29 de març de 2010

La Santa Transitivitat de les Vacances


De vacances! Aquestes paraules són segurament les que més il·lusió fan a qualsevol quan veu que l’horitzó tantes vegades volgut i somiat arriba posant fi a tres mesos d’incansable feina.

Estar de vacances és, evidentment, un estat transitiu, ja que si fos “ser de vacances” passaria a ser intransitiu i sincerament, les vacances són molt ben rebudes però si ho són, és per el simple fet de ser un estat transitiu, no habitual, excepcional.

Recordo que anys enrere, quan encara érem innocents i bons nens, comptàvem els dies que faltaven per poder deixar d’anar cada dia a “cole” i així poder passar-nos el dia jugant a futbol, anar a passar el dia a fora o qualsevol altra cosa. El pes de les cames desapareixia, el cansament mutava i passava a ser una energia inesgotable i el dia ens semblava massa curt. Era especial el dia de la mona, quan tots els cosins teníem la nostra petita figura de xocolata amb el pa de pessic enfruitat que devoràvem en el típic dinar de família a casa dels avis.

Això era quan érem petits. Ara, l’energia inesgotable s’ha transformat en una mandra malaltissa que impedeix aixecar-se del llit al matí, els partidets de futbol han canviat per llargues partides al Pro o al FIFA i si a algú li passa pel cap anar a passar el dia fora, quan busqui algú com a acompanyant o li dirà que està fora, que li fa mandra o que truqui demà.
Per sort, però, aquest estat “soffing” dura poc i les vacances també poden servir per exprimir al màxim aquestes vint-i-quatre hores de què es componen els dies. Aprofitar per visitar aquells amics que estan d’Erasmus en algun país d’Europa, llegir aquells llibres que no has pogut durant els trajectes interminables de la RENFE, fer sopars i sopars per mil-i-una excuses, fer tot l’esport que t’has negat, posar-se com un bacó amb les calçotades…
Això sí, d’aquelles vacances de quan érem petits mantenim la mona, el pa de pessic i el dinar, ja que per més grans que ens fem, de gana sempre n’hi ha.

Les vacances sempre venen de gust, ja sigui per desconnectar o perquè simplement va bé parar una mica el frenètic ritme d’anada i tornada del trimestre. Al final però, les vacances comencen a fer-se llargues i comença a manifestar-se un estat –transitiu- de letargia i les cames tornen a pesar. És llavors quan per sort els dies de bogeria tornen a fer acte de presència i l’anada i tornada diària es fa senyor de la nostra vida i per dintre pensem “que bé, per fi s’han acabat les vacances!”.

2 comentaris:

Eduard ha dit...

Home, tant com "fer-se llargues"... I encara tenim sort, els que som profes o estudiants, de poder fer una setmana sencera.
Però sí que s'agraeixen, sí. Encara que no vagis enlloc, el fet de no tenir un horari atapeït durant uns quants dies ja descansa les neurones.

Pere Sàbat ha dit...

Eduard,

Bé, això de llargues era una mica irònic, i si es volgués agafar estrictament no seria aplicable per les de setmana santa... ;)