29 de juliol de 2010

Continuem Endavant


Jo continuo. Comencem per posar les coses sobre la taula. Jo segueixo. Aquesta setmana ha estat intensa, molt intensa. Desprès de, l’obvi, rebuig d’Esquerra a entrar a formar part de Solidaritat Catalana, Uriel Bertran ha decidit donar-se de baixa d’Esquerra i apuntar-se al projecte liderat per Joan Laporta i concórrer així a les eleccions de la tardor amb aquesta candidatura de coalició “netament” independentista.

Que l’Uriel marxi, sens dubte, és un fet que no pot ser rebut amb alegria ni amb indiferència. Marxa d’Esquerra una persona que, parlant col·loquialment, s’ho ha currat. A l’Uriel no crec que ningú li hagi regalat res, tot el que s’ha aconseguit amb les consultes ha sigut, en gran part, gràcies a la seva feina, i evidentment a la de moltíssima altra gent, però negar un plus a l’Uriel seria totalment injust.
Amb la seva marxa, però, a més també s’acaba Esquerra Independentista. EI era l’aposta clara i raonable per tal de posar Esquerra en el bon camí, a fer d’aquest partit el partit necessari per els temps que vivim. Un partit modern, assembleari, amb democràcia interna… Políticament Esquerra Independentista ha aconseguit, en part, imposar la seva aposta estratègica ja que, almenys de paraula, Esquerra es compromet a pactar el futur govern només si hi ha el compromís de convocar un referèndum per la independència.
Però per sobre de tot EI representava la voluntat de què Esquerra continués sent un partit d’esquerres i independentista.

Precisament aquest és el punt que impossibilita Solidaritat Catalana. SC és una bona opció, però només en el cas que signifiqui la possibilitat de guanyar les eleccions. I això en la situació actual és impossible. SC té sentit si CDC i Esquerra s’hi sumen. Només en aquesta situació. En tota la resta d’escenaris és malgastar una proposta ambiciosa i correcta, però equivocada en el temps i en les formes de plantejar-se.
Solidaritat Catalana l’únic que te en comú és el motiu “independència”, res més. Deia que EI representava el corrent de gent dins d’Esquerra que apostava per continuar sent d’esquerres i independentistes. Àmbit nacional; àmbit social. Dos àmbits que són un, dues vies que van unides, inseparables. D’esquerres i independentistes; independentistes i d’esquerres. Solidaritat Catalana no és això, i donat que no és raonable pensar que guanyi les eleccions amb majoria absoluta, no m’hi sumaré. Si SC treu 5 diputats què faran? Proclamaran la independència?

Ara mateix l’eina més útil que encara té el país per avançar és Esquerra. Esquerra ha comès errors, cert. Esquerra ha desorientat a molta gent, també. Esquerra no és perfecta, molt bé. Però només s’equivoca qui arrisca. Només es perd aquell qui camina. I tothom és imperfecte, tothom té defectes. La puresa no existeix. Que la línia que ha dut Esquerra en els últims anys es cregui errònia, com crec, no implica saltar a artefactes inestables, perquè aquest no és el camí. Creure’s derrotat no és el millor que podem donar al país, ni a la gent que confia en el projecte independentista.
Mai en la història havíem tingut uns condicionants tant favorables per aconseguir la llibertat. Mai en totes les generacions de patriotes que han lluitat per la independència havíem estat tant a prop del somni. És veritat que tot i aquesta proximitat, encara estem lluny, sí, però cal seguir lluitant per aconseguir la majoria social. I només en el moment en què aquesta majoria es pugui palpar, és quan projectes com Solidaritat serien possibles. Ara no. Un front que serà minoria al Parlament no és la millor opció per avançar cap a la independència.

Malgrat tot la lluita segueix endavant, com així ha de ser. La lluita segueix i cadascú des de la trinxera que cregui més adient, esperem trobar-nos al final del camí saludant la nova República Catalana lliure i sobirana al si de la Unió Europea.


25 de juliol de 2010

Personatge de la setmana: El Periódico


Amb gran interès s’hi esmerça. Com si d’un enviat del Déu redemptor es tractés, actua com a redreçador d’ànimes perdudes i desviades del bon camí. Davant el canvi res millor que glossar els seus perills i les bones maneres de l’actual amo. Aquestes serien algunes possibles definicions amb les que es podria definir la línia editorial que porta a terme El Periodico.

Que el centre polític de Catalunya està virant cap a l’independentisme es pot palpar al carrer i en la gent, però també en la premsa. L’actuació del diari del Grupo Zeta així ho demostra. Aquest rotatiu bilingüe ha passat des de fa uns mesos a acceptar el paper de màxim i furibund agent anti-independentista. La línia editorial dels mitjans és absolutament lliure, res a dir, ara bé, no deixa de ser curiosa aquesta línia d’actuació del diari portaveu del PSC.

Davant l’evident transició mental de la població, aquest diari ha emprés la “noble” tasca d’intentar tornar les coses al seu lloc. Que la població avança cap a l’estat propi? Doncs es contraataca amb lloances cap al federalisme (sic) i a intentar fer por amb l’independentisme. Sort n’hi ha hagut que la Cort Internacional ha donat suport a la independència unilateral de Kosovo, perquè en cas contrari el senyor Hernández i els seus ens haguessin bombardejat amb tot de profètiques pors contra el crit més sentit al 10J.

No deixa de ser divertit veure el posicionament dels dos grans diaris catalans envers el nou auge de l’independentisme social, que no polític de moment. Si per una banda hi tenim El Periodico que fa de la posició contraria a aquesta opció la seva bandera, La Vanguardia –com sempre- intenta sumar-se a l’onada sense surfejar-la. Els articles pro-independència o com a mínim no contraris, s’han multiplicat podríem dir un 200% en els últims mesos. A can Godó en saben. Ells sempre han estat dels que manen, i volen seguir sent-ho passi el que passi. Que d’aquestes paraules, però, que no se’n desprengui que afirmo que La Vanguardia s’ha tornat independentista, res més lluny de la realitat. Però el que sí que és innegable és l’adaptació d’aquest mitjà en el nou escenari. Un escenari que El Periódico pretén combatre de totes totes.

El diari “progre” català està agafant una línia més pròxima a El Mundo o La Gaceta que a El Punt, per dir dos exemples contraposats.
La por per el nou cicle polític que s’albira amb l’independentisme en el centre del debat sembla que molesta i preocupa a El Periodico. Sembla que en comptes de sumar-se a aquest nou corrent social, el diari prefereix fer força amb la Gaceta. Allà ells, però potser haurien de recordar que més del 60% dels lectors de l’edició en català es declaren independentistes.

13 de juliol de 2010

L'Altre Espoli


Una de les reivindicacions modernes del catalanisme ha estat la denúncia constant de l’injustificable dèficit fiscal que pateixen els Països Catalans envers Espanya. Tan sols a el Principat de Catalunya, cada any es perden més de 22.000 milions d’euros que es produeixen però que no tornen. Aquest espoli, és irresoluble, ja que Espanya és viable gràcies a aquest robatori, ja que en cap cas ni Andalusia ni Extremadura podrien sobreviure sense aquests milions que Espanya es queda.

Però aquest no és l’únic espoli que pateix Catalunya. L’altre espoli és l’esportiu. Com s’ha pogut comprovar durant la celebració del Mundial de futbol de Sud-Africa, fins a cinc catalans han jugat en l’equip titular de la selecció espanyola, i dos més han estat a la banqueta. Però més enllà de qüestions quantitatives, que ja són importants, les qualitatives encara ho són molt més.
El centre de la defensa ha sigut una autèntica roca, Puyol i Piqué han jugat un Mundial sublim, amb l’afegit que un gol del de La Pobla va classificar l’equip estatal per la gran final. Al lateral esquerra Joan Capdevila ha estat encertat en tots els partits tan en defensa com en atac. I què dir de Xavi o Busquets. El primer portant el ritme de tots els partits, participant en la majoria de jugades i deixant clar que és únic, que no n’hi ha cap d’igual. Els d’aquí ja ho sabíem, ara es veu que ho han descobert més enllà de l’Ebre. I el segon. Espectacular. La Copa del Món de Busquets ha sigut per emmarcar. Una de les grans revelacions del Mundial. I a la banqueta Cesc i Valdès, que haguessin pogut jugar perfectament tots i cadascun dels partits i no s’hagués notat. Els catalans han sigut la columna vertebral d’Espanya.

