31 d’octubre de 2009

Fum-li Castanya al Halloween!

No tinc res en contra del Halloween, però...




VISCA LES FESTES POPULARS!

VISCA LA CASTANYADA!

30 d’octubre de 2009

J Street: Oportunitat per la Pau


Fa uns dies a La Vanguardia vaig llegir un article molt interessant. L’article exposava la creació d’un nou lobby que pretén incidir en la política exterior de la nova administració demòcrata. Als EUA és natural que es formin grups de pressió per a qualsevol tema, tan se val que sigui sobre la reforma del sistema sanitari, sobre l’escalfament global o per precisament estar en contra d’aquestes accions… Aquest nou lobby concretament està format per israelians dels Estats Units.

J-Street -el nom del lobby- es defineix com a un grup de centre-progressista que propugna una política diferent sobre el conflicte del pròxim orient. Defensen que el conflicte ha de resoldre’s a partir de la creació de dos estats, un de palestí i un d’israelià, i en quant a la relació entre els dos països exposen que els EUA han de deixar estar la política de seguiment total a les accions d’Israel i apostar per la resolució del conflicte.

La creació d’aquest lobby és una qüestió que no es pot passar per alt. Fins el moment qui ha portat la veu cantant del moviment pro-israelià ha estat el lobby conservador AIPAC que s’ha caracteritzat per defensar les polítiques d’expansió territorial dels diferents governs jueus i en la no cessió de condicions. L’aparició d’un nou grup de pressió és una excel·lent noticia, ja que d’aquesta manera es podrà donar suport a la voluntat del tàndem Clinton-Obama per arribar a una solució de pau al pròxim orient. Que J-Street s’autoanomeni com a un grup en busca de la pau i de la seguretat –conceptes que van lligats al pròxim orient- ja indica de fins a quin punt és important el canvi. Sí J-Street aconsegueix fer-se forat en l’opinió pública, ja serà un magnífic èxit, ja que com acostuma a passar, l’AIPC té una concepció més conservadora i uns argumentaris més a prop de les tesis dels falcons, unes tesis més allunyades de les de la població que són més moderades.

El J-Street però no ho tindrà fàcil. Des de diversos sectors s’ha l’acusat de ser antipatriota i antijueu perquè està en contra dels assentaments i de la política dura anti-palestina. Aquesta campanya portada des de grups conservadors pot tenir greus conseqüències polítiques com per exemple el finançament de les campanyes per aquells congressistes i senadors que participin en els seus actes.

Tot i les dificultats s’ha de celebrar que les postures moderades i plausibles es facin un lloc a l’agenda pública dels Estats Units.

28 d’octubre de 2009

L'Estupidesa es Cura Viatjant


‘‘Cal centrar-se en la crisi i deixar de banda les minúcies i estèrils discussions sobre la nació i "bobadas" d’aquest tipus’’. Aquest és un dels arguments més repetits per tota la cort de mitjans i partits unionistes/espanyolistes a Catalunya. Aquest és un argument que no es cansen d’aixecar cada cop que el debat central de la política catalana transita cap a postulats desacomplexadament independentistes.

Parlar de "nació", de com volem que sigui el nostre país en un futur o de si cal que Catalunya sigui més vigorosa en la defensa dels seus interessos, és titllat de nacionalista, d’un nacionalisme que es vol excloent i allunyat del sentiment general de la ciutadania. Ara en temps de crisi, diuen, cal parlar de solucions plausibles a la crisi econòmica i no "avorrir" a la gent amb debats estèrils i passats de moda com és el tema de la "nació".

Els unionistes esgrimeixen que Catalunya està segrestada per un discurs catalanista pactat entre les èlits però que les bases ciutadanes no comparteixen. Ells són els que creuen que Catalunya està malalta i que el que hauria de fer és deixar-se de "coses" com nacions i independències i abraçar la imperable i evangelista causa de l’espanyolitat per centrar-se en els problemes "reals" de la gent.

Una de les frases preferides per aquests unionistes per desacreditar la voluntat de diversos sectors del país per tal d’avançar cap a la independència, és que "el nacionalismo se cura viajando". Doncs bé, fent un cop d’ull a la premsa internacional resulta commovedor veure com per exemple el President de la República Francesa, Nicolas Sarkozy, ha fet una declaració en què anuncia que es posa en marxa un pla per discutir amb la població sobre "l’orgull de ser francès", és a dir, si s’està orgullós de pertànyer a França.

Parlar de nació, del país, és parlar de la societat mateixa. Parlar de nació i d’independència és parlar de com millorar el país en tota la seva amplitud: des de l’educació fins a les infrastructures passant per quin model productiu es vol. Parlar de nació és parlar de convivència, de crear complicitats i xarxa social.

Parlar de nació, per tant, no és ni excloent ni provincià i tampoc és negar-se a plantejar solucions a la crisi. Parlar de nació equival a acceptar-se a si mateix i a la societat que t’envolta. I segurament aquest és el problema, els espanyolistes ni s’accepten ni accepten la societat on viuen. I sí, això es cura viatjant i llegint.

25 d’octubre de 2009

Personatge de la setmana: Carles Puyol


Carles Puyol i Saforcada va néixer al 13 d’abril del 1979 a la Pobla de Segur. Puyol va debutar amb el primer equip del Barça en un partit contra el Valladolid un 2 d’octubre del ja llunyà 1999. Puyol desprès de 10 anys al primer equip n’ha vist de tots colors. Ha vist com un equip s’ensorrava al no res en l’etapa de Gaspart a la presidència i amb Serra-Ferrer, Reixach, Van Gaal i Antic a la banqueta; ha vist com es creava a poc a poc un equip formidable i com també amb la mateixa velocitat es destruía a si mateix; i finalment ha viscut l’any més meravellós de tots els temps a l’aixecar tots els títols possibles amb el Barça del triplet.

