Avui comencen els actes commemoratius de la Diada Nacional. Arreu del país s’han convocat actes, xerrades, balls, sopars, marxes de torxes… i demà molt més. Demà commemoracions oficials, ofrenes, manifestacions, concerts, festa i un llarg etcètera que entre tot dóna una dimensió cívica a la celebració de la Diada Nacional.
No soc pas expert en celebracions nacionals d’altres països, però dubto que organitzin el que aquí fem. Dubto, per exemple, que a França s’organitzin marxes de torxes la nit abans del 14 de juliol o que al Brasil celebrin manifestacions patriòtiques com la de l’11 de setembre als carrers de Barcelona, Girona o Lleida. Com tampoc imagino a Espanya commemorant la seva festa nacional amb un acte tant senyor com el del Parc de la Ciutadella, però en aquest cas, estem parlant de gustos i potser a algú li agrada molt més veure els de la legió amb la seva cabra…
Bé, la qüestió és que tots aquests actes, però, tenen un rerafons reivindicatiu. No els actes institucionals, però sí les marxes de torxes, les manifestacions… Les fem per reivindicar el nostre dret a existir de la manera que nosaltres desitgem. Això m’ha portat a pensar si quan siguem un estat com França, Brasil o Espanya, continuarem celebrant tal i com celebrem avui la Diada Nacional.
He dit que no soc expert en celebracions nacional, tampoc ho soc com a endeví, però sincerament, crec que d’aquí a uns anys, ja com a estat a la Unió Europea, celebrarem la Diada més o menys com avui. Potser la manifestació canviarà de format i potser les marxes de torxes perdrà cert sentit, però no veig el perquè s’haurien de deixar de celebrar. La Festa de la Llibertat, la parada d’entitats dels Països Catalans i la llarga llista d’actes populars no tenen perquè canviar o desaparèixer per el “mer” fet de què evolucionem a ser estat. Els actes populars de commemoració a la Diada al dia que siguem estat poden seguir tenint la mateixa vigència que avui, perquè són els actes de la gent.
És precisament aquest component el que fa gran aquest país. La força popular del catalanisme és el que l’ha fet sobreviure al llarg de la història per sobre de les proves que aquesta ens ha anat posant en el camí.
I realment, ser estat no és més que una altra d’aquestes proves que la història ens ha posat.
No soc pas expert en celebracions nacionals d’altres països, però dubto que organitzin el que aquí fem. Dubto, per exemple, que a França s’organitzin marxes de torxes la nit abans del 14 de juliol o que al Brasil celebrin manifestacions patriòtiques com la de l’11 de setembre als carrers de Barcelona, Girona o Lleida. Com tampoc imagino a Espanya commemorant la seva festa nacional amb un acte tant senyor com el del Parc de la Ciutadella, però en aquest cas, estem parlant de gustos i potser a algú li agrada molt més veure els de la legió amb la seva cabra…
Bé, la qüestió és que tots aquests actes, però, tenen un rerafons reivindicatiu. No els actes institucionals, però sí les marxes de torxes, les manifestacions… Les fem per reivindicar el nostre dret a existir de la manera que nosaltres desitgem. Això m’ha portat a pensar si quan siguem un estat com França, Brasil o Espanya, continuarem celebrant tal i com celebrem avui la Diada Nacional.
He dit que no soc expert en celebracions nacional, tampoc ho soc com a endeví, però sincerament, crec que d’aquí a uns anys, ja com a estat a la Unió Europea, celebrarem la Diada més o menys com avui. Potser la manifestació canviarà de format i potser les marxes de torxes perdrà cert sentit, però no veig el perquè s’haurien de deixar de celebrar. La Festa de la Llibertat, la parada d’entitats dels Països Catalans i la llarga llista d’actes populars no tenen perquè canviar o desaparèixer per el “mer” fet de què evolucionem a ser estat. Els actes populars de commemoració a la Diada al dia que siguem estat poden seguir tenint la mateixa vigència que avui, perquè són els actes de la gent.
És precisament aquest component el que fa gran aquest país. La força popular del catalanisme és el que l’ha fet sobreviure al llarg de la història per sobre de les proves que aquesta ens ha anat posant en el camí.
I realment, ser estat no és més que una altra d’aquestes proves que la història ens ha posat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada