31 de desembre de 2010

La Nit de Cap d'Any



Cada any hi ha el mateix ritual. Setmanes abans de fer el pas de número, sembla que només hi hagi una possible conversa que, resumint, es pot sintetitzar a una pregunta: i tu, què faràs per cap d’any?

No contestar la pregunta o no complir les expectatives del qui interpel•la, pot suposar més d’un problema. No faràs res? Encara no ho saps? Només això? La pressió social per fer “algo” és extremadament gran. I pobre d’aquell que no vulgui celebrar res per cap d’any... serà titllat, com a mínim, d’antisocial.

Sembla que per ser feliços s’hagi de celebrar el cap d’any “por todo lo alto”. Per trencar aquesta fúria social pro-cap d’any, caldria que s’iniciés un moviment de protesta i de resistència per tal de revelar-se contra aquesta convenció social que tant condiciona a milers i milers de persones al nostre país. El moviment es podria anomenar “per una nit més” reclamant el tractament “normal” de la nit en qüestió. O també podria dir-se “no a l’últim sopar”, perquè celebrar l’últim sopar de l’any te massa coincidència amb un altre “últim sopar” de final no molt afavoridor, almenys per l’organitzador... En tot cas, aquest moviment hauria de promoure una no celebració de cap d’any per desemmascarar la falsa percepció d’obligatorietat de passar-s’ho bé peti-qui-peti.

Aquí deixo la proposta, perquè algú que la senti seva l’agafi, perquè amb mi que no hi compti, que jo avui tinc sopar i festa de cap d’any.

Bon any 2011 a tothom!

30 de desembre de 2010

Benvingut Govern, Adéu Tripartit


Ja tenim nou govern. Ara ja tots poden començar a treballar, a portar l’inici del “canvi”, que tant i tant deien. De reptes no els n’hi falten, són ells els que hauran de remuntar la situació econòmica i superar els encotillaments que patim per l’economia espanyola. Són ells els que hauran de recuperar el prestigi de la política i que hauran de portar a la pràctica aquella màxima del President Tarradellas que afirmava que “en política es pot fer tot, menys el ridícul”. Ells ara són el govern de la Generalitat. Benvingut Govern, adéu tripartit.

Adéu tripartit, si? De moment no és exactament així, perquè el govern hi ha consellers militants de tres partits diferents, a més dels independents. Convergència Democràtica, Unió Democràtica i Partit dels Socialistes. Benvingut Govern, Benvingut tripartit III? Realment no té massa sentit parlar de tripartit III és cert.

Quan es va formar el primer govern d’esquerres, les tres formacions van intentar imposar com a marc referencial la marca “govern catalanista i d’esquerres”, en contraposició als governs Pujol centrats en l’autonomisme i el conservadorisme. Però no se’n van sortir. CiU i tot el seu arsenal mediàtic van aconseguir situar el terme “tripartit” com a concepte identificador amb el nou govern. Un concepte que ha sigut un dels principals problemes dels governs d’esquerres. Tri-partit. Només amb la pronunciació d’aquesta paraula ja se’n desprèn una sensació negativa. Primer gran gol. CiU s’ha passat set anys sense anomenar “govern de la Generalitat” sinó que s’hi referien per “govern tripartit”. Aquesta utilització ha aconseguit els seus objectius, i entre el 27 i 29 de desembre amb la presa de possessió del president i dels nous consellers se’n va veure el resultat. Tornen a Palau. Torna el Govern. Govern a seques.

En fi, que la paraula Tripartit ha passat a la història, ja no es veuran més articles amb aquest terme referint-se al nou govern, per més que hi ha consellers de tres partits diferents i sense comptar als independents. El tripartit va ser el primer gol de CiU al 2003.

En definitiva tornen els temps passats. Benvingut Govern, adéu tripartit.

28 de desembre de 2010

Des del Bar Estant


Els catalans quan parlem de la qüestió nacional, tenim tendència a la queixa fàcil, a l’exabrupte, a la desqualificació i a considerar que tot allò que es fa, sempre, és poc. Ho fem sempre i tothom hi participa. “Botiflers, traïdors” i tot d’altres boniques paraules per descriure les covardies que observem d’aquells que prenen decisions, les quals nosaltres després d’un llarg i profund anàlisi, trobem que són massa poc agosarades. I un cop ens hem refregat i entortolligat amb aquestes anades de cap molt ben reflexionades, ja podem anar pel món cridant a plens pulmons i tots cofois que “tots aquells d’allà dalt són uns venuts, i mai més els tornaré a votar!”

I certament, cridar tot aquest seguit de mots està molt i que molt bé, sinó fos que, sovint, es diuen o a la barra del bar o prenen un cafè o si molt m’apures, al bus. Llàstima, perquè quan això passa, qui ho diu, perd la credibilitat. Sovint qui no para de titllar de “botiflers o de venuts” als altres, és qui menys fa. A part de parlar i criticar, clar.

La gran frase d’aquests dies relacionada amb el partit de la selecció nacional és que “no m’emociona massa això d’Hondures” ergo, “no aniré al camp”. No clar, però és que per posar un exemple, al Brasil l’emociona jugar contra Hondures? No. Clar que no. Però és que si hem de començar a parlar “d’emoció” particularment a mi no m’emociona ni jugar un partidet amistós a l’any. La qüestió però és: tot això ho fem en funció de quin és el rival? Sí, jugar contra Brasil o l’Argentina te més al•licient que contra Hondures, però almenys una gran part de gent, va al partit a veure Catalunya, no Brasil! O no? Quan va començar la moguda de les seleccions catalanes jo tenia uns deu anys, però tenia entès que era perquè volíem veure la nostra selecció participant en competicions oficials, no per veure les altres seleccions! Però clar, “Hondures no emociona i per tant, no anirem al camp”.

Si la primera gran frase ja és per pensar-hi durant uns dies, l’altra que també està en circulació no és menys estratosfèrica “per jugar contra equips com aquest, millor no fer-lo perquè no s’omplirà el camp”. Espectacular. Allà al nord, al costat de les serralades cantàbriques hi ha uns tipus que han esgotat les localitats de San Mamés per veure la totpoderosa selecció de Veneçuela, que casualitats del destí, juga contra Euskal Herria. Carai, potser s’havia d’haver portat Veneçuela que no va anar ni al Mundial en comptes de Hondures, així segur que s’ompliria el camp...

Però és clar, al bar s’hi està molt calent. I segurament demà al vespre en aquell bar algú tot mirant el partit per la tele dirà “per estar així de buit, l’any que ve, millor que no el féssim el partit”.

27 de desembre de 2010

Nova Etapa: President Mas



A la tercera va la vençuda. Després del Barça qui més pot posar en pràctica aquesta dita popular és el president, ara ja sí, Artur Mas. Ha arribat al cim, ha tornat al lloc que es creia seu des del 2003, i s’ho creia perquè ell havia guanyat les eleccions. Mas aquest dilluns ha pres possessió com a 129é President de la Generalitat de Catalunya.

Mas té per davant una situació difícil, tan com la que ha tingut l’anterior govern. Crisi econòmica, ciris nacional, enfrontament amb Espanya... tot de situacions que faran difícil la tasca de governar.
Per fer-ho, es comencen a saber els noms del futur govern de Mas, un govern que te algunes cares positives com Mas-Colell o Mascarell però algunes que, per dir-ho suaument, caldrà no recordar el seu antic pas pel govern.

Mas haurà d’intentar redreçar el rumb econòmic sense disminuir la cohesió social, cosa difícil sí el que vol és abaixar impostos, i també haurà d’ensenyar com vol posar sobre la taula l’altre gran eix del seu programa: la transició cap al dret a decidir. Haurà de dir com, amb qui i perquè. Moltes coses i molt punts sense respondre més enllà del que es pugui desprendre del seu discurs recurrent de l’ambigüitat.

Mas ara és el president de tots, doncs com que així és, molta sort president.

24 de desembre de 2010

Pel Català a l'Escola!


Que la sentència del Tribunal Constitucional significava el final d’una etapa era evident, i les conseqüències no s’han fet esperar. El Tribunal Suprem ha emès aquesta setmana tres sentències que es carreguen de dalt a baix el sistema educatiu de Catalunya d’immersió lingüística. Aquesta és la primera declaració de guerra de les institucions espanyoles de cara destruir la cohesió social de Catalunya. Perquè precisament és la cohesió social el que ha aconseguit la immersió lingüística durant tots aquests anys. Catalunya no és una comunitat dividida en guetos lingüístics com, per exemple, el País Basc. Aquí tots els alumnes aprenen en català, sense que això signifiqui que no saben castellà, el saben i igual o millor que un nen de Burgos.