Puyol més enllà de la seva trajectòria en les categories inferiors i en el primer equip del Barça és molt més. Puyol, el capità, significa molt més que uns números brillants. Puyol serà un dels jugadors que tindran la immensa sort de poder penjar les botes al Camp Nou. El Barça sempre s’ha caractertitzat per ser un club que no sabia tancar les etapes. El Barça no ha sabut mai acabar bé les carreres dels seus grans jugadors. L’últim que ho va fer va ser Luis Enrique, sí, però abans d’ell no n’hi havien hagut masses. Ni el mateix Guardiola va acabar a can Barça. Per tant , és un element a agrair a totes les parts que hagin acordat que en Carles Puyol acabi la seva carrera vestint la samarreta blau-grana del Barça i lluint el braçalet de capità amb la senyera.

Precisament el lluïment de la senyera al braç és un element que indubtablement s’associa amb Puyol, car, des de la marxa de Luis Enrique al 2004 ell ocupa aquesta desitjada parcel·la. Puyol encarna com ningú el què significa ser capità del Barça. Puyol és sentiment, és l’haver mamat barcelonisme des de sempre, des de petit. Entrega, compromís, lluita, sentiment…. Puyol transmet tots els valors necessaris que qualsevol voldria, valors de superació, de deixar-ho tot al camp, de no donar mai res per perdut.
Puyol és el que s’espera que sigui un capità del Barça, un capità compromès amb els valors i l’ADN del club.

Puyol acabarà la seva carrera al club que el va veure créixer des de què hi va arribar per entrar a la Masia, que ara està d’aniversari, fins que l’ha coronat com el capità que ha viscut els èxits més espectaculars de la centenària història del Futbol Club Barcelona. Puyol faci el que faci a partir d’ara ja haurà passat a la història del club, ja que ell ha estat qui ha aixecat les dues últimes Copes d’Europa i ha estat l’abanderat d’un equip que ha estat capaç d’enamorar fins i tot aquell a qui no agrada el futbol. Puyol amb la renovació que el lliga al Barça fins al 2013, passa a aquell grup de jugadors que seran recordats al llarg del temps com són ara els Ramallets, Kubala, Samitier, Cruyff o el mateix Guardiola.

Puyol i Barça; Barça i Puyol: dues paraules, dos conceptes que de per vida aniran plegats.

23 d’octubre de 2009

Qüestió de País


El dimecres es va celebrar a Barcelona el concert titulat "Musiquetes per la Bressola", un concert que recollia les cançons que s’han inclòs en el CD, amb el mateix nom que el concert, que repassa i modernitza cançons tradicionals catalanes.

La Bressola actualment compta amb més de 700 alumnes en el territori de la Catalunya del Nord, uns 700 alumnes que escenifiquen una història d’èxit, car només cal recordar que el projecte de les escoles en català va iniciar-se fa una mica més de tres dècades amb un professor i dos alumnes.
Trenta anys desprès doncs, la Bressola té una gran salut i res fa pensar que hagi d’emmalaltir. Les escoles en català últimament han rebut la notícia de què el jacobí estat francès pagarà ell mateix els mestres per ensenyar als alumnes bressolins. Aquesta és una gran oportunitat per consolidar un projecte de grans dimensions i per continuar eixamplant-lo.

La Bressola és l’instrument clau per la recuperació del català d’aquell regió. El català pràcticament va ser eliminat i reduït a la pràctica al poble gitano, que ha fet possible la seva conservació a Perpinyà.
La Bressola és l’oportunitat de sembrar la llavor de la llengua i que arreli com també ho va fer a la Catalunya sud amb la immersió lingüística que va impedir que la societat es partís en dues.
La Bressola és un projecte d’èxit, un projecte que ha de permetre que el català recuperi terreny i que sigui una llengua normal.

He escrit que la Bressola és segurament per la Catalunya del Nord el que la immersió lingüística va ser per la del Sud per tot el que significa d’estendre la llengua. La immersió ha resultat la millor política lingüística possible, ho demostra el fet que tothom sap tant català com castellà i que altres països europeus estan aplicant el mateix model. El problema és que desprès de l’aprovació de la immersió no s’ha tirat endavant cap altra norma de gran calat per avançar cap la utilització del català en tots dels àmbits possibles.
És per aquest motiu que és tant important l’aprovació de la Llei del cinema de Catalunya.

L’àmbit de la comunicació és un dels quals el català està més fluix. Només cal fer un ràpid repàs de la quantitat d’oferta de mitjans de comunicació en català i en castellà. Els elaborats en llengua castellana són gran majoria. Dins de la comunicació també s’hi troba el cinema, un sector que trenca totes les xifres, negatives, de premsa, televisió o ràdio. Només un 3% de les pel·lícules projectades a Catalunya són en la llengua pròpia del país. Realment qui no vegi aquí un fet anormal que s’ho faci mirar.

Per mirar de posar remei a aquesta situació el conseller Trasserras ha tirat endavant aquesta llei, una llei de país. Una llei que estableix que hi ha d’haver un 50% de les pel·lícules en català i que posa en marxa de la Xarxa Concertada de Pantalles Cinematogràfiques de Catalunya que haurà de projectar pel·lícules europees en versió original i projectes catalans. Per tal de garantir que es duu a terme el que marca la llei, el projecte legislatiu recull també sancions per quan no es compleixi amb la llei. Aquest tema ha generat certa polèmica en els sectors nacionalistes espanyols que es queixen per què s’inclouen aspectes sancionades, un fet que no els hauria de preocupar, ja que si es compleix la llei no es sancionarà a ningú.

En definitiva, que amb aquesta llei Catalunya avança cap a un país normal, un país on quan vols anar al cinema, pots veure la pel·lícula amb la teva llengua. I sí, la Bressola i la Llei del Cinema, són qüestions d’estat.

22 d’octubre de 2009

Pròxima Estació: Europa


En el post anterior criticava que en la pregunta de la consulta per la independència que s’ha de celebrar a Vilafranca, cert sector de l’independentisme, que definia com a essencialista, vetés i anunciés que sí a la pregunta apareixia una menció a la Unió Europea, ells no hi donarien suport.
Per argumentar aquesta critica apuntava a dues raons fonamentals: primerament perquè si es fan preguntes diferents, els resultats obtinguts no es podran agregar ja que s‘hauran preguntat coses diferents. I en segon lloc perquè refusar la Unió Europea és refusar la independència mateixa.

Sincerament, intentar excloure la Unió Europea del procés d’independència simplement perquè no és exactament el que un voldria, entenc, no s’aguanta per enlloc. Si haguéssim d’aplicar aquesta màxima i estendre-la a tot el procés la independència seria irrealitzable ja que evidentment ningú no podria pactar amb ningú que no pensés absolutament igual que ell.
Però més enllà de consideracions infantilistes, el que hi ha és un error de càlcul. Només cal recordar els dos últims estats que han obtingut la independència: Kosovo i Montenegro. El primer hi va arribar mitjançant una declaració unilateral d’independència per part del Parlament, i l’altre ho va aconseguir per la via del referèndum. Els dos però comparteixen una similitud. Els dos van rebre la tutorització de la UE.
Afegir també que tot procés que no provingui d’una zona post-bèlica o post-colonial, cal preparar i estructurar correctament tota estratègia per arribar a la independència ja no tindrà, com Catalunya, la justificació internacional que s’ha donat a les repúbliques soviètiques o a les balcàniques. Cal doncs, ser seriosos i realistes. I ser realista i seriós és que actualment el marc internacional és indispensable per la independència, i que al presentar "l’oferta" independentista cal donar seguretat, i la UE és seguretat.

Dels dos últims estats independents, el que més s’assembla al cas català és el de Montenegro. Aquest país balcànic pretenia celebrar un referèndum d’independència, un referèndum que va estar avalat per la Unió Europea. Va ser la Unió Europea qui va posar les condicions per tal d’arribar a la independència. I ara Montenegro s’asseu a l’Assemblea General de les Nacions Unides i està en negociació per entrar a la UE.

Un dels arguments que algú pot esgrimir per tal de defensar que Catalunya no formi part de la UE, és que hi ha països europeus que tampoc viuen a la UE i que tot i això tenen unes bones condicions de vida com podrien ser Noruega, Andorra o Suïssa.
Realment aquesta comparació no podria ser més desafortunada. En primer lloc caldria situar que tant Andorra com Suïssa basen part de la seva riquesa en el fet de ser un paradís fiscal, i sincerament no crec que aquest hagi de ser el futur de la República de Catalunya, o sí?
I en relació a Noruega. Home, és clar que Noruega pot gaudir d’un estat del benestar desenvolupat sense haver de ser membre de la UE, però el fet diferencial és que Noruega és exportadora de petroli, fins al punt de què representa un 22% del seu PIB. I com a dada, l’any 2000 va ser la segona nació en exportacions de petroli. I que jo sàpiga, a part del petroli de la costa de Tarragona, Catalunya no té més jaciments.

Per tant la possibilitat de poder celebrar un referèndum d’independència és molt més realitzable si es compta amb la UE que si es rebutja, i a més, cal tenir en compte que la nació europea que més a prop està de la independència, Escòcia, basa en part les seves ànsies de llibertat lligades a l’entrada a la Unió Europea.

20 d’octubre de 2009

L'Independentisme Essencialista


Fa uns dies vaig escriure un post en què apuntava el perill que es corria amb la celebració de les consultes si es donava cobertura i suport a certes organitzacions que intentessin imposar unes condicions o unes preguntes que restaven credibilitat al moviment.

Lamentablement aquest fet ha succeït i a algunes localitats s’ha canviat la pregunta que es farà a la població per tal de què es pronunciï a favor o en contra de la independència. En aquell post advertia que depenen de la pregunta es podria donar la imatge d’un moviment plural amb vocació de majoria i seriós, o per contra es caminaria cap a una moguda de caràcter intern dels convençuts i a jugar el joc del "jo sóc el més patriota". Avançar en aquesta segona opció l’únic que pot portar és a un fracàs del moviment, o si més no, duu a una visualització no realista del procés.

Canviar la pregunta és molt negatiu, ja que primerament dificulta que l’agregació de resultats dels diferents pobles, ja que no és el mateix, per exemple, preguntar sobre els Països Catalans que preguntar sobre només el Principat de Catalunya. Però tampoc és el mateix que en la pregunta s’inclogui una menció sobre la Unió Europea, que una en que no l’esmenti. No es podrà agregar vint-i-cinc pobles que preguntin sobre la nació catalana i s’esmenti la UE, que dos pobles en què la qüestió de la Unió Europea hagi quedat en un calaix.

La segona raó rau en la diferència de visió del procés d’independència. Hi ha cert independentisme que simplement vol ser pur, immaculat, net. Un independentisme essencialista que no accepta cap desviació més enllà de les seves parets ideològiques dogmàtiques, unes parets sovint massa petites. Aquest essencialisme però, tot i que ells segur que n’estan encantats, els impedeix veure més enllà de les paraules grandiloqüents. Per què, a veure, si s’exclou la menció a la Unió Europea de les preguntes de les consultes, a on anirà Catalunya un cop sigui independent? A la Unión de Republicas Bolivarianas? Serà com una Suïssa o una Andorra? És aquest el futur que d’independentisme essencialista vol per el país?

Excloure la Unió Europea de la pregunta de les consultes l’únic que aporta és que un petit sector es pugui vantar de què ells són súper purs i que no volen estar a la Unió Europea, el problema és que perquè uns estiguin tant contents tot el moviment perd credibilitat i s’allunya de la realitat que, agradi o no, passa perquè la Unió Europea tutoritzi el procés d’independència i perquè un cop assolida, la República Catalana s’assegui al Consell de Ministres de la UE, com un estat membre més.

16 d’octubre de 2009

El 16, El Dia Desprès del 15


Ahir es va commemorar l’aniversari de l’afusellament del President Companys en mans de l’exercit feixista espanyol, essent d’aquesta manera l’únic president europeu elegit democràticament assassinat durant l’apogeu del feixisme a Europa.

La commemoració d’aquesta data històrica deixa molts fronts oberts, com és la presència del President del Barça Joan Laporta a la marxa de torxes que Esquerra organitza cada any, o també el nou patètic acte de Joan Saura que culmina la humiliació que va fer passar a la néta de Companys l’any passat quan la va portar a "demanar" al govern hereu d’aquell que va sentenciar a mort al seu avi, que per favor escriguessin una declaració per restaurar la honorabilitat del President, això si, només com a persona que era ja que a la declaració "del gobierno de españa" no s’esmenta que el van matar per ser President de Catalunya. És realment indignant que Espanya encara no hagi fet absolutament res per fer justícia. Quina justícia? Doncs que el judici en què es va condemnar a mort Companys va ser de tot menys legal i per descomptat no va correspondre amb un judici en què l’acusat té dret a defensar-se.
Que 70 anys desprès d’aquell assassinat polític d’estat, els hereus dels homes de verd que van entrar a Barcelona a finals de gener no hagin ni tan sols demanat perdó és com a mínim lamentable i indignant.

França i Alemanya han demanat perdó i han acceptat les seves responsabilitats ens aquell acte de terrorisme d’estat. Si ho han fet els governs de les democràtiques França i Alemanya, per què no ho fa Espanya? La resposta a aquesta pregunta és sens dubte un dels interrogants que queden per resoldre en el tema Companys, així com també, constaten que allò que va dir l’home de la mà que va firmar la pena de mort del Predient era veritat, i que 70 anys desprès, tot continua "atado y bien atado".

Un altre front que deixa obert el 69é aniversari de l’assassinat de Companys és la ja típica, tòpica i estèril discussió sobre si Companys se l’ha de recordar com l’heroi nacional assassinat pel feixisme, o en canvi, si se l’ha de recordar com un President que en el període en què va governar va cometre certs errors.
Qualsevol governant comet errors, negar-ho és absolutament demagògic i hipòcrita, a més a més que caldria contextualitzar el temps de Companys com a President, un temps on la revolució social promoguda per els murcians de la FAI va entelar la convivència del país. Evidentment ara, a pilota passada, es podria considerar que el govern republicà hagués pogut actuar de manera diferent, cert, però aquells temps, aquells moments els van viure ells i van fer el que van creure convenient per tal de mantenir en peu la Generalitat. Què el 6 d’octubre no estava prou preparat? Cert. Que s’hagués pogut anticipar als milicians al 18 de juliol? Potser. Els que anteposen tots els "errors" per sobre de qualsevol altra consideració, caldria que també tinguessin en compte que Companys i Cambó van pactar al 1936 una reforma de la llei electoral i un govern d’unitat per poder sobrepassar el moment d’inestabilitat i de bogeria que portava la República a Espanya, uns pactes que només el 18 de juliol van impedir que es portessin a terme amb el suport de la Lliga a "el alzamiento" degut a què la FAI va iniciar la seva particular caça de bruixes.

En tot cas, Companys va viure els moment més difícils de la història recent del país, uns moments on qualsevol moviment podia desembocar en catàstrofe. Companys no va ser el millor governant de la centenària història de la Generalitat, no, però tampoc va ser aquell "pardal somiador" que alguns s’entesten a dibuixar.

15 d’octubre de 2009

15 d'Octubre. President Companys



A LA MEMÒRIA DEL PRESIDENT COMPANYS


He passat prop del lloc on tal vegada
en el darrer silenci et vares adonar
de la blanca claror d’aquella matinada,
quan obriren les portes d’aquell clos
on la nit fou resum. Et senties segur,
més President que mai, ple de fervor
de poble, de tants que en d’altes temps
potser et feren combat, potser no t’agradaven.
era el moment definitiu. No hi fa pas res
que aquell instant signifiqués la llibertat
del teu cos torturat dia a dia,
nafrat, adolorit d’aquella solitud.


La vida a la ciutat segui el seu camí
I tu feies el teu investit de noblesa;
ben segur que el moment d’injustícia,
que el moment de morir era l’acte més pur.
Et sabies llavors més President que mai.
Davant d’aquella gent que havia d’aturar-te
vas voler trepitjar la terra amb els teus peus,
i amb el nom del País, en nom de Catalunya,
coronares, heroi, un darrer acte de servei.
Vas morir ben segur i encara amb esperança
per la teva Nació. Ja fa vint-i-cinc anys
d’aquella matinada amb tanta nit,
d’aquell assassinat, d’aquell insult,
d’aquella teva afirmació que ha esdevingut
coratge, en tants moments difícilment passables.

Anònim

Antologia. Poesies patriòtiques catalanes, pàgina 70

"PER CATALUNYA!"


14 d’octubre de 2009

Les Veus del Diàleg, a la Presó


Espanya es torna a equivocar. Espanya torna a primar els interessos polítics del nacionalconstitucionalisme que no pas els interessos morals i de l’interès general del conjunt de la població. Espanya ha tornat a errar el tret i fa la sensació de què per més que des d’Euskal Herria s’avanci cap a un procés d’aïllament de la violència, serà el mateix braç executor del "gobierno de españa" qui farà els impossibles perquè la violència torni als carrers.

Ahir per ordre del jutge estrella de l’Audiència Nacional, fa uns anys Tribunal de Orden Público, Baltasar Garzón, es va detenir a la seu del sindicat LAB a diversos dirigents de l’esquerra abertzale amb l’acusació de què estaven reconstruint la direcció de Batasuna.
Realment amb accions com aquesta, dubto que hi hagi algú que pugui pensar que Espanya està interessada que ETA s’acabi, i menys ara que gràcies a una no democràtica llei de partits han assaltat el govern basc.

Espanya s’entesta a arrasar en el conflicte basc, ha estat massa temps humiliada per el que ells deuen considerar "unos niños cegados por el odio hacia a España". Uns nens que durant més de trenta anys els han anat posant en ridícul internacional, i més en els últims anys quan ETA ha passat de ser una organització armada amb un rerafons polític a ser una simple banda de vulgars criminals.

Espanya amb detencions com les d’ahir demostra que no vol més que perpetuar el conflicte, ja que d’aquesta manera pot mantenir allunyada de les institucions a tot el moviment de l’esquerra abertzale, i posant als màxims líders d’aquesta opció a la presó, que cal recordar té més del 16% dels vots, impedeix que s’avanci cap a una situació en què el moviment abertzale es desmarqui de la violència i l’aposta política d’Anoeta triomfi i es posin les bases per una resolució pacifica del conflicte.

A Espanya, al Partit Popular, al Partit Socialista els hi interessa que ETA segueixi existint. A Espanya, al Partit Popular i al Partit Socialista els hi interessa que les veus del diàleg, de la Pau i de l’esquerra abertzale estiguin a la presó. Així ells es podran repartir el poder i seguir amb la política d’espanyolització d’Euskal Herria.

12 d’octubre de 2009

Les 6 Diferències


Avui per els espanyols és la Festa Nacional, el dia en què commemoren que es va començar a forjar el seu Imperi "donde nunca se pone el sol" al so de les espases i al repic de la sang indígena basada. Avui doncs, i com diu el tòpic, no hi ha res a celebrar.

Cada poble celebra el seu dia nacional com més li plau, i si els espanyols ho volen celebrar tot commemorant "el dia de la raza" doncs endavant. Tot i això, avui veient les imatges del telenoticies per la televisió, he recordat de cop les imatges de la celebració de la Diada Nacional d’aquest any i no he pogut evitar somriure.

He somrigut perquè he anat establint alguna comparació entre la "Fiesta Nacional" i la Diada, i sincerament, em quedo amb l’última.

Primera diferència: el què es commemora. Catalunya commemora la pèrdua de la independència en mans dels exèrcits espanyol i francès - tot esperant el dia de la seva recuperació; Espanya celebra el dia en què va començar l’extermini més sanguinari de la història i que va donar com a fruit un dels majors imperis de tots els temps.
Lligada a aquesta una altra: "La Fiesta" va ser institucionalitzada per una dictadura feixista; la Diada es va començar a celebrar - juntament amb les flors a l’estàtua de Casanova - a partir de la iniciativa popular, que de la mateixa manera que l’himne nacional, va acabar desembocant en la seva institucionalització.
Tercera, la Diada reforça el nacionalisme cívic de Catalunya en totes les seves matisacions des de l’utòpic federalisme fins a l’independentisme; la Fiesta, en canvi, reforça el nacionalcatolisisme excloent i feixista que es reactiva per aquesta data, tal i com es pot comprovar amb totes les concentracions ultres arreu de l’estat en què la bandera feixista és la reina del dia.
Quarta, el caràcter popular de la Diada en què s’organitzen centenars i centenars d’actes culturals i familiars entorn a aquesta data, en contraposició a l’intitucionalisme monolític de "la Fiesta de la raza".
La cinquena; a la Diada l’únic animal que hi participa és el Saura, a la Fiesta hi ha la cabra que, per més insult a aquesta espècie, els militars de la Legió l’han batejada com a "caudillo", segurament per recordar els "grans" anys de servei que el Dictador feixista va donar a aquest cos de l’exèrcit espanyol.
I última diferència. La Fiesta és el gran reflex del que és Espanya i la seva història: desfilada militar i a exercitar el múscul bèl·lic. La Diada, com a reflex de Catalunya, aposta en canvi per uns actes de clara militància cultural i popular.

En definitiva, uns s’abracen a la cultura, i uns altres a les armes.

9 d’octubre de 2009

Fart del TC


Segons diversos mitjans de comunicació, el Govern espanyol ha presentat al conseller d’educació de la Generalitat de Catalunya "seriosos" dubtes entorn a la constitucionalitat d’alguns punts de la Llei Catalana d’Educació, una llei que va ser aprovada per els tres principals partits del país, i que tot i les reserves d’algunes associacions, permet aconseguir un consens general entorn a un aspecte fonamental per qualsevol nació: l’educació.

