30 de juny de 2008

Reflexions d'euroCOPE


Ahir vaig poder dormir més bé del que em pensava, la veritat. A quarts d’una tot el tsunami conqueridor havia passat i ja només se sentien el brunzit del generador que tenen a Hisenda. El mal tràngol tan sols va durar menys d’hora i mitja, fet que em va deixar més o menys tranquil.

De l’euroCOPE que ha guanyat España en podríem treure algunes conclusions, primerament, cal felicitar i d’una manera clara els jugadors, ja que si fossin búlgars, sens dubte, tots hauríem preferit que guanyessin ells.
Els jugadors han fet un joc bonic i a vegades fins i tot espectacular, cosa que per força havien de fer jugant als equips que juguen. També cal felicitar al seleccionador espanyol de futbol, ja que ha seguit la seva línia i no s’ha deixat manipular per els mitjans de comunicació espanyols que es pensen que tothom ha de fer el que ells diuen. Aragonés no volia Raúl, i no l’ha convocat, fet que li ha comportat milers i milers de crítiques, moltes d’elles, de gent que ara li riu totes les gràcies. On són la gent que anava cridant "Raúl selección"? Doncs són a Colón celebrant el títol i dient "Luis quedate".

Deixant de banda el tema més futbolístic, una altra consideració a fer és el rentat de cara de la "furia roja". El gran canvi que hi ha hagut en aquesta euroCOPE és que qui ha fet els partits no ha estat ni Antena3, ni TVE, sinó Cuatro.
Els de Cuarto i PRISA han fet una feina, aquesta sí, espectacular, han rentat i pintat de nou una selecció que a cada pas que feia li queien vint-i-quatre quilos de caspa, i l’han deixat com un equip modern i simpàtic, l’han deixat com un equip del segle XXI i no com abans, que era un equip més propi de principis de segle XX i que encara jugaven en blanc i negre.

Que PRISA i Cuarto hagin estat els abanderats de l’espanyolitat durant aquests dies no és casual. L’espanyolitat fins ara només era patrimoni del PP, tan que fins i tot quasi s’havien apoderat de la bandera i de l’himne durant el carrusel de manifestacions de l’anterior legislatura. Aquest fet, el de l’apropiació, era vist amb preocupació per el PSOE i per el "gobierno de España", ja que aquest fet els deixava en una posició incomoda pel que fa al sector més nacionalista-autoritari de les seves bases, àlies sector Bono. La solució va ser que PRISA pogués fer el nacionalisme progre bo, és a dir, aquell nacionalisme progre que no és perifèric, aquell nacionalisme basat en la lengua común. I això ha fet.

Cuarto ha fet atractiu l’espanyolitat, Cuatro utilitzant l’euroCOPE ha fet modern i atraient el nacionalisme espanyol, Cuarto ha sabut fabricar certs connectors per fer que més o menys tothom es pugui sentir identificat amb la selecció espanyola. I aquest fet és perillós.

En aquests moments si es parla d’empatia nacional, es pot corroborar que la catalanitat baixa i l’espanyolitat puja, es pot comprovar que la catalanitat es vista com una cosa antiga i tronada, i en canvi l’espanyolitat és el símbol de la modernitat i del guaisme. I aquest és el problema.

España ha articulat en torn dels seus equips internacionals de seleccions tot un entorn mediàtic, de marketing, de promoció i de valors que la situen plenament en una posició còmode per el ciutadà mig espanyol, que ja estava còmode amb les anteriors seleccions "tronades" però ara s’hi senten millor, però també la situen còmode per el ciutadà mig català. Tot va començar amb la selecció de bàsquet i ara ho han traslladat a la de futbol.

Qui digui que els catalans barregen política i esport, la veritat és que no saben del que estan parlant. El pròxim cop que algú deixi anar una barbaritat com aquesta ni haurà prou en ensenyar tota l’euroCOPE de Cuatro i tot el que ha significat.
L’esport és la millor arma que tenen els ESTATS per reafirmar la condició nacional, per enfortir-la i per cohesionar un país entorn a una únic identitat nacional, i España per primer cop ho ha fet, i a més, ho ha fet molt i molt bé.

D’aquesta última reflexió en surten dues conclusions finals. Primer, pobre d’aquell espanyolista-unionista que digui que des de Catalunya s’utilitza l’esport per fer política. I segon, pobre d’aquell pretès nacionalista català que digui que primer s’ha d’enfortir la nació i després ja es buscarà l’estat propi, perquè s’ha demostrat de manera fefaent que només amb poders d’estat es pot fer nació, i l’euroCOPE n’és un exemple.

29 de juny de 2008

Personatge de la setmana: Antoni Bassas


Divendres va succeir el que era un secret a veus. Divendres vas dir que marxaves, divendres vas confirmar l’adéu. Divendres vas deixar quasi un milió d’orfes.

El Bassas plega, el Basses se’n va i amb ell marxa també el programa líder del país. El Bassas durant 14 anys, ha sabut fer una radio imparcial, independent, una radio en què tothom hi podia trobar el seu lloc, una radio que no agradava a cap polític, però que alhora agradava a tots, a tots menys al McCarthy unionista del PSC, àlies Joan Ferran.

El Bassas el vaig descobrir gràcies a L’Aquest Any Cent de TV3 sobre el centenari del Barça, programa que va fer que a casa se’l conegués com "el Barças", i també gràcies a les notícies d’esports de dos quarts de nou del matí, quan just abans d’anar cap a l’escola escoltava els apunts imprescindibles del dia.

A partir d’aquell moment el Bassas va passar a despertar-me al matí, amb el seu cèlebre "bon dia són les vuit" i així serà fins el 18 de juliol, en què ho farà per últim cop.
L’últim cop del "bon dia són les vuit", esperem que no sigui el final d’una radio entesa com a mitjà nacional, i passi a ser un agent regionalitzador i aculturitzador al servei, sempre esclavitzant, del sociatisme de caire unionista més descarnat.

Catalunya Radio va perdre el Basté i el Clapés també per incompatibilitats amb la direcció sobre com entendre el format dels programes, i la conseqüència, la seva marxa, ha estat letal per la Ràdio Nacional, ja que ha perdut el lideratge en diverses franges. Ara la nova direcció Culell-Sarsanedes ja ha perdut el "crack" de l’equip, ells sabran com suplir-lo.

Segur que allà on vagui, el Bassas, farà tot allò que sap, fer periodisme de qualitat. I allà on vagui, ens hi trobarà.

Tal i com ell va acabar L’Aquest Any Cent, llarga vida al Barças!

28 de juny de 2008

Corporativsme Unionista


La política fa estranys companys de llit. Sí, i no ho dic per el govern de la Generalitat de Catalunya, no, ho dic per el pacte Fernández. Nebrera al Partido Popular en Cataluña.

Aquesta setmana ha estat marcada per la possibilitat de què Alicia Sánchez Camacho s’erigís com a candidata de consens dins les files unionistes radicals, però sembla que l’actual President del PPaC no ho veia amb bons ulls. I al final, pataplam! Pacte entre l’antic règim i el sector renovador. Qui ho havia de dir.

No conec en absolut les famílies del PPaC però és estrany que precisament pactin dos corrents que en principi anaven per vies diferents.
Fernández Díaz representa el PP de sempre, el PP que procedeix d’Alianza Popular del criminal Fraga, el PP de F. Diáz és el PP de la crispació, és el PP anticatalà, és el PP que parlava espanyol al Parlament, és el PP del Vidalquadrisme, és el PP de les essències pàtries, espanyoles per suposat.
En canvi Nebrera es presentava per fer del PP un partit conservador-liberal, es presentava per fer del PP un partit normal. Nebrera fins i tot gosava introduir una via liberal cap al federalisme de l’estat, una via on Catalunya pogués respirar una mica més.

No fa gaire, ja em perdonareu la insistència, hi va haver el procés congressual a Esquerra Republicana, i els mitjans van estar dia rere dia atiant la por de la divisió, de la confrontació, de l’enfrontament, durant dies i dies d’Esquerra només se’n va dir que eren pocs i que es barallaven, durant dies i dies d’Esquerra no es va parar de repetir que tot eren divisions irreconciliables, i que s’estava quasi a l’escissió.

En canvi al PP, ningú en diu pas res. Es pren amb naturalitat que hi hagin diferents corrents i també, fins i tot amb alleujament, es parla del pacte Diáz-Nebreda.

D’això se’n diu tenir amics amb poder, d’això se’n diu corporativisme dependent, d’això se’n diu tenir amics Godó i Planeta

26 de juny de 2008

Referèndum i naftalina


Finalment el seny s’ha imposat i el referèndum proposat per el Lendakari Ibarretxe es podrà portar a terme. Avui el partit abertzale, EHAK, ha anunciat que un dels seus diputats votarà a favor de la consulta perquè consideren que ha de ser Espanya qui impedeixi que el poble basc pugui parlar.

El trajecte per fer possible el referèndum basc ha tingut moments molts complicats i difícils de superar, afortunadament però, per als qui creuen en la democràcia, el referèndum es podrà realitzar i el poble basc podrà parlar sobre què és el que realment vol per al seu futur.

D’aquí uns dies quan s’aprovi al Parlament definitivament la proposta de la lendekaritza s’iniciarà tot d’editorials de quasi tots els mitjans en contra del projecte. En diran que no és constitucional, que trenca el pacte de la Transició, que separa la societat basca… tot de sentències que l’únic que faran serà demostrar que l’estat espanyol és incapaç d’entendre que dins seu i conviuen diverses nacions, i que com a tal, tenen dret a expressar-se.

No cal dir que defensar que el poble, sigui quin sigui, pugui donar la seva opinió lliurament sempre és més desitjable que no pas que no ho pugui fer i que per tant la proposta de referèndum, considero, que és del tot lloable i defensable, és més, trobaria una absurditat i una contradicció flagrant que algú que s’autoanomeni demòcrata no defensi el dret dels pobles a opinar via referèndum.

Així doncs el poble basc opinarà. Però la iniciativa d’Ibarretxe no ha tingut la certesa de que tiraria endavant fins avui, i la pregunta és perquè no?
La resposta és simple. No hi ha hagut la certesa fins avui perquè l’esquerra abertzale no havia decantat el sentit del seu vot. I aquest és el problema.

Euskal Herria té un gran problema, i aquest problema és la incapacitat de l’esquerra abertzale de ser un moviment o un partit decent. L’esquerra abertzale fins que no es deslligui de la banda criminal que és ETA no aconseguirà superar la barrera dels 10 diputats, i si no fos per la brutalitat en què actua Espanya no aconseguirien la representació que tenen, perquè el seu projecte de país, d’estat basc no és definit. L’esquerra abertzale té un llarg camí per recorre i la seva força és molt necessària per el País Basc, ja que el PNV pot tornar a caure ràpidament en el regionalisme vassall d’Imaz, i per tant necessitarà algú que la torni a centrar. L’esquerra abertzale necessita un replantejament estratègic, l’esquerra abertzale ha d’evolucionar, no pot continuar sent l’altaveu d’uns "priats" que actualment només maten perquè no saben fer res més en la vida. L’esquerra abertzale ha de pensar si vol ser un Hamàs a la basca o si vol ser la punta de llança de l’independentisme democràtic com Esquerra Republicana.

L’esquerra abertzale manté un discurs passat, manté un discurs d’inicis del segle XX, un discurs que actualment no farà que creixi el sobiranisme en la societat basca. Aquest discurs antic, passat i amb olor de naftalina és el que ha estat a punt de fer fracassar la proposta de referèndum del Lendakari Ibarretxe.

Aquest fet és molt preocupant, perquè a nivell català ara s’està parlant sobre la possibilitat de què les CUP es puguin arribar a presentar en unes eleccions al Parlament de Catalunya. La CUP manté aquest discurs antic, passat i d’olor a naftalina que defensa l’esquerra abertzale.
Si la CUP arribés a treure, cosa improbable, algun(s) diputat(s) a les futures eleccions catalanes, es podria repetir la situació del País Basc a Catalunya, que la proposta de referèndum engegada per el Govern de la Generalitat depengués del(s) diputat(s) de la CUP, i que aquest actués més pensant en el suposat regionalisme de la proposta, ja que no inclouria un referèndum a nivell nacional, més que no pas en sentit de la responsabilitat històrica del moment.

Veurem com evoluciona aquesta intenció d’algun sector de l’independentisme extraparlamentari i naftàlic, però convindria tenir en compte que la divisió només ens fa més febles davant d’Espanya.

Mentrestant a Euskadi, ara que l’esquerra abertzale ha raonat, el poble basc pren la paraula.

25 de juny de 2008

Fem sentir la nostra veu


La societat catalana ja en té prou, ja no aguanta més, i quan això passa la societat es mou. Davant de les agressions i dels incompliments per part d'Espanya cap a Catalunya i cap al futur dels catalans i catalanes, només podem fer una cosa: Alçar la veu.

Per poder alçar la veu, però, calen plataformes on poder-ho fer. Avui té lloc al Teatre Nacional un acte d'unió ciutadana en defensa de la sobirania del poble català i en contra de l'intervencionisme del Tribunal Constitucional espanyol.

Un altre acte essencial per la defensa de la sobirania nacional, serà l'Acampada Jove que és l'altaveu més potent que té el jovent demòcrata i independentista per fer sentir la seva veu.







L'Acampada Jove és el lloc de trobada de milers de joves desacomplexats que volen viure la independència i que no volen esperar, l'Acampada Jove significa llibertat i esperança, esperança per viure un futur millor, un futur per viure la independència.

Avui al Teatre Nacional, i al Juliol a l'Acampada Jove, fem sentir la nostra veu alta i clara, com un sol home: El que el poble de Catalunya aprova, ningú té dret a retallar-ho!

24 de juny de 2008

Sant Joan. Diada Nacional


Avui és 24 de Juny, avui és Sant Joan, per tant avui és la Diada Nacional dels Països Catalans.

Avui és la Diada Nacional d’una nació adormida, d’una nació que no te consciència de ser-ne. Avui és la Diada Nacional d’una nació que té problemes a l’hora de mostrar-se, que té problemes a l’hora de reivindicar-se, que té problemes a l’hora de parlar, que té problemes a l’hora de sentir-se, avui és la Diada Nacional d’una nació amb molts problemes.

Els Països Catalans es troben des de fa segles partits per totes les trifulgues frontereres que tant Espanya com França han estat capaces d’articular, els Països Catalans des de fa segles que pateixen un intent de genocidi cultural per part dels estats opressors que sembla que amb aquesta opressió recuperin el tremp perdut dels seus fallits i derrotats imperis.

Els Països Catalans avui són una utopia, una gran utopia, segurament la més gran de totes.

Avui tant sols podem imaginar tot el que es podria articular entorn d’uns Països Catalans lliures i independents al si de la Unió Europea. Aquest estat podria ben ser la potència més forta de l’arc mediterrani, aquest Estat dels Països Catalans podria convertir-se en una potència regional capaç de liderar el sud d’Europa.

La potencialitat d’aquest futur estat és innegable. Ja sigui econòmicament, culturalment, esportivament, políticament o tant sols fent ús de geoestratègia, els Països Catalans podrien convertir-se en un dels motors d’Europa i ser un dels estats més avançats del món.

Avui però, encara no podem celebrar plenament la Diada Nacional, avui encara no podem començar a caminar cap a aquesta nova futura realitat. Primer s’han de fer i refer moltes coses, la independència del principat, més presència de les forces democràtiques i independentistes a les Illes i al País Valencià… Queda molt per fer, però si ho fem, si ho aconseguim, valdrà la pena haver lluitat i haver resistit tants anys.

Mentrestant, seguirem gaudint d’aquesta nit de foc, llums i colors, mentrestant seguirem gaudint d’aquesta nit de revetlla, coca, cava i coets, mentrestant seguirem gaudint de d’aquesta nit màgica de Sant Joan, la nit de la Diada Nacional.

23 de juny de 2008

Catalans: l'aznarisme no ha mort


No sé si es greu o si és bo, o si és preocupant o què, però començo a constatar que no veig les coses com des dels mitjans de comunicació les pinten, les transmeten i les expliquen.

Fa una setmana ja vaig escriure la meva visió, partidista ho reconec però és com ho veig, del resultat del Congrés d’Esquerra i de la visió malintencionada que creia que en feien els mitjans, ara una setmana desprès no puc evitar fer la mateixa reflexió amb els resultats d’un altre Congrés.

Aquest cap de setmana passat s’ha celebrat a la part sud del país, concretament a València, el Congrés del Partido Popular. Aquest Congrés havia de ser el de l’enterrament públic de Rajoy o el de l’aznarisme, i segons diferent premsa ha sigut l’enterrament d’aquest últim. Aquest Congrés també ha significat, segons els mitjans, l’entronització de Rajoy com a nou líder amb un ampli suport. No comparteixo aquesta visió.

Primerament hauríem de clarificar què és l’aznarisme. L’aznarisme només són diverses cares de diversos dirigents del PP? L’ aznarisme és només una determinada manera de fer política? O l’aznarisme també, i sobretot, és una determinada acció política?
En la meva humil opinió l’azanrisme és més aviat una determinada acció política, més que no pas les cares o les formes de dur-la a terme.

És cert tot i així que el qui i el com influeixen a l’hora de determinar polítiques, però escoltant els discursos dels nous líders populars es pot observar que la línia de flotació segueix sent la mateixa. El que si és cert és que les cares han canviat, han passat de l’Acebes a la De Cospedal, també és cert que les formes han canviat, la manera de parlar és diferent, però el discurs, el què, és el mateix.
En el primer discurs com a Secretaria General del PP, De Cospedal va carregar de manera duríssima contra el Govern de la Generalitat, durant tot el Congrés els atacs contra Catalunya han estat constants. Això és el nou PP de Rajoy?

És veritat, també, que s’ha introduït algunes modificacions i alguns matisos en el discurs popular, però en essència segueix sent el mateix. Rajoy parla d’entesa amb els partits regionalistes de l’estat (PNV i CiU), Rajoy parla de nou discurs per fer-lo extensible a la totalitat de l’estat espanyol, Rajoy i Sirera parlen d’una nova i major sensibilitat popular cap a Catalunya, però no retiren el recurs contra l’Estatut al TC, i a més, tenen com a Portaveu parlamentària al Congrés dels Diputats a la responsable de la redacció d’aquest recurs, Soraya Sáenz de Santamaria.

La nova direcció hi ha com a representants del PP a Catalunya els il·lustríssims dirigents d’"Alianza Popular de los siete magnificos" els germans Fernández Díaz o l’encara més il·lustre Alejo Vidal Quadras, responsable de què Pepe Rubianes estigui pendent de judici per ultratge a la "nación española".

Potser el PP ha canviat de cares i de formes, però el discurs segueix sent el mateix. El discurs del PP segueix sent de confrontació contra Catalunya, segueix sent corrosiu, segueix sent totalitari. O estàs amb ells o ets un potencial terrorista anti espanyol que segur que has pensat com deixar sense pares a la filla de Rajoy.

Sento portar la contrària a gent que segur que en sap molt, sobretot els que estan a sou dels Gurps Godó i Planeta, però senyors deixen-me dir una cosa:
"catalans, l’aznarisme no ha mort".

22 de juny de 2008

Personatge de la setmana: Josep Guardiola


Josep Guradiola ha tornat. Dimarts passat va ser presentat com a nou entrenador del Barça el qui va ser capità del primer equip, el qui va aixecar la primera Champions. Dimarts va ser presentat com a nou entrenador del Barça, el noi de Santpedor.

El Barça ha tancat un cicle, un cicle triomfant, però que ha acabat amb una decadència absoluta. El cercle virtuós del 2003 s’ha esfumant en un obrir i tancar d’ulls, això si, en aquest obrir i tancar d’ulls els resultats han estat molt bons.

Ara, desprès d’una davallada important, toca aixecar el cap i dir ben alt i ben clar que "som el Barça, i que mai no hem marxat!". Som el Barça i com a tal aspirem a tot, som el Barça i mai no hem marxat, per tant que tothom es prepari. El Barça de Guardiola, recuperarà els valors de l’esforç, de sacrifici, d’entrega, de lluita, en definitiva, els valors d’equip.

Guardiola torna al Barça en un moment complicat, difícil, però les persones grans, les que marquen època, arribin al moment que arribin saben demostrar la seva vàlua. I Guardiola ho sabrà fer.

Recordo perfectament el dia que el Pep va dir que marxava del Barça. Ho vaig saber per la radio a la Nou, tornant en cotxe d’unes vacances de setmana santa amb els cosins. El que també estic segur que recordaré, és el que estava fent el dia en què el Pep va tornar a casa.

21 de juny de 2008

Qui defensa al català?


Un dels debats que més paraules, tertúlies, debats i discussions va generar en l’anterior legislatura, i continua fent-ho ara és la definició del que és o no nació. Tenia 16 anys quan vaig aprendre realment la definició de nació. La definició de nació que practico, i predico, és la que apareixia al llibre de quart d’ESO del meu Institut.

La definició deia així "el terme nació es refereix a un conjunt d’homes i dones units per una sèrie d’elements comuns com ara la història, la llengua, les tradicions, la religió, el dret i que tenen la voluntat d’autogovernar-se".

Aquesta definició de nació és simple i pot ser àmpliament compartida per a tothom, per tant sí s’apliqués al nostre país, la definició hi quadra perfectament. Un dels elements que indica el fet de considerar, o no, una col·lectivitat com a nació és la llengua.

La llengua és un dels elements bàsics per la consolidació de qualsevol nació, i el català per Catalunya i els Països Catalans, també ho és. Últimament, sembla que diferents sectors, ja siguin empresarials o intel·lectuals, han posat el seu punt de mira en contra de la llengua pròpia de més de 12 milions de ciutadans del món.

Fa algunes setmanes el directors de la segona aerolinia alemanya, Air Berlín, publicava en la revista de l’empresa un article carregant en contra del català i acusava al govern balear, d’imposar la llengua catalana i d’arraconar la llengua espanyola de la societat. Aquest fet és una mentida garrafal, però el text seguia dient a mode d’exabruptes tot d’insults cap al català i als seus parlants titllant-los d’antics medievalistes.
Aquest fet no cal dir va rebre la resposta oportuna per part de la població, milers i milers de cartes i mails van inundar les centraletes d’aquesta companyia tant desinformada. La resposta també va tenir resposta de la companyia. La resposta va ser la de denunciar al dirigent d’Esquerra Joan Puig per haver publicat un post al seu bloc anomenat "Air Goebbels". Cal dir que els primers que van demanar que es denunciés al dirigent republicà, va ser tota la tropa de la brunete nacionalcatòlica de Madrid.

L’atac de la companya alemanya no ha estat l’últim atac a la llengua que s’ha patit recentment. Fa pocs dies es va saber que l’Acadèmia de la llengua francesa demanava que s’eliminés la modificació de la Constitució d’aquest país que feia referència a les llengües minoritàries. Aquesta modificació deia que les llengües dites "regionals" també formaven part del patrimoni de la nació francesa, fet que l’Acadèmia ha considerat que atacava als fonaments de la gran nació gal·la.

Aquests fets, com no podria ser d'altra manera, han comptat amb la resposta de rebuig contundent per part de governs, d’institucions i d’entitats que defensen la llengua catalana. Ara bé, la pregunta que ens hauríem de fer tots plegats i sobretot aquells han rebutjat aquestes situacions, és si amb un estat que tingués el català com a llengua oficial, aquestes mostres de menyspreu i d’humiliació serien possibles.

Algú s’imagina que una empresa es rigui a la cara dels holandesos menyspreant la seva llengua? O dels valons? Oi que no? Doncs aquesta és la resposta que hauriem, i haurem, de donar.

Un Estat per defensar la nostra llengua. Un Estat que ens defensi. Un Estat nostre. L’Estat Català del futur, que ja s’acosta.

19 de juny de 2008

Puzzle imaginari

Una de les idees que va centrar el Congrés Nacional d’Esquerra Republicana va ser la de qui havia de liderar el projecte independentista i de progrés que encara el partit de Macià i Companys. Els militants en el procés d’elecció interna del 7 de juny, van elegir Joan Puigcercós i Joan Ridao per pilotar-lo, així com també a Carmel Mòdol, Eduard López i Alba Castellví durant el plenari del Congrés de dissabte 14.

Durant tot aquest període, hi ha hagut molt temps per pensar quin líder d’Esquerra podria desenvolupar millor les diferents funcions que qualsevol partit ha de cobrir, ja siguin orgàniques, electorals o representatives. Així que, durant algun trajecte cap a Barcelona, més o menys he esbossat un puzzle de com podria Esquerra maximitzar el seu capital humà, que com deia la candidatura guanyadora, és el millor capital del què disposa Esquerra Republicana.

Primerament em centraré amb els càrrecs del partit. Com a President del partit hi situaria Joan Puigcercós, una persona que es coneix perfectament i de primera mà el partit, però que a la vegada podria, i podrà, defensar de manera clara l’ideari d’Esquerra basat en la democràcia, el republicanisme social, en l’esquerranisme i en l’independentisme.

Com a Secretari General hi posaria el candidat més preparat que es va presentar en les eleccions internes, Uriel Bertran. Bertran significa renovació, significa ambició i significa modernització, uns trets bàsics que sumats als coneixements del partit que té, el posicionen com la persona més preparada per agafar les regnes internes del partit. Bertran és capaç de liderar l’estructura de les secretaries i de les sectorials per fer-les funcionar de manera que puguin dotar al partit de posicionaments clars i que siguin òrgans que ajudin a treballar per tal d’aconseguir els objectius de l’organització.

Deixant de banda els elements interns, centrem-nos en els electorals. L’estructura que ha quedat desprès del Congrés, és que els líders del partit no poden ser a l’executiu de la Generalitat. Per tant és obvi que Puigcercós no hi seria, això no obstant no impedeix que no sigui el candidat a President de la Generalitat. Crec que Esquerra necessita un canvi de cartell electoral i crec, que la persona més capacitada per fer-ho és sens dubte Joan Puigcercós.

En cas que Esquerra entrés a formar part d’un hipotètic govern on no es fos la primera força política, les persones més indicades per fer la tasca de màxim representant en aquest govern serien o Anna Simó o Rafel Niubó. Els dos, representen rigor, treball i dedicació, mesures imprescindibles per a l’acció governamental d’un partit seriós i ètic com Esquerra.
També com a tasca representativa, i si la situació ho permet, Ernest Benach hauria de continuar sent el President del Parlament, ja que amb la seva tasca ha contribuït a modernitzar aquesta institució i alhora a apropar-la a la població.

Les eleccions a la Generalitat són les més importants per un partit nacional com Esquerra, tot i així considero que a les eleccions espanyoles s’hauria de fer un esforç per tal de tensar la corda democràtica amb l’Estat Espanyol. A Madrid s’hi hauria d’enviar un perfil diferent a l’actual, un perfil més contundent. Crec que la llista de Madrid l’hauria d’encapçalar Joan Carretero.
Carretero ha demostrat en aquesta campanya que és una persona de principis i que no té por de barallar-se amb qui sigui. Carretero és d’aquelles persones que a Madrid fan por, és d’aquelles persones que a Madrid temen, perquè no és d’aquells que professen un verb patriòtic buit i inflat, com tants anys a passat amb algun partit, sinó que Carretero sap fer política amb les paraules justes, el bon to i els bons arguments. Seguin Carretero en la llista per Barcelona, hi podrien anar dues persones que el podrien complementar molt bé. Per una banda l’actual cap de llista Joan Ridao, ja que els seus coneixements jurídics sempre són de gran utilitat, i per l’altre Elisenda Paluzie, ja que Esquerra ha de mantenir un gran discurs en el tema econòmic i de finançament.

Les altres eleccions que quedarien per cobrir les reservaria per una persona que amb la seva tasca en matèria d’afers exteriors s’està guanyant un gran respecte a nivell internacional. Josep Lluís Carod-Rovira seia la persona indicada per encapçalar amb èxit el cartell electoral per el Parlament Europeu. Carod està fent una gran tasca en relacions internacionals i la podria continuar fent, i potser sense tants lligams, com a líder parlamentari d’un grup al Parlament Europeu format per els eurodiputats dels partits catalans o dels independentistes europeus.
Carod a més, es podria fer càrrec de la direcció d’una gran fundació encarregada de proveir al partit en noves idees i nous horitzons. Per tant Esquerra aprofitaria els dos grans punts de Carod, el míting i relacions internacionals, i per altra banda tot el tema ideològic, àmbits en els quals Carod destaca.

Aquest és el puzzle que em va venir al cap en un d’aquests interminables trajectes d’anada i tornada entre Vilafranca i Barcelona. Estaria bé no?

18 de juny de 2008

Josep Carreras i l'Eurocopa


Què tenen en comú l’Eurocopa i Josep Carreras? Aparentment res, però només aparentment.

Des del 7 de Juny es disputa a Àustria i Suïssa l’Eurocopa de futbol. Durant aquests dies ja s’ha pogut veure diverses seleccions que han despuntat en el torneig. Holanda i Portugal han estat les grans seleccions fins al moment, unes seleccions que han practicat un futbol vistós i directe i amb uns jugadors de primer nivell.

Holanda i Portugal han estat les dues grans seleccions, tot i que tampoc s’hauria de descartar Croàcia i Alemanya que també han donat les seves credencials per poder optar al títol. I Espanya? Doncs Espanya com sempre viu dins en la seva bombolla d’èxit. Tota la gran classe periodística espanyola es veuen ja aixecant la copa de campions. Espanya, això no es pot negar, està jugant bé. Espanya està fent un futbol correcte i fins i tot a voltes, atractiu i tot.

El joc d’Espanya agradarà més o menys depenent de qui es pregunti. Si es pregunta a algú acostumat a un futbol vistós i agradable, doncs el joc espanyol no serà gran cosa, ara bé, si es pregunta a algú que està acostumat veure un futbol pèssim, doncs Espanya està brodant un joc espectacular.

Què té a veure el joc d’Espanya amb Josep Carreras? Aparentment res, però només aparentment.

Fa uns dies desprès d’un concert, una agència de noticies italiana, va preguntar al tenor català si li il·lusionava el joc d’Espanya a l’Eurocopa. Carreras li va dir que si, però que el que realment li faria il·lusió, seria que Catalunya pogués jugar algun dia també l’Eurocopa.

La veritat és que no conec l’adscripció nacional de Carreras, però el que si es pot extreure és que cada cop les tesis independentistes són més majoritàries. Les seleccions nacionals tenen el suport del 72% de la població catalana segons les últimes enquestes, el concert econòmic el 90% i la independència plena ja el 36%.

No sé si Catalunya trigarà molt o poc a aconseguir la llibertat, però el que si tinc clar és que ho farà.
Cada cop queda més clar que amb Espanya hi ha poca cosa a fer, cada cop queda clar que Espanya és un fre per Catalunya i per els catalans. En els últims tres anys l’independentisme ha crescut sobretot per els errors de Madrid/Espanya, ara només cal esperar que des del país s’iniciï un nou impuls cap a la realització d’aquest projecte perquè ja no tingui aturador.

Aquest projecte doncs cada cop haurà de comptar amb més complicitats, amb complicitats tant del món de l’star sistem com de la gent de carrer. Tots els punts en què conflueix la voluntat independentista (seleccions, concert econòmic…) cada cop tenen més transversalitat entre la població catalana, i cada cop més majoritàries.

Mentre no arriba, però, continuarem animant qualsevol que jugui contra Espanya. Ara toca Itàlia.

17 de juny de 2008

Laporta, el President


Encara no és segur però és més que probable que el dia 6 de Juliol els socis dels Futbol Club Barcelona siguin cridats a les urnes per votar a favor o en contra la moció de censura a la junta del President Laporta.

Els impulsors de la moció esgrimeixen com a raons de pes per presentar-la que els últims dos anys el Barça no ha guanyat cap títol i que el President ha donat mala imatge institucional del club.
Anem a pams.

La majoria dels anys de la història del club, el Barça no ha guanyat cap títol, és a partir dels 90 que l’equip es transforma en una màquina de guanyar metall, no abans. Abans érem un equip al que podríem anomenar un equip "quasi", ja que sempre "quasi" guanyàvem. És a partir dels 90 quan el Barça guanya de manera seguida, és a partir dels 90 quan el Barça guanya la majoria dels títols de lliga, és a partir dels 90 quan el Barça es converteix en referent, és a partir dels 90 quan el Barça passa del "quasi" al "guanyar".

El Barça en els 90 es transforma de manera clara en un equip modern, però com tot en aquesta vida, al cap de molts anys, els cicles s’acaben i llavors venen les preses per canviar, o no. Això és el que va passar al Barça. El Barça triomfant de Nuñez no va canviar, va seguir igual. Desprès del Nuñez va venir el Gaspart, un desastre. La veritat, en tres anys l’única alegria que es va tenir va ser la xilena magestuosa de Rivaldo contra el València en aquella última jornada d’infart. A part d’aquest fet, tot negre.

I desprès d’allò, van venir unes eleccions, unes eleccions que havien de ser les que havien de marcar el punt d’inflexió per el futur del club, i clar és que ho van fer. Tot semblava preparat perquè el candidat de l’stablishment, Lluís Bassat, fos el nou President, però l’onada d’aire fresc de Laporta s’ho va endur tot. Laporta amb el seu cercle virtuós va aconseguir majoria absoluta i ser el President més votat de la història. Tot però no eren flors i violes.

La junta i el President Laporta es van trobar un panorama espantós. Un dèficit galopant, un equip endormiscat i que havia oblidat que les cames serveixen, també, per jugar a futbol, una estructura de club basada en el segle XX, i no en la nova era de la globalització, unes instal·lacions passades….

Laporta i la seva junta van posar-hi remei. En tant sols un any van fer endreça, en tant sols un any van encarrilar la situació cap a un punt de partida favorable, en tant sols un any es va posar el club en una situació que permetia tractar-se de tu a tu amb els grans d’Europa.
Laporta en cinc anys de presidència ha complert els punts pels quals els socis el van escollir.

Primerament, tornar el Barça en primera línia mediàtica mundial. Aquest fet és innegable. Ja des dels èxits esportius, com des dels acords comercials i de patrocini que ha firmat el Barça. Tots aquests fets han portat al Barça a ser altre cop portada i a ser un dels clubs més envejats i admirats del món. Laporta va entrar al 2003 i el Barça facturava poc més de 160 milions d’euros, aquesta temporada que comença el 30 de juny, el Barça en facturarà prop de 400. Quan Laporta va entrar al 2003 el Barça en prou feines sortia als mitjans mundials, poc desprès s'entrevistava al President per la CNN.

El segon objectiu era fer un equip per tornar a guanyar. Aquest punt ha estat complert abundantment. El Barça en cinc anys ha guanyat dues lligues, una Champions i dues supercopes d’Espanya. Per no comptar els títols de les seccions. El Barça de Laporta ha guanyat més que el dels últims anys del Nuñez i els del Gaspart amb la meitat de temps. Incontestable.

El tercer punt era retornar al Barça els seus valors fundacionals i històrics, uns valors que durant l’època nuñista i la del post-nuñisme es van amagar i quasi desaparèixer, per voluntat expressa dels dirigents amics del Fraga.
Laporta ha retornat al Barça el valor de catalanitat, el valors del més que un club, el valor de l’esportivitat… Laporta ha sabut dotar al Barça d’un discurs inclusiu de base catalanista, ha sabut fer un catalanisme integrador, un catalanisme de suma. La senyera, l’himne i les proclames han estat els elements distintius d’aquesta política, però també s’ha fet feina per darrera, com per exemple per la campanya "el català a la taula" o campanyes per fer que els empleats del club aprenguessin la llengua del país.

Dels punts claus del projecte Laporta, tots s’han dut a la pràctica. Tots.

El Barça d’avui és millor que el d’ahir, el Barça d’avui és millor que el del 2003, el Barça d’avui és un exemple a seguir. I el President Laporta és el responsable de què això sigui així, i qui ho negui menteix.

El President Laporta mereix continuar els dos anys que encara té de mandat, Laporta ho mereix, però el Barça també.

Com va dir el President diumenge en una trobada de penyes: "Visca el Barça, i Visca Catalunya Lliure!"

16 de juny de 2008

Reflexions després del Congrés


Durant aquests dies tota la intel·lectualitat opinadora del país ha estat esbudellant-se sobre la situació d’Esquerra, qualificant-la com la pitjor de les situacions possibles i com el més forts dels mals per al país.

Diuen que Esquerra està dividida, diuen que s’ha tancat el Congrés Nacional en fals, diuen que ha sigut un desastre… Del Congrés el que més n’han elevat aquesta intel·lectualitat opinadora i els mitjans en massa, és que Xavier Vendrell no ha sigut votat per la militància. La veritat és que aquest fet posa al seu just lloc als mitjans de comunicació que, emmanillats per als seus amos espanyols, han elevat el fet d’anècdota a fet transcendental.
Divendres escrivia sobre "els grans amics de la premsa" i ho focalitzava amb el "Juan" de El Periòdico, però avui es pot estendre a tots els pretesos periodistes que omplen amb la seva bilis anti-Esquerra les pàgines dels rotatius espanyols escrits a Catalunya.
Convindria fer algunes puntualitzacions del Congrés.

Primer, cal dir que la Ponència política estratègica va ser votada per la immensa majoria dels militants. Una Ponència que és realment ambiciosa, una Ponència que és forta, una Ponència que marca què s’ha de fer en cas que es retalli l’Estatut al Tribunal Constitucional. Una Ponència que dóna força a la llei de consultes popular i que s’ha d’aprovar en aquesta legislatura, una Ponència que marca divisió de càrrecs del partit i del govern. Una Ponència que marcarà el futur d’Esquerra, i el futur del país.

En segon lloc dir que el Congrés va servir per consolidar nous lideratges, de nous dirigents. Joan Carretero va estar realment brillant. Carretero va fer un discurs d’unitat, de cohesió. Va fer un discurs de líder, sí de líder, perquè a Esquerra fan falta molts líders i Carretero n’és i n’ha de ser un. Un altre líder que Dissabte va fer un cop de força i de coherència política va ser Uriel Bertran. Bertran va presentar les esmenes que reforçaven el seu projecte, i en va guanyar 3 de 4. Genial. Gràcies a aquestes esmenes, la Ponència és més forta i més ambiciosa. Uriel va fer un discurs valent, d’acceptació dels resultats, però alhora, de voluntat de sumar i d’aportar el seu capital i la seva il·lusió al servei del partit. L’altre gran líder que es va consagrar Dissabte va ser l’Hèctor Lòpez Bofill. L’Hector va fer un discurs brillant, defensant una esmena que la Comissió redactora va haver d’assumir íntegrament el seu text. L’Hèctor va fer un discurs apoteòsic, tant que ja hi ha un grup al Facebook que en reclama que es pengi al Youtube.
Esquerra creix, Esquerra avança, tot i alguns punts negres.

El punt negatiu del Congrés va ser l’executiva. L’executiva no va poder ser unitària. L’executiva només serà del sector Puigcercós. Aquest punt però té un punt positiu. Per fi s’han acabat les quotes. Per fi l’executiva té un mandat, té un fil polític a seguir. Ara ja no serà avui cap amunt i demà cap avall, ara serà anem cap amunt.
D’aquí un any la Direcció es va comprometre a portar al Congrés Extraodinari una nova proposta d’executiva nacional unitària.

El Congrés segurament no va acabar de ser el rellançament que tots esperàvem, però del que podem estar orgullosos és que en el Congrés no hi va haver sang ni molt menys. Esquerra va fer bé el Congrés, però no el va brodar.
Esquerra ara ha d’avançar, Esquerra ara ha d’aplicar la Ponència, Esquerra ara ha de continuar buscant la unitat, Esquerra ara ha de convèncer.

Esquerra té davant seu el difícil camí cap a l’alliberament nacional del país, Esquerra continua tenint obstacles davant. Esperem que el Congrés de Dissabte almenys n’hagi pogut eliminar alguns.

Personatge de la setmana: Xavier Vendrell


Xavier Vendrell no continuarà a l’executiva Nacional d’esquerra Republicana de Catalunya, perquè així ho va decidir la militància.

Aquest fet em va produir diverses sensacions alhora. Per una banda es va fer caure una persona que públicament no té gaire bona imatge i més aviat resta que no pas suma. Per altre també és remarcable que es va fer caure la persona que controla l’aparell, un aparell que ha estat una peça clau en la campanya de les eleccions internes.

Per altra banda, cal agrair tota la feina que ha fet Vendrell durant aquests 12 anys sobretot en estructuració i musculació del partit. Concretament, i més personal, no puc fer més que agrair a Xavier Vendrell tota l’ajuda que va donar a la Secció Local de Vilafranca durant tots aquests anys, sobretot desprès de què es renovés de dalt a baix el partit a Vilafranca.

Sempre tindré gravat al cap aquell dia de tardor en què s’iniciava la campanya de les catalanes del 2006 i l’executiva de Vilafranca dimitia en bloc. Al cap de pocs dies Vendrell va venir a la vila per adjurar-nos a penjar pancartes.
Vendrell s’estima el partit i li ha donat tot el que pot, i estic segur que des d’on pugui ho continuarà fent.

Ara només li puc dir que gràcies per tot i que fins aviat!

13 de juny de 2008

Els grans amics de la premsa

Els mitjans de comunicació tenen en la nostra societat una importància cabdal, podríem dir que quasi són imprescindibles. Aquesta dependència envers als mitjans té aspectes positius, però també de negatius, ja que poden donar un tipus d’informació parcial o encarada cap a un objectiu concret allunyat de la informació precisa i verídica que en principi qualsevol periodista que no s’hagi venut la dignitat professional i personal hauria de buscar. No, no ho dic per certa premsa comarcal, ho dic en relació a certa premsa zetista durant el procés d’eleccions internes d’Esquerra.

Durant l’última setmana abans de la votació, cert personatge escrivia pràcticament cada dia sobre Esquerra i apuntava que el partit havia de triar entre dos models, el de Macià i el de Companys.
Aquest il·lustre periodista, que de cop i volta ha passat de dir-se "Juan" a Joan, posava una línia entre l’acció de Macià i la de Companys titllant la del primer com la "governamental" i la segona com "l’emocional". El Juan deia que la primera era la del 17 d’Abril del 32, quan Macià va cedir la República per la Generalitat i que la segona era la del 6 d’Octubre del 34. El Juan deia que la primera era la racional i la segona la irracional, el Juan deia que la primera era la de la responsabilitat i la segona la de la irresponsabilitat, i així vegades i vegades. En la primera línia hi encasellava Puigcercós i Benach, i en l’altre Carretero i Bertran.

Primerament, ja té conya que una persona que no s’ha preocupat mai per la llengua pròpia ni per el país fins el dia en què li va perillar la feina s’ompli la boca parlant de Macià i de Companys.
Segon, sí es parla de Macià i Companys que se’n parli correctament. Macià és el responsable, molt bé, però Macià també és l’insurrecte de Prats de Molló.
Tercer, una persona que està a sou de la dependència baixllobregatina i que per tant el país li importa tant com l’últim resultat de la selecció de Togo, es preocupi tant del futur de l’independentisme no deixa més que sospitar.
Quart, una persona que voldria Esquerra acabada i marginal, no cal que faci veure que li importa gaire el seu futur.
I cinc, sembla que està de moda per part d’alguns partits, parlar dels referents històrics d’Esquerra. El problema és que quan els que treballen incansablement perquè els catalans segueixin sotmesos i emmanillats a Espanya en parlen ho fan tot transformant la seva història, els seus principis, els seus valors i els seus actes, cosa totalment intolerable.

D’aquestes utilitzacions barroeres de personatges històrics i de mites nacionals, durant la pèssima campanya de l’encara més pèssim Estatut, tant CiU com el PSC, es van omplir la boca dient que Macià va votar que sí a l’Estatut del 32, i afegien tant contents que també hagués votat a favor del de La Moncloa. Dir aquesta afirmació és un disbarat tant gran com dir que demà serem independents.

Els mitjans de comunicació són necessaris i evidentment han de tenir tota la llibertat per publicar el que creguin, però els mitjans haurien de fer el possible per poder ser mitjans allunyats de les òrbites dels partits, ja que sinó per culpa d’uns quants periodistes venuts, s’està pervertint un mitjà i una professió.

11 de juny de 2008

"Apoyaré"

El dia 8 de juny finalitzava la data de l’últim "apoyaré". L’últim apoyaré feia referència a les balances fiscals, balances que Zapatero s’havia compromés a fer públiques el dia 8 de juny.

La veritat és que ja no se sap per on agafar tanta mentida i manipulació, la veritat és que ja no se sap què contestar i es molt greu que ja no es prengui seriosament a un President de govern, degut a les mentides, una darrera l’altra, que ha anat escopint.

Segurament la primera, la de l’estatut, ho va dir perquè pensava que podria donar suport a l’estatut del Parlament català, però obviava que "España" és "mucha España" i que amb les coses importants no s’hi juga. Tot i així, i veien que la jugada li va sortir bé, el senyor Zapatero es veu que li ha agafat gust a això de mentir i aixecar el pèl als catalans, aquells pobres que no fan més que pagar els ordinadors dels nens extremenys i les autovies sense peatge dels andalusos. Zapatero es veu amb cor, altre cop, d’humiliar a tot un poble amb una mentida més, amb un altre insult més, amb un altre cop de puny als morros, i ja en van molts.

Les balances igual que el finançament, sense comptar la retallada de l’estatut, seran les noves bufetades a Catalunya que el gran farsant té preparades. Amb les balances jugarà a allargar-les tant com pugui, i amb el finançament doncs el de sempre, a pagar i a callar.

Aquest és el tracte del "gobierno de españa" cap a Catalunya, aquest "gobierno amigo" ens està ensorrant en la misèria més absoluta. Catalunya en trenta anys ha perdut posicions en rànquings, ha perdut riquesa nacional i personal, ha perdut capacitat de producció, ha perdut atracció per les inversions, i això ha passat davant dels nostres nassos. Catalunya ha de reaccionar, Catalunya ha de mirar, d’una vegada per totes, per als seus interessos i prou. Catalunya ha de lluitar per ella sola i deixar la motxilla asfixiant d’España per un altre. Catalumya s’ha de preucupar per la seva gent, per als més de 7 milions i mig de persones que viuen a Catalunya i que mereixen una xarxa de rodalies d’un país de primera i no aquestes vies que tenim tercermundistes, mereixen uns serveis de qualitat i que no estiguin col·lapsats, mereixen poder anar a qualsevol lloc del món sense haver de fer escala a una altra capital europea, mereixen unes xarxes de carreteres decents i no les que hi ha actualment, mereixen en definitiva, un país millor.

Però aquest país no hi pot ser mentre els "apoyaré" de torn continuïn humiliant als catalans i catalanes d’aquesta manera tan "progre" i "guay", aquest país no hi podrà ser mentre España segueixi robant els diners catalans, aquest país no hi podrà ser mentre no hi hagi democràcia.

Perquè algú pot afirmar sense por a cremar-se que al Regne d’Espanya hi ha absolutament democràcia? Hi ha democràcia en un estat on per llei s’empresona a qui despengui una bandera espanyola? Hi ha democràcia en un estat on per llei es tanquen diaris? Hi ha democràcia en un estat on per llei es pot posar a la presó un President d’un govern legítim i legal per convocar un referèndum?

Això sí, hi ha algú que segueix amb la cantarella insuportable de sempre "apoyaré, apoyaré, apoyaré…"

10 de juny de 2008

Finestra Oberta: Podemos?

A partir d'avui començo una nova secció anomenada Finestra Oberta, on de tant en tant, diversa gent publicarà un post sobre un determinat tema. Finestra Oberta pretén ser un punt de vista diferent a la línia editorial del bloc. Finestra Oberta pretén ser una mirada diferent de la realitat, una finestra oberta a tu.

Avui, debuta La Roja, "la selección de todos, una selección de 40 millones de espectadores"… i més sinònims i burrades que es podrien dir.

Després d’observar la gran imatge donada per La Roja en els seus dos amistosos davant rivals de talla mundial com Perú i Estats Units, cal dir que la meva visió inicial sobre la Selecció encara era massa optimista.
Jo era un optimista perquè creia que Espanya cauria estrepitosament a quarts de final. Ara, crec que no passarà ni la primera fase.

Aragonés pot estar content del gran nivell de joc que exhibeix l’equip. El Zapatones és únic ja que cap entrenador és capaç de denigrar de tal manera a dos grans jugadors com Torres i Cesc.
El senyor del "y tal" està obsessionat a demostrar dia darrere a dia que el càrrec de seleccionador li queda molt gran. Està demostrant que no hi ha ningú millor que ell per desaprofitar un dels millors planters que ha tingut Espanya.
La possessió de la pilota i el "tiki-taka" no es tradueixen en ocasions de gol. El senyor del "y tal" està al capdavant d’un grup sense ànima, esperit combatiu, garra ni lluita.
Espanya és un Estat futbolístic per excel·lència. Durant 40 anys, La Roja no ha fet altra cosa que decepcionar als seus fidels seguidors cada 2 anys.

I quan es viu en un país on hi ha persones que no s’hi senten a gust de pertànyer, el paper desastrós que Espanya sempre duu a terme en competicions internacionals, encara suposa un motiu més per tal de buscar l’oficialitat de les seleccions que ells perceben com a nacionals.
I corruptes com, per exemple, el president de la Federació Espanyola, Ángel María Villar, contribueixen a enfortir les sensibilitats perifèriques degut a la manca de respecte de Villar envers territoris com Catalunya.

En definitiva, Espanya s’ha de dir que disposa d’equip per guanyar a Rússia i molt més. La qüestió radica en si es pot ser optimista davant el panorama actual que ofereix "el Sabio". Espero que ningú ens vengui més motos ni els jugadors ni l’entrenador del IMSERSO.

Espero que l’únic que tracti d’enganyar-nos sigui Cuatro, ja que entenc que vulguin rendivilitzar la inversió feta a l’Eurocopa a pesar que el Lama, el Carreño, el Castaño i companyia ja comencen a cansar i això que encara ens trobem a la jornada inaugural del grup.
S’ha d’agrair a Luis Aragonés el seu nefast paper. Fins i tot, està aconseguint desenganxar els aficionats espanyols més fidels que clamen indignats al crit de "Raúl Selección". Els únics que a dia d’avui creuen en la victòria d’Espanya a la Euro2008 són el "Sabio de Hortaleza", el ZP i Manolo el del bombo.

Tal com diu Cuatro, jo crec que Podemos !!
"Podemos... hacer el ridículo cayendo en primera fase."
post realitzat per Andreu Marín

9 de juny de 2008

I desprès de Dissabte: Unitat


Dissabte hi va haver eleccions internes a Esquerra, unes eleccions que va donar a Joan Puigcercós i a Joan Ridao el liderat del partit amb el 37% dels vots.
Aquestes eleccions han clarificat el panorama intern del partit però no ha servit per donar una empenta al projecte independentista ni per definir els passos a seguir. Com a resum es podria dir que Puigcercós va obtenir un resultat que el legitima com a President, que Benach i el sector Carod encara mantenen certa força per plantar cara i que Carretero s’ha constituït com a alternativa real. Consideració a part mereix Esquerra Independentista. EI partia d’una posició alta, ambiciosa, amb uns objectius clars, uns objectius que s’han vist totalment frustrats. Uriel no va poder sobreviure a la pinça Carretero-Puigcercós i tan sols va obtenir un 18% dels vots i 1300 vots. Segurament també va influir-hi el menyspreu dels mitjans de comunicació, que no han dedicat pràcticament atenció a les propostes d’Esquerra Independentista i que han centrat exageradament les eleccions a President quan també es votava per Secretari General, fet que ha impossibilitat a Uriel Bertran fer-se lloc en l’univers republicà. EI a tingut un trajecte com un globus que es desinfla tot just el dia abans de les eleccions, tot semblava indicar que la secretaria general era pròxima, que només faltava un pas per poder posar la primera peça del canvi…. Però no, tot i una campanya positiva, amb idees, amb il·lusió, amb esperança, una campanya que priotitza les idees que les persones, tot i així, tan sols el quart lloc.

