31 d’octubre de 2008

Fer Estat



Avui Catalunya ja és més estat que ahir. Aquesta frase descontextualitzada, i sobretot veient tal i com està el país, podria sonar a "catxondeo", però avui desprès de molts anys, masses, Catalunya ja disposa d’un cos de policia nacional. Avui els Mossos d’esquadra, la policia nacional, ja és present a tot el Principat.

Avui és un dia que permet respirar i permet veure que un horitzó nacional millor és possible, i que tot i els obstacles que ens hem trobat, ens trobem i trobarem, quan volem aconseguir un objectiu, ho fem. Els Mossos no van ser flor d’un dia, per tenir-los van caldre homes d’estat, homes amb pensament d’estat, català, que veieren que per afrontar possibles conflictes futurs Catalunya havia de ser autònoma a nivell policial. Avui és un bon dia per recordar i per honorar aquelles persones que van apostar fins a les últimes conseqüències per l’arribada dels Mossos d’esquadra.

Sobre els Mossos queda a partir d’ara molta feina per fer, caldrà fer-la realment la policia nacional de Catalunya, i fer que no només se l’anomeni d’aquesta manera, sinó que a més n’exerceixi. Perquè, la veritat, si no és perquè els Mossos fossin realment la policia nacional del país no sé perquè els vam reinstaurar.

Tot i aquest apunt, soc un ferm defensor dels Mossos, i per tant no entenc aquells que auto anomenant-se patriotes en diuen pestes i fan i desfan per desprestigiar-los. Aquesta no és una actitud pròpia d’aquells que diuen que volen la independència ni dels que volen un estat català lliure i sobirà. Aquesta actitud te més semblances amb la que van agafar al 1936 els grans responsables de la desfeta republicana i de Catalunya, els de la FAI, que estaven més preocupats d’aconseguir i fer la revolució que no pas de guanyar la Guerra i salvar la democràcia.

Fa uns dies escrivia un post titulat "I desprès de la Independència, què?" en ell exposava que ens hauríem de començar a plantejar quin és el model de país que volem. Relacionat amb aquest tema, el company Jordi Molinera escrivia un post al seu bloc (
www.jordimolinera.wordpress.com) sobre els reptes que tindrem un cop aconseguida la llibertat, i ho encarava sobre la necessària dotació d’un exercit per part de la futura República Catalana. Aquest pas segur que no serà fàcil, i segur que els auto anomenats patriotes que anteposen la revolució a la independència, posaran el crit al cel i diran vés a saber què, però aquest pas, el de la creació de l’exèrcit, l’haurà donat una generació amb pensament d’estat, allunyat dels pactismes malaltissos de la classe política que ha governat el país des del retorn del President Tarradellas.

Avui és un dia per recordar que quasi tot és possible si realment es vol. Crec que avui és de justícia reconèixer amb tot l’honor possible els governs que van endegar aquest projecte. Sovint he criticat durament els governs de CiU i de Pujol, i quan ho he fet ho he fet amb tota convicció, ara bé, cal recordar que és impossible fer-ho malament, o no del tot bé, durant 23 anys. I els Mossos, igual que TV3, és un èxit dels governs Pujol, i cal dir-ho sense por a ennuegar-se.

Avui Catalunya és més estat que ahir. Ara només cal acabar-lo de construir.

30 d’octubre de 2008

A cinc dies del final


Si d’un tema he parlat en aquest bloc, és sobre les eleccions nord americanes. Vam començar l’aventura quan tot just acabaven de començar les primàries dels dos partits i per tant, quan encara no s’havien elegit els dos candidats.

No és cap secret que des d’un principi vaig apostar clarament per una candidatura a la nominació demòcrata, i que al final no va ser aquesta l’elegida. Sí, vaig apostar per la candidatura que oferia, al meu entendre, més possibilitats de derrotar als republicans, alhora que tenia més proximitat ideològica amb el que penso jo. No, no vaig donar suport a Edwards, vaig donar suport a Hillary Clinton. Clinton oferia un molt bon programa de govern, sobretot en temes com educació i sanitat, més progressistes que els d’Obama.

Les primàries van ser una lluita que enfrontava a dos gegants de la política, les primàries demòcrates van ser un dels espectacles polítics i electorals més apassionants i absorbents dels últims anys. La campanya, els vídeos electorals, els mítings, els discursos, els debats….tot realment espectacular.

La nominació demòcrata no es va decidir fins a finals de juny, quan Hillary Clinton va suspendre la campanya, i amb aquest gest va nomenar de facto a Barack Obama com a candidat a la Presidència pel partit que té com a símbol l’ase (català).
A partir d’aquell moment els canons demòcrates van girar 180 graus cap a la dreta. Van deixar d’apuntar en camp propi i van dirigir els objectius cap al candidat republicà, John McCain.

McCain, va tenir resolta molt més aviat la cursa a la nominació, ja que ni Romney ni molt menys Huckabee van poder fer ombra a la seva candidatura. L’únic que en principi podia arrabassar-li la nominació era Ruddy Giulliani, però una pèssima estratègia electoral el van condemnar a l’ostracisme.

Les primàries, cal dir, no van iniciar-se gaire bé pel vell senador conservador, tan que va estar apunt d’abandonar. Tot i els vents en contra, McCain va començar a guanyar caucus i primàries, potser gràcies a un tractament periodístic que ni Huckabee ni molt menys Romney van gaudir.

Tot aquest procés de primàries i pre-campaya va concloure en les convencions nacionals dels dos partits que van nominar els seus respectius "tickets" electorals per les eleccions del pròxim dimarts 4 de novembre.

Joe Biden i Sarah Palin van ser els escollits per acompanyar Barack Obama i John McCain en les que sens dubte són i han estat les eleccions més seguides dels últims anys.

La campanya electoral ha estat centrada en temes econòmics, fet que ha afavorit enormement al candidat demòcrata. Obama ha sabut dirigir molt millor la campanya, centrant-la en els temes que a ell li interessaven, en canvi McCain ha anat quasi tota la campanya darrera d’Obama.

Però tot això és passat. Ara el punt de mira se centra en el dimarts 4 de novembre, quan els americans hauran de decidir si és la por o és l’esperança la que governarà els pròxims quatre anys des de la Casa Blanca.

La cursa, contràriament del que es diu, no està tant decantada a favor d’Obama.
És cert que el senador d’Il·linois compta amb un avantatge significatiu, però no es pot refiar gens ni mica perquè en els estat clau, està perdent algunes dècimes aquests últims dies.

Fa unes setmanes escrivia sobre els estats que decidiran les eleccions, doncs bé, en aquests estats Obama encapçala les enquestes en tots ells.
Aquesta notícia és un bon titular, la qüestió és però si el titular cobreix tota la informació. I és evident que no.

És cert que Obama va davant en tots els estats, però no és menys cert que a Missouri ho fa per tant sols 0,2 punts, per tant i amb un 3% d’error possible, tot és possible. De la mateix manera que a Carolina del Nord on tant sols avantatge a McCain amb el 2,5% o l’estat més important de tots aquests, Florida, on treu 3,3 al republicà. Virgínia, Ohio, Colorado i Nevada, en canvi si que es pot dir amb més seguretat que cauran al costat d’Obama.
A aquestes dades se li hauria d’afegir el possible efecte "Bradley", que consisteix en què els candidats negres sempre treuen menys vots dels que pronostiquen les enquestes. Si aquest efecte apareix en la nit electoral, pot haver-hi sorpreses.

No soc donat a fer pronòstics, això ho deixo al Pitoniso Pito, però en les eleccions de dimarts, en principi, contemplo dos escenaris possibles. Tsunami o no tsunami.

El que sembla gairebé segur és que, a no ser que com he dit hi hagin certes sorpreses, el pròxim President dels Estats Units serà Barack Obama. La qüestió aquí és en saber si guanyarà folgadament, i per tant hi haurà tsunami blau, o si per contra la victòria serà més ajustada, i no hi haurà tsunami.

Ja he dit que no en sé, ni m’agrada fer pronòstics, per tant no en faré.

Per acabar, només dir que durant aquests dos anys que ha durat tot el procés electoral, que dimarts que ve arriba al seu final, m’ho he passat bomba escrivint sobre Amèrica, avanço que ho continuaré fent, i espero que vosaltres també hagueu compartit aquesta sensació, i que, en la mesura del possible, us hagi interessat el que aquest humil bloc ha contat sobre aquesta història.

El desenllaç d'aquesta història, dimecres al matí.

29 d’octubre de 2008

Que cremi!


Avui és sens dubte un gran dia per la llibertat d’expressió, un gran dia per la democràcia i un gran dia contra l’adormiment malaltís de la societat catalana. Avui han estat absolts els 16 independentistes per haver cremat fotos del successor del dictador espanyol Francisco Franco, "el rey de españa".

La veritat és que aquesta notícia és bastant surrealista. En un estat de dret, no hauria de ser pas delicte cremar un retrat del cap d’estat o una bandera determinada. Ni als Estats Units és delicte cremar la bandera de les barres i les estrelles, i hi ha poques nacions al món tan patriotes com la nord-americana. Per tant, considero fora de tota mesura la denúncia i el procés judicial que s’ha emprés des de les institucions judicials espanyoles, així com una mostra més de la manca de democràcia que pateix l’estat espanyol.

A més a més, caldria afegir que el cap d’estat del Regne d’Espanya té una consideració en termes judicials completament diferent a la de les altres institucions representatives de l’estat. Per què a veure, s’ha iniciat cap procés judicial contra els neonazis que a València van cremar fotos del vice-president del Govern català? La resposta és no. S’ha d’afegir a més, que el cap d’estat espanyol pot dir totes les barbaritats que li passin pel cap ja que ningú el podrà portar als tribunals, és més, qui ho intenti acabarà processat, i si no que els hi ho preguntin als membres de la Plataforma per la Llengua que van posar una denúncia contra l’hereu franquista per afirmar que "España" mai ha imposat a ningú parlar el castellà. Per tant queda clar que d’estat de dret i d’igualtat entre ciutadans a "España", poca.

Deia que era un gran dia per diferents motius. Sí, ho és. Ho és per democràcia perquè com he dit es aberrant que es jutgi algú per cremar una foto i que s’absolguin és un triomf de la democràcia. Per la llibertat d’expressió, perquè es deixa clar que es pot opinar sobre la monarquia. I també perquè el país desperti d’aquesta dolça somnolència en què sembla instal·lat. Des de fa uns anys el jovent independentista d’arreu dels Països Catalans està duent a terme una gran tasca en pro de denunciar que encara avui ningú tracta a la família "real española" tal i com se l’hauria de tractar, que no és altra que com a col·laboradors i partícips d’un règim totalitari i feixista que va provocar l’assassinat, molts premeditats, i que va imposar una fèrria dictadura a l’estat espanyol.

És des d’aquest punt de vista que és d’agrair que gràcies a accions poc convencionals com la crema de fotografies es posi sobre la taula el debat de la monarquia espanyola, que repeteixo, és hereva directe del franquisme.

28 d’octubre de 2008

Sobre cotxes? No, sobre Catalunya


La petitesa de la política catalana és tal, que només cal mirar el debat interessantissim que ha omplert pàgines i pàgines de diaris i hores i hores a les teles i a les ones.

El debat sobre el cotxe del President del Parlament de Catalunya és al meu entendre una mostra del nul sentit de país i del nul sentit d’estat que molts dels actors de la societat catalana tenen. El nul sentit, tant d’estat com de país però, no són cosa d’un mal entès o alguna cosa per l’estil, no. El nul sentit d’estat o de país que ha demostrat bona part de la premsa feta a Catalunya i la majoria de partits polítics mostra, una vegada més, la petitesa moral i política de la societat catalana.

El President del Parlament ha sigut víctima d’un linxament mediàtic per part de gent que, sincerament, poc s’estima el país on viu. Tota la premsa pretesament seriosa hi ha jugat, tota, per més que a pilota passada s’intenti posar un pegat al forat amb diversos article d’opinió. No hi ha hagut cap diari que sortís a defensar el President del Parlament de Catalunya.

La notícia degudament filtrada al diari esbombador de bombes incendiàries contra cert partit polític, només cal recordar les reunions de Carod amb Otegi o amb ETA i el diari que ha publicat la notícia, ha acabat ensorrant una vegada més la política catalana als fangars més fangosos que es fan i es desfan.

Durant cinc dies no s’ha parlat d’altra cosa que dels reposa peus del President del Parlament, això si, quasi sempre es deia "el cotxe del senyor Benach", titular que, o ves quina cosa, oblidaven per al final de la frase que resulta que el tal senyor Benach també és el President del legislatiu català. Segur que també ha estat coincidència i que tota mala llet premeditada és fruit de la meva malsana imaginació.

Sobre el fet dels retocs del cotxe del President, només dir una cosa. Només faltaria. O és que el President del Parlament ha d’anar amb un cotxe fet miques i sense les mesures de seguretat necessàries i sense les infrastructures necessàries del càrrec? És que la segona autoritat del país no pot fer feina dins el cotxe mentre es desplaça des de Reus fins al Parlament?

Bé la veritat és que entrar en polèmiques que cauen pel seu propi pes no m’interessa massa. Potser s’hauria d’haver cuidat millor les formes i evitar que la notícia s’escampés com ho ha fet, i que unes explicacions al mateix dia haguessin pogut calmar els ànims, però bé, aquesta no és la qüestió.

La qüestió és que amb la col·laboració desinteressada de tot de polítics aprenents d’Alfons Sala, la premsa de Madrid i la unionista anticatalana a Barcelona s’han sortit amb la seva, ja s’ha escopit sobre el President del Parlament i ara ja pot començar tota la brillant demagògia nacionalcatòlica posant en qüestió la gestió dels diners per part de la Generalitat. Es comença amb un cotxe i s’acaba amb TV3 i les seleccions.

Ara bé, algú es pregunta o ha preguntat mai què porta el cotxe de Zapatero? I el de Bono? O el que costa tot el "tinglado" de la Casa Real? No però és clar, aquests no són d’Esquerra i no se’ls pot tocar, en canvi a Esquerra sí, perquè són independentistes i toquen el que no sona a gent com un tal Conde que és una llàstima que encara continuï editant el diari que edita. Estaria millor fent companyia a l’avi de l’Aznar, ex director del seu brillant diari.

Nota a part, altra vegada i ja n’estic cansat, és per el súper conseller Saura. Aquest energumen, aquest que hauria de fer un homenatge al metge el que va treure de la panxa de sa mare i deixar-lo al bressol enlloc del contenidor, aquest pallasso amb nas de tomàquet podrit, en directe a RAC-1 va dir que li semblava una ofensa que el President s’hagués gastat 9276 euros en millores al cotxe que té com a President i que se li hauria d’obrir una investigació al Parlament, aquest energumen va dir això quan ell ocupa tres seus departamentals i no treballa en cap perquè s’ha fet un despatx al Palau de la Generalitat per por que la seva manca de capacitat li faci perdre la cadira que tant intenta conservar, aquest que va remodelar la seu de la Conselleria d’Interior per valor de més de 30 milions d’euros per fer-la a l’estil "feng-sui" o alguna imbecil·litat verda d’aquestes. Aquest home, de veritat, hauria de fer-li un homenatge al metge.

Aquest afer només ens porta altra vegada a demanar que d’una vegada la societat civil i la classe política del país, o almenys aquella que anomena país a Catalunya, que actuïn correctament i no col·laborin amb els enemics del progrés del nostre poble.

27 d’octubre de 2008

IC-V? No, Ic-V


L’últim dels partits catalans que farà el seu congrés nacional, serà Iniciativa per Catalunya Verds que ho farà el pròxim cap de setmana.

Aquest Congrés tot i la pèssima gestió que estan duent al Govern d’entesa de la Generalitat de Catalunya, el súper conseller Saura revalidarà el seu lideratge dins la formació roig-verda, una reelecció que demostra que, com d’altres partits, segueixen sent autistes i no s’adonen del pensament de la població envers el seu líder.

Més enllà de l’elecció del President post-comunista, el Congrés d’IC-V no es preveu mogut. És cert que hi ha hagut dos manifestos més o menys crítics amb la direcció, un que demana que no es perdi la noció més esquerrana del partit per l’execució de polítiques que no segueixen el perfil ecologista des del govern, i un altre que defensa que el sobiranisme, i per tant la independència, formi part de la praxi política del partit.

No sé què passarà amb el manifest per la coherència ideològica d’IC-V, el que si em temo és el que passarà amb el que fa referència amb el manifest sobiranista. S’esmenarà i es transaccionarà de tal manera que no vingui a dir res.

Aquest fet va molt lligat a un petit embolic de declaracions entre diferents sectors d’IC-V. Aquest creuament de paraules es produït per les posicions divergents sobre la política de pactes del partit verd.

Algú d’ICV es va atrevir a plantejar que no es momifiqués la possible estratègia de pactes de la coalició post-comunista, per tant que no es donés per fet que sempre IC-V donaria suport cec al PSC-PSOE. Aquesta iniciativa, però ha quedat totalment descartada per la direcció, ja que addueix que IC-V pacta amb partits d’esquerres, i no amb partits de dretes.

En aquest punt, amb aquesta resposta hi ha resumit tot el projecte de futur del partit post-comunista.

IC-V posa primer la construcció d’un govern del qual la principal acció sigui l’aprofundiment de les polítiques socials. Bé, fins aquí cap problema, aquest objectiu també és el meu. Ara bé, quin carai de govern podrà aprofundir en les polítiques socials, enteses com un estat del benestar amb les quatre potes, amb la situació actual, i amb la situació que s’està veient que serà en el futur? Quin carai de govern podrà desplegar una llei de dependència? Quin carai de govern podrà desenvolupar realment un estat del benestar com el que somiem? Quin? Perquè no serà el govern d’entesa, ni serà el govern que surti de les pròximes eleccions siguin quan siguin, ja que no hi haurà calés per poder-ho dur a terme ni tindrem el poder de decidir com fer-les.

Per poder invertir en polítiques socials, per poder fer polítiques d’esquerres, primer cal tenir la possibilitat de fer-les. I la veritat és que amb la situació actual és, pràcticament, impossible.

Negar-se a la possibilitat d’un pacte amb CDC, (deixo Unió a banda perquè el dia que es pacti un govern nacional, Unió marxarà de la federació) és negar la possibilitat de poder realitzar polítiques d’esquerres. Per què, algú pensa que el PSC es plantarà amb la sentència restrictiva de l’estatut? No, no ho farà, també falta veure què farà CiU. Però el que és important és deixar les portes obertes, perquè que quedi clar, en el futur el que comptarà serà la capacitat de govern que tinguem per poder impulsar les polítiques que creguem necessàries, i sense poder, sense sobirania no podrem decidir.

Sobirania és benestar, una cosa va indestriable de l’altra. No és això el que IC-V vol, més benestar, més polítiques d'esquerres?

Doncs lligant-se al PSC i a Espanya fa completament el contrari.