El govern espanyol però no creu que aquesta llei s’adeqüí als objectius de l’estat nacionalconstitucional espanyol pel que respecta a educació.
Segons el Ministeri espanyol, la Llei Catalana conté articles per els quals es dubte de què siguin constitucionals, concretament són els que fan referència als que diuen que la Generalitat es dotarà d’un cos funcionarial propi deslligat de l’espanyol; i a que no es contempla la tercera hora de castellà a les escoles.
Aquests fets, entre d’altres, no han agradat a Madrid fet que ha portat al Ministre a "convidar" la Generalitat a parlar d’aquests punts, una invitació que independentment si és acceptada o no, ha d’acabar amb la mateixa resposta: gràcies pels suggeriments i fins una altra.
La invitació és evidentment un primer pas abans de posar un recurs al Tribunal Constitucional.

Més enllà de l’anècdota, o no, de què el Govern espanyol "convidi" o deixi de convidar, el que és evident és que Catalunya i el seu Govern cada cop es veuen més cops abocats a participar en trifulgues del Tribunal Constitucional.
Sí la LEC va al TC no serà pas la primera llei catalana que visita la sala de les tisores del TC. A l’espera de què d’una vegada per totes es dictamini sobre l’estatut de la Moncloa, cal recordar que hi ha incomptables lleis del Parlament que han estat "interpretades" o que han sofert esquarteraments severs al TC pel simple fet de què les ments posades a dit per el PP i el PSOE han considerat que no són compatibles amb l’onzè manament de Déu: la constitució.

A partir d’aquí em ve un pensament al cap: Sí és el TC el qui acaba decidint el marc competencial en el que pot actuar la Generalitat, així com interpretar totes i cadascuna de les lleis que es facin al Parlament, quina utilitat tenen els processos de pacte, negociació i consens duts a la Ciutadella? Per què ens passem anys i anys discutint sobre una llei que un cop aprovada serà revisada i retallada per el TC?

La veritat és que l’existència d’aquest TC, i d’aquests governs espanyols que es dediquen sistemàticament a portar lleis catalanes al TC, desmoralitzen molt. Sobretot perquè donen a entendre de què no serveix de massa el que es legisli des de Catalunya, a més de què amb les retallades i interpretacions a la baixa, vulneren el sentiment popular dels ciutadans.

Si el TC vol re-legislar i edificar un nou sostre competencial -a la baixa- per Catalunya que es presenti en unes eleccions.

7 d’octubre de 2009

Finestra Oberta: Les Incongruències d'Alonso


Després de 2 anys de successius rumors, Ferrari ha emès en un comunicat oficial el fitxatge de Fernando Alonso per les 3 pròximes temporades.
L’asturià substituirà al finlandès Kimi Raikkonen i cobrarà al voltant de 25 milions per curs.

Des de que vaig començar a seguir la Fórmula 1 l’any 1996, sempre he sentit especial predilecció per l’escuderia Ferrari i pel millor pilot de la Història de la Fórmula 1, el supercampió de Kerpen, Michael Schumacher.
El pilot de l’Estat espanyol ha demostrat ser un dels més competitius i amb més talent de la graella del Mundial i esportivament, les seves qualitats com a pilot no mereixen cap mena de discussió.
Tot i que personalment, no em produirà cap mena d’l·lusió veure Alonso a Ferrari sinó tot el contrari.

Mirant endarrera, he trobat a les hemeroteques diverses declaracions polèmiques d’Alonso contra Ferrari amb conseqüents faltes de respecte incloses quan corria a la seva primera etapa al conjunt Renault.

"Ferrari hace trampas"
"Schumacher es el piloto más antideportivo de la historia"
"Siempre hay diferentes interpretaciones del reglamento y Ferrari siempre está al límite"

Aquests són només alguns exemples de les "perles" llançades pel pilot asturià contra la que serà la seva nova escuderia.
Les incongruències són la car
acterística principal de l’acord al qual han arribat l’escuderia de Maranello i Alonso.

En la seva presentació, m’imagino que haurem d’escoltar aquell tòpic tan futbolístic del "des que era un nen, somiava amb que arribés aquest dia".
I jo pregunto amb quin moment? El moment de córrer amb un equip brut i trampós? I segurament, pocs s’enrecordaran de les diverses vomitades de Fernando Alonso contra Ferrari i Schumacher en els anys 2005 i 2006.

De ben segur que la prensa espanyola, que ha elevat a la categoria de Déu de l’automobilisme a l’asturià, s’encarregarà de tornar-li a amagar els draps bruts una altra vegada.

post realitzat per Andreu Marin

6 d’octubre de 2009

Estat Català, 75 anys


Catalans!

Les forces monarquitzants i feixistes que d´un temps ençà pretenen trair la República han aconseguit llur objectiu i han assaltat el Poder.

Els partits i els homes que han fet públiques manifestacions contra les minvades llibertats de la nostra terra, els nuclis polítics que prediquen constantment l´odi i la guerra a Catalunya, constitueixen avui el suport de les actuals institucions.

Els fets que s´ han produït donen a tots els ciutadans la clara sensació que la República, en els seus postulats democràtics, es troba en gravíssim perill. Totes les forces autènticament republicanes d´Espanya i sectors socials avançats, sense distinció ni excepció, s´han aixecat contra l´audaç temptativa feixista.

La Catalunya liberal, democràtica i republicana no pot estar absent de la protesta que triomfa arreu del país ni pot silenciar la seva veu de solidaritat amb els germans que, en les terres hispanes, lluiten fins a morir, per la llibertat i el dret.

Catalunya enarbora i crida a tothom al compliment del deure i a l´obediència absoluta al Govern de la Generalitat que, des d´aquest moment, trenca tota relació amb les institucions falsejades.