Ara la situació es complicada. Puigcercós està legitimat però no té majoria, fet que l’ha de portar a pactar amb la resta de candidatures. Tots els sectors haurien de donar un cop de mà a la nova direcció, perquè l’objectiu de tots és que Esquerra avanci. Considero necessari que tots els sectors s’integrin en la nova executiva i que tots els sectors pactin una ponència política per al Congrés de dissabte.

La unitat del partit és essencial per poder plantejar objectius ambissiosos, ara cal que tots remem cap a la mateixa direcció, ja que no només hi ha en joc el futur del partit, sinó que en joc hi ha el futur del projecte independentista i el projecte de la justícia social per als catalans i catalanes, en joc hi ha el futur del país.

La unitat comença per el convenciment de cada militant de donar tot el seu potencial al partit i a la causa, així doncs, poso el meu al servei del partit, perquè tots som Esquerra.

7 de juny de 2008

Avui més que mai: Esquerra



Perquè ho necessitem, perquè volem, perquè cal, perquè podem, perquè avancem, perquè il·lusionem, perquè pensem, perquè llegim, perquè escoltem, perquè sí, perquè parlem, perquè guanyarem!


JUNTS PODEM, JUNTS GUANYAREM!

6 de juny de 2008

Junts Podem, Junts Guanyarem

Només queda un dia perquè per allà dos quarts de deu de la nit s’anunciïn el nou President i el nou Secretari General d’Esquerra Republicana.

Demà entre les nou del matí i les vuit de la tarda els 10.500 militants d’Esquerra podran fer ús del seu dret a vot per escollir els nous dirigents del partit. Desprès d’una llarga campanya i d’una encara més llarga pre-campanya, les candidatures ja han exposat i repetit mil vegades els seus projectes referits al partit i al país. Totes les candidatures tenen punts que són aprofitables i totes hauran de poder aportar el seu gra de sorra en la nova Esquerra que surti del Congrés. Tot i així, demà s’haurà de votar, i votar vol dir triar. La meva tria és clara, és una tria que s’ha fet a consciència, perquè el que ens hi juguem no és només el futur del partit, sinó que el que realment ens hi juguem és el futur del país, ja que depenent del que passi aquest dissabte l’objectiu final que perseguim, serà més a prop o més lluny.
La Direcció que surti del Congrés haurà de resoldre diverses preguntes, la primera és sí es trencarà o no el Govern; la segona sobre la política de pactes de cara al 2010; i la tercera sobre el model de partit.

Per poder donar solució a aquestes preguntes hi ha diferents opcions que proposen solucions diverses. La meva opció en aquest Congrés i en les eleccions de demà és Esquerra Independentista.

És Esquerra Independentista perquè crec que és qui millor pot encarar la resolució d’aquestes preguntes.
Sobre si es mantindrà o no el Govern, EI proposa marcar línies vermelles amb el PSC per tal que es compleixi el pacte d’Entesa, proposa que es marqui un calendari dels traspassos que marca l’Estatut i que no s’estan complint, proposa que es marqui quin model de finançament es vol i que en cas de no obtenir-lo es faci un referèndum perquè el poble decideixi si vol el concert. I si el PSC no vol, doncs traslladar la decisió a la militància perquè decideixi què fer.

Sobre la política de pactes EI proposa el Pacte Democràtic Català basat en el dret a decidir, en el concert econòmic i en una nova llei de política lingüística. I qui vulgui sumar-s’hi, que s’hi sumi, i si no hi ha ningú que vulgui doncs a l’oposició. Esquerra Independentista proposa un canvi de cicle polític. Hem passat pel cicle del conservadorisme regional de CiU i pel cicle estatutari liderat per les esquerres, ara és l’hora del cicle del dret a decidir.

Sobre la última pregunta bàsica, Esquerra Independentista proposa un model de partit modern i adaptat als nous temps. EI proposa un model amb separació de càrrecs de partit i de govern, perquè d’aquesta manera el missatge independentista pugui arribar tot i tenir responsabilitats de Govern. En segon lloc proposa una Direcció col·legiada, una direcció amb cares plurals on es defugi de lideratges messiànics que l’únic que fan és posar més fàcil la feina dels enemics de Catalunya.

En quinze dies Esquerra marcarà el rumb de la política catalana durant els pròxims anys, en quinze dies Esquerra haurà de decidir si vol apostar realment i de manera seriosa, i no només de boca per la independència, dels Països Catalans, Esquerra en quinze dies ha de demostrar que és un partit gran i madur, un partit responsable i compromès, un partit que fa el que diu, un partit creïble.

I perquè això sigui així Esquerra Independentista ha de guanyar almenys una de les votacions de demà. Per començar a construir el canvi per poder avançar cap a la pràctica independentista i cap a la llibertat.

5 de juny de 2008

Joc de primàries

Hi ha cop que els astres es posen d’acord. Durant els últims mesos hem tingut dos processos electorals interns de dos partits polítics, i curiosament els dos acabaran en la mateixa setmana. Ara només falta saber el resultat de les primàries d’Esquerra, ja que les del Partit Demòcrata ja han donat guanyador: Barack Obama.

Avui, enmig d’una classe, per poder suportar l’avorriment que assecava les poques neurones que avui s’havien despertat i per poder passar millor la calor sufocant que feia, he fet un joc. He intentat trobar les similituds dels candidats d’Esquerra a les primàries del súper dissabte amb polítics del Partit Demòcrata dels EEUU, aquest n’és el resultat.

Comencem amb qui sembla que ho té més clar per guanyar les primàries a President, Joan Puigcercós.
Puigcercós tant per la campanya duta a terme com per altres elements com per exemple el control de l’aparell, seria Hillary Clinton. Tot sembla indicar que l’actual secretari general no ha comès gaires errors durant la campanya i que té el camí bastant net per arribar al despatx número 1 de Calàbria.








El tàndem que Puigcercós a la Secretaria General és Joan Ridao. Ridao m’ha recordat a Howard Dean, actual President del Partit Demòcrata. La raó principal, i única, es basa amb la suposició de què Ridao guanyi, ja que en cas que sigui així Ridao haurà arribat en un dels càrrecs més importants d’Esquerra just desprès de fracassar en les eleccions espanyoles del 2008. Aquesta situació és similar en el cas de Dean, ja que en les primàries del 2004 semblava que ell n’hauria de ser l’escollit però una sèrie de contratemps ho van impossibilitar, i al cap de pocs mesos va ser nomenat President del Consell Nacional Demòcrata.







Saltant de candidatura ens trobem amb Joan Carretero. El discurs de Carretero i de RCat, pretén fer un viratge al centre ideològic, deixar el quadrat que Esquerra ha estat treballant amb grans dificultats i aventurar-se a conquerir-ne un que ja té amo. A grans trets, aquest també seria l’aposta política de Joe Liberman. Una aposta que l’ha fet anar des de candidat demòcrata a vice-president al 2000 amb Al Gore fins a donar suport públic al republicà John McCain.






Buscant, buscant, he trobat una semblança amb un membre de la candidatura ERC Futur. No es tracta de cap dels dos candidats, sinó de l’ideòleg de la candidatura. Josep-Lluís Carod-Rovira és Ted Kennedy. O més ben dit hauria de ser-ho. Fa un parell de dies en un article a un diari deien que Hillary havia de triar entre ser candidata a vice-presidenta o passar a ser una vella glòria demòcrata com el petit dels Kennedy. Doncs bé, crec que Carod-Rovira podria encarnar plenament aquesta faceta, la faceta de vella glòria d’Esquerra, una vella glòria que pugui unir el partit, una vella glòria de prestigi.






De tota la plantilla de dirigents democrates que s’han anat passejant per els estats fent campanya, falta John Edwards. Edwards sempre ha estat el candidat dels sindicats i de la gent pobre, i per tant dels principis i dels valors tradicionals demòcrates. A Esquerra, qui millor pot encarnar aquest paper és Jaume Renyer.





Per últim queda classificar Uriel Bertran. Bertran ha sabut fer una campanya en positiu, una campanya d’il·lusió, una campanya per l’esperança, una campanya de que si volem podem, una campanya basada amb el canvi. Precisament els mateixos imputs i valors que Obama ha transmès per tots els Estats Units.






Com a mode de resum:
Hillary = Puigcercós
Dean = Ridao
Liberman = Carretero
Edwards = Renyer
Obama = Uriel

En fi, quan ha deixat de fer calor i s’ha acabat la classe, hem anat en processó cap al bar a esmorzar i s’ha acabat el joc.

