28 de febrer de 2009

Euskadi; Jornada de Reflexió


Demà milers de ciutadans de tres dels set territoris d’Euskal Herria aniran a votar per elegir un Parlament que no reflexarà la realitat del pensar del poble basc, ja que Espanya ha impedit que l’esquerra abertzale es pugui presentar a les eleccions de demà.

Les eleccions basques estan marcades per la possibilitat que per primera vegada en la història hi hagi un Lehendakari no nacionalista i que per tant el socialisme arribi a Ajuria Enea previsiblement de la mà dels nacionalistes espanyols del PP.

Les enquestes pronostiquen un frec a frec entre PNV i PSE en què el ball d’un diputat pot fer variar la composició del pròxim govern. La reedició del tripartit sobiranista s’entreveu complicada, primerament perquè és difícil que les tres forces sumin, ja que EA no arribarà als 7 actuals i EB no passarà dels 3, i segona perquè el PNV no optarà per tornar a entrar en un cicle sobiranista, sinó que com ja ha fet durant la campanya centrarà tota acció de govern a la gestió.

La campanya que va acabar ahir s’ha desenvolupat sense grans problemes potser amb l’excepció de l’atac a una Herriko Taberna per part d’un afectat per un còctel molotov, però en general ha regnat la tranquil·litat. Les campanyes de PNV i PSE s’han basat primordialment amb aquesta característica, adormir al màxim els votants rivals i no donar carnassa per evitar la mobilització, tot esperant que els propis si que es mobilitzin.

L’atenció mediàtica i social s’ha centrat primordialment en aquestes dues formacions, car una de les dues, o totes dues, formaran part del pròxim govern. Precisament l’únic punt una mica pujat de to de la campanya ha estat el debat sobre quina coalició es formarà a partir del 2 de març per dirigir Euskadi.

El PNV acusa al PSE d’haver pactat ja amb el PP el suport per ser investits, el PSE recupera els últims anys de Ibarretxe centrats amb els plans polítics per resoldre el conflicte basc i les consultes per erigir-se com a aquells que treballen només per la gent i no per qüestions "identitàires".
Mentrestant la resta de partits segueixen intentant colar-se a les portades. El PP fa aparèixer el fantasma d’un pacte entre el PNV i la resta de forces basquistes per tornar a formar un govern sobiranista i a més insinuen un acord entre penevistes i socialistes.
Per altra banda EA defensa el seu perfil independentista per contraposar-se a un PNV on cada cop l’ànima conservadora i autonomista té més poder, reivindicant-se com l’assegurança d’un moviment sobiranista. Aralar més del mateix que EA, tot i que apel·la als votants de l’esquerra abertzale perquè donin suport a aquesta formació, suport difícil d’aconseguir ja que Aralar és una escissió precisament d’aquest corrent.
Ezker Batua per la seva banda fa la típica campanya dels partits que encara no han evolucionat, tipus ICV, fent ús únicament de la bandera de l’esquerra.

L’escenari que sortirà de les eleccions basques serà com a mínim complicat, de demà en sortirà un Parlament més fracturat on la majoria i l’estabilitat seran cares d’aconseguir.

Demà hi ha en joc que la majoria nacional continuï, o que per contra, una majoria nacionalista espanyola aconsegueixi arribar al Palau d’Ajuria Enea. O com a última opció quedaria la gran coalició, una gran coalició que satisfà a la majoria conservadora del PNV i al PSE, una coalició que tindria un gran damnificat: Ibarretxe.

Finestra Oberta: Galiza, Jornada de Reflexió



Les últimes enquestes aparegudes durant l’última setmana als mitjans de comunicació ens comporten a deduir que el panorama gallec és força complicat de predir.
Si abans de la campanya es preveien uns resultats força ajustats, després de 15 dies d’intensa campanya, les coses s’han ajustat molt més del que ningú podia esperar.

Un dels aspectes a destacar de les enquestes recollides durant diumenge i dilluns és el fet diferenciador entre les enquestes dels diaris de tirada espanyola i dels diaris gallecs.
Pel que fa al PP, establint un símil futbolístic, Feijoo ha emulat al Reial Madrid duent a terme una remuntada que l’ha situat, segons tots els diaris espanyols, al voltant de la majoria absoluta.
Fins i tot, mitjans crítics amb l’actual direcció popular com El Mundo o la COPE han demanat en les últimes hores el vot útil cap al PP veient la possibilitat d’un canvi real a la Comunitat.
En canvi, des dels diaris gallecs els pronòstics són menys optimistes i atorguen 34-36 escons al candidat del "mariacomplejines" que diria Losantos.

Respecte el PSdG, Touriño ha vist com les contínues denúncies de les portades d’ABC han començat a passar-li factura. Hi ha inquietud i por escènica davant l’1-M i els socialistes gallecs han demanat a corre-cuita la presència de ZP a Santiago pel final de campanya.
Les enquestes d’àmbit espanyol marquen una tendència lleugera a l’augment mentre que les gallegues també indiquen un canvi lleuger, però a la baixa.

En canvi, el BNG mantindria la seva representació segons les enquestes pre-electorals i fins i tot, podria convertir-se en la força política que millor rendibilitzés el govern bipartit arribant a pujar entre 1-3 escons.

El dia 1-M tot és possible. La incertesa, les polèmiques, els nervis, la corrupció, etc. han marcat aquesta dura campanya electoral.

Galícia s’hi juga molt en aquestes eleccions, però també seran claus per re-definir el marc polític dels dos grans partits espanyols.
Mentre que ZP podria començar a patir el desgast de la crisi, encara disposaria d'un cert crèdit dins del seu partit esperant l’enfrontament López Aguilar - Mayor Oreja de les europees.
En canvi, si el PP no millora els resultats de Fraga i, a Euskadi obté uns resultats per sota dels de María San Gil, Rajoy es trobarà dins d’un carreró sense sortida en el qual diferents personalitats i militants del partit li reclamaran responsabilitats en forma de dimissió i Congrés Extraordinari.


post realitzat per Andreu Marin

27 de febrer de 2009

Paraula d'Henry



Fa gràcia la demagògia absoluta de què fan gala els mitjans de Madrid, mostren una vegada més, i la llista és molt llarga, que el respecte envers opinions d’altra gent només les respecten quan els afavoreix a ells. Veure com tota la colla d’amics de la capital de l’Imperi surten de cacera contra la opinió d’alguna persona significada socialment, no fa més que demostrar la pobra cultura democràtica que hi ha al Regne d’Espanya.

Thierry Henry va concedir una entrevista que avui publica La Vanguardia on afirma que "Catalunya no és Espanya". Ha faltat temps perquè tota la premsa espanyola comencés a vomitar rius de tinta en contra d’aquesta afirmació.

Durant el segon any de Batxillerat es realitza el "Treball de Recerca", un treball que s’ha de realitzar sobre qualsevol tema que interessi a l’alumne. El Trec que jo vaig fer es titulava "L’anticatalanisme als mitjans de comunicació" i en conseqüència vaig haver de llegir durant més de sis mesos tots els diaris espanyols editats a Mardid. Avui, tres anys desprès, ho he tornat a fer. I la veritat és que ha valgut la pena. Tot i que la traca definitiva serà demà, les edicions digitals ja ens obsequien amb titulars tan deliciosos que podria firmar el mateix Ferran Adrià.

Libertad Digital, el diari de Jiménez Losantos, titula: ‘Henry asimila el discurso de Laporta: "Cataluña no es España. Es otra cosa"’. I afegeix en l’escrit que Henry "parece haber asimilado perfectamente las ideas de su presidente Joan Laporta"
Al diari esportiu MARCA, del mateix grup editorial que EL MUNDO, un dels seus periodistes escriu un post completament delirant en el seu bloc dins al diari titulat "Henry suspende en geografia", on no sembla tenir massa clar què és el que pretén dir, ja que s’entesta a parlar de geografia i no de política, i acaba fent el contrari. La veritat és que no puc resistir la temptació de posar alguns dels fragments més divertits del post: "Qué buena oportunidad ha tenido Henry de estar calladito. No voy a entrar en discusiones políticas porque precisamente eso es lo que quiero denunciar, pero de momento, a día de hoy, que Cataluña es parte de España no lo puede dudar nadie. Así que no entiendo que un ciudadano francés, que apenas lleva año y medio en Cataluña, una de las comunidades autónomas que forman parte de España, se meta a hablar de temas políticos de los que ha denmostrado no tener ni idea." (…) "No sé si ha sido uno de los pocos que se ha tragado el discurso político de Laporta y por contentar al jefe ha dicho esa tontería. Está claro que el camino por el que el presidente azulgrana ha llevado al club desde su llegada iba a provocar situaciones tan surrealistas como que Thierry Henry tratara de darnos clases de geografía, pero bueno, trataremos de quedarnos con su fútbol y olvidarnos de que cuando piensa en política y divisiones territoriales no es tan lúcido como cuando encara al portero."

