7 de setembre de 2010

28-N. Ja Sabem la Data


Desprès de nits sense dormir, de pàgines i pàgines omplertes, desprès que les tertúlies de radio i televisió fessin creure que de l’anunci en depenia la supervivència del país, avui ha sortit la llum!

El President Montilla ha anunciat avui que les eleccions al Parlament de Catalunya seran el pròxim 28 de novembre. I per la gràcia de Rosell i Roures esperem que no coincideixi amb el Barça Madrid. No perquè cregui que la gent sigui tant inútil com per no poder fer dues coses al mateix dia, com seria anar a votar i veure el partit, sinó perquè espero i desitjo tenir només un atac al dia i clar, si mesclem eleccions i Barça a la mateixa tarda-nit… vaja preferiria no imaginar-m’ho.

Ara seriosament. El dia de les eleccions crec que era absolutament indiferent. Tenia sentit parlar del dia quan es podien celebrar o al juny o a principis de setembre, però passar-se setmanes discutint que si 24-O, que si 21-N… en fi, un debat més aviat artificial creat per qui ha d’omplir tres pàgines de política durant l’estiu.

Per què, què és el més important de les eleccions? El dia o el que s’hi discuteix? Diria que les ments sanes d’aquest país triaran la segona opció. Projecte, propostes, iniciatives, accions, motius. Això és el que importa i d’això s’ha de discutir. El quan pot ser important, però el què és fonamental.

Aquestes eleccions seran, com a dit el President, transcendentals. Ho seran perquè en bona part marcaran la línia d’acció d’aquest país per els propers anys.
El 28N podrem escollir entre tres grans opcions, entre tres maneres d’entendre el país, en definitiva, entre tresdiversos projectes: l’espanyolisme; l’autonomisme/federalisme; l’independentista.

L’espanyolisme –cutre de sempre- serà representat per Ciudadanos; Unión Progreso y Democracia i el Partido Popular. Els segons són els únics que, de moment, els falta concretar el cap de llista però tot apunta a l’ex diputat de Ciudadanos Antonio Robles. Aquesta opció evidentment entrarà en tromba contra lindependentisme i contra el català, com han anat demostrant, i apostant clarament per una Catalunya espanyola. “Una región”.

El segon calaix és l’autonomisme/federalisme. Aquest és representat per CiU, PSC i ICV. Que quedi clar per evitar males interpretacions: amb això no vull dir que els partits de la sociovergència representin el mateix. El PSC s’ha vist totalment desplaçat del discurs que ha agafat el catalanisme polític i s’ha embarrancat en l’aposta de negar el dret a decidir per escollir quina relació amb Espanya es vol i s’ha arrambat a l’ala més propera al PSOE. Per altra banda, CiU que durant tota la legislatura ha elevat com mai els seus plantejaments nacionals, ara aposta per exercir el dret a decidir en les qüestions que aconsegueixin consensos àmpliament majoritaris al si de la societat, que segons el diputat Antoni Castellà s’haurien de situar al voltant del 80 o 90%. Per tant, CiU no aposta per reformar la relació amb Espanya i s’acontenta amb la demanda del concert econòmic. Amb tot, substancialment diferent que el PSC. I finalment ICV. ICV aposta per realitzar un referèndum multiopció que inclogui les tres opcions –autonomisme-federalisme-independentisme- i ells demanarien el vot per la segona opció.

El tercer calaix, l’independentista, es divideix en dues opcions diferenciades. Per una banda hi ha els que volen la independència ja, degut a que creuen que hi ha una majoria social a favor del Sí, i que estan representats per Solidaritat Catalana i Reagrupament que han protagonitzat una de les batalles més surrealistes que es recorden. L’altra opció de l’independentisme, Esquerra, és la que aposta per celebrar un referèndum la propera legislatura sobre el futur del país, fent-la prioritat electoral i imprescindible per formar govern.

Aquest és el panorama general que ens trobarem el 28N. Tres opcions generals que determinaran la composició del Parlament i el futur polític del país. I el més bo de tot, és que nosaltres podrem decidir quin és el camí a seguir…

Cap comentari: