31 de maig de 2008

L'encaix díficil (II)

Ahir feia esment a les dues primeres raons de donava un company com a defensa de què Catalunya continués dins al Regne d’Espanya.

La tercera raó afirma que " La unitat entre territoris de l’estat ens enriqueix culturalment prenent com a principi la tolerància i el respecte envers als altres". Això podria ser perfectament un dels discursos que fa Zapatero després de llegir "Alícia al país de les Meravelles". Aquest argument és esperpèntic. El Regne d’Espanya ha negat sempre el plurilingüísme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat de l’estat. Només cal recordar que el cap d’estat, Juan Carlos I, va dir que "todos compartimos una lengua que jamás es impuso a nadie" o tan sols fa uns dies quan l’ACB va prohibir als jugadors catalans del Barça i del TAU parlar en català.
L’enriquiment cultural es farà millor d’igual a igual com a dos estats veïns i lliures al si de la Unió Europea, així amb tots els altres països del món. O es que hem de limitar només l’enriquiment cultural als altres pobles del Regne d’Espanya?

La quarta raó és curiosa. Diu que " L’única possibilitat que Catalunya segueixi sent un eix polític, cultural i social important passa per la defensa dels interessos , la cultura i la llengua catalana que ens condueixi cap a una Espanya moderna. L'Espanya plural reconeguda en la Constitució Espanyola de 1978 ha de veure’s plasmada en els territoris que la conformen i Catalunya n’ha de ser un motor d’aquest canvi".
Primer, l’Espanya que reconeix la Constitució del 78 no és plural, ja que no es pot ser plural sinó hi ha igualtat nacional i en drets i deures. Segon, Catalunya ara no està en condicions, degut a l’escanyament fiscal, polític i social sofert, de liderar un canvi dins Espanya. Ho va intentar amb l’Estatut del 30 de setembre del 2005 amb una proposat federal, i l’únic que en va rebre van ser atacs i la reactivació furibunda de l’anticatalanisme massiu de la societat espanyola. I tres, " L’únic possibilitat que Catalunya segueixi sent un eix polític, cultural i social important passa per la defensa dels interessos , la cultura i la llengua catalana que ens condueixi cap a una Espanya moderna", mal diagnosi. Catalunya ha provat totes les formules possibles per trobar l’encaix dins el Regne d’Espanya, no ha estat possible. L’única via perquè Catalunya segueixi tenint l’eix polític, social i cultural passa, inevitablement, per la defensa de la llengua, la cultura i els interessos, però aquest fet està demostrat que només es podrà fer des de Catalunya, només es podrà fer sense un estat que vagi en contra, només es podrà fer amb un estat propi.

A Espanya no hi ha ningú que vulgui canviar Espanya per fer-la més plural, per fer-la més còmode pels catalans. Espanya ja està inventada.
Les raons que s’esgrimeixen perquè Catalunya segueixi sent part del Regne d’Espanya es basen en canvis estructurals que afecten a la mateixa concepció d’Espanya com a nació, i aquests canvis necessiten algú per tirar-los endavant, però en aquests moments no hi ha cap partit que advoqui per aquesta via de reforma.

Els arguments que s’han defensat per la dependència, són arguments intencionals. No fa gaire temps els defensors de l’unionisme deien que els arguments dels que defensaven la via independentista utilitzaven arguments de paraules maques però que aquestes se les enduia el vent. Ara sembla que la cosa està canviant. Ara són els unionistes els que fan servir "la palabreria" per intentar omplir un discurs buit de contingut més enllà de l’adscripció nacional de cadascú, oblidant que un es pot sentir espanyol i voler la independència.

La dependència no té arguments sòlids per defensar-la. No s’utilitzen dades econòmiques per fer-ho, no s’utilitzen indicadors per reafirmar-ho, només diuen que la Constitució Espanyola no ho diu ni ho deixa fer.

Els arguments que el company exposava són mostra del que potser hagués pogut ser, però no ha estat. Són mostra d’una il·lusió. Són mostra de la voluntat catalana de canviar Espanya per modernitzar-la, són mostra d’un temps que ja ha esgotat la seva època.

Ara arriba el temps de la democràcia i de la llibertat.

30 de maig de 2008

L'encaix díficil (I)

Sovint ens trobem que hi ha determinats temes que es converteixen en un cercle viciós. Temes que per més que es discuteixin tornen al mateix punt. Un punt immobilista on cap part present en la discussió s’ha mogut del lloc inicial.

Un dels temes en què sovint es dóna aquest cercle viciós, és en el de la pertinença o no de Catalunya dins del Regne d’Espanya. No fa gaire discutia precisament d’aquest tema amb un company de la universitat. El company deia que per Catalunya era positiu restar dins del Regne d’Espanya i apostava clarament a favor de la via de ser forts a Madrid i seguir amb la pràctica del peix al cove.

Davant d’aquest fet i de la meva perplexitat, va donar les següents raons per defensar que Catalunya continuï sent part del Regne d’Espanya.
La primera raó era un text de Montserrat Nebreda que deia que "cadascú té llibertat per sentir-se més català que espanyol o a l’inrevés. Ambdós sentiments són compatibles i com a integrants comuns d’un projecte de llibertat i prosperitat ens hem de sentir igualment satisfets ja que de nosaltres i de la gestió dels nostres recursos depèn el nostre èxit". Completament d’acord, però de quin projecte estem parlant? Del que nega el dret als ciutadans a elegir el seu status polític? I no estic parlant d’autodeterminació, sinó d’un trist Estatut d’autonomia. Aquest és el projecte de la llibertat comú? També es diu que "de la gestió dels nostres recursos depèn el nostre èxit", més clar que l’aigua. Quin és el projecte on Catalunya podrà controlar tots "els nostres recursos"? La resposta és obvia.

La segona raó que esgrimia el meu company per seguir lligats al Regne d’Espanya, és la següent: "Durant 30 anys de democràcia, hem deixat de ser un poble sotmès i sense esperances sòlides per convertir-nos en una de les àrees més importants i amb més ressò al món i dins l’estat. Això vol dir que la permanència a l’Estat no ha estat tan negativa com des d’alguns sectors es vol donar a entendre. L’ampliació del ventall competencial, el reconeixement de la nostra llengua i les nostres institucions, d’autogovern, els Mossos, la dotació de noves tecnologies no haguessin estat possibles sense la instauració de la democràcia i del model autonòmic; una democràcia en la qual Catalunya va ser part fonamental del seu èxit". Cal fer algunes consideracions. Primer, quan es parla de què érem "un poble sotmès i sense esperances sòlides" suposo que es refereix al poble espanyol, perquè a Catalunya sí que es tenia esperances, esperances que en gran mesura va aglutinar els principis de l’Assemblea de Catalunya, entre els quals hi havia el dret a l’autodeterminació. A més, si Catalunya no hagués tingut esperances i un projecte comú, ara no hi hauria ni el trist estatut que tenim ni estat de les autonomies.
Segon, també s’afirma que Catalunya té un gran ressò al món. Quin ressò? Suposo que en aquest punt es parlava del Regne d’Espanya.
Tercer, "la permanència a l’Estat no ha estat tan negativa com des d’alguns sectors es vol donar a entendre". Abans érem líders en renda per càpita, en creixement econòmic… i ara ens supera fins i tot Melilla. Tot això desprès d’aquests 30 magnífics anys d’estat de les autonomies.

Sí la pertinença de Catalunya al Regne d’Espanya ha estat tant bona, com és que les empreses se’n van i volen cap a Madrid? Com és que estem cada cop pitjor en la majoria d’índex econòmics? Com és que cada cop tenim més problemes estructurals? Com és que el dèficit fiscal només ha fet que créixer?


29 de maig de 2008

Crítics i crítics (II)

Aquests dies hi ha hagut certa polèmica en relació a l’article que l’Eduard Voltas va fer en relació al procés de primàries a Esquerra Republicana. Avui Víctor Alexandre ha respost les crítiques de Voltas a Carretero també amb un article al diari AVUI.

No entraré en les crítiques i contra crítiques d’un i altre, però sí que aportaré nous arguments de perquè crec que l’alternativa que presenta Carretero i la seva candidatura no haurien de sortir com a vencedors del canvi en les primàries.

Primerament dir que Carretero planteja un programa basat en fer d’Esquerra la força majoritària de Catalunya. Molt bé, el problema és que no explica com, perquè, recuperant les seves essències, Esquerra no passarà dels 12 diputats. Carretero suposa un creixement exponencial d’Esquerra un cop s’hagi donat prioritat única a l’eix nacional. Aquí és on hi ha l’error. La prioritat ideològica no ha de ser l’eix nacional, sinó l’eix democràtic i sobiranista. Ara hi ha més de 800.000 catalans i catalanes que es decanten per aquesta opció, per l’opció independentista, i aquest eix no té perquè coincidir amb l’eix nacional.

Tampoc crec que Reagrupament hagi de ser la candidatura guanyadora per una qüestió de coherència. RCat va néixer plantejant un únic pacte possible al Principat. RCat només contemplava pactar amb CiU. Ara en canvi diu que es pot pactar amb qui més convingui en cada moment. Per tant, un cop més Carretero canvia el discurs per interès electoral, tot prescindint de la coherència que no es cansa de demanar als altres candidats.

Un altre punt en què crec que Carretero es posa en evidència, és en el seu full de ruta cap a la independència. Tal i com es va publicar al diari AVUI, el full de ruta de RCat és que Esquerra tregui majoria absoluta i proclami unilateralment la independència. Massa simple, massa il·lús, massa il·luminat, massa messiànic. No es pot prendre seriosament un projecte basat en la proclamació unilateral fruit d’una majoria absoluta ara per ara inimaginable i utòpica. Esquerra el que ha de fer és seguir fent de mosca collonera i anar sumant suports, interns o externs, a favor de la causa de la independència. Seria fantàstic que algú d’Esquerra pogués declarar la independència des d’un saló del Palau de la Generalitat com a President del Principat, però segurament no serà així. Dir que Esquerra ha de treure majoria absoluta per poder ser independents, és d’una simplesa que quasi bé és insultant, més que res, perquè aquesta condició allunya una mica més el somni, cada cop menys, de la llibertat.

Esquerra necessita un canvi, sí. Esquerra necessita renovar l’estratègia, sí. Esquerra necessita nous lideratges, sí. Però aquests canvis no poden basar-se en tornades al passat, aquests canvis no es poden basar en projectes irrealitzables.
Aquests canvis han de basar-se en un pla pautat, seriós i ambiciós cap a la independència, aquests canvis han de basar-se en retrobar els valors que van fer que Esquerra pugés l’any 2003, aquests canvis han de basar-se en la credibilitat, aquests canvis han de basar-se en un nou model de partit.

Només així, Esquerra tornarà a ser el paller que Catalunya necessita, només així, junts podrem guanyar la llibertat.

28 de maig de 2008

El poder d'elegir

En la vida hi ha coses inevitables, creixem, aprenem, perdem, guanyem… En totes aquestes fites tenim la possibilitat d’elegir. Elegir el com, el què, el quan i el qui, i depenent del que elegim el resultat serà un o altre.

Aquesta correlació tan és aplicable a subjectes individuals com a subjectes col·lectius. Ahir escrivia sobre la importància de formar part de grups creatius i potents a l’hora de realitzar una tasca concreta. Formar part de grups potents no només ha de ser aplicable a projectes individuals o reduïts, sinó que també pot i ha de ser-ho per projectes col·lectius de gran envergadura.

El projecte de més envergadura que tenim entre les mans és sens dubte el de la Independència del Principat. És àmpliament acceptat que la Independència no caurà com fruita madura, sinó que abans s’haurà de treballar molt la terra perquè hi pugui créixer l’arbre. Però sols no podrem.
Un altre punt en el qual hi ha unanimitat és en què per ser lliures, abans, s’haurà de buscar i elegir aliats internacionals disposats a ajudar a portar el terme el projecte i desprès a reconèixer el nou Estat Català. On ja no hi ha unanimitat és en quins aliats buscar i elegir.

Hi ha la visió de l’esquerra marginal i dogmàtica més semblant a la FAI dels anys 30 que una altra cosa, que sempre advoca per alinear-se amb els Règims, autoanomenats, com a comunistes. Com a exemple només dir que en les passades eleccions municipals el candidat de la Cup a Vilafranca davant la pregunta sobre qui elegiria entre Estats Units i Cuba immediatament va elegir Cuba.
Aquesta posició és del tot infantil i perjudicial de cara buscar i aconseguir la Independència. L’etiquetació que aquesta esquerra fa en relació a determinats països és molt perjudicial pel procés d’emancipació nacional que es persegueix, ja que impossibilita fer partícips uns estats claus per aconseguir la plena sobirania per Catalunya.
Aquesta posició, com he dit, és molt semblant a la de la FAI durant la Guerra d’Espanya en què van preferir fer la Revolució que no pas guanyar la Guerra. Van elegir la Revolució, i el resultat va ser devastador.

Davant d’aquesta visió el que s’ha de prioritzar és la visió de l’esquerra moderna, la visió de l’esquerra independentista. Per aconseguir la Independència no podrem anar només amb Andorra, Kosovo i Montenegro. Per arribar a la Independència, agradi o no, s’haurà de fer amb els Estats Units, alguna potència dins la Unió Europea i segurament també amb Israel.

Per fer-ho possible però, cal actuar amb responsabilitat i amb visió d’estat i no amb visió de tertúlia de cafè. L’esquerra pro-palestina i anti-americana, ha de prioritzar, ha d’elegir. O revolució a l’estil Chavez o Independència. L’amistat i col·laboració amb països amb governs d’esquerres, com Bolívia, s’han de fer, però no a com a escut per tenir una posició contrària i en alguns cas bel·ligerant contra els Estats Units, perquè sense els Estats Units no hi haurà pas Independència.

Sí l’esquerra faista vol participar en el procés independentista ho ha de tenir clar, no totes les accions seran idíl·liques, si no ho té clar, si no hi està disposada, que continuïn fent tertúlies mentre el temps va passant i seguim emmanillats a Espanya tot rient les tonteries del Chavez.

27 de maig de 2008

Casa meva, Casa vostre: www.casesdalgu.wordpress.com

Avui, i sense que serveixi de precedent, faré una mica d’autobombo.

En l’assignatura de Tècniques d’Investigació al final de trimestre s’ha d’entregar un treball relacionat amb la immigració, seguint unes pautes i uns mètodes concrets.

Aquest cop, he tingut la sort de formar part d’un grup, amb l’Àlex Bastardas, l’Eloi Poch, el Jordi Bolado i el Guillem Carol, on la creativitat està al poder. La creativitat entesa com l’art de trobar els mecanismes necessaris per poder treure or d’on només hi ha fum.

Avui la Mònica Terribas feia un brillant article dins la sèrie "Cap on va Catalunya" del diari AVUI. La Directora feia un elogi a la creativitat, concretament a la tensió creativa. Segurament és això el que ens ha passat a nosaltres, buscant formes per fer el treball més menjable, vam trobar la idea. Una idea que, amb tots els respectes, crec que encara no s’ha aplicat. Fer un bloc del projecte d’investigació.

Aquest fet segurament només podria passar tenint dins el grup un dels blocaires de referència del país, el Guillem Carol.

Entre tots els membres del grup anirem farcint de vídeos i d’informació aquest bloc, dotant-lo dels elements necessaris per intentar fer un treball correcte.

Si teniu temps sobrant, podeu donar-hi un tomb.

26 de maig de 2008

La via Ocaña

Senyors, senyores, demà en un ple extraordinari el Parlament de Catalunya procedirà a la proclamació unilateral d’Independència del Principat de Catalunya.
Així de clar i així de simple.


Algú es podria preguntar, ple extraordinari? Independència? Ja? Sí, sí, a més l’estat espanyol, després de la nostra independència, Espanya, passarà a ser una regió anarquista del món.


- Si home! - dirà algú-
- Que si, que si! - li contestarà un altre -.
- Però qui ho ha dit això? N’estàs segur?
- Sí segur, ho ha dit Carlos Ocaña, secretari d’estat (espanyol) d’hisenda!
- El secretari d’estat d’hisenda? Carai que fort! Però què ha dit exactament?
- Doncs ha dit que ells (Espanya) subscriuen les lleis aprovades pel Parlament i votades pel poble en referèndum, però que no els condiciona a l’hora de fer polítiques!
- Carai!
- Sí, i seguint aquest argument, el Parlament català proclamarà demà la Independència perquè també subscriu la Constitució espanyola, però tampoc els condiciona a l’hora de proclamar la plena sobirania nacional
- Ah, molt bé doncs! Visca l’Ocaña!

Doncs sí, el secretari d’estat (espanyol) d’hisenda ens ha donat la porta per la independència. Una independència unilateral, tan unilateral com per exemple no complir la llei que el poble aprova.
Una independència unilateral, però es clar, ara la seva Constitució ja no ens condiciona…

La democràcia a Espanya està en un estat molt greu, la remor faista, socialista i feixista del 36 tornen a ressonar cada cop amb més força i l’incompliment d’una llei orgànica votada en referèndum per el poble català només és la punta de l’iceberg del que vindrà.

Si a ells l’estatut no els condiciona, a nosaltres la Constitució tampoc!
Avui mateix podem anar a treure en Franki de la presó, avui mateix podem fer fora les forces d’ocupació, avui mateix podem demanar l’ingrés a la ONU i a la UE, avui mateix podem anar al COI a registrar-nos, avui mateix podem anar a la FIFA per començar a competir…, i finalment demà, proclamar la Independència!

25 de maig de 2008

Personatge de la setmana: Ultres dels Ultres

Aquesta setmana bona part de l’atenció informativa ha estat entorn dels moviments que es produïen a la casa gran del nacionalcatolisisme. Ortega Lara deixa la militància, San Gil no repeteix com a "baronessa" a Euskadi, manifestacions a la seu central del partit nacionalista contra Rajoy….

En aquests moments el PP es troba navegant entre dues aigües. Per una banda Rajoy intenta modernitzar el partit, i per l’altra els ultra ultres de sempre no volen deixar de banda els ideals que han estat defensat durant els últims vint anys.


Sobre Rajoy però, convindria deixar clares un parell de coses. Rajoy no està fent un gir centrista ni res d’això, Rajoy no és pas moderat, Rajoy és un nacionalista espanyol tant com l’Aznar o el Mayor Oreja i també tant de dretes com l’Aguirre o el Cascos. Això sí, és més "normalet" que els "ultra sur" de la tropa azanriana.

De resultes de tot aquest "tinglado" en pot acabar sorgint una escissió ultra dretana del PP. No seria d’estranyar, tot i que tampoc és el més probable, això si, als capos del corrent essencialista dels conservadors no els hi tremolarà el pols a l’hora de fer-ho, saben que tenen 10 milions de vots que elecció rere elecció els ratifica en la línia seguida. Davant d’aquest fet qui podria tenir problemes seria el sector de dreta de Rajoy que hauria de competir amb el PSOE, i també IU que es veuria desplaçada per la posició més esquerranosa del PSOE.

I Catalunya? Ens beneficiaria aquesta teòrica escissió ultra? Podria ser. Si es produeix el trencament, el PP quedaria partit en dues parts i per tant el seu pes reduït, comptant que a Catalunya poca cosa tenen a fer, sí, ens beneficiaria. A més a més el PSOE perdria l’argument fals de la por al PP. Un PP sense opcions no tindria la força per arrossegar tanta gent a votar l’unionisme sociata.

Caldrà veure com evoluciona tot, però és clar que els ultres dels ultres s’estan movent. Només em sap greu per una cosa la situació del PP. Em sap greu per als Godó i els Planeta, ells que tan incansablement han intentat que hi hagi una escissió a Esquerra, ara se la trobaran a casa seva. Una llàstima.

24 de maig de 2008

Som-hi!

Avui hi ha el partit de la selecció. La veritat és que ja només començar d’aquesta manera es depriment. Començar dient "el partit de la selecció" ja indica que no n’hi ha pas gaires més. Les cadenes esclavitzants d’Espanya una vegada més s’interposen a la voluntat del poble català i dels catalans i les catalanes de tenir seleccions oficials.

Avui es juga el partit 200 de la selecció nacional i per tant es pràcticament d’obligació civil anar-hi.
El país es construeix fent hospitals, escoles i parcs de bombers, el país es construeix negociant el finançament i buscant el concert econòmic, el país es construeix potenciant la literatura en català, el país es construeix amb inversions, el país es construeix amb un aeroport transnacional, però el país també es construeix dotant-lo d’un univers col·lectiu de símbols, i el partit d’avui és un símbol.

Avui, tot i les poques ganes i el poc caliu que s’ha fet pel partit, cal anar al Camp Nou i omplir-lo fins la bandera. Omplir-lo per fer que d’aquesta manera la lluita democràtica que el poble català persegueix mantingui encesa la flama.

És d’obligació cívica que tots els catalans i catalanes que vulguin que Catalunya esdevingui un país normal, vaguin avui a l’estadi per animar a la selecció.

L’estat d’ànim no és el millor, no, però això no pot ser l’excusa per el derrotisme i la inhibició ciutadana. S’ha d’anar a l’estadi i animar la selecció, animar als jugadors que lluiran la samarreta del poble, animar als jugadors que són aquí perquè volen, sense res més a canvi que l’orgull i l’honor de portar la samarreta catalana. Els que no hi volen ser, no hi són. Tamudo, Jarque i algun altre no hi són perquè segurament no hi acaben de creure, és la seva decisió.
Però els que sí que hi són mereixen el nostre suport perquè han lluitat per ser-hi. Per ser al Camp Nou defensant les quatre barres.

Per decència, per orgull i perquè sí, avui tots al Camp Nou per animar a la selecció!
Una Nació, Una Selecció!

23 de maig de 2008

Crítics i crítics (I)

D’aquí dues setmanes els militants d’Esquerra hauran de decidir mitjançant unes primàries els dos principals líders del partit. Unes primàries vitals no només per al partit, sinó també per el futur del país.

Ja fa uns dies vaig dir clarament la meva aposta per aquestes primàries, sí votaré pel canvi, votaré per Esquerra Independentista. Algú es podria preguntar, però si vol el canvi perquè no vota per Reagrupament.cat i per Carretero? Doncs bé, tinc les meves raons.

Primer de tot no el votaré perquè no m’agrada la demagògia. No m’agrada la demagògia quan el Doctor (per cert "Doctor" era el nom d’una sèrie molt dolenta que van fer per TV3 fa alguns anys a la tarda) afirma que la Direcció Nacional, ell també en formava part, es va vendre a l’inici de la legislatura al PSOE. Carretero obvia el fet que Esquerra havia de recolzar el partit que havia de fer possible l’aprovació de l’Estatut al Congrés. Per tant queda clar que insinuar que Esquerra està deixant de ser independentista tot acusant-la de desarmament ideològic unilateral constitueix un acte de demagògia. Desprès la història va anar com va anar amb el pacte Mas-ZP i la incapacitat d’ERC de donar una resposta clara, però l’estratègia era la correcte, és més, ell la va votar a favor al Congrés de Lleida.

Carretero no para ni un moment d’acusar a la segona candidatura en nombre d’avals (EI) i al seu candidat a Secretari General d’estar conforme amb aquesta estratègia i de continuistes. Primer de tot dir que és un acte de d’indecència absoluta només remarcar els errors de l’estratègia política d’Esquerra i en cap cas els encerts. Perquè l’estratègia ha tingut molts encerts, només cal veure que Esquerra ha passat de 12 diputats a 21. A més, el Doctor, també va participar en aquesta estratègia i mentre tenia cotxe oficial no va pas dir que n’estava en contra.
Titllar de continuista a Uriel Bertran només es pot entendre en el procés congressual que estem vivint i a cert nerviosisme, perquè sinó no té cap mena de lògica. El mateix Carod Rovira va afirmar que el NO a l’Estatut va ser forçat per l’Uriel Bertran, les JERC i el mateix Carretero, a més a més que Uriel Bertran va dimitir després de veure que des de dins era impossible que es dotés d’ambició nacional el Pacte d’Entesa. Uriel Bertran defensa que s’ha de canviar l’estratègia perquè s’ha esgotat. Per tant ni conformes en seguir al peu de la lletra l’estratègia actual ni continuistes.

Carretero també ha afirmat des de diferents llocs que Uriel Bertran va acceptar el Pacte d’Entesa. Uriel Bertran en un principi no es va oposar al Govern d’Entesa, de la mateixa manera que Carretero tampoc, tal com va reconèixer quan va venir a Vilafranca. Bertran va esperar a veure com s’anava desenvolupant el pacte i al veure que no era un Govern amb el qual el país pogués avançar i que era perjudicial per al partit, va presentar Esquerra Independentista per fer un canvi a ERC.
Aquests són alguns arguments del perquè no votaré a Reagrupament.cat. Crec que els nous líders d’Esquerra han de fer gala d’honradesa, de credibilitat i d’ètica.
La ciutadania ha de poder creure’s el discurs d’Esquerra i amb demagògia no ho aconseguirem.

22 de maig de 2008

Esmolem l'eina

Dimecres a l’obrir el diari vaig tenir una veritable sorpresa, segons una enquesta de la Universitat Oberta de Catalunya el 37% dels catalans i catalanes votarien SÍ a la independencia i tan sols el 22% s’hi oposarien. Tenint en compte que l’11% està indecís i que hi hauria un 27% d’abstenció, es pot concloure tal i com deia l’AVUI (cuinant una mica les xifres) que el SÍ s’imposaria entre el 52 i el 62% en el referéndum.

Aquestes xifres sens dubte són esperançadores, esperançadores perquè mai cap nació que ha iniciat el seu procés d’alliberament ha començat amb una xifra tant elevada favorable a la independencia. Per tant, pren cada cop més rellevància la necessitat de preguntar al poble què pensa. Preguntar al poble és vital, el que ja no ho és tan és quan, el 2014? Al 2018? La qüestió és fer el referéndum i guanyar-lo. Sabem que és difícil, sí, però també sabem que cada cop hi ha més gent que aposta per aquesta via, avui ja, única via per millorar la seva qualitat de vida.

Tot procés d’independència ha de començar un dia o altre, a Catalunya encara no ha començat, però tot i així la massa social que el recolza cada cop és més nombrosa. Caldria, tot i aquesta enquesta, fer-ne una de gran abast per poder copsar plenament cap on mira la población del país.

Ara és el moment de passar de la teoria independentista a la pràctica independentista. Ara és el moment de fer, de plantejar un procés, un projecte rigurós, ambiciós, pautat i possible per arribar a la independència. Tots els processos independentistes d’arreu del món quan han passat de la teoria a la pràctica independentista, el suport a la causa ha augmentat de manera considerable. Si a Catalunya ja hi ha una massa crítica d'un 37% a favor, en el moment que iniciem la pràctica independentista mitjançant el procés polític, el camí cap a la llibertat pot ser imparable.

Per fer-ho possible però, s’han de donar alguns condicionants. No entraré en tots però si en un de vital importància. El procés l’ha d’obrir un actor polític amb la complicitat de sectors de la societat civil. La societat civil ja està fent la seva part de feina, ara cal esmolar l’eina política. I la millor eina política per obrir el procés és sens dubte Esquerra Republicana de Catalunya. Esquerra de moment només ha entrat en la dinàmica de la teoria independentista, ara en ple procés de primàries i amb el Congrés a tocar, cal que ERC passi de la teoria a la pràctica. Dels llibres a l’acció. Aprofundir sobre les vessants teòrics de la indepèndència és i serà necessàri, tant com articular un procés polític seriós cap a la llibertat.

Això és el que ens jugem al 7 de Juny. Podem seguir com ara fent-nos passar per simples gestors de l’autonomia espanyola, o podem passar a ser els obridors del procés històric de l’aconsecussió de la llibertat. Al 7 de Juny ens jugem posar els primers passos per passar de la teoria a la pràctica. Al 7 de Juny ens jugem poder avançar en les nostres objectius de democràcia i benstar per una nació lliure o seguir com ara.

Hi ha un 37% de la población que busca desesperadament el referent independentista, Esquerra ho ha de tornar a ser, il.lusionant de nou.

21 de maig de 2008

Sobre Bojan

Ahir es va saber la trista notícia. Bojan no jugarà amb la seva selecció el dia 24 contra Argentina.
I no hi jugarà per por. Por no al jugar amb Catalunya, sinó por a la reacció d’Espanya. Com s’ha arribat a aquesta situació? Fem memòria.


Dissabte 17 de maig el seleccionador espanyol Luis Aragonés va fer pública la llista de convocats de la selecció espanyola per l’Eurocopa del mes de juny a Àustria. Durant els dies previs la premsa espanyola havia fet córrer que el jugador de Linyola seria la gran sorpresa de la convocatòria de la "roja" per premiar la gran temporada que havia fet.

Prèviament, però, l’entorn del jugador havia pactat amb el seleccionador espanyol que no el convoqués ja que estava molt cansat tant físicament com mentalment desprès d’un any esgotador.
Primera consideració, amb les continues filtracions que es van produir, resulta estrany que la premsa espanyola insistís fins l’avorriment que Bojan seria a la convocatòria, a no ser que volguessin ja des d’un primer moment carregar-se al jugador. Aquest fet podria tenir relació amb la negativa del jugador i/o del Barça de fer la foto pels mitjans espanyols amb la samarreta de la "roja" quan Bojan va ser convocat per primer cop ara farà uns mesos.

Seguim amb la línia argumental. Dissabte 17 a Múrcia el Barça tancava la Lliga amb una golejada a l’equip de la terra dels camps de golf. Bojan va començar a la banqueta, però quan va sortir al camp als últims minuts, cada cop que tocava la pilota el públic el xiulava.
El mateix dia, el jugador del València Morientes deia que no entenia com un jugador de 17 anys podia dir no a "la roja".

Durant tots aquests dies a les ràdios ultramundanes d’Espanya, tant les peperas com les sociates, amb tot de pretesos periodistes i moltes preteses persones que no passen de ser tristos energúmens al capdavant , no han parat de criticar que Bojan no vagi a l’Eurocopa i que com pot ser que un jugador de 17 digui que està cansat.

Davant d’aquest muntatge monstruós, la família i el seleccionador nacional han acordat no convocar Bojan per al partit amistós de dissabte.

Deia algú que com seria possible que digués no a "la roja" i després jugués amb la seva selecció. Primer aquestes persones haurien de saber comptar. No és el mateix cinc setmanes de competició que mitja part d’un partit. I segon, i què?! Què passaria si volgués jugar amb Catalunya i no amb Espanya? Enviarien els tancs a casa seva?

El que em sap més greu de tot plegat, és que Bojan no jugarà amb la selecció per por, per por a la reacció espanyola, per por de què li frustrin la seva carrera que tot sembla que serà espectacular.
Espanya com sempre posa damunt la taula la repressió, la força bruta, la força de l’estat en tota regla. Em sap greu que algú hagi de pensar amb les reaccions d’Espanya al prendre les seves decisions. Bojan va haver d’explicar el perquè no anava a jugar amb Espanya, per por a la repressió.
Bojan no jugarà per por, por d’Espanya.

20 de maig de 2008

Carod a Vilafranca

Ahir el round electoral d’Esquerra va passar per Vilafranca. Aquest cop va ser Josep Lluís Carod Rovira que va venir a presentar el seu llibre-bíblia sobre el 2014, i de pas parlar sobre les primàries.

Sobre la xerrada del 2014, crec que qualsevol militant d’Esquerra podria estar-hi d’acord. Carod va dir que s’ha de muscular el país per arribar-hi i que hem de tenir clar l’objectiu, alhora que hem de saber dotar la independència d’un substrat il·lusionador i fer-la part de l’univers col·lectiu.

Carod amb el seu "2014" aporta una novetat, una nova visió sobre la identitat. Carod defensa que s’ha de parlar menys d’identitat i més d’identificació. Hi estic d’acord. La identificació col·lectiva és més fàcil d’aconseguir que no pas que tothom comparteixi la identitat nacional. Si som capaços de fer possible que la identificació col·lectiva catalana giri al voltant de millor qualitat de vida, més benestar i amb la independència, ens en sortirem.

La xerrada de sobte va deixar el 2014 aparcat i va girar cap a les primàries. En aquest punt discrepo profundament. Carod diu que no es podrà despenalitzar la independència fins que no es deixin de fer actes de calçotada. D’acord, ara bé, tampoc no es podrà despenalitzar la independència si el líder del partit que la defensa no fa cas de l’executiva del seu propi partit.

Carod i ERC Futur estan duent a terme una campanya amb un to exageradament agressiu, enfadat i negatiu, només cal sentir les paraules del "líder de l’ERC responsable" dissabte passat per veure que és cert.
Ahir no en va ser una excepció, Carod va carregar amb duresa contra la candidatura Gent D’Esquerra i els va culpar de tots els mals del partit. Carod els hi va atribuir totes les decisions que s’han pres durant els últims dotze anys.

Carod, crec que per descuit, va oblidar que ell era i encara és el President d’Esquerra i com a tal la cara visible del projecte que l’executiva dirigeix. Quan un no està d’acord en la línia política que el seu partit segueix el primer que ha de fer és intentar canviar-ho, i si no se’n ensurt dimiteix del càrrec i fa el que cregui més convenient. Tirar la pedra durant dotze anys i ara amagar la mà perquè hi ha primàries no sembla l’acció més responsable.

Carod per les bones i per les dolentes és el President d’Esquerra, Carod per les bones i per les dolentes és el líder i a ell són atribuïbles tant els 8 diputats del 2004 com els 3 diputats del 2008, o és que es pensa que la gent va anar a votar sense pensar amb les seves accions?

Carod i ERC Futur s’han apuntat al carro de la demagògia absurda i barata, i la veritat, amb RCat i Carretero ja n’hi havia prou.

19 de maig de 2008

Si volem, podem!

Doncs sí, si volem podem, així de clar. Fa uns dies escrivia tot jugant al joc de comparar les primàries demòcrates als USA i les d’Esquerra al nostre país, que Esquerra Independentista es podia comparar al John Edwards. Aquesta comparació la feia sobretot pensant en l’arrel política de les dues candidatures.

Tant Edwards com Esquerra Independentista, representen la puresa ideològica dels respectius partits. Al Partit Demòcrata tant Obama com Hillary han plantejat un programa més presidencial que no pas de primàries. Un programa sobretot pensat en la futura campanya Presidencial i per tant abandonant en un cert sentit l’espai més "left" o liberal del partit. Esquerra Independentista també recull aquesta puresa. Esquerra Independentista defensa el valor "d’esquerres" com a motor de benestar, defensa el republicanisme com a punt d’unió i de cultura democràtica, alhora que posa l’accent independentista per sobre dels altres dues. Per tant, defensa la mateixa praxi ideològica que l’Esquerra del 2003, aquella Esquerra que va il·lusionar i engrescar a milers de catalans.

Algú podria dir, tot seguint el joc, que l’Edwards es va retirar de la cursa de les primàries i que al final ha acabat donant el seu suport a Barack Obama. Sí és cert. Algú, seguint el joc, podria dir que Esquerra Independentista ara abandonarà i que donarà suport al Barack Obama d’Esquerra. Sí és cert, es podria donar el cas. El problema, o la sort, de les primàries d’Esquerra, és que Obama i Edwards són el mateix.

Esquerra Independentista representa perfectament aquestes dues figures, Esquerra Independentista representa tant la puresa ideològica que defensava Edwards, com el canvi que propugna Obama arreu dels Estats Units. Esquerra Independentista és il·lusió, Esquerra Independentista és esperança.

Esquerra Independentista ha sabut articular un projecte sòlid, pautat i ambiciós per avançar cap a la llibertat, Esquerra Independentista ha sabut projectar un model de partit nou, fresc i modern, Esquerra Independentista ha sabut sumar personalitats destacades de la societat civil per sumar-se al seu projecte, Esquerra Independentista ha sabut fer una campanya en positiu i optimista.

Esquerra Independentista és el canvi en el que podem creure, Esquerra Independentista és el vot del canvi, ara és el moment d’Esquerra Independentista.

Si volem, podem!

Personatge de la setmana: Robero Garcia-Calvo


L’Estatut es troba aturat al Tribunal Constitucional que n’ha de decidir la Constitucionalitat. Davant d’aquest fet la composició dels magistrats que en formen part és veritablement molt important ja que d’ells depèn la sentència.

Fins dissabte a la nit, el Tribunal tenia color caspós en blanc i negre, la raó era que la majoria dels jutges presents compartien la mirada política que defensa el PP. Però, oh miracle, per obra del senyor un magistrat conservador ha passat a millor vida i a partir d’aquest fet la majoria al Tribunal ha mutat, ara la majoria és "progressista".

Però qui era aquest magistrat? El magistrat que ha mort, era Roberto Garcia-Calvo i va ser proposat a formar part del Tribunal a petició del Congrés dels Diputats.
Garcia-Calvo es va llicenciar en dret i al 1971 va ser nomenat President Provincial d’Almeria. Cinc anys desprès el van nomenar Governador Civil de la província, càrrec que va ocupar fins a mitjans de 1977 en què va dimitir.

Garcia-Calvo va ser un col·laborador del Règim de Terror espanyol de Franco, Garcia-Calvo va protagonitzar un episodi monstruós. Quan era Governador Civil, la Guardia Civil va assassinar a un noi que simplement estava fent una pintada en una paret, i ell n’era el responsable.

Pot ser que la mort de Garcia-Calvo faci possible que l’estatut se salvi, tot i així no ho crec. El TC retallarà encara més l’Estatut ja que als dos partits nacionalistes espanyols els hi interessa.

S’ha mort un ésser que va col·laborar amb el Règim feixista espanyol, se’n va un ésser que va fer de la repressió la seva justícia, se’n va un ésser que no ha lluitat per la democràcia, només se n’ha servit. Ha mort un ésser, ja que anomenar-lo home seria massa premi per ell.

(Per problemes, no es va poder publicar al diumenge)

17 de maig de 2008

I desprès diuen d'Esquerra

Políticament ens trobem en un final de cicle, un final de cicle que ha de donar sepultura a la política antiga, dita d’altre manera, ha de donar sepultura a l’autonomisme i al federalisme.
Davant d’aquest fet tots els partits estan en un procés de canvi, de redefinicions o de refundacions. Els Congressos Nacionals dels partits catalans marcaran de manera clara, esperem, cap a on evolucionarà el nou cicle, un nou cicle que simplement pot ser un petit pas previ al de saltar la paret d’aquí a uns sis anys.


Es parla molt d’Esquerra, del seu Congrés, de les primàries, de qui guanyarà…però per mi més important que tot això són els Congressos de CDC i del PSC. Aquests dos hauran de marcar cap a on caminen aquestes dues formacions, que per molt que ens pesi a alguns, són les dues forces centrals, de moment, del catalanisme polític.
Esquerra, és cert, té un procés de discussió intern, però el que ningú dubte és que la ponència política que sortirà de la conclave republicana, serà sens dubte una ponència independentista. Es debatrà quin és el millor camí per arribar-hi i de tots els passos a fer però serà una ponència, un discurs, netament independentista.
Sabem què en sortirà del Congrés regionalista? I del Congrés unionista? No. Ni CDC ni PSC saben cap a on van, si Esquerra té un problema intern CDC i PSC no poden pas dir que ells no el tenen.

Cada dia apareix un o altre dirigent de CDC dient que cal ampliar el pinyol o que cal un canvi o que cal pactar amb el PSC o que el que cal realment és anar cap a la independència. Bé, la ponència marca una línia democràtica cap al dret a decidir. És un pas i s’ha d’esperar que no sigui l’últim en aquesta direcció. Ara cal veure si realment es confirma aquest punt o si el Mas torna a sopar amb els seus amics com al gener del 2006.
El PSC tot sembla ben controlat pels baixllobregatins, però tampoc passa dia en què un dirigent del sector catalanista (es veu que encara en queda algun) reclama grup Parlamentari a Madrid i més fermesa per defensar els interessos de Catalunya. Direcció política? El PSC fa molts anys que ja no en té, ara ja només té gestió i quanta més millor.

De les lluites internes dels partits de l’establishment català poca cosa surt als mitjans, deu ser que no interessa, però a qui no interessa?.

En resum, temps de canvis s’apropen en la política catalana, i depenen de cap on vagin la llibertat pot ser més pròxima.

16 de maig de 2008

24 de Maig. No hi pots faltar!