25 d’octubre de 2008

UPF, Dignitat


MANIFEST UNITARI A FAVOR DEL CATALÀ A LA UNIVERSITAT POMEU FABRA:

Arran dels darrers esdeveniments i actituds del Rectorat de la Universitat Pompeu Fabra respecte la qüestió de la llengua a la universitat, la Comissió lingüística del Consell d’Estudiants de la UPF i l’Assemblea d’Estudiants, juntament amb les següents associacions que tenen implantació a la nostra universitat: Associació d’Estudiants Progressistes (AEP), Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC), Estudiants en Acció (EeA), Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC), Plataforma Universitària pel Català (PUC) i Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), juntament amb les signatures dels seus representants al Claustre de la Universitat redactem el següent manifest:

Denunciem l’incompliment parcial de l’acord del Consell Interuniversitari de Catalunya(CIC) on s’estableix el requisit del coneixement del Nivell C de català, i critiquem el posicionament ambigu adoptat aquests últims mesos per part de la direcció de la Universitat.

Alhora, pretenem fer notar el nostre desacord amb la no aplicació dels principis del Pla d’Acció pel Multilingüisme (PAM) a la nostra universitat, entre els quals es troba el coneixement de la llengua previ a la matriculació en la que s’imparteix cada assignatura, com també el gran desconeixement per part de tota la comunitat universitària del concepte de seguretat lingüística, i concretament, el de no estar discriminat en l’entrega de treballs en català o la impossibilitat de realitzar presentacions orals en llengua catalana.

D’altra banda i de forma més general creiem que el procés d’internacionalització en que està immersa la Universitat Pompeu Fabra –la qual ha apostat clarament per l’anglès– no pot relegar el català a un paper residual .

Finalment, fer constar la nostra preocupació envers la situació en la que es troba la llengua catalana a la Universitat Pompeu Fabra, com també demanar al govern de la Universitat mesures concretes i efectives clarament a favor del català sortint de l’ambigüitat actual.

Barcelona, a 23 d’octubre de 2008

Comissió lingüística del Consell d’Estudiants de la Universitat Pompeu Fabra (CEUPF),
Assemblea d’Estudiants de la UPF (AEUPF),
Associació d’Estudiants Progressistes (AEP),
Associació de Joves Estudiants de Catalunya (AJEC),
Estudiants en Acció (EeA),
Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya (FNEC),
Plataforma Universitària pel Català (PUC) i
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC).

24 d’octubre de 2008

Expedient de regulació


Una de les conseqüències que provoca la crisi econòmica global que patim és que les empreses aprofiten el moment per executar o iniciar els ERO, els expedients de regulació, tal com hem pogut comprovar al nostre país darrerament amb els casos de Nissan o de Frigo.

La veritat és que la situació econòmica que estem vivint no és la més propicia per l’anomenat "pleno empleo", això que es va sentir tant en les eleccions espanyoles del març i que tant PP com PSOE prometien com qui promet que demà nevarà al Sàhara. Doncs no, ni "pleno" ni "empleo", la crisi avança i l’atur creix.

Aquests dies hem assistit a la nova escena d’aquesta meravellosa obra de teatre que es diu "política espanyola" on hem gaudit d’allò més amb l’estira i arronsa del la UPN i el PP sobre el vot dels primers als pressupostos de Solbes, amb la participació del PSOE entremig. Entre tot això però, els pressupostos tiraran endavant, i el PSOE podrà respirar un any més tranquil, tranquil perquè les batalles que li venen per endavant té el suport quasi total del PP.

Les batalles que s’entreveuen des de ja fa temps i temps, són la negociació d’un nou sistema de finançament i la futura sentència regressiva del Tribunal Constitucional sobre l’estatut de La Moncloa pactat entre Mas i Zapatero. En aquestes dues batalles PP i PSOE van de la mà. Ni PP ni PSOE, ni Rajoy ni Zapatero volen donar el finançament que Catalunya necessita. Ni PP ni PSOE, ni Rajoy ni Zapatero diran res en relació a la retallada de l’estatut en mans del TC. No diran res perquè ja els hi va bé. Ja ho deien "si tu no vas, ellos vuelven". I si, han tornat, els temps de la LOAPA.

Sobre l’estatut de La Moncloa ja hi haurà temps per parlar-ne, ja que la sentència no s’entreveu per demà ni per demà passat, però sobre el finançament si que se’n ha de parlar, i molt.

No sé si la gent ho recorda, però al mig del juliol el súper conseller Saura va pactar amb la senyora de la Vega una prorroga de tres mesos per poder arribar a un acord entre el "gobierno de españa" i el Govern de la Generalitat en la qüestió del finançament. Quan estan apunt d’esgotar-se els tres mesos, encara és hora de què el "gobierno de españa" presenti una nova proposta. Realment el súper conseller Saura és un mega crack de les negociacions. Sí senyor.

Bé tornant al tema, des de diversos àmbits del museu de cera de Madrid es diu que en temps de crisi el finançament autonòmic hauria de passar a millor vida i negociar-se en època de vaques grasses, i que la prioritat és "españa" i punt.

Comprenc que cadascú vulgui posar els interessos del seu país per damunt del dels altres, és lògic i jo faria el mateix. I precisament per això demanaria a "el gobierno de españa" que si us plau permeti els expedients de regulació.

Sí, una de les accions que faria que el fiançament autonòmic fos millor i no causés cap desgràcia "nacional(catòlica)" seria que el "gobierno de españa" s’auto executés un expedient de regulació.

Com? Doncs per començar amb el "Ministerio de Cultura", ja que algú hauria d’explicar què carai fan els més de 150.000 funcionaris quan les competències de cultura estan transferides a les comunitats. Desprès del de cultura hi hauria d’anar el "Ministerio de Vivienda", altrament dit "ministerio de propaganda", que encara és hora que faci alguna acció que serveixi als ciutadans i no només a les aspiracions electorals de "la madre de españa".

Si es comencés executant aquests dos expedients de regulació, crec, que es podria pal·liar millor la crisi i a més es podria donar solució a almenys una part del finançament.

L’estat espanyol s’ha d’aprimar, perquè ja ho diuen els metges, l’obesitat no és bona.

22 d’octubre de 2008

Cicle de Xerrades



Sovint es parla molt d’unitat, es diu que és imprescindible per avançar, per aconseguir els objectius que com a poble que som tenim. La veritat però, és que la unitat costa molt de portar a bon port. Costa per què sempre hi haurà interessos perquè aquesta fracassi, malentesos portats al límit fins quasi la traïció, voluntats esquitxades per consignes contaminades, dits poderosos que frenen voluntats. Així és difícil aconseguir la unitat. Tot i així, a vegades, és possible.

Demà es posarà en marxa un cicle de xerrades sobre el catalanisme organitzat per diverses organitzacions polítiques del Penedès on es tractarà de sobre els reptes i sobre el futur que el moviment que defensa la nació catalanes té per endavant. Quina resposta s’ha de donar a les ratllades del Tribunal Constitucional espanyol, quin és el finançament que s’ha d’acceptar, anem cap amunt o cap avall… tot de preguntes que s’intentarà que trobin resposta en aquestes xerrades dutes a terme per diversos personatges del nostre país representants tots ells de diverses sensibilitats catalanistes, però que tenen en comú la defensa de la nació.

Deia que és difícil la unitat, sí, però si el que es busca és construir alguna cosa en positiu les diferències poden amansir i es pot continuar endavant. El títol d’aquestes xerrades no és el que jo hagués escollit, no, però en pro de la unitat és el que encapçala el cicle.

La unitat exigeix renúncies, sí, però no en tot. Qui parteix de màxims i no vol baixar d’allà dalt, poques vegades l’aconseguirà, aquell que sempre cedeix tampoc. La qüestió és aconseguir la virtut del punt mig.

Us reprodueixo la nota de premsa que es va enviar als mitjans.

"Posada en marxa d’un cicle de xerrades sobre el futur del catalanisme amb la participació de la Joventut Nacionalista de Catalunya, Joves d’Esquerra Verda, Joventut Socialista de Catalunya i les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya.

"Quin futur té el catalanisme?". Amb aquest títol d’inici van presentar diverses organitzacions de la comarca una nova iniciativa de caràcter polític.

Aquesta iniciativa es fonamenta en l’inici d’un cicle de xerrades per debatre sobre la qüestió catalana mitjançant una xerrada amb algun personatge conegut de l’esfera intel·lectual del país. Aquestes xerrades, tal i com mostra el subtítol del cicle "autonomisme; federalisme; Independentisme", pretenen aportar noves visions i nous punts de vista en relació cap a on ha d’anar el catalanisme polític i per tant, el cicle de xerrades, neix amb la pretensió de ser transversal i de donar cabuda a tots els accents que defensen la nació catalana.

En l’organització del cicle de xerrades hi participen les organitzacions juvenils JNC, JEV, JSC i les JERC fet que demostra que es defuig del sectarisme i que es vol donar veu a totes les sensibilitats del pensament nacional.

Aquest cicle s’inicia el pròxim dijous 23 d’octubre amb la xerrada que portarà a terme l’ex director del diari AVUI Vicent Sanchis que parlarà sobre els reptes de futur que haurà d’afrontar el catalanisme polític.
Les xerrades seran sempre els dijous a les vuit del vespre i se celebraran el cafè-restaurant Via Fora! de Vilafranca."
No hi falteu!

20 d’octubre de 2008

I l'endemà de la Independència, què?


Un dels mals de què peca l’independentisme, és segurament que basa tot el seu discurs polític en la consecució de la fita del dia D, però passa de llarg i deixa per més endavant que passarà o que es pretén que passi a partir del dia assenyalat.

Aquesta, tanmateix, també és una de les excuses preferides pels grans defensors de l’unionisme per descartar l’opció sobiranista, ja que esgrimeixen que no poden donar suport a una opció sense saber què es proposa. Aquest fet segurament ve donat a que fins el moment l’opció independentista només ha estat defensada de forma seriosa i real per forces d’esquerres o de centre-esquerra, i que per tant el marc ideològic es donava per sabut o per entès de partida. Per tant seria convenient que forces polítiques de dretes o de centre-dreta se sumessin al tren de la llibertat, i així poder discutir des de diferents punts de vista ideològics, i no nacionals com fins ara, el futur del país.

El fet doncs de què l’independentisme només hagi tingut la referència esquerrana i fins i tot revolucionaria, ha fet que els plantejaments de la futura República, ja que ningú defensa el restabliment de la monarquia, hagin quedat sepultats sota la discussió d’independència sí o d’independència no.

És evident de què per poder discutir sobre els fonaments del futur estat propi, abans haurem hagut d’exercir el dret a l’autodeterminació, en paraules d’ara " el dret a decidir", i que per tant la formulació constitucional de la República és secundaria a la de l’exercici del dret. Tot i així crec que l’independentisme democràtic i pragmàtic, hauria de fer la reflexió de quin és el país que vol construir l’endemà de la independència. Serà un país on els interessos de les grans empreses guiarà l’acció del govern, per exemple amb plans aberrants com el CIM Penedès o el Quart Cinturó? O serà una República on el desenvolupament sigui equilibrat? Serà un estat presidencialista o parlamentari? El català serà l’única llengua oficial o també ho serà el castellà? S’invertirà més en noves tecnologies i a les universitats o seguirem com fins ara? I així amb una llarga llista.

En aquests moments no és molt difícil imaginar-se la futura República o almenys alguns pilars, ja que només hi ha un partit que defensa que aquesta sigui una realitat, tot i així fóra bo que entre tots ens plantegéssim el nostre futur com a poble dins el marc d’un estat propi i lliure en el si de la Unió Europea.

Crec que quan es formalitzi el projecte dels fonaments del futur estat català, l’opció independentista augmentarà de suport social, és cert que potser es perdran alguns elements intransigents pel camí, però la iniciativa seria beneficiosa pels qui defensen de veritat el projecte independentista.

Aquesta és una de les accions que hauria de fer l’independentisme parlamentari per poder guanyar el suport de la majoria social del país per poder avançar cap a la consecució de l’estat propi, a més a més aquest fet li faria recuperar cert prestigi i certa credibilitat que s’ha llençat inútilment en els últims anys.

Tot i així, remarco que el que seria beneficiós, és un debat entre diferents partits d’ideologia diferent per establir el marc constitucional de la futura República de Catalunya.

Ja que el futur depèn de nosaltres, i nosaltres haurem de decidir què volem ser.

19 d’octubre de 2008

Personatge de la setmana: Baltasar Garzón


Si un personatge ha destacat aquesta setmana és sens dubte el jutge estrella de l’audiència nacional (nom constitucional del temut TOP franquista), Baltasar Garzón.

Garzón realment té la particularitat de convertir-se en el centre de l’atenció mediàtica en diferents moments de la nostra història recent.
El jutge va ser un dels màxims responsables d’investigar la trama de corrupció i de terrorisme d’estat que els governs espanyols i sobretot el PSOE van dirigir desprès de la transacció de la dictadura a la democràcia. Desprès d’aquest fet, Garzón va ser el fitxatge estrella de González i el PSOE anant de número dos per Madrid en les eleccions del 1993 per després, tot i les promeses de ser ministre de justícia, tornar a la judicatura al veure’s frustrada la seva entrada al Consell de Ministres.

Abans d’aquest fet Garzón però, va ser l’executor al 1992 d’una de les radades més indiscriminades i injustificades que mai ha fet la judicatura espanyola en contra de l’independentisme democràtic català, a més de permetre tortures als quartels de la Guardia Civil. Garzón ara podrà tirar endavant una acció correcte, però això no hauria de fer oblidar totes les accions en contra de la catalanitat i del moviment independentista.

Més tard el jutge espanyol va començar una creuada en contra dels dictadors o ex dictadors del món per iniciar judicis per crims contra la humanitat. El més recordat i mediatitzat va ser el d’Augusto Pinochet, ja que Garzón va aconseguir mantenir-lo al Regne Unit durant mesos i mesos enclaustrat a casa seva mentre intentava declarar-se competent per jutjar-lo a l’estat espanyol. No va poder jutjar-lo, però la seva detenció almenys va servir per exemplificar tot el que significava Pinochet i per condemnar amb més força que mai la penosa dictadura xilena.

Garzón però sempre se li podia imputar un però. El però d’anar a buscar a fora el que tenia a casa. És molt fàcil enfrontar-te amb dictadors forans però no ho és tan fer-ho amb el propi.

Ara però Garzón ho ha fet. No sé si la seva iniciativa servirà de molt o no, però com a mínim posa, o intenta, posar les coses al seu lloc. Això si, si no ha de portar a enlloc, doncs potser si que seria millor no tocar res, ja que tocar per tocar malament és millor deixar les coses tal i com estan.

Aquesta tasca que ha començat Garzón ha de servir per anul·lar les sentències de mort del règim franquista, i per tan fer la feina que els governs espanyols descendents d’aquella dictadura no han volgut fer, incomplint acords parlamentari com en el cas de Zapatero. Garzón té la oportunitat de fer justícia, té la oportunitat de fer jutjar als que van cometre crims contra la humanitat durant els anys foscos de la dictadura espanyola. I ja sé que sempre ho dic, però es que sinó rebento, el primer que haurien d’asseure a la banqueta dels acusats és un tal que ha qualificat la iniciativa de Garzón de "disbarat". Sí, Fraga Iribarne.

No es pot fer més que saludar amb entusiasme aquest inici de recuperació de la memòria veritable, que no deixa de ser un acte de justícia, que està duent a terme Garzón, ara faltarà veure si només és un farol per tapar la cisis, o si realment es va en serio i es cavalca cap a la recuperació de la memòria i al restabliment, sense renúncies, de les víctimes assassinades per la barbàrie nacionalcatolica espanyola.

18 d’octubre de 2008

Compromís


Avui hi ha assemblea local d’Esquerra a Vilafranca on s’elegirà la nova executiva que portarà la direcció del partit a la capital del Penedès.

Després de totes les turbulències que en el passat van assolar al partit independentista, ara és l’hora de tirar endavant tots units pel partit i per Vilafranca.

Durant els dos últims anys s’ha fet una gran feina, millorable, però una gran feina. S’ha posat el partit en marxa, s’ha reestablert la manera de fer d’Esquerra, es va salvar una situació que ens portava a l’extra parlamentarisme i s’està fent una gran tasca a l’ajuntament. Com he dit tot és millorable, però les feines s’han de tenir en compte en els contextos, i el context dels dos últims anys no ha estat el més procliu ni més favorable per Esquerra.

Però ara el vent torna a bufar a favor, ara és l’hora d’arremangar-nos, ara és l’hora de treballar fort per fer arribar el canvi que Vilafranca necessita, ara és l’hora de fer vila, i fer vila significa que Esquerra ha de ser forta.

És per això que formo part de la candidatura que encapçala l’Albert Zafra, que ha demostrat que és la persona indicada per ser el President d’Esquerra a Vilafranca. A la candidatura també hi ha gent compromesa amb els ideals del progrés, de l’ètica i de la independència com són, entre altres, en Manel Torrent, el Ramon Agulló, la Sara Jansà o el Manel Corbella. Amb tots ells i amb el nostre regidor, Pep Quelart, Esquerra està preparada.

Aquesta és la candidatura del compromís, del compromís amb el país, amb Vilafranca i amb la seva gent.

17 d’octubre de 2008

Premsa rosa


Un dels pocs encerts de la direcció anterior de TV3 va ser apostar per el canvi a les tardes a la televisió nacional. Un gran encert ja que es va passar d’un programa passable però amb aires de sociatisme per tot arreu, a un programa que està força bé i a més amb un presentador que aposta clarament per la sobirania nacional del país.

La veritat, durant quatre anys El Club ha ofert una molt bona proposta televisiva fugint de les infumables tardes a l’estil "maripau" i de tota influència rància espanyola, ara bé, aquesta cinquena temporada hi ha certes coses que, al meu entendre, no estan gaire bé.

Contra gustos no hi ha disputes, que diuen, i la veritat que intentaré centrar-me en el fons més que en la forma. M’explicaré.
Els divendres, a part de la primera temporada, han estat dedicats a fer tertúlia sobre "el cor de la ciutat" on es discutia i es comentava tot el que donava de si el serial de sobretaula de TV3, ara però als divendres es "passa revista", i passar revista significa parlar de la premsa del cor.
Primer de tot, no estic en contra de la premsa del cor, no en soc consumidor però crec que és necessària. Ara bé, necessària si es fa bé, i crec que a El Club no s’està fent bé.

En aquest espai del programa els tertuliants, tot i que són decents i no pas les andròmines que pendulen pels platons espanyols, parlen sobre la vida i miracles de tot de personatges amb total normalitat, res a dir. Ja he dit que prefereixo el fons i no les formes.

Si trobo bé que es parli de premsa rosa i no critico la manera que parlen els tertulians, doncs què és el que no m’agrada de l’espai? Doncs que l’espai és absolutament espanyolocèntric, talment com els telenotícies que ens hem d’empassar cada dia. I és una llàstima.

La veritat és que seria interessant que des de TV3 i perquè no des de El Club es potenciés un espai de premsa rosa relacionada amb "l’star system" català. Caure a les grapes dels pretesos famosos espanyols és un error gravíssim, quasi tant com la desviació que pateixen els TN’s. TV3 hauria de ser valenta i apostar per aquest espai, on es parlés de personatges del país, això si, sense deixar de banda les estrelles internacionals.

Els espais de sobirania també són això, també és crear els nostres "famosos", també és que en parlem i així poder substituir la "duqesa de alba" o com se digui i tota la púrria aquesta. Es tracta de sobiranitzar els majors espais possibles, i sí té raó aquell que pensa que no és precisament un espai engrescador o que ens emocioni, però la sobirania també es guanya en l’imaginari popular.

Premsa rosa catalana, sí; premsa rosa espanyola en català, no!

15 d’octubre de 2008

Participa!