En aquesta hora solemne, en nom del poble i del Parlament, el Govern que presideixo assumeix totes les facultats del Poder a Catalunya, proclama l´Estat Català de la República Federal Espanyola i en restablir i fortificar la relació amb els dirigents de la protesta general contra el feixisme, els invita a establir a Catalunya el Govern Provisional de la República, que trobarà en el nostre poble català el més generós impuls de fraternitat en el comú anhel d´edificar una República Federal lliure i magnífica.

El Govern de Catalunya estarà en tot moment en contacte amb el poble. Aspirem a establir a Catalunya el reducte indestructible de les essències de la República. Invito a tots el catalans a l´obediència al Govern i que ningú no desacati les seves ordres. Amb l´entusiasme i la disciplina del poble ens sentim forts i invencibles. Mantindrem a ratlla que sigui però cal que cadascú es contingui subjectant-se a la disciplina i a la consigna dels dirigents.

El Govern des d´aquest moment, obrarà amb energia inexorable perquè ningú no tracti de pertorbar ni pugui comprometre els patriòtics objectius de la seva actitud.Catalans!.

L´hora és greu i gloriosa. L´esperit del President Macià, restaurador de la Generalitat, ens acompanya. Cadascú al seu lloc i Catalunya i la República en el cor de tots.

Visca la República i visca la Llibertat!

4 d’octubre de 2009

Personatge de la setmana: Lula da Silva


Luiz Ignácio da Silva va néixer al 27 d’octubre de 1945 a Caetés, a l’estat brasiler de Pernambucano, en el si d’una família humil i sense recursos.
De jove Da Silva va treballar en diverses feines, passant des d’una tintoreria fins a mecànic o oficial d’oficina, i no va ser fins que va fer els 10 anys que va anar a escola per aprendre a llegir i a escriure.

És a partir de que s’estableix a Sao Bernardo do Campo que entra en contacte amb el món del sindicalisme. La seva carrera dins el sindicat metal·lúrgic és ràpida: elegit membre de la direcció al 1969, al 1975 és elegit president i reelegit al 1978. Amb ell al capdavant de la direcció del sindicat, els obrers tornen a ocupar els carrers de les ciutats amb vagues espectaculars i multitudinàries. És a partir de l’èxit de les mobilitzacions sindicals que apareix la idea de formar un partit polític que pugui arreplegar tots els treballadors, així doncs al 1980 Luiz Ignácio és un dels fundadors del PT, el Partido dos Trabalhadores.

Com a dirigent del PT Luiz Ignácio es presenta a diputat provincial al 1986 i és elegit amb rècord de vots. En aquestes eleccions ja ha afegit al seu nom el sobrenom de "Lula", essent així Luiz Ignácio Lula da Silva.
Les seva activitat política però segueix i al 1989 es presenta a la Presidència del Brasil, però cau derrotat per Fernando Collor de Melo, en unes eleccions que han estat sempre tenyides per la sospita generalitzada de frau electoral per evitar que el líder de l’esquerra brasilera arribés al Palau de Brasília.
Lula da Silva però desprès d’aquesta primera temptativa d’arribar a la presidència, continua. Així que ho torna a provar al 1994, però altre cop es queda a les portes davant del líder del centre-esquerra Fernando Henrique Cardoso. Al 1998 Cardoso és reelegit, també per davant de Lula.
És però al 2002 quan el moment del canvi arriba. És al 2002 quan arriba el moment de Lula da Silva. Lula a les presidencials arrasa amb el 61% dels vots i amb el rècord de vots de la història amb més de 52 milions de sufragis. Una de les frases més recordades de l’acte de possessió com a President, Lula va dir que "E eu, que durante tantas vezes fui acusado de não ter um diploma superior, ganho o meu primeiro diploma, o diploma de presidente da República do meu país."

Lula da Silva inicia el seu mandat amb la bandera del canvi, un canvi que tot i les grans expectatives, comença a donar fruits. Gràcies a l’èxit d’aquest canvi, Lula aconsegueix al 2006 la reelecció per un segona mandat.
En el seu mandat Lula da Silva ha aconseguit que el Brasil mantingui un creixement econòmic elevat, gran èxit i més en temps de crisi; ha aconseguit reduir la pobresa i la desigualtat i ha fet de les polítiques socials la seva màxima actuació en el govern.

Però Lula da Silva també passarà a la història com aquell President que va posar Brasil al mapa. Amb Lula i amb el prestigi internacional que s’ha guanyat, Brasil ha aconseguit ser l’organitzador de dos esdeveniments esportius de primera. Al 2014 serà la seu del Mundial de futbol, i des de divendres, també serà qui acollirà la celebració dels Jocs Olímpics del 2016.

Lula, aquell que no tenia estudis i que acabarà sent el millor President de la República del Brasil.

3 d’octubre de 2009

Que Bonic és Participar!


No va poder ser –ohohohoh-. Ni a la tercera ha anat la vençuda –ohohohoh-. Altre cop pels pèls –ohohohoh-. "Volveremos" –hahahaha-. El COI és així –ohohohoh-. En resum: Madrid NO organitzarà els Jocs Olímpics del 2016 –ohohohohoh-.

Ahir quant totes les ràdios espanyoles treien salivera en veure’s a la final i al fet d’estar a un pas molt petit per veure acomplert el somni de la capital del que va ser un dels Imperis més sanguinaris de la història, el somni va tornar a trencar-se i a esfumar-se igual que fa quatre anys a Singapur.
Fa quatre anys Madrid ni tan sols va arribar a la final ja que es va veure desplaçada per capitals europees de veritat com Londres i París. Ahir, Madrid es va col·locar a dalt de tot per jugar-s’ho amb Rio. Però altre cop la sort els va girar l’esquena, i els jocs van agafar l’avió i tot travessant l’Atlàntic, van anar a parar a Sud Amèrica.