Aquest fet però contrasta amb l’alegria que aquests mateixos mitjans parlaven sobre les consignes i proclames que alguns jugadors de la selecció espanyola van cridar durant la celebració de l’Eurocopa el passat estiu enaltint el sentiment "nacional español" i cridant "Arriba España" , o la bavejada que els provoca cada cop que Gasol diu alguna cosa sobre Espanya i de l’orgullós que està de formar-ne part.

Dues vares de mesurar segons el contingut del missatge, si és dient i professant visques a "españa", res a dir, tot normal. Ara bé, sí és per opinar en una direcció contrària al sentiment nacionalista espanyol, cal criminalitzar fins arribar al màxim aquell que ha gosat ferir la sensibilitat nacional de l’Imperi.
Només cal recordar com van rebre els aficionats espanyols a Bojan desprès que renunciés, per motius personals i no polítics, a jugar amb Espanya l’Eurocopa.

La intolerància a Espanya contra els catalans i contra la catalanitat és transversal i latent, per molt que alguns intentin fet veure que no existeix.

A Espanya només s’hi pot ser si s’accepta ser espanyol, espanyol a seques. Qualsevol signe de diversitat o d’opinió és titllada com a alta traïció a la pàtria.

Només afegir que, com deia Henry, en tolerància i democràcia: Catalunya no és Espanya.

26 de febrer de 2009

És la democràcia, estúpida!


Divendres que ve milers de catalans pujaran a un bus rumb cap a Brussel·les, i no ho faran pas per anar a veure la capital d’Europa o per anar a fer el turista, no. Aquests milers de catalans aniran a Brussel·les a defensar el dret a decidir per el nostre país.

Realment no deixa de ser gratificant que aquesta iniciativa sorgida des de la societat civil es converteixi en un èxit. Ara bé, aquest èxit dependrà de l’assistència que aconsegueixi reunir la manifestació. Però independentment de la concurrència que hi hagi el pròxim dissabte a Bèlgica, un fet que demostra que com a mínim el combat de les idees s’està guanyant són les reaccions de certs dirigents i responsables polítics.

Segurament englobar la opinió contrària d’un dirigent a tota la organització política de la que forma part referent a la marxa seria demagògic, tot i així no deixa de ser curiós que la marxa dels "10 mil a Brussel·les" hagi fet sortir tot d’al·lèrgies a diversos polítics des de CiU fins al PP passant per el PSC.

Que el quintacolumnista Vidal-Quadras s’oposi a la marxa no deixa de ser coherent i conseqüent amb el discurs neo-espanyolista i anticatalà d’aquest eurodiputat del PP. És més, si Vidal-Quadras no estes en contra de la marxa potser hagués estat convenient pensar si aquesta estava ben plantejada.
Tampoc ha de sorprendre la posició contrària de l’actual diputat a Europa de Convergència, Ignasi Guardans, que fent de bon nét de Cambó, ha dit que "respecta" la marxa però que no li veuran pas.
El que va ser diverses vegades cap de llista del PSC a la Generalitat, i ara desterrat a Europa Raimon Obiols, s’ha arrenglerat al costat de Guardans i Vidal-Quadras i ha assegurat que no comparteix els objectius de la marxa. Obiols cal recordar és aquell que davant les nominacions d’Oriol Junqueras i de Tremosa com a candidats d’Esquerra i de CiU a les europees va defensar aferrissadament que a Europa no s’hi ha de defensar la sobirania i que Catalunya no ha de defensar les qüestions "identitàries".
Per la seva banda l’únic eurodiputat que ha dit que dóna suport a la marxa és Raül Romeva, encara que la forma que té de donar-hi suport és una mica peculiar, ja que ha anunciat que no recorrerà els carrers de la capital europea, sinó que es quedarà a casa. És a dir, com Guardans i Vidal-Quadras.

Les reaccions d’aquests eurodiputats no hauria de sorprendre ja que tan el PSC, la majoria de CiU i IC-V i no cal dir que el PP estan en contra de què Catalunya i els Països Catalans puguin tenir el dret d’exercir el dret a decidir.

Aquestes reaccions es poden compartir o no, això depèn del què pensi cadascú i és absolutament lícit i respectable. El que no ho és però, és la postura que ha pres la delegada de la Generalitat de Catalunya, Anna Terrón, davant del cas.

Anna Terrón ha afirmat que 'seria molt trist que Catalunya es convertís en el típic cas particular empipador a Brussel·les', i ha afegit menyspreant la iniciativa que "no sé què vénen a reivindicar; si és la presència de Catalunya i del català crec que això ja està perfectament reconegut en l'àmbit europeu".
Primerament afirmar que malament es va si per defensar un dret inherent de tot poble com és el dret a decidir, Catalunya es converteix en "un cas empipador", fet que voldria dir que la UE no respecta la democràcia.
I segonament, Terrón demostra que a més de irrespectuosa, és una inculta i una indocumentada i que en conseqüència, no té la capacitat per continuar representant la Generalitat davant de la UE. Com pot afirmar Terrón que no sap què es va a reivindicar a Brussel·les? Si no ho sap, per què reacciona amb tanta bilis contra la manifestació? O enganya en la resposta, o realment ve a confirmar que no compleix les seves responsabilitats com a delegada. A més a més, com té la indecència d’afirmar que la presència del català i de Catalunya a Europa ja estan garantides? A quin carai de delegació treballa aquesta senyora?

A més, tal i com ha dit l’impulsor de la iniciativa a diversos mitjans, a Brussel·les no es va a demanar res, sinó a mostrar que els catalans exigeixen el dret democràtic a l’autodeterminació.

En fi, que com deia aquell, és la democràcia estúpida!

25 de febrer de 2009

Moreso, en blanc



Per la repressió, per la manca de diàleg, per un procés d'implantació unidireccional del pla Bolonya, per la prepotència, per la disminució de la praticipació estudiantil, per les mentides, per l'espanyolització del model d'universitat...

Per moltes raons, els estudiants votem en blanc.

24 de febrer de 2009

Toca decidir


Ens trobem a finals de febrer i el famós nou finançament per a Catalunya encara és hora de què aparegui. Els incompliments per part del "gobierno de españa" sembla que no tenen fi i ara fins i tot hi ha qui parla d’un ajornament.

La negociació segueix però travada, dia rere dia hi ha declaracions i contra declaracions. Solbes al matí diu que només queden serrells per tancar, i al cap de dues hores Castells diu tot el contrari. En resum, la negociació s’ha convertit en un estira i arronsa verbal.

Aquesta no és la primera negociació sobre el finançament que veiem, ja que quan arriba l’hora el govern sempre ha de negociar amb Espanya. El que sí que és nou però és la fermesa amb la que el govern està defensant els interessos del país, i defensar el país és defensar que es puguin fer més hospitals, contractar més mestres, millorar les carreteres….
El govern doncs, està fent el que qualsevol govern del país hauria de fer, defensar Catalunya i no acceptar cap model de nou finançament a no ser que sigui just. Tot i semblar difícil de creure, el govern ho està fent.

Aquesta fermesa davant de Madrid no és casual tot i ser novedosa. A ningú se li escapa que si en aquest govern no hi hagués Esquerra a hores d’ara ja hi hauria un pacte amb l’estat sobre el model de finançament i ens haurien fet creure, com amb l’estatut, que era el millor finançament del món. Si no hi ha acord, sento repetir-ho però és necessari, és gràcies a Esquerra.
Hi ha però un problema, sembla que hi hagi gent que amb aquesta declaració ja en tingui prou, sembla que amb proclamar als quatre vents que si no fos per Esquerra ja hi hauria un acord dolent ja n’hi ha prou. I no és així. Per què serà suficient aquesta proclamació per evitar haver-se d’empassar un model dolent degut a les baixades de pantalons del PSC i IC-V? Segurament no.

Com que no és segur que amb la proclamació n’hi hagi prou s’han de trobar noves mesures, ja que difícilment el to de les declaracions d’Esquerra poden augmentar. Esquerra ja ho ha dit per activa i per passiva: no s’acceptarà un acord dolent per Catalunya, però tanmateix es necessiten noves fórmules per pressionar. Es necessita un acte de força.

I quin pot ser aquest acte de força? Doncs un referèndum entre la militància. Aquest referèndum ha e servir per clarificar la posició d’Esquerra, ha de servir per visualitzar que quan Espanya es negui a negociar el que pertoca a Catalunya, hi milers de ciutadans que no acceptaran una nova imposició. A més aquest referèndum també pot ser usat com a barrera davant els mals de panxa de PSC i IC-V. L’estat pot arribar a un acord amb les altres comunitats, però si aquest acord no és bo pel país, no s’ha d’acceptar. No ens poden fer passar gat per llebre.

El referèndum intern només pot ser beneficiós per Esquerra, perquè si es porta a consulta un model de finançament dolent, tot el partit es bolcarà a rebutjar el model, per tant el tan temut "soroll" intern no es produirà i es donarà una imatge de partit obert, participatiu, democràtic i modern.

El dret a decidir és i ha de ser un dels puntals de la regeneració democràtica que dia rere dia es fa més necessària. S’ha de reclamar el dret a decidir de Catalunya el seu futur, però també el dret dels militants d’Esquerra a decidir si s’accepta un model de finançament que no complirà amb les necessitats bàsiques del país.

