31 de març de 2010

El Nacionalisme dels No Nacionalistes


Ara fa una mica més d’un any es van celebrar eleccions a Euskadi, unes eleccions en què tot i que el basquisme va obtenir més vots, el nacionalconstitucionalisme encarnat per el PSOE, el PP i la UPyD de la neonacionalista Rosa Diaz van segellar un pacte que va pretenia portar la “normalitat política” a Euskadi, una normalitat il.legítima doncs el 16% de la societat basca no va poder votar per la “molt” democràtica llei de partits. Ara fa un any el PSOE va arribar a Ajuria Enea.

Un any desprès d’aquell pacte de Lizarra a la inversa, el Govern de Francisco “Patxi” López va mostrant les seves cares reals. Sí en un principi va vendre que seria un govern que defugiria el conflicte nacional i que se centraria en els temes que “interessen a la gent”, en l’economia i en el benestar social, les iniciatives dutes a terme s'entesten en desmentir aquesta voluntat.

Des d’un inici les polítiques del “gobierno vasco” han anat a aniquilar tot símbol d’identitat basc, des d’un inici les accions de López s’han centrat en espanyolitzar les institucions del País Basc. Un govern no nacionalista es gasta milions i milions en banderes “españolas” per fer-les onejar a les comissaries de la policia basca i als ajuntaments? Un govern no nacionalista modifica el programa educatiu per excloure les referències “nacionalistes” (basques) dels llibres de text? Un govern no nacionalista fa aprovar al Parlament una resolució convidant a la selecció espanyola a jugar un partit a San Mamés? Un govern no nacionalista intervé fins i tot en els mapes del temps de la Televisió Pública? Un govern no nacionalista fa una petició a la federació espanyola de ciclisme perquè la “Vuelta” passi per “la comunidad autónoma del País Vasco”? És això el que fa un govern no nacionalista?

No, això no ho fa un govern no nacionalista. Això ho fa un govern ultra nacionalista espanyol, que curiosament és el que constitueix el PSOE de Paco “Patxi” López a Euskadi.

El problema és que aquest govern s’ha constituït en contra de la majoria de la societat d’Euskadi. Al fet de tenir menys vots que els partits basquistes, s’hi suma que els nacionalistes espanyols han arribat al poder gràcies a que han exclós del sistema polític als partits de l’esquerra abertzale, uns partits que són bàsics per tal d’arribar a una solució al conflicte polític d’Euskal Herria, però és clar, no sembla que els hi importi massa això d’acabar amb el conflicte ja que d’aquesta manera podràn continuar defensant el pacte de la Santa Aliança per la normalització d’Euskadi.

El nacionalisme espanyol comet l’error de creure’s majoria quan és una minoria, una minoria que viu en una realitat paral.lela, però que tanmateix els fets els obligen a fer marxa enrrera en grans pretesos greugues com la denunciada falta d’oferta d’escoles en llengua castellana per culpa de l’adoctrinament nacionalista. Els fets però són els que són i demostren que només el 3,7% dels pares han matriculat els seus fills a escoles amb el castellà com a llengua vehicular. El govern de Paquito “Patxi” López no para de posar-se venes al ulls per no veure la realitat, una realitat com aquella que tant a Mestalla o a la Final de Copa a Barakaldo va xiular de manera estrepitosa al Rei, al Lehendakari i l’himne espanyol.

30 de març de 2010

Esmorzars de Reflexió


El país es construeix pas a pas, i per tal empresa s’ha de comptar amb tothom. I quan es diu tothom és tothom. Des d’aquell que és un doblega esquenes, fins al més revolucionari. Per fer país, cal una majoria clara a favor de la catalanitat.

En l’àmbit polític és complicat que aquesta intenció tiri endavant, ja que com és lícit, cada partit tindrà la seva manera de treballar per el seu objectiu. Que potser es podrà arribar a acords, sí, és més seria convenient, encara que segurament s’haurà d’esperar. El que en l’àmbit polític sembla difícil, a nivell cultural i social no ho és tant. Com ja he escrit algun cop, un dels millors actius que té el país, és Omnium Cultural, ja que és un punt de trobada per tot aquell que s’estimi el país.

Deia que el país es construeix pas a pas, àmbit a àmbit i sector a sector. Per poder construir primer de tot cal saber com estem ara mateix, quins són els nostres problemes, les nostres mancances i també quines són les nostres potencialitats i oportunitats.

Un dels sectors clau en la construcció nacional és el de la premsa. La premsa és bàsica per bastir un univers nacional, per normalitzar la llengua i per avançar en termes de país. No descobriré res si afirmo que actualment aquest sector passa per un mal moment ja que la crisi s’hi està acarnissant particularment. Però com deia, tot sector té oportunitats, i el dels mitjans de comunicació no n’és l’excepció.

Per tal de saber com batega el sector i sobretot, cap a on ha d’anar, els Joves d’Omnium organitzen un esmorzar amb el professor de la Universitat Ramon Llull Francesc Canosa i amb Vicent Sanchis per debatre sobre aquesta i altres qüestions. Aquest esmorzar s’emmarca en un cicle de trobades-esmorzars amb professionals de diferents àmbits per a debatre sobre la llengua, la cultura i la nació catalanes. Els esmorzar estan coordinats pels joves de l'entitat i estan oberts a tota la resta de socis joves (entre 18 i 29 anys) amb ganes de debatre i compartir aquests moments d'opinó i reflexió.

Serà un bon moment per tal de pensar i repensar entorn a aquests temes. Jo no m’ho perdré, i tu?

29 de març de 2010

La Santa Transitivitat de les Vacances


De vacances! Aquestes paraules són segurament les que més il·lusió fan a qualsevol quan veu que l’horitzó tantes vegades volgut i somiat arriba posant fi a tres mesos d’incansable feina.

Estar de vacances és, evidentment, un estat transitiu, ja que si fos “ser de vacances” passaria a ser intransitiu i sincerament, les vacances són molt ben rebudes però si ho són, és per el simple fet de ser un estat transitiu, no habitual, excepcional.

Recordo que anys enrere, quan encara érem innocents i bons nens, comptàvem els dies que faltaven per poder deixar d’anar cada dia a “cole” i així poder passar-nos el dia jugant a futbol, anar a passar el dia a fora o qualsevol altra cosa. El pes de les cames desapareixia, el cansament mutava i passava a ser una energia inesgotable i el dia ens semblava massa curt. Era especial el dia de la mona, quan tots els cosins teníem la nostra petita figura de xocolata amb el pa de pessic enfruitat que devoràvem en el típic dinar de família a casa dels avis.

Això era quan érem petits. Ara, l’energia inesgotable s’ha transformat en una mandra malaltissa que impedeix aixecar-se del llit al matí, els partidets de futbol han canviat per llargues partides al Pro o al FIFA i si a algú li passa pel cap anar a passar el dia fora, quan busqui algú com a acompanyant o li dirà que està fora, que li fa mandra o que truqui demà.
Per sort, però, aquest estat “soffing” dura poc i les vacances també poden servir per exprimir al màxim aquestes vint-i-quatre hores de què es componen els dies. Aprofitar per visitar aquells amics que estan d’Erasmus en algun país d’Europa, llegir aquells llibres que no has pogut durant els trajectes interminables de la RENFE, fer sopars i sopars per mil-i-una excuses, fer tot l’esport que t’has negat, posar-se com un bacó amb les calçotades…
Això sí, d’aquelles vacances de quan érem petits mantenim la mona, el pa de pessic i el dinar, ja que per més grans que ens fem, de gana sempre n’hi ha.

Les vacances sempre venen de gust, ja sigui per desconnectar o perquè simplement va bé parar una mica el frenètic ritme d’anada i tornada del trimestre. Al final però, les vacances comencen a fer-se llargues i comença a manifestar-se un estat –transitiu- de letargia i les cames tornen a pesar. És llavors quan per sort els dies de bogeria tornen a fer acte de presència i l’anada i tornada diària es fa senyor de la nostra vida i per dintre pensem “que bé, per fi s’han acabat les vacances!”.

