28 de novembre de 2010

Personatge de la setmana: Vot


Dubto que algú que em conegui pugui estar sorprès d’aquesta decisió, però tot i així, crec que cal explicar-ho.

Votaré per Esquerra perquè aquest país no es pot permetre el luxe de prescindir del partit que l’ha portat a les quotes màximes de llibertat i que l’ha posat en posició de sortida per recuperar la sobirania.

Votaré per Esquerra perquè, tot i els errors que hagi comès, ha fet des del govern una tasca de construcció nacional i també de construcció d’estat.

Votaré per Esquerra perquè és el partit, desprès de set anys al govern, amb les mans netes i lliures. Com sempre. Quan no es deuen favors als senyors “poderosos”, aquells que van a passar el dissabte al matí a La Moncloa, és quan es demostra que les decisions que prens les prens tu i només tu. La transparència i la honradesa són cabdals. Esquerra s’ha pogut equivocar, només faltaria, però ni ha robat, ni ha estafat i ha lluitat contra la corrupció.

Votaré per Esquerra perquè és seriosa. Esquerra si tingués 68 diputats proclamaria la independència al Parlament. Clar que si. Però no és raonable pensar que això pugui succeir, per tant, Esquerra proposa un pla per fer possible l’aconsecució de l’estat propi a partir d’un referèndum.

Votaré per Esquerra perquè és progressista i d’esquerres, perquè pretén no només governar sinó transformar. Perquè entén el govern com un mitjà i no com un fi.

Votaré per Esquerra perquè tot i les contradiccions que tingui, serà més coherent que tota l’amalgama de partits extraparlamentaris que puguin entrar al Parlament.

Votaré per Esquerra perquè aquest país no pot fer el ridícul. No pot ser que cinc mesos desprès de la manifestació del 10 de juliol l’espanyolisme tingui més suports al Parlament que l’independentisme. No pot ser que després que un milió i mig de persones es manifestessin, el Partit Popular i Ciudadanos passin dels 20 diputats i l’independentisme no arribi al 15.

Votaré per Esquerra perquè estic fart dels que es pensen que per ser català cal un carnet on hi figurin els vuit cognoms catalans. Fart dels qui busquen la segregació, els uns i els altres, per llengua, origen o classe.

Votaré per Esquerra perquè ha estat capaç de cosir el país. La cohesió social i la nacional caminen en la mateixa direcció. S’ha d’estar orgullós d’un país que ha acollit en els últims deu anys a més d’un milió de persones i no se n’ha ressentit la cohesió social.

Votaré per Esquerra perquè és el partit de Macià i Companys, d’Armendares i Balaguer, de Barrera i Tarradellas. De Carod i Puigcercós.

I votaré per Esquerra Republicana de Catalunya perquè soc d’esquerres, republicà i independentista.

Qui la Fa, la Paga?


Abans de la mitjanit del dissabte, abans de passar de la reflexió a l’acció, un diari d’un país veí, germà de llengua, ha publicat la que serà l’última enquesta abans del sondeig de TV3 a les vuit del vespre de demà.
A grans trets l’única novetat és l’auge dels ultra nacionalistes de Ciutadans i la incògnita cada vegada més gran de que algun moviment extraparlamentari pugui entrar al Parlament. La resta però, segueix la mateixa tendència que s’apunta des de fa mesos.

Hi ha un refrany popular que diu que “qui la fa la paga”. És un refrany bastant utilitzat i serveix per exemple, per descriure l’estat de ràbia expressada per Joan Gaspar després de la traïció de Figo l’any 2000 al fitxar pel Madrid. Massa cops no és així i també passa que qui la paga no la fa. Extrapolant-lo a l’àmbit polític, i seguint prenent com a bones les enquestes, queda clar que els ciutadans faran pagar a les forces del govern els plats trencats de la situació econòmica. És normal, doncs, a tots els països del nostre entorn qui forma part del govern està patint un descens molt considerable a les enquestes o perdent directament les eleccions. I si no, que li ho preguntin a l’Obama.

Si ens fixem però més detalladament amb els sondeigs de casa nostra, és Esquerra qui més baixa. I baixa molt. La baixada més que tenir relació en la crisi econòmica, té a veure en una altra crisi que patim. La de model de país. Després de 30 anys de peixalcovisme i sobretot un cop passada la sentència de l’estatut, ens trobem que no sabem què som, ni on volem anar, ni com fer-ho. Els horitzons pels quals es van edificar els dos governs catalanistes i d’esquerres han caigut com aquells castells de cartes que es fan a les taules del bar de la universitat. Es tenia la sensació de què amb la reforma de l’estatut i amb l’entrada de l’independentisme al govern, les etapes es cremaries tan ràpidament que ni ens n’adonaríem i que arribaria un dia que seriem independents. Les etapes s’han cremat, sí, però la percepció que queda és de fracàs i de retrocés nacional.

Esquerra paga precisament aquesta sensació. S’ha establert a l’imaginari que el partit independentista ha estat supeditat i adduït pel gran poder socialista espanyol i que a canvi d’unes cadires –argument simplista sobretot per qui el diu ja que CiU i Mas en donaven més – han venut el país i el ideals.
Això són percepcions, respectables, però no deixen de ser pensaments que poden anar i venir. En contraposició queden els fets. I quins fets? Cert és que algú dirà que és normal que Esquerra baixi perquè no s’ha proclamat la independència. Això seria cert, si algú em pogués explicar com amb només un 14% del vot i 21 diputats de 135 es pot fer. Si algú m’ho sap explicar doncs estic disposat a escoltar-lo, i si em convenç fins i tot a fer-li un monument. Siguem seriosos. Miracles, la gent normal, no en fa. Les dades però canten. Avui hi ha més independentistes que mai. Avui la independència forma part de la centralitat política. Avui d’independència no només en parlen els independentistes, sinó que també els que en són contraris. Avui l’independentisme és transversal. Avui la gran majoria de la societat té clar que amb Espanya és impossible d’avançar i que per tenir una societat més justa i un estat del benestar més potent l’únic que podem fer és caminar cap a la independència. I això, això no són fets? Realment algú es pensava que es declararia la independència amb 21 diputats? Que fàcil, no?

Els anys de govern d’esquerres s’han acabat. I s’han acabat perquè s’han succeït moltes etapes en poc temps. S’ha passat d’una concepció on negociar amb Madrid i treure’n un pessic era titllat d’heroisme nacional, a abominar aquesta pràctica. S’ha passat de somniar amb una Espanya plural i federal a deixar-ho simplement pels necis i genollaires. La llàstima de tot plegat és que qui ho aprofitarà més serà qui més va fer perquè les etapes no avancessin, qui va intentar –i intenta- continuar amb el peix al cove. La crisi del sistema autonòmic si havia de repercutir negativament a algú, aquests havien de ser els dos grans partits que havien fet d’aquesta pràctica el seu modus operandi. Els camins de la història però, són capritxosos i l’hi ha tocat el rebre a aquell que va revolucionar la casa. I sí, dic revolucionar perquè el que s’ha viscut aquests anys és una revolució. Pensem per un moment com estàvem fa set anys i com estem ara. Pensem-hi.

Hem avançat, hem progressat i la llibertat és més a prop que mai. Alguna cosa s’haurà fet bé doncs. Amb el temps prendrem distància i, espero, podrem analitzar millor el gran salt que han significat aquests set anys i així podrem posar en relleu la tasca de l’esquerra independentista en el govern de la Generalitat, que tot i alguna ombra, ha iniciat una tasca transformadora per posar aquest país en la posició de sortida per lluitar per la seva llibertat. I pagarem de bon grat.

23 de novembre de 2010

Ara Toca


Defensar conjuntament la demanda del concert econòmic a Madrid, i si el govern espanyol fa un cop de porta, convocar un referèndum per la independència. Aquesta és la proposta de pacte de país que Joan Puigcercós va posar damunt la taula d’Artur Mas durant el debat de TV3.


No és un acord de govern. No és un acord d’investidura. És un acord de país. Convergència guanyarà les eleccions, i per tant, el seu pla estratègic serà el que estarà més legitimat. I és precisament això el que Puigcercós va plantejar: anar junts a defensar el concert. Enfrontar-se, si cal, al govern de Madrid per aconseguir el concert econòmic . Junts. I aquest “junts” inclou a tothom. No és possible avui en dia fer discursos de caire social ni d’augmentar les polítiques socials sense la reivindicació del concert econòmic. Que CiU, i segurament també ICV, estiguin ara pel concert és una immensa notícia i un gran avenç. Esquerra porta des dels anys 90 defensant-lo en solitari i “sofrint” les burles i rialles d’alguns que ara en fan bandera. Benvinguts al club.


Però defensar el concert, o dir que el defenses, no és suficient. No pot tornar a passar el mateix que amb l’estatut. Davant la previsible resposta negativa de Madrid, cal tenir clar quin serà el pas següent. És en aquest punt on la proposta de país d’Esquerra té ple sentit. Si Espanya diu no al concert: tocarà el referèndum per la independència.


Quan en el debat Puigcercós va plantejar la proposta a Mas, aquest li va contestar dues coses. La primera, que no es pot convocar un referèndum fins que no s’estigui segur que es guanyarà; i en segon lloc, que de fer-se es dividiria la societat. No estic d’acord ni amb la primera, ni amb la segona. Primer, si el referèndum s’ha de convocar quan s’estigui segur que es guanyarà, ja no caldrà convocar-lo. N’hi haurà prou amb una declaració del Parlament. El referèndum té sentit i és l’aposta guanyadora quan l’independentisme no és prou fort per fer la declaració, i cal sumar. Si som prou forts, no cal, es tira pel dret i punt. Ara, cal ser realistes i no vendre fum, no hi ha una majoria social suficientment forta per la declaració. I una pregunta, com sabrem el moment en què tindrem la certesa total que guanyarem el referèndum? I en quan al suposat trencament social, home, aquest país ha viscut durant l’últim any el cicle de les consultes per la independència on més de 3 milions de catalans han pogut exercir el seu dret a vot, sense que hi hagi hagut cap tipus d’incident. Atiar a la divisió social és simplement apuntar-se al discurs de la por.

Davant l’ocàs del peix al cove i després de la defunció de la idea d’una Espanya capaç de respectar la nació catalana, ara cal sumar forces i fer un pas endavant. I la proposta d’Esquerra i Joan Puigcercós a Mas per anar a buscar el concert i després el referèndum, és un pacte necessari i coherent. Per fer-lo possible però, cal que l’independentisme d’esquerres sigui decisiu al Parlament. Només si Esquerra pot pressionar i forçar la direcció del futur govern es garantirà que aquest pacte de país tiri endavant. Ara toca, ara toca pacte de país.

22 de novembre de 2010

Notes del Debat


El debat d’ahir va tenir tres moments estel•lars. Primer: Moment d’or de Puigcercós al forçar a Mas a rebutjar o acceptar un pacte de país, primer per anar a buscar el concert econòmic junts, i després, preveient el cop de porta, un referèndum per la independència. Mas va decidir no contestar directament i fent ús de la moral de derrota que preveu un “No” a la consulta, va rebutjar l’oferta. El segon moment va ser quan precisament Artur Mas va proposar a Montilla un pacte mutu de suport: si guanya PSC, CIU li garanteix la investidura i la governabilitat durant quatre anys, i si guanya CIU al revés. Oferta sociovergent que també va ser rebutjada. El tercer moment destacat va ser quan Alícia Sánchez Camacho va dirigir-se en castellà a la resta dels candidats. Aquest fet, i en tots els referents a llengua, Camacho va anar a remolc d’Albert Rivera. Tres moments per resumir el debat.

Aquests són els tres moments estel•lars del debat, un dels millors debats i que no va tenir res a veure amb el carregós i lent debat del 2006. Atacs, propostes, impertinències, crítiques... un debat bastant complert.

Un debat sense guanyador clar, més aviat es podria dir que va ser un debat amb un no vençut, Artur Mas. Mas va quedar-se a la reraguarda en la majoria de temes, però sense descartar el cos a cos i els atacs en aquells que se sentia bé. Llengua, concert o economia. Mas tenia més a perdre que a guanyar, molt més. I no va perdre. Tot i la imatge encongida, va mostrar-se segur, ràpid i bastant presidencial. Un bon debat del futur President.

Un dels punts de conflicte que va protagonitzar Mas va ser amb el candidat de C’s, Albert Rivera, que el va titllar de mal educat. Rivera va fer una primera part del debat prefecte: ràpid, eloqüent, elèctric i comunicatiu. Fent ús del seu discurs demagògic però efectiu que pot obrir portes a sectors PSOE no integrats. Divertida la rèplica que li va fer a Camacho quan aquesta va dir que els seus pares eren immigrants i Rivera la va atacar dient que si eren d’Espanya no eren immigrants. Rivera va pecar de bo. Va creure’s tant que ho feia bé que va acabar sent un perfecte mal educat i impertinent, fet que va provocar que llencés bona part del què havia guanyat.

Herrera i Camacho van estar correctes en els seus temes: llengua, i ecologia i fiscalitat, per la resta no van destacar massa.

L’altre punt va ser Montilla. Amb una frase es pot resumir: va llegir tota l’estona, estava molt incòmode, i el més greu de tot: se li notava.

I per últim Joan Puigcercós. Ell va tenir el moment d’or del debat al proposar a Mas un pacte de país. Puigcercós davant de les càmeres va oferir a Mas un pacte ambiciós: lluitar junts per el concert a Espanta, amb el compromís de que si diuen que no, se celebri un referèndum per la independència. Aquest va ser el moment polític del debat, aquell que podia marcar un abans i un després del debat. Malauradament, per el país, Mas va fer cas omís de l’oferta i acte seguit va proposar a Montilla un acord mutu de suport, vaja, la sociovergència.

L’únic debat a sis de la campanya va acabar de manera sorprenent, la demanda de Montilla a Mas per la celebració del cara-a-cara. Sembla que es farà finalment, veurem perquè de fer-se seria un pas més cap a l’empobriment plural del país. En tot cas, ahir el debat de deixar les coses més o menys iguals, amb la clarificació que Mas, que ja es veu de president, va rebutjar la proposta d’Esquerra i va triar la sociovergència.

21 de novembre de 2010

Personatge de la setmana: José Antich


El director de La Vanguardia és des de sempre una persona que recull, en bona mesura, el sentir de les 100 famílies de Catalunya, aquelles que mouen els fils de tot sense que es noti. Els poders fàctics. Unes 100 famílies que últimament, durant els últims set anys per ser més precisos, han estat una mica enfadades. La Vanguardia com a bona portaveu d’aquesta elít destaca, potencia i margina tot allò possible perquè els interessos d’aquesta gent, altrament dit: els de sempre, aconsegueixin imposar-se i materialitzar-se.

La Vanguardia, des de sempre, ha estat el diari de referència del país. Un diari estrany en un país estrany, ja que difícilment es trobarà un país on el seu diari de capçalera sigui més dretà, conservador, monàrquic i espanyol que la majoria de la població, i de la majoria que el llegeix. Però ja se sap, Catalunya, com el futbol, és així. El diari, que per sort ja ha perdut l’epíleg de “Española” almenys al títol, sempre s’ha comportat correctament amb els governs de torn. Sempre. Que guanya el PSOE, posem un sociata a la direcció, que es forma l’aliança dretana, posem-ne un de conservador. I quan hi ha via la dictadura, doncs el mateix. Fantàstic. Equilibri i interessos, l’equació d’èxit de La Vanguardia. I és que per saber què pensa l’elít catalana, aquella que des de sempre ho ha estat, només cal llegir el diari del “Conde”, ara dirigit per José Antich, La Seu d’Urgell 1955.

“Els de sempre”, si es mira La Vanguardia dels últims set anys, sembla que no els ha agradat massa que les esquerres hagin “assaltat” el Palau de la Generalitat. Ho sembla perquè no han donat ni un segon de treva. A vegades, potser masses, era el mateix govern qui donava les oportunitats, però no és menys cert que la virulència amb la que el diari dels Godó ha atacat el govern de Catalunya ha estat, com diria aquell, espectaculà. De l’anècdota a la generalització, del detall a la humiliació, de la frase als consell de guerra. Així ha funcionat el diari. Lícit, totalment. Ara bé, sospitós, també. I més sospitós, si s’analitza la cobertura de les eleccions al Parlament.

Veient la cobertura electoral del diari, un pot arribar a la conclusió de què les eleccions ja han passat i que les enquestes s’han complert. Gran desplegament informatiu-opinador amb CiU i PSC, res a dir, ara bé, qui s’emporta la tercera posició en totes les edicions, no és el tercer partit de Catalunya, Esquerra, sinó el Partit Popular. Curiós. Curiós si es té en compte que per exemple els altres rotatius, tot i que tots tenen la seva pròpia manera d’interpretar els fets, tots donen una cobertura més o menys correcte a totes les formacions, sobretot el diari Publico. La Vanguardia però, dóna gran importància a Convergència, com no, al Partit Socialista, clar doncs és el segon partit, i al Partit Popular. Curiós.

Els desigs dels de sempre doncs sembla que són evidents, que Esquerra s’ensorri, que desaparegui, que no pugui condicionar l’agenda com ha fet en els últims set anys. Deixar via lliure perquè els de sempre puguin tornar a respirar tranquils. Tornar a la normalitat i tenir al govern algú que tan sols es preocupa de governar enlloc de transformar.

20 de novembre de 2010

El País dels Dos Móns


Dues dates, dos móns. Cinc mesos, dues realitats. Un país. Un ridícul. Dissabte 10 de Juliol milers i milers de persones baixaven per els carrers de Barcelona omplint-los de banderes estelades i de crits de llibertat i de independència. Diumenge 28 de novembre les forces espanyolistes al Parlament són més fortes que les independentistes. Dues dates, dos móns. Un ridícul.

Catalunya avança cap a la paradoxa, cap a l’esquizofrènia. Passar de l’èxtasi independentista del 10 de juliol en la que va ser la mobilització més important de la història de Catalunya, a un Parlament on l’espanyolisme exterminador sigui més fort que l’independentisme, hauria de fer reflexionar. Ningú sap, certament, que passarà diumenge que ve, però si les enquestes encerten la tendència ens trobarem que quan l’independentisme és més fort en comptes de pujar, baixa. Paradoxes de la vida, però en tot cas seria una autèntica llàstima. Una autèntica llàstima que l’energia que va produir-se aquell dia a Barcelona quedi amagada i reduïda al Parlament. Una autèntica llàstima perquè en aquest país hi ha molta més gent que el vol lliure i independent que no pas sotmès i depenent d’Espanya.
Així doncs, no s’entendria que qui fos tercera força política fos l’espanyolisme que ha portat totes les lleis que ha pogut al Tribunal Constitucional. No s’entendria que PP i C’s tinguessin més suport que l’independentisme. Ja no només més escons que Esquerra, sinó de tot l’independentisme que es presenta al Parlament i que pot arribar a entrar a la cambra catalana.

Com a país, per molt contradictoris que podem arribar a ser, no ens podem permetre el luxe de què els que fan videojocs on es liquiden independentistes i immigrants determinin la direcció de Catalunya. No, això no.

Cal que el Parlament que surti del 28 de novembre sigui el més semblant possible al crit del 10 de juliol, i perquè això sigui així l’independentisme ha de treure els millors resultats. I això passa, encara que els hi pesi a alguns, perquè Esquerra aguanti i sigui decisiva. L’alternativa, crec, no és desitjable. Això és el que ens juguem el proper diumenge. Espanya o Catalunya. PP o Esquerra.

18 de novembre de 2010

L'Espectacularització dels Mitjans i Puigcercós


La provocació és un art. La ignorància i la manipulació, també. Aquesta primera setmana de campanya electoral ha estat marcada per dos fets: la denuncia de Puigcercós sobre el tracte fiscal que sofreix Catalunya; i el vídeo xenòfob i anticatalà del PP.

Primerament cal destacar que les dues són provocacions, ja que busquen a partir d’aquests fets, fer-se un lloc a l‘agenda informativa monopolitzada, fora dels mitjans públics, pels dos grans partits. Tot i que les dues són provocacions, una és una xarlotada total i sense por es pot titllar de xenòfoba, perquè el vídeo no té altre qualificatiu possible. Instar a fer una partida on per guanyar s’hagi d’eliminar persones d’origen immigrant i independentistes, doncs la veritat, sí això no és incitar a la neteja ètnica poc l’hi falta. El segon, tot i ser una provocació, és molt diferent. No es fa exagerant, manipulant o ratllant els límits de la democràcia, es fa demostrant amb xifres i dades l’escabrós tracte fiscal que rep Catalunya per part de l‘estat.

L’episodi que va encetar Puigcercós diumenge al denunciar l’espoli fiscal posant com a exemple el maltracte que rep el país per part de l’estat i el “bon tracte” que reben altres zones a costa dels nostres impostos, crec que ha estat molt mal enfocat per els mitjans. Sovint, sempre, ens passem hores i hores criticant que la política és només espectacle, que sembla que els polítics representin una obra de teatre i que competeixin per veure qui la diu més grossa. Els polítics i la política tenen part de culpa, cert, però no tota. Quan diumenge Puigcercós va dir el que va dir, acte seguit Esquerra va enviar un dossier amb totes les dades que corroboren les declaracions del candidat independentista. Dades, per cert, tretes de les institucions espanyoles. Però, què és el que surt als mitjans? L’espectacle que es monta a partir de les paraules de Joan Puigcercós i tot de polítics, candidats i presidents regionals carregant contra Esquerra i el seu candidat. Cap paraula, pàgina o reportatge sobre el dossier tècnic i impecable que dóna arguments de pes a les declaracions de Puigcercós.

Podem criticar, i s’ha de fer, la política i els polítics, però fins que els mitjans no facin el pas de deixar l’espectacularisme i donin més importància a la informació en què deixi de dominar el “declaracions i contradeclaracions”, tampoc ens en sortirem del tot. Si Puigcercós va dir el que va dir de la forma en què ho va dir, potser és perquè sabia que era l’única manera de posar sobre la taula, i a primera pàgina dels mitjans, la injustícia del dèficit fiscal que pateix Catalunya.
Per què, algú es pensa que La Vanguardia hauria parlat del dèficit fiscal si no arriba a ser per la frase de Puigcercós?

12 de novembre de 2010

La Matança Verda


Hi ha conflictes que no hi ha manera de solucionar. Aquesta setmana n’hem tingut un nou exemple amb l’atac indiscriminat del Marroc al campament saharaui de El Aaiún.

Quan fa més de tres dècades de la invasió del Marroc del territori del Sàhara amb la Marxa Verda, amb el beneplàcit d’Espanya, el regne de Mohamed VI sembla que no en tingui prou i davant d’una protesta pacífica com la del campament de la Dignitat, ha comès una matança. Si el paper d’Espanya amb la penosa retirada de la “seva colònia” és més que trist, la seva reacció davant la repressió actual ja és demencial. Tant patètica com la de la ONU o de la UE que són incapaces de fer complir l’acord internacional per la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació per el Sàhara. Pot ser que el referèndum no resolgui res, però cal que es celebri. És l’única manera per desencallar la situació.

No deixa de ser curiós que sigui la mateixa comunitat internacional que, amb la seva inacció estigui empenyent aquest conflicte cap a un escenari armat. L’ONU hauria d’actuar com el què és i imposar i aplicar les seves pròpies resolucions. Al Sàhara referèndum per l’autodeterminació. Una nació que lluita pacíficament per la seva llibertat no pot veure frenats els seus somnis. Democràcia equival a referèndum i impedir-lo a violència.

