31 de desembre de 2010

La Nit de Cap d'Any



Cada any hi ha el mateix ritual. Setmanes abans de fer el pas de número, sembla que només hi hagi una possible conversa que, resumint, es pot sintetitzar a una pregunta: i tu, què faràs per cap d’any?

No contestar la pregunta o no complir les expectatives del qui interpel•la, pot suposar més d’un problema. No faràs res? Encara no ho saps? Només això? La pressió social per fer “algo” és extremadament gran. I pobre d’aquell que no vulgui celebrar res per cap d’any... serà titllat, com a mínim, d’antisocial.

Sembla que per ser feliços s’hagi de celebrar el cap d’any “por todo lo alto”. Per trencar aquesta fúria social pro-cap d’any, caldria que s’iniciés un moviment de protesta i de resistència per tal de revelar-se contra aquesta convenció social que tant condiciona a milers i milers de persones al nostre país. El moviment es podria anomenar “per una nit més” reclamant el tractament “normal” de la nit en qüestió. O també podria dir-se “no a l’últim sopar”, perquè celebrar l’últim sopar de l’any te massa coincidència amb un altre “últim sopar” de final no molt afavoridor, almenys per l’organitzador... En tot cas, aquest moviment hauria de promoure una no celebració de cap d’any per desemmascarar la falsa percepció d’obligatorietat de passar-s’ho bé peti-qui-peti.

Aquí deixo la proposta, perquè algú que la senti seva l’agafi, perquè amb mi que no hi compti, que jo avui tinc sopar i festa de cap d’any.

Bon any 2011 a tothom!

30 de desembre de 2010

Benvingut Govern, Adéu Tripartit


Ja tenim nou govern. Ara ja tots poden començar a treballar, a portar l’inici del “canvi”, que tant i tant deien. De reptes no els n’hi falten, són ells els que hauran de remuntar la situació econòmica i superar els encotillaments que patim per l’economia espanyola. Són ells els que hauran de recuperar el prestigi de la política i que hauran de portar a la pràctica aquella màxima del President Tarradellas que afirmava que “en política es pot fer tot, menys el ridícul”. Ells ara són el govern de la Generalitat. Benvingut Govern, adéu tripartit.

Adéu tripartit, si? De moment no és exactament així, perquè el govern hi ha consellers militants de tres partits diferents, a més dels independents. Convergència Democràtica, Unió Democràtica i Partit dels Socialistes. Benvingut Govern, Benvingut tripartit III? Realment no té massa sentit parlar de tripartit III és cert.

Quan es va formar el primer govern d’esquerres, les tres formacions van intentar imposar com a marc referencial la marca “govern catalanista i d’esquerres”, en contraposició als governs Pujol centrats en l’autonomisme i el conservadorisme. Però no se’n van sortir. CiU i tot el seu arsenal mediàtic van aconseguir situar el terme “tripartit” com a concepte identificador amb el nou govern. Un concepte que ha sigut un dels principals problemes dels governs d’esquerres. Tri-partit. Només amb la pronunciació d’aquesta paraula ja se’n desprèn una sensació negativa. Primer gran gol. CiU s’ha passat set anys sense anomenar “govern de la Generalitat” sinó que s’hi referien per “govern tripartit”. Aquesta utilització ha aconseguit els seus objectius, i entre el 27 i 29 de desembre amb la presa de possessió del president i dels nous consellers se’n va veure el resultat. Tornen a Palau. Torna el Govern. Govern a seques.

En fi, que la paraula Tripartit ha passat a la història, ja no es veuran més articles amb aquest terme referint-se al nou govern, per més que hi ha consellers de tres partits diferents i sense comptar als independents. El tripartit va ser el primer gol de CiU al 2003.

En definitiva tornen els temps passats. Benvingut Govern, adéu tripartit.

28 de desembre de 2010

Des del Bar Estant


Els catalans quan parlem de la qüestió nacional, tenim tendència a la queixa fàcil, a l’exabrupte, a la desqualificació i a considerar que tot allò que es fa, sempre, és poc. Ho fem sempre i tothom hi participa. “Botiflers, traïdors” i tot d’altres boniques paraules per descriure les covardies que observem d’aquells que prenen decisions, les quals nosaltres després d’un llarg i profund anàlisi, trobem que són massa poc agosarades. I un cop ens hem refregat i entortolligat amb aquestes anades de cap molt ben reflexionades, ja podem anar pel món cridant a plens pulmons i tots cofois que “tots aquells d’allà dalt són uns venuts, i mai més els tornaré a votar!”

I certament, cridar tot aquest seguit de mots està molt i que molt bé, sinó fos que, sovint, es diuen o a la barra del bar o prenen un cafè o si molt m’apures, al bus. Llàstima, perquè quan això passa, qui ho diu, perd la credibilitat. Sovint qui no para de titllar de “botiflers o de venuts” als altres, és qui menys fa. A part de parlar i criticar, clar.

La gran frase d’aquests dies relacionada amb el partit de la selecció nacional és que “no m’emociona massa això d’Hondures” ergo, “no aniré al camp”. No clar, però és que per posar un exemple, al Brasil l’emociona jugar contra Hondures? No. Clar que no. Però és que si hem de començar a parlar “d’emoció” particularment a mi no m’emociona ni jugar un partidet amistós a l’any. La qüestió però és: tot això ho fem en funció de quin és el rival? Sí, jugar contra Brasil o l’Argentina te més al•licient que contra Hondures, però almenys una gran part de gent, va al partit a veure Catalunya, no Brasil! O no? Quan va començar la moguda de les seleccions catalanes jo tenia uns deu anys, però tenia entès que era perquè volíem veure la nostra selecció participant en competicions oficials, no per veure les altres seleccions! Però clar, “Hondures no emociona i per tant, no anirem al camp”.

Si la primera gran frase ja és per pensar-hi durant uns dies, l’altra que també està en circulació no és menys estratosfèrica “per jugar contra equips com aquest, millor no fer-lo perquè no s’omplirà el camp”. Espectacular. Allà al nord, al costat de les serralades cantàbriques hi ha uns tipus que han esgotat les localitats de San Mamés per veure la totpoderosa selecció de Veneçuela, que casualitats del destí, juga contra Euskal Herria. Carai, potser s’havia d’haver portat Veneçuela que no va anar ni al Mundial en comptes de Hondures, així segur que s’ompliria el camp...

Però és clar, al bar s’hi està molt calent. I segurament demà al vespre en aquell bar algú tot mirant el partit per la tele dirà “per estar així de buit, l’any que ve, millor que no el féssim el partit”.

27 de desembre de 2010

Nova Etapa: President Mas



A la tercera va la vençuda. Després del Barça qui més pot posar en pràctica aquesta dita popular és el president, ara ja sí, Artur Mas. Ha arribat al cim, ha tornat al lloc que es creia seu des del 2003, i s’ho creia perquè ell havia guanyat les eleccions. Mas aquest dilluns ha pres possessió com a 129é President de la Generalitat de Catalunya.

Mas té per davant una situació difícil, tan com la que ha tingut l’anterior govern. Crisi econòmica, ciris nacional, enfrontament amb Espanya... tot de situacions que faran difícil la tasca de governar.
Per fer-ho, es comencen a saber els noms del futur govern de Mas, un govern que te algunes cares positives com Mas-Colell o Mascarell però algunes que, per dir-ho suaument, caldrà no recordar el seu antic pas pel govern.

Mas haurà d’intentar redreçar el rumb econòmic sense disminuir la cohesió social, cosa difícil sí el que vol és abaixar impostos, i també haurà d’ensenyar com vol posar sobre la taula l’altre gran eix del seu programa: la transició cap al dret a decidir. Haurà de dir com, amb qui i perquè. Moltes coses i molt punts sense respondre més enllà del que es pugui desprendre del seu discurs recurrent de l’ambigüitat.

Mas ara és el president de tots, doncs com que així és, molta sort president.

24 de desembre de 2010

Pel Català a l'Escola!


Que la sentència del Tribunal Constitucional significava el final d’una etapa era evident, i les conseqüències no s’han fet esperar. El Tribunal Suprem ha emès aquesta setmana tres sentències que es carreguen de dalt a baix el sistema educatiu de Catalunya d’immersió lingüística. Aquesta és la primera declaració de guerra de les institucions espanyoles de cara destruir la cohesió social de Catalunya. Perquè precisament és la cohesió social el que ha aconseguit la immersió lingüística durant tots aquests anys. Catalunya no és una comunitat dividida en guetos lingüístics com, per exemple, el País Basc. Aquí tots els alumnes aprenen en català, sense que això signifiqui que no saben castellà, el saben i igual o millor que un nen de Burgos.


Davant aquesta agressió cal ser ferms. La cohesió social, i la nacional, depenen en gran mesura que el sistema escolar segueixi sent el que és, per tant necessitem que els governs siguin forts, que la societat civil es mobilitzi i faci pressió per impedir passos enrere. No ens ho podem permetre. L’escola és l’element central de tota societat. Cal fermesa i voluntat política. No podem fer veure com que no passa res.


La sentència és una agressió en tota regla i per tant cal reaccionar. I la primera mesura és dir clar i català que no s’acata la sentència. El català, a l’escola!

20 de desembre de 2010

Crisi Ideològica


Crisi econòmica provocada pels excessos del model neoliberal, crisi de valors tradicionals, crisi i retallades de l’estat del benestar... aquest és el panorama actual en les societat occidentals. I aquest panorama el que està representant és l’esfondrament de la socialdemocràcia clàssica i l’auge dels partits conservadors i liberals. La pregunta que cal fer-se és: Com pot ser? Com pot ser que davant una situació provocada per les polítiques neoliberals, es reforci precisament aquesta família política. Per fer-s’ho mirar. No la societat, sinó la família progressista, perquè és impactant que amb aquestes grans crisis l’esquerra ha sigut incapaç de generar un discurs alternatiu al neoliberalisme. No ha sigut capaç de crear una alternativa diferent.

Quan s’apunten a les causes que ha generat la davallada s’hauria de mirar fermament a l’anomenada “tercera via”. El que a curt termini va permetre a les esquerres d’arreu del món occidental fer-se amb governs a base de copiar el discurs econòmic de la dreta tenyint-lo amb tics socials, a la llarga s’ha demostrat com l’abraçada de l’ós, ja que no poques esquerres han estat còmplices de la crisi al seguir, i en alguns casos amplificar, les polítiques neoliberals de la dreta que han conduit a la crisi.

Però la crisi ideològica de l’esquerra occidental no només transita en termes econòmics. Què proposa sobre immigració? Te discurs l’esquerra sobre immigració? O cada partit progressista intenta fer la guerra per la seva banda, sovint, amb mesures contradictòries? I si el problema només fos immigració aniríem arreglats. Serveis socials. S’ha d’avançar cap a una gestió privada? En sanitat s’ha d’imposar el copagament? S’han de mantenir les ajudes públiques a les escoles privades? L’esquerra europea pateix una gran crisi ideològica, potser perquè el seu temps, tal i com s’ha estructurat l’esquerra durant el segle XX, ha passat. L’esquerra dogmàtica i l’esquerra travesti són els prototips més clars de la crisi ideològica que pateix la família progressista. Uns per no saber adaptar-se i impedir la renovació del discurs, i els altres per abraçar discursos, teories i maneres de fer foranes als fonaments i valors de l’esquerra.

Cal doncs una revisió i un nou debat sobre què han de ser les esquerres com a eina per la transformació social. Perquè si l’esquerra no se sap adaptar ni resituar-se per ser capaç de bastir una alternativa, l’únic que deixarà és que sigui la dreta qui marqui els marcs referencials de les properes dècades.

19 de desembre de 2010

Personatge de la setmana: Núria de Gispert


Per primer cop en la historia una dona serà la titular de la segona institució del país. Núria de Gispert i Català ocuparà la cadira central del Parlament en substitució del Molt Honorable Ernest Benach que deixa el càrrec desprès de set anys.

L’elecció de De Gispert és el primer pas que demostra el retorn de Convergència, i en aquest cas, d’Unió a les institucions del país. Després de set anys de govern d’esquerres, el nacionalisme de centre-dreta torna a les institucions i ho fa, almenys al Parlament, amb la vella guàrdia de sempre. Perquè de Gispert no és una nouvinguda a la política catalana. De Gispert va ser consellera entre el 1995 i el 2003 dels departaments de Justícia, Governació i d’Interior i prèviament havia estat també dins l’organigrama dels governs Pujol a la segona línia. De Gispert doncs, posa de manifest el retorn uniovergent.

Núria de Gispert i Català va néixer al 6 d’abril de 1949 a Barcelona i és filla del també ex conseller de Pujol Ignasi de Gispert. La nova Presidenta del Parlament és llicenciada en Dret per la Universitat de Barcelona.

De Gispert només començar ja ha enviat algunes indicacions de per on aniran els trets. Per exemple quan parla “d’austeritat”. Talment com si fos un simple Rosell que diu B si l’anterior president deia A, De Gispert pretén erigir-se com a primera retalladora de pressupostos. Oblidant la reducció d’uns 12 milions d’euros que s’han fet aquests anys. Menys, menys, menys. Austeritat és la paraula màgica i ho aplica sobretot en “els cotxes oficials”. Eliminem cotxes oficials. Fantàstic. Les autoritats del país a partir d’ara aniran amb auto-stop. Perdoneu la demagògia però és que el conte dels cotxes oficials ja cansa. O ens creiem institucionalment el país o pleguem veles. La cançoneta dels cotxes oficials queda molt bé quan ets un partit extraparlamentari i només tens la demagògia i l’exabrupte per fer-te un lloc a l’agenda pública però fer-ho com a Molt Honorable Presidenta del Parlament... Indicatives també les paraules en què afirmava que durant els últims anys s’havia legislat massa i que ara tocava derogar certes lleis i canviar-ne unes altres quantes. Realment indicador, com també ho és el respecte que tots els grups han mostrat amb la seva deficient dicció de la nostra llengua. Que se sàpiga, ningú ha engegat cap campanya de cartes als diaris queixant-se per com parla el català la Molt Honorable Presidenta De Gispert. Deu ser perquè qui en té la patent està camí de la privada...

En fi, primera votació i primera reentré de Convergència i Unió. Comença ja la IX legislatura del Parlament, una legislatura de vuit anys.

18 de desembre de 2010

Nou Començament


Joan Puigcercós no repetirà com a candidat a president d’Esquerra al proper Congrés Nacional. Final d’etapa. Aquest és el primer pas que emprèn l’actual president a partir de l’acceptació del resultat del 28 de novembre. La renúncia a liderar Esquerra a partir del pròxim Congrés és un acte de generositat i valentia de Puigcercós, i s’ha d’aplaudir. D’altra banda, poc marge de maniobra diferent tenia.

Aquest és un primer pas, molt bé, però a partir d’ara què? Per què de reptes n’hi ha molts. Com fer que torni la gent que va fer confiança al projecte de l’Esquerra Nacional de nou a Esquerra? Com recuperar un discurs engrescador i ampli per esdevenir l’esquerra hegemònica? Com situar el procés d’alliberament nacional dins d’una estratègia creïble? Com tornar a ser un partit de gran penetració social? Aquestes són tan sols algunes de les qüestions que te sobre la taula actualment el partit independentista.

Amb la renúncia de Puigcercós a encapçalar Esquerra a partir de l’octubre s’obre una nova etapa, una etapa que haurà de donar resposta als interrogants que planen sobre ERC.

Esquerra ha de començar de nou. Un nou cicle que permeti canviar les bases de la cultura política del partit. S’ha d’acabar el partit de les capalletes, de les famílies i de les quotes. Les lluites internes, segons tothom conclou, ha estat un dels factors determinants per la gran patacada electoral del novembre. Doncs bé, és a les mans de la militància acabar amb tot això. La divergència d’opinions sempre hi serà, el que cal canviar és la gestió d’aquestes. Esquerra ha de ser un partit gran, un partit on tinguin cabuda diferents tendències que comparteixin uns objectius comuns: dret a decidir i justícia social. I en aquest ampli marge hi ha de cabre persones que es considerin socialdemòcrates, liberal progressistes, socioliberals, socialistes... i els que pretenguin la independència exprés i els més gradualistes. Esquerra mai va ser un partit de l’esquerra marxista, sempre va ser l’agregació del pensament progressista que tenia el cap i el cor a Catalunya. Ara cal tornar-ho a ser. Segueix sent vital i necessari que Esquerra Republicana sigui l’Esquerra Nacional de Catalunya.

Per ser-ho, calen nous lideratges, noves estratègies i noves idees. Tot això serà el que caldrà discutir durant el Congrés Nacional de l’octubre, amb la voluntat de construir una alternativa nacional des de l’esquerra. Aquest és el repte. Ara, a la feina!

15 de desembre de 2010

Al 2008 Calia, al 2010 és Inajornable


Avui un company m’ha recordat un article que vaig publicar el 12 de març del 2008. Dos anys llargs després continua sent plenament vigent tot i que caldria actualitzar algunes dades i contextualitzar-lo a la situació post 28N. Com que la reflexió és pràcticament mimètica en el moment actual, el torno a publicar.

--
12 de març del 2008. "Cal un nou cicle a Esquerra"

"Carod y Puigcercós abren la batalla en ERC", "Carod contaataca"….
Aquests han estat alguns dels titulars que la premsa feta a Barcelona, i pensada en alguna altre lloc, han dedicat a les accions i contra accions dels líders d’Esquerra.
Deixant de banda el major grau d’acrivallament que la premsa dedica al ball de declaracions i contra declaracions de Carod i Puigcercós, la veritat és que les primàries d’Esquerra per dirigir el partit no han fet més que començar.
Davant d’aquest fet que és incontestable, voldria però demanar una cosa. Que s’actuï amb responsabilitat. Esquerra ja ha rebut una patacada prou gran perquè a sobre els"amics" periodistes puguin sucar dins la ferida. Espero que el seny i la responsabilitat de tothom s’imposin, i que es deixin de banda estirabots televisius que l’únic que fan és un mal servei al partit i a l’objectiu.

Ara Esquerra inicia un procés que haurà de culminar amb l’elecció del President i del Secretari General en la primera quinzena de Juny i posteriorment la celebració del Congrés Nacional durant el cap de setmana del 14 i 15 del mateix mes.
Esquerra doncs inicia un període on es discutiran projectes, fulls de ruta, models d’organització… en fi tot de mesures i projectes per tornar a engrescar a un país i per tornar a fer d’Esquerra el partit diferent, el partit de la gent, el partit de la honestedat, el partit de la dignitat, el partit de la confiança, el partit de les mans netes i el partit de la paraula lliure.
Esquerra, queda clar, ha de replantejar la seva estratègia. S’ha demostrat que no és possible presentar-se com a alternativa de Govern d’esquerres pactant amb el PSC. Queda clar perquè en cinc anys s’ha dilapidat un coixí de més de mig milió de vots per quedar-se a la meitat. No. Esquerra ha de canviar d’estratègia i de lideratge.

Hi haurà temps i lloc per plantejar què és millor per Esquerra, quina és la millor estratègia per poder alliberar aquest país o qui haurà de ser el pròxim candidat a la Presidència de la Generalitat.

Cal obrir un nou cicle a Esquerra, ens hi va el país.

5 de desembre de 2010

Personatge de la setmana: Carles Capdevila


Una setmana per guardar. Una setmana que ens ha portat moltes, moltes coses. Digerir el resultat de les eleccions, passar a un estat d’eufòria “apostuflant” amb l’increïble 5 a 0 que vam endossar al Madrid.. i finalment assistir al part i a la primera setmana de vida d’un nou diari.


Aquest diumenge l’ARA fa una setmana, vuit dies al quiosc, vuit matins per veure i analitzar com camina el diari, quina pinta fa i com respon a les expectatives creades. A primera vista, la veritat, la cosa promet. Deien que venia un nou diari, doncs sembla que sí, és un nou diari. Opinió, anàlisi, respostes, profunditat, potenciació de la notícia més important a les primeres pàgines, apostar per allò que és notícia i no posar notícies simplement per omplir... Un nou diari i una nova visió. Si senyor. Brillants la secció de política i d’opinió.


Les expectatives s’estan complint, però convé no adormir-se. Cal que l’ARA sigui el diari de referència del país i per fer-ho cal que allò que passa a Jerusalem o Brasília tingui la mateixa importància que el que passa a Barcelona o Puigcerdà. Convé que les mirades siguin amplies i que la informació internacional arribi i sigui un dels pilars del diari.


I com a tots els llocs i totes les coses, a davant del projecte hi ha d’haver algú que tiri del carro. En aquest cas en Carles Capdevila, Els Hostalets de Balenyà 13 d’agost del 1965, el conegut periodista que va ser corresponsal a Nova York i que ha creat entre d’altres l’Alguna Pregunta Més, Eduquem les Criatures i ha estat guionista de Malalts de Tele i Set de noticies. Doncs ell, que té la responsabilitat històrica de fer un diari potent en català i de referència, ell com a director del diari, és el personatge de la setmana.

28 de novembre de 2010

Personatge de la setmana: Vot


Dubto que algú que em conegui pugui estar sorprès d’aquesta decisió, però tot i així, crec que cal explicar-ho.

Votaré per Esquerra perquè aquest país no es pot permetre el luxe de prescindir del partit que l’ha portat a les quotes màximes de llibertat i que l’ha posat en posició de sortida per recuperar la sobirania.

Votaré per Esquerra perquè, tot i els errors que hagi comès, ha fet des del govern una tasca de construcció nacional i també de construcció d’estat.

Votaré per Esquerra perquè és el partit, desprès de set anys al govern, amb les mans netes i lliures. Com sempre. Quan no es deuen favors als senyors “poderosos”, aquells que van a passar el dissabte al matí a La Moncloa, és quan es demostra que les decisions que prens les prens tu i només tu. La transparència i la honradesa són cabdals. Esquerra s’ha pogut equivocar, només faltaria, però ni ha robat, ni ha estafat i ha lluitat contra la corrupció.

Votaré per Esquerra perquè és seriosa. Esquerra si tingués 68 diputats proclamaria la independència al Parlament. Clar que si. Però no és raonable pensar que això pugui succeir, per tant, Esquerra proposa un pla per fer possible l’aconsecució de l’estat propi a partir d’un referèndum.

Votaré per Esquerra perquè és progressista i d’esquerres, perquè pretén no només governar sinó transformar. Perquè entén el govern com un mitjà i no com un fi.

Votaré per Esquerra perquè tot i les contradiccions que tingui, serà més coherent que tota l’amalgama de partits extraparlamentaris que puguin entrar al Parlament.

Votaré per Esquerra perquè aquest país no pot fer el ridícul. No pot ser que cinc mesos desprès de la manifestació del 10 de juliol l’espanyolisme tingui més suports al Parlament que l’independentisme. No pot ser que després que un milió i mig de persones es manifestessin, el Partit Popular i Ciudadanos passin dels 20 diputats i l’independentisme no arribi al 15.

Votaré per Esquerra perquè estic fart dels que es pensen que per ser català cal un carnet on hi figurin els vuit cognoms catalans. Fart dels qui busquen la segregació, els uns i els altres, per llengua, origen o classe.

Votaré per Esquerra perquè ha estat capaç de cosir el país. La cohesió social i la nacional caminen en la mateixa direcció. S’ha d’estar orgullós d’un país que ha acollit en els últims deu anys a més d’un milió de persones i no se n’ha ressentit la cohesió social.

Votaré per Esquerra perquè és el partit de Macià i Companys, d’Armendares i Balaguer, de Barrera i Tarradellas. De Carod i Puigcercós.

I votaré per Esquerra Republicana de Catalunya perquè soc d’esquerres, republicà i independentista.

Qui la Fa, la Paga?


Abans de la mitjanit del dissabte, abans de passar de la reflexió a l’acció, un diari d’un país veí, germà de llengua, ha publicat la que serà l’última enquesta abans del sondeig de TV3 a les vuit del vespre de demà.
A grans trets l’única novetat és l’auge dels ultra nacionalistes de Ciutadans i la incògnita cada vegada més gran de que algun moviment extraparlamentari pugui entrar al Parlament. La resta però, segueix la mateixa tendència que s’apunta des de fa mesos.

Hi ha un refrany popular que diu que “qui la fa la paga”. És un refrany bastant utilitzat i serveix per exemple, per descriure l’estat de ràbia expressada per Joan Gaspar després de la traïció de Figo l’any 2000 al fitxar pel Madrid. Massa cops no és així i també passa que qui la paga no la fa. Extrapolant-lo a l’àmbit polític, i seguint prenent com a bones les enquestes, queda clar que els ciutadans faran pagar a les forces del govern els plats trencats de la situació econòmica. És normal, doncs, a tots els països del nostre entorn qui forma part del govern està patint un descens molt considerable a les enquestes o perdent directament les eleccions. I si no, que li ho preguntin a l’Obama.

Si ens fixem però més detalladament amb els sondeigs de casa nostra, és Esquerra qui més baixa. I baixa molt. La baixada més que tenir relació en la crisi econòmica, té a veure en una altra crisi que patim. La de model de país. Després de 30 anys de peixalcovisme i sobretot un cop passada la sentència de l’estatut, ens trobem que no sabem què som, ni on volem anar, ni com fer-ho. Els horitzons pels quals es van edificar els dos governs catalanistes i d’esquerres han caigut com aquells castells de cartes que es fan a les taules del bar de la universitat. Es tenia la sensació de què amb la reforma de l’estatut i amb l’entrada de l’independentisme al govern, les etapes es cremaries tan ràpidament que ni ens n’adonaríem i que arribaria un dia que seriem independents. Les etapes s’han cremat, sí, però la percepció que queda és de fracàs i de retrocés nacional.

Esquerra paga precisament aquesta sensació. S’ha establert a l’imaginari que el partit independentista ha estat supeditat i adduït pel gran poder socialista espanyol i que a canvi d’unes cadires –argument simplista sobretot per qui el diu ja que CiU i Mas en donaven més – han venut el país i el ideals.
Això són percepcions, respectables, però no deixen de ser pensaments que poden anar i venir. En contraposició queden els fets. I quins fets? Cert és que algú dirà que és normal que Esquerra baixi perquè no s’ha proclamat la independència. Això seria cert, si algú em pogués explicar com amb només un 14% del vot i 21 diputats de 135 es pot fer. Si algú m’ho sap explicar doncs estic disposat a escoltar-lo, i si em convenç fins i tot a fer-li un monument. Siguem seriosos. Miracles, la gent normal, no en fa. Les dades però canten. Avui hi ha més independentistes que mai. Avui la independència forma part de la centralitat política. Avui d’independència no només en parlen els independentistes, sinó que també els que en són contraris. Avui l’independentisme és transversal. Avui la gran majoria de la societat té clar que amb Espanya és impossible d’avançar i que per tenir una societat més justa i un estat del benestar més potent l’únic que podem fer és caminar cap a la independència. I això, això no són fets? Realment algú es pensava que es declararia la independència amb 21 diputats? Que fàcil, no?

Els anys de govern d’esquerres s’han acabat. I s’han acabat perquè s’han succeït moltes etapes en poc temps. S’ha passat d’una concepció on negociar amb Madrid i treure’n un pessic era titllat d’heroisme nacional, a abominar aquesta pràctica. S’ha passat de somniar amb una Espanya plural i federal a deixar-ho simplement pels necis i genollaires. La llàstima de tot plegat és que qui ho aprofitarà més serà qui més va fer perquè les etapes no avancessin, qui va intentar –i intenta- continuar amb el peix al cove. La crisi del sistema autonòmic si havia de repercutir negativament a algú, aquests havien de ser els dos grans partits que havien fet d’aquesta pràctica el seu modus operandi. Els camins de la història però, són capritxosos i l’hi ha tocat el rebre a aquell que va revolucionar la casa. I sí, dic revolucionar perquè el que s’ha viscut aquests anys és una revolució. Pensem per un moment com estàvem fa set anys i com estem ara. Pensem-hi.

Hem avançat, hem progressat i la llibertat és més a prop que mai. Alguna cosa s’haurà fet bé doncs. Amb el temps prendrem distància i, espero, podrem analitzar millor el gran salt que han significat aquests set anys i així podrem posar en relleu la tasca de l’esquerra independentista en el govern de la Generalitat, que tot i alguna ombra, ha iniciat una tasca transformadora per posar aquest país en la posició de sortida per lluitar per la seva llibertat. I pagarem de bon grat.

23 de novembre de 2010

Ara Toca


Defensar conjuntament la demanda del concert econòmic a Madrid, i si el govern espanyol fa un cop de porta, convocar un referèndum per la independència. Aquesta és la proposta de pacte de país que Joan Puigcercós va posar damunt la taula d’Artur Mas durant el debat de TV3.


No és un acord de govern. No és un acord d’investidura. És un acord de país. Convergència guanyarà les eleccions, i per tant, el seu pla estratègic serà el que estarà més legitimat. I és precisament això el que Puigcercós va plantejar: anar junts a defensar el concert. Enfrontar-se, si cal, al govern de Madrid per aconseguir el concert econòmic . Junts. I aquest “junts” inclou a tothom. No és possible avui en dia fer discursos de caire social ni d’augmentar les polítiques socials sense la reivindicació del concert econòmic. Que CiU, i segurament també ICV, estiguin ara pel concert és una immensa notícia i un gran avenç. Esquerra porta des dels anys 90 defensant-lo en solitari i “sofrint” les burles i rialles d’alguns que ara en fan bandera. Benvinguts al club.


Però defensar el concert, o dir que el defenses, no és suficient. No pot tornar a passar el mateix que amb l’estatut. Davant la previsible resposta negativa de Madrid, cal tenir clar quin serà el pas següent. És en aquest punt on la proposta de país d’Esquerra té ple sentit. Si Espanya diu no al concert: tocarà el referèndum per la independència.


