30 d’abril de 2008

Cal un nou cicle al Barça

Catalunya està en crisi, per si no ens n’havíem adonat ahir en vam tenir una nova demostració. Dels tres pilars que aguanten el país dos estan en profunda crisi, només el Club Súper 3 aguanta la sacsejada. D’Esquerra prou se n’ha parlat i més que se’n parlarà i el Barça ahir va afegir-se al corrent de catarsi de manera clara i fins al fons del pou. Tant Esquerra com el Barça necessiten reflexionar a profunditat sobre els motius que els han portat a aquesta situació sense sortida, Esquerra no té gaire temps, i el Barça menys, el Barça no pot esperar.

Ahir es va acabar un somni, l’últim fil que quedava. Ahir va acabar-se la il·lusió. Ahir va morir l’esperança.

Tan sols van ser necessaris 14 minuts per ensorrar un equip que nedava desesperat en busca d’un miracle que no va aparèixer.
Ahir va ser l’última funció d’un grup genial, espectacular, brutal, que s’ha deixat perdre tot just quan va arribar a la glòria màxima de París. Ahir va ser el final d’un cicle que ha aportat al Barça tres anys d’èxits espectaculars, un cicle que ha aportat al futbol un model modern de gestió i que ha demostrat que també es pot guanyar jugant bé.

Però com tot en la vida, no es pot viure del passat, no és suficient, i el Barça fa massa temps que viu del record d’aquell equip que va il·luminar el món sencer amb un joc cinc estrelles, de qualitat, màgic. Ara ja no.
El Barça es va fer gran quan la força, les ganes, la convicció de guanyar, quan el compromís, l’empenta, la intel·ligència, la concentració i la il·lusió eren els valors que donaven forma a l’ADN de l’equip. Ara aquests valors brillen per la seva absència.

Cal un nou cicle al Barça, els que diuen que no ho defensen dient que hi ha jugadors que encara poden donar dies de glória al club. És clar que hi ha jugadors joves a la plantilla que continuaran a l’equip, Iniesta, Touré, Messi i Bojan han de ser peces indispensables per aquest nou cicle que juntament amb els Valdès, Puyol,, Xavi, Milito i altres han de configurar el nou equip blaugrana, però és indiscutible que cal un nou impuls dirigit sobretot en termes de valors. Esforç, compromís, lluita i disciplina han de ser peces fonamentals per aquest nou cicle. El Barça ha d’iniciar un nou cicle carregat d’il·lusió. Un nou cicle per tornar a construir aquest Barça campió, capaç de tornar a jugar veloçment, capaç en definitiva de guanyar.

El Barça pot, el Barça ha, de reinventar-se un cop més. La filosofia és clara, la recepta no tant. Cares noves, nous valors, tornar a treballar, una mica de mala llet i il·lusió al camp es perfilen com les més recomanades.

Ara s’ha d’intentar acabar com més dignament es pugui la Lliga, ser segon seria genial, i sobretot continuar treballant perquè l’any que bé no ens passi el mateix.

El Barça és gran, el Barça és més que un club, i ara ho ha de demostrar.

29 d’abril de 2008

The comeback girl

El món en el que vivim, els mitjans de comunicació tenen una especial importància. Els mitjans poden fer variar el posicionament d’algú en un tema determinat o depenen de com mostrin a un personatge públic poden orientar la percepció que la població en tingui.

Perquè dic això, doncs bé, durant els últims dotze mesos un dels temes més candents que s’ha tractat ha estat les primàries nord americanes. En el sistema de competència electoral americà les desacreditacions, els atacs personals, els dossiers, els escàndols i el joc brut són habituals en les campanyes i és vist com a un fet normal. Últimament s’ha pogut veure com amb poques insinuacions irelacionant un pastor radical amb la campanya d’Obama, el candidat ha mostrat la seva part més vulnerable i dèbil, fet que porta a preguntar-se si podria aguantar tota una campanya de desacreditacions forta i molt més furiosa.
Que les campanyes es poden perdre a partir d’aquests tripijocs és evident, i si no que li ho preguntin a John McCain que va veure com George Bush li prenia la nominació republicana al 2000 a base de campanyes difamatòries contra ell.

S’ha vist que tant McCain com Obama són febles davant de campanyes brutes ben organitzades, en canvi l’altre aspirant Presidencial, Hillary Clinton, ha sobreviscut a totes les innombrables campanyes en contra que li han dedicat.

Hillary va arribar a ser personatge públic nacional durant la campanya presidencial de 1992 quan Bill Clinton va derrotar Bush pare. Hillary va tenir un paper rellevant en aquesta campanya, fet que va produir que la dreta americana engegués tot de campanyes per tal de desprestigiar Hillary, una de les primeres va ser titllar-la de comunista. Des de 1992 fins al 2000 en què els Clinton van deixar la Casa Blanca, Hillary ha estat víctima de nombroses campanyes en contra, que si lesbiana, que si comunista, que si menja nens, que si corrupte, que si ambiciosa sense límits, que si dona de gel, que si avariciosa, que si…. tot d’acusacions per intentar fer caure una persona que incomoda al sector conservador de l’Amèrica profunda.
Amb aquesta motxilla qualsevol s’hagués enfonsat, qualsevol hagués desaparegut per sempre. Ella no. Ella desprès de vuit anys a la Casa Blanca es va presentar al Senat representant New York on la van escollir senadora al 2000 i la van reelegir al 2004 amb més del 60% dels vots. I ara està lluitant per ser presidenta.

Hillary treu el millor d’ella mateixa en els moments difícils, ara també. Quan després d’Iowa tothom la donava per morta, va guanyar a New Hampshire; quan tothom la donava per morta va guanyar el super-Tuesday; quan tothom la donava pe morta va guanyar Texas i Ohio; quan tothom la donava per morta ha guanyat Pensilvània i ha capgirat el momentum de la campanya.

Hillary ha demostrat que és una supervivent, una batalladora, una gran estadista. Hillary encara l’últim tram amb força ja que ha guanyat als estats on es guanyen les presidencials, factor determinant per als súper-delegats.

Hillary is the comeback girl.

28 d’abril de 2008

Desprès de l'aval, el vot

Fa uns dies vaig escriure que havia firmat l’aval de la candidatura de l’Uriel Bertran com a Secretari General d’Esquerra, ara també dic que el votaré, i ho faré per diversos motius. Aquests però no els escric jo, sinó altres persones.

-Sempre ha cregut que és en els moments difícils quan un s’ha de comprometre i donar la cara. I Esquerra, com tots sabeu, no està en un moment fàcil. Compromís és responsabilitat. I responsabilitat vol dir no inhibir-se si hi ha qui creu que pot aportar el seu bagatge, treball i experiència en una futura direcció d’Esquerra.És per això que ha decidit fer un pas endavant. Està convençut que hem de mirar endavant i superar les pugnes fratricides. Sumar. Aquest és el seu compromís: treballar per una direcció forta d’Esquerra, que arrisqui i que treballi sense donar cops de volant. Que abanderi el partit d’una manera seriosa, rigorosa i amb empenta per tal que Esquerra segueixi liderant i marcant l’agenda política del país.

-Hem de fer que l’independentisme revisi la seva aposta estratègica per la via federalista com a estació de pas cap a la independència. En conseqüència, s’ha de proposar dissenyar una estratègia per a la creació d’un Estat català independent a mitjà termini, amb la participació de tots els sectors de la societat civil que opten clarament per la sobirania de Catalunya. ERC ha d’impulsar i liderar aquest procés.


-Sempre he pensat que ell és el polític amb un sentit més pràctic de la política que mai he conegut, perquè l’ha concebuda com un instrument per al benestar de les persones, com un factor de resolució de problemes i canalització de projectes i no pas com un àmbit permanent de confrontació o discrepància. I també és el més responsable. Arreu on ha estat s’hi ha abocat amb cos i ànima i ho ha fet rutllar tot, amb eficàcia, gràcies a una dedicació entusiasta i a una preparació específica sobre els temes.


-Per tot això i més, és la persona adequada per presidir la nova ERC, l’ERC responsable, l’ERC moderna, l’ERC oberta, l’ERC amb més futur. És per això que té la meva confiança personal i política. És per això que el votaré.


Sí, és per tot això que votaré Uriel Bertran com a Secretari General d’Esquerra en les primàries del 7 de Juny.

27 d’abril de 2008

Personatge de la setmana: Sant Jordi


Passejar per les rambles i carrers dels pobles, viles i ciutats de Catalunya dimecres era missió impossible. Una riuada humana va ocupar, com cada any, els carrers per participar d’aquesta festa tan nostrada.


Milers de persones es van precipitar cap als carrers en busca d’una rosa i d’una llibre, ja que socialment no s’accepta que per Sant Jordi algú no compri cap rosa ni cap llibre.
Sant Jordi és el dia mundial de la lectura, és el dia de la rosa, és el dia del llibre, és el dia de la cultura. Sant Jordi fa que milers de persones comprin llibres, Sant Jordi fa que la lectura creixi, Sant Jordi fa festa.


Sant Jordi és llegenda, Sant Jordi és història, Sant Jordi és marketing, Sant Jordi és Pàtria, Sant Jordi és un conte, Sant Jordi és vendes, Sant Jordi és amor, Sant Jordi és lectura, Sant Jordi és drac, Sant Jordi és gent, Sant Jordi són roses, Sant Jordi són representacions, Sant Jordi és cavaller, Sant Jordi és Patró.


Sant Jordi és tot allò que nosaltres vulguem, perquè Sant Jordi és la nostra festa, la festa de tots.

26 d’abril de 2008

Ahir raó democràtica i esportiva. Avui raó jurídica

El 23 d’Abril del 2008 va ser un dia per celebrar moltes coses, Sant Jordi, la victòria a Pensilvània, l’empat davant el Manchester, però també una notícia molt important per l’esport català. La sentència del Tribunal d’Arbitratge Esportiu de Lausana, el TAS.

El reconeixement internacional de les seleccions catalanes no és gens fàcil, és més, és molt, molt difícil ja que davant de les aspiracions catalanes sempre hi ha tota la maquinària diplomàtica, jurídica, institucional (ambaixadors, secretaris d’estat, advocats d’estat, ministres…) de l’estat espanyol disposada a fer qualsevol cosa per tal d’avortar l’intent català d’esdevenir oficial.
Només cal recordar l’esperpèntic cas de la selecció catalana de Patinatge (FCP) i el calvari que va passar a la californiana ciutat de Fresno, on es va viure una situació més pròpia d’una pel·lícula de gàngsters i mafiosos on els representants espanyols anaven untant els delegats d’altres federacions per evitar que Catalunya fos reconeguda, això si, amb l’ajuda inestimable d’un diputat de Forza Italia, Sabatino Aracu, que es va convertir en el màxim defensor de dels interessos espanyols. O seguint amb la FCP durant l’assemblea de Roma que havia de decidir si s’acceptava o no la FCP, quan el president de la federació espanyola, Carmelo Paniagua, va aixecar encès el seu passaport espanyol per demostrar que només la selecció espanyola pot representar l’estat espanyol.

Queda clar doncs que no és una empresa fàcil. Ara però s’ha obert una porta fins ara tancada, ara ha caigut un mur que fa poc semblava impossible saltar.

L’argument de Paniagua de què només una federació pot representar un estat ha quedat fet miques, ara ja no valdran passaports per barrar el pas de les seleccions catalanes al seu dret de ser oficials.
La sentència del TAS, organisme que forma part del COI, afirma que la llei espanyola no es pot aplicar en relació a l’ingrés de les federacions catalanes a les Internacionals, ja que en aquestes hi prevalen els principis generals de l’esport i no la legislació de l’estat.

Per tant ara s’obre una immensa porta d’oportunitats per l’esport català. En totes les federacions Internacionals on els estatuts no diguin clarament que només hi pot haver una federació per estat, les federacions catalanes en podran demanar l’ingrés sense que les espanyoles puguin impedir-ne l’ingrés per motius jurídics. Handbol, atletisme, natació i bàsquet ja poden iniciar els tràmits per poder competir internacionalment de forma oficial.

Aquesta sentència és una magnifica notícia i una mostra de feina ben feta, discreta i efectiva. Una feina que ha fet la bona gent d’Esquerra des del govern, una feina en què Miquel Roca hi ha tingut un gran paper, una feina en què l’advocat Dupond ha sigut fonamental, una feina que ha de servir d’exemple per totes les federacions catalanes per continuar lluitant per l’oficialitat.

Tot i així la sentència continua allunyant el somni de veure la selecció catalana de futbol competir oficialment. Ja sabem que la de futbol, per tot el que representa, serà l’última a ser reconeguda ja que en els seus estatuts hi ha una clàusula, posada pel senyor Villar, que impedeix més d’una selecció per estat, amb l’excepció històrica del Regne Unit. La de futbol segurament només la tindrem quan siguem independents, per tant el somni de veure Bojan marcant un gol com a San Mamés però de forma oficial, continua sent això, un somni.

La perseverància, la convicció, l’estratègia i el convenciment són les millors armes que Catalunya disposa. Ahir només teníem la raó democràtica i esportiva, avui també tenim la raó jurídica.

25 d’abril de 2008

Horitzó, estratègia, pla

Esquerra ha iniciat en aquestes primàries un debat profund i intens que ha de desembocar en un nou horitzó, en una nova estratègia d’aliances i en un nou pla d’actuació.

Esquerra ha de replantejar el seu horitzó, ha de fixar fites possibles i ha de marcar un horitzó il·lusionant per la ciutadania per tal d’esdevenir majoritària. Aquest horitzó no pot ser un crit al vent i que la brisa se l’emporti, aquest horitzó ha de ser un pla seriós, marcat i pautat. Ha de ser un pla ambiciós i treballat i no una bandera convertida en paracaigudes salvador. Ha de ser un pla que sigui palpable i no només un eslògan, ha de ser creïble i no un rampell de bon matí.

Esquerra també ha de redefinir la seva política d’aliances. L’aposta del tripartit era positiva en el moment en que es va formar el primer govern catalanista i d’esquerres, ja que era necessari i urgent per al país, i si les coses haguessin anat d’una altra manera segurament seria una aposta repetible, però les coses són com són i no com haguéssim volgut, i per tant i vista, sobretot, la segona experiència tripartita Esquerra no pot tornar a reeditar un govern amb les mateixes condicions com el d’Entesa.

Esquerra ha de posar i dir clarament quines són les condicions indispensables per poder pactar el govern, o no, al 2010. Concert econòmic, llei de referèndums, llei de política lingüística….en són alguns exemples. Esquerra ha de fer el mateix que la CUP de Sant Celoni desprès de les municipals del 2007, un llistat de demandes i qui les accepti, doncs al catre. I si no les accepta ningú, l’oposició és dura però no tant com conviure en un govern que no permet avançar cap a la sobirania nacional i que no té un projecte nacional clar.

Esquerra també ha de definir el pla d’actuació per convertir-se en majoritària. L’aposta de ser la primera força del catalanisme d’esquerres, de ser l’esquerra nacional, és vàlida i necessària, però s’hauria de redefinir com aconseguir-ho. És clar que plegant els braços davant dels referents polítics dels catalans de l’àrea metropolitana no s’aconseguirà l’objectiu, ja que els ciutadans no són idiotes i entre les cagarrines originals (PSC) i la còpia (Esquerra) escullen els de sempre. Esquerra ha d’esdevenir el referent d’aquesta gent amb el discurs social que sempre ha caracteritzat Esquerra, la Catalunya social, només així ERC serà l’esquerra nacional que Catalunya necessita.

Esquerra té feina, i si la fa bé, l’objectiu de la llibertat pot ser més pròxim que mai.

24 d’abril de 2008

La batalla continua

Dimarts passat hi van haver altre cop primàries demòcrates als Estats Units aquest cop a Pensilvània, i altre cop abans de que se celebressin es van qualificar de decisives. Tot i que aquesta vegada ho haguessin pogut ser si Hillary hagués perdut, al final no ho van ser.

Les primàries de Pensilvània han servit principalment per mantenir i allargar l’agonia demòcrata per escollir el candidat per batre’s al novembre amb el conservador John McCain, ja que ni Obama s’acaba d’escapar ni Hillary s’acaba d’enfonsar.
I així una vegada i una altra.

En aquestes primàries Hillary ha guanyat per deu punts de diferència, distància suficient per poder treure pit i per seguir lluitant, però sobretot per poder reomplir la caixa de la campanya i per enfortir la seva posició davant els súper delegats, que si no hi ha acord, seran els que acabaran decidint qui serà el cap de cartell demòcrata en les eleccions presidencials.
Aquestes primàries també han demostrat que les coalicions dels dos candidats són fortes i que es mantenen constants durant tot el procés de primàries. Dones, homes blancs, llatins, catòlics, classe treballadora, pocs estudis i més de 45 anys per Hillary; i afroamericans, classe mitja alta, estudis superiors i joves per Obama.
Així doncs ara tot depèn de que els candidats mantinguin les seves coalicions d’electors més que no pas de guanyar-ne d’altres.

Hillary ha reduït molt la distància de vot total amb Obama, fet que pot ser determinant a l’hora de què els súper delegats decideixin el seu vot, així com també que hagi guanyat en tots els grans estats, per tant, els que decidiran el guanyador al Novembre.

Queda molt encara per poder saber el nom demòcrata de les eleccions, potser serà pels volts de final de Juny quan s’acabin les primàries o també pot ser a finals d’agost a la Convenció demòcrata de Denver via súper delegats.

El més important però, i això no s’hauria d’oblidar, no és qui serà el candidat, sinó si tindrà la suficient força per poder derrotar el republicà John McCain i fer fora de la Casa Blanca els neocon’s.

Un pacte Hillary-Obama seria una garantia immillorable per aconseguir-ho, però el clima d’enfrontament fratricida que actualment regna en les files demòcrates ho impossibilita.

El temps dirà, ja que el pèndol encara no s’ha aturat i pot passar qualsevol cosa.

22 d’abril de 2008

A tots, gràcies!












A tots amb qui he rigut,
a tots amb qui he plorat,
a tots amb qui he jugat,
a tots amb qui he lluitat,
a tots amb qui he compartit,
a tots amb qui he menjat,
a tots amb qui he escrit,
a tots amb qui he discutit,
a tots a qui he copiat,
a tots amb qui he parlat,
a tots a qui he estimat,
a tots amb qui he dormit,
a tots amb qui he begut,
a tots amb qui he caminat,
a tots amb qui he crescut,
a tots amb qui he après,
a tots amb qui he llegit,
a tots als que he enganyat,
a tots amb qui m’he banyat,
a tots amb qui he conspirat,
a tots amb qui he escrit,
a tots amb qui he mirat,
a tots amb qui he esperat,
a tots amb qui he sortit….



…a tots vosaltres que m’ompliu i em feu créixer dia a dia, a tots vosaltres moltes gràcies per aquests primers 19 anys. Gràcies.

21 d’abril de 2008

Presentació: Independència 2014

Demà es presenta a Vilafranca el llibre d’Esquerra Independentista "Independència 2014" sobre l’estratègia per tal d’aconseguir arribar a convocar el referèndum d’autodeterminació per la nació en aquesta data tan especial.

Durant la passada setmana he estat llegint el llibre per tal de saber exactament el projecte i el pensar d’aquest grup de militants d’Esquerra que es proposen dirigir Esquerra.
Primerament crec que en el diagnòstic l’encerten, ja que consideren que Esquerra ha perdut trem nacional i credibilitat, i com a tal això s’ha correspost amb una pèrdua de vots i de pes polític. La solució, en part també la comparteixo, consisteix en posar fites i recuperar la confiança de l’electorat mitjançant la consecució d’aquestes fites.

Ara bé, hi ha un fet que no comparteixo. En el llibre es diu que ja hi ha una majoria social per poder fer el referèndum adduint que hi ha quasi un 60% de persones que volen un estat per Catalunya. Aquest fet seria cert si aquest 60% volgués un estat independent, però no és així i dir el contrari és jugar al joc de la política ficció que sincerament no interessa gaire. No, el 35% el que vol és un estat federat amb Espanya, per tant el que es vol és seguir conjuntament a Espanya tot i que, teòricament perquè s’hauria de demostrar, amb més competències. Podríem concloure doncs que aquesta premissa és fum.

Sobre l’estructura del partit, hi coincideixo plenament. La separació entre càrrecs de partit i govern ha de ser clara per poder mantenir la veu pròpia d’Esquerra. La potenciació de les territorials, l’estructura federal del partit amb les diverses unitats de la nació…. En aquest sentit perfecte.

En el llibre també s’exposa el com seria el futur Estat Català. Sincerament, crec que aquesta part del llibre és molt interessant ja que s’exposa com s’aplicarien els principis d’Esquerra en un projecte de Constitució per la República de Catalunya. L’únic problema és el mateix que abans, peca de massa fum.

Com tota col·lectivitat, la militància d’Esquerra i en general tots els ciutadans del país, necessiten il·lusió, esperança, projecte… i és en aquest sentit que veig en què és necessària Esquerra Independentista en aquests procés de primàries, segurament no per guanyar-les però si per incidir i transmetre il·lusió. Durant la presentació del primer spot electoral d’EI, Uriel Bertran es va comparar amb Obama, sincerament jo el compararia més amb John Edwards. Tant Edwards com Esquerra Independentista representen les opcions més d’esquerres de les sensitivitats dels dos partits, tant Edwards com EI representen els valors de sempre, tant Edwards com EI ja sabien al començar que no guanyarien però confiaven en influir i tant Edwards com EI ho han aconseguit. Edwards ha aconseguit que els seus postulats siguin incorporats per Hillary i per Obama, i Esquerra Independentista ha aconseguit que la majoria de candidatures fessin seves diverses propostes del seu programa.

Encara queda temps fins les primàries i encara poden passar moltes coses.

20 d’abril de 2008

Personatge de la setmana: Silvio Berlusconi

Dilluns passat es va confirmar que hi haurà una tercera part. Com si d’una pel·lícula de sèrie B americana es tractés, els productors italians han volgut tornat a triar com a protagonista l’actor que ja va encapçalar el cartell dues vegades. L’actor amb múltiples conflictes amb la justícia ha escollit uns companys de repartiment amb passats foscos mussolinians.

El protagonista principal va néixer a Itàlia fill d’un banquer. En els seus inicis es va dedicar a fer crèixer una empresa immobiliària que en poc temps va convertir en la més important del país, i posteriorment es va dedicar a la construcció del seu imperi comunicatiu que el fa ser el propietari (ara legalment ho és el seu fill) de la majoria dels mitjans de comunicació d’aquest país del sud d’Europa.

Aquest empresari i actor no s’ha quedat gaire quiet. Al 1994 va protagonitzar un dels seus millors films, al protagonitzar com a màxim, màxim, màxim protagonista "Forza Itàlia". Gràcies a això, va guanyar el guardó del públic en les eleccions i es va convertir el primer ministre. Però només va ser-ho un any.

Sis anys desprès, va tornar a guanyar el guardó del públic i va mantenir-lo durant cinc anys, un fet històric a Itàlia des de la fi de la Segona Guerra Mundial. La felicitat però mai és completa i un experimentat actor el va derrotar i el va deixar sense feina.

D’amics però n’hi ha molts, sobretot quan comparteixes amics comuns, i alguns actors secundaris, també acusats per la justícia per corrupció, van provocar que es tornés a convocar al públic per elegir l’actor preferit.


Altre cop, i per tercera vegada, Silvio Berlusconi, serà primer ministre italià.

Diuen que les segones parts mai són bones, Prodi n’és un exemple, doncs imaginem-nos les terceres!

18 d’abril de 2008

Volem Vegueria Penedès

Avui el Dret a Decidir té una cita amb Vilafranca i amb el Penedès. Avui se celebra la "Nit de la Vegueria" per reclamar la voluntat del poble penedesenc a constituir-se en Vegueria pròpia en la nova ordenació territorial del país.

Avui més de 400 persones se citaran a la Sala del Casal per celebrar un sopar com a plat final d’una jornada de reivindicació pro-vegueria que ha començat amb una Conferència titulada "El Penedès: una eina clau pel futur de Catalunya" al Fòrum Berger Balaguer.

El Penedès reclama el que és just, però també el que és necessari per una terra que ha de lluitar cada dia per sobreviure envoltada de les dues àrees metropolitanes de Catalunya, la de Barcelona i la de Tarragona.
Sembla però que hi ha certa gent que no li acaba de fer el pes això de la Vegueria Penedès. Per tots aquells que en dubten o que directament hi estan en contra per motius electorals, res millor que omplir-se de raons per fer-los entrar en raó.


Les 10 raons per la Vegueria:

1.Identitat geogràfica. Un territori limitat a l'est, el nord i l'oest per les serralades litorals i prelitorals, homogeni i relativament planer. La Denominació d'Origen Penedès s'estén al llarg de tot el territori.

2.Territori natural. Un territori divers i cohesionat a la vegada, amb un nombre d'habitants suficient (més que tota la província de Lleida). El saber local i les sinèrgies pròpies han estat les eines naturals per al seu desenvolupament (ben lluny d'haver d'assumir els excedents i les insuficiències d'altres territoris metropolitans).

3.Identitat cultural. La identitat diferenciada que encara té el Penedès és un bé a protegir.

4.Personalitat històrica. De 1304 a 1716 tingué una vegueria pròpia, de 1716 a 1834 un corregiment, i el 1936 la divisió comarcal de la Generalitat republicana feta per l'eminent geògraf Pau Vila ens va tornar la nostra.

5.Unitat econòmica i social. Tal com proven els nombrosos desplaçaments intercomarcals.

6.Desenvolupament harmònic. Un desenvolupament global sostingut i sostenible només es pot fer des del respecte entre unes comunitats i les altres, així com també entre elles i el medi. Res a veure amb un país de grans metròpolis i l'escampadissa de sectors urbanitzats i degradats ni amb un país clapejat d'illes protegides.

7.Comunicació. Una vegueria promouria un model d’infrastructures en xarxa adaptades al territori que avui dia és insuficient. La submissió a Barcelona només promourà grans vies de molt impacte i que no estant fetes per al Penedès perquè passen de llarg. Si bé entenem que algunes són necessàries també és evident que aquestes actualment ja hi són.

8.Descentralització i progrés. Des del territori, una vegueria pròpia gestionaria millor els serveis socials així com les infrastructures educatives i de recerca. També afavoriria la creació de compromisos comuns per a la cooperació dels municipis en les seves prestacions. Dependre d'una Barcelona que no coneix el territori i que senzillament administra xifres no ajudarà la societat penedesenca.

9.Benestar i sostenibilitat. Avui dia aquests àmbits són absolutament deficitaris, una vegueria pròpia també permetria millorar la gestió mancomunada dels residus, minimitzar l'impacte de l'activitat industrial i protegir l'entorn des de la seva proximitat.

10.Coherència política. El Penedès reuneix les condicions exigides per les altres vegueries i existeix la voluntat d'autogestionar-se. Tot el que es pugui fer des del territori, no ha de venir de més lluny.

El Penedès lluitarà per poder decidir en quina entitat territorial restarà en la nova llei de planificació territorial. El Dret a Decidir és universal, també ho és per al Penedès.

(L’argumentari de les 10 raons és de: www.jerc.cat/altpenedes)

17 d’abril de 2008

De moment, l'aval

Aquesta setmana he firmat l’aval de la candidatura de l’Uriel Bertran a la Secretaria General d’Esquerra Republicana de cara a les primàries del 7 de juny.

Esquerra en aquests moments es troba en un moment crucial en la seva llarga història, i és en aquests moments en què tot col·lectiu ha de demostrar que és prou gran, madur i seriós per sortir-ne reforçat de cara endavant, i Esquerra també.
Esquerra ha de demostrar que és capaç de fer de les debilitats virtuts, Esquerra ha de demostrar que ja no és un grup d’amics, Esquerra ha de demostrar que és un partit gran, Esquerra ha de demostrar que té un projecte il·lusionant per la gent del país, Esquerra ha de mostrar totes les potencialitats que té.


Per fer-ho cal que hi hagi debat, debatre és el millor antídot contra les mentides, debatre és el millor medicament contra el pensament únic, debatre és la solució.

Esquerra necessita aquest debat, però perquè hi hagi debat hi ha d’haver els qui debatin, i perquè hi hagi els qui debatin el què hi ha d’haver diversos què’s per debatre. Per tant considero que per bé de la democràcia interna i per fer possible que de les primàries i del Congrés en surti un projecte fresc, potent, ambiciós que compti amb el suport de tota la bona gent d’Esquerra i que sigui atractiu per el conjunt dels ciutadans dels Països Catalans és necessari que es produeixi aquest debat tan necessari com urgent.

Aquest és el principal motiu que m’ha portat a firmar la candidatura de l’Uriel Bertran com a Secretari General d’Esquerra. Ara bé, també l’hi he donat el meu aval perquè crec que el projecte d’Esquerra Independentista pot aportar aspectes positius en el si d’una Esquerra renovada que permeti tornar a recuperar el rumb del partit per així aixecar el país.

Esquerra Independentista representa un projecte compacte i concret per ella mateixa, Esquerra Independentista ha presentat un projecte ambiciós i il·lusionant, ha presentat el seu projecte.
El projecte d’Esquerra Independentista serveix per ajudar a donar forma al full de ruta que Esquerra haurà de seguir en els pròxims anys, però el que Esquerra Independentista no pot fer és col·laborar amb projectes que ja han passat, que formen part del passat per més intents de reanimar-los que hi hagin.

El debat republicà que es defensa, consisteix en defensar cadascú el seu projecte, i si aquest no és l’escollit, doncs serà per alguna cosa.

16 d’abril de 2008

Sobre la sequera

No, jo no he resat a la Moraneta perquè plogui. Sento si desobeeixo la brillant proposta per lluitar contra la sequera del Conseller Baltasar, però crec que en aquest país, en principi, hi ha prou matèria grisa per evitar caure en propostes o declaracions més pròpies d’un vulgar Circ que del Govern del nostre país.

Ningú però, pot negar que estem vivint un moment que no sé si és d’emergència nacional o què però que evidentment és crític. L’aigua és un bé escàs però necessari per el desenvolupament humà i de la societat, ja sigui en el pla econòmic o social i és per això que aquests dies estem davant d’aquest culebró de l’aigua. Els recursos naturals i la lluita per fer-ne ús cada cop tindran més pes en la política, tant en la nacional, regional, europea i internacional.

El Govern i el Gobierno de España han acordat que per guanyar la batalla a la sequera, a més de l’aigua que actualment ja es transvasa cap a Tarragona, aquesta continuï cap a Barcelona i que s’hi afegeixin també els teòrics sobrants de l’Ebre.

Primerament crec que no és una bona solució. Si l’Ebre té un cabal determinat que fa possible que es desenvolupi al seu entorn tot un ecosistema i tot un entramat d’activitats econòmiques, disminuir-lo podria significar posar-ho en perill. En segon lloc hi estic en contra per defensar la prevenció medi ambiental i per tal d’assegurar que el Delta continua sent Delta i que la fuga de cabal no provoqui la destrucció d’un sistema natural ja de per si sol prou amenaçat.

Per superar la sequera aterridora que patim, i que patirem, crec que el Govern s’hauria de centrar sobretot en potenciar una política eficient de l’aigua. No estic parlant, com ho fa algun company de converses i discussions, de fer pagar el plat trencat als pagesos i agricultors, que com que utilitzen al voltant d’un 70% de l’aigua i que només són el voltant del 2% de la població algú ho interpreta com que la solució passa per treure’ls-hi l’aigua. No, al que em refereixo és que el 40% de l’aigua que va a l’àrea metropolitana es perd per les canonades per les quals transita. Una pregunta, estaríem parlant en aquests moments del tema de l’abastament d’aigua si aquest 40% no es perdés inútilment? No.
Si aquesta aigua no es perdés en aquests moments, tot i la poca aigua dels pantans, tindríem assegurat el subministrament d’aigua fins desprès de l’estiu.

Per tant, la primera mesura de caire urgent i de necessitat nacional seria la modernització del sistema de canonades de l’àrea metropolitana. En segon lloc impulsar les dessalinitzadores i potenciar la reutilització via depuradores de l’aigua. Aquestes mesures haurien de servir per poder ajudar a pal·liar en un futur aquest problema.

Aquestes mesures són a mig o llarg termini i per tant no servirien per poder solucionar el problema actual. Per tant la solució més normal i natural seria una proposta que a tothom li produeix basques només de sentir-la. Restriccions.
Algú em pot dir quin mal hi ha en les restriccions si no impedeixen l’activitat econòmica del país?

