17 de novembre de 2008

Crònica d'una mort anunciada


El títol del post podria ser ben bé el títol d’un post dedicat al Real Madrid que sembla que torna a anar pels bons camins de la turmenta diària, tal vegada també podria ser escaient per les lluites fratricides amb què ens han obsequiat el PSF durant el seu Congrés aquest cap de setmana, però no.

El títol del post fa referència a un altre aspecte de política internacional, fa referència a la 9ª Assembla de Izquierda Unida que ha celebrat aquest cap de setmana.
La veritat és que un s’ho mira des de la distància, però no pot evitar sentir pena per el galdós paper que està desenvolupant la coalició d’esquerres espanyola. IU està immersa en una crisi de dimensions desconegudes que la pot portar a la mort política en un tres i no res, fet que deixaria orfe l’esquerra espanyola. I aquest fet seria catastròfic.

IU s’ha trobat dividida en un sens fi de famílies, a més que ha vist reduït el seu espai electoral degut a una pèssima estratègia política com a oposició al govern Zapatero. La cosa pinta difícil.
L’exemple que hauria de seguir IU és el d’Iniciativa Verds, que va refundar-se desprès dels desastres continus del PSUC. És cert que Ic-V va haver de passar per una etapa dura i complicada, però van saber sortir-ne i van saber aparcar el discurs tronat del PSUC i en van trobar un de nou, molt buit de contingut, però que era atractiu basat en el federalisme i en l’ecologisme.

Des de la distància, el greu problema de IU te nom i cognom, i no és altre que "Partido Comunista de España". El PCE continua ancorat al passat, el PCE continua professant un discurs naftalínic, superat. La lluita de classes ja no existeix i per tant convindria que el PCE ho assumís. No dic que es deixi la reivindicació de la millora del benestar de les classes populars i treballadores, no això no, però en pel segle XXI la consciència de classes ja no és el mateix que durant el segle XX, i el PCE ho ha d’assumir. Continuar amb les mateixes bases ideològiques que sempre l’únic que fa es restar credibilitat a IU, i aquest fet és el pitjor regal que se li pot fer.

IU és necessària, i més que ho serà en el futur, sobretot si el PSOE manté la Moncloa i el seu gir liberal-social s’accentua, doncs caldrà una força seriosa d’esquerres i plural a Espanya per poder ser alternativa de govern. Però per què això passi, IU s’ha de desprendre del PCE, ja que és el seu pitjor enemic.

IU ha de fer allò que tan es diu actualment, crisi és igual a oportunitat, però perquè això succeeixi cal que sigui valenta i que es modernitzi, deixant de banda els antics i tronats dogmes del segle XX i avançar cap als postulats de l’esquerra moderna europea.

Si no és així, l’esquerra haurà deixat de tenir un referent a Espanya, ja que IU era l’únic partit espanyol clarament d’esquerres. I des d’una de les puntes de la Península, no podem sinó que lamentar-ho.

5 comentaris:

Anònim ha dit...

Ei, Pere!

Potser jo sóc molt optimista, però crec que encara hi ha opcopns de que IU pugui sortir endevant (tot i que les dificultats són moltes i grosses). Pots veure les meves reflexions al meu bloc.

El que no estic d'acord és quan parles de l'evolució que ha fet ICV cap a una ideologia buida de contingut. Crec que jutament amb els verds holandesos i poca cosa més, Iniciativa (potser forçada per les diverses escissions entre la fundació d'IC i el trencament amb IU) va saber evolucionar en l'àmbit del pensament socialista i, va introduïr el discurs ambiental que fins llavors el pensament socialista no havia tingut en compte (a Europa, l'ecologisme no està vinculat a l'esquerra política com aquí). A més, s'han inclòs d'altres valors com la radicalitat democràtica, la perspectiva de gènere o més recentment, el moviment altermundista. I també va saber adaptar-se al fet que si bé, si que continua existint la lluita de classes (l'actual crisi n'és un exemple), el model clàssic de fàbrica, patró i centenars de treballadors està esgotat i superat.

Albrock ha dit...

"deixaria orfe l’esquerra espanyola"

PER FAVOR.

L'esquerra a Espanya i a Europa té tots els pares i mares que vulgui. D'orfes res.

Pere Sàbat ha dit...

Toni,

No retretc que IcV hagi fet un bon pas a l'hora de defensar àmbits com l'ecologisme, al contrai, ara bé, el buidatge de contingut l'ancar-ho en el sentit de què el missatge d'IcV s'ha basat quasi en exclusiva en el terme "verd". I en canvi ha deixat de banda altres aspectes com l'àmbit nacional, en què s'amaga rere la paret del federalisme, per dir algun exemple.

Discrepo amb tu sobre la lluita de classes. Actualment no hi ha cap situació que faci veure que s'està reproduint aqquesta situació.
Això no vol dir que no hi hagi una classe treballadora que té problemes com estem veient amb Nissan. Però aquest fet és diferent de la lluita de classes.

Gràcies per comentar.

Àlex,

La teva concepció del terme esquerra i dreta, funciona als EEUU, però no a Europa.

Anònim ha dit...

El problema dels comunistes, quan estan a l'oposició, sempre ha estat el mateix, el dogmatisme els perd i acaben dividint-se en infinitat de grupuscles que creuen tenir tots ells la raó absoluta.
Iniciativa Verds va fer ben fet de buscar un discurs alternatiu i, com el Toni, jo no crec que sigui buit de contingut, sinó que els falten líders amb capacitat per il·lusionar una mica el personal. Com que acaben de reelegir el Saura de "jefe", ho tenen lluny.
D'altra banda, dono la raó a albrock en el fet que si alguna cosa li sobra a l'esquerra són pares i mares, tot un exèrcit d'intel·lectuals progres que ens acompanyen des dels 60, entre els quals alguns de vàlids i molts de mediocres.

Pere Sàbat ha dit...

Eduard,

En part molt d'acord amb tu, sobretot en referència a la veritable crosta intel.lectual.

Però em reafirmo amb el que he dit abans. Crec que IcV té un discurs que es podria qualificar de buit, o poc articulat o que viu de renda.

En quant a líders, crec que són necessaris a més d'un partit...