


Avui Espanya se la juga. Si perd pot dia adéu al Mundial. Pot dir adéu al que la caverna ja donava per segur. La copa del món. Però també pot continuar a Sudafrica, depen d’ella sola.
Espanya avui juga contra l’altra “roja”, la de sud-amèrica, la de Xile, la de Pinoch.. però, Piñera, la dels Andes.
Avui milions i milions de ciutadans de l’estat estaran pendents del televisor. Avui milers i milers d’espanyols es reuniran a la Plaza Mayor de Madrid per seguir agermanats l’últim partit de la primera fase de la Copa del Món, i altres tants milers ho seguiran amb pantalles gegants a places i bars dels seus pobles i ciutats.

Espanya avui patirà, riurà i farà efectiva la màxima americana de “no pain, no game”. Si el partit va bé, tornaran els tambors de Mória repicant amb força proclamant que la “roja” ha tornat, que les opcions de guanyar segueixen més vives que mai i que el primer partit va ser una relliscada sense importància. Si perden i queden eliminats diran que això del que ells anomenen maldestrament “tiqui-taca” s’ha acabat i que ha de tornar la “furia española” i “el espíritu de Juanito”. Però passi el que passi, tindran una gran sort, una immensa sort. Una sort que molts només podem imaginar, només podem fer càbales del què és. Imaginar, sí, tan sols imaginar. Ells poden jugar.

Que bonic seria, no? Poder jugar un Mundial… poder animar als teus…poder sentir Els Segadors enmig d’un Mundial… onejar les senyeres… quedar-se sense veu cridant els gols de la selecció… seria bonic.
Poder animar al teu país ha de ser la cosa més emocionant que hi pugui haver en l’àmbit esportiu. Sentir-se part d’una col·lectivitat que comparteix uns mateixos valors, uns mateixos sentiments, una mateixa cultura… Veure’t representant per uns jugadors que lluiten per el nom de la samarreta que llueixen. L’estat d’emoció que sentir aquest cúmul de sensacions ha de ser indescriptible.

Que vulgui que jugui Catalunya, no vol dir que estigui en contra de la “roja”. Ara bé, no és la meva, i espero que ningú se’m enfadi per això, no la sento. M’agrada com juga perquè m’encanten els Pique, Puyol, Iniesta, Silva, Cesc, Xavi, Busquets, Capdevila… però no la sento meva.
I no tinc cap problema en dir que quan Catalunya pugui jugar i caigui eliminada, a qui animaré serà a la selecció espanyola, perquè carai, vulgui o no tinc més en comú amb algú d’Espanya que no pas amb algú de Camerun. Però ara Catalunya no juga, no la deixen jugar.

Avui Espanya se la juga, avui Espanya pot passar o pot caure eliminada i acompanyar França i Itàlia en la deshonra més absoluta. Quina sort que tenen.
Però Catalunya no juga. Catalunya no juga perquè Espanya no vol. Doncs que Espanya perdi, perdi i perdi. Que quedi eliminada de la forma més cruel, més indigne i més lamentable possible. Que els espanyoles se sentin avergonyits, se sentin ensorrats, que aporti desesperació a tot Espanya. Sí, desitjo que Espanya tingui totes les fatalitats possibles perquè és qui ens impedeix jugar.

2 comentaris:

someone ha dit...

El que més m'ha sobtat de l'entrada:

T'agrada Capdevila????? En sèrio?

Pere Sàbat ha dit...

Nil,

Home de laterals esquerre és dels millors que hi han, i per sobre de tot, molt millor que l'Arbeloa.
És un tipus que defensa correcte i ataca també correcte.
No serà un lateral titular per un equip tipus Barça, però si que pot actuar correctament en un combinat de seleccions.
Amb la selecció, la nostra, sempre fa bons partits. I ara amb l'altra també està fent bones actuacions.