23 de febrer de 2009

"Tejero Presidente"


Un dia com avui durant el debat d’investidura de Leopoldo Calvo Sotelo un grup de guàrdies civils van irrompre al Congrés de Diputats de Madrid i van retenir els parlamentaris, al mateix temps que diverses unitats de l’exèrcit encara "nacional" sortien al carrer duent a terme, doncs, un cop d’estat.
Aquest cop d’estat va significar l’inici de la santificació del Rei i de la institució de la qual n’és membre, així com l’inici del regnat socialista de Felipe González.

Avui, 28 anys desprès tota la maquinària de l’status quo rememora amb innombrables especials i monogràfics sobre el tema, aquest any a més amb la novetat de diverses sèries de la factoria "La Zarzuela".
Sincerament considero que mai se sabrà del cert que va passar durant aquelles hores a les altes esferes del poder espanyol, però tot indica que la podridura era bastant estesa, i si no, per què les cintes que contenen les gravacions d’hores i hores de converses que va realitzar els Serveis d’Informació estan segrestades, i l’única còpia que queda intacta la reté, segons diverses fonts, un antic alt càrrec de la presidència del govern espanyol? Què pretén amagar? Com és que no se sap encara qui liderava part de la trama civil del 23-F? Per què no s’ha investigat a fons les relacions de certs partits polítics amb nom d’Astèrix amb diversos dirigents colpistes?
I és evident que mai s’acabarà de saber el paper real del Rei, per què, no resulta curiós que el màxim dirigent de la trama militar fos amic íntim del monarca, a més que un dels seus consellers? Per què va trigar tant el Rei a sortir per TVE? Diuen que perquè tenien por que la cinta se la quedessin els colpistes….

Però bé, això és història i per aquesta raó hi ha llibres i documentals. Però el 23-F és més que un intent de cop d’estat militar, el 23-F va desencadenar una acció política per part dels partits nacionals, i també –istes, d’Espanya en els següents anys. Una acció política que encara avui ocupa la plana major de les iniciatives governamentals.

El 23-F es va dur a terme per diverses raons, dues de les principals eren tornar a Espanya a la direcció correcte, el famós canvi de rumb, i l’altra garantir la "unidad de españa" i frenar el procés autonòmic. Aquests eren els grans objectius polítics del cop, uns objectius que avui, segur que cap partit polític espanyol acceptarà com a verídics, ja que fer-ho seria admetre que el cop d’estat va obtenir la victòria.

Però, el cop va triomfar ideològicament? Sí, sens dubte. Molts cops en política sembla que un sector ha guanyat, però en el moment que s’analitza la jugada següent es comprova que el suposat guanyador actua amb la lògica del vençut. Per tant, el vençut ha guanyat el combat ideològic. I precisament, això és el que va passar fa 28 anys.

A partir del 23-F i sobretot amb l’arribada del PSOE al poder al 1982, va començar l’anomenat i encara vigent, "proceso de armonización autònomico" que és, quan van fer acte de presència la LOAPA i la relantització del procés de transferències.

Aquest rerafons ideològic s’ha vist des del ’82, però continua sent vigent al 2009, i precisament en aquest context es pot entendre la negativa de traspassar els aeroports, Renfe o la centralització del 0’7% de l’IRPF destinat a les ONG’s catalanes.

Des del 1982 al Regne d’Espanya hi ha hagut tres presidents de govern diferents, Felipe González, José Maria Aznar i José Luis R. Zapatero. Els tres presidents han actuat d’acord amb els objectius polítics del 23-F, i sinó, que es mirin quantes competències s’han transferit a la Generalitat del nou estatut de La Moncloa. Els tres presidents han dut a terme polítiques de re-centralització i s’han negat a aprofundir en l’autogovern.

Les cares visibles a Espanya canvien, s’ha passat del duet González-Guerra a la d’Aznar-Mayor Oreja i finalment a la Zapatero-de la Vega, però el pòsit interior de l’estat segueix sent el mateix que en la negra nit del 23-F va entendre que per assegurar la democràcia a Espanya s’ha via de deixar d’autonomies i de tonteries.

28 anys desprès del fracàs militar del cop, Espanya continua tocant una partitura que va ser elaborada mà a mà pels successors de Franco. 28 anys desprès Tejero pot continuar celebrant el seu gran triomf polític.

22 de febrer de 2009

Personatge de la setmana: Hugo Chávez


Tot just fa una setmana Veneçuela anava a votar en referèndum la nova modificació de la Constitució, però a diferència del 2007, aquest cop només es modificava la limitació de mandats presidencials, fet que atorgava al cap d’estat a presentar-se a la reelecció il·limitada.

El líder del "socialisme del segle XXI" va aconseguir fer aprovar la reforma constitucional gràcies als sis milions de veneçolans que li van donar suport, però cal tenir en compte els quasi 5 milions que li van donar l’esquena, fet que demostra clarament que hi ha una flaire que no combrega amb els postulats del chavisme.

El referèndum de la reforma va ser netament democràtic, almenys la jornada electoral, ja que els observadors internacionals van garantir que no hi havia hagut cap irregularitat. Ara bé, que la jornada hagués estat perfectament democràtica no vol dir que el referèndum fos competitiu, és a dir, en el moment en què el govern controla tots els poders de l’estat des del legislatiu fins al judicial i sumant-hi el control quasi total dels mitjans de comunicació, és evident de què el referèndum no es va disputar amb les mateixes oportunitats per tothom.

A nivell internacional grans opinadors s’han posat les mans al cap davant la possibilitat, ara ja constitucional, de què Chávez s’eternitzi al poder degut a la no limitació de mandats. Uns dels que més s’han exclamat han estat certs dirigents del PP espanyol que han portat fins a sud Amèrica la seva campanya basada en ser "anti" alguna cosa, en aquest cas, anti-chávez. La qüestió a fer a aquests "lluitadors de la llibertat mundial" és: perquè s’exclamen d’un fet a Veneçuela quan el mateix passa a la majoria dels estats occidentals? Per què, hi ha limitació de mandats a Espanya? Hi ha limitació de mandats a Alemanya? I a Itàlia? La resposta és no.

Per tan és una mica estúpid demanar una cosa per Veneçuela i no demanar-la també pel seu país. Defensa el PP establir la limitació de mandats a la presidència del govern espanyol? És cert que es pot esgrimir que la situació política de Veneçuela i Espanya no són iguals i que el perill de què aparegui un "caudillo" és més fàcil que passi al país bolivarià que al peninsular. Amb tot però, no deixa de ser divertit que es defensin mesures en un país que no és el propi i s’oblidin quan es torna al seu.

En resum, Veneçuela avança cap a "la tercera fase de la revolució" i ho fa amb la incertesa de si el chavisme podrà mantenir els programes socials que tanta popularitat li han reportat, o si per contra els petrodòlars comencen a escassejar i les classes populars abandonen el moviment.
El pròxim desafiament serà d’aquí a un any amb les eleccions legislatives, serà el moment de veure si la oposició ha fet progressos, o si en canvi, la revolució manté intacte el seu suport social.
Aquest referèndum pot tenir però algun fet positiu al nostre país. Posar el debat sobre la durada dels mandats damunt la taula crec que és un fet molt positiu de cara a augmentar el nivell democràtic del nostre sistema polític.

Limitar els mandats és positiu perquè impedeix que una institució quedi segrestada en la imatge d’una persona, a més que impulsa al partit governant a buscar nous projectes i nous líders. La limitació de mandats també és positiva des d’una visió de regeneració democràtica, una limitació que ha d’anar lligada amb processos de primàries per escollir els candidats. Per últim, la limitació ha de servir per tornar a apropar la gent a la política i a creure en ella. És cert que amb aquesta mesura no s’elimina del tot els problemes d’enquistament de certes estructures al poder, com per exemple el PRI, però tot i així la limitació és altament positiva per qualsevol democràcia.

Personalment, crec que la limitació s’hauria d’instaurar en el sistema català, no sé si s’hauria de limitar a 8 o a 12 anys, però el que és clar és que posar punts d’inici i de final pot ser un gran revulsiu per la democràcia, i en part també, per superar la perplexitat.

20 de febrer de 2009

Entre el Soft i el Hard


Aquesta setmana la nova secretària d’estat dels Estats Units, Hillary Clinton, ha iniciat la seva primera gira internacional, i ho ha fet escollint el continent asiàtic canviant d’aquesta manera la tradició de començar o bé a Europa o en el seu defecte, al pròxim orient.

La nova diplomàcia nord americana haurà de prendre grans decisions, decisions que d’una manera o altra hauran de corregir el desgavell que va produir el mandat de Bush. L’herència que l’administració de Bush deixa al duet Obama-Clinton és un panorama internacional tensionat on els EUA no gaudeixen de grans aliats capaços de dialogar en els grans conflictes i on la seva força i liderat s’han posat en dubte. A nivell intern d’Estats Units a més, la ceguesa que va demostrar l’anterior govern americà ha deixat el major dèficit de la història.