28 de març de 2010

Personatge de la setmana: Johan Cruyff


El 25 d’abril no només és el dia de la derrota d’Almansa de 1707, el 25 d’abril també és el dia en què a Amsterdam, i uns llargs anys desprès, va néixer-hi Johan Cruyff.

La vida de Cryuff ha estat indiscutiblement associada a l’esfèrica, ja que ha estat aquesta qui ha permès que durant tants i tants anys l’inventor de la “gallina de piel” enamorés a generacions i generacions. Cruyff ha estat el primer jugador en guanyar tres pilotes d’or, una tasca que per exemple ni Ronaldinho ha aconseguit. Cruyff ha guanyat quatre Copes d’Europa, tres com a jugador de l’Ajax i una com a tècnic del Barça, la mítica de Wembley 1992. Cruyff en definitiva, tal i com ho va reconèixer la FIFA, ha estat el millor europeu de tots els temps i un dels quatre millors jugadors del món juntament amb Pele, Maradona, Di Stefano, una tria dels quals tots menys Pele van ser jugadors del Barça, per més que l’últim el van robar. I cal esmentar també que l’astre holandès és des del passat novembre el seleccionador nacional de futbol.

Cryuff però, des d’aquesta setmana és una cosa més. Des d’aquesta setmana Johan Cryuff és President d’honor del Futbol Club Barcelona.

Cryuff va arribar al Barça per fer-se càrrec de l’equip l’any 1988, i és a partir d’aquell any quan el Barça evoluciona al què és avui dia. Fins aquell any el Barça era un gran club més que per els seu triomfs esportius per la seva repercussió social. El Barça era un equip que tot i guanyar títols ho feia de manera esporàdica tant en els campionats estatals com en els europeus. A més a més, el Barça patia una malaltia que avui encara pateixen la majoria dels equips, la de no tenir un patró clar de joc. Fins al 1988 cada entrenador imprimia el seu estil particular i quan aquest canviava es mutava d’estil i sant tornem-hi. És a partir de l’arribada de Cruyff que el Barça es fa admirador del futbol total, del futbol de toc, de l’estètica, de la filosofia del no n’hi ha prou en guanyar sinó que a més s’ha de jugar meravellosament bé.

És a partir de l’arribada de Cruyff que el Barça es converteix en una màquina de guanyar i tot i que han passat diversos tècnics per la banqueta del Coliseu blaugrana, tots han seguit practicant aquella filosofia de futbol importada per l’holandès volador. Robson, Van Gaal, Serra Ferrer, Reixach, Antic, Rijkaard i Guardiola, tots absolutament tots –amb les seves variants- han seguit l’estil de joc que va catapultar el Dream Team al capdamunt de la història mundial, no només per el que guanyava sinó per el com.
El Barça és un abans i un desprès a partir de 1988. I ho és perquè ha estat qui ha dominat el futbol en aquestes dècades. A nivell de títols i de manera de jugar, ha estat el Barça qui ha portat la batuta de l’esport rei. I en gran part això és gràcies a Cruyff.

Johan pot caure més bé o més malament. Es pot ser cruyffista o no. Pot haver agradat més o menys aquesta decisió. El que no és discutible és que sense Cruyff el Barça d’avui seria diferent. Cruyff ha fet gran el Barça, i ell s’ha fet també gran amb el club. Els grans clubs premien les seves figures més grans amb el reconeixement que es mereixen, i el Barça no podia ser diferent.

Cruyff es mereix ser President d’honor del Barça, per tot el què ha significat la seva estada en el club.

26 de març de 2010

Unir Dividint


“Unir tot l’independentisme”. Aquesta és la frase amb què es va titular la segona assemblea nacional de l’escissió d’Esquerra anomenada Reagrupament. Una afirmació que també va compartir la nova estrella política del moment, l’actual president del Barça Joan Laporta amb les declaracions posteriors a la seva intervenció al Palau de Congressos.

Primer de tot dir que comparteixo absolutament la sentència. Per el país el més important és que els projectes amb ambició, futur i projecció siguin forts, solvents i creïbles i per tant, l’independentisme que és l’únic projecte polític capaç d’engrescar i plantejar un horitzó de mirada alta per Catalunya, ha de fer un esforç per representar aquests valors.

Carretero en els dies previs de la seva Assemblea, la que també es coneix com la de “la merda ha sortit de dins”, va publicar un article on quatre cinquenes parts es limitava a dir de com malament està Catalunya. No serè jo qui negui que passem un mal moment, però convindria recordar com estàvem fa uns anys per adonar-se que en molts àmbits hem millorat. Que podríem estar millor? Sí, sempre es pot estar millor i fer més bé les coses però tanmateix negar que en l’àmbit nacional s’ha avançat crec que només es pot dir des de qui prefereix estar sempre malament per poder anar-se queixant.
En l’article i en el desenvolupament de l’Assemblea una de les altres frases recurrents va ser “hem de fer entrar l’independentisme al Parlament”. No crec que amb frases com aquestes els reagrupats facin massa favor a l’altra sentència que no paren de repetir “unir a tot l’independentisme”. Es pot unir al mateix temps que marques una immensa divisió? Es pot pretendre posar a tot l’independentisme en un mateix sac mentre que es nega aquesta condició a altres partits que si que tenen representació al Parlament? Entrar en la retòrica del “jo sí tu no” i del “jo més que tu” només porta a la marginalitat i a la divisió de forces.

L’altre fet a tenir en compte és que per “unir” a tot l’independentisme, Joan Carretero s’aferra a Joan Laporta, un personatge que en això d’unir no hi té massa traça que diguem. De l’assemblea de fa una setmana en va sortir la impressió que Laporta s’integrava a Reagrupament, avui el president blaugrana afirmava tot el contrari anunciant la creació del seu propi partit i convidant als seguidors de Carretero a unir-s’hi.

Per unir cal generositat, cal una estratègia global i cal saber de quina manera es pot avançar més perquè l’independentisme tingui el màxim nombre de representants al pròxim Parlament. Mentre no es pensi en això i es pretengui ser l’únic independentista del món, la frase serà la de la merda.

Cas Companys: Encara Queda Molt


Catalunya és un gran país, ho demostra en molts àmbits diversos com l’economia, la investigació, l’esport, la ciència, o la literatura on és una potencia reconeguda. Catalunya és un gran país, i com tot país també té una història que la dignifica i la fa ser com qualsevol altra gran nació del món. Catalunya és un gran país que també ha generat grans etapes de la història, per exemple van ser els catalans els qui van dominar la mediterrània i van penjar la senyera al Panteó d’Atenes durant segles i segles. Catalunya durant tota la seva història ha sigut un gran país. I ho continua sent. Catalunya al llarg dels segles ha conegut totes les cares de la història, la de la victòria i la de la derrota i en totes elles ha estat capaç de construir personatges que han donat la seva vida per els seus ideals. Per els ideals de Catalunya.

Un d’aquests personatge és el President màrtir Lluís Companys. Companys, l’únic president elegit democràticament assassinat per el feixisme a tot Europa, és un referent a l’hora d’exemplificar aquest ideal. Més enllà de les consideracions referents a la seva tasca com a governant, tot català s’hauria de sentir orgullós de pertànyer a la nació per la qual Companys morí. Companys va ser assassinat per el feixisme espanyol a partir d’una farsa de judici que el va condemnar a mort.

Des de la recuperació de les institucions democràtiques, el catalanisme polític ha reclamat que es restitueixi la memòria del President i que s’anul·li el judici que el va condemnar a mort. Per dignitat.

Aquest dijous s’ha sabut que el Tribunal Suprem ha considerat que el judici ja és nul a partir de la fraudulenta Llei de la Memòria Històrica aprovada per el PSOE, CiU i amb el suport del PP en algun punt.

Aquest nou “pas” del cas Companys és realment patètic. Patètic perquè en cap cas un jutge ha anul·lat el judici, sinó que ho han fet en un despatx i interpretant de manera lamentable una llei que no dóna cobertura a les nul·litats.

No entenc com des de certs partits ni des de certs càrrecs institucionals es pot donar per bo aquesta declaració del Suprem. A Companys el va condemnar un jutge, i només amb la reobertura i revisió del sumari i amb una nova sentència es podrà posar la memòria del President al lloc que toca.

