29 de juny de 2010

Contra la Sentència: Adéu Espanya!


Ahir l’Espanya de les autonomies va acabar firmant la seva sentència de mort gràcies a la brillant col·laboració del Tribunal Constitucional. Sí, aquell Tribunal del qual quatre dels seus membres tenen el mandat caducat; sí, aquell Tribunal que fa quatre anys que negocia dictar sentència; sí, aquell Tribunal que ha necessitat set esborranys per anorrear la voluntat del poble. Sí, aquest Tribunal Constitucional deslegitimat i desprestigiat.

Amb la sentència doncs es posa fi a un cicle de 30 anys on la màxima preocupació ha estat “a veure que en podem treure de pactar amb Madrid” o altrament dit “peix al cove”. Amb la sentència s’acaba aquesta Espanya fictícia de les autonomies que només se la creien des de les nacions dites “perifèriques”.
La sentència també posa de manifest que les preteses visions federalistes per resoldre o mitigar l’encaix de Catalunya amb Espanya són un mer viratge d’uns il·lusos romàntics. El federalisme s’esvaeix i queda absolutament impossible i impracticable, si no ho estava ja abans. Amb la decisió dels jutges del TC s’ha deixat evident de què la voluntat del poble de Catalunya no cap a la Constitució. L’estatut de La Moncloa, que ja era poca cosa, no el volen, no ens volen.

La sentència retalla aspectes lingüístics, judicials i financers, els quals pràcticament els deixa sense validesa, ja que anul·la completament l’àmbit judicial autònom, s’invalida el català com a llengua preferent a l’administració i als mitjans públics i en l’àmbit financer es declara inconstitucional la disposició de l’estatut que obligava a l’estat a invertir el % del PIB amb què Catalunya col·labora amb l’estat espanyol durant no menys de set anys. I això sense saber la reinterpretació dels altres 27 articles modificats.
La sentència doncs, atempta contra el nucli dur de l’estatut: llengua, competències i finançament.

I la pregunta d’avui és: i ara què?

Doncs ara toca reaccionar. Toca sobreposar-se, toca aixecar-se i toca decidir. Desprès d’aquesta segona retallada, que ha provocat un xoc de legitimitats, toca reaccionar. En una banda s’han situat 10 jutges que s’han erigit com a grans inquisidors, i s’han atrevit a segrestar la voluntat del poble. A l’altra banda, s’hi situa el poble, que va decidir en referèndum donar validesa a l’estatut. Ara toca reaccionar.

El marc autonòmic ha mort, ha deixat d’existir. No es pot permetre aquesta rebaixa constant del sostre de l’autogovern. L’atac a Catalunya s’ha d’acabar, ells no ho faran, ho haurem de fer nosaltres.

Ara és l’hora de la política, de la política amb majúscules. Cal prendre decisions i cal prendre-les correctament. No ens podem centrar en partidismes com és demanar eleccions anticipades per el setembre. No ens podem permetre el luxe de reafirmar-nos en intentar reescriure un pacte que ja s’ha deixat clar que s’ha trencat.
És doncs, l’hora de la mobilització ciutadana i de la reacció de els institucions. Cal una resposta clara, ferma, contundent i que aporti un nou horitzó. L’autonomisme ha mort, el federalisme també. La direcció és clara. S’ha acabat un cicle polític, ara cal encetar-ne un de nou.

Les institucions han de reaccionar, els ajuntaments, les diputacions i el Parlament han de convocar plens per rebutjar de manera clara la sentència contra Catalunya i per donar suport a la manifestació unitària del 10 de Juliol. És un primer pas, no l’últim.

Ara s’inicia un nou cicle polític. Es deixa enrera l’autonomisme del peix al cove, i s’ha de passar al cicle del dret a decidir. I no només sobre el concert econòmic, que com deia a can Cuní Jordi Barbeta és impossible, sinó el dret a decidir sobre la independència, que com reconeixia el mateix Barberta és més possible que el concert.

Els temps de la contemplació autonòmica han acabat, ha arribat el temps de la reacció i del dret a decidir i per fer-ho, caldrà tornar a donar la paraula al poble.

25 de juny de 2010

Que Espanya Pateixi. WC'10


Avui Espanya se la juga. Si perd pot dia adéu al Mundial. Pot dir adéu al que la caverna ja donava per segur. La copa del món. Però també pot continuar a Sudafrica, depen d’ella sola.
Espanya avui juga contra l’altra “roja”, la de sud-amèrica, la de Xile, la de Pinoch.. però, Piñera, la dels Andes.
Avui milions i milions de ciutadans de l’estat estaran pendents del televisor. Avui milers i milers d’espanyols es reuniran a la Plaza Mayor de Madrid per seguir agermanats l’últim partit de la primera fase de la Copa del Món, i altres tants milers ho seguiran amb pantalles gegants a places i bars dels seus pobles i ciutats.

Espanya avui patirà, riurà i farà efectiva la màxima americana de “no pain, no game”. Si el partit va bé, tornaran els tambors de Mória repicant amb força proclamant que la “roja” ha tornat, que les opcions de guanyar segueixen més vives que mai i que el primer partit va ser una relliscada sense importància. Si perden i queden eliminats diran que això del que ells anomenen maldestrament “tiqui-taca” s’ha acabat i que ha de tornar la “furia española” i “el espíritu de Juanito”. Però passi el que passi, tindran una gran sort, una immensa sort. Una sort que molts només podem imaginar, només podem fer càbales del què és. Imaginar, sí, tan sols imaginar. Ells poden jugar.

Que bonic seria, no? Poder jugar un Mundial… poder animar als teus…poder sentir Els Segadors enmig d’un Mundial… onejar les senyeres… quedar-se sense veu cridant els gols de la selecció… seria bonic.
Poder animar al teu país ha de ser la cosa més emocionant que hi pugui haver en l’àmbit esportiu. Sentir-se part d’una col·lectivitat que comparteix uns mateixos valors, uns mateixos sentiments, una mateixa cultura… Veure’t representant per uns jugadors que lluiten per el nom de la samarreta que llueixen. L’estat d’emoció que sentir aquest cúmul de sensacions ha de ser indescriptible.

Que vulgui que jugui Catalunya, no vol dir que estigui en contra de la “roja”. Ara bé, no és la meva, i espero que ningú se’m enfadi per això, no la sento. M’agrada com juga perquè m’encanten els Pique, Puyol, Iniesta, Silva, Cesc, Xavi, Busquets, Capdevila… però no la sento meva.
I no tinc cap problema en dir que quan Catalunya pugui jugar i caigui eliminada, a qui animaré serà a la selecció espanyola, perquè carai, vulgui o no tinc més en comú amb algú d’Espanya que no pas amb algú de Camerun. Però ara Catalunya no juga, no la deixen jugar.

Avui Espanya se la juga, avui Espanya pot passar o pot caure eliminada i acompanyar França i Itàlia en la deshonra més absoluta. Quina sort que tenen.
Però Catalunya no juga. Catalunya no juga perquè Espanya no vol. Doncs que Espanya perdi, perdi i perdi. Que quedi eliminada de la forma més cruel, més indigne i més lamentable possible. Que els espanyoles se sentin avergonyits, se sentin ensorrats, que aporti desesperació a tot Espanya. Sí, desitjo que Espanya tingui totes les fatalitats possibles perquè és qui ens impedeix jugar.

15 de juny de 2010

"A Mayor Oreja, Menor Cerebro"


Què té en comú una votació democràtica i un assassinat? Per qualsevol persona normal, amb una intel·ligència normal i amb sentit comú, res. Una cosa és un acte democràtic com és el vot, i l’altra és un acte vomitiu.

Doncs bé, no tothom pensa d’aquesta manera. Segons el qui va ser mà dreta de José Maria Aznar a La Moncloa i és cap de llista del Partido Popular a les eleccions europees, l’acció de votar i la de matar tenen un punt de connexió: ETA. Concretament Mayor Oreja ha afirmat que la força d’ETA s’ha de comprovar a partir de no només els comandos desarticulats, sinó també dels referèndums d’autodeterminació que se celebrin arreu de l’estat espanyol, és a dir, a Catalunya.

Realment molt gros tot plegat. Pot dir un responsable polític elegit democràticament que l’acció de votar, a favor o en contra, de la independència es correspon a la força que actualment pugui tenir una banda de criminals com és ETA? Pot el líder d’un partit al Parlament Europeu equiparar l’activitat assassina dels membres d’ETA amb l’activitat democràtica i pacífica que han desenvolupat més de mig milió de persones a Catalunya? Pot aquest ésser no patir represàlies polítiques desprès de dir el que ha dit?

Mayor Oreja sembla que contínuament estigui fent un joc de veure si es pot superar en cada declaració que fa. Que ara toca “rajar” de les consultes, doncs ho equiparem amb ETA, que ara és el torn de “petar-se” Esquerra, doncs direm que són uns nazis que volen fer neteja ètnica de castellans a Catalunya. La qüestió és superar-se deu pensar. I la veritat és que ho aconsegueix.

El problema de fons però, és que l’opinió de Mayor Oreja no és només de Mayor Oreja. Hi ha un pòsit de gent a Espanya que pensa com ell, que potser no subscriuran totes les seves paraules, però sí la idea. I la idea és que a Catalunya ni aigua. Avui dirà que els referèndums estan tutelats per ETA i demà que els que voten que Sí mengen nens per esmorzar, la qüestió però és la mateixa: l’odi exacerbat i malaltís que Mayor Oreja té envers Catalunya.

I aquesta idea expressada amb paraules diferents és present i transversal en les dues Espanyes.

En fi, ja ho diuen, “mayor oreja, menor cerebro”.

14 de juny de 2010

L'Endemà de les Eleccions


Sandro Rosell serà el President del Barça durant els pròxims sis anys. Davant la rotunditat de les xifres de la jornada electoral d’ahir només és possible dir una cosa: Felicitats. No hi cap absolutament cap tipus de retret, s’ho ha guanyat.
Rosell passa a ser el president més votat de la història, Rosell passa a ser el president del post-laportisme. Rosell passa a ser el president del canvi d’un club que no volia canvi, però que alhora si que el volia. El soci no volia canvi del club, però volia canvi de persones, i conseqüentment ha votat.