En relacions internacionals s’acostuma a diferenciar entre dues maneres d’exercir el poder, dues maneres que són notablement diferents. Per una banda es troba el "hard power", un exercici basat en la força, en la imposició. Per contra hi ha el "soft power", que es fonamenta en potenciar més aviat el diàleg i la persuasió.

Si es volgués buscar un referent per cada model, es podria concloure que el "hard power" es va aplicar durant el mandat presidencial de Bush fill, i el "soft power" durant els anys de presidència de Jimmy Carter. Un ràpid repàs dels èxits dels dos presidents demostren clarament que cap dels dos ha resultat cap meravella en quan a resultats.

Quina estratègia hauria de seguir ara Hillary Clinton? Es podria pensar que per l’efecte pèndol tocaria un mandat on es recolzés el "soft power", tot i saber que aquest no és capaç de donar resultats, i menys en la situació actual. Doncs com s’ha de comportar la nova administració?

Des de que va ser nomenada, Clinton ha repetit diverses vegades un nou concepte, el "smart power". Què és l’smart power?
Hillary ha definit aquest nou concepte, almenys nou en aplicació, de manera que es basa en l’eficàcia, el pragmatisme i la intel·ligència.

Hillary ho té clar, no és realista plantejar una política internacional amb unes bases d’imposició, però tampoc és realista dibuixar una estratègia basada en les bones paraules. La solució, o una d’elles, és l’smart power, una manera d’exercir el poder que ha de barrejar la fermesa de les conviccions amb el pragmatisme, alhora que ha d’intentar destensar les relacions dels EUA amb bona part dels estats en què hi ha conflicte, com el Pakistan, l’Afganistan, l’Iran, l’Iraq….

Tot i les bones intencions de Hillary, les relacions intencionals i el paper de la diplomàcia americana es veuran afectades per les eleccions que s’han celebrat a Israel i les que s’han de celebrar a diversos estats veïns. Hillary i Obama ho han reconegut, els EUA sols no poden arreglar el món, per aconseguir-ho les parts en conflicte hi han de posar de la seva part.

En resum, ara és quan la retòrica ha de deixar pas a l’acció real, i l’acció real ha de consistir en construir aquest "smart power", una manera d’exercir el poder que ha de permetre avançar en la resolució dels conflictes que actualment afecten els EUA de manera directe. Aviat es veurà si el canvi tan proclamat també arriba a la diplomàcia americana, o si per contra, aquest es queda només paper mullat.

19 de febrer de 2009

Euskadi a la cruïlla de la campanya


La campanya electoral a Euskadi porta una setmana justa en acció i es confirma que la tranquil·litat és la nota predominant per aquells que esperen poder governar, i/o guanyar, les eleccions de l’1 de març. PNV i PSE-EE estan desenvolupant una campanya de perfil baix, basada en proclames suaus de més autogovern i en erigir-se com als millors gestors en temps de crisi.

El PNV ha amagat tota referència a la consulta popular per l’autodeterminació que, tot i figurar en el programa, brilla per la seva absència en tots els actes electorals. La raó és molt senzilla, i obeeix a necessitats electorals. Un partit el que mai pot fer és presentar-se en unes eleccions amb la proposta estrella fracassada, i la consulta ha estat un autèntic fracàs. Qui si que fa ús de la consulta en campanya és Eusko Alkartasuna, un partit que necessita mobilitzar l’electorat independentista basc per poder assegurar-se un bon resultat, a més, l’electorat del PNV és molt transversal nacionalment, ja que s’hi pot trobar des d’un autonomista com Josu Jon Imaz a un independentista com Joseba Egibar, en canvi l’electorat de EA és netament independentista i per tant més procliu a mobilitzar-se a partir de la consulta i al desig de ser independents.

La campanya electoral es troba lluny de la del 2005 i més encara de la del 2001, quan es van enfrontar dos blocs perfectament definits i on la possibilitat de què els nacional-constitucionalistes (PP i PSOE) arribessin al poder de Gasteiz era una opció real, fet que va provocar una mobilització record dels basquistes que va impedir un pacte espanyolista.

Patxi López no para de repetir que ell està a favor d’incrementar l’autogovern del País Basc, alhora que tampoc es cansa de repetir que no vol pactar amb el PP. Tot i així el candidat socialista fa pinça amb el PP per presentar un Ibarretxe radical i allunyat dels problemes de la societat i allunyar-lo de l’Ibarretxe de la gestió, una imatge que el PNV està repartint a tot arreu on pot.
Per la seva part, tant PNV com EA avisen sobre un possible pacte espanyolista a tres bandes entre el PSE-EE, el PP i la UPyD de Rosa Díaz, repetint una estratègia que va donar bons resultats el 2005 i sobretot al 2001. El PP però, intenta retenir el vot més espanyolista atiant la qüestió lingüística per frenar la fugida de vots cap a UPyD, a més que intenta colar la possibilitat de què el PSE-EE i el PNV formin una gran coalició com al 1986, per intentar esgarrapar el vot espanyolista dels socialistes.

Per últim, durant aquesta setmana també es pot observar que tant EA com Aralar intenten posar mà a la bossa de vots de Batasuna amb programes assumibles, menys la condemna de la violència, per l’esquerra abertzale en un intent, ja es veurà si amb èxit de permetre que les tesis independentistes es mantinguin al Parlament.

En resum, la campanya basca avança amb proclames en contra d’algun possible pacte més que no pas amb cap gran projecte pel país. Si se suma aquest fet a la crisi que afecta actualment el conjunt d’Occident, es reforça més encara la idea d’una campanya basada en gestió més que no pas aquella estructurada en projectes a llarg termini.

La solució de tot plegat, el pròxim diumenge 1 de març.

18 de febrer de 2009

Itàlia Sinistra


Diumenge hi van haver les eleccions regionals a l’illa de Sardenya a Itàlia on el centre esquerra esperava mantenir el President regional enfront de la dreta berlusconiana. No va ser així. La dreta es va imposar per més de nou punts de diferència i va escombrar el Partido Democratico.

Les conseqüències no s’han fet esperar i ahir desprès d’una llarga reunió el líder del PD, Walter Veltroni, va dimitir. La dimissió de Veltroni no fa més que agreujar fins a límits insospitats la crisi de l’esquerra italiana que, quan encara no s’ha celebrat els dos anys del partit, ja avança cap a una nova decepció que tot sembla indicar que acabarà amb una nova escissió. Les causes de la derrota electoral són múltiples i diverses, alguns podrien esgrimir que era per els perfils dels candidats a les regionals, d’altres que el rumb de la política nacional ha influenciat massa, i massa negativament per el PD, a causa de la poca contundència de l’oposició. En tot cas, el que és clar és que el projecte renovador del PD es troba com a mínim en suspens.

Veltroni quan va presentar la dimissió va demanar perdó per no haver pogut portar a terme el partit que volia, que somiava. Un partit nou, modern, que fugís dels personalismes inútils que no fan més que impedir avançar. En fi, Veltroni volia un partit que es dediqués a solucionar problemes, i no a crear-los.

És una llàstima que la figura de Veltroni hagi durat tant poc. Veltroni hagués estat un bon primer ministre italià, o com a mínim, millor que Berlusconi.

El futur polític d’Itàlia passa fonamentalment amb les decisions que prengui ara el PD. Si els elements prehistòrics del partit s’imposen, les lluites internes seran portada cada dia i brindaran de forma clara l’hegemonia política al Poble de la Llibertat de Berlusconi. Per contra, si els elements que s’imposen són els que prioritzen el país que al seu ego, el futur del PD i en conjunt el d’Itàlia poden tenir futur, ja que a ningú li interessa, des d’una visió democràtica, tenir una oposició dèbil i feble més centrada en problemes interns que no pas en la fiscalització de l’acció de govern.

Esperem que el PD salvi aquesta crisi i que sàpiga mantenir-se unit dins la diversitat que el forma, ja que només des d’aquesta posició podrà recuperar la credibilitat que tant necessita per poder ser l’alternativa a Itàlia.

15 de febrer de 2009

Personatge de la setmana: Carles Sabater


Divendres va fer 10 anys que va morir Carles Sabater desprès del concert que a fer a Vilafranca, un concert que obria la Gira XII de Sau.

Carles Sabater va néixer a Barcelona l’any 1962 i va desenvolupar tota la seva trajectòria lligada a la cultura i a la interpretació. Va participar en diversos espectacles de Dagoll Dagom com per exemple "els Pirates" a més que va rodar diverses sèries televisives, i evidentment, va fer de cantant.

Sau va ser un dels puntals que va fer emergir i que va modernitzar la música catalana a inicis dels anys 90, i Sau amb les seves melòdiques i enganxoses lletres en va ser un puntal. Juntament amb Sopa de Cabra, els Pets i Sangtraït va protagonitzar el macro concert del Palau Sant Jordi on més de 22.000 persones van assistir en el que segurament és el major concert que el rock català ha fet mai. Però, segons totes les cròniques, Sau tenia alguna cosa més. Sau tenia el Carles, i el Carles tenia un què. Carles Sabater va ser qui va "portar" el fenomen fan a Catalunya, un fenomen fan tal i com s’entenia als Estats Units.