Sovint es diu des de cercles de gent que continuen vivint al segle XX i que es basen en les antigues visons del món de què el jovent és irresponsable, que el jovent no s’implica o que no tenim experiència.

Sovint aquestes difamacions venen de gent que per una raó o altra no han sigut prou valentes en el seu moment de fer el pas endavant que haurien hagut d’haver fet i ho paguen amb el jovent.
Sobre la crítica de la falta d’experiència només un comentari, ja que en molts casos qui critica més convindria que callés ja que més aviat té un passat que millor seria que no presumís gaire de la seva experiència, sobretot pels pobres resultats que ha pogut aportar, ara bé, el que costa d’acceptar són les reiterades crítiques a la no mobilització o al nul comprimís de la joventut del país.

Perquè la veritat, és cert que gran part del jovent no participa activament en tasques de voluntariat, polítiques o associatives, però la pregunta que la gent criticona i acomplexada s’hauria de fer és si a la seva franja d’edat hi ha més participació que a la franja jove que tant critiquen.

A més, tampoc s’hauria de generalitzar, més que res perquè sí que hi ha jovent que lluita, i per sort al nostre país n’hi ha i molt.

Als Països Catalans el jovent es mobilitza, als Països Catalans el jovent no vol que el país continuï vivint agenollat davant de França i Espanya com la sagrada experiència d’alguns ha permès, al nostre país el jovent lluita, al nostre país el jovent participa.

I si dic això, ho dic perquè ho crec i perquè ho veig. I si no, mireu-ho vosaltres mateixos.

14 d’octubre de 2008

Companys, 68 anys després



Avui a quarts de set de la matinada farà 68 anys, ja, de què Espanya va assassinar al President Companys. Avui farà 68 anys de què la barbàrie segueix impune, 68 anys de silencis i humiliacions.

Es podrà discutir a profunditat la tasca governamental del President Companys, però el que no es pot en dubte és la seva defensa dels ideals de la llibertat i de Catalunya.

Avui escric unes ratlles que van aparèixer en un diari de sud Amèrica (crec recordar que de Xile) on es feia referència al vil assassinat del President en mans del feixisme espanyol.

Tal i com va dir el President abans de morir: PER CATALUNYA!

"Así que como un hombre, nada menos que como un hombre habrá muerto ajusticiado sin justicia en su Barcelona querida, los que le han asesinado no se dan cuenta de que acaban de hacer un héroe de las libertades catalanas. Un héroe obre quien pronto se alzará la leyenda. Y los héroes y mártires legendarios son terriblemente peligrosos para los verdugos. "

13 d’octubre de 2008

Flaixos per renúncies


Avui davant de desenes de flaixos, el súper conseller verd ha perpetrat la seva última jugada mestre en baixada de pantalons. A la seu del ministeri de justícia espanyol, Saura amb la néta del President Companys al costat, ha demanat a l’estat espanyol que repari jurídicament la memòria del President màrtir.

Aquest fet és imperdonable per diversos motius. Companys és, vulgui algú o no, un símbol nacional, i per tant tot el que té a veure amb la seva restitució és una qüestió nacional. Saura però no ha actuat en termes nacionals, sinó que ha actuat en termes d’estupidesa flagrant.
Saura no ha actuat des de la institució de la qual Companys n’era el màxim dirigent i pel qual el van assassinar, Saura ha actuat i potenciat un acte des de l’estricte àmbit familiar, que és l’únic que garanteix la brillant llei de memòria històrica. Companys pertany a la Generalitat, i és aquesta qui ha d’iniciar els tràmits, iniciar l’anul·lació però en cap cas la reparació.

Un altre fet que porta aquest acte de Saura és la deslleialtat cap al govern de la Generalitat, ja que no tots els partits que en formen part estan d’acord amb aquesta iniciativa, i sobretot deslleialtat cap al partit del qual Companys n’era militant, que curiosament i demostrant una fermesa que esperem es traslladi en altres àmbits, no vol acceptar renúncies humiliants. Saura amb aquesta acció unipersonal està faltant al respecte de Companys i de la institució del qual n’és conseller. Falta al seus respecte perquè aquesta reparació jurídica no aporta absolutament res pel que fa al restabliment de la memòria del President, a més que amb la decisió unilateral deixa com un moble que fa nosa a la Generalitat quan és aquesta qui ha d’iniciar el procés per l’anul·lació del judici que va condemnar a mort a Companys.

Amb aquesta iniciativa Saura intenta amagar la seva inhibició en la tasca de promoure l’anul·lació del judici fraudulent fet al President. És trist que sigui Companys i per extensió tot el poble, qui hagi de sofrir la inutilitat de Saura, que veien que no serveix ni per iniciar aquest tràmit ja que no té la suficient honorabilitat que es necessitaria, amaga el cap sota l’ala i es treu aquesta pantomima humiliant de la reparació jurídica.

El tercer punt destacable és que no deixa de ser vomitiu que Saura hagi anat a la seu d’un ministeri espanyol a demanar "per favor" que se li firmi un paper de reparació jurídica cap a una persona que va ser afusellada, un ministeri que no deixa de ser més que un succedani del que va condemnar a Companys, perquè Espanya mai ha condemnat els judicis que es van fer, i per tant no ha condemnat la il·legalitat dels qui els van executar, ergo, no s’ha condemnat la base feixista del règim. A més si es te en compte que a Espanya més que transició el que hi va haver va ser una "transacció", la iniciativa de Saura encara és més deplorable.

També s’hauria de preguntar si amb aquesta reparació jurídica n’hi ha prou. En cas que Saura consideri que si, el que s’ha de fer és cessar-lo immediatament del Govern per ser un desgraciat. En cas que digui que no el que s’ha de fer és cessar-lo immediatament del govern per ser un incompetent, ja que malgasta esforços en una tasca que ell mateix sap que no aportarà res de nou.

Aquí el que ha de quedar clar, i la iniciativa de Saura fa el contrari, és que sobre el cas Companys per dignitat l’únic que se’n ha d’esperar és que l’estat espanyol en tant que hereu del règim que el va assassinar, anul·li el seu judici. Per tant aquesta reparació o el que vingui no serveix per res. La reparació és en paraules del líder del partit descendent del "movimiento nacional": "un coñazo", i punt.

Saura ha practicat una iniciativa que ja des del principi apuntava cap a la renúncia nacional. Una renúncia feta en un tema important per tot el que significa, ja que el President Companys és l’únic President europeu elegit democràticament que va ser assassinat pel feixisme, i iniciatives com la de Saura no fan més que llençar per la borda tot el que Companys representa.

Saura hauria d’aprendre de Companys en la manera de ser digne, Saura hauria de saber que paraules com il·lustríssim o honorable no van enganxades al càrrec de conseller, sinó que van lligades a les accions que es fan dia a dia, i Saura ja fa massa temps que ha renunciat a tals paraules.

12 d’octubre de 2008

Personatge de la setmana: Cortés i Pizzarro


Avui és 12 d’octubre, dia de la hispanidad, dia en què els espanyols celebren i fan gala de ser els executors d’un dels majors genocidis que s’han produït en la història de la humanitat. Amb Pizarro i Cortés al capdavant, Espanya va assassinar gairebé tota la mil·lenària història dels pobles d’Amèrica.

Els espanyols una vegada més es mostren tal i com són, i al celebrar la seva "fiesta nacional" en el dia "de la raza", no fan més que continuar lligats al passat imperialista de Pizarro Ii Cortés.

Fa uns anys quan anava a l’institut, el professor de ciències socials ens va passar aquesta poesia.
Entendre-la però, depèn de la voluntat de cadascú.

"Del mar los vieron llegar
mis hermanos emplumado
seran los hombres barbados
de la profecía esperada.

Se oyó la voz del monarca
de que el Dios había llegado
y les abrimos la puerta
por temor a lo ignorado.

Iban montados en bestias
como demonios del mal iban
con fuego en las manos
y cubiertos de metal.
Sólo el valor de unos cuántos
les opuso resistencia
y al mirar correr la sangre
se llenaron de vergüenza.

Porque los dioses ni comen,
ni gozan con lo robado
y cuando nos dimos cuenta
ya todo estaba acabado.
En ese error entregamos
la grandeza del pasado
y en ese error nos quedamos
trescientos años esclavos.

Se nos quedó el maleficio
de brindar al extranjero nuestra fe,
nuestra cultura nuestro pan,
nuestro dinero.

Y les seguimos cambiando oro
por cuentas de vidrio
y damos nuestra riqueza
por sus espejos con brillo.

Hoy en pleno siglo XX
nos siguen llegando rbios
y les abrimos la casa
y los llamamos amigos.

Pero si llega cansado
un indio de andar la sierra
lo humillamos y lo vemos
como extraño por su tierra. "

11 d’octubre de 2008

Finestra Oberta: No ho entenc


Fa uns mesos vaig escriure que iniciava una nova secció al bloc anomenada "Finestra Oberta" on diverses persones escriuen un article al bloc, un escrit que evidentment oferirà noves idees i nous pensaments, pensaments i idees diferents als que la línia editorial del bloc acostuma a seguir.
Durant l’estiu aquesta secció ha quedat aturada, però amb l’entrada del nou curs universitari i un cop tornats al boig esdevenir de l’estudiant, crec que és arribada l’hora per reactivar la secció. Avui doncs, la segona píndola de "Finestra Oberta".

"Com cada matí hem llevo, prenc un cafè amb llet, agafo la motxilla per anar a la universitat i després de cinc minuts de caminata hem planto al metro. Com cada matí obro la motxilla i trec una novel·la de cinc centes pàgines i començo a llegir. Faig tres parades de metro i canvio de línia. Espero de nou, arriba el metro i pujo amb el llibre a la mà. M’assec, el torno a obrir i intento llegir el màxim de pàgines abans d’arribar al meu destí, i un cop allí, guardo el llibre dins la bossa.