El triomf de Rosell posa en evidència la tàctica Jimmy Carter. Rosell feia cinc anys que sabia que acabaria presentant-se a les eleccions, i en feia més de dos que hi treballava durament. Aquest treball és el que l’ha portat a ser avui president electe del Futbol Club Barcelona. La tàctica Carter també és aplicable, en menor mesura, a Agustí Benedito qui fa més d’un any que preparava la seva maquinària electoral per fer front a aquestes eleccions. I qui també posa Carter com a element a seguir, en aquest cas al revés que Rosell i Benedito, és Marc Ingla, l’últim que va prendre la determinació de presentar-se i qui només fa cinc setmanes que va apuntar-se a la cursa de successió de Laporta. Qui no compleix la tàctica Carter és Jaume Ferrer, que al desembre ja va anunciar que presentaria la seva pròpia candidatura i que ha “aconseguit” l’últim lloc en les eleccions. La de Ferrer però és una posició que segurament no té res a veure amb el temps de preparació de la candidatura, ja que la caòtica i lamentable tria del candidat continuïsta de l’actual Junta es va fer tant i tant malament que l’hauria acabat penalitzant encara que portés tota la vida preparant la candidatura.

Sandro Rosell ha dut a terme una campanya de silencis, més a la defensiva que a l’ofensiva. Rosell ha pogut viure del personatge creat durant cinc anys per guanyar les eleccions. N’ha tingut prou en ser l’enemic públic número 1 de Laporta per erigir-se com a president electe. Només amb la imatge d’alternativa edificada per els seus suports mediàtics durant els cinc últims anys, Rosell ha arribat a la presidència.
Els altres candidats no han sabut fer-se una imatge suficientment gran com per poder fer ombra a Rosell. Els altres en molts casos han semblat improvisats, modelats i no naturals. I això s’ha pagat.

Marc Ingla qui en un principi semblava que seria l’altre gran candidat d’aquestes eleccions, ha acabat finalment tercer, en una demostració de desinflament brutal en l’última setmana. Ingla que arribava a la setmana decisiva en posició destacada, es comentava l’empenta que havia agafat, va tirar per la borda part del seu suport i les seves aspiracions durant els dos primers debats. En el de Catalunya Radio per ser massa agressiu envers Rosell, i en el segon per haver canviat 180 graus l’estratègia a seguir i mostrar-se conciliador i tranquil. Quan es porta només quatre setmanes en pre campanya i quan s’ha estat l’últim a presentar-se, desorientar al soci d’aquesta manera en cap cas pot ser positiu, i lamentablement, així s’ha demostrat. Ingla tot i comptar amb el millor programa, amb el millor equip i en ser percebut des de bon principi com a alternativa a Rosell, no ha sabut –o no ha pogut- edificar aquesta visió diferent al guanyador i ha acabat en un tercer lloc que no li fa justícia.

Agustí Benedito per altra banda és mereix un monument. Sí abans es parlava de la tàctica Carter, amb Benedito s’ha de parlar de la tàctica Clegg. Aquest candidat que no pintava per a res en els pronòstics ha sabut trobar un lloc i situar-se en segona posició a les eleccions. Gràcies a la seva facilitat de paraula i als debats el candidat Benedito ha aconseguit passar a Ingla. Personalment, tot i valorar molt la campanya que ha fet, Benedito no m’ha convençut en cap moment. L’he trobat excessivament populista i demagog en els debats, a més que en cap moment ha buscat la victòria. Les imatges de la seva reacció al conèixer l’enquesta de TV3 ho demostren. Qualsevol que hagués buscat la victòria s’hagués enfonsat al saber els resultats, Benedito i el seu equip ho van celebrar com si haguessin guanyat ells.

L’últim candidat que queda, Jaume Ferrer, era ahir la cara de la derrota absoluta. Sortir d’una Junta que ho ha guanyat tot, presentar-se com en candidat que continuaria la tasca d’èxits i acabar últim no és precisament per estar ni una mica content. Com ell mateix va reconèixer, patacada històrica.

Finalment i per acabar. Crec, amb tots els respectes, que en gran part la victòria de Rosell es deu a que no s’ha pogut solidificar una alternativa real i creïble, i que just quan aquesta es començava a soldar, la de Marc Ingla, gràcies en part al “momentum” creat per els mitjans, Benedito va quedar-se part de l’espai no-rosellista. Aquest fet va ser clau per descarrilar les eleccions. És cert, com ja he dit, que si la candidatura de Marc Ingla no va poder lluitar fins al final per la victòria és majoritàriament per errors propis, però això no ha de fer oblidar que a molts els interessava que Ingla no es consolidés per deixar via lliure a Sandro Rosell.

Ahir es van acabar set anys meravellosos per el Barça. Ahir va començar el regnat de Sandro Rosell. Esperem per el bé del Barça que tot, absolutament tot, continuï com fins ara.

11 de juny de 2010

A l'Espera de l'Últim Debat


Avui a les 21:45 hores al primer canal de Televisió de Catalunya se celebrarà l’últim debat de la campanya electoral a la presidència del Futbol Club Barcelona, l’esdeveniment que segurament farà decantar molts del 40% de socis que segons les enquestes continuen estant indecisos en aquests moments.

