19 de novembre de 2011

#20N



Ja hi som. Ja hem arribat al dia més estúpid de la campanya: El dia de reflexió. En ple segle XXI on les xarxes socials no descansen ni un segon i on la televisió continua parlant de les eleccions és, com a mínim, qüestionable aquest dia. Però ja que hi és, aprofitem-lo.


Com arriben els partits al 20N? Han millorat respecte a les expectatives inicials? O s’han enfonsat?El PSC seguint la línia del seu cap de campanya, José Zaragoza ha plantejat la típica campanya a la contra. Que sí la dreta retallarà, que si la dreta traurà drets socials, que si tancaran hospitals... res de nou al món de Nicaragua. Tot i convertir-se en la reina del cinisme més grotesc i fer gala d’un maquiavelisme estratosfèric, cal destacar el paper de Carme Chacón. Ha estat una brillant candidata. Ningú més hauria defensat tant i tant bé el paper que ha fet: dir que ve la dreta a aplicar les mateixes mesures que ella ha tirat endavant des del consell de ministre. I sense despentinar-se.


A can Còrsega crec que han fet la pitjor campanya. El pacte fiscal que proclamaven com a bandera per intentar guanyar al 20N ha patit la competència d’inputs llençats pel mateix candidat que han desdibuixat per complert la proposta. Que es passi de defensar el pacte fiscal a l’estil basc a defensar una rebaixa del 50% del dèficit fiscal no ajuda a centrar el missatge com tampoc les crides (avui sí, demà no) d’un govern de concentració –nacional?- entre PP, PSOE i CiU, una proposta que va ser descartada en públic pel mateix President Pujol deixant en una posició delicada a Duran Lleida. CIU va començar buscant el duel amb Rajoy i Rubalcaba però ha acabat repartint estopa contra Alfred Bosch per por a fugues sobiranistes ja que les crides a la ‘dignitat nacional’ fetes per Duran tenen tanta credibilitat com quan el Figo prometia amor etern al Barça.


Precisament la nova ERC de Junqueras i Alfred Bosch ha estat qui més partit ha tret de la campanya. S’ha pogut fer, gràcies al perfil del Duran, amb el missatge de la independència econòmica i ha iniciat un interessant camí cap a la unitat independentista amb Reagrupament i la plataforma Catalunya Sí. Només cal recordar les enquestes de finals d’estiu i comparar-les amb les actuals per veure que l’aposta de renovació i canvi de l’equip de Junqueras ha estat encertada. Un dels punts positius de la campanya dels republicans ha estat el seu candidat ja que ha estat una anhelada d’aire fresc. La campanya també ha servit per esvair la idea que des de certs sectors periodístics s’havia dit d’un suposat gir a la dreta d’ERC, només feia falta escoltar al número dos de la formació per deixar enrere tots els dubtes.


Per altra banda ICV també ha fet una bona campanya que s’ha centrat quasi exclusivament en equiparar PSC-CIU per intentar pescar en les aigües brutes del PSC. Es podria dir que tampoc hi ha hagut cap novetat, però com ERC han presentat un candidat independent que ha sabut marcar bé el seu espai electoral. Pujaran gràcies a vots ex-PSC, la qüestió és saber quant.


Per últim el PP, sembla que no hagi quasi fet campanya ja que anava sobre la cresta de l‘onada que a nivell espanyol està instal•lat el PP. Fernández Diaz és un candidat innocu que ha cedit a Camacho i Rajoy el pes d’una campanya que ha oblidat tots els temes polèmics.


El 20N canviarà l’escenari actual, faltarà veure si a més marcarà tendències pels propers anys.


Article publicat al 13alacarta.cat

I d'Allò Nostre?

El 34% dels espectadors catalans van escollir dilluns veure “l’esperat” cara-a-cara entre els dos candidats amb possibilitats de ser el nou president espanyol. Dos punts menys que el de fa quatre anys. Catalunya va ser llavors un dels focus centrals del debat sobretot perquè encara hi havia el procés de l’estatut que estava segrestat al Tribunal Constitucional. Llavors, el PSOE encara tenia una mica d’esma, i de decència, de defensar el procés i la necessitat de Catalunya d’augmentar el seu autogovern. En canvi, en el debat d’aquestes eleccions el tema ‘catalán’ va brillar per la seva absència.

Sembla que tant PP com PSOE ja els agrada la situació tal i com està: un estatut trinxat pel TC que impedeix l’autogovern. Res d’estranyar d’altra banda quan es recorden les declaracions de la candidata i ministra de defensa Chacón beneint la sentència castradora.


El desinterès per Catalunya però, no és un oblit sinó que respon a una realitat objectiva: Catalunya ja no decideix eleccions generals. Al 2008 Zapatero sabia que si volia repetir a La Moncloa havia de comptar amb uns grans resultats a Catalunya. De la mateixa manera que al 2004.


Ara però, en un procés de desbandada socialista i amb una, preocupant, pujada del neonacionalcatolicisme Catalunya i els seus temes passen a millor història. Caldria tenir-ho present. El vot útil ha mort.

Article publicat al 3 de Vuit l’11 de novembre del 2011

La Complexitat del 45%



Catalunya és un país complex. Qui pretengui fer línies rectes per fer prediccions o jugar a fer de visionari, més val que s’ho repensi. En l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió feta pública aquest dimarts, s’anunciava que el suport a la independència de Catalunya arribava al 45,4% i pujava dos punt en tres mesos. Catalunya segons el CEO camina cap a la independència.


Que l’independentisme creix és evident, ja que cada cop hi ha més persones que es manifesten obertament partidaris de l’estat propi, o donen suport a formacions que defensen aquest objectiu.


Ara bé, l’enquesta també apunta projeccions de cara les eleccions espanyoles. Si féssim una correlació ‘pura’ seria lògic que els partits o coalicions independentistes arrasessin en aquests comicis. Però no. No és així. Segons l’enquesta qui guanyaria les eleccions a Catalunya seria un candidat, Duran i Lleida, que és furibundament anti-independentista. Però no només ho és Duran, Carme Chacón i Jorge Fernández, que serien segon i tercer, també són contraris a la independència. Per tant, tot i que un 45% declara que votaria Sí en un referèndum la gran majoria d’aquests votarà opcions que, malgrat les bases puguin ser-ne, presenten candidats que en són contraris.


Catalunya és un país complex. Queda clar que el camí serà llarg. Tot i així, si tots plegats fóssim més coherents potser aniríem més ràpid.


Publicat al 3 de Vuit el 28 d’octubre del 2011