Aquest és l’experiment que vaig fer durant una setmana. Agafar i llegir un llibre al metro. El resultat és clamorós, no vaig llegir més d’una pàgina de mitjana al dia. És llavors que arribo a la conclusió de que llegir al metro és impossible o pràcticament impossible.

Així doncs, l’experiència personal m’ha dit que la lectura de forma concentrada al metro és complicada. És a partir d’aquest fet que cada matí entenc menys les persones que porten de casa una novel·la més gruixuda que les parets de casa per fer veure que llegeixen al metro; és a dir, que entre el soroll, el moviment de persones amunt i avall, etc, hi ha algú que pot entendre una novel·la de qualsevol mena. Perdoneu però crec que no.

Així aquelles persones que pensen que per llegir un llibre XXL al metro són més interessants o més cultes o que és pensen que quan tinguin convidats, aquests l’adoraran pel munt de llibres que te al prestatge sense llegir, doncs com es diu col·loquialment, deixem-ho estar. I algú dirà "doncs jo si que puc llegir al metro"… mentida, només fas que insultar l’escriptor que ha escrit la novel·la per no dedicar-li el temps que el llibre requereix.

Per tant, llegiu, però feu-ho a casa, en un parc tranquil, en una biblioteca o sinó feu-vos un favor, no compreu el llibre per no aprofitar-lo, ja que els llibres estan fets de paper i el paper ve de la fusta, i per tenir fusta s’han de tallar arbres fet que incideix decisivament en el canvi climàtic juntament amb l’escalfament global, però aquest, és un tema que ho deixo per un altre dia.

Així doncs, salut i mala lectura. "
Post realitzat per Jordi Bolado

10 d’octubre de 2008

Queda un mes


Quan queda poc més d’un mes per les eleccions americanes i quan només falta l’últim debat presidencial, en aquests moments la campanya presidencial té un color blau inqüestionable.

Aquí ens hauríem de preguntar que com és que a falta encara d’un mes, totes les projeccions electorals i totes les enquestes donen com a clar favorit a Obama. Més enllà però del què diuen les enquestes també és simptomàtic comprovar el gir en el to de la campanya del senador per Arizona i candidat republicà John McCain. McCain ha dirigit la seva campanya cap a la lapidació de la persona de Barack Obama, no en termes físics però si en termes morals i de confiança i ho fa posant incertesa als nord americans de la perillositat que representa Obama, la qüestió però es que ho intenta amb arguments que són més suats que la camisa de José Antonio Camacho al Mundial de Corea.

Els republicans estan en un atac de nervis permanent, i no n’hi ha per menys. Els demòcrates han aconseguit, gràcies a les circumstàncies que tot i que s’intuïen s’han desencadenat de manera ràpida, centrar el tema central de les eleccions en l’economia, i per tant han pogut capitalitzar de forma clara la preocupació de la classe mitja i treballadora que serà clau pel resultat final. Algú podria pensar que marcar el tema central no és sinònim de victòria, és veritat, però ajuda. Ajuda com per exemple al 2004 quan els republicans van poder marcar “la seguretat nacional” com a element central de discussió durant les eleccions. D’aquí es deriva en part, el gran suport que Obama està rebent de certs estats que no entrarien a considerar-se “demòcrates” però que segons el sondegis Obama hi té avantatge.

La campanya travessa en aquestes setmanes (aquesta i la pròxima) el punt clau, ja que és en aquests dies on la majoria de la població decideix el seu vot, a no ser que ja ho hagin fet prèviament. És per aquest motiu que és aquesta setmana on la dialèctica republicana ha augmentat els decibels d’atacs a la persona, o més ben dit a la personalitat d’Obama, ja que com que ara Obama encapçala totes les enquestes en confiança econòmica i l’economia és el tema central de la campanya, el quarter general conservador es tem un bany el 4 de novembre.

No hi ha gaire marge de maniobra per part de McCain, ja que o passa una desgràcia absoluta i torna a aparèixer el terme de seguretat nacional, on Obama tampoc ho fa malament, o es descobreix que Obama és no imagino què, o la veritat és que McCain ho té realment difícil per guanyar, tot i que no impossible encara.

Si Obama i Biden no fan errades tontes, o sigui, les típiques errades d’Obama i Biden, la victòria demòcrata sembla bastant clara. Tot i així, tal i com vaig dir fa uns dies, la resposta a tot la tenen uns quants estats que amb els seus vots decidiran qui és el pròxim President de la Casa Blanca.

9 d’octubre de 2008

Tisores Constitucionals


Segons avança el diari unionista per excel·lència de Catalunya, àlies La Vanguardia, el Tribunal Constitucional espanyol ja ha dictaminant sentència al 80% dels articles de l’estatut de La Moncloa acusats de poca constitucionalitat per part dels set recursos presentats contra la voluntat del poble català.

A més avança el rotatiu, que els elements més destacats que van sobreviure de les estisores de podar de Mas i Zapatero seran els grans afectats de la segona retallada, sobretot l’equiparació entre les dues llengües que es parlen a Catalunya i la bilateralitat del sistema de finançament autonòmic.

Aquest fet ens ha de portar a fer-nos diverses consideracions. Primera, negar l’equiparació legal de les llengües que es parlen al país és un acte de racisme i de xenofòbia de l’alçada d’un campanar. On s’és vist que en un estat es legisli que una llengua té més drets que una altra llengua, quan les dues són parlades per la població? Aquest fet, repeteixo, és un acte de racisme ètnic que només es pot donar en estats on el sistema polític continua encadenat a visons imperialistes de segles passats, i en el cas espanyol, es repeteixen les mateixes polítiques de la dictadura, ara però, amb vernís constitucional.
Què diran ara els grans defensors del bilingüisme? Es manifestaran per Barcelona per reclamar la igualtat de drets del català i el castellà? O és que el seu bilingüisme és una altra cosa?

Una altra puntualització és que si la cosa ja pintava negra en el tema de finançament, ara amb aquesta presumpta nova retallada ens endinsem cap a un forat negre de dimensions desconegudes. El finançament era la cirera del pastís (estatut), ara però, ja sense merengue que l’aguanti i partida per la meitat, aquest és el toc de gràcia. Ja no temin cirera.
Fem-nos la idea de què de nou finançament res de res i que Catalunya entrarà en un greu col·lapse financer que pot conduir la Generalitat en una situació de crisi com mai s’ha vist fins ara. El finançament és vital, és imprescindible per poder tirar endavant tota l’obra de govern, per tirar endavant les mesures socials, les pensions, les escoles, els bombers, els hospitals…. I si com sembla el Tribunal Constitucional escapça la bilateralitat, Catalunya passarà a formar part (com ara) de les autonomies de règim general, fet que significarà que estarem al mateix sac que qualsevol regió espanyola, fet que ens portarà a haver de reduir les prestacions socials al nostre país.

El tercer punt a comentar, és que aquesta notícia provocarà grans canvis en la política catalana. Si es confirma la nova ratllada al text refrendat pels catalans, el centre de la política catalana s’haurà de traslladar des de l’actual "gestionar l’autonomia" cap al "dret a decidir". Però no només canviarà el centre polític català, el que també s’haurà de veure si canvia o no és el govern de la Generalitat, ja que Esquerra té un full de ruta marcat en el passat Congrés Nacional on s’exposa què és el que s’ha de fer en cas que es retalli l’estatut, i depenen de què faci el PSC i IC-V, haurà d’actuar en conseqüència, per tant Puigcercós tindrà la possibilitat de demostrar que encara té fusta de líder.

I l’última consideració és que una vegada més s’evidencia qui tenia la raó en aquell llunyà 18 de juny del 2006. Durant més de 5 mesos tota la pretesa intel·lectualitat, alguns d’ells ara a la Casa Gran, i tota la mesella premsa unionista van carregar contra aquells que defensaven el NO a l’estatut de La Moncloa. Però una vegada més es demostra que els fets destrossen les paraules buides, com totes aquelles que es van dir a favor d’aquest estatut.

Queda clar doncs que Espanya, ja sigui el Congrés, el Senat o la tercera cambra política (el TC), no accepten Catalunya tal com és dins del seu marc legal. Ni amb estatuts descafeïnats ni molt menys en l’impossible federalisme.

La solució, l’única solució, és clara.


8 d’octubre de 2008

Ni a Espanya, Ni a Europa


Aquests dies ha aparegut novament a les portades d’alguns diaris catalans, a alguns els agradaria que no se’n parlés, la iniciativa d’un patriota que desprès de traduir la web del parlament Europeu ara s’ha atrevit també amb el canal de televisió on-line d’aquesta institució.

La qüestió és que el parlament europeu volia tancar tant la web com ara també el canal, però veien que rebia tantes visites fins a situar-se en una de les webs nacionals més visitades, s’ha fet enrera.

El fet que el Parlament Europeu es plantegés la clausura de la web catalana és clara i alhora injusta. Injusta perquè no és just ni lògic que una llengua amb quasi 11 milions de parlants dins la Unió Europea no disposi una web nacional amb la seva pròpia llengua, i clara doncs perquè si no es disposa d’aquest dret és perquè l’Estat espanyol ho impedeix mitjançant els seus europarlamentaris i també amb les lleis internes espanyoles.

Personatges tant agradables com el senyor Alejo Vidal-Quadras o el senyor Borrell, són els que impedeixen que la nostra llengua sigui oficial a Europa i que els ciutadans que així ho desitgin es puguin adreçar a la comunitat europea amb total normalitat.
Espanya i Europa, tan diferents en valors democràtics, tan iguals en discriminació lingüística.

7 d’octubre de 2008

Això es pot salvar



Ahir es va clausurar el Congrés de la natura que es feia a Catalunya, i ho va fer anunciant una terrible noticia, un de cada quatre mamífers està en seriós perill d’extinció.