Quan en el debat Puigcercós va plantejar la proposta a Mas, aquest li va contestar dues coses. La primera, que no es pot convocar un referèndum fins que no s’estigui segur que es guanyarà; i en segon lloc, que de fer-se es dividiria la societat. No estic d’acord ni amb la primera, ni amb la segona. Primer, si el referèndum s’ha de convocar quan s’estigui segur que es guanyarà, ja no caldrà convocar-lo. N’hi haurà prou amb una declaració del Parlament. El referèndum té sentit i és l’aposta guanyadora quan l’independentisme no és prou fort per fer la declaració, i cal sumar. Si som prou forts, no cal, es tira pel dret i punt. Ara, cal ser realistes i no vendre fum, no hi ha una majoria social suficientment forta per la declaració. I una pregunta, com sabrem el moment en què tindrem la certesa total que guanyarem el referèndum? I en quan al suposat trencament social, home, aquest país ha viscut durant l’últim any el cicle de les consultes per la independència on més de 3 milions de catalans han pogut exercir el seu dret a vot, sense que hi hagi hagut cap tipus d’incident. Atiar a la divisió social és simplement apuntar-se al discurs de la por.

Davant l’ocàs del peix al cove i després de la defunció de la idea d’una Espanya capaç de respectar la nació catalana, ara cal sumar forces i fer un pas endavant. I la proposta d’Esquerra i Joan Puigcercós a Mas per anar a buscar el concert i després el referèndum, és un pacte necessari i coherent. Per fer-lo possible però, cal que l’independentisme d’esquerres sigui decisiu al Parlament. Només si Esquerra pot pressionar i forçar la direcció del futur govern es garantirà que aquest pacte de país tiri endavant. Ara toca, ara toca pacte de país.

22 de novembre de 2010

Notes del Debat


El debat d’ahir va tenir tres moments estel•lars. Primer: Moment d’or de Puigcercós al forçar a Mas a rebutjar o acceptar un pacte de país, primer per anar a buscar el concert econòmic junts, i després, preveient el cop de porta, un referèndum per la independència. Mas va decidir no contestar directament i fent ús de la moral de derrota que preveu un “No” a la consulta, va rebutjar l’oferta. El segon moment va ser quan precisament Artur Mas va proposar a Montilla un pacte mutu de suport: si guanya PSC, CIU li garanteix la investidura i la governabilitat durant quatre anys, i si guanya CIU al revés. Oferta sociovergent que també va ser rebutjada. El tercer moment destacat va ser quan Alícia Sánchez Camacho va dirigir-se en castellà a la resta dels candidats. Aquest fet, i en tots els referents a llengua, Camacho va anar a remolc d’Albert Rivera. Tres moments per resumir el debat.

Aquests són els tres moments estel•lars del debat, un dels millors debats i que no va tenir res a veure amb el carregós i lent debat del 2006. Atacs, propostes, impertinències, crítiques... un debat bastant complert.

Un debat sense guanyador clar, més aviat es podria dir que va ser un debat amb un no vençut, Artur Mas. Mas va quedar-se a la reraguarda en la majoria de temes, però sense descartar el cos a cos i els atacs en aquells que se sentia bé. Llengua, concert o economia. Mas tenia més a perdre que a guanyar, molt més. I no va perdre. Tot i la imatge encongida, va mostrar-se segur, ràpid i bastant presidencial. Un bon debat del futur President.

Un dels punts de conflicte que va protagonitzar Mas va ser amb el candidat de C’s, Albert Rivera, que el va titllar de mal educat. Rivera va fer una primera part del debat prefecte: ràpid, eloqüent, elèctric i comunicatiu. Fent ús del seu discurs demagògic però efectiu que pot obrir portes a sectors PSOE no integrats. Divertida la rèplica que li va fer a Camacho quan aquesta va dir que els seus pares eren immigrants i Rivera la va atacar dient que si eren d’Espanya no eren immigrants. Rivera va pecar de bo. Va creure’s tant que ho feia bé que va acabar sent un perfecte mal educat i impertinent, fet que va provocar que llencés bona part del què havia guanyat.

Herrera i Camacho van estar correctes en els seus temes: llengua, i ecologia i fiscalitat, per la resta no van destacar massa.

L’altre punt va ser Montilla. Amb una frase es pot resumir: va llegir tota l’estona, estava molt incòmode, i el més greu de tot: se li notava.

I per últim Joan Puigcercós. Ell va tenir el moment d’or del debat al proposar a Mas un pacte de país. Puigcercós davant de les càmeres va oferir a Mas un pacte ambiciós: lluitar junts per el concert a Espanta, amb el compromís de que si diuen que no, se celebri un referèndum per la independència. Aquest va ser el moment polític del debat, aquell que podia marcar un abans i un després del debat. Malauradament, per el país, Mas va fer cas omís de l’oferta i acte seguit va proposar a Montilla un acord mutu de suport, vaja, la sociovergència.

L’únic debat a sis de la campanya va acabar de manera sorprenent, la demanda de Montilla a Mas per la celebració del cara-a-cara. Sembla que es farà finalment, veurem perquè de fer-se seria un pas més cap a l’empobriment plural del país. En tot cas, ahir el debat de deixar les coses més o menys iguals, amb la clarificació que Mas, que ja es veu de president, va rebutjar la proposta d’Esquerra i va triar la sociovergència.

21 de novembre de 2010

Personatge de la setmana: José Antich


El director de La Vanguardia és des de sempre una persona que recull, en bona mesura, el sentir de les 100 famílies de Catalunya, aquelles que mouen els fils de tot sense que es noti. Els poders fàctics. Unes 100 famílies que últimament, durant els últims set anys per ser més precisos, han estat una mica enfadades. La Vanguardia com a bona portaveu d’aquesta elít destaca, potencia i margina tot allò possible perquè els interessos d’aquesta gent, altrament dit: els de sempre, aconsegueixin imposar-se i materialitzar-se.

La Vanguardia, des de sempre, ha estat el diari de referència del país. Un diari estrany en un país estrany, ja que difícilment es trobarà un país on el seu diari de capçalera sigui més dretà, conservador, monàrquic i espanyol que la majoria de la població, i de la majoria que el llegeix. Però ja se sap, Catalunya, com el futbol, és així. El diari, que per sort ja ha perdut l’epíleg de “Española” almenys al títol, sempre s’ha comportat correctament amb els governs de torn. Sempre. Que guanya el PSOE, posem un sociata a la direcció, que es forma l’aliança dretana, posem-ne un de conservador. I quan hi ha via la dictadura, doncs el mateix. Fantàstic. Equilibri i interessos, l’equació d’èxit de La Vanguardia. I és que per saber què pensa l’elít catalana, aquella que des de sempre ho ha estat, només cal llegir el diari del “Conde”, ara dirigit per José Antich, La Seu d’Urgell 1955.

“Els de sempre”, si es mira La Vanguardia dels últims set anys, sembla que no els ha agradat massa que les esquerres hagin “assaltat” el Palau de la Generalitat. Ho sembla perquè no han donat ni un segon de treva. A vegades, potser masses, era el mateix govern qui donava les oportunitats, però no és menys cert que la virulència amb la que el diari dels Godó ha atacat el govern de Catalunya ha estat, com diria aquell, espectaculà. De l’anècdota a la generalització, del detall a la humiliació, de la frase als consell de guerra. Així ha funcionat el diari. Lícit, totalment. Ara bé, sospitós, també. I més sospitós, si s’analitza la cobertura de les eleccions al Parlament.

Veient la cobertura electoral del diari, un pot arribar a la conclusió de què les eleccions ja han passat i que les enquestes s’han complert. Gran desplegament informatiu-opinador amb CiU i PSC, res a dir, ara bé, qui s’emporta la tercera posició en totes les edicions, no és el tercer partit de Catalunya, Esquerra, sinó el Partit Popular. Curiós. Curiós si es té en compte que per exemple els altres rotatius, tot i que tots tenen la seva pròpia manera d’interpretar els fets, tots donen una cobertura més o menys correcte a totes les formacions, sobretot el diari Publico. La Vanguardia però, dóna gran importància a Convergència, com no, al Partit Socialista, clar doncs és el segon partit, i al Partit Popular. Curiós.

