6 de març de 2010

L'Art de Matar


Toros sí; Toros no. Aquesta ha estat la qüestió que ha centrat l’actuació del Parlament en aquesta última setmana amb l’inici de les compareixences dels experts que han anat des de científics reconeguts mundialment fins a toreros mediàtics i dissidents.

No deixa de ser divertit que els arguments que s’han anat donant, en termes generals, tenen molt a veure amb els que es donen en relació a la independència de Catalunya. Els que defensen la no prohibició de les “corridas” fan ús de l’argument de què és un element d’unió entre “la comunitat autònoma” de Catalunya amb “la resta” d’Espanya. Per tant, s’exclamen de com és possible de què una part negui el què és normal i ben acceptat per “el tot”. En resum, que no entenen de com es pot prohibir “la fiesta nacional”. En canvi els que estan a favor de la prohibició defensen que Catalunya sigui una terra lliure de “corridas” de toros a partir d’arguments humanitaris, de moral i de sentit comú.

Sincerament costa d’entendre com en ple segle XXI es pot defensar un espectacle tant sanguinari com és el de les “corridas” de toros. Diuen que prohibir les “corridas” limita la llibertat dels que els agraden els toros, sí és clar. Com també es limita la llibertat als que fan un delicte. En una societat on a uns pares se’ls pot denunciar per fer una “cleca” al fill de torn, no té massa sentit que es permetin aquests espectacles més propis de la Roma dels esclaus i dels Coliseus que no de la Catalunya del segle XXI.

Els diputats del legislatiu català hauran de decidir si es continuen permetent aquestes festes de matar o si per contra s’avança cap a un país normal i respectable. I dic festes de matar perquè en cap cas els correbous de les Terres de l’Ebre es poden comparar amb les matances de José Tomás, Joselin i companyia. Als correbous no es mata a cap animal.
Fa uns dies un amic em va comentar que un dirigent del PSC-PSOE parlant sobre la qüestió dels toros s’alegrava de què el seu partit hagi donat llibertat de vot als diputats, el meu amic li va respondre que ell per sort formava part d’un partit on les coses estaven molt més clares i on ningú votaria a favor de les matances. Contra això el socialista va haver de callar.

Diuen que les antigues civilitzacions de l’Amèrica Llatina tenien un joc semblant al futbol però que qui perdia, en comptes de no guanyar els tres punts actuals hi perdia la vida. No crec que ningú pretengués defensar aquesta “festa” per més tradició que fos. Sempre però hi haurà qui ho voldrà declarar d’interès cultural.

3 comentaris:

Albrock ha dit...

Comparar les vides humanes amb les d'un coi de bou és absurd, un reflexe més de com de pirats ens estem tornant en aquesta societat. El pròxim pas serà començar a prohibir menjar carn, perquè bé que els matem també per això... I tu em diràs, home, és diferent, que una cosa és alimentació i l'altra espectacle. I jo et contesto, també hi ha altres formes d'alimentar-se que no passen per menjar carn, així com també hi ha formes d'entreteniment que no passen per veure un animal morir. El cas és que aquests són animals criats exclusivament per això (que segurament no existirien sinó se celebressin els "toros").

Ara, s'han de prohibir a Catalunya? Sí, però per una qüestió purament identitària. És espanyol, molt, doncs si ho volen veure que vagin a Espanya a veure-ho. I si els dels drets dels animalets ho envolten tot en una mena de retòrica de bo versus dolent, doncs millor que millor. Més fàcil ens fa la vida.

També et dic que és l'últim post que commento si segueixes no responent-los.

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

No comparo les vides humanes amb les dels animals, ara bé la veritat no m'emociona en absolut veure com torturen a una pobra bèstia. I menys si és per passar-s'ho bé.

Andrew ha dit...

I els correbous què?

Va Pere, sigues sincer i reconeix que això és una pura qüestió nacionalista.