Aquesta notícia em va fer pensar en una cançó que durant un temps vaig escoltar molt. SAU per moltes coses és un referent, tant per la qualitat de les lletres com també per la música, però el que també és innegable és que SAU transmetia missatge. La cançó en què vaig pensar és "Això es pot salvar".

Segurament hi haurà tot l’il·luminats desenvolupistes que adduiran que vés què hi vols fer, si l’espècie tal s’ha d’extingir doncs serà perquè no ha superat els obstacles de la vida…. Doncs no.

Això seria correcte i acceptable si l’extinció s’hagués provocat per culpa d’un fet inevitable, com per exemple el meteorit que segons sembla va acabar amb els dinosaures fa milions i milions d’anys, però ara no estem parlant d’això, ara estem parlant que amb l’acció de l’home s’està accelerant l’extinció de milers d’espècies de la capa de la terra, i això és abominable.

No estic defensant pas que la civilització humana passi a viure com fa centenars d’anys en companyia amb els animals, no, això seria ser un tros de hyppie guay d’aquests que hi ha ara.

El que estic dient és que els humans hem de respectar els habitats dels animals, no és acceptable que la disminució alarmant del gat pescador es produeixi perquè els humans estan destruint el seu entorn, no pot ser que les balenes estiguin a un pas de passar a la història per culpa dels que en fan negoci. No pot ser.

La humanitat sens dubte ha de reflexionar, és impossible seguir en el ritme que s’està anat avui en dia, i més amb aquest ritme que desatén per complet les condicions del medi.

S’ha de ser conscient que com millor estigui el medi, o per simplificar diguem-ne la natura, millor estarà la humanitat en general, i la veritat, notícies com la tala massiva d’arbres a l’Amazona o aquesta sobre el perill extrem d’extinció de certes espècies no conviden gaire a l’optimisme.

Tot i això, com diu la cançó de SAU, "Això es pot salvar!"

6 d’octubre de 2008

Estat Català, 74 anys

Avui fa 74 Catalunya vivia moments crucials, Catalunya fa 74 anys vivia temps convulsos. Avui fa 74 anys el President Lluís Companys proclamava des del balcó de la Plaça de Sant Jaume l’Estat Català dins la República Federal Espanyola.

S’ha escrit molt sobre aquells fets, molta tinta que no ha pogut amagar la subjectivitat de la mà escrivent. Sobre els fets d’Octubre hi ha qui ho justifica absolutament tot i hi ha qui en despotrica fins a la sacietat.

La veritat és que com acostuma a passar la cosa no és blanc ni és negre.

Els fets d’Octubre es van produir en unes circumstàncies molt complicades i enrevessades, moments d’extrema tensió entre Catalunya i Espanya, moments que de moment encara no s’han reproduït, però que podrien no trigar gaire en tornar.

El 6 d’Octubre d’avui fa 74 anys es va produir arran de l’enfrontament entre els governs català i espanyol per la llei de contractes de conreu, i com a desencadenant final, per l’entrada al Govern de la República espanyola de 3 ministres del partit pre-feixista de la CEDA, partit que estava plenament identificat amb les idees de la "unidad de la pátria, grande y libre".

Es poden fer consideracions sobre la conveniència o no de l’acció de Companys, però és fàcil fent-ho ara a pilota passada. No pretenc fer un judici sobre l’acció ja que qui sap el que haguéssim fet en el lloc del President, només un prec però, una mica més de preparació i planificació no hagués estat gens malament.

El que voldria dir avui és sobre el terme usat per Companys dalt del balcó. Companys va proclamar "l’estat català dins la República Federal Espanyola", un terme que s’allunya d’una declaració independentista, però també, de qualsevol acte de submissió a Espanya. El terme usat avui seria pròxim al que propugnen els federalistes o sobretot proper a la proposta inicial de Ibarretxe sobre "l’estat lliure associat" per Euskadi.

Companys al 6 d’octubre va proposar un model de solució, un marc teòric de relació amb Espanya, una relació que havia de ser superior a l’estatut d’autonomia que disposava llavors Catalunya. Companys, tot altres raons que el van portar a fer el que va fer, s’adonava que Catalunya per poder actuar en els àmbits que havia d’actuar necessitava més poder, més Estat.
Aquí hi ha la qüestió clau, el "més Estat."

Els federalistes i tota aquella gent que continua pensant que Catalunya ha de seguir formant part d’Espanya, sovint diuen que Catalunya necessita "més Estat", i això ells ho tradueixen a esgarrapar Estat a l’Estat espanyol. Com molt bé diuen els que en saben i no enganyen, esgarrapar Estat a l’Estat espanyol només es pot fer de dues maneres. O bé amb la reforma dels estatuts d’autonomia, o bé per la reforma de la Constitució. La primera ja s’ha provat, i la segona més val que no ho intentem perquè la regressió autonomista seria descomunal, ja que es necessiten tres cinquenes parts dels diputats a favor de la reforma, eleccions, novament tres cinquenes parts del Congrés i posteriorment un referèndum a tot l’estat. Resumint, per canviar la Constitució hi ha d’haver un pacte entre PP i PSOE.

Per tant s’arriba fàcilment a un punt de conclusió. "Més Estat", sí, però aquest "més Estat" és impossible que provingui de l’estat espanyol. La solució és senzilla, i tothom que sigui una mica llest la sabrà torbar a l’instant.

La solució Companys avui ja no és vigent. En els nostres dies, la solució Companys de l’estat català dins l’Espanya federal, només pot ser defensada pels que volen seguir vivint autoenganyats en la tasca quimèrica de l’Espanya plural i federal.

Companys va abraçar la causa nacional tard, quan les esperances del món que havia intentat construir s’havien ensorrat sota el jou, les fletxes i la rogigualda.

Diuen que la història es repeteix, impedir-ho és a les nostres mans.

5 d’octubre de 2008

Personatge de la setmana: Concurs de Tarragona

TORNAREM A SOFRIR; TORNAREM A LLUITAR;

TORNAREM A VÈNCER!!!!

CASTELLERS DE VILAFRANCA,

CAMPIONS DEL CONCURS DE TARRAGONA!!!!

VISCA VILAFRANCA!

4 d’octubre de 2008

Units pel Penedès


Avui se celebra el Congrés d’Esquerra a la Regió Penedès, un Congrés que està marcat per l’aparició per primera vegada de dues candidatures a la Presidència, fet històric ja que sempre al Penedès s’havia treballat en pro de la unitat regional.

Aquest Congrés també és especial perquè el Penedès és l’única Regió d’Esquerra en què Reagrupament Independentista no es presenta conjuntament, sinó que ho fa per separat, Esquerra Independentista per una banda i Reagrupament.Cat per l’altra.

Hi ha diversos motius perquè es produeixi aquest fet, el cas però és que Esquerra Independentista participa de la candidatura unitària del Penedès, encapçalada per Ivàn Faccià, regidor de Cunit, i amb la participació de totes les sensibilitats del partit, mentre que Reagrupament.Cat ha preferit no participar en la unitat regional i en fer una candidatura potent i ha optat per la marginalitat i ha configurat la seva pròpia llista.

La Candidatura de la Unitat es formada per gent compromesa i capaç, capaç de portar una nau que com tothom sap té diversos forats per on es cola l’aigua. Carles Ribé, Pol Pagès i Teresa Vallverdú, entre d'altres, conformen la candidatura plural i necessària que espero que guanyi aquest Congrés. S’ha sabut sumar totes les sensibilitats d'Esquerra que volen millorar i modernitzar el partit, així com defensar el nostre territori, la nostra gent i la futura Vegueria.

Per si no ha quedat prou clar, faig públic que votaré aquesta candidatura al Congrés de Vilanova perquè crec, i no m’equivoco, que és el millor per Esquerra i el millor pel Penedès.

Tots junts en defensa del territori i la Vegueria del Penedès.

3 d’octubre de 2008

Conferència Oberta per la Vegueria


Aquest dissabte hi ha convocada la primera Conferència Oberta de la Plataforma per la Vegueria Penedès a Llorenç.

En aquesta Conferència hi participaran les associacions i entitats que donen suport a la creació de la vuitena Vegueria en la nova divisió territorial del nostre país que s’haurà d’aprovar durant la pròxima legislatura al Parlament. Les JERC, com a impulsores del Sí de d’independentisme democràtic a la Vegueria Penedès no podien obviar la cita, així que participaran activament en aquesta Conferència, presentant una ponència sobre el què és una Vegueria, o també, sobre què hauria de ser.

Ponència de les JERC Alt Penedès:

“Què és una vegueria? I de què serveix? Avui dia la majoria de principatins encara no saben què significaran les vegueries. Molts es pregunten de què servirà crear un nou tipus de demarcació territorial: "Ja tenim les comarques, ja tenim les diputacions...” diuen. La vegueria, però, no és un tema menor ni folklòric. Les vegueries tindran dues missions fonamentals: substituir les diputacions provincials i ser el marc de referència de nous serveis per la ciutadania.

Per què cal substituir les diputacions? Us podeu preguntar... Doncs perquè els catalans no necessitem un sistema de delegacions de la capital central. Jo recomano que us feu la pregunta al revés: De què serveixen les diputacions? Poca gent s’ho pregunta; i la resposta és senzilla, només cal analitzar el màxim símbol que caracteritza la importància d’una institució: el seu pressupost. Si agafem la diputació provincial de Barcelona, que és la més important amb diferència, veurem que compta amb un estretíssim marge de maniobra sobre els recursos econòmics que gestiona, perquè la seva principal font d'ingressos són les transferències del Govern central per a finalitats ja especificades prèviament (l'any 2005 foren el 75'4% del pressupost). Per altra banda encara gestiona determinats serveis de suplència de la Generalitat (que representa el 12'5% del pressupost). Per tant la conclusió és que el 87'9% del pressupost de la diputació barcelonina són recursos externs, mentre que els propis són només un 12'1%. Per tant la seva funció és purament la de ser una delegació de Madrid, no pas estructurar el territori. El rol per si mateixa d’aquesta institució és ben minso, doncs, un 12%.

