24 de maig del 2010

Amb T de Madrid


Tot va començar amb uns mails intercanviats desprès de certa dosi d’optimisme post partit. Havíem guanyat, estàvem a semifinals i tot semblava indicar que posaríem el llaç d’or a dos anys de somni arribant a la finalíssima. L’intercanvi de mails però no es va quedar aquí. Va anar a més. I tan si va anar a més! Tan va anar que en pocs dies ja teníem els bitllets per volar cap a Madrid i hostal on passar les nits. Total, quatre dies per Madrid.

Els somnis poden tenir dos finals: els que acaben bé; i els que acaben malament. Malauradament aquest nostre va acabar, en un principi, com els segons, malament. Només va caldre un amic, dos autobusos i un cec. Amb aquests tres ingredients el nostre somni va quedar aplaçat, que no mort. Aquell 28 d’abril més enllà de la mal gust amb què un es queda desprès de ser eliminat, injustament, de la Champions i d’haver viscut 10 segons de màgia amb el gol del “Bo”, una pregunta freqüentava el pensament: “i què hi farem a Madrid?”.

Pot un viatge preparat, imaginat i idealitzat per un determinat objectiu canviar com es canvia de canal amb el comandament a distància? Un viatge esportiu pot passar a ser un viatge a seques? Sí, perquè no. Així doncs, a Madrid falta gent. El viatge es fa i punt. No podrà ser tot allò que hagués pogut ser… imaginem per un moment la Plaza Mayor tenyida del blau i el grana, del groc i vermell, de gent i més gent saltant, cridant, animant. Gent de totes les edats, grans, petits i mitjans, de totes procedències i condicions, de tots els racons del país, totes elles però amb un sol objectiu, un sol punt d’unió: Barça, més Barça que mai. La Cibeles profanada de banderes i bufandes, l’ós de la Comunidad vestit amb samarreta del Barça… només podem imaginar-ho, i ben bé prou que ho hem imaginat aquestes dies…

Aquests dies, sense futbol, han estat divertits. Sempre s’aprèn alguna cosa nova que es viatja a fora. I no ha sigut una excepció. El que havia de ser un viatge esportivo-cultural ha passat a ser politico-cultural, car, amb cinc estudiants de polítiques poca cosa diferent podia succeir-se.

Dijous visita al Congrés, provar la comoditat del seient del farsant número 1, provar el seient de la no alternativa, assajar l’últim discurs dels diputats catalans abans de procedir a la secessió… i tot sota l’estricta mirada del vigilant de l’hemicicle que davant l’esperpent que estava observant va preferir callar desprès d’uns intents infructuosos de posar ordre a la sala al més estil Marín. La quota cultural va ser la passejada per “el barrio de la letras”, una preciositat de carrers, a no ser per les restes dels bombardejos de la Guerra Civil encara presents en els carrers de Madrid. Un bon vi i un “bocata de calameres” a la plaça Mayor van posar el colofó del primer dia al “centro del universo”.

Divendres visita al Senat, que més que seu de la segona cambra espanyola, semblava més un museu. La quantitat de quadres i escultures que hi ha fa que un se senti més al Prado o al Museo de Arte Contemporanio, que no pas a l’edifici senatal. Poder entrar a tot arreu, despatx de presidència inclòs, va ser emocionant. La paranoia politològica-friki va fer acte de presència a l’hora d’intentar fer absurds, però ineludibles, paral·lelismes entre els passadissos del Senat o la M30 amb els de West Wing. En Bartlet, en Josh , la CJ i en Santos en tenen la culpa. Sortint del Senat, altre cop cap a el meravellós barri “de las letras” al restaurant UBU on teníem taula amb Enric Juliana. No descobriré res si dic que no m’emociona la visió que prolifera als diaris del Grupo Godó, però Enric Juliana és un dels grans. Com va dir l’amic Carol, Juliana passa del que succeeix a la terra i es fixa, dissecciona i t’explica el que passa a les plaques tectòniques. Allò que realment marcarà què passarà. Una molt, molt bona conversa.

Reinas Sofias, Palacios Reales, Parques del Retiro, Jardines reales, Preciados, Grandes Vias… van acabar de posar la nota cultural al viatge. Un viatge que com no, va comptar amb la tradicional visita a bars, pubs… i en gaudir com si no ens hi anés la cosa, que no ens hi anava, de la final de la Champions en un bar on els cambres en el segon gol de l’Inter es van posar a cridar com a posseïts “Puta Barça”. En fi, que es confirma el diagnosis: Barcelonitis.

Un bon viatge, uns bons dies i una gran, molt gran, companyia. Madrid és una gran ciutat que té coses magnifiques. Llàstima que no vam poder anar a la Cibeles.