Que cadascú esculli a quin bàndol vol estar.


article publicat al 3 de vuit

7 de novembre de 2010

Personatge de la setmana: Miquel Masoliver


El personatge d’aquesta setmana és Miquel Masoliver, però molts d’altres haguessin pogut ser-ho. Miquel Masoliver ho és com a exemple, com a exemple d’implicació i de normalitat. Dues “habilitats” massa poc exercides.

Aquesta setmana s’ha fet públic que el documental “Fora de joc”, impulsat per la Plataforma Por-seleccions Catalanes i que s’emetrà per TV3, ja està acabat i durant la propera setmana es celebrarà la pre-estrena en un cinema de Barcelona. El reportatge repassa les traves de l’estat espanyol a la possibilitat que els jugadors catalans puguin sortir als camps d’arreu del món defensant la senyera i no l’estanquera. El documental és doncs, d’una necessitat estrepitosa. Mostrar què fa l’estat espanyol per aconseguir els seus objectius hauria de ser una assignatura obligatòria a totes les facultats de periodisme i ciències polítiques, on al Pla d’estudi s’hi podrien trobar els exemples pràctics com els de Lasa i Zabala o el cas de Fresno.

L’àmbit esportiu és, segur, el que menys podrà avançar mentre siguem una colònia espanyola. Fins i tot el “nou pacte fiscal” que propugna Mas és més factible, tant amb PP com PSOE, que no pas veure una selecció nacional de primer nivell competint a nivell internacional. Catalunya té unes 20 seleccions reconegudes internacionalment, però cap de primer ordre. S’ha fet bona feina des de la Generalitat, però els passos són petits al no comptar amb cap dels quatre esports reis. La il·lusió que va desfermar el projecte de l’hoquei ha sigut la prova del cotó que mentre seguim pertanyent a Espanya no hi ha res a fer.

Un dels arguments dels Ni-Ni, ni-que-sí-ni-que-no, és que per aconseguir l’oficialitat de les seleccions, el que fa falta és la implicació dels jugadors. Diuen que cal que surti el Xavi de torn i digui: “Jo només vull jugar amb Catalunya, i mentre no pugui, no jugaré amb la selecció espanyola”. Demanar això és una greu injustícia, ja que significa passar un problema polític a un esportiu. Que un posicionament públic i total dels jugadors catalans a favor de les seleccions ajudaria? I tant! Però cal no oblidar que és un tema polític i que s’ha de resoldre per i amb la política. I això passa per ser un estat lliure i independent al si de la Unió Europea. No hi ha altra sortida. S’ha d’aplaudir fins a l’extenuació accions com les del Miquel Masoliver o de l’Ivan Tibau perquè són aquestes les que demostren que l’objectiu és viscut realment, però no hem de demanar als esportistes que esdevinguin màrtirs. El seu moment ja arribarà.

Tothom que vulgui veure un dia a la selecció nacional de futbol en un Mundial, on faríem un molt bon paper, en aquestes eleccions ha de fer un cop de cap. Ha de fer un vot útil per tal d’aconseguir-ho. Perquè sinó acabarem donant la raó als Ni-Ni’s, i això seria lamentable.


6 de novembre de 2010

Un nou país? ARA


Diuen que ve un nou món, un nou país, i a més, diuen que ho hem de fer junts. Realment no sé si ve un nou món o un nou país, però el que sí sé és que potser sí que ho farem junts.
He escrit més d’un cop que el nostre país necessita, com un nàufrag l’aigua, un sistema de comunicació propi, un entramat de mitjans que apostin clarament per ser capdavanters tenint una visió nacional de la realitat, que interpreti els fets i els esdeveniments amb el cap pensant cap a Catalunya. De Catalunya al món. Ser catalnocèntrics no ha d’anar en contra de voler ser líders en informació, qualitat i credibilitat. El contrari. Ha de ser un estímul.