Per la història, per dignitat i per patriotisme cal seguir lluitant perquè la justícia s’imposi, i la memòria del president restablerta.

21 de març de 2010

Personatge de la setmana: Bobby Sands


Dimecres va ser 17 de març, dia de Sant Patrici, un dia en què a Irlanda se celebra el dia nacional. Els 17 de març sempre és interessant recordar alguns dels personatges que han contribuït de manera decisiva a construir la història d’aquest país.
Tot i que Irlanda és un estat independent des de 1922 a partir del Tractat firmat per Michael Collins, el moviment nacional mai ha oblidat els sis comptats del nord que continuen formant part del Regne Unit, conegut com la província d’Ulster, pels unionistes, o Irlanda del Nord per els republicans.
Un dels aspectes claus perquè Irlanda aconseguís la independència i perquè no oblidés la part del nord va ser la creació de l’IRA. L’IRA que va ser qui va aconseguir la independència de l’Estat irlandès, a partir del 1992 va centrar la seva activitat a Irlanda del Nord per aconseguir la seva llibertat i la unificació total de l’illa.

L’IRA sempre ha tingut una gran legitimitat entre la població irlandesa, una legitimitat que segurament no es podria entendre sense personatges com Bobby Sands.

Bobby Sands va néixer al 9 de març de 1954 i era membre de l’IRA. Sands va ser un dels impulsors de les vagues de fam dels presos de l’IRA a les presons angleses per reclamar certs drets que el govern de la conservadora Tatcher, la dama de ferro, els negava. Bobby Sands va portar la seva vaga fins al final.
Sands va ser condemnat per tinència il·legal d’armes per el qual va ser condemnat a catorze anys de presó a Long Kesh.
Durant la seva estada a Long Kesh Sands va ser elegit diputat per el Sinn Féin l’any 1981 per la cambra nord-irlandesa, just quan va iniciar la vaga de fam.

Sands que va morir desprès de 66 dies en vaga per tal que se’l reconegués com a pres polític que era i que el govern britànic li negava. Juntament amb ell, van morir també diversos companys que estaven en vaga de fam.
Amb la mort, el diputat Bobby Sands va esdevenir un heroi i un màrtir per la causa de la llibertat irlandesa, una llibertat per la que avui el seu partit continua lluitant.

"Our revenge will be the laughter of our children."
Bobby Sands

17 de març de 2010

Nacionalització!


Avui, una setmana desprès de la nevada, encara hi ha ciutadans que no tenen llum a casa seva”. Si haguéssim estat fora durant els últims set dies i en tornar veiéssim un titular com aquest en un telenoticies, segur, pensaríem que es tracta d’una desgràcia molt gran i que es deu haver produït en algun lloc allunyat del món. Doncs no. Ho sento per l’extraterrestre que hagi aparegut avui però una setmana desprès del temporal de neu encara hi ha catalans sense electricitat a casa. Increïble oi?

Des de que la neu va bloquejar mig país s’han sentit tot d’anades i vingudes entre el Govern, l’oposició i les empreses que ofereixen el servei. El Govern diu que és culpa de les empreses, les empreses que és culpa del Govern i l’oposició que és culpa de tots. Un bon mapa.

Segur que el Govern no va fer bé del tot la seva feina, tot i que el fet de que el súper conseller Saura no fos present durant el matí coordinant la resposta del Govern va fer, segur, que la cosa no anés a pitjor. No, fora bromes, la qüestió més que si el Govern va avisar abans o desprès o de si Saura estava de viatge a Mallorca en una interessantissima reunió de “comunidades autonomas”, hauria de ser per què. Per què mitja província de Girona es va quedar sense electricitat?

La resposta és que van caure 33 torres de mitjana tensió degut a la presència de gel en els cables d’aquestes, que amb el pes del gel les van fer cedir produint la gran apagada.