Carles Sabater va donar un toc de distinció al moviment, aquest toc de massa, d’ídol. Carles Sabater va donar un toc de grandesa al rock català.

Sau va ser un grup memorable, homologable als grans grups del pop mundial. Durant els 12 anys de vida de SAU, el grup va donar grans himnes per a tota una generació. Uns himnes que 10 anys desprès encara continuen tan vigents com el primer dia.

14 de febrer de 2009

Llibres d'hivern: "Un home a les fosques"


Tirar-se a la piscina, anar cap a un espai on el contingut es desconeix per complet, i on tan sols es tenen unes poques paraules com a pista. Atrevir-se a seguir endavant, a desafiar les pàgines ratllades i la tinta negra.

De llibres es podria dir, entre moltes altres classificacions, que n’hi ha de dos tipus. Aquells que un busca i que vol llegir, ja sigui perquè el tema és interessant o perquè l’ha escrit un escriptor que segueix o bé pel boca orella. Aquest tipus de llibres es podrien anomenar llibres coneguts, ja que per una raó o altra el lector ja sap què hi trobarà.

L’altre tipus de llibre és diferent. Aquest requereix estar disposat a què t’abraci i t’embolcalli un desconegut. Un desconegut del qual només se’n sap les tres o quatre paraules del títol. Cal doncs estar predisposat a obrir els sentits i a deixar-se portar per una història desconeguda.

Encarar-se davant d’un llibre on un només es pot guiar per les lletres que li donen nom, és sens dubte un exercici recomanable. En una societat on es busca la comoditat i allò que és més fàcil, llençar-se a descobrir quelcom nou és una acció gens despreciable, a més que aquesta conté un element de risc, un element d’equivocació que fa que el dubte de si l’elecció ha sigut correcte persegueixi el lector durant tota la lectura.

"Un home a les fosques" és classificable en aquesta segona categoria. Per un servidor aquest llibre era un absolut desconegut i per tant no sabia què hi torbaria a dins, segurament també perquè mai abans havia llegit res de Paul Auster. Tot i això de seguida el llibre t’absorbeix i t’embolcalla amb una narració ràpida i digerible, i no deixa anar al lector fins que l‘última pàgina et condueix al final.

El llibre és un tan surrealista, però és un llibre que parla de nosaltres, dels humans. Parla de com reaccionem a determinats fets de la nostra vida, de com els intentem superar, de les ferides que hem patit. Parla de sentiments.

Aquest és un bon llibre per llegir en els trajectes d’anada i tornada cap a Barcelona o també per aquelles fredes tardes d’hivern, on dins de casa el devores ràpidament.

13 de febrer de 2009

Zapatero no és Obama


Durant la setmana de la presa de possessió com a President que va celebrar Barack Obama, al Regne d’Espanya el que més es repetia, almenys en una certa premsa, era la pretesa semblança entre el mandatari americà i el jutge-president espanyol. Tot i els esforços i els rius de tinta que aquests mitjans van abocar per tal d’inundar tot el que poguessin amb la "broma" de què Zapatero i Obama s’assemblaven, els fet ens porten a dir tot el contrari.

A veure, és cert que hi ha algunes coincidències que són divertides, com per exemple que es porten exactament un any de diferència ja que van néixer al mateix dia, la forma d’arribar al poder just desprès de vuit anys de conservadorisme dretà o plantejar un programa de canvi profund.

Però aquí acaben les semblances. Zapatero s’ha caracteritzat per ser un President banal, un President que sempre diu el que la gent del voltant vol sentir. Que toca dir "apoyaré el estatuto que apruebe el Parlamento de Catalunya", doncs es diu encara que desprès es faci tot el contrari. El projecte de Zapatero ha estat des de sempre envoltat d’un fum espès que no permetia veure els fonaments del projecte. S’ha pogut comprovar amb el temps, que els fonaments eren del mateix fum.
Obama és cert també ha venut fum durant la campanya, però un fum diferent. El fum d’Obama té fonaments sòlids, a més el seu discurs no es basa en dir a cada lloc i a cada persona el que vol sentir, sinó que el fum d’Obama s’ha basat en donar esperança i retornar la il·lusió al seu poble, una esperança i una il·lusió fonamentada en un projecte de canvi i edificat damunt el gran patriotisme nord americà. El projecte de Zapatero encara ara no se sap exactament quin és. Va començar sent "l’espanya federal", desprès va passar a ser "el proceso de armonización autonómica" o "la españa plural" i ara acaba amb "la españa abierta". En fi, un rumb sense timó.

Obama tot i el fum venut, quan encara no fa ni un mes que és President ja ha començat a donar mostres de què el seu projecte no era només retòrica. Es pot esgrimir que les polítiques que s’han dut a terme no eren exactament les que prometia el President durant la campanya, és cert. Però no és menys cert de què Obama s’ha trobat un Senat on els republicans encara tenen la possibilitat de fer embarrancar les iniciatives legislatives presidencials com és actualment el pla d’estímul econòmic.

Obama en un mes ja s’ha posat a treballar. Primerament va aprovar el tancament abans d’un any de la presó il·legal de Guantánamo, també va tirar endavant les normes ètiques que han de guiar la seva administració o també va impulsar l’aprovació de tot un pla per combatre el canvi climàtic.
Obama però, a més d’aquestes iniciatives està tirant endavant un dels temes més ambiciosos del seu mandat, un tema en el qual tots els presidents demòcrates han fracassat anteriorment. La reforma sanitària. Aquest és un dels temes més complicats que Obama haurà de fer front en els primers quatre anys del seu mandat. Obama va prometre que reformaria la sanitat i que aquesta reforma aniria encarada a incloure a milions d’americans que avui no es poden pagar l’assegurança privada i que per tant, viuen sense la possibilitat d’una bona atenció mèdica.

Obama ja ha començat, a poc a poc, però sense pausa ni vacil·lació. El President va aprovar pocs dies desprès d’arribar a la Casa Blanca l’implementació d’una cobertura sanitària que afectarà a milers, milers i milers de nens sense recursos.

En definitiva, que mentre un ha fet de la mentida i l’engany la base de la seva pràctica política, l’altre a base de treball, seriositat i pragmatisme avança cap a la consecució del seu programa.

Zapatero, per desgràcia seva i d’Espanya, no és Obama, però Obama, per sort seva i del món, no és Zapatero.

12 de febrer de 2009

Amb els daus sobre la taula


Falten poques hores perquè comenci la campanya electoral a Galícia i a Euskadi, poques hores perquè les maquinàries electorals, que ja fa temps que funcionen, es treguin la careta i surtin a tot drap esbombant els missatges de campanya.

Aquestes eleccions tenen realment un gran interès, no només per els propis ciutadans que hauran de votar en aquests països, sinó que també significaran una tendència en l’àmbit polític espanyol, a més de la sempre curiositat que aporten unes eleccions on nacions sotmeses lluiten per fer sentir la seva veu.

A Euskadi, segons les enquestes i el sondeig del CIS publicat avui, és possible que s’aproximin temps de canvis. La majoria sobiranista que actualment governa el País Basc no arribarà a la majoria absoluta, i aquest cop no tindrà la possibilitat de què l’esquerra abertzale li "deixi" algun diputat per poder ser investits. Els sondejos apunten una tendència a la bipolarització entre el PNV i el PSE, que pujaria significativament en comparació als resultats del 2005. Per la seva banda el PP baixaria entre 3 i 4 diputats i la ultra UPyD podria entrar al Parlament de Gasteiz. EB i Aralar aconseguirien 3 diputats i EA entre 3 i 4, formació aquesta que notaria el trencament de la coalició amb el PNV.

Amb aquest plantejament el que queda clar és que els problemes del conflicte basc continuaran una legislatura més. És més, segurament empitjoraran, ja que el Parlament resultant de les legislatives del primer de març no serà la voluntat del poble basc, sinó que aquesta serà "corregida" per la justícia espanyola que executa amb les seves lleis, pròpies d’èpoques passades, que la veu de més de 150.000 ciutadans quedin segrestades. I és obvi que , si realment es vol solucionar el conflicte, s’ha de comptar amb totes les parts i no sembla que amb la il.legalització d’una de les parts implicades es pugui avançar en aquest camí.

La situació que es podria derivar de les eleccions és completament incerta i posar-se a fer pronòstics és absolutament aventurat, tot i això i veient certs moviments tan del PNV com del PSE (i del PSOE) no seria descabellat pensar en un possible govern de gran coalició, tot i que aquesta opció va en contra del projecte de Ibarretxe, però no del PNV.

S’haurà de veure com es desenvolupa la campanya electoral, i sobretot s’haurà d’estar amatent al dia desprès, quan els pactes per constituir govern esdevindran protagonistes.