Fa temps que es deia que sortiria, però no acabava de passar mai. Ara finalment passa. I ara vol dir Ara.

L’aparició de l’Ara és una notícia per estar-ne orgullós. Orgullós d’un país que té gent que tot i un context difícil, no només per la premsa, s’atreveix a tirar endavant un projecte com aquest. Gent valenta que s’arrisca a fer el què creu apostant per la innovació i per repensar un sector que ha de continuar sent una de les grans potes del periodisme.

L’Ara arriba en moments de canvis, per el país i per el món. No sé sí vindrà un nou país ni un nou món, però el que és clar, és que ARA arriba un nou diari. Ahir en la presentació que va organitzar Òmnium a Vilafranca, Xavier Bosch va exposar què vol ser el diari, com vol explicar les coses i com s’ha de reinventar el sector per avançar. Bosch va dir que potser estan bojos, però i perquè no? Imaginar quin és el diari que t’agradaria trobar cada dia al quiosc no és fàcil, no ho és si el que vols és ser diferent, avançar-te als canvis, marcar tu la tendència abans de què aquesta aparegui. Això és Ara. Un format diferent en la divisió de la informació, un mitjà que es podrà seguir a través de diverses plataformes, en paper, al web… i totes elles tindran una funció específica. Cal ser valent per tirar endavant un projecte com aquest.

Reforçar la visió nacional i ampliar l’oferta de mitjans fets, però sobretot pensats, a Catalunya és bàsic per créixer com a país i com a societat.
Només cal, Ara, esperar el 28 de novembre i entre les múltiples obligacions d’aquell dia, com anar a votar i animar el Barça, n’haurem d’afegir una més a la llista: comprar l’ARA.

1 de novembre de 2010

Generació Ni-Ni


Queda un mes per les eleccions, i com diu el tòpic, ja es nota en l’aire. Queden doncs menys de 30 dies perquè es resolgui la incògnita de qui s’asseurà al Parlament i dirigirà el país durant els pròxims quatre anys.
Un dels debats que ha entrat durant els últims dies a la campanya, ha estat els anomenats “Ni-Ni’s”, els joves que ni estudien ni treballen. La polèmica ha sortit gràcies al pla d’ajudes que el govern ha aprovat aquesta última setmana.

No sé si els dirigents del PSC han pensat realment la introducció d’aquest tema en la campanya, però no deixa de ser curiós que justament quan s’anuncia el pla d’ajuts per aquest col·lectiu de joves, el mateix PSC iniciï la campanya “Ni independentista, Ni de dretes” i firmat com a “President Montilla”. No sé si és la millor estratègia presentar a un candidat que al mateix temps, encara, és President com un simple Ni-Ni.

El PSC es presenta com el partit Ni-Ni, i això és significatiu. Els socialistes per identificar-se neguen als altres. Per establir el què són, necessiten menysprear als que no pensen com ells. No han fet una campanya dient, per exemple, “Federalistes utòpics i de centre-esquerra transformista liberal”, no, han preferit negar els trets bàsics de Convergència i d’Esquerra per poder afirmar-se ells. Establir el seu marc de joc, tan ideològic com de possibles pactes, a partir de contraposar-se als altres. Amb aquesta campanya el PSC no està dient què pretén fer, quin és el seu projecte o quines propostes tenen, només diuen que no són independentistes ni de dretes. Molt bé, però què són llavors? Liberals progressistes? De centre? D’extrema esquerra? Federalistes, autonomistes? Recentralitzadors? No se sap. Només se sap que són Ni-Ni’s.

Les campanyes socialistes s’havien caracteritzat últimament per estar centrades en el rebuig frontal a les idees del Partit Popular. Ara en canvi es centren en contraposar-se, no a la dreta cavernícola, sinó a l’independentisme i a les forces de centre-dreta com CiU. Sincerament, costa d’entendre aquest canvi d’adversari.

Ja van avisar quan van canviar l’equip de campanya. Una nova generació, deien. Sí, la generació Ni-Ni.