Espanya ha guanyat per els jugadors catalans. I ho ha fet perquè ells tenen l’estil, el toc, la gràcia. Són ells els que han imposat el joc total a la selecció espanyola, i han demostrat que és molt més efectiu que xuminades com allò tan caspós com “la furia roja”. Això sí, com amb el tema econòmic, que ningú esperi que ho agraeixin. És més, durant molts anys Puyol i Xavi s’han vist constantment qüestionats per si “sentien” o no la roja. Agraïments? Cap n’hi un.

Però l’espoli no s’acaba només amb el futbol. En bàsquet, en handbol, en hokey, en hockey herba, en tennis, en gimnàstica, en natació sincronitzada, i una llarga llista. En definitiva, que els grans èxits esportius que Espanya ha aconseguit en els últims anys es deuen principalment en jugadors catalans, i negar-ho seria inútil, ja que les dades són les que són.

Espanya doncs guanya perquè impedeix a Catalunya competir. Espanya triomfa perquè amb males arts, digui’s corrupció, xantatge, amenaces…, fa el que calgui perquè les seleccions catalanes no puguin participar en competicions internacionals. Espanya és l’únic país, juntament amb Itàlia, que sanciona a jugadors que no vulgui competir per “la grande y libre”.

Els èxits d’Espanya, però, s’han de viure de manera positiva, ja que permeten imaginar l’immens potencial que tindran les nostres seleccions quan siguem independents.

Espanya per triomfar i ser viable actua a partir d’espolis, l’econòmic i l’esportiu, i sempre a costa de Catalunya.

12 de juliol de 2010

I Desprès del Milió i Mig, Què?


Dissabte Barcelona va omplir-se de banderes i proclames. La manifestació que tanta polèmica estèril havia generat entorn del lema va resultar ser la més massiva de la història. La por de que per culpa de l’actuació ridícula de certs líders durant la setmana prèvia, pogués restar gent a la marxa va quedar desactivada, i una riuada immensa de gent va ocupar el centre de la capital com mai abans havia succeït.

Un gran èxit sens dubte. La manifestació de dissabte quedarà en l’imaginari col·lectiu com aquella en què els catalans vam dir prou, que fins aquí s’ha arribat. La manifestació que havia de ser de reafirmació de l’estatut va mutar des del primer minut i va convertir-se en la primera gran concentració independentista de la història. No tot el milió i mig de manifestants estaven a favor de la independència, certament, però com va dir l’expresident del Parlament Joan Rigol, que en cap cas ell és independentista, la voluntat i els crits que s’expressaven eren de caire independentista. I això ningú ho pot negar.

La marxa va complir els seus objectius: expressar la indignació de la població envers la sentència del TC contra l’autogovern català i afirmar que Catalunya té el dret a decidir. A més, tots els líders socials, econòmics i polítics van coincidir en què aquesta manifestació posa de manifest de què les coses estan canviant i destacant que el centre del catalanisme s’ha mogut de l’autonomise/federalisme a l’independentisme.

Però desprès de la manifestació queda encara per resoldre-ho tot. L’exemple de força i de voluntat de la gent ha quedat àmpliament demostrada, però ara falta concretar com canalitzem tota aquesta energia. Perquè cal ser-ne conscients, amb la manifestació tan sols hem expressat al carrer el nostre estat d’ànim, però no hem resolt res. Catalunya està avui igual que ho estava divendres. No per haver sortit un milió i mig al carrer tenim més competències ni tampoc ens han reconegut com a nou estat independent. Ara cal traslladar la força de la gent en força política, en activitat política. Calen gestos de fermesa també en la classe política, al Parlament i al Congrés. Cal que els polítics sàpiguen interpretar què va passar dissabte i això passar perquè acceptin que l’etapa de la “conllevancia” ha passat i que, vulguin o no, en comença una de nova amb la independència com a referent.