Els desigs dels de sempre doncs sembla que són evidents, que Esquerra s’ensorri, que desaparegui, que no pugui condicionar l’agenda com ha fet en els últims set anys. Deixar via lliure perquè els de sempre puguin tornar a respirar tranquils. Tornar a la normalitat i tenir al govern algú que tan sols es preocupa de governar enlloc de transformar.

20 de novembre de 2010

El País dels Dos Móns


Dues dates, dos móns. Cinc mesos, dues realitats. Un país. Un ridícul. Dissabte 10 de Juliol milers i milers de persones baixaven per els carrers de Barcelona omplint-los de banderes estelades i de crits de llibertat i de independència. Diumenge 28 de novembre les forces espanyolistes al Parlament són més fortes que les independentistes. Dues dates, dos móns. Un ridícul.

Catalunya avança cap a la paradoxa, cap a l’esquizofrènia. Passar de l’èxtasi independentista del 10 de juliol en la que va ser la mobilització més important de la història de Catalunya, a un Parlament on l’espanyolisme exterminador sigui més fort que l’independentisme, hauria de fer reflexionar. Ningú sap, certament, que passarà diumenge que ve, però si les enquestes encerten la tendència ens trobarem que quan l’independentisme és més fort en comptes de pujar, baixa. Paradoxes de la vida, però en tot cas seria una autèntica llàstima. Una autèntica llàstima que l’energia que va produir-se aquell dia a Barcelona quedi amagada i reduïda al Parlament. Una autèntica llàstima perquè en aquest país hi ha molta més gent que el vol lliure i independent que no pas sotmès i depenent d’Espanya.
Així doncs, no s’entendria que qui fos tercera força política fos l’espanyolisme que ha portat totes les lleis que ha pogut al Tribunal Constitucional. No s’entendria que PP i C’s tinguessin més suport que l’independentisme. Ja no només més escons que Esquerra, sinó de tot l’independentisme que es presenta al Parlament i que pot arribar a entrar a la cambra catalana.

Com a país, per molt contradictoris que podem arribar a ser, no ens podem permetre el luxe de què els que fan videojocs on es liquiden independentistes i immigrants determinin la direcció de Catalunya. No, això no.

Cal que el Parlament que surti del 28 de novembre sigui el més semblant possible al crit del 10 de juliol, i perquè això sigui així l’independentisme ha de treure els millors resultats. I això passa, encara que els hi pesi a alguns, perquè Esquerra aguanti i sigui decisiva. L’alternativa, crec, no és desitjable. Això és el que ens juguem el proper diumenge. Espanya o Catalunya. PP o Esquerra.

18 de novembre de 2010

L'Espectacularització dels Mitjans i Puigcercós


La provocació és un art. La ignorància i la manipulació, també. Aquesta primera setmana de campanya electoral ha estat marcada per dos fets: la denuncia de Puigcercós sobre el tracte fiscal que sofreix Catalunya; i el vídeo xenòfob i anticatalà del PP.

Primerament cal destacar que les dues són provocacions, ja que busquen a partir d’aquests fets, fer-se un lloc a l‘agenda informativa monopolitzada, fora dels mitjans públics, pels dos grans partits. Tot i que les dues són provocacions, una és una xarlotada total i sense por es pot titllar de xenòfoba, perquè el vídeo no té altre qualificatiu possible. Instar a fer una partida on per guanyar s’hagi d’eliminar persones d’origen immigrant i independentistes, doncs la veritat, sí això no és incitar a la neteja ètnica poc l’hi falta. El segon, tot i ser una provocació, és molt diferent. No es fa exagerant, manipulant o ratllant els límits de la democràcia, es fa demostrant amb xifres i dades l’escabrós tracte fiscal que rep Catalunya per part de l‘estat.

L’episodi que va encetar Puigcercós diumenge al denunciar l’espoli fiscal posant com a exemple el maltracte que rep el país per part de l’estat i el “bon tracte” que reben altres zones a costa dels nostres impostos, crec que ha estat molt mal enfocat per els mitjans. Sovint, sempre, ens passem hores i hores criticant que la política és només espectacle, que sembla que els polítics representin una obra de teatre i que competeixin per veure qui la diu més grossa. Els polítics i la política tenen part de culpa, cert, però no tota. Quan diumenge Puigcercós va dir el que va dir, acte seguit Esquerra va enviar un dossier amb totes les dades que corroboren les declaracions del candidat independentista. Dades, per cert, tretes de les institucions espanyoles. Però, què és el que surt als mitjans? L’espectacle que es monta a partir de les paraules de Joan Puigcercós i tot de polítics, candidats i presidents regionals carregant contra Esquerra i el seu candidat. Cap paraula, pàgina o reportatge sobre el dossier tècnic i impecable que dóna arguments de pes a les declaracions de Puigcercós.

Podem criticar, i s’ha de fer, la política i els polítics, però fins que els mitjans no facin el pas de deixar l’espectacularisme i donin més importància a la informació en què deixi de dominar el “declaracions i contradeclaracions”, tampoc ens en sortirem del tot. Si Puigcercós va dir el que va dir de la forma en què ho va dir, potser és perquè sabia que era l’única manera de posar sobre la taula, i a primera pàgina dels mitjans, la injustícia del dèficit fiscal que pateix Catalunya.
Per què, algú es pensa que La Vanguardia hauria parlat del dèficit fiscal si no arriba a ser per la frase de Puigcercós?

12 de novembre de 2010

La Matança Verda


Hi ha conflictes que no hi ha manera de solucionar. Aquesta setmana n’hem tingut un nou exemple amb l’atac indiscriminat del Marroc al campament saharaui de El Aaiún.

Quan fa més de tres dècades de la invasió del Marroc del territori del Sàhara amb la Marxa Verda, amb el beneplàcit d’Espanya, el regne de Mohamed VI sembla que no en tingui prou i davant d’una protesta pacífica com la del campament de la Dignitat, ha comès una matança. Si el paper d’Espanya amb la penosa retirada de la “seva colònia” és més que trist, la seva reacció davant la repressió actual ja és demencial. Tant patètica com la de la ONU o de la UE que són incapaces de fer complir l’acord internacional per la celebració d’un referèndum per l’autodeterminació per el Sàhara. Pot ser que el referèndum no resolgui res, però cal que es celebri. És l’única manera per desencallar la situació.

No deixa de ser curiós que sigui la mateixa comunitat internacional que, amb la seva inacció estigui empenyent aquest conflicte cap a un escenari armat. L’ONU hauria d’actuar com el què és i imposar i aplicar les seves pròpies resolucions. Al Sàhara referèndum per l’autodeterminació. Una nació que lluita pacíficament per la seva llibertat no pot veure frenats els seus somnis. Democràcia equival a referèndum i impedir-lo a violència.

Que cadascú esculli a quin bàndol vol estar.


article publicat al 3 de vuit

7 de novembre de 2010

Personatge de la setmana: Miquel Masoliver


El personatge d’aquesta setmana és Miquel Masoliver, però molts d’altres haguessin pogut ser-ho. Miquel Masoliver ho és com a exemple, com a exemple d’implicació i de normalitat. Dues “habilitats” massa poc exercides.

Aquesta setmana s’ha fet públic que el documental “Fora de joc”, impulsat per la Plataforma Por-seleccions Catalanes i que s’emetrà per TV3, ja està acabat i durant la propera setmana es celebrarà la pre-estrena en un cinema de Barcelona. El reportatge repassa les traves de l’estat espanyol a la possibilitat que els jugadors catalans puguin sortir als camps d’arreu del món defensant la senyera i no l’estanquera. El documental és doncs, d’una necessitat estrepitosa. Mostrar què fa l’estat espanyol per aconseguir els seus objectius hauria de ser una assignatura obligatòria a totes les facultats de periodisme i ciències polítiques, on al Pla d’estudi s’hi podrien trobar els exemples pràctics com els de Lasa i Zabala o el cas de Fresno.