L’origen de les actuals províncies es remunta al 1833, quan el govern liberal espanyol de torn (que en aquella època això equivalia al que en diríem avui ser d’esquerres) va fer una copiada del sistema territorial que havia començat a instaurar la ocupació napoleònica a principis del segle XIX. Així doncs, continuant l’experiència, a Madrid van decidir fer una nova divisió administrativa de l’estat espanyol tot prenent per exemple el model centralista dels departaments francesos. Van estructurar el territori en diferents províncies i les van fer seguint simples criteris militars i de kilòmetres quadrats (que totes elles fossin més o menys iguals en superfícies). Les conseqüències d’aquelles particions del territori encara es fan sentir avui en dia: si resseguiu les fronteres de les províncies amb sensibilitat pels criteris geogràfics i culturals us adonareu que sovint més aviat van desestructurar el país; i un claríssim exemple és el Penedès natural partit entre les províncies de Tarragona i Barcelona. Al cap davant de cada província s’hi establia un governador civil plenipotenciari a les ordres de Madrid.

I si bé és cert que avui dia aquesta figura ja no existeix i les diputacions són compostes pels municipis de les províncies, no és menys cert que continuen sent simples delegacions, com s’ha demostrat abans. A més, bona part dels municipis a la pràctica queden fora d’aquesta institució al ser eclipsats pels que són més grans, sobretot a l’àrea metropolitana, tant en el repartiment de la quota de poder dins de la institució com en el repartiment dels diners.

En canvi, les futures vegueries catalanes tindran una estructura feta des de baix, des del territori. De les poques coses bones que té el nou Estatut de la Moncloa, una és que preveu (com de fet ja feia el del Parlament) que les vegueries substitueixin les diputacions provincials. Això ja no és una proposta: això ja està aprovat i per tant les diputacions desapareixeran com a fòrum de municipis perquè aquesta funció l’agafaran les vegueries. D’aquesta manera, mitjançant els Consells de Vegueria, a partir d’ara el territori tindrà més pes polític i capacitat de decisió, evitant que siguin les allunyades capitals provincials les que imposin les polítiques locals, com passava fins ara. Evidentment s’aplicarà el principi de la subsidiarietat, que consisteix en apropar al territori la capacitat de decidir la seva pròpia gestió, i que implicarà una bona política de subsidis de la Generalitat envers les vegueries bo i complint amb la seva funció de redistribuidora de la riquesa. Així els Consells de Vegueria tindran la capacitat de determinar moltes polítiques des del punt de vista dels interessos específics del nostre territori amb un pressupost estable: activitats vitivinícoles o alternatives agràries; activitats turístiques que respectin el marc ambiental del territori, planificació de les connexions regionals, etc. Decidirem nosaltres quines polítiques territorials s’han de fer, sense que haguem de demanar permís a Barcelona.

A més de l’autonomia que tindrà cada vegueria, aquestes noves entitats constituiran el primer rang d’implantació dels serveis de la Generalitat (i amb el temps també ho seran de l’estat) en tots els àmbits: ensenyament, sanitat, carreteres, medi ambient... Cada capital de vegueria serà un nou focus de dinamisme econòmic i cultural, ja que li correspondran una sèrie d’infraestructures com ara: teatre, palau de congressos, recinte firal, centrals de mercaderies, dependències universitàries, centres de capacitació, instituts de recerca, etc. I per tant li correspondrà un increment de llocs de treball qualificats.”

2 d’octubre de 2008

Notes del DPG


"Que ningú vulgui dir menys del que diu l'acord. Ningú ha de voler reduir allò que hem acordat i que aprovarà ara el Parlament".

Fa uns dies celebràvem que fa 3 anys que es va aprovar al Parlament de Catalunya la reforma de l’estatut, la reforma del 30 de setembre, la reforma d’un estatut que ens havia de conduir cap a més sobirania i que havia de confluir en una reforma federalista (no federalitzant) de l’estat espanyol.

A hores d’ara ja sabem com va anar la cosa i, el més trist, com va acabar tot plegat. Algú es podria pensar que la frase que encapçala el post d’avui va ser dita aquell dia històric, algú podria pensar que va ser dit per algun dirigent de l’únic, repeteixo, de l’únic partit que va ser fidel al 30 de setembre, però no.

La frase s’ha dit avui mateix al Parlament just abans de votar la resolució conjunta entre el Govern i el principal partit de l’oposició, i altre cop no. No l’ha dit cap dirigent de l’únic partit que no va acceptar les retallades mesquines del pacte Mas-Zp, sinó que les ha dit un dirigent d’un partit que està pels pactes d’estat (espanyol, és clar), dit en altres paraules, el senyor Pelegrí d’Unió.

Més enllà de la gràcia que té que un personatge com aquest pronunciï aquesta frase, la qüestió és que sembla que les paraules d’ahir del President Puigercós (de moment només President del grup parlamentari), s’estan complint. Puigercós va dir que seria bo que els catalans no cometessin els errors del passat, i que si ens s’han d’equivocar, que sigui amb equivocacions noves, i pel que sembla, els que es van equivocar i van trair el país, ho han après. Felicitats, ja era hora.

Les declaracions s’ha fet en el marc del debat de política general, un debat del qual en podríem treure unes quantes consideracions.

Primer, tant Mas com Puigcercós en surten reforçats. El primer ha demostrat que és capaç de presentar alternativa, i ho ha en un moment que és oportú, enmig de la batalla del finançament i de la crisi global. I el segon ha superat amb gran nota el primer debat com President (de grup). A més el líder independentista ha sabut moure’s entre el compromís i lleialtat al govern (que de moment Esquerra encara n’és part) i entre l’exigència d’un finançament just i en l’horitzó nacional volgut. Aquesta no era una tasca fàcil, i Puigercós ho ha sabut fer bé.

La segona és que la unitat catalana, almenys de moment, en surt reforçada. L’aprovació del text conjunt en matèria de finançament n’és l’exemple més clar. Ara només cal que es compleixi, per part de tots, i que es faci front comú a Madrid en pro de la justícia financera que mereixem.

La tercera és que Montilla segueix sent Montilla. Gris, telefonista més que orador i en general correcte en les formes. Ara bé, tot i així s’hauria de reconèixer que no és la persona que necessita el país, ni en aquests moments ni en el futur.

I la última és que aquest debat de política general ha servit per travar la unitat nacional i per parlar de la crisi econòmica, però no ha servit per posar sobre la taula els reptes col·lectius que el país i els catalans necessiten per sortir d’aquest estat de perplexitat en què Catalunya sembla viure.

1 d’octubre de 2008

Palin, l'estel fugaç

Sant Llorenç és la nit dels estels fugaços, és la nit en què el cel s’il·lumina per uns instants de tot de fletxes rogenques que ens predisposen a demanar un desig. Qui més qui menys en alguna nit d’estiu s’ha estirat al terra, ja sigui a la platja, al bosc o al camp, i ha mirat el cel amb l’esperança de veure-hi passar un estel per demanar-li un desig.

No sé si era per Sant Llorenç o quin dia exactament, però talment sembla que l’equip de campanya de John McCain haguessin elegit la candidata a vice-presidenta en aquesta nit estelada i estiuenca.

Sarah Palin va aparèixer com una gran estrella, Palin va sortir del seu amagatall hivernal d’Alaska i va sorprendre a tothom amb les seves formes, molt pròximes al que es diu "el ciutadà mig". Arrel d’aquest fet tothom la va presentar com la salvadora de la campanya republicana, capaç de remuntar una tendència que conduïa inexorablement cap al fracàs i a la pèrdua de la Casa Blanca. Durant les primeres setmanes realment Palin va fer el que semblava impossible, va ressuscitar l’entusiasme a les bases republicanes, completament ensopides i acomplexades davant l’eufòria demòcrata.
Palin va ser l’element que necessitava McCain per embolcallar les seves bases i per unir el partit, ja que amb Palin es posava punt i final al suposat "progressisme" de McCain.
Palin era l’estrella, allà on "la pitbull amb pintallavis" feia un míting, el recinte s’omplia fins la bandera, cosa que fins aquell moment no havia passat.
Palin fins i tot havia resistit els atacs de la premsa i del partit Demòcrata en relació a la contradicció flagrant entre el seu missatge i les seves polítiques o sobre la seva vida privada.
Palin, però, com els estels de la nit de Sant Llorenç, és fugaç i arriba un punt que inevitablement, s’apaga.

Segons les últimes enquestes i els últims estudis Obama encapçala la intenció de vot en alguns dels estats claus per les eleccions del 4 de novembre. Segons els sondeigs el demòcrata lidera Pensilvània, Ohio, Florida, Virgínia i Carolina del Nord i els responsables de l’estudi, entre d’altres motius, afirmen que la crescuda demòcrata es deu a la pèrdua de popularitat de Palin. Un decens d’acceptació popular que no es dóna tant pels atacs de la premsa "liberal" de la qual Palin es congratula que li vagi en contra, sinó mes aviat pels propis errors de la candidata.

Quan va ser escollida ja vaig escriure que no creia que fos una bona elecció, ara es confirma que no ho era. Per acabar amb tota espurna il·luminadora de Palin, només queda per esperar i contemplar el debat entre candidats a vice presidents, un debat que ha encès les alarmes de la campanya republicana, i tot i que encara no s'ha dit l’última paraula, pinta malament pels "progressistes regressius".

Caldrà estar atent doncs, segurament el debat significarà l’albada, i amb ella, la fi dels estels fugaços.