Però bé, tal i com avui publicava el no-nacionalista diari El Mundo "Madrid 2016 ha muerto; Viva Madrid 2020!". Realment el sentiment d’inferioritat que pateixen a la capital del "reino" és molt, molt, molt greu. Que pateixin aquest síndrome és normal si es té en compte que és l’única capital d’estat europea que MAI ha tingut uns jocs olímpics, i que ha hagut de veure com Barcelona l’humiliava fent els millors JJOO de la història. És degut a aquest sentiment d’inferioritat i impotència que davant de cada fracàs, i ja en van tres, des de les catacumbes de la brunete política i mediàtica s’esmercen en començar a plantejar el pròxim desafiament. Madrid no es pot permetre continuar fracassant en l’olimpisme ja que celebrar els Jocs a Madrid és una qüestió d’estat.

Sincerament no puc amagar que vaig alegrar-me de què Madrid no fos elegida ciutat olímpica, vaig alegrar-me’n igual que vaig patir certa preocupació, compartida per les companys de classe, quan Madrid va passar a la final.

I me’n vaig alegrar per tres motius.

Primerament perquè no m’emocionava una marea de nacionalconstitucionalisme durant set anys. La meva salut de moment ha sabut passar per alt la grip A, però no podria assegurar si resistiria un embat d’aquestes característiques.
En segon lloc perquè econòmicament Catalunya se’n ressentiria. L’estat espanyol s’ha compromès a invertir 17.000 milions d’euros, una xifra que evidentment sortirà en gran part de l’esforç fiscal dels ciutadans de Catalunya, ja que el dèficit fiscal anual que pateix el país envers Espanya és de 22.000 milions. I posats a invertir els diners que ens roben, millor que ho facin a les zones del Regne d’Espanya on estan endarrerits econòmicament, més que no pas a la gran ciutat del futur nou imperi.
I per últim per una qüestió de dignitat. En la candidatura de Madrid constava com a subseu de futbol la capital del país. El Mundo ja tindria el gran titular: Madrid: ciutat olímpica; Barcelona subseu olímpica, de Madrid.
No és acceptable que Barcelona sigui subseu de Madrid, més que res perquè en la centenària història de l’olimpisme, mai cap ciutat que prèviament hagués estat olímpica ha passat desprès a ser una trista subseu d’una altra. Munic és Munic i no una subseu de Berlín. Milà és Milà i no una trista subseu de Roma. Los Angeles és Los Angeles i no una trista subseu de Chicago. Doncs Barcelona és Barcelona i no una trista subseu de Madrid.

Finalment no voldria acabar sense felicitar a la candidatura de Rio de Janeiro per aquest gran triomf, i evidentment també un missatge per Madrid: Doncs res, que tranquils, que ja sabeu què diuen, que el més important és participar!

1 d’octubre de 2009

El Penedès Vol Decidir


Aquesta setmana a l’Alt Penedès s’han aprovat les primeres mocions a favor de convocar consultes a favor de la independència de Catalunya als municipis. Sant Quintí de Mediona i Sant Sadurní d’Anoia s’han apuntat a les desenes i desenes de localitats catalanes que, exercint de demòcrates, preguntaran als seus conciutadans si volen que Catalunya tingui seient propi al Consell de Ministres de la Unió Europea.

Desprès de què en altres pobles i ciutats de la regió Penedès les mocions s’aprovessin com és el cas per exemple de l’Arboç que serà la primera vila que anirà a les urnes al pròxim 13 de Desembre, ara són altres pobles del Penedès els qui en segueixen l’estela, com per exemple Sant Martí Sarroca on avui Esquerra presentarà la moció perquè es pugui celebrar el referèndum.
Aquesta setmana doncs hi ha hagut diversos pobles que han votat, i el resultat ha estat el normal en una democràcia: a favor.

A Sant Quintí tot el Ple Municipal va votar a favor de la moció que va presentar el regidor independentista Pol Pagès. El Govern format per la sociovergència, i que rep el suport del PP, van votar a favor de fer la consulta per la independència. Un aclariment, la moció es va aprovar per unanimitat, sí, però va ser així perquè la regidora del PP no es va presentar al Ple.

A Sant Sadurní, en canvi, les coses van anar diferent. A Sant Sadurní la moció, presentada també per Esquerra, va rebre el suport del PSC, de l’AMI-ICV i el rebuig de la governant CiU i del PP. A partir de la votació d’aquesta moció, que el que demana és que l’ajuntament doni suport a les consultes, s’hauria de preguntar que l’alcalde Amat pensi sí és compatible estar a la plataforma de càrrecs electes Decidim! amb el fet de votar en contra del que proposa aquesta entitat, és a dir: convocar els referèndums per la independència. Per què la veritat, no es pot ser defensor "internauta" de la causa –fet que permet no tenir problemes amb la crosta franquista del poble- i, a l’hora de la veritat, inhibir-se de les responsabilitats.

A Vilafranca per altra banda avui s’engeguen els motors de la consulta. Avui s’ha convocat a les entitats i associacions que vulguin participar en l’organització d’aquesta consulta a la capital del Penedès per tal de començar a iniciar el procés.
Només cal esperar que la consulta tiri endavant, cosa que farà a no ser que CiU faci com a Sant Sadurní, i que els vilafranquins puguem anar a votar pròximament per la independència i la llibertat.

La taca de les consultes es va estenent per tot el país -també a les Illes- en una mostra de què quan els catalans volem: podem. Ara només falta que el referèndum es pugui celebrar a tot Catalunya i d’aquesta manera guanyar la llibertat.