28 d’agost de 2011

President Barrera



Avui que el país plora la mort d'un patriota i un gran lluitador contra el feixisme, reprodueixo un article que vaig escriure el 6 de novembre del 2008 sobre el discurs del President Barrera a l'acte de presentació de la FNEC a la Pomepu Fabra.

---



Amb B de Barrera



Avui a les 13:00 hores s’ha celebrat a la Universitat Pompeu Fabra l’acte de presentació d’un nou sindicat d’estudiants. Avui s’ha posat de nou en marxa l’històric FNEC, Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya.



L’acte l’ha presentat la gran blocaire Lídia Pelejà i com a convidats quatre personatges que d’una manera o altra han passat pel sindicat; l’actual president, el penedesenc Sergi Rubió; el diputat de Convergència i Unió Francesc Homs; Elisenda Paluzie economista i que va ser a la direcció nacional de la FNEC; i el qui va ser President del Parlament de Catalunya i Fundador de la FNEC al 1932, Heribert Barrera.



Les intervencions dels ponents han estat el que se sol dir, correctes i han dit el que tocava dir en un acte com aquest, potser, o sense el potser, el que ha desentonat més ha sigut el diputat de CiUnió Quico Homs que més que parlar de la FNEC semblava que parlava de la Casa Gran del Catalanisme. Però bé, Homs apart, el discurs més espectacular d’avui ha estat el del President Barrera.



Aquest home, tot i els més de 90 anys que té, manté una clarividència brutal. Barrera continua sent Barrera, un home de conviccions fermes, conviccions nacionals a prova de bomba. Barrera sap que estem en guerra i sap qui són els enemics. Sap que amb ells poques coses podrem fer, i sap que no podem entrar en el seu joc. Barrera sap que tan PSOE com PP volen el mateix, que Catalunya deixi de ser Catalunya. Uns ho volen a “lo bèstia”, i els altres ho volen, tal i com ha dit Barrera, a la manera d’eutanàsia. Però en fi, que tots els camins porten a Roma que diuen.



Barrera, ha demostrat tenir el cap molt lúcid, i a més ha deixat bastant en evidencia certs polítics del país, en tenia un d’aquests al costat, que s’omplen la boca cada dia amb grans proclames nacionals i patriòtiques i desprès res de res.



Barrera és una llàstima que tingui ja 90 i pico anys, ja que persones com ell, en el lloc oportú, són necessàries per poder tirar el país cap a la llibertat.


23 d’agost de 2011

Madrid, amb T



Una pregunta recorrent sembla que està tornant a fer acte de presència en el món independentista: s’ha d’anar a Madrid? I en cas que sí, a fer què? Per respondre la primera pregunta només cal tenir en compte dues consideracions: primera, lamentablement la major part de les competències i de les decisions que afecten a la població catalana es duen a terme a Madrid, per tant, qui vulgui estar a peu del canó i participant del que es fa, ha d’anar a Madrid. Segona, si realment es vol fer una majoria social per la independència cal arribar a tots els públics. Cal saber i tenir en compte que una gran part dels ciutadans del país té uns referents no catalans i per tant s’informen per canals no catalans. Ser a Madrid ofereix una tribuna pública que permet arribar a persones que sinó no tindrien la possibilitat d’escoltar el missatge independentista. Limitar-nos “als de la ceba” pot ser el més còmode i fàcil, però ens condemna a la marginalització i a la derrota permanent. Per tant, sí, cal anar a Madrid.


Per respondre la segona també cal considerar diferents factors. Primer, estem exhaurint una etapa històrica, una etapa, l’autonòmica, que està arribant al col•lapse. Amb els esdeveniments que ha comportat el procés de l’estatut, la sentència, el procés de consultes i el 10J, les formes i la praxi política ha de canviar. No es pot anar a Madrid vendre’s per una petita competència. Cal replantejar el paper de les forces catalanes al Congrés. En segon lloc, s’entreveu una majoria del Partit Popular, així és difícil pensar que un mercadeig de competències pugui resultar satisfactori. Caldrà respondre les agressions i les temptacions recentralitzadores, caldrà fermesa i no arronsar-se. I sobretot a Madrid s’hi ha d’anar sent el que som. Catalans. I hem d’actuar com a tals.