Davant aquesta agressió cal ser ferms. La cohesió social, i la nacional, depenen en gran mesura que el sistema escolar segueixi sent el que és, per tant necessitem que els governs siguin forts, que la societat civil es mobilitzi i faci pressió per impedir passos enrere. No ens ho podem permetre. L’escola és l’element central de tota societat. Cal fermesa i voluntat política. No podem fer veure com que no passa res.


La sentència és una agressió en tota regla i per tant cal reaccionar. I la primera mesura és dir clar i català que no s’acata la sentència. El català, a l’escola!

20 de desembre de 2010

Crisi Ideològica


Crisi econòmica provocada pels excessos del model neoliberal, crisi de valors tradicionals, crisi i retallades de l’estat del benestar... aquest és el panorama actual en les societat occidentals. I aquest panorama el que està representant és l’esfondrament de la socialdemocràcia clàssica i l’auge dels partits conservadors i liberals. La pregunta que cal fer-se és: Com pot ser? Com pot ser que davant una situació provocada per les polítiques neoliberals, es reforci precisament aquesta família política. Per fer-s’ho mirar. No la societat, sinó la família progressista, perquè és impactant que amb aquestes grans crisis l’esquerra ha sigut incapaç de generar un discurs alternatiu al neoliberalisme. No ha sigut capaç de crear una alternativa diferent.

Quan s’apunten a les causes que ha generat la davallada s’hauria de mirar fermament a l’anomenada “tercera via”. El que a curt termini va permetre a les esquerres d’arreu del món occidental fer-se amb governs a base de copiar el discurs econòmic de la dreta tenyint-lo amb tics socials, a la llarga s’ha demostrat com l’abraçada de l’ós, ja que no poques esquerres han estat còmplices de la crisi al seguir, i en alguns casos amplificar, les polítiques neoliberals de la dreta que han conduit a la crisi.

Però la crisi ideològica de l’esquerra occidental no només transita en termes econòmics. Què proposa sobre immigració? Te discurs l’esquerra sobre immigració? O cada partit progressista intenta fer la guerra per la seva banda, sovint, amb mesures contradictòries? I si el problema només fos immigració aniríem arreglats. Serveis socials. S’ha d’avançar cap a una gestió privada? En sanitat s’ha d’imposar el copagament? S’han de mantenir les ajudes públiques a les escoles privades? L’esquerra europea pateix una gran crisi ideològica, potser perquè el seu temps, tal i com s’ha estructurat l’esquerra durant el segle XX, ha passat. L’esquerra dogmàtica i l’esquerra travesti són els prototips més clars de la crisi ideològica que pateix la família progressista. Uns per no saber adaptar-se i impedir la renovació del discurs, i els altres per abraçar discursos, teories i maneres de fer foranes als fonaments i valors de l’esquerra.

Cal doncs una revisió i un nou debat sobre què han de ser les esquerres com a eina per la transformació social. Perquè si l’esquerra no se sap adaptar ni resituar-se per ser capaç de bastir una alternativa, l’únic que deixarà és que sigui la dreta qui marqui els marcs referencials de les properes dècades.

19 de desembre de 2010

Personatge de la setmana: Núria de Gispert


Per primer cop en la historia una dona serà la titular de la segona institució del país. Núria de Gispert i Català ocuparà la cadira central del Parlament en substitució del Molt Honorable Ernest Benach que deixa el càrrec desprès de set anys.

L’elecció de De Gispert és el primer pas que demostra el retorn de Convergència, i en aquest cas, d’Unió a les institucions del país. Després de set anys de govern d’esquerres, el nacionalisme de centre-dreta torna a les institucions i ho fa, almenys al Parlament, amb la vella guàrdia de sempre. Perquè de Gispert no és una nouvinguda a la política catalana. De Gispert va ser consellera entre el 1995 i el 2003 dels departaments de Justícia, Governació i d’Interior i prèviament havia estat també dins l’organigrama dels governs Pujol a la segona línia. De Gispert doncs, posa de manifest el retorn uniovergent.

Núria de Gispert i Català va néixer al 6 d’abril de 1949 a Barcelona i és filla del també ex conseller de Pujol Ignasi de Gispert. La nova Presidenta del Parlament és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona.