La campanya s’acaba, i amb ella, s’acaben les oportunitats per tal que els candidats exposin el seu programa i les seves propostes. Avui en tenen l’última oportunitat.

La campanya no ha sigut especialment llarga, però sí que ha sigut prou plena per tal de donar arguments al soci perquè pugui decidir el seu vot.
Les picabaralles habituals de les eleccions no s’han fet invisibles, sinó que han estat un dels punts centrals de la campanya. Sandro Rosell ha estat el centre d’aquestes picabaralles, sobretot al voltant de la implicació d’una empresa seva en un cas de corrupció al Brasil en què el candidat rupturista ha interposat una demanda contra Marc Ingla per haver donat la seva opinió durant una entrevista, fet insòlit en una campanya electoral. Rosell ha estat envoltat per la polèmica també arran de la seva relació amb el Boixos Nois, una relació primer reconeguda, en una entrevista a RAC1, i desprès negada fins a la sacietat, una rotunditat que queda en dubte davant les proves i la seva pròpia paraula a l’emissora del Grupo Godó.

Més enllà d’aquestes tèrboles relacions de Sandro Rosell, tots els candidats han presentat bons programes electorals. Quasi tots s’han intentat clarificar dins d’una escala de seguiment del model i les formes que han regit el club durant els set anys.
A la banda rupturista hi ha, evidentment, qui ha estat durant cinc anys fent oposició. Rosell planteja un model diferent, tant econòmicament, com socialment, com esportivament. Cert, avui per avui defensa el model actual, però no és pas segur que el mantingui quan s’acabi l’etapa Guardiola, que seria convenient que tothom sàpiga que no durarà per tota la vida ni per tot el mandat. Mantindrà Rosell el model actual amb secretari tècnic, entrenador, director futbol base i director general, quan Guardiola plegui? Sabrà tenir la paciència que no tenia amb Rijkaard si les coses no van com fins ara? En l’àmbit social, tant Rosell, Ferrer i Benedito aposten per tancar el Barça i per impedir o regular la nova entrada de socis, amb l’argument de que 30.000 siberians podrien guanyar unes eleccions. També en la línia rutpurista, es podria fer referència a les alarmes irresponsables entorn a l’economia del club. El club té deute, clar. El club deu diners, evident. Però el club és fort, el club està sa i el club no pateix econòmicament. El Barça, a diferència del 2003, pot fer fitxatges sense patir. Per tant, les alarmes de Benedito i Rosell són únicament electoralistes.
De Benedito, tot i veure’l amb simpatia per allò del “Maverick” barcelonista, crec que és tremendament demagògic i populista i que amb la seva presència, facilitarà el possible triomf de Rosell al dividir el vot no-rosellista.
En la línia de la continuació, s’hi troben les candidatures de Marc Ingla i Jaume Ferrer. Ferrer és el més absolut seguidor de Laporta, tant en el model esportiu com en l’institucional, social… Però Ferrer comet un error. Ferrer es presenta com el continuador perquè, diu, el seu equip és el que hi ha sigut des d’un primer moment. Fals. De la seva candidatura només ell hi és des del 2003. La resta de membres s’ha anat incorporant a mesura que els constructors del model Barça abandonaven el club, sobretot a partir de la moció de censura. En la línia de continuar el model hi ha, qui segons les enquestes va en segona posició, Marc Ingla. Ingla aposta per seguir el model esportiu, però canviar apartats socials, econòmics i patrimonials. Ingla aposta per fer parlar el soci en qüestions com els membres d’honor, la samarreta del primer equip, les reformes al Camp Nou o els projectes de la Fundació, i per fer un nou impuls econòmic que permeti al Barça arribar al 2016 amb 800 milions d’ingressos.

Les cartes, quasi totes, estan ja sobre la taula i tothom les coneix. Serà en base aquestes cartes en què el soci haurà de decidir el sentit del seu vot diumenge, tenint sempre present que la disputa està entre involució o més cercle virtuós. Avui els candidats hauran de convèncer els indecisos, una feina sobretot encarada a Rosell i a Marc Ingla, el primer per no equivocar-se massa, i el segon per demostrar que és l’opció real i creïble per continuar amb un Barça triomfant.

10 de juny de 2010

Barça 13-J: Involució o Cercle Virtuós



Diumenge hi ha les eleccions al Barça, unes eleccions que hauran de decidir quin és el camí que seguirà el club en els pròxims anys, ja que en el moment actual de crisi és quan més necessari és reformular-se i adaptar-se a la nova situació per continuar creixent. El Barça doncs, diumenge escull com voldrà que sigui el club de la pròxima dècada.

De vegades davant d’una situació on s’ha d’escollir entre diverses opcions és convenient fer una simple mirada endarrera per copsar d’on es ve i tot el camí que s’ha fet. A vegades, una mirada cap al recorregut que s’ha realitzat pot ajudar a situar-nos en el context actual i saber escollir en propietat.