Cada dos anys, durant l’estiu, el món del futbol té una cita ja sigui el Mundial o l’Eurocopa. Durant els dies de competició els ciutadans de cada país es mobilitzen per seguir l’evolució del seu equip.

No descobriré res a ningú si dic que aquests esdeveniments esportius són bàsics per la construcció nacional de totes les nacions, qui digui que no és així s’enganya. Espanya fa servir els Mundials i Eurocopes per fer bandera del seu nacionalisme i intentar d’aquesta manera més subtil, assimilar els pobles reductes de la perifèria. Ho fa Espanya però també ho fan, amb objectius diferents, Irlanda, Itàlia, Alemanya… tots. No ho critico, simplement ho exposo.

És aquest fet, el de la construcció nacional, per el qual Espanya s’oposa amb tanta fermesa al reconeixement de les seleccions nacionals del nostre país. Espanya s’ajuda d’una violència diplomàtica que s’allunya molt de les maneres de fer de qui creu que té la raó, tant jurídica com moral. Espanya vol evitar costi el que costi que les seleccions catalanes puguin participar en competicions internacionals, perquè al fer-ho, tota la construcció nacional espanyola quedaria tocada, i l’haurien de refer, mentre que la construcció nacional catalana hauria agafat velocitat de creuer.

No dic que l’esport sigui l’únic element de construcció nacional que tenen les nacions, però si que en el món en què vivim l’esport ocupa un lloc de preferència i que per tant ofereix unes potencialitats molt grans a l’hora de d’articular una major cohesió social i nacional.

Catalunya ha de trobar espais per poder competir, per justícia i perquè sí, simplement perquè sí. O es que algú entendria que Itàlia impedís a França participar en una competició?
Catalunya no jugarà l’Eurocopa, no, però sí que jugarà.

Catalunya amb Bojan d'estrella, el dia 24 jugarà al Camp Nou contra la selecció nacional d’Argentina capitanejada per Leo Messi. No és un partit oficial, però és un pas més. Desprès de l’impressionant desplaçament a Euskal Herria, ara toca jugar a casa i la casa ha d’estar plena. Catalunya és la suma de tots i per tant el dia 24 entre tots construirem una passa més cap a la llibertat, en aquest cas cap a la llibertat esportiva, cap a la democràcia.

Ningú pot faltar-hi, tots amb la selecció! Una Nació, Una Selecció!

15 de maig de 2008

"Ticket Dream"

Dimarts passat es van celebrar unes de les últimes primàries demòcrates per escullir el nominat presidencial, en aquest cas es van celebrar a Virginia de l’Oest.

En aquestes eleccions, Hillary va poder explotar a la máxima potencia els imputs que encarna i que donen força a la seva candidatura. Hillary va arrasar a Virgínia al guanyar per més de 41 punts de diferencia a Obama en un estat amb més del 95% de población blanca, sense masses estudis, majoria classe treballadora i amb pocs recursos. Exactament el perfil de votant de Hillary.

Aquest fet torna a posar de manifest la incapacitat d’Obama per arribar a l’elctorat blanc i de classe treballadora, un electorat bàsic per guanyar al Novembre davant de John McCain. Negar que hi ha un fet racial a l’hora de decidir el vot sería negar l’evidència. Obama, si com sembla que serà, es converteix en el nominat demòcrata a les eleccions de Novembre ha de resoldre aquest defecte electoral. El suport de John Edwards el pot ajudar a guanyar aquest segment de votants, però també ho havia de fer Ted Kennedy i no va ser capaç de guanyar al seu propi estat.

Obama té una deficiència en la seva coalició electoral, una deficiència que posa en “dubte raonable” la victoria demòcrata al Novembre. El partit no es pot permetre uns derrota quan tot bufa a favor d’una manera que ni el més somiador dels somiadors havia somiat mai.

Per corregir aquest problema hi ha una solució.

Cada cop són més els que diuen dins al partit demòcrata que aposten pel que s’anomena el “Ticket Dream”, una candidatura formada pels dos màxims exponents del partit. Una candidatura triomfal i triomfant. Una candidatura de canvi i d’expreriència. Una candidatura capaç de derrotar a qualsevol tàndem republicà. Una candidatura formada per Barack Obama i per Hillary Clinton.

Es pot dir que és una candidatura fictícia i imposible, o que és una candidatura en què els dos candidats són incapasos, de moment, de demostrar un cert “feeling” entre ells. Cert, ara bé com ahir deia el “diario global en español” tampoc lligaven J.F. Kennedy i L. Johnson però la combinació electoral els va fer guanyar les eleccions. La combinació de caràcters pot ser altament profitosa per als demòcrates si saben veure què és el millor per el país i pel partit.

Electoralment Obama té un problema, i Hillary en pot ser la solució.

14 de maig de 2008

ETA fa el joc a Espanya

Altre cop la barbàrie ha fet acte de presència, altre cop una banda d’assassins ha estripat el nom de tot un poble, altre cop la sang ha embrutat una noble causa, altre cop uns vulgars s’han apropiat d’una lluita, altre cop han matat per res.

ETA sembla que no entengui que el món avança i que Espanya i Euskal Herria ja no són les mateixes nacions que eren durant la segona meitat del segle XX. Espanya en aquella època hi governava un règim autoritari i feixista que negava la democràcia i que feia terrorisme d’estat, davant d’aquest fet es requeria un tipus de lluita, un tipus de resistència. Ara als inicis del segle XXI, per combatre els abusos d’Espanya en contra del poble basc es requereix un altre tipus de lluita. Una lluita que ha de defugir de la violència barata pròpia d’altres temps feliçment superats. La violència per la violència, camuflada de proclames polítiques a Europa ja no la defensa ningú apart d’ETA i algun moviment d’extrema dreta, fins i tot l’IRA el referent de la lluita irlandesa per la independència i la reunificació d’Irlanda ha deixat les armes completament i encara la seva lluita per mètodes estrictament polítics.

Les declaracions dels líders polítics davant d’aquest nou atemptat no s’han fet esperar, la més significativa sens dubte ha estat la del Lendakari Juan José Ibarretxe. Ibarretxe ha dit que ETA és el principal factor que entorpeix que la nació basca camini cap a nous horitzons de llibertat i ha exigit que ETA deixi d’usar la reivindicació de la independència d’Euskal Herria com cortina de la seva acció violenta i assassina. El Lendakari, com és habitual, té raó. ETA és l’actor polític que frena més la lluita per les llibertats basques, ETA només serveix per donar cobertura al discurs anti-basc i nacionalconstitucionalista del PP i del PSOE, i ara també, de la UPD de la socialista i súper nacionalista espanyola Rosa Díaz.

ETA si de veritat vol la independència i la llibertat del seu poble, el que ha de fer és plegar. Plegar i guardar la roba, d’aquesta manera Espanya i el seu aparell político-juridic-militar no podran actuar anti-democràticament en contra de la justa i noble causa de la independència basca. ETA fa un flac favor als objectius que diu perseguir continuant una acció armada absurda en els temps actuals. L’acció armada tenia sentit en un context històric que ara ja no existeix. L’acció armada tenia un raó de ser davant d’un règim que ara, o això diuen, no existeix.

En plena democràcia, per dir-ho d’alguna manera, l’acció armada o terrorisme no té sentit d’existir. En el sistema actual la via a seguir és la via política i democràtica.
Mitjançant aquesta via és possible avançar cap a l’alliberament nacional i social dels pobles oprimits. És la democràcia la porta que hem d’obrir per la llibertat. Aquesta és la porta que s’obre en el segle XXI, la porta del segle XX ja és tancada, i ETA hauria de saber-ho, perquè sinó l’únic que està aconseguint és fer el joc als nacionalconstitucionalistes espanyols que volen un estat homogeni, unit i centralitzat, alhora que desqualifica qualsevol proposta independentista.

ETA s’ha de dissoldre, només així ajudarà al noble objectiu de la llibertat de la Nació basca.

13 de maig de 2008

Són les persones, inútil!

Sembla que aquesta és la doctrina socialista, el nou model de finançament es fa en termes de persones i no de territoris. Bé molt bé, doncs així jo vull una reunió bilateral amb el vice-president primer i ministre d’economia espanyol Pedro Solbes per parlar del meu finançament.

La veritat és que aquest argument, "paguen les persones no els territoris", no s’aguanta per enlloc, o és que potser el sistema de finançament no és negocia per territoris? Que potser el sistema de finançament no es negocia a partir de les peculiaritats de cada regió? Dir que el sistema de finançament es fa en termes de persones és fer una demagògia tan bèstia que em pensava que el ZP no en seria capaç, però es clar veient com queda la súper promesa dels 400 euros, tot és possible.

El sistema de finançament es negocia en termes de territoris perquè són aquests els que paguen. És molt divertit sentir com pretesos intel·lectuals molt ciutadans ells, defensen que els que paguen són les persones i no els territoris, quan aquestes reben uns serveis no depenen del que han pagat sinó depenen del territori on viuen. Els catalans paguem molt i rebem poc, no perquè haguem comès ves a saber quin pecat mortal, potser tan sols el fet de ser catalans, sinó que rebem poc perquè vivim a Catalunya. Aquesta és la qüestió. Som persones en un territori concret, és així.

Ara quan les coses pinten magres és quan els catalans hem de fer força units per poder tenir el finançament que ens mereixem, per tenir el finançament que necessitem. La demagògia espanyola-sociata és escandalosament bruta i encarada a empobrir Catalunya i la seva gent. El "Gobierno de España" parla de persones, doncs parlem-ne: Catalunya té més d’un milió de pobres, no pobres que visquin als caixers, sinó pobres que no arriben a final de mes, avis que no poden fer ni dos àpats al dia, nens que no poden anar de colònies, famílies que viuen amb l’aigua al coll…. Parlem també de serveis per les persones? Dèficit flagrant d’infrastructures ferroviàries, de carreteres, d’aeroport, falta de finançament per sanitat i en educació. Quants ordinadors per alumnes té Extremadura? 2; i Catalunya? 9! Aquesta és la solidaritat que tant es demana des d’Espanya?