Així doncs ara cal que es canalitzi el sentiment de la manifestació. I això passa per presentar un full de ruta que contempli les maneres per com poder decidir el nostre futur. Qui sàpiga presentar-lo de forma coherent, raonada i realista tindrà molt de guanyat. Passa per assenyalar que el pacte estatutari s’ha trencat, passa per exemplificar que Catalunya no cap a la Constitució, passa per marcar com a objectiu el dret dels catalans a decidir el nostre futur.
Si desprès de tota la mobilització, les coses es queden iguals, si no hi ha un canvi d’actuacions, de res haurà servit la manifestació.

L’autèntic èxit de la marxa de dissabte serà si d’aquí a cinquanta anys recordem aquell 10J com l’inici d’un procés que va portar a Catalunya a decidir lliurement el seu futur. Perquè si no és d’aquesta manera, només ens en recordarem com allò que hagués pogut ser, i que al final no va ser.

Desprès de la manifestació, toca decidir.

11 de juliol de 2010

Personatge de la setmana: Muriel Casals


Per l’aspecte potser ningú ho diria, ja que en cap cas és una dona que imposi una gran presència física, és una dona prima, esvelta que no destaca tampoc per una gran altura mètrica. Però malgrat això, ella ha liderat i impulsat l’acte de catalanitat més gran de les últimes dècades. Ella ha estat la cara visible de la manifestació del milió i mig.

Muriel Casals va néixer a Avinyó al 6 d’abril de l’any 1946. Casals és llicenciada en economia i és professora de la Universitat de Barcelona en el departament d’Economia i d’història econòmica. També ha exercit en universitats internacionals com per exemple a la London School of Economics.

Casals però sempre ha estat involucrada en l’associacionisme del país, si a inicis de l’autonomia estava enrolada dins el PSUC, des de fa uns mesos ha passat a dirigir Omnium Cultural. Omnium, l’entitat catalanista per excel·lència des de que va ser fundada l’any 1961 per la burgesia catalana que no volia seguir sota la dictadura nacionalcatòlica de Franco.
Omnium des de fa ja set anys ha recuperat el vigor necessari per la defensa activa del país, una empenta perduda per l’anquilosament i per la falta de modernitat que van regir l’entitat durant masses anys.
Omnium, però, ha tornat. I si algú en dubtava, ahir a Barcelona en té un exemple.

Casals ha liderat i dirigit l’organització de la manifestació que pot ser l’inici d’un nou camí. Un nou camí que transita de l’autonomisme i la il·lusió postissa del federalisme cap a l’independentisme. Casals, i la tota la Junta d’Omnium, han organitzat una manifestació perfecte, on tothom anava unit, on tothom anava per el mateix camí, tot i que amb estacions d’arribada diferents.

A falta de copsar la transcendència del què va passar ahir, fet que haurà d’esperar, el que es pot afirmar és que la manifestació d’ahir va ser un salt qualitatiu molt important per Catalunya. Es van superar tots els registres. Si va 30 anys es va ser un milió, ahir en vam ser un i mig; si fa 30 anys la marxa no l’encapçalava cap autoritat, ahir els presidents de la Generalitat Pujol, Maragall i Montilla juntament amb els del Parlament Barrera, Rigol i Benach, lideraven el camí d’aquest milió i mig; si fa 30 anys demanàvem l’autonomia, ahir cridàvem independència. Un salt qualitatiu, sens dubte.

Ahir va ser un dia històric que pot marcar una nova etapa de la història de Catalunya.

9 de juliol de 2010

Tots a la Mani!


Quan a un l’ataquen ha de respondre. Aquesta llei tan elemental és la que hem d’aplicar. Desprès de la indecència comesa per el Tribunal Constitucional, ara s’ha de respondre. Ho estan fent les institucions aprovant mocions de rebuig a la sentència i en casos declarant-se moralment exclosos de la Constitució, i també ho està fent la societat organitzant la gran manifestació unitària de demà. Aquest és el camí. Tenim les forces que tenim i les hem de saber utilitzar: les institucions i la societat, aquesta és la nostra força. Davant de l’atac del TC contra l’autogovern mutilant llengua, justícia, finançament i competències a més del terme nació, cal que responguem. I per fer-ho, com a primer pas, cal anar a la manifestació, demà hem d’omplir els carrers de Barcelona. Cal un acte de força, d’empenta, de responsabilitat. Manifestar-nos és un deure cívic que com a ciutadans hem d’exercir.