A Galícia per la seva banda tot sembla més clar, és a dir, tot continuarà igual. El PP guanyarà les eleccions, com sempre, però perdrà cert suport fet que l’allunyarà més de la majoria absoluta. El PSdG que ha governat durant els últims quatre anys augmentarà lleugerament el seu nombre de diputats i el seu soci de govern el BNG es mantindrà o iniciarà una ínfima tendència a l’alça. A diferència d’Euskadi, sembla, que UPyD no arribarà al Parlament gallec.

Aquesta situació aboca novament a la constitució del bipartit entre socialistes i el BNG, un BNG que sembla no notar el desgast de governar, ja que mantindria la seva massa electoral i amb possibilitats d’augmentar-la.

La nova legislatura mantindrà sobre la taula el projecte de nou estatut de Galícia que ha esta impossible d’aprovar en els últims quatre anys per la negació del PP d’acceptar el terme nació per definir el país.

Les dues cites electorals tenen un parell d’aspectes compartits. Les dues es configuren mitjançant una política de blocs, si bé és cert que a Euskadi el PSE de Patxi López ha intentat trencar aquesta tendència, entre els "constitucionalistes espanyols" i nacionalistes al País Basc i entre el PP i el bipartit a Galícia.

L’altra coincidència que tenen, és que les dues marcaran el futur immediat de la política espanyola, ja que depenen del resultat que treguin les respectives delegacions de PSOE i PP a les dues eleccions podran accelerar canvis, al govern espanyol o a la cúpula del PP.

Queden 15 dies per l’1 de març, ja queda menys.

11 de febrer de 2009

Israel, desprès de les eleccions

La gran massa de la població del planeta a més dels gurus de la premsa i en gran mesura tota la classe política estan, encara, enlluernats amb el nou President dels Estats Units Barack Obama. Tots ells creuen que és la persona capaç per redreçar el rumb que ha emprés el món. Tots ells però, són uns grans ingenus. Obama pot ser molt bo, pot haver portat esperança a un poble que l’havia perdut i a més ho ha fet amb un discurs de canvi no només domèstic, sinó també d’abast mundial.

Tot això és veritat, és veritat que Obama té en ment un canvi en la política internacional, és veritat que creu que s’ha de produir un canvi i que la força per la força no condueix a enlloc. Molt bé, però tots els que somien amb Obama i el veuen fins a la sopa haurien de ser conscients de què el món, per sort, no són només els Estats Units.

Durant molts mesos tota l’atenció mundial es va centrar en les eleccions nord americanes, primer amb les primàries i desprès amb les presidencials, ja que era una cita històrica en tant que podia provocar un gir en la història a més de la importància inalterable que aquests comicis tenen de per si. Ara bé, el canvi també necessita més actors que els Estats Units per produir-se, i per tant és absolutament imprescindible fer un cop d’ull a fora.
Ahir es van celebrar eleccions a Israel, un Estat que ha estat, és i serà clau en la resolució del conflicte del Pròxim Orient, un conflicte que no només es concentra a Palestina, sinó que avarca una gran àrea.

És per aquest motiu que les eleccions israelianes d’ahir són de tan vital importància, ja que d’aquest parlament en sorgirà el futur govern que haurà de treballar mà a mà amb Obama i Hillary per poder optar a un nou pla de Pau.

Veient els resultats electorals però l’opció d’un nou pla per la Pau, o la voluntat per intentar-ho, sembla com a mínim difícil sobretot veient l’ascens de l’ultradreta que se situa com a tercera força política.

Les eleccions les ha guanyat l’actual ministra d’exteriors Tzipi Livni lider del partit de centre-dreta Kadima amb 28 escons, un més que el dretà Likud que puja dels 12 diputats fins als 27 i que és obertament anti-acords de Pau. Com ja s’ha apuntat el tercer ha estat l’ultradretà Yisrael Beiteinu, un partit d’extrema dreta i racista. Per últim el Partit Laborista ha fet els pitjors resultats de la seva història en quedar quart i amb només 13 diputats.

El panorama que deixen aquestes eleccions és d’incertesa, ja que és tan possible un govern d’unitat encapçalat per el Kadima, com un de dreta amb el Likud i l’ultradretà YB. El que és segur però és que aquest govern no serà pas un govern fort ni que pugui prendre accions valentes per poder resoldre el conflicte, ja que tan si és una opció o una altra, el que és clar és que aquest govern tindrà diversos caps i que cadascun mirarà cap a on més l’hi interessi.

El canvi d’Obama en relació al Pròxim Orient es pot veure greument afectat si finalment es concreta un govern ultranacionalista i dretà, ja que no es mostraran predisposats a modificar el seu posicionament ni a fer cessions territorials a Palestina.

Israel ha escollit i majoritàriament ha escollit la dreta ultra, una dreta que tot i que en diferents versions, aposta per no cedir davant dels àrabs, fet que només comportarà més morts.

El conflicte seguirà, ja que per arribar a la Pau, s’ha de ser valent i s’ha de ser fort internament, i a Israel no passa ni una cosa ni l’altra.

10 de febrer de 2009

Espanya i Democràcia. La Gran Dicotomia


Fa uns dies es va saber que el Tribual Suprem espanyol il.legalitzava les candidatures de Askatasuna i de Democràcia tres milions (D3M) per la seva suposada relació amb ETA.

La conseqüència d’aquest acte perpetrat per la judicatura espanyola porta a posar en dubte que les eleccions del pròxim 1 de març sigui democràtiques, ja que la “justícia” espanyola impedeix que més de 150.00 persones puguin expressar-se i exercir el dret de vot.


Espanya mostra una vegada més que només és possible compartir l’estat i viure en pau i en democràcia quan es pensa i s’actua de la manera que els nacionalistes espanyols volen, ja que si algú se surt dels límits marcats, és fulminat. Al 1936 afusellaven, ara només il.legalitzen.


Avui és la llei de partits, demà poden ser les bales. L’espiral de repressió de l’estat espanyol no s’aturarà, i la “victòria” constitucional que han obtingut gràcies al poder politico-judicial els farà encara més “gallitos”.

Espanya tapa les veus que no vol sentir, Espanya impedeix unes eleccions lliures i democràtiques a Esukadi. Espanya cada cop avança més cap a un escenari d’autoritarisme nacional basat en la relíquia de la Constitució com a bandera.

Novament es comprova que Espanya i democràcia són una gran dicotomia i una gran mentida.

8 de febrer de 2009

Personatge de la setmana: Julia Garcia-Valdecasas


En aquest país hi ha el costum de parlar bé d’algú quan aquest es mor. No hi fa res el que hagi fet en vida, ja que un cop traspassat, directament s’enaltiran els fets positius i s’edulcoraran els més foscos, tot sigui per la correcció absoluta i netament cristiana. Els qui més van criticar la persona en vida són els primers en dir que era una bona persona i que va fer grans coses. Estic convençut que quan el Samaranch passi a millor vida, la majoria de gent del país no pararà de llençar lloances a la seva persona durant quasi un mes sencer o el mateix amb Carlos Sentís.

El dia de tan il·lustres servidors de la "grande y libre" encara ha d’arribar, però aquesta setmana ha estat l’última d’una de les persones que millor ha encarnat això de "ser espanyol".

Dijous es va fer públic que l’ex delegada del Govern espanyol a Catalunya i ex ministre espanyola d’administracions publiques amb Aznar, Julia Garcia Valdecasas havia mort a causa d’una malaltia complicada per una pneumònia. És evident de què mai s’ha de celebrar la mort d’algú, ni a Euskal Herria, ni a Israel ni a enlloc, per tant lamentar la mort de l’ex ministre. Ara bé, aquesta lamentació però no ha d’anar acompanyada d’un buidat de cervell ni d’un canvi de memòria. Julia Garcia Valdecasas era qui era, i se l’ha de recordar com a tal.

Julia Garcia Valdecasas és filla de l’ex rector de la UB durant la dictadura del nacionalcatolisime espanyol, un rector recordat per la seva brutalitat repressiva en contra dels moviments democràtics i catalanistes de la universitat. Nascuda al 1944 va estudiar farmàcia, però va desenvolupar la major part de la seva carrera professional com a inspectora d’hisenda. Posteriorment, al 1996, va ser nomenada delegada del Regne d’Espanya a Catalunya i ja al 2003 ministra espanyola.

Fins aquí un repàs, potser massa edulcorat, de la seva trajectòria. Però Julia era molt més. Julia Garcia Valdecasas era aquella que utilitzava els antiavalots dels cossos de seguretat de l’estat espanyol fins i tot per espantar mosques, era aquella que gaudia amb les represàlies policials contra els moviments ciutadans ja fossin en contra de la Guerra o en contra de les reformes educatives del PP i de Pilar del Castillo. També era aquella a qui li van haver de traduir fonèticament al català el discurs quan va ser nomenada delegada espanyola a Catalunya, ja que no sabia parlar la llengua del país. Garcia Valdecasas era aquella que en plena borratxera de la premsa i de la política espanyola en contra de Carod-Rovira al 2004, va dir que el PSC havia pactat "con asesinos". La Juila era així. Entranyable.

Julia va servir l’ideal d’Espanya amb tota la lleialtat possible, igual que el seu pare. La Julia va saber exercir el seu càrrec tal i com s’ha d’exercir. Diuen presidir la Generalitat encara que no es vulgui, et condueix cap al catalanisme, dirigir la delegació d’Espanya a Catalunya també et condueix cap a un camí, tot i que oposat. La sort de la Julia és que segurament no li va caldre caminar.

7 de febrer de 2009

Finestra Oberta: Galícia; primer round


L’1 de març de 2009 serà una data fonamental en la política estatal ja que se celebraran les eleccions autonòmiques a Galícia.Aquestes eleccions seran rellevats no només pel fet de tractar-se d’una Comunitat històrica o pels ajustats resultats de fa 4 anys, sinó també perquè serà el primer escenari electoral post 9 de març, on el nou PP de Mariano Rajoy i el PSOE dirimiran les seves forces.El Partit Popular presentarà com a cap de llista Alberto Nuñez Feijoo, un candidat que implica una imatge de modernitat, frescor i de trencament amb el passat que representava Manuel Fraga. Tot i això, ha estat acusat des de diversos sectors com un polític acomplexat i incapaç de conquerir l’espai del centredreta gallec.

Després d’un inici de legislatura complicat i d’enquestes molt desfavorables, Feijoo ha anat remuntant i recuperant terreny fins al punt que les enquestes li atorguen unes previsions bastant semblants a les de Fraga al 2005. Fraga va quedar-se a un sol escó de la seva cinquena majoria absoluta consecutiva.

Per la seva part, la coalició de govern PSdG-BNG presidida pel socialista Pérez Touriño es presenta a les eleccions amb les possibilitats intactes de tornar a repetir pacte de govern. Després d’un inici de mandat amb vent a favor on fins i tot el PSdG (Partido dos Socialistas de Galicia) disposava de major intenció de vot que el populars, l’expansió dels socialistes ha anat apagant-se mentre que la crisi econòmica i les contínues picabaralles a la coalició han fet la resta.

Els nacionalistes gallecs (BNG) per la seva banda, liderats per Anxo Quintana han registrat en les últimes enquestes un augment significatiu de la seva intenció de vot en detriment del PSdG.I tampoc seria convenient oblidar al partit UPyD amb opcions de disputar-li un escó a les forces del bipartit que podria acabar sent clau per la futura governabilitat de la Comunitat.

En conclusió, Galícia viu un panorama força incert respecte els resultats de les eleccions. Tot és possible, les diferències cada cop són més reduïdes i tot sembla indicar que els indecisos i el vot gallec des de l’Argentina acabaran decantant la balança d’un costat o d’un altre.

A més, aquestes eleccions seran el primer "round" en clau espanyola entre PSOE i PP. Suposaran un important punt d’inflexió en una lluita que acabarà per decidir-se després de les eleccions basques (també celebrades l’1 de març) i les europees del juny.

Aquestes tres cites electorals determinaran la força real de Rajoy dins del PP unit al seu futur com a president del partit, però també serviran per fer un primer diagnòstic sobre si la crisi ha suposat un greu o lleu desgast a l’executiu de Zapatero.

post realitzat per Andreu Marin

6 de febrer de 2009

El perquè de ser al Govern


"El Parlament podrà convocar consultes". Així ha titulat el diari AVUI la noticia de què, per fi, la llei de consultes populars per via de referèndum serà aprovada d’aquí poc temps pel Consell Executiu de la Generalitat.

Aquest és un èxit realment important, i és evidentment un èxit d’Esquerra, i a més és un èxit que només es pot produir des del Govern. Estic aquí defensant sense matisos la presència de l’independentisme al Govern? No, sincerament considero que l’independentisme democràtic només ha de ser al govern quan pugui portar endavant el seu projecte, quan pugui transformar la societat, perquè per entendre’ns, per governar i que tot segueixi igual ja hi ha el PSC o CiU. En general però, aquest no és el cas el govern actual, tot i així, això no exclou que des del Govern es facin coses i que es facin bé, com aquesta.

La veritat que la notícia de l’aprovació, d’aquí poc, de la llei és un element que permet, una mica, justificar el paper d’Esquerra al Govern. No es descobrirà res a ningú si es diu que sense Esquerra al Govern aquesta llei no s’hagués aprovat mai, per tant en aquest punt Esquerra justifica la seva presència al Govern.

Aquesta llei de consultes ha de servir primordialment perquè quan arribi el moment adequat els ciutadans de Catalunya es puguin manifestar sobre si volen ser un estat dins la Unió Europea o continuar sent quatre províncies. Però aquesta llei també ha de servir per preguntar al poble si vol que la Generalitat tingui el concert econòmic o el que sigui. En definitiva serà una mesura per aprofundir en la pràctica democràtica.

L’aprovació de la llei de consultes és una mostra que l’independentisme governamental, quan vol, és perfectament viable i eficaç, demostra que quan s’actua desacomplexadament s’aconsegueixen coses, avenços significatius. Esquerra al govern necessita més lleis de consultes, necessita actuar d’aquesta manera, amb convicció, amb fermesa i amb eficàcia. Esquerra té un bon projecte, un projecte gran, un projecte que espanta molta gent i que a vegades pot sembla impossible, però actuant tal i com s’ha fet amb la llei de consultes serà un projecte real. El problema és però, quan la llei de consultes és només la flor en l’immens prat, i ja se sap què es diu: "una flor no fa estiu".

5 de febrer de 2009

La Nit i el Dia


Ahir feia un post sobre el per què crec que no s’ha de donar suport des de Catalunya a la candidatura de Madrid per ser seu olímpica al 2016, i un dels arguments era perquè serà una gran plataforma de marketing del nou neo-nacionalisme espanyol, fet que anirà en contra dels interessos de Catalunya.

Un dels fonaments del nacionalisme espanyol, a part del tema esportiu molt més extremat que qualsevol relació entre el Barça i Catalunya, és el tema lingüístic. Els gurus del nacionalisme espanyol s’han proposat que d’una vegada per totes el català ha de morir, i que desprès d’haver sobreviscut de miracle a l’assimilació del 1714 i sobretot el genocidi del 1936, ara ja toca l’estocada final.

El nacionalisme espanyol des de fa uns anys ha emprés una campanya d’una virulència sense precedents, en democràcia, en contra del català tot inventant-se persecucions, tractes discriminatoris…, que si el castellà està perseguit, que si hi ha un règim dictatorial… en fi tot de focs d’encenalls que pretenen instaurar una concepció negativa entorn de la llengua i el país, alhora que d’aquesta manera es creen coartades per poder impulsar terceres hores i altres accions encarades a fer encara més present el castellà en la societat catalana. L’última sortida de to l’ha protagonitzat el conseller d’esports, Alberto López Viejo, de la Comunidad de Madrid que ha dit que "espero que si Madrid acaba siendo sede de los Juegos Olímpicos, Esquerra Republicana no pida que nos multen cuando haya que rotular el Camp Nou con carteles en castellano, inglés o francés".

En tot, però la gran batalla és en l’educació. Espanya no suporta que tot i fer menys hores de castellà, els escolars catalans tingui tan o més nivell que els espanyols, ja que preferirien que de Catalunya en sortissin analfabets per poder carregar contra el model de immersió lingüística, un model per cert que es mostra completament eficaç ja que els alumnes surten perfectament capacitats per parlar en català i castellà. A més d’eficaç caldria remarcar que és avalat per les institucions europees i que és posat d’exemple com a sistema capaç d’ensenyar diverses llengües.

En les anteriors línies hi ha sens dubte un dels grans pous d’esperança per Catalunya. Europa. Europa és allà on la gent és neta i culte, i no com més enllà de l’Ebre. A Europa no tenen la mirada bruta, contaminada, a Europa tot i ser un conglomerat d’estats, es busca quelcom que funcioni. Quina diferència entre Espanya i Europa. Europa creix amb la diversitat, Espanya creix amb l’assimilació.

Fa pocs dies des d’Europa vam tenir bones notícies. El comissari europeu d’educació va declarar, referint-se als Erasmus, que la Comissió no té cap problema amb què les classes es facin en català, és més, va demanar al professorat que no canviï de llengua a l’hora de fer la docència i també va afegir que mai ha rebut cap denúncia en relació a la presumpta persecució del castellà.

Realment no deixa de ser curiós que hagi de venir el comissari europeu per dir el que és evident, que a cada país l’educació es fa en la llengua d’aquest país i punt.
Així que ja ho saben tota la colla de professors, acomplexats o directament amb una ment trastocada, que tot i saber parlar un català perfecte canvien a la primera de canvi al castellà quan hi ha algú d’Erasmus a la classe.

Espanya és el passat, Espanya és foscor, és imposició, és negació. Espanya crispa. No hi ha existència si no és acceptant la pàtria per sobre de tot, no hi ha deferència que valgui. Espanya és tot, ha de ser tot.

La nit i el dia.

Europa és el futur, Europa és l’objectiu, i ara més que mai ens hem d’implicar en la construcció de la Unió Europea, una Unió que haurà de fer-se a partir de la voluntat dels estats, de les nacions, unes nacions que el 7 de juny elegeixen els seus representants al Parlament, uns representants que des de Catalunya hauran de defensar els interessos del país amb mentalitat d’estat, una mentalitat que no es compra, que es té.

Doncs això, la nit i el dia.

4 de febrer de 2009

Madrid 2016? No gràcies


Entenc les aspiracions de la capital espanyola, és l’única capital important europea que no ha tingut uns Jocs Olímpics en la història, i això pesa. Que Roma, París, Berlín, Londres, Munic o Barcelona hagin tingut la capitalitat de l’olimpisme fa mal a la capital de l’ex-imperi on mai es ponia el sol, i més des de què el neo-nacionalisme espanyol ha impregnat per complet la classe política espanyola. Troben inconcebible que la història hagi estat tant injusta amb Espanya.

Ara bé, un tema és que es pugui arribar a entendre les motivacions que porten a Madrid a presentar candidatura per ser la ciutat escollida, i una altra molt diferent és voler que ho aconsegueixi.

Abans d’entrar en matèria però fer un aclariment. Molt difícilment Madrid aconseguirà el seu objectiu, i no serà per cap pregunta del Príncep Albert de Mònaco ni pel baix índex de democràcia del Regne d’Espanya, no. Si Madrid ho té difícil és perquè no acostuma a passar que dos Jocs se celebrin seguits al mateix continent, i al 2012 se celebren a Londres… A més una de les ciutats rivals de Madrid és Chicago, la ciutat del flamant President Barack Obama….

Però centrem-nos, seria bo que per Catalunya que Madrid fos escollida com a seu Olímpica? Alguns companys i certs "opinadors" creuen que si, car, pensen que si Madrid fos elegida Catalunya en sortiria beneficiada, addueixen que es rebrien certa part dels beneficis que es generarien gràcies als Jocs a Espanya, perquè tot i que serà Madrid qui centralitzarà el guany econòmic, aquest podria repercutir a "tot" Espanya, i també a Catalunya. Això però, és com afirmar que les vaques volen, és a dir, totes les evidències científiques condueixen a posar-ho en dubte.

També es defensa per donar suport a Madrid 2016 al fet que tan la capital de l’estat com Espanya van donar el seu quan Barcelona lluitava als ’80 per ser elegida olímpica. Aquest argument és reflex d’una estupidesa monumental i d’una desmemòria de la mida d’un elefant, ja que s’hauria de puntualitzar el "gran" suport que Espanya va donar a Barcelona. I si no, només cal recordar les paraules de Maragall, que va afirmar que si Espanya va recolzar Barcelona, va ser desprès que aquesta renunciés a tenir l’alta velocitat en ferrocarrils, i que el tram de Barcelona i Madrid quedés ajornat, fins fa poc. D’això se’n diu donar suport? A què haurà de renunciar Madrid per ser candidata? A res.

En qualsevol cas, també s’hauria de recordar el gran "suport" que Espanya dóna a l’esport català, per exemple amb les seleccions catalanes, on no dubte per impedir el seu reconeixement oficial a recórrer al suborn i a la corrupció o a defensar la legislació franquista. És aquest el suport que Espanya dóna a l’esport català, per el qual s’ha de recolzar Madrid 2016?

Un altre dels motius per oposar-se a Madrid és més simbòlic que els altres, però altament important. La candidatura de Madrid significa un petit canvi de model pel que respecte al projecte de les olimpíades, és a dir, els Jocs, en principi, són un projecte de ciutat ja que és aquest nucli qui l’organitza, però la candidatura de Madrid 2016 no es conforma amb Madrid i vol que els seus Jocs siguin els Jocs "de la nación". A partir d’aquesta lògica la candidatura ha proposat, amb l’acceptació masella de l’alcalde Hereu i de la Mayol, que Barcelona sigui sub-seu olímpica en futbol, i que concretament se celebrin els partits a l’estadi Olímpic Lluís Companys, que ja té conya la cosa.
Mai cap ciutat que ha estat Olímpica ha esdevingut desprès sub-seu d’una altra ciutat. Per què Barcelona ha de passar a ser una excepció? Per prestigi internacional i per credibilitat, Barcelona no es pot permetre ser sub-seu de res, i menys de Madrid, just quan el conseller Castells demana neutralitat a l’estat perquè no prengui partit en la lluita entre les dues ciutat per esdevenir el centre econòmic de la península va i gràcies a l’alcalde ens convertim en sub-seu.

Els acèrrims defensors de la candidatura diuen que, lligat amb l’anterior punt, si Madrid és elegida i Barcelona sub-seu, l’estat invertirà a Catalunya i que per tant serà beneficiós pel país, ells acostumen a dir "región". Els més desvergonyits afegeixen que d’aquesta manera es tornarà part del dèficit fiscal. Només els necis es poden creure o defensar aquest argument, ja que l’estat a partir de l’estatut de La Moncloa ja té l’obligació d’invertir a Catalunya i no ho fa, i a més, la inversió referent als Jocs es faria a Madrid i no pas a Barcelona, tinguem-ho clar.

Per últim, el gran argument que mou la candidatura. L’assimilació. El neo-nacionalisme ha descobert, i ha fet, de l’esport un dels seus màxims exponents. Les victòries d’un jugador espanyol desfermen un grau quasi etílic de nacionalisme, una borratxera que s’ha vist molt efectiva per culminar el projecte de "una, grande y libre" començat ja fa molts anys.

Per tot això, NO a Madrid 2016.

3 de febrer de 2009

Sempre RENFE


Durant el 2007 i 2008 un dels temes que van estar més temps sobre la taula i en boca de tots, va ser tot el que feia referència a RENFE, ja que aquests dos anys van ser de llarg, els dos anys més problemàtics de l’empresa espanyola. Si pujar al tren al 2007 es va caracteritzar per ser més emocionant que anar a Port Aventura, el 2008 va ser l’any dels jocs de màgia, màgia presidencial que certa gent es va creure talment com si fossin nens.

Si haguéssim de fer cas a cert President espanyol, aquest 2009 i un cop acabades les obres de l’AVE, els trens de la RENFE haurien de funcionar amb puntualitat britànica, a més que s’hauria d’estar aplicant tot un seguit de millores en infrastructures, tal i com van prometre Zapatero i Chacón durant la campanya del 9 de març de l’any passat.

La veritat és que poc s’hauria de sorprendre ningú, ja que qualsevol iniciativa que afecti a Catalunya sorgida de la boca d'un dirigent del PSOE no té gaires garanties de què es porti a la pràctica. Recordeu les inversions del 18’8% del PIB en foment? Recordeu l’Estatut o el finançament….?
En fi, que les infrastructures segueixen igual de malament i igual de precàries i la sensació de fer ús d’un servei propi d’un país en vies de desenvolupament cada dia agafa més volada entre els usuaris malalts de "renfitis".

El 2008 va començar amb una nova promesa incomplerta, la del traspàs de Rodalies a la Generalitat, promesa dita a Duran i Lleida en ple romanç públic entre el líder unionista i el líder del nacionalista progre. Sí el traspàs no s’ha efectuat no és en aquest cas per falta de ganes de "el gobierno de españa", ja que estaria encantat de treure’s de sobre una molèstia com aquesta, si no s’ha fet ja és perquè el Govern de la Generalitat no ho accepta, i no ho fa perquè Espanya vol que les millores en infrastructures les pagui Catalunya i no Espanya, fent gala de la més despreciable actitud rata i desagraïda espanyola. No deixa de ser curiós que Catalunya hagi de refusar adquirir la gestió dels trens en el seu territori perquè no té els recursos per fer-hi front, i en canvi pagui la mortarada que paga anualment (500 euros cada segon) a Espanya per, entre d’altres, fer funcionar els trens a diverses parts d’Espanya.

Si totes les promeses es complissin, aquest 2009 seria la placidesa personificada i viatjar amb la RENFE seria quelcom recomanable i tot, res més lluny de la realitat. Les promeses se les endú el vent, bé, més ben dit, les promeses de les endú el vot, ja que un cop la gent ha votat, el PSOE fa allò de "donde dije digo digo diego" o alguna cosa per l’estil.
El 2009 ha començat tal i com es va acabar el 2008, es a dir, amb retards crònics i reiterats, amb aturades, en definitiva, amb un mal servei.
La novetat però és que ara s’ha reintroduït una espècie que ja es considerava com a extingida, la dels revisors.

Ara es veu que la mesura que el Ministeri de la Melani va prendre, la de treure els revisors, consideren que ja no és aplicable en la situació actual. Espero que no sigui perquè els seus controls de "qualitat" els hagin dit que el servei ja funciona, perquè si ho han fet han après massa de pressa els dots del President Zapatero.

Dedueixo doncs que, arran de la crisi el Ministeri de Foment deu anar just de pressupost i que necessita líquid per poder finançar els nous trams d’AVE per les "gloriosas españas" i que, què coi, "para eso están los catalanes". Per ser un país de 3a i pagar-ne un altre de luxe.