4 de juny de 2008

La batalla s'ha acabat. Serà Obama

S’han acabat. Les primàries més espectaculars i intenses de la història s’han acabat. Desprès de més de cinc mesos de frenètica campanya per aconseguir la nominació demòcrata, Barack Obama ahir es va coronar com a candidat Presidencial Demòcrata, un cop van ser coneguts els resultats de les primàries de Montana i de Dakota del Sud i amb els nous suports dels súper delegats.

Per tant ja es pot dir que hi haurà el primer candidat negre a la Presidència dels Estats Units de la història.
Obama ha demostrat que és un candidat potent. Ha demostrat que a més de ser un brillant orador, també té un bon programa capaç d’il·lusionar milions d’americans. Obama ha demostrat que es pot construir un discurs a base de positivisme més que no pas basat en la destrucció del rival. Obama ha demostrat que pot sobreposar-se dels paranys de campanya. Obama ha demostrat que és un gran candidat.

Ara ja hi ha candidat demòcrata, ara ja se sap qui ha de ser el pròxim President, per tant desprès de la tensió interna, ha arribat l’hora de la unitat i de sumar esforços.
Obama sol no podrà gunayar al novembre, Obama sol s’estimbarà contra la maquinaria republicana de McCain, molt més greixada i preparada per preparar tot tipus d’escàndol anti Obama. Obama és un bon candidat, és un candidat agradable, proper, amb qui aniries a fer un cafè, cosa que McCain només pot somiar. Això és cert, però la coalició electoral d’Obama és coixa. Obama no ha pogut seduir als electors llatins ni als de blancs i de classe treballadora, dos segments de la població claus per poder guanyar les Presidencials.

És per això que és de vital importància que Obama esculli a consciència qui l’acompanyarà en el cartell electoral.
Per mi a primer cop hi hauria tres aspirants. En primer lloc l’ex-governador i ex -secretari amb Clinton, Bill Richarson. Richarson que ha donat suport públic a Obama, podria portar el vot llatí a un candidat que no ha despertat gaires simpaties en aquest segment de població. El segon candidat, tot i que ha dit que no ho vol ser, seria John Edwards, ja que és el candidat dels sindicats i de la classe treballadora. Com a última possibilitat, s’hi trobaria Hillary Clinton. Hillary combina tant el vot llatí com el vot de la classe treballadora.

Sobre aquesta possibilitat sovint es diu que és impossible desprès dels ganivets que s’han llençat mútuament, que Hillary i Obama pactin, però com deia avui un assessor financer de Hillary a RAC 1, les candidatures ja parlen, i en política les parelles de llit no es trien per si es cauen bé o no, sinó per si es pot aconseguir un objectiu comú, en aquest cas, el canvi als Estats Units.
La meva opció, doncs, seria la d’un ticket electoral entre Obama i Hillary. Una candidatura pensada per guanyar, una candidatura que combini futur i experiència, il·lusió i pragmatisme, idealisme i realisme.

Obama té davant seu el difícil repte de convèncer als americans de què ell és el millor candidat per President, Obama haurà de resistir a les intoxicacions dels republicans, si ho aconsegueix, serà el pròxim President, si no, serà una nova decepció.

El temps dirà.

3 de juny de 2008

Decepció


A vegades ens trobem que una persona amb qui confiaves plenament i profundament et decep. La decepció és segurament una de les sensacions més dures que hi pot haver, perquè quan algú et decep és per sempre.


Sovint les decepcions fan mal perquè és d’algú amb qui has compartit il·lusions, projectes engrescadors, hores interminables de discussions, alegries, plors, rialles, és algú amb qui has passat hores i hores fent feina, és algú amb qui has compartit moments inoblidables, complicitats… comprovar que res d’això tornarà, fa que la decepció i la ràbia augmentin.


Fer creu i ratlla a aquesta persona és dur, costa molt, però molt més si no dóna la cara. Sovint hi ha gent que s’inhibeix de les seves responsabilitats i que ho nega, produint com a resultat, un resultat catastròfic. D’altres desapareixen de sobte del mapa esgrimint certs "problemes". D’altres intenten amagar la seva incompetència amb sortides de to incomprensibles o fent crítiques que no s’aguanten per enlloc. N’hi ha que encobreixen la seva falta de compromís amb suposats tics masclistes dels altres, d’altres no són capaços ni de dir res.


Les decepcions fan mal, perquè et deceps tu mateix pel fet d’haver confiat plenament, fins al punt de deixar-te tallar una cama per aquests que ara t’han decebut.

2 de juny de 2008

La nit de l'esperança

Dissabte va tenir lloc a Barcelona l’acte central de la candidatura d’Esquerra Independentista encapçalada per Jaume Renyer i Uriel Bertran. La nit de dissabte va ser una nit per l’esperança, una nit pel futur, una nit per nosaltres.

Durant tot l’acte van pujar a l’escenari diversos membres de la candidatura que desborda il·lusió i esperança pels quatre costats. Les intervencions més destacades van ser la de l’Elisenda Paluzie que va embolcallar-nos novament amb l’ambiciós programa estratègic d’Esquerra Independentista, alhora que va fer una abrandada defensa dels valors d’Esquerra Republicana davant de derives liberals. A Esquerra sempre hi haurà lloc per a tothom, però la ideologia del partit és la socialdemocràcia, més clar que l’aigua.
Una altra intervenció estel·lar va ser la de l’Hector López Bofill, que va glossar el full de ruta que Catalunya ha de seguir per arribar a la llibertat.

Capítol a part les intervencions dels candidats a President i a Secretari General d’ Esquerra.
Jaume Renyer va apostar decididament per reformular el concepte de republicanisme per poder-lo modernitzar i fer-lo eix prioritari del partit, per d’aquesta manera tenir un element ideològic distintiu i propi. Al mateix temps que es mostrava convençut de guanyar dissabte 7 de juny.
Uriel Bertran per la seva banda va estar esplèndid i va fer un discurs emotiu i convençut de guanyar.

Aquest podria ser el resum convencional de l’acte, el resum que es fonamenta amb els fets, però un altre resum important, és el resum de les sensacions, de les emocions de l’acte.
Personalment he anat a diversos actes polítics, i en tots he tingut una sensació diferent. Recordo l’acte del Palau de la Música per les catalanes on l’ambient era més aviat de resistència més que de victòria, o l’acte de les espanyoles a Vilafranca on vam haver de fer esforços per no badallar.
Però dissabte passat va ser diferent. Va ser com si ens rodegessin amb una flaire de confiança, de convenciment de que podem, va ser un acte on es va deixar clar que la gent independentista que no està disposada a renunciar a res. Durant l’acte es podia notar una riuada d’esperança, com si tota l’aigua que ha caigut aquests dies hagués regat les il·lusions i les esperances dels qui volem un canvi a Esquerra per poder triar independència.
Parlant amb la gent podies captar que les ganes de lluita, que la il·lusió, que l’esperança, que el convenciment, que el compromís encara no s’han acabat. Parlant amb la gent sabies que l’objectiu és pròxim, i el primer dels passos és aquest dissabte 7 de juny.

La nit de l’esperança es va acabar per deixar pas a una setmana per acabar de fer la feina. La nit de l’esperança es va acabar per deixar pas a la nit de la victòria, la nit del 7 de Juny.

Junts Podem, Junts Guanyarem.

1 de juny de 2008

Personatge de la setmana: Santi Santamaria


Si hi ha algú que hagi estat portada durant tota aquesta setmana i també la passada ha estat el cuiner català Santi Santamaria. Els seus comentaris incendiaris contra pretesos ingredients químics que utilitzen certs cuiners ha esclatat com una bomba de rellotgeria en un gremis gens acostumat a aquests afers.


La veritat és que amb tota aquesta polèmica l’únic que m’incomoda es si podrem seguir menjant i desgastant plats com fins ara o si canviarà alguna cosa.

Santi Santamaria es pot concloure que es va equivocar en la forma de les seves declaracions, però no en el fons. Si en qualsevol producte que es compra en un supermercat hi apareixen tots els productes que s’han fet servir per produir-lo, en un restaurant també haurien d’aparèixer tots els ingredients que es fan servir per fer un plat.

Santi Santamaria ha estat víctima d’un atac furibund per part de certa premsa que per certs interessos inconfessables ha vist l’oportunitat de carregar contra el chef del "Racó de Can Faves". La portada del PSC (Periodico Socialista de Catalunya) n’és un bon exemple. Els motius? No ho sé, però segons es diu podria ser cert suport del cuiner a causes definides com a heretgies per part del butlletí socialista.

Seria bo tot i així que la polèmica s’aparqués i els cuiners es tornessin a dedicar al que més saben: cuinar.