Hi ha infinitat de raons per anar-hi, i tothom hi trobarà la seva. Hi anirà aquell autonomista convençut que n’està tip o aquell federalista que ha despertat d’un somni impossible i també l’independentista que creu en l’estat propi com a solució. Tots ells dissabte junts Passeig de Gràcia avall defensarem el mateix: Som una Nació! I ho som perquè nosaltres decidim ser-ho i ningú té el dret de dir el contrari.


Demà, tots a la mani!

8 de juliol de 2010

Somnieu

SOMNIEU.
És clar que sí, somniem constantment.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, ham après a esperar i ho esperem tot.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més, tot, àvidament.
TENIU MASSA PRESSA.
Sí, és clar que sí, caminar, arribar, recomençar, tenim pressa, molta pressa.

SOMNIEU.
Sí inevitablement, el somni d’avui com possibilitat del demà.
ESPEREU MASSA.
És clar que sí, i no ens fa cap vergonya ésser esclaus de l’esperança.
VOLEU MASSA.
És clar que sí, és el nostre dret rabiós, i encara més el nostre deure.
EXIGIU.
És clar que sí, apassionadament o amb tristesa.

I tanmateix,
i tanmateix, millor així,
millor un poble que es mou,
encara que, a vegades, precipitat,
encara que, a vegades, massa prudent,
encara que, a vegades, brut, baix, rastrer,
encara que, a vegades, sublim,
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmès al càlcul dels ordenadors d’interessos.
Per això, que ningú no s’avergonyeixi de dir, que ningú no s’avergonyeixi de cridar:
somniem, sí, constantment, somniem sense límits en els somnis,
somniem fins l’inimaginable.
Somniem sempre,
i ho esperem tot, hem après l’art d’esperar, aquest art d’esperar
en nits interminables d’impotència; sabem esperar i ho esperem tot, tot,
i ho volem tot, volem l’impossible per a arribar al possible,
volem el possible per a arribar a l’impossible;
millor així, amb tota la seva condició humana, estranya i senzilla;
millor així, que no un ramat de xais sotmesos al càlcul dels ordenadors d’interessos;
per això, si mai ens diuen, si mai ens gosen dir...

SOMNIEU.
És clar que sí! constantment, somniem sempre.
Si en dieu: ESPEREU MASSA.
És clar que sí, hem après a esperar, i ho esperem tot.
Si ens dieu: VOLEU MASSA.
És clar que sí, volem massa, més i tot, àvidament.
Si ens dieu: TENIU MASSA PRESSA.
És clar que sí, caminar, arribar, recomençar, sí, tenim pressa.

Perquè els somnis tenen un començament. Dissabte tots a Barcelona! Som una Nació. Nosaltres Decidim!

7 de juliol de 2010

El Nou Camí


Catalunya viu el final d’un cicle, el del peix al cove, el de l’autonomisme. Amb la sentència de l’estatut per part del TC, Espanya ha mostrat la seva incapacitat de trobar l’encaix de Catalunya dins seu.
Espanya altra vegada davant l’estesa de mà que es feia des de Catalunya per caminar conjuntament, a preferit apartar-la i intentar lligar Catalunya amb una corretja.

Espanya amb la sentència demostra que no hi ha possibilitat d’entesa, que és impossible un camí conjunt. No s’ha pogut fer ni amb l’autonomisme ni amb l’intent federalista que encarnava l’estatut.

El constant menyspreu i mal tracte que Espanya ha dispensat sempre envers Catalunya últimament està agafant dimensions còsmiques. Potser no tant, però s’hi acosta. D’Espanya no se’n traurà res de res. L’entesa ha sigut esmicolada, trencada, oblidada. Qui pretengui seguir lluitant incansablement per provar nous mecanismes d’encaix o bé és un il·lús que prefereix ser autista de la realitat, o senzillament pretén que la resta ens fem els idiotes i tornem a caure amb falsos missatges de concòrdia. No, el temps dels encaixos s’ha acabat. Ara cal iniciar un nou camí, el del dret a decidir.

