Catalunya té dates marcades en vermell, dates en què com a país celebrem o commemorem una efemèride concreta. Ahir commemoràvem que fa quatre anys que Artur Mas va pactar retallar l’estatut amb Zapatero a canvi de poder tornar a governar la Generalitat.
No deixa de ser divertit que precisament quatre dies abans de la commemoració del dia de la retallada, Artur Mas fos investit candidat de Convergència i Unió a la Presidència de la Generalitat, i que en el seu discurs d’acceptació proclamés que vol “una nació plena”. Realment o Mas es penedeix del què va fer, cosa que si s’estimés el país faria, o potser és que simplement va fer un discurs per continuar aquesta estupidesa de cursa per veure si poden superar Esquerra en discurs independentista.
Ahir es commemorava la fi d’un sentiment col·lectiu. Ahir es commemorava com a partir de l’acció d’un personatge es pot tirar per terra les il·lusions de milers i milers de ciutadans. Mas amb la seva acció personalista, egoista i, sincerament, pensant únicament en el seu partit, va tallar de soca-rel un estat de confiança de la ciutadania envers el país. El 30 de setembre va significar una explosió d’alegria i d’il·lusió, una explosió d’orgull i de sentir-se satisfet de ser català. El 30 de setembre era el mínim comú denominador del catalanisme. Uns van cedir abaixant les seves ambicions i els altres les van haver de pujar per trobar l’acord. El 30 de setembre el catalanisme estava unit, unit per una causa, la causa de l’autogovern mitjançant l’Estatut, una norma que ens donava una gran, molt gran, autonomia tant a nivell financer, a nivell competencial i també nacional.
Amb l’estatut de Mas-ZP però, el sentiment de la il·lusió es va esfumar, i la desafecció, la desconfiança, el cansament… s’han acabat imposant.
Alguns grans defensors de l’Estatut de La Moncloa diran que l’actual govern no està aplicant totes les potencialitats que té l’estatut pactat per Mas i Zapatero, pot ser cert. Però el que no pot ser és que s’intenti amagar la traïció de Mas amb la possible no aplicació total de l’Estatut per part del Govern de la Generalitat.
En un any electoral que significarà un canvi de cicle polític, per bé o per mal, seria convenient no oblidar el què ens ha conduït fins la situació actual, perquè cal tenir en compte que els que es vesteixen de Bolivars quan els nomenen, no han deixat de ser tristos Cambos.
No deixa de ser divertit que precisament quatre dies abans de la commemoració del dia de la retallada, Artur Mas fos investit candidat de Convergència i Unió a la Presidència de la Generalitat, i que en el seu discurs d’acceptació proclamés que vol “una nació plena”. Realment o Mas es penedeix del què va fer, cosa que si s’estimés el país faria, o potser és que simplement va fer un discurs per continuar aquesta estupidesa de cursa per veure si poden superar Esquerra en discurs independentista.
Ahir es commemorava la fi d’un sentiment col·lectiu. Ahir es commemorava com a partir de l’acció d’un personatge es pot tirar per terra les il·lusions de milers i milers de ciutadans. Mas amb la seva acció personalista, egoista i, sincerament, pensant únicament en el seu partit, va tallar de soca-rel un estat de confiança de la ciutadania envers el país. El 30 de setembre va significar una explosió d’alegria i d’il·lusió, una explosió d’orgull i de sentir-se satisfet de ser català. El 30 de setembre era el mínim comú denominador del catalanisme. Uns van cedir abaixant les seves ambicions i els altres les van haver de pujar per trobar l’acord. El 30 de setembre el catalanisme estava unit, unit per una causa, la causa de l’autogovern mitjançant l’Estatut, una norma que ens donava una gran, molt gran, autonomia tant a nivell financer, a nivell competencial i també nacional.
Amb l’estatut de Mas-ZP però, el sentiment de la il·lusió es va esfumar, i la desafecció, la desconfiança, el cansament… s’han acabat imposant.
Alguns grans defensors de l’Estatut de La Moncloa diran que l’actual govern no està aplicant totes les potencialitats que té l’estatut pactat per Mas i Zapatero, pot ser cert. Però el que no pot ser és que s’intenti amagar la traïció de Mas amb la possible no aplicació total de l’Estatut per part del Govern de la Generalitat.
En un any electoral que significarà un canvi de cicle polític, per bé o per mal, seria convenient no oblidar el què ens ha conduït fins la situació actual, perquè cal tenir en compte que els que es vesteixen de Bolivars quan els nomenen, no han deixat de ser tristos Cambos.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada