28 de febrer de 2011

Pista d'Aterratge

Juan Prat, Susana Bouis, Josep Martí… Aquests són alguns dels noms que provenen de l’òrbita del Partit Popular i que s’han incorporat al govern “dels millors” d’Artur Mas. No deixa de ser curiós que només quatre anys després d’anar al notari per certificar que no pactaria amb el PP ara doni càrrecs a aquesta gent. Ara ja no són gent a qui cal aïllar sinó gent amb qui es pot treballar. Això sí que és un canvi de veritat, perquè si ens posem a recordar els perfils d’aquests “fixatges” la cosa és preocupant.

Bouis va ser la successora de la gran Julia Garcia Valdecassas a la delegació del govern espanyol d’Aznar a Catalunya. I amb ella els antidisturbis van continuar sent tant presents com amb la inoblidable Valdecassas, aquella que per si algú l’havia oblidat va afirmar davant la formació del primer tripartit i sent ministra del govern d’Aznar que el PSC havia pactat amb “unos terroristas” en referència a Esquerra. En fi un encant de dona.

La família Bouis està de sort perquè amb l’arribada dels “millors” a la Generalitat també s’hi ha reclamat l’altre cap de família. Sí, el cap de comunicació del govern és el marit de la Bouis. I com la seva dona, havia estat treballant per el PP d’Aznar. Res hauria de sorprendre d’algú que va escriure un llibre, que juntament amb “Democràcia a sang freda” deuen formar part de la nova bíblia convergent, anomenat “Ets de dretes i no ho saps”. Es veu que el Mas l’ha llegit últimament.

L’altre gran fitxatge per el govern dels millors i que prové també de l’entorn pepero és el nou delegat de Catalunya a la Unió Europea. Juan Prat. Un gran patriota, segur. Tant que ha afirmat que més val que ens anem oblidant d’això de què el català sigui llengua oficial a Europa. Que no, i que ell no hi dedicarà pas esforç. Molt il•lustradores les entrevistes que ha concedit. Dóna moltes pistes, com que Catalunya és només una part d’Espanya i que resulta cansat això del constant conflicte Catalunya-Espanya. Diu que s’ha de superar. Oblidant, com amb el tema del català, això de la “transició nacional catalana”. Prat segur que té molts contactes, segur ja que va ser ambaixador d’Espanya davant l’OTAN. Llàstima que quan ho va ser hagués de defensar amb vehemència la participació de la Unió a la guerra il•legal de l’Iraq i que això li costés enfrontaments amb Alemanya i França. Però tranquils, que com tothom sap aquests dos països no pinten res a la Unió i no passarà res.

No deixa de ser una mica inquietant la línea que pren CIU amb aquests nomenaments. Potser tenen una idea de la política semblant a la de la consellera Bozal, que es caracteritza per el simple binomi del professional-client. Ells diuen que no passa res, que han treballat tant pel PP o PSOE i sempre han complert. Es limiten a canviar de client. Però caldria no oblidar que una cosa és canviar de client dins d’una mateixa empresa, i l’altra és anar a la competència.


18 de febrer de 2011

Sortu i el PP


Era l’any 2002 i el govern del PP del gran Aznar al capdavant amb el suport entusiasta del PSOE i el submís de CIU va aprovar la Llei de Partits, que darrera d’una intenció pretesament pro-democràtica, el que es va aconseguir, com és públic i notori, va ser arraconar i impedir votar al 15% de la població d’Euskal Herria. I ho van fer perquè l’esquerra abertzale no rebutjava la violència.

El problema és que quan es pareix una llei amb l’objectiu d’emmordassar aquells que no pensen com un vol, la llei s’acaba pervertint amb el temps. S’ha instat a il•legalitzar España 2000? I el GAV? No oi? Bé, ara però els fets els posen contra les cordes. Rubalcaba ja no sap ni què dir.

Sortu rebutja la violència, i en especial la d’ETA. Per tant, hauria de ser legal, no? Pervertint novament la llei, ja que només s’aplica en una direcció, sembla que ara no n’hi ha prou en rebutjar la violència com a mètode polític, sinó que s’ha de condemnar la violència passada. Si la llei ja és immoral, aquest requisit frega el surrealisme., sobretot per qui ho demana. Perquè, una pregunta. El PP condemna la violència, les morts i el patiment dels qui van patir la repressió de la dictadura feixista de Franco?

Si es creuen la llei, que també l’apliquin al PP.


article publicat al 3 de vuit

16 de febrer de 2011

Santi Santamaria


El primer de juny del 2008 vaig publicar un article sobre el cuiner Santi Santamaria a partir de la polèmica que van causar unes declaracions seves, oportunament exagerades per certa premsa més sensacionalista que de referència.

Avui, que ens ha deixat reprodueixo el post que vaig fer.

---

1 de juny del 2008: Personatge de la setmana: Santi Santamaria

"Si hi ha algú que hagi estat portada durant tota aquesta setmana i també la passada ha estat el cuiner català Santi Santamaria. Els seus comentaris incendiaris contra pretesos ingredients químics que utilitzen certs cuiners ha esclatat com una bomba de rellotgeria en un gremis gens acostumat a aquests afers.

La veritat és que amb tota aquesta polèmica l’únic que m’incomoda es si podrem seguir menjant i desgastant plats com fins ara o si canviarà alguna cosa.

Santi Santamaria es pot concloure que es va equivocar en la forma de les seves declaracions, però no en el fons. Si en qualsevol producte que es compra en un supermercat hi apareixen tots els productes que s’han fet servir per produir-lo, en un restaurant també haurien d’aparèixer tots els ingredients que es fan servir per fer un plat.

Santi Santamaria ha estat víctima d’un atac furibund per part de certa premsa que per certs interessos inconfessables ha vist l’oportunitat de carregar contra el chef del "Racó de Can Faves". La portada del PSC (Periodico Socialista de Catalunya) n’és un bon exemple. Els motius? No ho sé, però segons es diu podria ser cert suport del cuiner a causes definides com a heretgies per part del butlletí socialista.

Seria bo tot i així que la polèmica s’aparqués i els cuiners es tornessin a dedicar al que més saben: cuinar. "

4 de febrer de 2011

L'Ofensiva del KmO


Hi ha una voluntat clara i inequívoca de fer-nos desaparèixer. Aquestes últimes setmanes la remor de sabres ho ha posat netament sobre la taula. Els peperos a Sevilla, els sociates a Saragossa. Hi ha el perill real d’una involució en pro d’una suposada major eficiència estatal enfront de les malgastadores comunitats, àlies Catalunya. Tot sigui per acabar amb el “mini-estat” català. La creuada contra les finances catalanes sembla que no té aturador. Crítiques contra el dèficit “excessiu” de Catalunya, impediments per emetre deute públic si no hi ha retallades de pressupost, bancarització i trencament del sistema català de caixes... -per cert algú dirà alguna cosa sobre la fuga de la seu central del banc de Caixa Penedès a Madrid?-.

L’ofensiva de l’estat però omet certes dades. Espanya té un deute equivalent a l’11% del seu PIB, uns 612.000 milions d’euros per 107.000 de les comunitats autònomes, però en canvi es nega a reduir despesa com per exemple eliminant ministeris dels quals no té competències com Sanitat o Cultura, fet que suposaria un estalvi de 17.000 milions d’euros.

L’eficiència no pot ser l’argument que s’utilitzi per una nova LOAPA. I en tot cas, si volen parlar de diners comencem perquè ens tornin els 22.000 milions d’euros anuals de dèficit fiscal. Tranquils que llavors paguem el deute de cop.


article publicat al 3 de vuit