15 d’abril de 2008

Jocs Olímpics Pequín 2008

Feia dies que volia escriure sobre el recorregut que esta tenint la Flama Olímpica arreu d’Occident i sobre el possible boicot dels Jocs Olimpics.

En primer lloc, crec que l’elecció de Pequín com a seu dels Jocs és un error garrafal del Comitè Olímpic. Sembla que els aristòcrates i faranduleros que formen part del Comitè hagin oblidat que donar els Jocs a estats on hi ha una dictadura és un error, ja ho va ser al 1936 a Berlín on els Jocs només van servir per permetre el Règim de Terror nazi una propaganda sense igual. Aquest fet s’hauria d’intentar evitar en relació al Règim de Terror xinès.

La República Popular de la Xina és una dictadura amb totes les seves lletres, i a més en majúscula i en negreta. La Xina per més obertura econòmica que hagi fet no deixa de ser un Règim opressor i assassí que impedeix l’exercici dels drets fonamentals de tots els ciutadans. A més, si la Xina s’ha obert econòmicament no és perquè vulgui caminar cap un horitzó de democràcia, sinó perquè s’ha demostrat que el sistema comunista és un fracàs absolut.
La Xina és un Règim que tortura, assassina i manipula, la Xina és un Règim genocida, la Xina per tant, no pot ser seu d’uns Jocs Olímpics.

El sideral que s’ha organitzat entorn els Jocs ve donat per la repressió i pel genocidi que la Xina està duent a terme al Tibet i sobretot per la resposta comunista a la revolta de protesta dels tibetans al mes de Març passat.
La resposta internacional ha estat de condemna cap al Règim xinès, de manera tèbia, i de solidaritat cap al poble tibetà. Aquestes mostres de suport s’han vist en el recorregut que la Flama ha fet per Occident ja sigui París, Londres o Sant Francisco.

Destacats dirigents, actors i esportistes s’han mostrat a favor del boicot als Jocs. Aquí convindria fer un parell de consideracions. Primerament, els esportistes no tenen culpa de què el COI premiï dictadures amb la celebració dels Jocs. I segon, el líder del Tibet ha demanat reiteradament, davant d’entre altres de Nancy Pelosi, que no vol ni dóna suport a cap tipus de boicot dels Jocs.

Diuen alguns que la designació de Pequín com a seu olímpica és per donar un impuls als aires de canvi (sic) del Règim xinès. Aquí hi ha un greu error de perspectiva. Sí la Xina vol ser seu olímpica, primer que avanci cap a un sistema democràtic, i si de cas després, i ara si, per donar un impuls als aires de canvi se’ls premia amb els Jocs, però mai abans. Aquest argument ja el van donar a Berlin’36 i el resultat va ser la Segona Guerra Mundial.

Els Jocs Olímpics han de servir per ajudar a avançar cap una societat millor, i en cap cas han de servir per donar cobertura ni legitimitat a un Règim dictatorial, opressor, assassí i genocida.

14 d’abril de 2008

14 d'Abril

Avui és 14 d’Abril i ja en fa 77 anys. El 14 d’Abril quedarà marcat per sempre més en la memòria dels catalans. El 14 d’Abril de 1931 en la majestuosa Plaça de Sant Jaume, Francesc Macià va proclamar la República Catalana.

Avui hem de recordar tot el que va significar aquell canvi. La República va significar un canvi de mentalitat des del punt de vista social, nacional i econòmic, la República va significar aire fresc, la República va significar l’inici del que havia de ser una nova i il·lusionant etapa, però que no ho va acabar de ser per errors propis i no propis.

Avui però, és un bon dia per recordar com va començar tot. Tot va començar amb el brillant discurs del President Macià, en aquell èpic moment que la història li havia reservat, el moment de culminar el projecte de la seva vida, el moment de la llibertat del seu país, el moment de la Proclamació de la República de Catalunya:
Catalans :

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica.

D'acord amb el President de la República federal espanyola, senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat.

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida.
Tot aquell, doncs, que pertorbi l'ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria.

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l'ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d'Espanya i del món, demanant-los que estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l'emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional.

Per Catalunya, pels altres pobles germans d'Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya.

Visca la República, Visca el President Macià i Visca Catalunya!

13 d’abril de 2008

Personatge de la setmana: Carmen Chacón

Ahir es va saber la composició del nou Gobierno de España en què per primer cop hi haurà més dones que homes, la veritat és que si aquest és l’element més destacat del nou Gobierno fa sospitar. Però el fet més rellevant, per mi, és el ministeri Chacón.

Ara es veu que els optimistes són militars, ara es veu que els optimistes són els encarregats d’enviar a morir "por españa" a milers de soldats a l’Afganistan, molt bé.
Chacón aterra a la comandància dels encarregats a defensar per la força de les armes la "unidad indisoluble de españa" desprès d’ocupar el Ministeri espanyol de Propaganda, altrament conegut com de "la vivienda" i desprès d’haver aconseguit 25 diputats en les eleccions del 9 de Març.

La "chica de Zapatero" a partir d’ara canviarà el puny alçat del seu avi pel braç aixecat de l’exèrcit. La Chacón dirigirà el Ministeri que manté l’escut feixista al cap damunt de Capitania General a Barcelona, Chacón ocuparà el Ministeri que ha imposat la bandera de Franco al Castell de Montjuïc, Chacón ocuparà el Ministeri que com avui deia el diari oficial del PScE, àlies el Periòdico, Chacón dirigirà el màxim símbol d’espanyolitat.

Chacón va afirmar durant la campanya que servirà a Catalunya, que el PScE es farà sentir, això segur que si, cada canó, cada bala de la Guardia Civil, cada tanc mobilitzat, cada helicòpter que s’enlairi faran sentir el PScE arreu.
Chacón també va dir que els socialistes espanyols a Catalunya serien útils. Molt bé. Realment és molt útil per Catalunya tenir una Ministre de defensa, sobretot perquè, si com deia aquell, el Gobierno de España ha de bombardejar Barcelona cada 50 anys, el pla de batalla el podrà fer ella soleta.

12 d’abril de 2008

Itàlia: Si Può Fare!

Itàlia torna a les urnes. Entre demà i Dilluns els italians votaran i hauran d’elegir. Aquestes eleccions són producte de la caiguda del govern Prodi per culpa de la traïció de la UDEUR, un petit partit de centre dirigit per líders corruptes.

Itàlia es troba per primer cop davant d’unes eleccions on no hi concorren dues grans coalicions, sinó que hi participen dos grans partits i dos de més petits. Pel centre-esquerra el nou nat Partit Democràtic de Walter Veltroni encara les eleccions amb esperança de remuntar i impedir el retorn al poder del sinistre Berlusconi. El líder de la dreta italiana es va veure superat per la creació del Partit Democràtic i a corre cuita va fundar el Partit del Poble de la Llibertat que va amb coalició amb els ex feixistes d’Aliança Nacional.

La no participació per primer cop de les grans coalicions obre la porta a un nou escenari polític, un nou escenari en què el bipartidisme serà el nou dominant, i més encara si es reforma la llei electoral. Una llei electoral que Berlusconi amb el nul sentit d’estat que el caracteritza s’ha negat a reformar per benefici electoral.
La desaparició de les grans coalicions farà, en principi, més governable un país que ha vist com en els últims anys només un govern ha aconseguit finalitzar una legislatura. Així hi haurà dues grans formacions, el Partit Democràtic i el Partit del Poble de la Llibertat, i dues formacions més petites, la UDC i L’Esquerra. En el nou arc parlamentari també és probable que hi entrin la Lliga Nord, la Dreta i alguna formació més petita.

Itàlia té molts reptes de cara al futur, ha de recuperar la seva economia així com també la renda per càpita dels ciutadans, ha de posar fi a l’elevat atur especialment entre els joves, ha de tornar a trobar el seu lloc en el panorama internacional i ha d’acabar d’una vegada per totes amb la corrupció i les màfies.

Aquests reptes són sens dubte reptes difícils, reptes que fan necessari coratge, valentia i intel·ligència. Són reptes que necessiten un líder capaç de poder donar-hi solució, són reptes que necessiten solucions noves. Itàlia no trobarà la resposta en el passat caspós i populista, Itàlia trobarà la resposta en la modernitat, Itàlia trobarà la resposta en el Partit Democràtic i en Walter Veltroni.