Des de la transició s’han seguit els projectes dels que proposaven una entesa amb Espanya, s’ha demostrat que és impossible. Així doncs, ara és l’hora que aquells autonomistes que han vist que el peix al cove s’ha acabat i els federalistes que amb la sentència han vist com el seu projecte queia al no res, facin confiança a l’independentisme per conduir la nova etapa de Catalunya.

Ningú podrà dir que no s’ha intentat. S’ha fet i de totes les maneres possibles. Ara però és hora de dir prou, que ja està bé de tantes humiliacions, que estem cansats de les trepitjades constants al país. És hora de dir ben clar que el que decideixin els catalans no es toca. Que la voluntat del poble és la que compta, decideixi el que decideixi.

Dissabte a Barcelona podem començar a decidir, com a mínim decidint rebutjar la indecència del Tribunal Constitucional espanyol que s’ha atrevit a canviar la veu del poble. És un inici, però com tota etapa, imprescindible.

3 de juliol de 2010

L'Angoixa de CIU


El 50% de pel·lícules en català. Instauració de les vegueries. El català com a llengua comuna en un sistema universal d’acollida per els immigrants. Institucions especifiques per perseguir la corrupció i el frau a Catalunya. Ordenament dels serveis socials per fer-los universals de cara garantir el benestar de la població. Establir el full de ruta per la potenciació de la recerca i la innovació per fer de Catalunya un país capdavanter. Poder participar en 20 esports a nivell internacional defensant la senyera i Catalunya. Eximir al 94% dels catalans i catalanes de pagar l’impost de successions. Cinc delegacions per promoure l’acció exterior de Catalunya al món…

Perdó per aquest llistat o seqüència de petits anunciats, però crec que s’han de repassar abans de començar. Aquesta és part de la feina d’Esquerra al govern de la Generalitat, i dic part perquè he deixat moltes altres accions sense anomenar. Aquesta és una feina positiva, una feina que de ben segur, si s’analitzés correctament, es podria titllar de bona, correcte i necessària. La feina que ha fet Esquerra al govern, crec, no es pot desprestigiar a partir de les formes que volgudament alguns intermediaris l’hi ha volgut donar. L’acció governamental d’Esquerra ha respost a la creació d’estructures capaces de ser comprables amb les que poden construir els governs d’altres estats a nivell europeu. Catalunya no és, encara, un estat però aquest fet, que és transitori, no ha d’impedir al seu govern a actuar com a tal, i per tant, si es creu en aquesta idea, s’ha d’exercir.

En set anys Catalunya ha fet grans passos cap endavant. Si es té en compte la feina que s’ha fet, sí s’agafa un full i es comença a fer un repàs de les accions dutes a terme es podrà comprovar com ha canviat i millorat Catalunya en menys d’una dècada.

El dijous següent a la sentència de l’estatut per part del TC, en el debat a TV3 entre els portaveus dels Grups Parlamentaris al Parlament, el portaveu de CiU, Oriol Pujol, més enllà de certes teories desenfocades com la metàfora de l’autogol, es va declara angoixat. Angoixat perquè deia que Catalunya tenia un mal govern i resava perquè hi haguessin eleccions tan aviat com fos possible. Totes les opinions són respectables, però sincerament, l’angoixa de CiU no crec que provingui per les raons adduïdes per Pujol Júnior. L’angoixa de CiU, en la meva opinió, prové del fet de que en només set anys, amb només el 14% dels vots, amb només 21 diputats i amb només un terç del govern, Esquerra ha fet tan o més que CiU en 23 anys i tres majories absolutes.

Davant les opinions catastrofistes que apareixen dia sí dia també amb el discurs que Catalunya s’ha desnacionalitzat, que s’ha fet gran quantitat de passos enrera, que ja no som el que érem, que en definitiva, Catalunya ha perdut empenta i país, només cal respondre’ls amb fets. Amb els que venen aquest discurs, n’hi hauria d’haver prou en fer-los llegir de tant en tant la llista que ocupa les primeres línies de l’article. I també se’ls hauria de preguntar quin és el debat que centra la discussió política i social actualment. Potser si ho fessin veurien que Catalunya no està tan malament com pensaven, que potser no s’ha reculat, i si paren atenció a les paraules, comprendran que fins i tot hem avançat.

I aquesta és l’angoixa de CiU, que finalment saben llegir.