No em cansaré de repetir una i altra vegada la situació en la que es trobada el Barça l’any en què Laporta i el seu equip van guanyar les eleccions.
El 2003 va significar per el club un trencament total en quan a formes i maneres de gestionar l’entitat, ja que es van canviar unes pràctiques que l’havien anquilosat i que li impedien fer el salt endavant per competir amb els clubs més poderosos del món. El Barça al 2003 era el tretzè club més poderós d’Europa, ara és el segon quasi empatat amb el primer. El Barça del 2003 suava per classificar-se per la UEFA i ara és qui ha guanyat set dels últims nou títols. Per aconseguir capgirar la dinàmica, va caldre una revolució en tota regla. I a fe de Déu que ha triomfat. Esportivament, econòmicament, socialment i patrimonialment, avui el Barça és molt millor que el 2003.

La revolució ha triomfat, ha esdevingut un model d’èxit, de triomf i cal que continuï sent així. Diuen que desprès de tota revolució sempre ve una involució. Desprès de tot pas endavant sempre hi ha la temptació de tornar enrera. I això el Barça no s’ho pot permetre.

Qui encapçala totes les enquestes a la presidència, és, precisament aquesta involució. Sandro Rosell mai ha cregut en el model Barça d’èxit. Mai. Sandro mai va creure en Rijkaard. Mai. I per molt que en campanya s’entossudeixi a afirmar el contrari, mai ha cregut en el Txiki. Rosell calla i fa meandres per tal de no respondre les preguntes. Tothom sap que no confia en l’actual secretari tècnic, però s’entesta a dir que sí, quan realment, si digués que no, no passaria absolutament res. Rosell és presoner de la seva història. S’ha passat cinc anys dient pestes del model Barça representant per Txiki, Rijkaard i Guardiola i erigint-se ell com a gran salvador. El problema, per ell, és que arriba a unes eleccions amb un Barça triomfant com mai i amb un model que és l’enveja de mig món. Rosell no té cap tipus de credibilitat.
Però a més d’una involució intervencionista al club, també hi ha la involució social. Perquè cal no oblidar que el mateix Rosell va admetre a RAC1 que sí que havia parlat amb els Boixos Nois, bé amb els “bons nois dels Boixos”, perquè segons ell n’hi ha que són ”bons nois”. El Barça ha marcat la pauta a seguir i s’ha convertit en l’exemple per tots els clubs a l’hora d’apartar els violents de manera rotunda de l’estadi. Seria una llàstima que per un nombre de vots, prescindibles si les enquestes són certes, Rosell ho tirés tot per la borda. I aquesta setmana s’ha fet pública una fotografia d’una reunió de Rosell amb la flor i nata del poder de la burgesia barcelonina que agrupa poders mediàtics (Grupo Godó), polítics (Artur Mas) i econòmics i empresarials. El Barça s’ha guanyat la independència d’aquests grups en els últims set anys, no es pot permetre que els que van segrestar el club durant el mandat de Nuñez, ara tornin a la Llotja.

Els altres dos candidats, Ferrer i Benedito, representen més del mateix. Ferrer és la trista imatge d’una pròrroga de mandat que no serà. Ferrer s’ha trobat sense espai, ja que el continusime bo, aquell que és creïble, se l’ha atribuït Marc Ingla, i és per això que tant Ferrer com el candidat impossible, Joan Laporta, no paren d’atacar Ingla i de negar-li el que a dret a llei és seu, és a dir, la seva participació en l’elaboració de l’equip de les sis copes. És incomprensible com pot ser que Ferrer-Laporta afirmin que Ingla no pot atribuir-se els èxtis de les sis copes, dient que ell va dimitir perquè no creia en el projecte. Ni en Guardiola ni en Unicef. Només cal que es mirin els contractes tant del tècnic com de l’agència de la ONU per veure quina firma hi ha: Marc Ingla. Ingla va ser qui va firmar Guardiola i qui juntament amb el de Santpedor i Txiki van planificar la plantilla. Al César el que és del César. Deuen anar molt malament les enquesta a can Ferrer-Laporta si han de començar a blasfemar que Ingla pot vendre’s jugadors com Xavi o Messi. La veritat, es demostra que la desesperació porta a l’absurd de les persones, i Ferrer-Laporta, ja hi són.
L’altre candidat, Agustí Benedito ha fet de l’equidistància la seva estratègia electoral, venen que ell és diferent tant a la involució sandrista, com al continuisme positiu d’Ingla. Ell s’afirma com a diferent i alternatiu. No deixa de ser curiós que es posi l’etiqueta d’alternatiu, quan no fa any que encara formava part de la comissió social del club… Amb tot, ha demostrat que és un molt bon orador, per més que una mica demagògic, i que sap connectar amb la gent. Segurament les eleccions se li han fet curtes, tot i així, no és una opció de cara diumenge.

La nota positiva de tot plegat és que els atacs tant de Rosell com de Ferrer-Laporta comencen a dirigir-se cap a Ingla, un fet que demostra que la candidatura que més i millor representa que la revolució del cercle virtuós continuï endavant és la seva, la del Més Barça Que Mai.
Ingla, tot i un inici de campanya més encarat a buscar el cos a cos amb Rosell, ha sabut centrar-se en l’exposició de les seves propostes i de les seves idees per fer del Barça el millor club del món i poder fer un nou pas endavant en els diferents àmbits d’actuació: esportiu, social, participatiu, econòmic i internacional. Marc Ingla ha sabut exposar el seu programa en positiu, una positivitat que no ha d’anar renyida a denunciar propostes d’altres candidats que puguin ser un perill per el reforçament del model Barça.