Aquesta situació ens hauria de fer reflexionar. Pot ser en una societat i en un món que depenen totalment de la possibilitat o no de tenir energia, que qui la produeixi no sigui l’estat mateix? Pot ser que qui tingui un dels elements bàsics per funcionar d’un país sigui una multinacional? Sincerament, crec que no.

L’energia, d’alguna manera o altra, hauria de ser propietat de l’estat per ser ell mateix qui la distribueixi arreu del país. Perquè a l’estat més que interessar-li els milions d’euros de benefici, el que li interessarà serà oferir un bon servei i unes bones instal·lacions per complir amb la seva tasca. Endesa l’any 2009 va tenir uns 3000 milions de beneficis que, els fets parlen per si sols, no va destinar a millorar les línies de Girona ni de Catalunya sinó que se’n van anar, entre d’altres, a les butxaques dels nou membres del Consell d’Administració i a les arques de l’estat italià. Fins quant s’haurà de continuar permeten que prenguin el pèl d’aquesta manera? Els ciutadans i les institucions paguen perquè Endesa els hi proporcioni un servei i una qualitat cosa que l’empresa de Berlusconi no ha fet pas, fins quant s’haurà de continuar pagant per un servei –privat- deficient?

Segurament si es nacionalitzés el servei no s’arreglarien tots els problemes, cert, però amb tot la ciutadania –i el servei que aquesta rep- en sortirien guanyant.

11 de març de 2010

Cinisme a la Totalitat


El passat dilluns finalitzava el termini per presentar esmenes a la Llei de Vegueries que ha impulsat el Govern de la Generalitat. Aquesta llei, com és sabut, ha estat envoltada de diverses polèmiques en diverses regions del país, a més a més que ha enredat el sistema polític català. El dilluns s’esperaven, evidentment, les esmenes a la totalitat de PP i Ciutadans, ja que s’oposen a que desapareguin les províncies espanyoles i siguin substituïdes per les vegueries catalanes. El que no s’esperava, almenys servidor de vostès, és que Convergència també se sumés a la festa de la totalitat.

Presentar una esmena a la totalitat significa que s’està en contra de la llei que es proposa, significa que no es vol per a res el projecte de llei. Significa oposició pura i dura. CiU amb la presentació de l’esmena a la totalitat ha girat l’esquena a una de les reivindicacions del catalanisme històric. Però, per què CiU presenta una esmena a la totalitat? Segons el portaveu parlamentari, Pujol Júnior, és perquè no està clara ni l’organització d’aquest nou ens ni les competències que tindrà, perquè no s’inclou la regió del Penedès, perquè en temps de crisi “no toca” i finalment perquè a sis mesos del final de legislatura no és el moment més adequat.
Realment lamentable. Lamentable perquè CiU amb aquesta argumentació està defensant que les legislatures en comptes de quatre anys reals en durin tres, ja que en l’últim any pobre d’aquell que se li acudeixi legislar. Diuen `no` a la llei de consultes perquè “ara no toca” ja que estem a l’últim any de mandat; diuen `no` a la llei de vegueries perquè hi ha crisi i a sis mesos de les eleccions és massa precipitat. Què proposa CiU, que les legislatures durin tres anys?
Un dels altres arguments és la no presència del Penedès com a vuitena vegueria. Si tant diuen defensar la vegueria Penedès, perquè no feien una esmena parcial? CiU actua amb un cinisme desorbitat, al Penedès defensen la creació de la vegueria Penedès però un cop al Parlament rebutjen -amb PP i C's- la llei que la fa possible. La qüestió és: no saben que sense la llei de vegueries, no hi haurà vegueria Penedès?

La llàstima és que sí que ho saben, però prefereixen prioritzar els seus propis interessos que els del país. Es veu que això sí que toca.

10 de març de 2010

Llei de Consultes: "Ara No Toca?" I Tant Que Sí!


Diuen que per pujar a l’Everest o a qualsevol altre 8000 cal anar establint diferents camps base per fer l’ascensió possible i realitzable. Diuen que intentar pujar l’Everest d’una tirada és un suïcidi i que només porta al fracàs més absolut. També diuen que és recomanable aprofitar els dies de sol i que desaprofitar una oportunitat òptima per ascendir condemna a l’equip a no poder fer el cim.