2 de juliol de 2010

La Decisió: La Chacón o Catalunya


Finalment va parlar. El president del “gobierno de España” va parlar sobre l’estatut. Sincerament, tot i que no és una sorpresa, m’ha decebut com poques vegades m’he sentit. I no m’ha decebut només per el què ha dit, sinó per el com ho ha dit.

Zapatero ha actuat amb un paternalisme insuportable, amb una pretesa superioritat intel·lectual que sincerament ja l’hagués pogut aplicar durant la seva penosa i fallida presidència europea en què s’ha convertit en la riota europea en haver hagut d’estar intervingut per Alemanya i França.
Zapatero ha afirmat que un cop els “líders” catalans s’hagin calmat i llegit la sentència tranquil·lament, veuran que no n’hi ha per tant i que tothom estigui tranquil, que ja es trobarà la manera per poder recuperar el que el Tribunal Constitucional ha purgat de l’estatut mitjançant pactes i negociacions. El president espanyol actua com aquell pare que davant una enrabiada del fill, diu que tranquils, que quan li ensenyi el caramel, ja es calmarà.

Sovint en el debat Catalunya-Espanya, s’ha afirmat que parlen no ja en llengües diferents, sinó en llenguatges diferents. Escoltant les declaracions de Zapatero m’ha fet aquesta sensació.
Zapatero no era, o no volia aparèixer, sent conscient del què significa per a Catalunya que el TC hagi retallat per segona vegada l’estatut. Afirmar que amb la sentència, el TC garanteix el major autogovern que Catalunya ha tingut mai, és senzillament una presa de pèl. O aquest home és, i perdó per l’expressió, un complet analfabet o és que realment es pensa que els catalans som idiotes del tot.
Zapatero ha escenificat la mort de l’autonomisme i del federalisme, amb el seu “objectivo cumplido” ha posat el llaç que faltava al tancament de la reforma de l’estat. La retallada, l’estocada del TC a l’estatut marca la quota màxima d’autogovern.

La reacció de Zapatero, en part, era d’esperar. Ell és un espanyol que actua com a espanyol. Ell és un president del “gobierno de España”, que ha transitat de defensar l’Espanya plural i quasi federal, a assumir el discurs recentralitzador del nucli més furibundament nacionalista del PP.
El que no era per esperar era la reacció de la militant del Partit dels Socialistes de Catalunya, Carmen Chacón.
Chacón s’ha declarat satisfeta per la sentència del TC contra l’autogovern de Catalunya. Literalment. Brutal.
Costa trobar adjectius per descriure aquesta “declaració” de la minstra, perquè sincerament és del tot insultant que una persona que ha viscut i nascut a Catalunya, i que a més a més ha estat votada per més d’un milió i mig de ciutadans, ara doni l’esquena als ciutadans. És totalment rebutjable que aquesta persona s’expressi en aquests termes.

Tan la visió de Zapatero, com la de “la niña de Zapatero”, demostren que el PSC té un problema, i dels grossos.
El PSC es troba entre dues aigües. La que ha expressat el President Montilla de rebuig de la sentència –tot i que amb reserves-, o la que defensa la senyora Chacón, a falta de millor qualificatiu, que se sent satisfeta amb la retallada. El PSC haurà de decidir a qui vol ser fidel: o a Zapatero o a Catalunya. O lluitar per influir al govern espanyol, o intentar governar la Generalitat.

La tria serà determinant. Les ambigüitats no seran acceptables, igual que CiU. El PSC ara es troba que el seu marc ideològic ha caigut, el federalisme i l’autonomisme s’han declarat incompetents, impracticalbes, i han passat a millor vida.

El PSC haurà de decidir si es posa al costat de Catalunya i de la defensa de l’autogovern, fins a la màxima quota; o si per contra prefereix apostar per “refer” via pactes amb el govern espanyol l’acord constitucional que només portarà a frustracions i a una repetició del què han significat els últims anys. El cercle viciós i cansat de negociar per el que és nostre, la humiliació de demanar allò que el poble va votar. És això el que vol el PSC?

La sentència obliga a tothom a moure’s, i el PSC té un gran problema, té un gran repte, ha de prendre una decisió. O Catalunya, o Espanya, o el que és el mateix, o Chacón, o Castells.