L’àmbit esportiu és, segur, el que menys podrà avançar mentre siguem una colònia espanyola. Fins i tot el “nou pacte fiscal” que propugna Mas és més factible, tant amb PP com PSOE, que no pas veure una selecció nacional de primer nivell competint a nivell internacional. Catalunya té unes 20 seleccions reconegudes internacionalment, però cap de primer ordre. S’ha fet bona feina des de la Generalitat, però els passos són petits al no comptar amb cap dels quatre esports reis. La il·lusió que va desfermar el projecte de l’hoquei ha sigut la prova del cotó que mentre seguim pertanyent a Espanya no hi ha res a fer.

Un dels arguments dels Ni-Ni, ni-que-sí-ni-que-no, és que per aconseguir l’oficialitat de les seleccions, el que fa falta és la implicació dels jugadors. Diuen que cal que surti el Xavi de torn i digui: “Jo només vull jugar amb Catalunya, i mentre no pugui, no jugaré amb la selecció espanyola”. Demanar això és una greu injustícia, ja que significa passar un problema polític a un esportiu. Que un posicionament públic i total dels jugadors catalans a favor de les seleccions ajudaria? I tant! Però cal no oblidar que és un tema polític i que s’ha de resoldre per i amb la política. I això passa per ser un estat lliure i independent al si de la Unió Europea. No hi ha altra sortida. S’ha d’aplaudir fins a l’extenuació accions com les del Miquel Masoliver o de l’Ivan Tibau perquè són aquestes les que demostren que l’objectiu és viscut realment, però no hem de demanar als esportistes que esdevinguin màrtirs. El seu moment ja arribarà.

Tothom que vulgui veure un dia a la selecció nacional de futbol en un Mundial, on faríem un molt bon paper, en aquestes eleccions ha de fer un cop de cap. Ha de fer un vot útil per tal d’aconseguir-ho. Perquè sinó acabarem donant la raó als Ni-Ni’s, i això seria lamentable.


6 de novembre de 2010

Un nou país? ARA


Diuen que ve un nou món, un nou país, i a més, diuen que ho hem de fer junts. Realment no sé si ve un nou món o un nou país, però el que sí sé és que potser sí que ho farem junts.
He escrit més d’un cop que el nostre país necessita, com un nàufrag l’aigua, un sistema de comunicació propi, un entramat de mitjans que apostin clarament per ser capdavanters tenint una visió nacional de la realitat, que interpreti els fets i els esdeveniments amb el cap pensant cap a Catalunya. De Catalunya al món. Ser catalnocèntrics no ha d’anar en contra de voler ser líders en informació, qualitat i credibilitat. El contrari. Ha de ser un estímul.

Fa temps que es deia que sortiria, però no acabava de passar mai. Ara finalment passa. I ara vol dir Ara.

L’aparició de l’Ara és una notícia per estar-ne orgullós. Orgullós d’un país que té gent que tot i un context difícil, no només per la premsa, s’atreveix a tirar endavant un projecte com aquest. Gent valenta que s’arrisca a fer el què creu apostant per la innovació i per repensar un sector que ha de continuar sent una de les grans potes del periodisme.

L’Ara arriba en moments de canvis, per el país i per el món. No sé sí vindrà un nou país ni un nou món, però el que és clar, és que ARA arriba un nou diari. Ahir en la presentació que va organitzar Òmnium a Vilafranca, Xavier Bosch va exposar què vol ser el diari, com vol explicar les coses i com s’ha de reinventar el sector per avançar. Bosch va dir que potser estan bojos, però i perquè no? Imaginar quin és el diari que t’agradaria trobar cada dia al quiosc no és fàcil, no ho és si el que vols és ser diferent, avançar-te als canvis, marcar tu la tendència abans de què aquesta aparegui. Això és Ara. Un format diferent en la divisió de la informació, un mitjà que es podrà seguir a través de diverses plataformes, en paper, al web… i totes elles tindran una funció específica. Cal ser valent per tirar endavant un projecte com aquest.

Reforçar la visió nacional i ampliar l’oferta de mitjans fets, però sobretot pensats, a Catalunya és bàsic per créixer com a país i com a societat.
Només cal, Ara, esperar el 28 de novembre i entre les múltiples obligacions d’aquell dia, com anar a votar i animar el Barça, n’haurem d’afegir una més a la llista: comprar l’ARA.

1 de novembre de 2010

Generació Ni-Ni


Queda un mes per les eleccions, i com diu el tòpic, ja es nota en l’aire. Queden doncs menys de 30 dies perquè es resolgui la incògnita de qui s’asseurà al Parlament i dirigirà el país durant els pròxims quatre anys.
Un dels debats que ha entrat durant els últims dies a la campanya, ha estat els anomenats “Ni-Ni’s”, els joves que ni estudien ni treballen. La polèmica ha sortit gràcies al pla d’ajudes que el govern ha aprovat aquesta última setmana.

No sé si els dirigents del PSC han pensat realment la introducció d’aquest tema en la campanya, però no deixa de ser curiós que justament quan s’anuncia el pla d’ajuts per aquest col·lectiu de joves, el mateix PSC iniciï la campanya “Ni independentista, Ni de dretes” i firmat com a “President Montilla”. No sé si és la millor estratègia presentar a un candidat que al mateix temps, encara, és President com un simple Ni-Ni.

El PSC es presenta com el partit Ni-Ni, i això és significatiu. Els socialistes per identificar-se neguen als altres. Per establir el què són, necessiten menysprear als que no pensen com ells. No han fet una campanya dient, per exemple, “Federalistes utòpics i de centre-esquerra transformista liberal”, no, han preferit negar els trets bàsics de Convergència i d’Esquerra per poder afirmar-se ells. Establir el seu marc de joc, tan ideològic com de possibles pactes, a partir de contraposar-se als altres. Amb aquesta campanya el PSC no està dient què pretén fer, quin és el seu projecte o quines propostes tenen, només diuen que no són independentistes ni de dretes. Molt bé, però què són llavors? Liberals progressistes? De centre? D’extrema esquerra? Federalistes, autonomistes? Recentralitzadors? No se sap. Només se sap que són Ni-Ni’s.

Les campanyes socialistes s’havien caracteritzat últimament per estar centrades en el rebuig frontal a les idees del Partit Popular. Ara en canvi es centren en contraposar-se, no a la dreta cavernícola, sinó a l’independentisme i a les forces de centre-dreta com CiU. Sincerament, costa d’entendre aquest canvi d’adversari.

Ja van avisar quan van canviar l’equip de campanya. Una nova generació, deien. Sí, la generació Ni-Ni.

31 d’octubre de 2010

Personatge de la setmana: María Luisa Cava de Llano


Que la sentència de l’estatut dictada per el Tribunal Constitucional només era el principi d’una etapa dura i difícil ja se sabia. Que aquesta etapa es fonamentaria per les constants provocacions del nacionalisme exacerbat procedent de les castelles, ja se sabia. Però segurament la gravetat d’aquesta virulència no s’havia quantificat. I ells ho tenien molt clar. No feien broma.

Quatre mesos desprès de l’execució pública del projecte federal espanyol, la primera onada anticatalana post-sentència ha arribat. Objectiu: el català. Tot l’espanyolisme s’ha llençat a atacar al català per expulsar-lo de les institucions.