El ple del Parlament d’aquest dimecres ha aprovat per majoria absoluta la llei de Consultes, una llei que aprofitant tota l’amplitud del marc legal vigent, és a dir, la Constitució espanyola i l’Estatut de la Moncloa, permet a la Generalitat convocar referèndums. I sí, tal i com diu López Tena: també el d’independència. Que el Parlament de Catalunya tiri endavant una llei d’aquestes característiques és per estar-ne orgullosos. Quan des de certs sectors s’acusa a les forces independentistes parlamentàries de no existència i de no treballar per l’objectiu de la llibertat i de l’aconsecussió de l’estat propi per a Catalunya, més que entrar en picabaralles que no porten enlloc el que s’ha de fer és mostrar feina feta. I la Llei de Consultes és aquesta feina.

La Llei era un acord establert en el pacte d’Entesa i era una llei clau per Esquerra. Per Esquerra i per el moviment independentista. Repeteixo que cal valorar amb tota la seva transcendència l’aprovació d’aquesta llei perquè tot i no ser la llei que es voldria és la més ambiciosa possible. La llei té aspectes foscos, cert, ja que és necessària l’aprovació del Govern espanyol per poder fer un referèndum però aquí hi ha el punt central. Fins ara la negativa dels governs espanyols per impedir el referèndum era que “la ley lo prohibe”. Ara ja no ho podran dir. Ara hauran de dir “no queremos que votéis”. Amb l’aprovació passem de l’argument legalista a l’argument polític, i per tant, aquí Catalunya té avantatge.

Que el Govern hi votaria a favor era conegut. Que el nacionalisme espanyol –PP i C’s- ho faria en contra també. Però sorprèn negativament la posició de Convergència amb aquesta llei. Artur Mas és qui va pactar l’Estatut, per tant hauria de saber més que ningú les limitacions que aquest té, i per aquesta raó no s’entén com és que ara es vesteixen d’alliberadors patris per una banda titllant la llei de poc ambiciosa, i per l’altra que vagin dient que “ara no toca”. CiU afirma que ara no és el moment perquè queda poc més de sis mesos de legislatura i que ara no cal. Més que la limitació del temps de la legislatura sembla que Convergència li faci “mal” que siguin els d’Esquerra qui tirin endavant certes lleis, que com ha dit la diputada Batalla, són simbòliques. I la Llei de Consultes evidentment és un símbol, un símbol d’un país que vol anar endavant, d’una nació que no es conforma i que vol participar de tu a tu amb els altres països del món. I això es veu que fa mal a CiU.

La llei de consultes és un pas endavant per el país i per tota aquella gent que el vol lliure i a la Unió Europea ocupant una plaça al Consell de Ministres a Brussel·les. I com les muntanyes, per arribar al cim cal anar fent camps base per fer possible l’ascensió per més que se senti la remor d’algú que vagi cridant que “ara no toca”.

6 de març de 2010

L'Art de Matar


Toros sí; Toros no. Aquesta ha estat la qüestió que ha centrat l’actuació del Parlament en aquesta última setmana amb l’inici de les compareixences dels experts que han anat des de científics reconeguts mundialment fins a toreros mediàtics i dissidents.

No deixa de ser divertit que els arguments que s’han anat donant, en termes generals, tenen molt a veure amb els que es donen en relació a la independència de Catalunya. Els que defensen la no prohibició de les “corridas” fan ús de l’argument de què és un element d’unió entre “la comunitat autònoma” de Catalunya amb “la resta” d’Espanya. Per tant, s’exclamen de com és possible de què una part negui el què és normal i ben acceptat per “el tot”. En resum, que no entenen de com es pot prohibir “la fiesta nacional”. En canvi els que estan a favor de la prohibició defensen que Catalunya sigui una terra lliure de “corridas” de toros a partir d’arguments humanitaris, de moral i de sentit comú.