11 d’abril de 2008

Carod: hagués pogut ser

Recordo perfectament el primer dia que vaig veure Josep-Lluís Carod-Rovira en directe, va ser al Parlament de Catalunya un 22 de Maig del 2004. Va ser desprès de sortir de participar en el projecte "Fem una llei" del Parlament en què estudiants d’ESO negociaven una llei i desprès l’havien d’aprovar al Parlament.

Al sortir de la Comissió negociadora del Títol Primer, era la que em tocava a mi, l’ambient es va revolucionar, de cop tots els participants van dirigir-se cap al final del passadís. El motiu era que havia fet acte de presència Carod-Rovira. Recordo que vam haver de fer cua per poder donar-li la mà, i que quan va arribar el moment, tots ens vam quedar amb cara de satisfets, de contents, de realitzats, perquè qui t’estrenyia la mà era el qui dues setmanes abans havia aconseguit 8 diputats, perquè qui t’estrenyia la mà era qui s’havia jugat el coll per la pau, perquè qui t’estrenyia la mà era un líder que il·lusionava. Amb tres companys de classe, desprès d’engolir el magnífic esmorzar que ens van servir a base de canapès, vam anar davant del despatx de Carod-Rovira i ens vam passar una hora llarga davant tot esperant, desitjant, que la porta s’obrís per tornar a veure aquell líder en qui confiàvem. Com que la porta no es va obrir i com que havíem de tornar cap a Vilafranca, vam deixar al treballador que custodiava la porta un escrit en què ens presentàvem i en què també donàvem ànims a Carod-Rovira.

Ara, suposo, que ja no hi ha estudiants davant la porta de Carod-Rovira. Com tot en aquesta vida té cicles i també, com tot en aquesta vida hi ha oportunitats, oportunitats que de vegades s’aprofiten i oportunitats que es desaprofiten.

Carod sens dubte va tenir la seva, era el tercer home de la política catalana, era el nou líder de la nova Catalunya que deixava de ser dual, era l’esperança dels que somien en una Catalunya nacionalment lliure i socialment justa. Carod però ha desaprofitat la seva oportunitat, tant per errors propis com per errors col·lectius de partit, tant és, el cas és que la seva oportunitat ja ha passat. Carod ara és un líder polític apagat, sense il·lusió que s’amaga darrera del referèndum del 2014 sense un pla seriós per portar-lo a terme. Carod ha complert el seu cicle, Carod ha tingut la seva oportunitat, però no l’ha sabut aprofitar.

Una llàstima, realment, Carod les tenia totes per guanyar, Carod podia haver estat el líder de la llibertat, però només ha estat el líder de "hagués pogut ser".

Ara s’ha de donar pas a aquells que puguin ser els líders del "ho farem", ara s’ha de donar pas a aquells que representin de nou la credibilitat, que representin de nou la il·lusió, que representin de nou la dignitat. Ara s’ha de donar pas a gent preparada, formada, treballadora, a gent que tingui un projecte engrescador, inclusiu, seriós, pautat. A gent per aconseguir el nostre horitzó nacional i social: la llibertat.

10 d’abril de 2008

Deu anys de pau

Avui es commemoren els 10 anys de l’Acord de Divendres Sant, es commemoren els 10 anys de l’acord que va portar la pau a Irlanda del Nord.

Durant aquests deu anys els sis comtats irlandesos del Nord han tingut un gran desenvolupament, fet que lligat al restabliment de les institucions i l’autonomia ha aportat una certa estabilitat a l’illa tant política com social.

L’Acord de Divendres Sant és un dels passos més importants que ha fet el nord de l’Irlanda en molts anys. L’Acord tornava als irlandesos el que és seu, unes institucions i una autonomia que els permetia deixar de ser governats des d’un fosc despatx de Londres, per poder fer-ho ells sols.
Durant aquests anys l’IRA s’ha desarmat i ha deixat de matar així com també, tot i que ho van fer més tard, les organitzacions terroristes pro-britàniques unionistes. En aquests deu anys Irlanda del Nord ha recuperat el govern autònom compartit. Durant aquests deu anys el Nord d’Irlanda ha fet molts progressos, segurament un dels més recordats és aquell partit en què Irlanda del Nord va guanyar 3 a 2 a la súper potència mundial selección española a Belfast durant la fase de classificació per l’Eurocopa d’estats.

Tornant al tema, caldria fer una menció als històrics protagonistes d’aquell Acord històric, en ell hi va participar autèntics líders, líders amb majúscules, començant per Bertie Ahern primer ministre d’Irlanda; Tony Blair primer ministre britànic; David Trimble líder de l’unionista UUP; John Hume líder del laborisme pro irlandès; i Gerry Adams líder del republicanisme nord-irlandès.

Irlanda del Nord ha de continuar avançant, cap a la reconciliació social ja que és l’única sortida possible al conflicte. El nostre país, salvant les immenses diferències, és un clar exemple que es pot pensar diferent però mantenir la cohesió social de la nació inalterable.

Irlanda del Nord va poder arribar a aquell acord històric perquè les parts, totes, es van reconèixer com a iguals, es va poder arribar a un acord perquè les parts, totes, van reconèixer errors, es va arribar a un acord perquè es va acceptar que hi ha un conflicte que traspassa les fronteres de la violència, es va arribar a un acord perquè es va reconèixer que hi havia un conflicte polític.

El futur que Irlanda del Nord és diferent segons la comunitat, però del que no hi ha dubte és que Irlanda del Nord serà tot allò que els irlandesos del Nord vulguin ser.

9 d’abril de 2008

Si tu no hi vas, ells tornen?

Haurà d’esperar. Zapatero no ha aconseguit el suport suficient de la Cambra baixa de l’estat veí per poder ser investit com a President opressor/lladre de Catalunya. Només ha aconseguit que alguns grups es creguessin els seus compromisos , verge santíssima, i s’abstinguessin com per exemple CiU i IC-V, mentre que altres com Esquerra o el PP, per raons molt oposades, hi votessin en contra.

Ara, tot just a pocs dies perquè Zapatero fent ús dels imprescindibles diputats catalans del PSOE, imprescindibles perquè sense Catalunya hagués guanyat el PP, es converteixi en el President "amic" dels catalans, hauríem de tornar a definir la paraula amic, tot recordant el discurs que ahir va pronunciar al Congrés espanyol, és moment de recordar certes coses, com ara la brillant campanya del PSOE a Catalunya. Tal com magistralment escriu avui Joan Oliver en les seves Engrunes a l’AVUI, el PSOE va mobilitzar mitja Catalunya amb el lema "si tu ni hi vas ells tornen", davant la catàstrofe que hagués provocat que els nacionalcatòlics tornessin al poder a Espanya, els catalans van votar en massa per el "mal menor". Doncs bé, ahir el Pinotxo demagog espanyol, àlies "apoyaré", va dir que vol "pactos de estado con el PP". Zapatero va dir al milió i mig de catalans que el van votar que pactarà amb la dreta fatxa i genocida! Zapatero va dir que pactarà amb la dreta que durant la campanya la Chacón va dir que eren anticatalans, amb la dreta que ens robaria l’aigua de l’Ebre, amb la dreta anti-Estatut! Brutal!

Davant de tanta mesquinesa, demagògia, supèrbia, hipocresia i indignitat en diria de massa grosses i la brigada politico-social, que amb un altre nom encara existeix i si no que em diguin perquè serveix l’Audiencia Nacional, tancaria el bloc, prefereixo enllaçar el brillant article de l’Oliver.

Només una cosa més. Desprès algun il·luminat es preguntarà el perquè de tanta abstenció.

8 d’abril de 2008

Carretero a Vilafranca

Dimecres passat el senyor Joan Carretero líder de Reagrupament.cat, RCat, va ser a Vilafranca per presentar la seva candidatura a la Presidència d’Esquerra.

