15 de novembre de 2008

El Camí de la Moderació


Ahir em va costar agafar el son, estava intranquil com si alguna cosa dolenta hagués de passar, i un cop vaig aconseguir aclucar els ulls, tot de malsons van estar maltractant-me tota la nit.
La veritat és que vaig tenir una nit de malsons, i quan em vaig despertar em va envair aquella sensació de no saber què era real i que producte la meva fosca imaginació. Desconcertat durant molta estona, amb els ulls oberts mirant al sostre de l’habitació tot preguntant-me si era veritat tot allò que havia somiat, i en cas de ser-ho, com havia pogut ocórrer.

El somni començava a prop del carrer Almogàvers de Barcelona, érem a la Universitat, al bar. Allà estàvem uns amics tot esperant. Esperant una trucada. Aquell dia tot el país estava pendent de Madrid. A Madrid havien de decidir què feien amb l’estatut si el retallaven per segon cop desprès del pacte Mas-Zapatero, o si només l’interpretaven a la baixa.

I allà érem nosaltres, fent el cafè amb llet de rigor a més de la pasta que mai pot faltar en les tertúlies prolífiques que es duen a terme durant aquella estona. En el somni en lloc dels habituals crits i discussions, tots estàvem quiets, pensarosos, tensos. L’aire es podia tallar, la tensió augmentava amb el temps i les mirades començaven a proliferar entre nosaltres. Mirades de complicitat, complicitat que en temps difícils són mirades de suport, de dir "jo soc aquí, i aquí seguiré". Els mòbils sobre la taula, qui més qui menys els mirava cada pocs segons. La intranquil·litat del moment era palpable. El bar estava en un quasi absolut silenci, i només el repic de les culleres picant contra la porcellana de la tassa del cafè trencaven la postal de silenci.
I de cop, va sonar el telèfon. Una companya s’hi va posar. Només posar-s’hi, la seva cara va passar per diversos estats facials. De sorpresa a perplexitat i finalment a indignació. L’estatut havia estat esbocinat i poc en quedava del cadàver que havien pactat Mas i Zapatero.

De cop el somni va fer un salt en el temps, el bar de la universitat va desaparèixer i em vaig trobar a Plaça Catalunya escoltant el manifest de la multitudinària manifestació en contra de la retallada. En aquest manifest, es va criticar la no participació d’Unió i PSC, que feia uns mesos havien pactat donar una resposta unitària i moderada a la retallada de l’Estatut.

Un altre salt, de Plaça Catalunya al col·legi electoral del meu poble, ja que s’havien convocat eleccions desprès de què es trenqués el Govern d’entesa. Just quan dipositava la meva papereta, la imatge va difuminar-se i va es va transformar en les quatre parets de la seu d’Esquerra a Vilafranca, on des d’una pantalla gegant seguíem la jornada electoral. Els resultats donaven opció a diversos tipus d’aliances, es podia fer el govern nacional, d’esquerres, o unionista.

Finalment va ser l’ultima opció l’escollida, i Durante y Lérida va ser escollit President de la Generalitat, prometent moderació, centralitat, cordialitat amb el govern espanyol i també va advocar per incidir en la pedagogia per explicar Catalunya a Espanya.

El somni s’acabava amb tot d’imatges borroses de tancs i soldats desfilant per la Diagonal i una munió de gent al voltant saludant amb el braç estirat i amb banderes espanyoles. Llavors m’he trobat jo mateix allà amb els ulls plorosos i mossegant els llavis amb ràbia continguda, veient la desfilada. No estava entenent res, però estava molt neguitós.

I de cop, he recordat aquella trobada al carrer Nàpols, i he entès que tot va començar aquell dia.

Cap comentari: