30 d’abril de 2009

Cent dies d'esperança


Ahir es van celebrar els cent primers dies de la nova administració del President Barack Obama al capdavant dels Estats Units d’Amèrica. Aquests cent primers dies, tot i tenir llums i ombres, cal fer-ne una valoració positiva.

Obama va entrar al despatx Oval en una situació en què els Estats Units no gaudien en cap cas ni de la supremacia econòmica ni política elementals durant el segle XX i inicis del XXI. A més però en política interior, els EUA patien una crisi econòmica com feia dècades i dècades que no es veia.
Obama cent dies desprès de la seva proclamació com a President dels EUA continua gaudint d’un alt percentatge de suport popular que frega el 68%, tan sols per sota de l’altre President de masses dels EUA contemporanis, J.F. Kennedy, que va arribar al 82%.

El president nord-americà ha sabut en aquests 100 primers dies imprimir un ritme a la política americana que ha fet possible visualitzar el canvi que va prometre, o més ben dit, ha permès que es vegi que el famós "change" no era només un eslògan, sinó que anava de debò.

El que no es pot negar és que en grans àrees el govern Obama ha iniciat canvis significatius. El més indicatiu podria ser en matèria internacional on els EUA han passat del "hard power" al soft, una variant entre la utilització dura del poder i la tova. Hillary Clinton com a màxima responsable de la política exterior ha desplegat en 100 dies un gir important, començant pel replantejament de les relacions amb Cuba que, si bé l’embargament va ser positiu quan es va imposar, actualment no beneficiava en res a cap dels dos països ni a la regió. El canvi però no acaba aquí, s’han replantejat les relacions amb l’Amèrica llatina i normalitzat, en la mesura del possible, les relacions bilaterals amb Veneçuela amb la tornada de l’ambaixador a Washington.
En relació a la Guerra de l’Iraq s’està en la bona línia d’iniciar la tornada a casa de la majoria de tropes, i s’ha optat, correctament, per centrar les forces contra el terrorisme a l’Afganistan i al Pakistan.
Per últim, destacar la primera acció de la presidència Obama: tancar Guantánamo. Més simbolisme i missatge en una sola acció, difícil d’aconseguir.

A nivell econòmic també s’ha notat el canvi. El pla d’estímul econòmic, més ambiciós que el de Zapatero, està donant resultats, i segons s’afirma des del Tresor ja s’entreveuen les primeres llums de la recuperació. A més Obama s’ha guanyat gran credibilitat quan va anunciar que restaria de les ajudes federals a AIG les indemnitzacions que els seus directius s’havien acordat desprès de la fallida, un fet impensable amb l’anterior administració.

Tanmateix hi ha ombres. En aquests cent primers dies encara no s’ha iniciat el que serà el gran projecte de la Presidència d’Obama, i de tots els demòcrates: la reforma sanitària. La veritat és que només començar la legislatura la reforma va iniciar el camí del pedregar amb la dimissió del secretari de sanitat, però amb el ràpid nomenament de Sabelius com a substituta sembla que es podria iniciar aviat.

Un altre tema és en relació a si s’inicia un judici cap als responsables d’ordenar tortures a la presó de Guantanamo, un fet que moralment no tindria discussió, però que políticament podria sortir car, i més en base a esgarrapar suports puntuals de les files republicanes pel "bipartidisme".

Aquests 100 primers dies acaben amb la brillant notícia de què el senador republicà Arlen Specter es passa al bàndol demòcrata al Senat elevant així a 59 els electes del partit del President. Aquesta notícia podria ser determinant ja que a l’espera de què un jutge acabi de dictaminar si l’escó de Nebraska que ostenta el Partit Demòcrata és correcte, ja els republicans n’han impugnat la votació, els demòcrates arribarien a la xifra de 60 senadors, nombre amb què podrien evitar el bloqueig de l’oposició i d’aquesta manera les iniciatives presidencials de to marcadament "roosevelt" podrien tirar endavant sense haver-les de negociar amb el GOP.

Cent dies de canvi i d’esperança. Cent dies d’accions ambicioses, però que ara caldran assegurar. Obama gira a l’esquerra, i cal que no s’aturi.

27 d’abril de 2009

Carretero. Un adéu anunciat


Carretero es dóna de baixa d’Esquerra. Finalment ha succeït i el "doctor" Carretero s’ha esborrat d’Esquerra Republicana de Catalunya, ja que ha sigut suspès temporalment de militància al negar-se a parlar amb la direcció d’Esquerra arran del seu article al diari AVUI. I abans de què el donessin de baixa, s’hi ha avançat i ha estripat el carnet.

Sincerament no comprenc el seguit de decisions que s’han anat succeint des de l’aparició de l’article "Patriotisme i dignitat". No comprenc perquè Carretero exposa però no concreta, no entenc per què la direcció respon obrint la porta a tothom que no pensi exactament igual que ella, no entenc per què s’expedienta Carretero, i finalment no comprenc per què Carretero trenca el carnet d’Esquerra.

Moltes escenes de la seqüència ja fa dies que han passat. Les que s’han produït avui però, continuo sense entendre-les.
No entenc per què la direcció obre expedient a Carretero i se’l convida a marxar del partit. Què interessa a Esquerra, un partit petit on tothom pensi igual? O un partit gran amb alguna diferència ideològica? Què volem? Deia el president d’Esquerra que "Carretero ha de decidir què vol ser quan sigui igual". La direcció també. La direcció ha de saber què vol ser. Si vol ser una direcció d’un partit petitot, o ser la direcció d’un partit amb uns grans objectius comuns, tot i admetre diferències. No lliga massa fer una conferència dient que a Esquerra hi cap tothom, i l’endemà obrir la porta a Carretero.
Crec, però, que el que hauria de voler la direcció és clar.

Carretero avui ha donat un cop de porta, esperem que sigui l’últim. Carretero amb la seva fugida endavant ha esdevingut un covard. Un covard perquè amb la seva marxa l’únic que comporta és impedir que s’aconsegueixi allò que ell defensava fins ara. Un canvi de rumb per Esquerra.

Les direccions canvien, les aliances electorals també. Però abandonant el vaixell quan aquest travessa una tempesta, no mereix altre qualificatiu que covard.

Ara més que mai cal sumar perquè Esquerra esdevingui la força majoritària per ser d’aquesta manera la punta de llança cap a la llibertat. Però per arribar a tal fita, cal que el canvi comenci a dins d’Esquerra. És a dins, i des, d’Esquerra on hi ha la solució i és a dins, i des, d’Esuqerra on cal lluitar per aconseguir-ho.

Què aconsegueix Carretero abandonant Esquerra? Aconsegueix que l’independentisme sigui més fort? Aconsegueix que s’avanci en el procés d’independència? Fa possible que Esquerra abandoni la imatge de fractura? Possibilita que el canvi a dins d’Esquerra sigui realitat? No. Carretero amb la seva marxa només afebleix l’independentisme, que tot i a possibles errades, continua representant Esquerra. Esquerra, tot i que pesi a alguns, és qui més ha fet per avançar cap a la independència, i si no, que es miri què es deia fa deu anys sobre la idea de la independència o sobre la necessitat del concert econòmic, dues de les grans reivindicacions del partit de Macià i Companys.

Abandonar ara és donar avantatge als que volen que Catalunya segueixi lligada a Espanya.

En definitiva. Carretero abandona Esquerra i, així, col·labora en la divisió no del catalanisme, sinó més greu, de l’independentisme, fracturant-lo i empetitint-lo.

26 d’abril de 2009

Personatge de la setmana: Rosa Aguilar


Hi ha algú que recordarà aquest Sant Jordi amb tristesa i certa decepció, no, no és aquell escriptor que no ha venut els llibres esperats, sinó aquells que s’han quedat sense rosa.

Rosa Aguilar desprès de més de trenta anys de militància comunista ha decidit penjar els hàbits i passar-se al reformisme centrista del PSOE.
Aguilar va néixer l’any 1957 a Còrdova, ciutat on ha realitzat la seva activitat política més destacada, alcaldesa. A més de la política municipal, Aguilar també va ser diputada autonòmica i al Congrés espanyol.

Rosa Aguilar durant les lluites intestines pel lideratge d’Izquierda Unida es va arrenglerar al costat de Gaspar Llamazares, i un cop assumit que aquest deixaria la coordinació general, el nom d’Aguilar va sortir molt com a possible substituta. Aguilar però no va ser escollida, tanmateix es va mantenir a l’executiva com a responsable de l’àrea institucional.

Per molts Aguilar era l’esperança blanca de IU per poder redreçar la situació de crisi permanent, i greument agreujada, a partir de les eleccions del 2008 i del Congrés intern de l’any passat que van deixar a la coalició esquerrana en una situació de marginalitat i de quasi desaparició. Aguilar era doncs, la única persona que podia retornar un cert prestigi a la formació i així revertir el destí de passar a ser menys que Unión Democràtica.

Aguilar però ara ha deixat sense esperança, ni blanca ni tricolor, a Izquierda Unida. Aguilar, tot i ser el càrrec més important de IU al Regne d’Espanya, ha deixat la militància esquerrana per poder entrar a formar del govern autonòmic d’Andalusia com a consellera d’obres públiques. Això si, com a independent.
El seu fitxatge per el PSOE és un pas més del socialisme espanyol cap a OPAr tot l’arc ideològic de la seva esquerra. Rosa Aguilar n’és un pas més.

IU ja estava condemnada, amb la marxa d’Aguilar al PSOE la seva sort costarà sang i suor canviar-la.
A aquest Sant Jordi, Izquierda Unida va perdre una rosa, i amb ella, segurament també el llibre de la història.

25 d’abril de 2009

1a Diada Vegueria Penedès. Jo hi seré, i tu?


Les JERC Alt Penedès donem suport a la 1a Diada-Festival de la Vegueria Penedès: Cultura i Vi!, convocada per l'entitat Penedès + Cultura, pel dissabte 25 d'abril a Vilafranca del Penedès per reivindicar una vegada més la vegueria que ens correspon al nostre territori. Les activitats que es duran a terme són:

- Un tast de vins d'arreu del Penedès a un preu popular: tindrà lloc a partir de les 19:00 i durant tota la tarda a la Plaça Jaume I, davant de Santa Maria.

- Una exhibició de quatre colles bastoneres de les quatre comarques del Penedès: començarà a la plaça de la vila a les 19:30 i acabarà a la plaça Jaume I.

- Un concert popular amb diversos grups de la nostra vegueria al Parc de Sant Julià a partir de les 00:00! (Hot Steppers; Nando Passa’m el Mando; Beat Club; Carpa Juanita)

L'objectiu d'aquest esdeveniment és recollir fonts per poder donar els beneficis de l'acte a la plataforma Per una Vegueria Pròpia per tal que aquesta pugui desenvolupar la seva activitat en pro de la nostra vegueria Penedès.

La Vegueria és cosa de tots. Nosaltres hi serem.

21 d’abril de 2009

22 d'abril de 1988 - 22 d'abril de 2009

Fa 21 anys al món passaven moltes coses...


20 d’abril de 2009

Vilafranca. La moció ja ha passat


Avui s’ha escrit el primer capítol de la nova etapa que enceta Vilafranca. Avui a les 12 del migdia el Ple de Vilafranca iniciava una sessió que tenia un únic objectiu: votar la moció de censura.
Els resultats d’aquesta, que són ben coneguts, ha portat a Pere Regull a l’alcaldia amb el suport de CiU, Esquerra i la cup.

El primer capítol d’una nova etapa, així és. Així és perquè per primera vegada a Vilafranca, des de 1979 el PSC-PSOE no serà al govern, sinó a l’oposició.

Ara la responsabilitat recau a CiU, que en base al document pactat amb ERC i Cup, haurà d’iniciar des de demà mateix totes les polítiques i totes les iniciatives que vagin en pro de canviar Vilafranca, sempre però, sense actuar amb sentit de revenja. Hi ha coses que s’han fet bé i que s’han de mantenir. Com s’acostuma a dir, destruir és fàcil però construir costa més. Ara CiU té la oportunitat de construir. El document base pactat amb Esquerra i Cup garanteix poder construir.

La responsabilitat però no és només cosa de CiU, els grups que han donat suport a la moció també en tenen. Una moció de censura no és qualsevol cosa, una moció de censura no és per fer broma. Es pot votar una moció en què un dels objectius sigui canviar el govern, però no únicament ha de tenir aquest objectiu. Malament si una moció prospera amb l’únic objectiu de "fotem fora els sociates". Una moció de censura es proposa en base a una alternativa, i l’alternativa que va lligada a la presentada avui és el document pactat per CiU, Esquerra i Cup. Per tant els firmants de la moció tenen l’obligació, per responsabilitat i per mostrar que no fan política per passar l‘estona, que tota aquella proposta que s’inclogui en el document pactat a tres bandes hi donaran suport.

S’obre una nova etapa a Vilafranca, una nova etapa on la responsabilitat haurà de ser la nota predominant, perquè sense ella Vilafranca no podrà lluitar contra la crisi ni podrà treballar perquè les classes populars se’n surtin i tirin endavant. I això depèn de tots, però sobretot dels que han votat la moció.

Ara toca fer la feina, i cal fer-la bé.

19 d’abril de 2009

Personatge de la setmana: Raúl Castro


Raúl Castro va néixer a Biràn al 3 de juny de 1931. Raúl des de ja molt petit va participar en moviments socialistes, sent així militant de "las juventudes socialistas" del Partit Socialista Popular de marcat caràcter comunista soviètic.

Raúl Castro tota la vida ha sigut l’ombra de Fidel, el seu germà. Raúl i Fidel van ser, juntament amb Che Guevara, els que van articular i encapçalar el moviment revolucionari que va desembocar amb l’enderrocament de la Dictadura del General Batista al 1959.
Abans però d’arribar al poder amb la revolució, Raúl ja havia intentat derrotar la dictadura durant el 1956 amb l’anomenat "movimiento 26 de julio", un moviment que va fracassar i que va portar a Raúl a ser condemnat a 13 anys de presó. Aquesta condemna no la va complir, ja que va ser amnistiat i un cop lliure, es va exiliar a Mèxic o n va participar en l’elaboració de la revolució i a on va conèixer el Che.

Raúl Castro un cop triomfada la Revolució esdevé ministre de les forces armades revolucionàries, un càrrec que no va deixar fins que va ser nomenat, el passat desembre, President de Cuba.
Raúl des de 1959 fins a l’actualitat ha sigut el segon home de la Revolució, Raúl durant 50 anys ha sigut la mà dreta del dictador cubà. El petit dels Castro ha ocupat durant el mig segle de revolució diversos càrrecs al capdavant del govern com per exemple el de vice-president primer, ministre de defensa, supervisor dels ministeris d’assumptes socials i interior entre altres responsabilitats en aquest cas del partit comunista, l’únic de l’illa.

Ningú pot negar el caràcter dictatorial del règim cubà, ja que en cap cas es garanteixen els mínims per poder ser declarat com una democràcia. Ara bé, el que tampoc ningú pot negar és que últimament, des de que Raúl és President, s’estan produint certs moviments que indiquen que hi ha certa voluntat per part del nucli dirigent cubà d’avançar cap a una nova etapa.

L’últim cant al possible inici d’un nou temps a Cuba l’ha fet efectiu el President Castro, Raúl, durant l’assemblea dels països llatino-americans i els EUA on s’ha mostrat favorable d’iniciar converses amb el país d’Obama sobre qualsevol fet, des de presos polítics fins a la llibertat de premsa. Caldria no desaprofitar l’estesa de mans, perquè en aquests moments s’està en una situació inèdita, ja que mai abans Cuba s’havia mostrat favorable a iniciar converses d’aquest
caire amb els Estats Units.

Aquest és un gran pas perquè Cuba es dirigeixi cap a postulats democràtics i abandoni una dictadura, que per més simpàtica que pugui ser a alguns, no deixa de ser una dictadura.

18 d’abril de 2009

L'autonomisme necessari


"Si no serveix aquest estatut, en farem un altre". Aquesta és la frase més remarcable que el candidat independent, no –ista, de CiUnión al Parlament Europeu va fer ahir durant la presentació del seu llibre de pre-campanya titulat "el sobiranisme necessari".

Cada vegada que Tremosa obra la boca per parlar del futur marc legal de Catalunya es va difuminant aquella aurèola d’independentista que tenia abans d’acceptar ser cap de cartell de convergència. Coses del càrrec.
Tremosa ha passat de l’independentisme acadèmic a negar al diari ABC, aquell que va declarar Pujol com a "español del año", que ell mai havia escrit la paraula independència. I ara afirma que el que cal per superar les deficiències de l’estatut que va pactar Mas i Zapatero és precisament, fer un altre estatut.
Això sí, un estatut que ens reconegui com a nació, que ens doni el dret a l’autodeterminació, que utilitzi el concert econòmic per negociar el finançament, que les seleccions catalanes siguin oficials, que el Prat sigui 100% català i que la lluna es pinti de color blaugrana els dies parells i els senars blanc-i-blava.

Realment, l’únic que demostra aquesta afirmació és que l’opa sobiranista tenia més de façana que de fonament. No es pot pretendre sobiranitzar-se proclamant que cal negociar amb Espanya un nou estatut, quan en aquests moments la política catalana i part de l’espanyola giren entorn de l’estatut de la Moncloa, i quan els incompliments per part de "el gobierno de españa" són reiterats i humiliants. A més que queda bastant clar que amb la nova remodelació del govern Zapatero es pretén tancar la carpeta autonòmica, basant-se en què l’estat de les autonomies ha tocat sostre.

Seguir en paradigmes del passat l’únic que fa és retenir el país i impedir que s’exerceixi el dret a decidir. Recrear-se en l’error, negociar un nou estatut, l’únic que pot portar és a més frustració i desencant de la població. La gent vol solucions i els estatuts han demostrat amb fets la seva incapacitat d’aportar-les.

Amb Espanya hi ha poc a negociar, però en cap cas un nou estatut. A no ser, que la màxima aspiració del qui ho pretén, sigui ser una trista part de "España".

17 d’abril de 2009

Esquerra. Nova Etapa


Ahir es va donar per finalitzat un dels debats més allargassats que la política catalana arrossegava des de feia massa temps. Ahir durant la conferència de Joan Puigcercós, Josep-Lluís Carod-Roveria va anunciar que no es presentaria a les primàries per ser cap de llista d’Esquerra al Parlament, i així, donava el relleu a l’actual President del partit.

Primerament caldria esmentar que aquesta és una de les millors decisions que es podien haver pres. Carod és i ha estat una magnífic actiu per Esquerra, però aquest actiu cal administrar-lo adequadament, és a dir, que Carod pot servir millor al partit en una nova àrea, o a l'actual, més que no pas sent el pròxim cap de llista a les eleccions catalanes. Carod durant molts anys, des de 1996, ha estat la cara visible d’Esquerra, i amb ell el partit ha aconseguit els millors i més espectaculars resultats electorals, a més que amb ell s’ha normalitzat el fet de ser independentista, fins al punt de considerar-se "normal". I això s'ha de reconèixer.
Carod sens dubte ha sigut algú que ha fet molt per al partit, i pel país. I negar aquest fet és voler caminar a les fosques.

En segon lloc la decisió del vice-president evita que els mitjans que són contraris al que Esquerra representa, la gran majoria, intentin treure suc d’una nova batalla interna basada en personalismes més que en programes, tal i com hagués estat la lluita Carod-Puigcercós. Per tant amb la decisió de Carod es desactiva una bomba que poc hagués afavorit Esquerra.

Carod, com va dir, és l’home d’Esquerra al govern, i com a tal té molta feina endavant. Ha d’acabar de desenvolupar l'ambiciós projecte de les ambaixades ja que és un fet absolutament clau, a més de totes les seves altres competències. Però també, i molt important, ha d’aconseguir que el Govern segueixi sent inflexible davant el model de finançament proposat per Espanya. És més necessari que mai que els membres d’Esquerra al govern tinguin la certesa que la militància està amb ells, i que aquesta no accepta, com tampoc ells, cap mil·límetre de renuncia.

Ahir es va posar fi a un període d’Esquerra, un període que ha sigut enormement positiu, però que hagués pogut ser millor. Les persones i les entitats tenen cicles, tenen aquell punt en què tot sembla afavorir i quan aquest arriba, s’ha d’aprofitar. Carod però, no ho va fer del tot. Carod hagués pogut ser molt més del què ha sigut, Carod apuntava més alt. Per errors propis, i sobretot per el desgast obsessiu d’alguns partits i mitjans, poc a poc, Carod s’ha anat apagant, i aquell líder que al 2003 semblava no tenir sostre, ara no és més que un gestor.

Ara cal que l’espurna que Carod va ser capaç d’encendre, s’encengui de nou amb nova gent, gent capaç d’il·lusionar de nou, gent que amb un discurs creïble faci possible avançar cap a la sobirania i cap a la justícia social. Ara és l’hora d’Esquerra.

15 d’abril de 2009

Barcelona com Euskadi


L’estratègia nacionalista que s’ha anat conreant a les Espanyes des de l’any 2001 amb el "Pacto por las libertades y contra el terrorismo" firmat per José María Aznar i José Luis Rodríguez Zapatero, i que comportava entre d’altres la llei de partits que va ser aprovada per CiU, està donant resultats. Cada vegada s’avança més cap a l’Espanya uniforme, cap a la "una" que deia aquell.

A nivell estatal la bronca entre PSOE i PP continuarà i més en els pròxims mesos entorn a la campanya electoral europea. Que si llei de l’avortament, que si casos de corrupció, que si… Uns pretenen continuar col·leccionant victòries a les urnes com en els últims cinc anys, i els altres intentaran aprofitar el moment de crisi per desgastar i invertir la situació de l’últim lustre.

Això a nivell estatal, perquè a nivell autonòmic la cosa és diferent. A nivell d’autonomies, perdó, a nivell d’autonomies històriques, l’estratègia signada entre els partits nacionals espanyols s’està imposant paraula a paraula.

D’aquesta estratègia assimiladora ja s’ha n’ha pogut observar algun capítol. Primer va ser a Navarra, on desprès de anys i anys de governs de la dreta tradicionalista de la UPN, els socialistes i els nacionalistes de Nafarroa Bai podien aconseguir el govern foral. NABAI, tot i quedar com a segona força política, va apostar per cedir la presidència al PSN-PSOE per fer possible el canvi, però no va ser possible. Els socialistes seguint ordres directes del nou ministre de foment i del secretari general del PSOE van preferir donar la presidència a la UPN.

El segon i més sagnant és el que es produirà a Euskadi durant la primera setmana de maig. El pacte nacionalista, espanyol, al País Basc no és més que la continuació del què ha passat a Navarra i del què van pactar Aznar i Zapatero l’any 2001.

L’últim el trobem a la capital catalana. PSC i PP han pactat perquè el ministeri de Defensa, abans era de Guerra, del Regne d’Espanya ocupi la plaça de vice-president en el nou museu de la Pau. És a dir, la Chacón.
Que un ministeri de Defensa participi en un organisme que ha de fomentar la pau com a funció més important no deixa de ser surrealista, però el fet més greu és que tan PSC com PP s’hagin posat d’acord per mantenir un element nacional espanyol al capdavant d’un organisme municipal. Aquest fet però només n’és un de més en la llarga llista d’espanyolades que s’han produït en el procés de cessió del Castell de Montjuïc a la ciutat de Barcelona. De la mateixa manera que durant el franquisme el Govern espanyol s’ha negat a cedir sense condicions un símbol de la ciutat, obligant per exemple a hissar la bandera espanyola.

Cert és que no són comparables les situacions de Navarra o d’Euskadi amb la de Barcelona, però no deixa de ser preocupant que es tirin endavant certes iniciatives simbòliques amb el suport del PP i del PSC.

L’estratègia del PP i del PSOE de l’any 2001 continua en peu i a ple rendiment, i la creuada nacionalista no s’aturarà a Euskadi.

14 d’abril de 2009

República d'Armendares. 78 Anys


Avui se celebren els 78 anys de l’última proclama independentista del nostre país. Avui fa 78 anys el President Macià davant la immensitat de la plaça de Sant Jaume plena de gom a gom va proclamar la República Catalana.

Macià va ser a qui, justament, va recaure la responsabilitat de llençar el crit de llibertat, però per haver arribat a tal fita, molts altres lluitadors, molts altres herois anònims, van haver de treballar fort i mantenir fermes les conviccions durant molt, molt de temps.

Recuperar la memòria històrica és molt important per a qualsevol poble, però més que mai pel nostre, desprès de tot el que ha hagut de passar i patir. Recuperar la memòria, és cert, equival a evitar que el discurs històric del nacionalcatolicisme segueixi sent el que predomina. Avui en dia encara cal desenterrar molts fets, i molts morts, que uns s’han entestat a que segueixin sota terra, oblidats. Aquesta tasca cal fer-la, i fer-la bé, per no caure en el fàcil discurs dels "bons" i els "dolents". De la mateixa manera que cal batallar fins al final perquè l’estat espanyol anul·li els judicis sumarísssims que van portar a la mort milers de patriotes pel sol fet de ser catalans, com el cas del President Companys. Però recuperar la memòria és molt més que lluitar contra tot allò que el Règim franquista va fer, lluitar per la memòria és, també, recuperar aquells petits herois que van creure, lluitar i que van donar el millor de si mateixos per uns ideals.

És des d’aquesta intenció que avui Esquerra-Vilafranca presenta una iniciativa que pretén fer justícia a una persona que va destacar en el moviment republicà a Vilafranca. Una persona que va ser regidora a l’ajuntament desprès de les eleccions del 12 d’abril del 1931, i que posteriorment va ser diputada al Parlament de Catalunya. Precisament des del seu escó al legislatiu català, va defensar per primera vegada la necessitat del Penedès a ser Vegueria.
Aquesta persona és Salvador Armendares i Torrent. Avui Esquerra presenta un premi que portarà el seu nom i que vol distingir aquella persona o associació que s’hagi erigit com a defensora del Penedès.

La història és formada per petits relats, relats que junts, configuren el fil del nostre passat. Recuperar les petites històries de la gent que va viure aquells anys, de gent corrent que va haver de tirar endavant tot i les dificultats, de gent que es va veure obligada a l’exili, de gent que va continuar lluitant per les seves idees. Gent normal que va adaptar-se a una nova situació tot i el mal que el nou temps portava. Tots aquests relats, contes, han d’ajudar a recuperar uns anys que encara continuen massa foscos. I per Esquerra, no quedarà.

13 d’abril de 2009

12 d’abril de 2009

Personatge de la setmana: Manuel Chaves


Nascut al 7 de juliol de 1945 a Ceuta, Manuel Chaves porta des de 1977 ocupant càrrecs representatius a diferents institucions espanyoles, primer com a diputat al Congrés (1977-1990) etapa en què va ser ministre de treball amb González, i des de 1990 fins al 2009 President de la Junta de Andalusia. Ara però, torna al Consell de Ministres espanyol com a vice-president tercer.

Chaves passarà a la història com el ministre que va patir la primera vaga general un cop recuperada la "democràcia" al 1988, així com també per ser un dels grans barons del PSOE, tenint d’aquesta manera la clau de totes les decisions de caire territorial del partit jacobí espanyol.

Chaves s’ha caracteritzat sempre per un discurs molt pro-autonòmic andalús, és a dir, un gran regionalisme i no ha dubtat a estirar la corda al màxim per poder aconseguir els objectius polítics andalusos, l’últim d’aquests, la negociació del "deute històric" de l’estat envers aquesta comunitat. Don Manuel però, perd tot sentit autonòmic quan es tracta de parlar sobre Catalunya. Ell forma part de la històrica tríade de dirigents socialistes amb una concepció "nacional" de l’estat. Dos encara estan en actiu i ocupen llocs de gran responsabilitat a l’estat, Bono és la segona autoritat de l’estat i Chaves és el tercer del govern. L’únic que ja s’ha retirat és Rodríguez Ibarra. Aquests tres són les escorrialles del que queda del felipisme, juntament amb Rubalcaba, però tot i ser escorrialles són el nucli dur del PSOE i també del govern.

Manuel Chaves torna a Madrid i ho fa per acabar amb el finançament autonòmic i per "ajudar" a desenvolupar l’estatut, a espera del que dicti el Tribunal Constitucional.

Chaves només estrenar-se com a ministre ja va fer-se seva la nova doctrina del PSOE, prou estat reivindicatiu, ara és l’hora de l’estat cooperatiu. Doctrina que tot i ser anunciada per De la Vega concorda perfectament amb la de l’expresident andalús, que fa poc va afirmar que "el finançament que planteja Catalunya no pot ser" o "Andalusia serà la que més rebrà amb el nou finançament". En definitiva, que és tota una tranquil·litat que sigui ell qui tingui la responsabilitat de tancar el nou sistema.

Fa unes setmanes en el post sobre el nou ministre de justícia espanyol, Francisco Caamaño, el vaig acabar amb una frase que a algú no li va acabar d’agradar. La veritat però, és que és complicat trobar-ne una de diferent per a Don Manuel.

11 d’abril de 2009

Histèria Socialista o allò de "Que ve la Dreta!"


Les aigües continuen baixant tèrboles per Vilafranca, ja fa més de quinze dies que es va desencallar la qüestió sobre la moció de censura, desprès de l’assemblea d’Esquerra, però es veu que hi ha certa gent que encara no ha estat capaç de digerir la decisió d’Esquerra, CUP i CiU.

Des de l’òrbita socialista governant es llencen dia sí dia també una gran quantitat d’articles tot glossant la brillant tasca de Marcel Esteve al capdavant de l’alcaldia i encara més articles dient com n’és de "guapo" i genial el nou alcalde Romero. Fins aquí cap problema, és lícit i normal que qui ha confós alcaldia amb possessió reaccioni malament i intenti reivindicar la feina feta, per més dolenta i nefasta que hagi estat. Perquè resulta quasi surrealista que es defensi la gestió dels últims anys a capa i espasa quan és de calaix que ha estat com a poc, justeta. No faré ara el memorial de desgovern vilafranquí, però n’hi ha prou dient que el PSC-PSOE ha estat incapaç de poder pactar uns pressupostos per aquest 2009.
Els articles però no acaben aquí. Les grans patums comarcals del PSC-PSOE semblen un disc que no para de repetir-se, talment com si volguessin recuperar l’esperit de la campanya de les eleccions espanyoles del 2008 no paren de bramar "que ve el llop, que ve la dreta!".

Més enllà de la histèria barroera que semblen professar en aquests moments, hi ha una cosa que és certa, CiU, un partit de dretes, arribarà per primera vegada a l’alcaldia de Vilafranca. És evident de què en un mapa sense relleu, aquesta opció hauria de ser detestable per qualsevol persona que es definís d’esquerres, cert. Però la qüestió a fer és, el PSC-PSOE ha actuat com a partit d’esquerres a l’ajuntament? Les polítiques que ha fet eren d’esquerres? Aquí es podria entrar en un gran debat, ja que caldria considerar què és ser d’esquerres o de dretes. Però on s’arribaria a un punt d’acord és que les accions dels socialistes a l’ajuntament han distat molt de les que s’hauria de qualificar com d’esquerres. Deia que en un mapa sense relleu es podria acceptar el discurs socialista, però resulta que la realitat mai és plana, i és precisament per aquest motiu, les coses són fluctuants, que Esquerra i la Cup, dos partits netament d’esquerres, han donat suport a la moció de censura proposada per CiU.

Algun dels motius que al meu parer donen a entendre plenament que tiri endavant la moció de censura, són la falta de confiança dels grups envers el govern socialista i que aquest actua com si tingués majoria absoluta. Un exemple que ho demostra és que en dues setmanes el govern socialista ha tirat endavant més accions dels pressupostos que va pactar amb Esquerra al 2007, que en els dos últims anys. Aquest fet demostra el que ja s’havia denunciat, el PSC no és que no tingués finançament o que no tingués suports per tirar endavant projectes per Vilafranca. El problema és que no li donava la gana tirar endavant certs projectes.

Un govern que actua amb aquesta falta de lleialtat, seriositat i compromís amb allò pactat no mereix continuar governant el destí de Vilafranca.

Això sí, per amagar les incapacitats i misèries pròpies, sempre els quedarà allò de "que ve la dreta!"

9 d’abril de 2009

La Veritat del 21 de Gener


Diuen els savis que la veritat sempre s’acaba sabent. Diuen. S’hauria de discutir molt i molt referent a aquesta afirmació, ja que grans misteris de la història continuen sense resoldre’s. Va arribar realment l’home a la lluna? Qui va matar Kennedy? Qui estava darrera del cop d’estat del 23-F? Qui va delatar el President Companys a la Gestapo? Sembla però que a vegades els savis l’encerten, i que en compte gotes, la veritat intenta treure el cap per sobre del que deia Gobbels, una mentida repetida mil vegades acaba convertint-se en veritat.

Segurament aquest post d’avui serà titllat pels estimats companys convergents com a sectari, i s’apressaran a comentar-me que com és que "mai" parlo del PSC.
Un cop les armilles posades, comencem.

La nit del 21 de gener del 2006 Artur Mas va agafar la carretera nacional, espanyola, i es va plantar a Madrid per "desbloquejar" l’estatut. L’estatut en aquells moments encara estava discutint-se a la comissió constitucional del Congrés dels Diputats espanyol, i cal recordar que encara era vigent un pacte entre Esquerra i CiU en tant que si l’estatut sofria retallades en els punts claus el retirarien. Amb aquest panorama Mas però es planta davant de Zapatero amb la intenció de donar tancament a l’estatut. És curiós que la reunió la protagonitzés el President de "el gobierno de España" i el cap de l’oposició de Catalunya, tota una lliçó de lleialtat i de respecte cap a les institucions pròpies.

D’aquella nit, de tots és conegut, en va sortir un acord entre el PSOE i CiU per retallar l’estatut de mala manera, ja que eliminava el terme nació de l’articulat, laminava el sistema de finançament i no deixava bloquejades les competències. En definitiva una baixada de pantalons qui ni el Saura hagués fet millor.
A partir d’aquest punt tan PSC com IC-V accepten l’acord i aposten per un Sí sense fissures al referèndum del 18 de juny, igual que CiU. Per contra Esquerra continua defensant el que el Parlament va aprovar i es manté amb el No.

Un dels arguments que Esquerra va defensar en aquells temps, i negat sempre des de CiU, era que a més de "petar-se" l’estatut, Mas i Zapatero també havien pactat el futur govern de Catalunya. Cada vegada que s’insinuava aquest fet, a tots els dirigents convergents els hi sortia l’ós de dintre i negaven amb vehemència tal afirmació. Negació que ha durat des d’aquell trist 2006 fins l’actual 2009. Tres anys.

Ara però el guió ha canviat de cop, i el secretari general-adjunt de CDC, Felip Puig, ha afirmat davant de Josep Cuní que el pacte entre Mas i Zapatero era "de respecte per a les forces guanyadores per liderar Espanya o Catalunya", és a dir, que si Mas era el més votat el PSC l’havia de recolzar, i viceversa a Espanya. Vaja, el somni de Cambó, Guardans i Duran: la sociovergència.

En resum, que Artur Mas a més de ser deslleial, per no dir quelcom més greu, amb Catalunya al retallar l’estatut, també va negociar a Espanya el futur govern de Catalunya. Una gran mostra del què és la Casa Gran.

Ahir en un article en un diari, s’apuntava que el flamant vice-president Chavez tenia com a gran objectiu polític propiciar que s’avancin les eleccions a Catalunya. Qui sap si és perquè Zapatero té un pes de consciència…

Actualització Entesa


Ahir es va firmar la renovació o actualització del pacte d’Entesa entre PSC, Esquerra i IC-V per tal de calandaritzar i prioritzar les polítiques i les accions que han de guiar al govern durant els pròxims dos anys.

Aquestes accions es podrien englobar en tres apartats, per una banda aquelles que fan referència a les accions a dur a terme per fer front a la crisi; resposta unitària enfront la, pròxima, sentència del Tribunal Constitucional; i finalment com s’ha de comportar el govern amb la negociació del nou sistema de finançament.

Primerament considerar que tan la primera carpeta com la tercera són part de la mateixa, ja que no hi haurà polítiques reals contra la crisi econòmica sinó hi ha un bon finançament.
El que s’ha acordat referent a les polítiques a fer, no hi entraré, però si que puntualitzaré allò que fa referència al finançament.

És cert que el govern manté la posició d’Esquerra d’allò de "millor un no acord que un mal acord". Molt bé, només faltaria. Però això ja se sabia. El que havia de sortir de l’acord d’ahir era el compromís dels tres partits a no votar res que presenti el govern espanyol al Congrés. Ni lleis d’avortament ni llei anti-crisi ni res de res. Fins que no hi hagi un finançament just per Catalunya i es compleixi l’estatut, res de res. Però és clar, el PSC és molt PS i per tant no deixarà en minoria el PS de Zapatero i Chacón.
I aquí hi ha el problema, el PSC ha d’escollir, perquè ja estem jugant els minuts de descompte i poc més es pot esperar. El PSC, i això vol dir Montilla, ha de triar entre el PSOE i Catalunya, entre Espanya i els catalans. I cal que ho faci aviat, ja que d’aquesta manera deixarà temps per poder corregir el que s’hagi de corregir o "revisar" el que s’hagi de revisar.

Per últim el tema de l’estatut. És interessant que els tres partits acordessin que en el termini d’un any s’han d’haver realitzat diversos traspassos com per exemple RENFE, aeroports, beques… fantàstic. Però hi ha un problema. El problema és que aquestes negociacions les ha de dirigir Joan Saura, i si això de per si sol ja fa espantar, més ha de fer-ho quan davant tindrà Manuel Chavez.
Relacionat amb l’estatut també s’ha pactat que es donarà una resposta unitària a la sentència laminatòria de l’estatut. Faltarà veure-ho, tanmateix és positiu que de moment es vagi mantenint aquesta intenció d’unitat, una unitat però que haurà d’anar en la línia de la fermesa del què diu l’estatut aprovat pel poble de Catalunya i no pas, una unitat de cap abaixat pròpia de la nit del 26 de gener del 2006.

En resum, l’actualització era i és necessària, però potser calia una major fermesa i ambició en les propostes relacionades amb el finançament i l’estatut.

7 d’abril de 2009

Espanya és crisi...de govern


Tan sols un any desprès de les eleccions espanyoles i de la constitució del nou "gobierno de España" el president del Regne d’Espanya, José Luis Rodríguez Zapatero, s’ha vist obligat a fer una àmplia remodelació de l’executiu.

La notícia va saltar durant la setmana gran de Zapatero en política internacional, G-20/Aliança de Civilitzacions/OTAN, demostrant que les parets de La Moncloa ja no són tan gruixudes. ZP doncs, va veure frustrada la seva intenció de treure el màxim profit a la buscada fotografia amb Obama, ja que el que va ocupar les primeres pàgines dels diaris va ser la filtració sobre els canvis del govern.

El que primer cal dir és que era evident de què convenia, i molt, fer canvis al "gobierno de España", ja que el que hi havia s’havia mostrat inoperant davant la crisi, a més d’enquistar diversos temes de gran transcendència com per exemple el nou model de finançament. Per tant era obvi de què hi havia ministres que no arribaven allà a on havien d’arribar.

Un canvi llargament anunciat era el del vice-president econòmic espanyol, Pedro Solbes. Un ministre que es declara "envejós" d’un ex-ministre ja dóna a entendre les poques ganes de tirar endavant tota la immensa tasca que implica ser el ministre d’economia d’un estat en els temps actuals. Com ja s’ha dit però, Solbes deixa també empantanegat el tema del finançament autonòmic, un tema que amenaça de perllongar-se en el temps, un temps que Solbes amb la seva posició immobilista no ha fet més que allargar. Per tant la sortida de Pedro Solbes era cantada. El problema però és qui el substitueix. Elena Salgado. Salgado és qui ha portat el "desenvolupament" de l’estatut, un desenvolupament que s’ha caracteritzat per la monumental xifra de no més de cinc traspassos. És a dir, que ningú esperi que amb Salgado el tema del fiançament canviï de via. La centralització i l’ofec català continuaran sent les dues premisses espanyoles en la negociació.