De Gispert només començar ja ha enviat algunes indicacions de per on aniran els trets. Per exemple quan parla “d’austeritat”. Talment com si fos un simple Rosell que diu B si l’anterior president deia A, De Gispert pretén erigir-se com a primera retalladora de pressupostos. Oblidant la reducció d’uns 12 milions d’euros que s’han fet aquests anys. Menys, menys, menys. Austeritat és la paraula màgica i ho aplica sobretot en “els cotxes oficials”. Eliminem cotxes oficials. Fantàstic. Les autoritats del país a partir d’ara aniran amb auto-stop. Perdoneu la demagògia però és que el conte dels cotxes oficials ja cansa. O ens creiem institucionalment el país o pleguem veles. La cançoneta dels cotxes oficials queda molt bé quan ets un partit extraparlamentari i només tens la demagògia i l’exabrupte per fer-te un lloc a l’agenda pública però fer-ho com a Molt Honorable Presidenta del Parlament... Indicatives també les paraules en què afirmava que durant els últims anys s’havia legislat massa i que ara tocava derogar certes lleis i canviar-ne unes altres quantes. Realment indicador, com també ho és el respecte que tots els grups han mostrat amb la seva deficient dicció de la nostra llengua. Que se sàpiga, ningú ha engegat cap campanya de cartes als diaris queixant-se per com parla el català la Molt Honorable Presidenta De Gispert. Deu ser perquè qui en té la patent està camí de la privada...

En fi, primera votació i primera reentré de Convergència i Unió. Comença ja la IX legislatura del Parlament, una legislatura de vuit anys.

18 de desembre de 2010

Nou Començament


Joan Puigcercós no repetirà com a candidat a president d’Esquerra al proper Congrés Nacional. Final d’etapa. Aquest és el primer pas que emprèn l’actual president a partir de l’acceptació del resultat del 28 de novembre. La renúncia a liderar Esquerra a partir del pròxim Congrés és un acte de generositat i valentia de Puigcercós, i s’ha d’aplaudir. D’altra banda, poc marge de maniobra diferent tenia.

Aquest és un primer pas, molt bé, però a partir d’ara què? Per què de reptes n’hi ha molts. Com fer que torni la gent que va fer confiança al projecte de l’Esquerra Nacional de nou a Esquerra? Com recuperar un discurs engrescador i ampli per esdevenir l’esquerra hegemònica? Com situar el procés d’alliberament nacional dins d’una estratègia creïble? Com tornar a ser un partit de gran penetració social? Aquestes són tan sols algunes de les qüestions que te sobre la taula actualment el partit independentista.

Amb la renúncia de Puigcercós a encapçalar Esquerra a partir de l’octubre s’obre una nova etapa, una etapa que haurà de donar resposta als interrogants que planen sobre ERC.

Esquerra ha de començar de nou. Un nou cicle que permeti canviar les bases de la cultura política del partit. S’ha d’acabar el partit de les capalletes, de les famílies i de les quotes. Les lluites internes, segons tothom conclou, ha estat un dels factors determinants per la gran patacada electoral del novembre. Doncs bé, és a les mans de la militància acabar amb tot això. La divergència d’opinions sempre hi serà, el que cal canviar és la gestió d’aquestes. Esquerra ha de ser un partit gran, un partit on tinguin cabuda diferents tendències que comparteixin uns objectius comuns: dret a decidir i justícia social. I en aquest ampli marge hi ha de cabre persones que es considerin socialdemòcrates, liberal progressistes, socioliberals, socialistes... i els que pretenguin la independència exprés i els més gradualistes. Esquerra mai va ser un partit de l’esquerra marxista, sempre va ser l’agregació del pensament progressista que tenia el cap i el cor a Catalunya. Ara cal tornar-ho a ser. Segueix sent vital i necessari que Esquerra Republicana sigui l’Esquerra Nacional de Catalunya.

Per ser-ho, calen nous lideratges, noves estratègies i noves idees. Tot això serà el que caldrà discutir durant el Congrés Nacional de l’octubre, amb la voluntat de construir una alternativa nacional des de l’esquerra. Aquest és el repte. Ara, a la feina!

