19 de maig de 2010

En la Bona Línia


La independencia logra su mayor cuota mientras cae el rechazo a la secesión”. Amb aquest espectacular titular, el no gens sospitós diari independentista, La Vanguardia resumia la segona entrega del seu sondeig bimensual. Mai, repeteixo, mai el suport a la independència havia estat tan elevat.

Que en el sondeig del diari monàrquic per excel·lència es publiqui que el 37% de la població està a favor de l’estat propi i que només el 41% s’hi mostra en contra és senzillament espectacular. I és espectacular perquè tot l’imaginari i tots els poders fàctics estan en contra de la independència, per tant, que un 37% hagi optat per aquesta via, és un avenç molt, molt important.

La dada que més sobresurt d’aquest estudi però, és la que fa referència al suport que donen els votants del PSC a la independència. En aquesta enquesta els votants socialistes que es declaren independentistes són ja el 35%, una xifra que parla per si sola.

La pregunta que s’hauria de fer, però, és: com hem arribat fins aquí? Perquè és clar que no ha sigut per casualitat que tants els electors del PSC es decantin per la independència.

I sincerament, és cert que la situació amb la gran ajuda del Tribunal Constitucional afavoreix la conversió, però el que també és evident, és que per arribar fins a aquest punt s’ha hagut d’actuar d’alguna manera determinada que faci atractiva la idea d’independència. I això és precisament el que ha fet Esquerra.
Es comprensible que molta gent s’hagi enfadat per haver fet president a Montilla, es comprensible que hi hagi gent que se senti decepcionada. Sí, molt bé, però tenim un 37% del país disposat a saltar la paret. I això és gràcies a Esquerra. Sé que a molta gent aquesta afirmació no li agradarà i que la trobarà desproporcionada, però crec que res més lluny de la realitat. Només cal pensar fa deu anys quan es parlava d’independència. Mai, mai s’hagués pensat que es pogués arribar el suport a la independència al 37%. Esquerra ha actuat en pensament de país, apostant per una idea que, certament, per el partit ha resultat penosa vistes les enquestes, però que per el país està sent el revulsiu necessari per tal de posar Catalunya al mapa.

Quan Esquerra va dir que feia president el Montilla per arribar a la independència, tota la cort dels anomenats nacionalistes que no havien fet res per alliberar Catalunya, van titllar de deliri aquest objectiu. Avui es demostra que s’avança en la bona línia i que cada vegada més, els votants socialistes aposten per la independència.

2 comentaris:

Eduard ha dit...

Home, Pere, avui crec que et passes tres pobles. Atribuir que hi hagi socialistes favorables a la independència al fet que Esquerra hagi pactat amb ells em sembla molt poc fonamentat (i de fet, no dónes arguments per fer-ho convincent).
D'altra banda, hi ha una dada que no em quadra: com és que hi ha tan poca diferència entre els independentistes socialistes (34%) i el total (37%)?
Ho dic perquè se suposa que els percentatges a favor de la independència entre els votants dels altres partits han de ser més alts, excepte en el PP, que té un pes relativament petit en el conjunt.

P.D. Esperava veure't al Parlament, divendres passat...

Pere Sàbat ha dit...

Edu,

Crec, realment, que és així. Si avui hi ha votants socialistes que aposten per la independència és, en gran part, per la feia que ha fet Esquerra en els últims 10 anys. Esquerra ha separat l'independentisme del nacionalisme radical excloent, i així ha permès que molta gent ho contempli com a idea possible i real. I per separar independentisme de nacionalisme radical, el que s'havia de fer era pactar amb les forces d'esquerres. Si s'hagués optat per un front nacionalista, amb CiU, avui aquest 35% no hi seria.

Sobre el dubte que exposes, dedueixo, fent el paralarisme amb les dades sobre el suport a les consultes sobiranistes, que tant PSC com CiU tenen percentatges similars (35% a 40%)i per tant aquestes dues forces són les que porten les dades cap a un cantó o altre.

I sobre lo del Parlament... la veritat és que hi era, però vaig anar de feina fins dalt i no vaig poder sortir... em va saber greu perquè m'hagués fet molta gràcia veure-us per allà...