El diumenge 13 el Barça s’hi juga molt. S’hi juga poder seguir aquest camí d’èxits. El diumenge el Barça s’hi juga o involució o més cercle vituós. O un pas enrera o un nou impuls de la generació “power point”. El Barça diumenge s’hi juga el club de les pròximes dècades, i la candidatura d’Ingla, Vicens, Godall i Soriano és la que millor pot planificar el Barça dels pròxim anys.

7 de juny de 2010

El Primer Debat


Al Matí de Catalunya Ràdio s’ha celebrat el primer debat electoral de les eleccions a la presidència al Futbol Club Barcelona. El debat que ha sigut moderat per Manel Fuentes s’ha habilitat en diferents àmbits: esportiu: social; herència de Laporta; i econòmic.

El debat s’ha centrat sobretot en les diferents visions en l’àmbit esportiu, on semblava que hi havia total unanimitat però que s’ha comprovat que no és així. Jaume Ferrer ha afirmat que ja que te quasi lligat a Txiki perquè continuï un any més, cosa que costa de creure ja que segons el mateix secretari tècnic tot indica que plegarà a partir del 30 de juny. Per la seva banda Benedito, en un gest que el reforça notablement, ha confirmat que ell no compta ni amb Txiki ni Alexanko per la senzilla raó de què el President ha de tenir total confiança amb aquests càrrecs. Marc Ingla ha seguit amb els seu fil argumental que consisteix en primerament demanar a Txiki que continuï, però si no fos així proposaria que entre Txiki i Guardiola escollissin qui hauria de ser el seu substitut. Per la seva banda Sandro Rosell ha continuat amb la seva falta de concreció a l’afirmar que ell primer parlaria amb Txiki i que desprès veuria si continua o no, i que en cas que continués ja tenen pensat qui serà el seu successor. Al veure’s preguntat sobre qui seria, ha dit que no ho podia dir perquè sinó encararia el fitxatge del nou secretari tècnic. Realment una nova falta de transparència de Rosell, que no s’acaba d’entendre el perquè no exposa clarament que no confia amb el Txiki i que si guanya li buscarà un successor i en canvi s’entesta a semblar conciliador, quan ell ha estat una de les persones que més critiques s’han mostrat amb Txiki ja que en reiterades entrevistes, i també en el llibre que va fer, va exposar el menyspreu que li produeix l’encara avui secretari tècnic.
La posició de Rosell d’amagar-se i no mostrar les seves cartes ha estat una constant durant el debat, segurament degut a la por a cometre alguna errada que li faci perdre l’avantatge que porta a les enquestes. Si les eleccions s’haguessin celebrat fa dues setmanes Rosell hauria arrasat, veurem que passa diumenge.

Un altre dels moments destacats del debat en l’àmbit esportiu ha estat quan Jaume Ferrer ha criticat que Ingla es posi les medalles del Barça de les 6 copes quan Ingla no hi va participar, ja que va dimitir abans. Aquí sincerament el senyor Ferrer falseja la història. Marc Ingla és qui planifica i executa , juntament amb Txiki i Guardiola, l’esquema de plantilla que porta el Barça a guanyar-ho tot. Ingla és el vicepresident esportiu que fitxa Guardiola, Alves, Piqué... En definitiva, és qui idea amb els tècnics com ha de ser el Barça post-Rijkaard. I això per més que intenti el senyor Ferrer, és inqüestionable.

Els altres temes del debat també s’han centrat en aquests paràmetres, Ferrer fent el paper de seguidor incondicional de Joan Laporta, fins i tot en el tema Uzbekistan; Benedito com a convidat però un convidat que no pretén quedar-se sense menjar; i Ingla i Rosell jugant el seu partit apart, fent i desfent, atacant i defensant. El to del debat ha sigut correcte, si ve és cert que Ingla ha mostrat que si vol pot ser agressiu i que no s’arruga davant els altres. Els qui l’acusaven de falta de carisma, avui han tingut la prova de que no és així.

El primer debat ja és història, ara queden 6 dies per acabar de convèncer el soci perquè el 13 de juny, prenguin la millor opció per el futur del Barça.

6 de juny de 2010

Personatge de la setmana: Josep Sunyol


Aquesta setmana l’atenció mediàtica referent a la televisió ha estat centrada en el documental de Televisió de Catalunya “Adéu Espanya?” sobretot per la claredat amb què exposava els arguments i també, perquè negar-ho, per les irades crítiques dels sectors unionistes que s’han escandalitzat per l’emissió del documental. El “boom” d’aquest documental però, ha tingut la conseqüència de deixar un altre excel·lent documental una mica en un segon pla.

Dijous es va estrenar a Barça TV el documental “President Sunyol” en què s’exposava la tràgica mort d’aquest incombustible President del Barça assassinat per el feixisme espanyol.

La nostra societat encara té moltes mancances. El silenci imposat des de la Transacció de règim als anys 70 ha significat que l’oblit sigui el nostre pa de cada dia, i l’oblit inexorablement pot portar a base d’ignorància, a la manipulació històrica. Un dels episodis més amagats i silenciats de la història del Barça és la vida de Josep Sunyol, el president del Barça durant el 1935 i 1936.