Sincerament costa d’entendre com en ple segle XXI es pot defensar un espectacle tant sanguinari com és el de les “corridas” de toros. Diuen que prohibir les “corridas” limita la llibertat dels que els agraden els toros, sí és clar. Com també es limita la llibertat als que fan un delicte. En una societat on a uns pares se’ls pot denunciar per fer una “cleca” al fill de torn, no té massa sentit que es permetin aquests espectacles més propis de la Roma dels esclaus i dels Coliseus que no de la Catalunya del segle XXI.

Els diputats del legislatiu català hauran de decidir si es continuen permetent aquestes festes de matar o si per contra s’avança cap a un país normal i respectable. I dic festes de matar perquè en cap cas els correbous de les Terres de l’Ebre es poden comparar amb les matances de José Tomás, Joselin i companyia. Als correbous no es mata a cap animal.
Fa uns dies un amic em va comentar que un dirigent del PSC-PSOE parlant sobre la qüestió dels toros s’alegrava de què el seu partit hagi donat llibertat de vot als diputats, el meu amic li va respondre que ell per sort formava part d’un partit on les coses estaven molt més clares i on ningú votaria a favor de les matances. Contra això el socialista va haver de callar.

Diuen que les antigues civilitzacions de l’Amèrica Llatina tenien un joc semblant al futbol però que qui perdia, en comptes de no guanyar els tres punts actuals hi perdia la vida. No crec que ningú pretengués defensar aquesta “festa” per més tradició que fos. Sempre però hi haurà qui ho voldrà declarar d’interès cultural.

1 de març de 2010

Un Pas Més


Segona onda de consultes finalitzada. Ahir més d’un 21% de la població amb dret a vot va anar a votar sobre la independència de Catalunya. Un èxit. Podria ser més diuen alguns. Sí, sempre pot ser més, i també hagués estat desitjable. Ara bé, que l’arbre no ens impedeixi veure el bosc. Amb les consultes d’ahir un total del 25% dels ciutadans de les poblacions que han celebrat consultes des d’Arenys ja han participat en els referèndums.

Els detractors de les consultes afirmen que en la jornada del 28F s’ha baixat en participació. La veritat és que no es pot estar més equivocat. Com pot baixar la participació si les consultes es feien en pobles diferents? Va tornar a votar l’Arboç? Va tornar a votar Vic? Oi que no? Doncs la participació en cap cas va baixar, va ser diferent o és que en unes eleccions normals si a Vilafranca s’obté un 67% de participació i a El Vendrell un 68% es diu que a Vilafranca la participació ha baixat un punt?

Realment els arguments dels unionistes cada cop són més suats i simples. Normal si es té en compte l’elevat grau de mobilització que la societat ha demostrat en aquestes consultes. Cal no oblidar que a diferència d’Arenys o del 13D, aquest cop no han ajudat a la mobilització ni Fiscals Generals de l’Estat, ni jutges falangistes ni la Falange ni tan sols la caverna mediàtica que es van apuntar amb aquella alegria de la meseta a tirar tot d’improperis en contra de les passades jornades. Aquest cop res d’això ha pogut provocar un efecte crida a les urnes, i per tant, la mobilització ha sigut únicament proactiva. És un gran èxit.
Un altre dels arguments que no es cansen de repetir és que les consultes només interessen als independentistes, la veritat però és que no és exactament així. No és així perquè, tot i que els més interessats a votar són els del Sí, si l’afirmació fos certa no es podria explicar el 18% de No de Cardona, i perquè tot i que és molt minoritari, el No sempre és present a les votacions.

La jornada d’ahir va ser molt, molt positiva i serà un esglaó més que el moviment haurà escalat tot esperant el referèndum real per poder decidir si volem que Catalunya sigui un estat lliure. Les consultes continuen donant el valor del vot, és a dir, que continuen sent la medicina perfecta per aquells que tenen por i que creuen que votar a favor de la independència és impossible. Amb les consultes es demostra que és fals. Ni Espanya ens traurà els tancs ni enviarà l’exèrcit a tancar les urnes.

Segona onada de consultes finalitzada. Ara cap a la tercera del 25 d’Abril on el moviment independentista haurà de tornar a demostrar que creix, que és fort i que pot ser una alternativa real. I com sempre, recordar que la independència nom és, sí només, depèn de nosaltres.