El plantejament de Carretero és simple, Esquerra té una greu malaltia que es diu tripartit i s’ha de fer un tractament agressiu per curar-la. La recepta és, també, simple tornar als temps de què quan Esquerra obria la boca, de cada tres paraules que deia quatre eren "Catalunya o Independència". I res més.
Òbviament Esquerra ha de continuar dient "Catalunya i Independència" i a més, més cops que últimament, però no ha de deixar de dir, reclamar i liderar paraules com "progrés social o esquerra". Esquerra està malalta, si, però marginant una sigla del partit no s’arreglarà el mal que pateix, que justament és aquest, marginar una sigla del partit.

Carretero al meu entendre, encara no ha paït que se’l fes fora del govern. Carretero hagués volgut que els consellers d’Esquerra al Govern fessin el que ell no va voler fer, com no podia ser d’altra manera, en l’episodi de Perpinyà, marxar del Govern.
Aquest és un dels mals que veig al Reagrupament. Carretero ha sumat al seu si tot de persones que d’una manera o altra estan dolgudes amb l’actual direcció, sense anar més lluny els impulsors de Reagrupament a l’Alt Penedès són part de l’antiga executiva local de Vilafranca que va iniciar un enfrontament amb la direcció nacional i amb la majoria de la secció local, i arran de perdre les eleccions internes van anar a parar a Reagrupament. No vull dir amb això que RCat no tingui un bon projecte, sinó que el nexe d’unió del corrent intern és la voluntat de fer "petar" la direcció.

Un altre mal que veig en RCat, és la personificació excessiva de Carretero. Si es pregunta als militants o simpatitzants quants dirigents de RCat coneixen només sabran dir el Carretero i si s’apura molt la Rut Carandell, en canvi d’Esquerra Independentista en podran dir molts més Bertran, Renyer, Bofill, Paluzie… o de Gent d’Esquerra en podran dir per exemple Puigcercós, Ridao, Aragonès, Simó, Vendrell, Huguet, Puig… És cert que històricament Esquerra ha estat un partit en què la personificació del partit en el líder ha estat alta, però si de veritat es vol un canvi de model de partit això ha de canviar.

Diversa gent ha comentat que Carretero representa la corrent més liberal d’Esquerra, i algú ha intentat desacreditar-lo per aquest sentit. Aquest és un greu error, Esquerra és un partit republicà i com a tal ha de poder tenir en el seu si gent des de la socialdemocràcia fins al liberal progressisme que encarna Carretero, si es vol un partit de la súper puresa ideològica Esquerra acabarà sent un club de meuques, si de veritat es vol ser un partit majoritari, Esquerra ha de sumar, i Carretero suma. Dic això perquè seria un error prescindir de Carretero, i que tot el que he dit, Carretero pot aportar algunes coses positives a Esquerra, i per tant també al país.

Sobre el model de partit que presenta Carretero hi estic d’acord a grans trets. Carretero proposa que els dirigents del Govern, en cas de ser-hi, siguin diferents que els del partit. En aquests moments aquest punt és d’una necessitat clamorosa, ja que el missatge del partit s’ha diluït en el dia a dia del Govern. Carretero també proposa potenciar les sectorials per donar gruix polític i ideològic a Esquerra, així com millorar la participació de la militància en la presa de decisions. En un punt, però, no hi estic d’acord. Carretero proposa que el Secretari General del partit passi a ser un gestor sumant-li les atribucions de la secretaria d’Organització. Crec que seria un error ja que Esquerra perdria una potent veu política i no s’ho pot permetre.

Seguirem expectants l’evolució de les primàries.

7 d’abril de 2008

Enveja? Ja no

Fa tot just dos mesos escrivia que sentia enveja del privilegi dels nord-americans que mitjançant primàries poden escollir els líders dels seus partits, sobretot contraposant-ho a l’opac sistema de designació dels candidats i líders polítics catalans.

Doncs bé, sembla que gràcies a les primàries d’Esquerra podrem deixar de sentir enveja. Aquestes primàries han de servir com a canalitzador d’un canvi en profunditat dels partit polítics catalans, per convertir-los en més oberts, més democràtics, més moderns… més pròxims.
Si els mitjans, o la pròpia Esquerra, no fan descarrilar el procés, un nou sistema de partit pot estar en camí.

A continuació reposo el post del 7 de Febrer del 2008.

Bé avui no sabia ben bé sobre què escriure, però tornant amb la RENFE cap a casa m’ha vingut al cap les imatges de tot de gent votant ahir durant el super-Tuesday, i he sentit francament, una sana enveja.

Enveja perquè als EUA en aquests moments estan escollint el que serà el candidat dels dos grans partits a les Presidencials. I la tria ja fa més d’un any que ha començat. Al Gener del 2007 tant Hillary Clinton com també Barack Obama van anunciar que participarien en la cursa demòcrata cap a la Casa Blanca. Des de llavors ha estat un no parar d’actes, trobades, mítings multitudinaris, xerrades… el joc de la democràcia en el seu pur estat.Milions de persones van anar a votar ahir, milers de voluntaris mobilitzats per fer campanya pel seu candidat, centenars i centenars de milers que han assistit als actes, molts d’ells s’havia de pagar entrada per assistir-hi. Algú pot dir que no hi participa una majoria folgada de la població, d’acord, però tot i així he sentit enveja sana.
Ara bé, com tot té el seu punt fosc, per exemple el finançament. L’equació és clara, com més diners, més oportunitats de guanyar. Tot i que no sempre és així, ja que com s’ha pogut comprovar en el camp Republicà, no qui té més diners, Romney, guanya.

Seria possible instaurar a Catalunya un sistema semblant al dels EUA? Difícil.Difícil perquè la configuració del sistema de partits és diferent. Em un sistema bipartidista és més senzill l’elecció en primàries, mentre que en un de multipartidista, com el nostre, és més complicat. També hi influeix que els partits funcionen diferent, al país els aparells ho controlen tot, des de les llistes fins al més minúscul fet, en canvi a Estats Units, els aparells no són tant executius. Ara bé el fet que més impossibilita la implantació d’un sistema com els dels EUA és de cultura política. Als EUA prima el candidat, la persona, el personatge, aquí prima el partit.S’hauria de trobar una formula mixta, que permeti una major participació i obertura, i alhora que permeti als aparells mantenir un cert ordre intern en els partits.Llistes obertes, no bloquejades….
Hi ha diferents opcions, però el que és clar, és que no es pot continuar d’aquesta manera. Catalunya encara no té una llei electoral pròpia, per culpa de càlculs partidistes, de tots els partits. La creació d’aquesta llei és urgent i necessària.
Vull deixar de sentir enveja.

6 d’abril de 2008

Personatge de la setmana: Martin Luther King

Divendres 4 d’abril va celebrar-se els 40 anys de l’assasinat de Martin Luther King.

Luther King va ser un lluitador infatigable per la lluita per la igualtat racial i pels drets dels negres en uns Estats Units on encara regnava una societat majoritàriament racista, sobretot als Estats del sud. Luther King va donar la seva vida al que considerava que era una lluita justa, necessària, i hi va esmerçar els millors anys de la seva vida. Luther King representa la dignitat de la raça humana, representa la certesa de que tots els homes i dones del món som iguals, representa l’ideal de què un altre món, una altra societat, és possible, King representava l’esperança.
Luther King va fer obrir els ulls a molta gent, gent acostumada a "això ha sigut sempre així", gent que sense voler-ho eren col·laboracionistes de la segregació racial.

Sota el seu discurs d’esperança el doctor King va reunir-hi blancs i negres, catòlics i protestants, sota el seu discurs Luther King va reunir-hi la societat americana.

Sens dubte Martin Luther King serà recordat sobretot per la Gran Marxa sobre Washington del 28 d’agost de 1963, en què més de 250.000 persones van reclamar justícia racial i drets pels ciutadans de color, aquell dia Luther King va fer el que segurament és un dels discursos més èpics i bonics de la història de la humanitat, aquell dia Luther King va tenir un somni…un somni que ara es pot fer realitat.

5 d’abril de 2008

Gràcies per tot, Ronnie

Gràcies per tot i fins aviat.

Això és el que li diria a Ronaldinho si en tingués la oportunitat. Ronaldinho durant tres anys i mig ha sigut el pal de paller d’un equip de somni, d’un equip que ha embolcallat d’il·lusió milers i milers d’aficionats, d’un equip triomfant, d’un equip que omplia de satisfacció no només als culers sinó a tothom que estimés el bon futbol. Però, com tot en la vida, tot té un final i aquest no podia ser més amarg.
Aquest últim any i mig Ronnie sembla que ja no jugui al Barça, sembla que ja hagi estat traspassat, i és una llàstima. Ronnie tenia les condicions per marcar una època daurada al Barça, tenia l’oportunitat de ser recordat com aquell líder d’aquell equip imparable… enlloc d’això Ronnie ha escollit dimitir, deixar-se, maltractar-se. Ronnie no s’ha cuidat, i es clar, si un no es cuida no pot rendir i si un no rendeix… i així hem passat un any i mig, dubtant de les seves absències, dubtant del seu compromís, dubtant de les seves lesions, dubtant…

Davant l’adéu cada cop més anunciat de Ronaldinho, es preferible recordar aquells dies en què arreu del món s’admirava aquell equip que ens feia embadalir en cada partit, és millor recordar les espaldinhes, la màgia d’aquell jugador de color a cacau que va fer vibrar el mateix Bernabeu amb una espectacular jornada, o recordar aquell gol contra el Chelsea o aquell contra la Reial Societat de falta directe que va penetrar per tota l’esquadra en la seva primera temporada….

Davant l’adéu d’aquest impagable jugador és millor recordar el seu somriure encomanadís, la seva simpatia, el seu bon rotllo, la seva forma de moure’s pel camp, la seva manera de córrer, la seva espectacularitat en xutar la pilota, les seves tres passes abans d’executar una falta….

Davant l’adéu cada cop més anunciat de l’astre, és millor recordar els bons moments que hem viscut junts, París, el 3-0 contra el Madrid, les dues lligues, les jugades impossibles…

Davant l’adéu del millor, simplement, Gràcies per tot i bona sort allà on vaguis Ronnie.

4 d’abril de 2008

Sobre Esquerra

Feia dies que volia escriure sobre Esquerra però, per diferents motius ho he anat deixant.

La primera consideració que s’ha de fer és que s’ha acabat un cicle. El cicle triomfant de 2003-2004 s’ha acabat, les eleccions catalanes del 2006, les municipals del 2007 i les espanyoles del 2008 així ho exemplifiquen. Esquerra va arribar a tenir 650.000 vots i ara s’ha quedat amb 300.00. No cal ser un geni per veure que la dinàmica ha variat, si el 2004 pot feia preveure una irrupció amb un creixement exponencial, ara al 2008 tot ha canviat i si no hi ha canvis amb profunditat el descens pot ser dramàtic.

Així doncs només queda una opció, una opció que encarna perfectament aquella frase que diu "renovar-se o morir". Esquerra ha de refer projecte per poder tornar a liderar el país. Però com ha de ser aquest projecte? Ha de ser un projecte basat en proclames èpiques buides de contingut? Ha de ser un projecte basat en la rancúnia? No, crec que ha de ser un projecte nou que permeti encapçalar la nova Catalunya del segle XXI, ambiciosa i sense límits.

Esquerra, per començar, ha de recuperar la centralitat del pèndol ideològic. Per tornar a ser creïbles, Esquerra ha de posar el pèndol al seu lloc sense estirar més cap una banda que cap una altra. S’ha d’aconseguir que torni a ser possible, que depenen de les circumstàncies, es pugui pactar amb el centre-dreta català, però per fer-ho possible el pèndol ha de tornar al seu lloc. Es pot discutir si les circumstàncies demanaven que el pèndol es gronxés més cap a l’esquerra que cap a l’avenç nacional, però ara és de vital necessitat, pel partit i pel país, que el pèndol ocupi la centralitat ideològica del partit.

Esquerra ha de tornar a il·lusionar, ho va fer durant el 2003 i 2004 i ho ha de tornar a fer. Esquerra té allò que no té cap altre partit, invenció, innovació, canvi. Esquerra és el partit del canvi, i ara s’ha perdut aquest punt, ara Esquerra és vista com un de més. Esquerra ha de tornar a posar les piles al país, ha de tornar a engrescar als catalans, i ho ha de fer amb un projecte ambiciós, agosarat. La pluja fina, el patriotisme social si no tenen un rerafons nacional il·lusionador, no serveixen per res. I aquí és on Esquerra té camp per córrer, Esquerra té la capacitat de realçar el projecte nacional i tornar la il·lusió al país, i aquest projecte ha de ser el referèndum d’autodeterminació per al 2014. Ha de ser però un projecte madur, realista i seriós, un projecte que no s’anunciï a les pàgines d’un diari espanyol, ha de ser un projecte ben meditat i no una il·luminació. Si Esquerra és capaç de presentar un projecte seriós i ben pautat, poden venir millors temps.

Esquerra també ha de presentar canvis al partit, Esquerra ha de ser un partit amb vocació de govern, perquè és evident que els referèndums es convoquen des del govern. Vocació de govern si, però no a qualsevol govern. El PSC i CiU poden ser en tots els governs inimaginables perquè la seva raó de ser és governar, la d’Esquerra no. Per tant Esquerra ha de tenir vocació de govern, però només hi ha de ser sí aquest govern pot produir avenços cap a l’alliberament nacional i social de Catalunya. El govern del 2003 complia aquest requisit, el del 2006 no.

Esquerra ha de ser un partit seriós i previsible, ha de ser un partit que se sàpiga què és provable que faci. Malauradament, aquest últims anys no ha estat així i masses dies ens hem llevat amb alguna declaració que no tenia ni solta ni volta per part d’algun dirigent. Esquerra ha de ser presa com un partit seriós, i això s’aconsegueix dia a dia, si no es veu Esquerra com a seriós serà, tot i les ajudes de certs mitjans de comunicació, perquè no ho ha fet fel tot bé.

Esquerra ha de separar els càrrecs de govern i de partit, ja que així es garantirà que el missatge d’Esquerra no queda diluït en la feina del govern. D’aquesta manera serà possible engreixar ben engreixat el partit, mentre que els consellers, vice-president i President del govern podran seguir fent la seva tasca correctament.

Esquerra ha de ser un partit obert i democràtic, fent primàries per tots els càrrecs de responsabilitat, President, Secretari General i candidat a la Presidència de la Generalitat. Esquerra també ha de ser un partit modern i això passa per obrir-se a la gent. S’ha de potenciar la participació dels militants, simpatitzants i amics d’Esquerra en la presa de decisions, s’ha d’impulsar les noves tecnologies….

No he parlat de persones en cap moment. Crec que el més important és el projecte a tirar endavant. Lògicament qui el tirarà endavant també és molt importat, però d’això ja en parlaré un altre dia.

Esquerra té camp per córrer, Esquerra té una segona oportunitat, però caldria recordar que normalment en la vida, només n’acostumes a tenir dues.

2 d’abril de 2008

D'ahir per demà

El diumenge 29 de Març, quedarà marcat per l’homenatge conjunt que els Presidents actuals de les diferents parts del país van fer al Rei Jaume I de la Corona Catalano-aragonesa.

Aquest homenatge va tenir lloc a Poblet i el van fer tres Presidents autonòmics i una consellera (el President del País Valencià no va voler anar-hi). Aquest homenatge és doncs un gran pas per llimar dificultats i per tractar d’avançar conjuntament cap a un nou escenari on els antics territoris catalans caminin junts.
Si s’aconsegueix, sí és possible articular una major interacció ja sigui cultural, econòmica, turística o del que sigui, l’evidència del que ahir el President Montilla "Junts som més forts" s’acabarà imposant.

Segur que algú em titllarà d’il·lús, d’utòpic, i si segurament té raó, però caldria recordar que les grans pedres no les ha mogut cap pragmàtic. Si la col·laboració entre aquests territoris fluís i anés reeixint, si els llaços que compartim s’estrenyen el següent pas serà la interacció política i aquest punt, quan arribi, caldrà tornar a citar al President Montilla quan va dir en relació al que uneix als territoris de la Corona, que a partir d’ara s’ha d’actuar "sense renunciar a res".

No pretenc fer del President Montilla el pare modern dels Països Catalans, tan sols agafo algunes frases que va dir a Poblet, tot desitjant que en el 850é aniversari del naixement de Jaume I no hi hagin quatre Presidents autonòmics d’Espanya, sinó que hi hagi els representants dels Països Catalans com a líders d’un poble que ha estat lliure, i que vol tornar-ho a ser.