Aquest és el model socialista que tan demana consensuar Zapatero? Aquest és el model de la España plural? No, aquest és el model de la "España unida y diversa", un model basat en l’assistèncialisme poruc dels que viuen per no treballar, un model que tan sols pretén mantenir el monopoli electoral i social d’unes zones de la península, un model que vol carregar-se un país perquè es pensen que d’aquesta manera podran fer realitat el somni de qualsevol genocida. Vèncer i exterminar a tot un poble per la via econòmica.

I desprès algú dirà que una altra Espanya, per exemple federal, encara és possible. España ja està inventada. España és una, la seva.

12 de maig de 2008

Aprofitar els moments

Ser al lloc adequat al moment oportú, aquest és sense dubte un fet que a vegades cosa de que es produeixi. Aquests dies amb la celebració, sí celebració, del 66é aniversari de la proclamació de l’estat d’Israel s’han pogut llegir diverses entrevistes amb els últims personatges que queden vius d’aquella efemèride, afirmen que aquella data, aquell moment, era l’última oportunitat del seu poble per aconseguir un estat propi, el seu estat.

Saber trobar el moment, saber interpretar el moment i saber posar-lo a favor dels teus interessos, és una tasca que només poden fer els més grans estadistes. Positivitzar una situació crítica, donar la volta al mitjó, no sempre és fàcil, és més, acostuma a ser difícil.

Catalunya en aquests moments no sap interpretar el moment actual, Catalunya ara, no té un lideratge ni polític, ni social ni econòmic. Catalunya actualment va a la deriva. Catalunya es troba en uns moments en què el projecte nacional compartit per la totalitat dels partits de caire catalanista ha fracassat i segurament fracassarà encara més quan surti a la llum el nou sistema de finançament. Catalunya avança caminant amb una bena als ulls, no sap on va però continua caminat.

El país té davant seu una gran crisi, i segurament una de les grans, ja que si el nou model de finançament no introdueix principis del concert econòmic, Catalunya patirà una parada cardíaca que difícilment podrà tornar a engegar amb la potència econòmic innata que té. Alhora, el país també es trobarà davant la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut, una sentència que tothom preveu que encara retallarà més el que el Mas va pactar a La Moncloa a mitjanit amb Zapatero.

Aquest panorama certament és per dimitir. Però com diuen alguns, amb xinès crisi s’escriu igual que oportunitat, i és precisament això el que tenim davant. Davant nostre tenim la oportunitat per demostrar que el model autonòmic/federal està esgotat, que no dóna més de si, que Catalunya no està còmode amb cap d’aquests models. Sobretot perquè a Espanya no li dóna la gana.
Catalunya pot fer un pas endavant si sap donar la resposta correcte a aquestes crisis de gran magnitud. Si som capaços d’articular una resposta coherent a aquest desafiament, la nostra sort pot estar a punt de canviar. Però perquè això passi hem de tenir el famós pla B, un pla B que no es pot basar en ratificar l’estatut de La Moncloa al Parlament o en acceptar la sentència perquè és la llei. Si haguéssim d’acatar la llei, hauríem d’acceptar les atrocitats nazis ja que es van fer amb la lleis legals d’aquell moment. No, com ha dit certa gent, a vegades la democràcia està per sobre de la llei, i ara és exactament així.

La resposta catalana al desafiament jurídic espanyol ha de ser la més democràtica possible. Ha d’anar acompanyada de mesures polítiques i civils, la gent ha de tornar als carrers, i el Govern i tots els partits polítics han d’actuar amb sentit d’estat, en aquest cas, d’estat català.

Ens hi juguem massa com per no respondre. Deia que de les crisis sempre en surt una oportunitat, doncs aquesta és la nostra i l’hem d’aprofitar, hem d’aprofitar el col·lapse autonòmic/federal per posar el projecte independentista com a prioritat. Catalunya no pot esperar.

11 de maig de 2008

Personatge de la setmana: Mònica Terribas

Aquesta setmana s’ha sabut que finalment Mònica Terribas serà la nova directora de TV3. Una magnífica notícia que sense dubte ha de permetre que la desnacionalització de TV3 que amb l’ex-ministre del PSOE al capdavant ha agafat velocitat de vertigen s’acabi.

Aquests dies m’ha vingut a la memòria una carta que va aparèixer a la secció de Cartes al Director de L’AVUI a finals del 2003. Aquesta carta, crec que la firmava una senyora, es va publicar pocs dies desprès de l’Acord del Tinell en uns moments de canvi, en uns moments quasi de revolució, en uns moments en què creiem que ens podríem menjar el món i canviar profundament el país. Aquesta carta especulava sobre el fet que nomenessin a la Mònica Terribas directora de Catalunya Radio i venia a dir el que durant aquesta setmana molta gent ha dit. És una gran notícia que la Mònica Terribas sigui la nova directora però alhora és una llàstima que "La Nit al Dia" perdi la seva presentadora que de manera brillant, amb rigor, amb professionalitat i amb una indubtable independència dels poders públics ha liderat un programa excel·lent.

És veritat, però el país necessita que les millors persones en cada lloc hi siguin quan el moment així ho requereixi, i ara ha arribat el moment Terribas, ara ha arribat el moment de la Mònica.

La nova Directora té davant seu grans reptes. La Mònica Terribas té davant seu la difícil tasca de tornar el liderat a una cadena que en els últims quatre anys ha passat de ser líder indiscutible a ser misèria i companyia i a ocupar el tercer lloc, un tercer lloc que cap televisió amb voluntat de televisió nacional es pot permetre i menys en un país com el nostre. També haurà de tornar la visió nacional de la cadena, ja que per ser una cadena espanyola més, no calia fer TV3 que per això ja hi ha TVE, Antena 3, Telecinco, Cuatro o la Sexta.

Només queda doncs, desitjar tota la sort del món a la Terribas en el seu nou càrrec. Si es capaç de dirigir tant bé com entrevista, nous aires arriben a TV3. Molta sort, Terribles!

10 de maig de 2008

Imatges

Diuen, que sovint val més una imatge que mil paraules. I és ben cert. En el món en que vivim, un món dinàmic, estressant, fugaç, una imatge pot donar tota la informació necessària sobre qualsevol tema.

Ahir amb uns amics parlàvem sobre el procés de primàries d’Esquerra i sobre com les diverses candidatures aprofitaven la xarxa per transmetre les seves idees i programes. En la conversa també vam parlar sobre els díptics en paper, i el resultat és clamorós. Tot i que cap de nosaltres és expert en imatge, es poden fer diverses consideracions.

Hi ha candidatures que sembla que estan encorades al passat, ja no només en idees sinó també en imatge.
Mirar el fulletó de Reagrupament.Cat és com mirar la propaganda del partit a meitat dels anys 90. RCat incompleix quasi tots els grans ítems que la propaganda política ha de complir, lletra massa petita, tot atapeït, portada estil paleolític, colors que casen menys que la nietissima i l’Oleguer…. Suspès clar. Queda clar que la modernitat en imatge encara no ha arribat a certs llocs del país.

ERC Futur presenta un díptic, l’única candidatura que també el posa via internet, acceptable. Ara bé els colors triats són horripilants. Combinació de blanc i blau. Ja sabem que el Niubó ha posat més d’un cop amb la samarreta de l’Espanyol, però tampoc n’hi ha per tant. El logo de la candidatura també produeix calfreds, les "n" marcades en blau queden tant bé com la Melani en bikini.
Tot i així s’ha de reconèixer un intent de canvi. La introducció del blanc és positiva però la utilització del blau és una llicència massa carregada de simbolisme com per passar-la per alt, ja que el blau és el color que usen els partits conservadors. El resultat final és també de suspès.

Gent d’Esquerra és la candidatura que en aquest aspecte aposta clarament per seguir, amb alguns matisos, la imatge corporativa del partit sobretot en quan a colors. Ara bé, el web és molt potent i el fulletó també. Lletra clara, text espaiat, colors que combinen, imatges…
La veritat és que aquest fulletó encarna una modernitat que ni ERC Futur ni RCat oloren.

L’altra candidatura que queda, la que s’ha situat en segona posició en les primàries en nombre d’avals, Esquerra Independentista, és la que més innova i modernitza la imatge corporativa.
El tipus de lletra emparada és modern, dinàmic. Els colors són colors suaus i entren visualment.
EI demostra novament que és la candidatura necessària per als temps que estem vivint, EI demostra que és la candidatura que porta la modernitat al seu ADN, EI demostra novament que és el canvi necessari per Esquerra.

Esquerra ha de fer un gran canvi en idees i formes, però també en imatge corporativa, idees com l’Esquerra Digital van caure de manera sospitosa a finals de Juny del 2007. Esquerra en els últims quatre anys ha redissenyat la seva imatge de manera molt positiva, modernitzant-la i adaptant-la als nous temps. El que no es pot permetre el partit és retrocedir anys i panys en aquest aspecte tant clau en els nostres dies.

9 de maig de 2008

9 de Maig, dia d'Europa

Avui fa 58 anys a París es va produir un fet històric. Un fet que avui celebrem. A París avui fa 58 anys es va llegir la declaració Shuman. Aquesta declaració va ser l’inici de la construcció europea, l’inici d’un somni, l’inici de la pau.

Avui doncs, és el dia d’Europa i és un dia per celebrar, però sobretot per pensar.

Europa avui poc té a veure amb aquella inicial Europa dels 15. Avui Europa té aproximadament uns 500 milions de persones i en formen part 27 estats. Europa ja no és només una unió econòmica sinó que ara també és una unió política. Europa ha canviat.

Europa té davant seu grans desafiaments, per una banda ha de seguir sent un gegant econòmic capaç de competir amb els Estats Units, amb Rússia i amb la cada cop més potent Xina. S’acoten temps difícils i complicats per l’economia, i Europa hi ha de fer front. Un altre repte que té la Unió és la dimensió política. Rebutjat el Tractat Constitucional ara el Tractat de Lisboa ha d’intentar fer avançar políticament Europa cap a un reforçament polític. Els Estats han de cedir poder polític a la Unió. Últimament s’ha pogut veure com Europa ha actuat desunida en matèria internacional, ja que la majoria d’estats han reconegut la independència de Kosovo, mentre que una minoria reaccionaria s’hi ha mostrat histriònicament en contra. Europa si vol avançar cap a un projecte polític seriós ha d’actuar amb una veu potent i única en matèria internacional. A les tres de la matinada hi ha d’haver una persona que pugui despenjar el telèfon vermell. I ara no hi és.

Europa també ha de fer front al debat sobre els fons de cohesió, sobre on i sobre què es destinen.
Europa a més, aviat s’haurà de posicionar sobre l’ampliació interna, ja que Escòcia, Flandes, Euskadi i Catalunya estan iniciant projectes independentistes. Cal recordar que aquests projectes són, en la major part, projectes europeistes ja que no conceben altra alternativa que ingressar com a membres de la Unió Europea. Els estats petits en l’actualitat són els que més i millor poden funcionar, i Europa els necessita. L’ampliació interna farà més forta Europa, a més, les nacions que es volen independitzar són nacions riques, prosperes i treballadores, fet que les farà ser donants més que no pas receptores dels fons de cohesió.

La construcció europea és un procés complicat i difícil però necessari i beneficiós i que planteja nous horitzons i noves oportunitats.

El futur és Europa, el futur és nostre.

8 de maig de 2008

Curant ferides

Davant la humiliació que vam patir ahir, el psicòleg m’ha recomanat vivament que recuperés emocions i vivències passades per tal de superar el mal tràngol d’aquests dos anys sense títols. Per aquesta raó he llegit aquesta redacció, una redacció que vaig fer fa anys en uns temps en què la il·lusió general entorn de l’equip era la de l’inici d’un cicle triomfant que ahir va tocar campanades a morts.

"Dissabte a les vuit de la tarda era molt complicat veure algú pels carrers, tant de Vilafranca com de qualsevol ciutat del país o de l’estat. La raó? Molt senzilla, era el 19 de novembre. A primera vista aquesta data no te res d’especial, tot i ser la vigília del 30é aniversari de la mort del Dictador feixista espanyol Francisco Franco, però no, la mort del dictador no era la raó. La raó era que es jugava l’últim clàssic de l’any, es jugava el Madrid –Barça.


Però què te de diferent aquest partit? Aquest miserable partit de futbol que fa paralitzar a mig país, que fa que depenen del resultat seguidors d’un dels dos bàndols no sopin o que milers per no dir milions de persones estiguin enganxades davant el televisor o la radio seguint el que fan o deixen de fer els vint-i-dos elegits al terreny de joc.

De causes del perquè d’aquest partit n’hi ha moltes, des del que pensa que és un enfrontament encobert entre España i Catalunya o des del que simplement vol veure un bon espectacle. També pot ser que simplement no t’agradi el futbol, però com que sembla un crim no participar d’aquesta febre futbolística tothom acaba veien el partit.
En tot cas de causes n’hi ha tantes com seguidors d’un i altre equip hi ha , ja que tothom te la seva manera de viure’l.


De conseqüències tantes com de causes, però aquestes van lligades intrínsecament al resultat del partit. Dissabte en vam poder veure unes quantes, ja que no es normal que Dissabte a la nit tirant ja cap a Diumenge la rambla de Canaletes estigui inundada de color blaugrana, no es normal que a dos quarts de dues a l’aeroport del Prat hi hagi més d’un miler de persones cantant i cridant tot esperant un avió que torna del pont aeri… però segons sembla aquests fets ja comencen a ser normals…

Els clàssics cadascú els viu d’una manera diferent perquè els sentiments, les emocions que et produeix no són exclusivitat de ningú, sinó que tothom pot gaudir-ne, tant si es blanc, negre alt o baix.

I sens dubte aquesta és la grandesa del futbol, i del clàssic."



El resultat d’aquest partit va ser el memorable 0 a 3 amb l’actuació estratosfèrica de Ronaldinho.


7 de maig de 2008

Rendir-se o lluitar. Aquesta és la qüestió

Empat o l’inici de la retirada? Aquest és el dubte que tinc desprès de les primàries que es van celebrar ahir als Estats de Carolina del Nord i d’Indiana per escollir el candidat demòcrata en les eleccions del 4 de novembre a la Presidència dels Estats Units.

Crec que no descobreixo res a ningú si dic que per mi el candidat demòcrata a les eleccions del novembre seria una dona. Ara bé, tots els arguments que he anat acumulat primària rere primària, patacada rere patacada, resurrecció rere resurrecció comencen a perdre valor i consistència.

La situació actual per la candidatura de Hillary Clinton és complicada, sobretot desprès de la pírrica victòria a Indiana i la, no per esperada, dolorosa derrota a Carolina del Nord. Hillary actualment es troba a quasi 200 delegats d’Obama i és quasi impossible poder acostar-s’hi significativament en nombre de delegats de cara la Convenció de l’agost. Per tant a Hillary només li quedarien els súper delegats o que es repetissin o s’acceptessin els resultats de les primàries de Michigan i Florida on la senadora va arrasar per poder obtenir la nominació demòcrata.

És cert que Hillary ha aconseguit compactar la seva coalició d’electors i que aquests constitueixen el perfil de l’americà mig, fet que sumat a que ha guanyat a tots els grans estats, menys Carolina del Nord, li dóna un poderós argument de viabilitat presidencial davant dels súper delegats, però tampoc és prou poderós per fer decantar als càrrecs del partit a favor d’ella ja que en contraposició Obama pot posar que ell ha guanyat en més estats, té més delegats i té més vot popular. En aquests moments Hillary ho té quasi impossible per poder girar qualsevol d’aquests tres arguments a favor seu.

Davant d’aquesta situació Hillary té dues opcions. La primera seria retirar-se de la cursa demòcrata i donar pas així a Obama, però si fes això, no seria una Clinton. No, Hillary lluitarà fins al final per aconseguir la nominació, tot i que per fer-ho s’hagi d’esperar fins a finals d’agost a Dennver. Aquest fet però pot tenir conseqüències devastadores per al Partit Demòcrata, ja que per culpa de la batalla fratricida entre Hillary i Obama pot donar ales a John McCain i pot privar-los de tornar a la Casa Blanca. I aquest és l’objectiu número u que tant Obama com Hillary han de tenir al cap. Sigui qui sigui el candidat demòcrata, aquest ha de guanyar al novembre.

No em faria molta gràcia ser en aquests moments dins al cap de Hillary, perquè hauria de prendre una decisió transcendental. Hillary ha de decidir si seguir amb la campanya fins al final amb el risc de fracturar el partit o retirar-se i posar fi al somni de tota una vida.

6 de maig de 2008

Les cartes sobre la taula

Ahir totes la candidatures que aspiren a liderar Esquerra Republicana a partir de les primàries i del congrés del juny van fer oficials el nombre de firmes que avalen la seva candidatura.

La candidatura que més avals ha aconseguit és la de Gent d’Esquerra que encapçala Joan Puigercós i que té a Joan Ridao com a candidat a Secretari General. Gent d’Esquerra ha aconseguit al voltant de 2,200 signatures a favor d’aquesta opció, realment una acció de força que marca més o menys cap on van els tirs en la conclave republicana.
Puigcercós està recollint els fruits de molts anys de contacte amb el territori i sobretot de tenir tota una xarxa de quadres intermitjos que s’han involucrat molt amb la seva candidatura. De cara al 7 de Juny, crec que Puigcerós guanyarà les primàries a la Presidència i que ho farà amb un nombre de vots bastant més elevat que dels avals presentats, en canvi crec que Ridao no tindrà gaires més vots que aquests 2,200 que l’han avalat.

En segon lloc es col·loca Esquerra Independentista que té com a candidat a President Jaume Renyer i com a candidat a Secretari General a Uriel Bertran i que han aconseguit al voltant de 1000 firmes d’avals. EI ha aconseguit situar a Uriel Bertran amb 934 firmes com a segon candidat a Secretari General.
Amb aquest suport Uriel Bertran se situa com el candidat més capacitat per poder disputar la secretaria general a Joan Ridao.
Esquerra Independentista tot i els auguris interessats d’algú ha aconseguit les firmes i a més ho ha fet folgadament, fent un cop de puny sobre la taula i dient clarament que hi ha gent que vol canvis i que no es conforma amb petites operacions d’estètica, oferint un projecte clar, engrescador i modern.

En tercera posició hi ha el Reagrupament.Cat que presenta Joan Carretero i Rut Carandell.
RCat partia d’una posció de sortida com els abanderats del canvi, però els avals els han deixat per sota d’EI ja que cap dels dos candidats superen el líder d’Esquerra Independentista.
RCat, i crec que tenen raó, tindrà vot ocult o si més no vot que no s’ha volgut comprometre avalant la candidatura, per tant faria bé tothom de no menysprear al corrent crític ja que podria ser que algú s’emportés alguna sorpresa.

Un darrer lloc se situa ERC Futur, la candidatura avalada per Josep-Lluís Carod-Rovira i que encapçalen Ernest Benach i Rafel Niubó.
ERC Futur tot i que partia com a candidatura capaç de disputar a Gent d’Esquerra el liderat del partit, en una clara voluntat de bipolaritzar les primàries, només ha presentat 764 signatures per cada candidat tot i que afirmen que en tenen 1480, però que no les presenten fan per protegir la identitat dels signants de cara a unes suposades llistes negres.
El fet de presentar la meitat de les firmes teòricament aconseguides fa una mica de pudor.
La veritat és que la gent de ERC Futur han de ser molt males persones perquè han condemnat al Gulag més de 250 persones! Aquestes 250, 257 concretament, són les firmes de més que han presentat de les estrictament necessàries. Com han pogut enviar a aquestes persones a una morta tant segura i dolorosa?

La veritat és que crec que ERC Futur no ha aconseguit més firmes i s’amaguen darrera d’aquesta ombra de la por a Calàbria per tal de disfressar el seu fracàs. És més, ERC Futur està duent a terme una campanya en negatiu plena de desqualificacions i de llançament continu d’atacs contra la transparència i l’honorabilitat de certs companys de partit. ERC Futur hauria de saber que les campanyes en negatiu normalment s’acaben girant en contra.

Ara només s’haurà d’esperar la validació de les signatures, i desprès, començarà la campanya.

5 de maig de 2008

De 1922 al 2008

Sovint hi ha imatges que ens fan tremolar, que ens desagraden profundament. Sovint hi ha imatges que produeixen dolor al pit, sovint hi ha imatges que produeixen calfreds. No, no estic parlant de les celebracions del Madrid, a qui aprofito per felicitar, ni de tot l’espanyolisme ranci que desprèn el club blanc, si no que parlo d’una imatge que vam viure la setmana passada a Roma.