Així, la presència de l’independentisme a Madrid és essencial. No hi ha projecte que pretengui ser majoritari que renuncia a tribunes públiques per convèncer. No hi ha ideal que es pugui permetre el luxe de fer-se invisible a una part de la població que pretén representar. S’ha d’anar a Madrid a plantar-se i a generar discurs, a fer evidents les necessitats i les raons del perquè ens cal la independència. A Madrid, amb T.

10 d’agost de 2011

El Tremolor de Cames

Som un país de pandareta. Un país que no es pren seriosament ni a ell mateix. Ens deixem la pell pregonant a trot i a dret que sí, que som una nació, que tenim una llengua, una cultura, uns símbols, una història i un dret civil propis i que són aquests elements els que ens fan ser col·lectiu i definir-nos com a nació diferenciada... però més enllà d’això, massa sovint, res més. Al contrari, som especialistes en desdibuixar-nos nosaltres sols.

Aquesta setmana s’ha disputat la Copa Catalunya de futbol, una competició que si s’ha de continuar jugant com fins ara, doncs la veritat potser seria millor que no es tornés a fer. Però aquest no és el tema. Just abans de que comencés el partit entre el baby Barça i l’Espanyol, com ha de ser, va sonar l’himne nacional. Bé, la veritat és que s’hauria de dir que va sonar una versió retallada de l’himne nacional, perquè per aquells que encara no ho sàpiguen o només hagin escoltat el que va sonar a Tarragona, l’himne té tres estrofes i al Nou Estadi només en van sonar dues.

Això en un país normal no passa. Algú s’imagina que en un partit de qualsevol esport als Estats Units, retallessin el seu himne? Algú s’imagina que es fes a França? A Alemanya? No, allà els símbols es prenen seriosament. Allà cap energumen de president de federació decidiria retallar una estrofa del seu himne. La raó que van donar els de la Federació Catalana pel fet d’haver retallat l’himne és que la Generalitat té dues versions de l’himne: la curta i la llarga, i que per assegurar que el partit començava quan havia de començar, van triar la curta. Pensar en una alternativa, com fer sortir els jugadors dos minuts abans per posar tot l’himne, segur que era massa complicat ja que requeria connectar dues neurones, fet que, tenint en compte els resultats, no acostumen a fer. Era més fàcil retallar l’himne.

No és acceptable que l’himne del país es retalli. El problema és que potser la retallada és producte perquè aquesta gent se sent incòmode amb la lletra de l’himne: “que tremoli l’enemic en veient la nostra ensenya”. Deu ser això, el tremolor de cames.


'Patria Querida'

Espanya és l’únic estat europeu, juntament amb Itàlia, que obliga als seus ciutadans a participar en les competicions esportives defensant la selecció estatal. No sé, tot i que sospito que sí, si aquesta obligació, sota pena de ser sancionat, pot haver ajudat a la ‘roja’ a conquerir els èxits que ha aconseguit durant els últims anys. Uns èxits que aquest estiu s’han estès a les categories inferiors de futbol on han guanyat els europeus sub 21 i sub 19. Precisament en la celebració del títol dels sub 19 va succeir un petit incident. Un jugador espanyol lluïa una bandera d’Astúries. En veure-ho, el seleccionador li va retirar adduint que “solo se puede llevar la española”.

Aquest gest és un exemple d’intolerància suprema, i més quan la bandera en qüestió ha estat passejada per Alonso i Villa en moltes ocasions. Però es clar, la ‘unidad de destino en lo universal’ només admet el pensament únic encara que portar la bandera asturiana sigui un símbol regional sense suspicàcies de ser ‘rojo-separatista’. Aquesta intolerància no és més que una conseqüència de l’anticatalanisme exacerbat que pateixen les espanyes i que qualsevol mostra de ‘desviament’ és sinònim de traïció als postulats de la ‘patria’. I és clar, tenen tota la raó, l’himne regional asturià comença amb ‘Asturias patria querida’. Que els portin al TC!

Article publicat a El 3 de Vuit