13 de març del 2008

Deconstrucció i constricció


Un dels temes polèmics de darrera legislatura, tant a Catalunya com al Congrés espanyol, ha estat la memòria històrica. A Catalunya s’ha aprovat amb gran consens el Memorial Democràtic i a l’estat espanyol diversos grups, com IU-ICV i CiU, han recolzat la llei de la (des)memòria històrica del PSOE.
No deixa de ser curiós que, segurament, els que més han investigat la Guerra d’Espanya, la repressió i el Règim hagin estat investigadors fora d’Espanya com ara Josep Benet, Carles Santacana, Paul Preston… Tots ells han aportat una visió real del que va significar aquell Règim de Terror. Mentrestant a Espanya els que més s’han fet sentir són aquells com Pio Moa o el de la Cierva que titllen el Règim totalitari com a pre-democràtic.

Bé això ve a tomb perquè Paul Preston ha escrit un llibre titulat "Franco, el gran manipulador" en què deconstrueix la imatge que el Règim va donar al seu líder. Preston desmenteix que el genocida espanyol fos el General més jove d’Europa des de Napoleó o que gràcies a ell l’Espanya Feixista no hagués entrat en la II Guerra Mundial al costat de Hitler.
Un dels capítols més interessants però, és en el que detalla el que queda del Règim a la societat espanyola en termes polítics. Preston assegura que la política espanyola encara està contaminada per les inèrcies del Règim com per exemple la brutal crispació i divisió de la societat.

Espanya té un problema. Espanya creu que va fer una bona transició, però no ho va aconseguir. Els fantasmes del passat no se’n van anar, només van quedar adormits i així continuen fins que algú els desperti.
Espanya s’agrada tal com és, ja està construïda, no vol cap retoc. Sí t’agrada bé i si no, doncs mala sort. La qüestió és que Espanya no va fer una transició correcta per fer una nova Espanya, una Espanya de tots i per a tots, Espanya va fer una transició per ella mateixa, pels de sempre, sense comptar amb ningú més. Així és Espanya, la de sempre, castissa, rància, casposa i uniforme.

Una pretesa nació que no fa les paus amb ella mateixa, és una prestesa nació en permanent estat d’adolescència. Catalunya sap que ha estat i què és, i s’accepta. Espanya no, i així és impossible una mínima convivència, perquè al no acceptar-se tal com és, la porta a negar l’existència d’altres nacions dins el seu territori. D’aquí que l’anticatalanisme sigui tan íntim de la societat espanyola i del fet se ser espanyol.

Espanya no canviarà, ni nosaltres la podrem canviar. La qüestió és, algú des de Catalunya encara vol intentar canviar Espanya?

4 comentaris:

Albrock ha dit...

És veritat, per això les lleis de memòria històriques i tonteries per l'estil no serveixen de res més que regirar el passat inútilment.

Anònim ha dit...

Tots sabem què va passar i les injustícies comeses, però és hora de començar a mirar cap el futur i no cap el passat.
No és la mateixa ERC la que ens parla del futur 2014??

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,
Per entendre el present s'ha d'acceptar i entendre el passat. Espanya no ho ha fet.
Les lleis de de memòria històrica són necessàries per poder fer justícia.

Andreu,
El mateix que l'Alex. El passat és important, tot i que no pot marcar el present.
ERC parla de futur, però no per això pot permetre que s'oblidi el passat i que actes ilegitims i ilegals com assassinats d'estat segueixin impunes.

Ferran Porta ha dit...

Algú es pot imaginar que Alemanya no hagués fet acte de contricció per les barbaritats del Nazisme? A Espanya no hi va haver nazisme, però sí una dictadura terrible com totes, les conseqüències de la qual es van tapar sota l'alfombra en morir Franco. Com qui hi amaga la porqueria quan passa l'escombra. Això no és una transició, és una burla a la democràcia. Per això 35 anys després el tema segueix sense tancar-se. Sí, Pere, tens tota la raó.