A Itàlia al passat mes d’abril es van celebrar eleccions legislatives i municipals i les dues van donar a la dreta uns resultats triomfants, van guanyar les legislatives amb majoria absoluta i també van recuperar després de molts anys l’alcaldia de Roma. Precisament del triomf de Roma volia parlar.

Que la coalició de Berlusconi presenti un candidat que es defineix com a post-feixista no hauria d’estranyar, ja que en la seva llista electoral n’hi havia uns quants i a més, alguns d’ells formaran part del govern. No, el que ens hauria d’estranyar, tot i que potser ens hauria de preocupar, és que ara aquests individus no s’amaguen del seu passat (o present?) feixista sinó tot el contrari, ara en fan ostentació. Durant la campanya un membre de la llista berlusconiana, fa afirmar que ell tota la vida seria feixista, declaració que només va rebre critiques dels partits de centre esquerra i d’esquerra d’Itàlia, la dreta i el centre-dreta van fer-ne cas omís.

El cas més rellevant però ha sigut l’arribada al poder romà del post feixista Alemanno. Alemanno va basar tota la seva campanya en el populisme anti- immigració centrat contra els gitanos i en contra la delinqüència, fins aquí cap problema, cadascú pot fer servir els límits de la demagògia de la manera que més li convingui, ara bé el que si que ens hauria de preocupar són les celebracions que es van produir desprès d’anunciar-se la victòria post-feixista a la capital napolitana.
En aquestes celebracions es van poder veure clarament com desenes i desenes de seguidors de l’alcalde electe enlairaven el braç fent la salutació feixista de Mussolini. Altres accions que ens haurien de preocupar també serien per exemple que en un míting de suport a l’alcalde, el mateix Berlusconi va acabar les tradicionals salutacions finals amb una enlairada de braç fugaç o que al ser preguntat sobre les salutacions feixistes de les celebracions, Berlusconi respongués que estava encantat i que ells (el seu partit) eren la "nova falange romana".

Segurament no s’han de magnificar aquestes accions de caire feixista, però el que és clar és que a Itàlia, i a d’altres llocs d’Europa, el feixisme i l’extrema dreta estan creixent.
En referència a les salutacions feixistes en les celebracions de Roma, pot ser que algú digui que eren els més radicals del partit i que no és compartit per la majoria dels votants, potser però no em convens. Això vol dir que quan els "radicals" d’Esquerra criden a la seu electoral desprès d’unes eleccions "Independència" aquest crit no és compartit pels votants del partit? O que quan els "radicals" del PP quan criden "españa, españa" els votants en defugen? No. Segurament la majoria dels votants d’Alemanno no són partidaris del feixisme, però si una part. I això sí que és preocupant.

Durant ascens de Hitler al poder la majoria d’intel·lectuals, la majoria de la classe política i la majoria de la societat mundial en general, no van oposar-se amb la suficient fermesa a l’avançada impertorbable del Dictador fins al poder absolut, sense voler dramatitzar, seria trist que ara la història es repetís.

4 de maig de 2008

Personatge de la setmana: Frank Rijkaard

Era cap a finals de juny del 2003 quan a la Sala de premsa del Barça va aparèixer un home quasi desconegut. D’ell sabíem que havia dirigit la selecció holandesa en l’eurocopa del 2000 fent-la arribar fins les semifinals on va ser eliminada per Itàlia als penals i que posteriorment havia fet baixar a segona l’Sparta de Rotterdam.

Aquest desconegut es va convertir en la primera peça del cercle virtuós de Laporta, un Laporta que tant sols tres setmanes abans havia guanyat les eleccions al club amb una àmplia majoria sent bandera d’un discurs il·lusionador i engrescador.

Aquest desconegut cada com ho va ser menys i amb la seva manera de treballar i amb la seva manera de tractar la gent va anar fent-se conegut.
La primera part de la temporada del seu debut va ser francament dolenta tot i així es va acabar amb una notable segona posició per davant del Madrid Galàctic que va iniciar la seva caiguda a l’infern.
Aquest cada com més conegut va inculcar l’esperit guanyador a una plantilla jove, plena de grapa i assedegada de títols. Títols que van arribar al segon any, un segon any en què es va guanyar la Lliga i en què més d’un milió de persones van sortir pels carrers de la capital del país per festejar conjuntament amb l’equip el títol i en què més de 100.000 persones desprès van omplir l’estadi per seguir la festa dels campions.
L’apoteosi va arribar al tercer any. El doblet. Lliga i Champions. Amb el doblet també va arribar l’entronització de l’equip i d’aquest ara ja popular entrenador que va portar a la glòria tot un equip, tot un club. La final de París va significar el punt màxim d’aquest primer cercle virtuós. Tot el que s’ha esdevingut a partir d’aquesta data màgica, la data del 17 de maig del 2006, ha estat fracàs rere fracàs.

La temporada passada i l’actual signifiquen el final d’una relació que ha fet que aquest desconegut esdevingui conegut i que tothom sàpiga el seu nom. Aquestes temporades signifiquen el final d’una relació que ha permès al Barça guanyar en cinc anys dues lligues i una Champions.

És una veritable pena que Rijkaard i el Barça acabin així, en el fracàs com a norma absoluta. Rijkaard havia articulat un equip per guanyar, però la permisivitat excessiva en determinats moments i amb determinats jugadors ha tingut com a conseqüència que el cercle virtuós triomfant de Laporta s’acabi enfonsant en un mar d’arenes movedisses.

Ara en el moment en què tot arriba al final, és el moment de dir adéu i gràcies per tot, Rijkaard.

3 de maig de 2008

Fira del Vi, Capçanes

Fa uns dies deia que Catalunya patia una crisi profunda, que es trobava perduda, sense rumb i sense un projecte nacional clar. Avui a més s’ha sabut que, segons apunten diverses fonts, el Tribunal Constitucional retallarà encara més l’estatut de La Moncloa pactat per el Mas i ZP. Tot i el ribot, aquest estatut té set recursos d’inconstitucionalitat presentats per diversos Governs espanyolistes i per institucions espanyoles. Un dels punts que estan recorreguts al Tribunal Constitucional és la definició de Catalunya com a Nació.

Precisament avui he col·laborat en un acte que dóna plena vigència la definició de Catalunya com a Nació.
Avui juntament amb uns amics de la facultat hem anat a Capçanes, poble d’on és la molt il·lustra companya i blocaria de referència Lídia Pelejà, on se celebrava la Fira de Vi.
Algú pot preguntar què carai té a veure la Fira del Vi amb la definició de Catalunya com a Nació. Bé, a primer cop d’ull aparentment res. Però només aparentment.

Catalunya és un entramat de Fires i Festes que formen part d’una personalitat pròpia. No és el mateix una festa o fira catalana que una d’andalusa o que d’una francesa. Catalunya té una personalitat diferenciada que s’expressa d’una determinada manera, ni millor ni pitjor, diferent.
Fa uns mesos el conseller Tresserres va venir a Vilafranca a inaugurar l’ampliació del Vinseum, i en el seu discurs, apart de deixar en ridícul a l’alcalde pel seu discurs completament buit de contingut com no podria ser d’altra manera sent socialista, va afirmar que la potencialització de les identitats regionals fa més forta la identitat nacional catalana.

Seguint l’argument Tresserres, avui a Capçanes, bé a Falset, s’ha realitzat aquesta idea. El Priorat, com el Penedès, és terra de vi i per tant la identitat a potenciar és el vi i tota la seva cultura. Precisament això és el que s’ha fet a Capçanes avui, assistir en una fira que mitjançant la cultura pròpia de la regió potenciava la cultura i la identitat catalana en general.

La nació es construeix a base de tots, la cultura i la identitat nacional es construeix sumant totes les cultures i identitats regionals o minoritàries de la nació. Només així podrem ser líders i capdavanters, oberts i plurals, en un país just i lliure.

1 de maig de 2008

Niubó i el joc net

La cursa republicana cap a les primàries no ha fet més que començar, i tot i que encara estem en la precampanya ja fa temps que hi ha moviment.

Ahir la candidatura de Gent d’Esquerra presentava 2,028 firmes de suport als candidats Puigcercós i Ridao i a més van anunciar que encara n’esperen recollir unes 200 o 300 més. Sens dubte aquest és un cop de força molt important de Puigcercós, ja que quasi un 25% de la militància haurà avalat la seva candidatura. El tàndem Benach-Niubó afirma que està al voltant de les 1,100 i que arribarà, si pot, a les 1,500. Reagrupament i Esquerra Independentista encara no han fet públic la quantitat de signatures que tenen però tot sembla indicar que les obtindran.

Durant el temps de precampanya que portem, les candidatures ja han anat destil·lant les seves formes i maneres per tal d’aconseguir el suport de la militància.
Hi ha candidatures que mitjançant la il·lusió, la convicció i un projecte clar busquen el suport de la militància, altres ho fan amb una pressió que crec que no acaben de ser conscients que els serà negativa de cara al 7 de Juny, i d’altres intenten aconseguir suports mitjançant crear una ombra de sospita i de falta de transparència de l’actual direcció, oblidant que ells també hi eren.
Des del 10 de Març el senyor ja quasi ex president d’Esquerra ha dit a tot arreu on ha anat a parlar, que s’ha d’imposar el fair play entre les candidatures, que s’ha de fer un debat d’idees, que s’ha de positivitzar el procés. Ara però, ens trobem que el candidat a Secretari General que ell avala no passa ni un dia que no posi en dubte les finances del partit i critiqui la gestió que s’ha fet dels recursos, oblidant, segur que per descuit, que durant els últims anys s’ha reduït el deute d’Esquerra i que s’ha fet una política austera.

Tirant merda sobre el propi partit i creant una sensació d’opacitat i de falta de transparència no crec que Esquerra arribi als 30.000 militants que el senyor Niubó proposa.
Carod Rovira feia, i fa, una defensa aferrissada del joc net i de la responsabilitat que tots els militants d’Esquerra tenen en aquest procés. Potser hauria de pensar de comentar-li al seu candidat a secretari general.

Si que cal joc net, però també cal parlar de projectes i no només de frases maques que l’únic que produiran serà frustració.