Josep Sunyol va néixer al 21 de juliol de 1898, un any abans de la fundació del Barça, en el si d’una família acomodada propietària d’unes indústries sucreres, que davant el declivi de les indústries de la canya de sucre prominents de Cuba, van innovar extraient sucre de la remolatxa.
Sunyol, gràcies en part a tradició familiar, va compaginar el negoci familiar amb l’altra passió que tenia: la premsa. Sunyol va ser l’editor i director d’un dels diaris més populars de la Barcelona de la primeria del segle XX: La Rambla. La Rambla que combinava informacions de caire esportiu i política va encunyar el lema “esport i ciutadania”, un lema que va resumir la política esportiva seguida per els governs de la Generalitat sota el lideratge de Macià i Companys.

Sunyol com a director de La Rambla, va ser una de les persones clau per la creació del mite Macià. Gràcies a ell i als constants escrits favorables a la figura d’aquell excoronel de l’exèrcit, Macià va poder incrementar la, ja gran, popularitat que tenia fet que va resultar clau per la gran victòria d’Esquerra Republicana de Catalunya a les eleccions del 12 d’Abril de 1931.
Sunyol era profundament catalanista, és més, era independentista. Sunyol era liberal, republicà i progressista. Aquest arsenal ideològic va fer que es presentés per Esquerra a les eleccions legislatives a Corts i que sortís elegit diputat en totes les compteses electorals, sovint sent el diputat més votat fins i tot per davant de Companys o Macià.

Josep Sunyol, en l’any que va ser president del Barça va ser capaç de sanejar la seva economia, donar un nou impuls social al club i preparar un bon equip. Una de les crítiques que des de sectors retrogrades li van fer, va ser de polititzar el club, com si per això es necessités d’un president per fer-ho. El club estava polititzat des del dia que va néixer, i com a exemple només cal esmentar el perquè Josep Sunyol es va fer soci del Barça. Durant la dictadura de Primo de Rivera una banda de músics va tocar la Marxa Reial, l’himne espanyol, i el camp de les Corts va fer una de les xiulades més grans que mai s’haurà fet a l’himne que acompanyava Franco i que ara acompanya al Rei i Zapatero. Gràcies a la xiulada, el Camp de les Corts va estar clausurat durant uns mesos. No cal polititzar el Barça, com a molt algun president es pot veure temptat d’adormir-lo.

Sunyol però, va veure la seva trajectòria truncada un 6 d’agost de l’any 1936, quan va ser detingut a la “sierra del Guadarrama” al dirigir-se a visitar les tropes republicanes al front.
Sunyol i els seus acompanyants es van equivocar de zona i van parar a l’àrea controlada pels feixistes, que els van fer presoners i acte seguit els van afusellar.

La història de Josep Sunyol ha estat amagada per els que els fa por que la veritat se sàpiga. La història de Josep Sunyol, l’altre president, ha estat enterrada sota un vel de silenci còmplice durant molts anys, també des de dins del mateix barcelonisme.

La grandesa del Barça precisament és la de lluitar per la veritat, i per rescatar i defensar de la manera que com es mereix una figura tant i tant important. L’espanyolisme que durant anys i anys va governar el Barça mai ha de tornar a trepitjar la llotja del Camp Nou, ni que sigui per honrar la memòria de l’altre president afusellat per el feixisme, que també, és un cas únic a Europa.

5 de juny de 2010

Espanyolització? Adéu Espanya!


Dijous passat TV3 va ser líder d’audiència. Aquest fet tampoc és excepcional des de fa un parell d’anys, a més els dijous de la pública catalana s’emet Polònia, un dels majors èxits de la cadena. Aquest passat dijous però, Televisió de Catalunya no va emetre Polònia. Dijous TV3 va emetre el documental “Adéu Espanya?”.

Aquest documental oferia una visió de diferents processos d’independència d’arreu del món, concretament tres dins la Unió Europea, Groenlàndia, Escòcia i Catalunya, i un a l’Amèrica del Nord, el Quebec.
Tots quatre països ofereixen unes característiques similars: són països democràtics i la voluntat d’independència s’expressa únicament en aquests termes, voluntat que per cert, no para de créixer. Però aquí acaben les coincidències. Tal i com es va poder observar en el documental, la funció de la llengua no és un fet determinant, ja que per exemple la llengua normal a Escòcia és l’anglès. Les funcions que poden dur a terme aquestes nacions sense estat també són diferents, unes poden executar per exemple la competència d’educació totalment íntegre a partir del què dicti el seu parlament, i d’altres es limiten a complementar les directius de l’estat central. O per exemple tampoc s’assemblen en quan a l’aspecte econòmic, ja que cap d’elles pateix l’escandalós i denunciable expoli fiscal que ha de sofrir Catalunya i que impedeix, com va exposar Germà Bel, que a l’any es puguin fer 200 hospitals per 150.000 persones, una vegada i mitja el TGV Barcelona-Madrid i tantes i tantes altres coses que es podrien tirar endavant amb aquests 20.000 milions d’euros que Espanya ens roba.