15 de desembre de 2010

Al 2008 Calia, al 2010 és Inajornable


Avui un company m’ha recordat un article que vaig publicar el 12 de març del 2008. Dos anys llargs després continua sent plenament vigent tot i que caldria actualitzar algunes dades i contextualitzar-lo a la situació post 28N. Com que la reflexió és pràcticament mimètica en el moment actual, el torno a publicar.

--
12 de març del 2008. "Cal un nou cicle a Esquerra"

"Carod y Puigcercós abren la batalla en ERC", "Carod contaataca"….
Aquests han estat alguns dels titulars que la premsa feta a Barcelona, i pensada en alguna altre lloc, han dedicat a les accions i contra accions dels líders d’Esquerra.
Deixant de banda el major grau d’acrivallament que la premsa dedica al ball de declaracions i contra declaracions de Carod i Puigcercós, la veritat és que les primàries d’Esquerra per dirigir el partit no han fet més que començar.
Davant d’aquest fet que és incontestable, voldria però demanar una cosa. Que s’actuï amb responsabilitat. Esquerra ja ha rebut una patacada prou gran perquè a sobre els"amics" periodistes puguin sucar dins la ferida. Espero que el seny i la responsabilitat de tothom s’imposin, i que es deixin de banda estirabots televisius que l’únic que fan és un mal servei al partit i a l’objectiu.

Ara Esquerra inicia un procés que haurà de culminar amb l’elecció del President i del Secretari General en la primera quinzena de Juny i posteriorment la celebració del Congrés Nacional durant el cap de setmana del 14 i 15 del mateix mes.
Esquerra doncs inicia un període on es discutiran projectes, fulls de ruta, models d’organització… en fi tot de mesures i projectes per tornar a engrescar a un país i per tornar a fer d’Esquerra el partit diferent, el partit de la gent, el partit de la honestedat, el partit de la dignitat, el partit de la confiança, el partit de les mans netes i el partit de la paraula lliure.
Esquerra, queda clar, ha de replantejar la seva estratègia. S’ha demostrat que no és possible presentar-se com a alternativa de Govern d’esquerres pactant amb el PSC. Queda clar perquè en cinc anys s’ha dilapidat un coixí de més de mig milió de vots per quedar-se a la meitat. No. Esquerra ha de canviar d’estratègia i de lideratge.

Hi haurà temps i lloc per plantejar què és millor per Esquerra, quina és la millor estratègia per poder alliberar aquest país o qui haurà de ser el pròxim candidat a la Presidència de la Generalitat.

Cal obrir un nou cicle a Esquerra, ens hi va el país.

5 de desembre de 2010

Personatge de la setmana: Carles Capdevila


Una setmana per guardar. Una setmana que ens ha portat moltes, moltes coses. Digerir el resultat de les eleccions, passar a un estat d’eufòria “apostuflant” amb l’increïble 5 a 0 que vam endossar al Madrid.. i finalment assistir al part i a la primera setmana de vida d’un nou diari.


Aquest diumenge l’ARA fa una setmana, vuit dies al quiosc, vuit matins per veure i analitzar com camina el diari, quina pinta fa i com respon a les expectatives creades. A primera vista, la veritat, la cosa promet. Deien que venia un nou diari, doncs sembla que sí, és un nou diari. Opinió, anàlisi, respostes, profunditat, potenciació de la notícia més important a les primeres pàgines, apostar per allò que és notícia i no posar notícies simplement per omplir... Un nou diari i una nova visió. Si senyor. Brillants la secció de política i d’opinió.


Les expectatives s’estan complint, però convé no adormir-se. Cal que l’ARA sigui el diari de referència del país i per fer-ho cal que allò que passa a Jerusalem o Brasília tingui la mateixa importància que el que passa a Barcelona o Puigcerdà. Convé que les mirades siguin amplies i que la informació internacional arribi i sigui un dels pilars del diari.


I com a tots els llocs i totes les coses, a davant del projecte hi ha d’haver algú que tiri del carro. En aquest cas en Carles Capdevila, Els Hostalets de Balenyà 13 d’agost del 1965, el conegut periodista que va ser corresponsal a Nova York i que ha creat entre d’altres l’Alguna Pregunta Més, Eduquem les Criatures i ha estat guionista de Malalts de Tele i Set de noticies. Doncs ell, que té la responsabilitat històrica de fer un diari potent en català i de referència, ell com a director del diari, és el personatge de la setmana.