Per suplir Salgado, arriba Chaves, el gran president del PSOE, el gran defensor del "café para todos". Chaves arriba a la vice-presidència tercera per encapçalar la "cooperación territorial", és a dir, que s’encarregarà de la negociació dels traspassos de l’estatut i tot el que fa referència a les relacions entre Estat i autonomies. Un gran alleujament, segur, per l’equip català que lidera Joan Saura.

Els altres canvis, i no menys importants, són a Educació on Mercedes Cabrera la de la tercera hora, deixa pas al germanissim d’Iñaki Gabilondo. A Sanitat també hi ha canvi de titular i Trinidad Jiménez fins ara sub-secretària d’estat per Iberoamèrica, secretaria d’estat que paguem entre tots però que es va dedicar a amenaçar les diferents federacions de patinatge sud-americanes perquè votessin en contra de Catalunya a la famosa Assemblea de Fresno, ocuparà el lloc de Bernat Sòria. Cultura també sofreix canvis, i no precisament positius. Cèsar Molina deixa la maleta ministerial i l’entrega a Angeles González-Sinde, presidenta de l’acadèmia del cinema espanyol, i que s’ha significat per donar ales a les conspiracions lingüístiques espanyoles on s’afirma que el castellà està perseguit a Catalunya. En fi, una ministra espanyola.

Per últim, la nostra estimada "amiga" partía y doblá, l’entranyable Melani deixarà el càrrec de Foment en mans del número dos del PSOE, José Blanco. Una petita alegria que hauria de fer reflexionar, ja que la ministra no deixa de ser-ho per la seva gestió envers a Catalunya, sinó que deixa de ser ministra perquè a Zapatero li interessa. És a dir, que una vegada més passa de Catalunya.

En resum, aquesta remodelació del govern espanyol ens porta cap a un escenari on els ideals de "la España plural" cauen del tot i arriba la "España integral", és a dir, "una". Aquest govern és el que haurà de finalitzar el desenvolupament de l’estatut i donar inici al nou model de fiançament, aquest però és un govern amb quasi nul·la sensibilitat envers el què és Catalunya. Chaves, Blanco, Salgado, Rubalcaba… massa pes "nacional" per poder avançar.

En definitiva, el canvi de govern era necessari, però en cap cas aquest canvi, ja que aquest tan sols aportarà més dificultats per resoldre els problemes que té el país: poder polític, estatut, i finançament.

Com era aquella cançó….si allò de "si guanya Zapatero guanya Catalunya"? Era alguna cosa així, oi? Ingenus….

6 d’abril de 2009

D'Europa parlem


Desprès d’un llarg i pesat trimestre unes bones vacances sempre venen de gust, a més que normalment són absolutament necessàries, com era el cas de qui escriu. Unes vacances per desconnectar, carregar piles i tornar amb més ganes, il·lusió i força per encarar tot el que hagi de venir.
Aquests últims dies juntament amb una companya de Vilafranca i de tren, l’Alba, hem fet visita a dos altres vilafranquins, l’Albert i l’Aina, que gaudeixen d’un Erasmus a Suècia. Amb cinc dies hem visitat Estocolm, Malmö, Linköping i Copenhaguen fent així una petita ruta per Suècia i Dinamarca. Del viatge sens dubte el que queda és la verificació del tòpic dels països nòrdics, una manera de fer completament diferent a la nostra, tranquil·litat, no soroll, bicicletes a tot arreu, sensació d’amplitud, de netedat…

La veritat és que poder admirar els països avançats del món és un plaer, i els dos que hem visitat, ho són. Suècia és realment un estat on el paradigma de l’estat del benestar s’aplica com hauria de ser, de la mateixa manera que a Holanda per exemple. Ja es diu, haurem d’escollir entre ser la Valònia o la Holanda del sud d’Europa.

Els abanderats de la causa nacional espanyola, els nacionalistes espanyols, no es cansen de repetir que "el nacionalismo se cura viajando", és a dir, contraposen la idea de provincianisme, Catalunya, a la idea de progrés, Europa/Espanya. Viatjar per Europa és cert que obre els ulls, però no de la manera que asseguren els apòstols del nou imperi.

Viatjar per Europa fa adonar-se la gran tasca que tenim per davant, viatjar per Europa fa que es prengui consciència del que podríem ser i no ens deixen, viatjar per Europa fa que anhelem encara més ser el mateix que els altres.

Europa ensenya el camí, un camí de prosperitat, de progrés. Un camí que els catalans tenim la opció d’escollir, si volem.

I ara més que mai podem demostrar que volem, i ho podem fer en les pròximes eleccions europees.

Aquest últims dies s’estan tancant les coalicions que concorreran en aquests comicis, unes coalicions que ajuden a aclarir moltes coses.
En primer lloc a Catalunya es podrà votar tan sols dues candidatures, usant llenguatge espanyol a la inversa, "no contaminades", és a dir, una de la dreta i una de l’esquerra. CiU i Esquerra. La resta, PSC-PP-ICV, es presenten sota els paraigües de partits espanyols.
CiU anirà a les eleccions continentals agafada de la mà amb el PNB, Coalición Canaria, Bloc Nacionalista Valencià, Unió Mallorquina i un partit andalusista. CiU recull el bo i millor de la dreta regionalista a nivell estatal, a més de grans espectacles de corrupció com és UM.
Per altra banda Esquerra s’ajunta amb Aralar, el Bloque Nacionalista Galego, Eusko Alkartasuna i PSM-EN, fent així, un Galesucat independentista i d’esquerres per primera vegada a la història.

Europa serveix de molt, i més que pot servir. A Europa es decideix bona part de la legislació que desprès cada estat ha d’adaptar internament. Europa decideix els criteris de les polítiques laborals, Europa decideix la universitat que vindrà… Europa decideix.

Viatjar per Europa fa obrir els ulls, viure a Catalunya fa decidir.