Una de les majors diferències però, és la vessant democràtica. Mentre els representants de Dinamarca, Anglaterra o Canadà expressaven que els seus estats acceptarien el resultat que expressés un referèndum, vinculant o no, d’aquests països sobre la independència, qui analitzava la situació Catalunya-Espanya posava de manifest que l’estat espanyol no era massa procliu a acceptar el resultat de la consulta. Però a més a més, els entrevistats prominents no només dels països que lluiten per la independència sinó també aquells que aposten per seguir dins dels estats actuals, afirmaven que era totalment impossible que els conflictes competencials arribessin als tribunals, ja que aquest fet provocaria una greu crisi institucional. Res més lluny de la realitat de l’estat espanyol. Aquests fets demostren, lamentablement, que Espanya està uns quants esglaons per sota en quan a democràcia i acceptació d’aquesta en comparació als altres estats europeus.

El documental respon dubtes i dóna arguments de pes per aquells que no veuen clara la via independentista. El documental doncs, és l’exemple genuí del què significa una televisió pública: el servei públic. També amb el documental, i no només amb el documental, es dóna carpetada a tots aquells que per interessos particulars o per frustracions o senzillament per mala fe, s’han passat set anys criticant i denunciant una suposada “espanyolització” de Televisió de Catalunya. Algú s’imagina TV3 emetent aquest mateix documental fa vuit anys? Algú s’imagina aquest documental en horari de prime-time en els temps en què la direcció de TV3 era dirigida per l’ara senador convergent Vilajoana o per qualsevol altre càrrec de CiU?

TV3 va oferir un documental rigorós i fet amb la màxima cura i on només es van donar arguments científics i demostrables. I ha qui no li agradi, que es torni a mirar el documental a veure si l’entén a la segona.

3 de juny de 2010

El Barça Desprès de Laporta


Ara ja sí, ara ja ha començat la campanya a la presidència del Futbol Club Barcelona. Un cop acabada la tasca de validació de les candidatures, on tots els que van aconseguir les firmes han passat el procés, s’inicia la campanya que ha de portar a la Llotja del Camp Nou al successor de Laporta.

Quatre són els aspirants al màxim càrrec del barcelonisme, un càrrec que durant set anys l’ha ostentat qui segurament més ganes tenia de presentar-se a les eleccions: Joan Laporta. La tasca de Laporta durant els seus set anys de mandat és, inqüestionablement, d’excel·lent, i qui ho negui ho fa per mala fe o per un tactisisme estúpid. Només cal que es faci una mirada endarrera i veure quin equip i quin club teníem l’any 2003 en comparació amb el d’ara.

Al 2003 teníem un entrenador, Antic, que havíem fitxat a mig hivern per substituir l’etapa Van Gaal 2.0 i a l’equip hi jugaven primeres espases com Rochemback, Mendieta, Enke i un sens fi de jugadors que per sort ja no són el Barça. Però a més a més, teníem una directiva presidida per el tàndem Gaspart-Reyna que era la riota del món futbolístic i no futbolístic. Un equip que considerava un èxit arribar a disputar la fase prèvia de la Champions i que en aquest últim any resava per poder entrar a la Copa de la UEFA. Econòmicament estàvem si fa no fa en la mateixa tònica, o potser pitjor i tot. La famosa motxilla pesava tant que encara ara es nota el seu pes. La caixa estava totalment buida. En definitiva, teníem un equip, un club i una directiva que no s’adequaven per a res al què és i significa el Futbol Club Barcelona.

Però hi va haver el canvi, la revolució, l’aire fresc. Van arribar al club una generació de professionals, de gent capaç, formada i competent que van donar a la institució un rentat de cara que la va deixar com nova. El grup liderat per Laporta comptava amb Ingla, Soriano, Godall, Rosell i Vicens com a màximes espases del què havia de ser el nou Barça. I es va aconseguir la transformació. El Barça va refer un equip de perdedors i el va transformar amb un grup de jugadors que lluitaven per guanyar fent una aposta arriscada per un entrenador novell, quan tot apuntava que havia de ser el defensiu Scolari (via Rosell) qui acabaria entrenant l’equip. La transformació va ser un èxit. I la consolidació amb Guardiola al capdavant encara més exitosa. Dues Champions, quatre lligues, una Copa, una supercopa d’Espanya i una d’Europa i un Mundial de Clubs. I això només en futbol.

El Barça amb els set anys de Laporta ha esdevingut el millor club del món.

Ara el que cal, el que s’ha d’aconseguir, és fer un pas més. Millorar els àmbits que es poden millorar, institucional, social i econòmic, i consolidar i estabilitzar l’àmbit esportiu.

Per fer aquesta tasca es requereix primer de tot tenir un projecte, un equip de persones i un líder capaç de liderar aquest procés que exerceixi de manera molt diferent a la manera de dirigir dels últims temps de Laporta.
I el Barça està de sort, perquè hi ha una candidatura capaç de portar a terme aquest repte. Marc Ingla i la gent del “Més Barça Que Mai” són els que per formació, capacitat, credibilitat, coneixement i honradesa poden portar el Barça a l’excel·lència, el lloc on es mereix i el lloc on tots el volem.