El PP fent gala de la poca evolució ideològica envers els seus predecessors dels anys 40 i amb l’alegria que els caracteritza, ha començat el que segur ells entenen com a santa croada per garantir el sagrat “bilingüisme” per salvaguardar una pobre llengua minoritzada a Catalunya que es troba en perill d’extinció com és el castellà, car, només és parlat per més de 300 milions de persones arreu del món. Comprensible tot plegat.

Realment, si no és per un odi profund, una repulsió total a tot allò que soni a català i a la creença de la superioritat racial espanyola per sobre de totes les coses que tenen la gosadia de viure sense parlar castellà i no sentir-se tan nacionalcatòlic com ells, costa d’entendre la virulència espanyola.

Els enviats terrenals de la santa croada tenen en la seva “defensora” una gran aliada. Com a defensora del seu “pueblo” s’ha de reconèixer que actua correctament. Intenta protegir aquells que pateixen una opressió constant, planificada i estructurada per eliminar el castellà de Catalunya. Un genocidi en tota regla. Només cal passejar-se un dia qualsevol per la ciutat o poble que es vulgui per comprovar que no hi ha cap cartell de cap establiment en castellà i que quan algú diu alguna paraula en castellà com podria ser un “hola” surten dos Mossos del no res i entaforen la persona que ha dit la paraula malsonant en un cotxe i la porten al camp de concentració de la Bota d’on no en sortirà mai dels mai’s. Sí sí, com deia l’ABC “como con Franco, peró al revés”.
Sort que en tenen de la seva defensora constitucional pels quatre costats.

La llàstima és que aquesta barcelonina nascuda l’any 1948 i militant de la post-feixista Alianza Popular i del Partit Popular, o és una indocumentada que gaudeix exercint-ne, o simplement és que l’operació de tants i tants il·lustres mal nascuts com Felip V, Olivares, Primo de Rivera o Aznar ha entrat en l’etapa final. “Por lo civil o lo criminal”, però acabar amb el català. La mal nascuda llicenciada en dret no pararà, i de fet, el mateix TC que va finiquitar l’autonomisme encara ha de dictar sentència per el recurs que un altre il·lustre com és Enrique Múgica, va presentar i que afecta sobretot l’àmbit lingüístic. Això només és el principi. Avui han estat els reglaments dels ajuntaments, demà serà TVC i la setmana vinent l’escola pública.

Fa ràbia que energúmens com Cava de Llano o la tropa de nacionalistes recalcitrants de la meseta intentin trencar una societat com la catalana que ha fet de la diversitat un valor a preservar i no una fòbia com fan ells.

Això sí, potser no ho saben entretinguts com estan comptant multes lingüístiques, però haurien de saber que el poble que tan odien, menyspreen i trepitgen és orgullós i quan l’ataquen respon. Més aviat o més tard, però sempre respon, i més quan toquen la llengua.

30 d’octubre de 2010

Dimarts Negre?


El dimarts 2 de novembre pot passar a ser conegut com el dia de la hecatombe demòcrata i el ressorgir republicà. Si no passa res d’extraordinari, com podria ser l’avortament d’una conspiració per atemptar contra territori americà, els republicans guanyaran amb tota seguretat el control de la cambra de representants i podrien arribar a dominar també el Senat, fet que significaria que la política nord-americana sofriria uns grans canvis.

Les enquestes no podrien ser més devastadores per la Casa Blanca d’Obama. Un president que va ser catapultat ara farà just dos anys cap a la presidència enmig d’una il·lusió col·lectiva com mai i que havia sabut trobar les esperances de la majoria de la població amb un projecte de canvis substancials, veurà com tan sols 700 dies desprès, una altra majoria, l’esmenarà i el posarà contra les cordes obligant-lo a barallar-se amb un Congrés republicà i amb un Senat igualat. En definitiva, el mateix poble li impedirà continuar amb l’agenda reformista.

Al Senat la batalla és molt igualada, actualment als sondejos els demòcrates tenen un avantatge de quatre senadors (49-45) però en queden sis per adjudicar. Que aquestes eleccions són d’una virulència extrema ho demostra el fet que el líder de la majoria demòcrata, el senador de Nevada Harry Reid està tenint seriosos problemes per revalidar el seu escó enfront a l’extremista del Tea Party Sharron Angle, que li treu quatre punts a les enquestes.
La sort per els demòcrates és que en les eleccions legislatives del dimarts només es posa en joc un terç del Senat, fet que els permetrà mantenir gran part dels senadors, fet que estaria en qüestió si passés com al Congrés que es renova completament.
Al Senat els llocs clau són aquells estats que a les presidencials es van decantar per Obama i que ara, segons les prediccions, passaran en mans dels republicans: Illinois, Colorado, Ohio o Florida. No és estrany que la família presidencial s’hagi llençat desesperadament a fer campanya.

Al Congrés les expectatives són encara pitjors. D’un escenari en què el Partit Demòcrata controlava de forma clara la cambra amb 255 congressistes, es pot passar a partir de dimarts a tot el contrari: majoria republicana. Quan encara queden per decidir, a partir del què indiquen les enquestes, prop de 38 diputats, el Partit Republicà sobrepassarà la majoria a la cambra marcada en 220 congressistes. Podrien arribar fins a 227. L’última setmana segons es desprèn del Real Clear Politics, ha sigut nefasta per els demòcrates, ja que haurien vist descendir profundament les seves expectatives. Quan en el districte 25 de New York en què Obama va arrasar per més de 30 punts, el candidat demòcrata només té 2 punts d’avantatge, és que alguna cosa no funciona.

I si en el Senat i el Congrés el partit d’Obama retrocedirà, no farà altra cosa en les eleccions a governadors. Actualment són majoria demòcrata. Les enquestes apunten a no menys de 27 governadors republicans segurs, 13 de demòcrates, pels 10 restants les eleccions estan quasi empatades. Obama guanyarà Califòrnia, però a Massachusetts si no fos per un candidat independent, els republicans podrien prendre’l. O Pensilvània on va guanyar per més de vuit punts, ara el seu candidat perd per sis. Tres estats bàsics per d’aquí a dos anys.

Dimarts serà, si tot continua igual, una davallada considerable per el Partit Demòcrata, i el Vell Partit tornarà a agafar les regnes del Congrés, i qui sap si del Senat. Tan si passa una cosa o totes dues, el que és clar és que els dos primers anys reformistes s’han acabat. La sortida de Rahl Emanuel de la direcció del gabinet del President només va ser la primera peça a moure’s. I segur que en vindran més.

27 d’octubre de 2010

L'últim "Parlem-ne" del Mestre Solà


Avui ens ha deixat un dels grans del país. Per això publico avui l’últim article que va escriure per el diari AVUI el passat dijous en el suplement CULTURA. Descansi en pau!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d’escriure un article setmanal a la premsa, n’he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l’Espinàs que va acceptar d’escriure una columna diària però no hauria acceptat d’escriure’n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d’article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l’article. Després n’he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava. Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena. Sempre i d’arreu m’han arribat veus de col·legues, d’amics, de desconeguts de tota mena que m’han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d’obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d’un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d’Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d’esperança. Deia l’Iu Forn, que va plegar també d’escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l’ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.


Gràcies a vostè.

19 d’octubre de 2010

El Perquè de la Porra


Quan falten quaranta dies per les eleccions catalanes, les enquestes electorals cada cop centraran més l’atenció, tant dels partits i candidats com també de tot el circ mediatic que envolta la competició per les urnes. Unes enquestes que es podran publicar fins pocs dies abans de la cita electoral, una barrera però, que fa quatre anys ja es va encarregar El Periódico de burlar. Veurem què faran els mitjans aquest any.

A part de les enquestes el que també es converteix en esport popular, són les porres electorals. Qui més qui menys en fa. Hi ha qui hi juga per passar el temps, hi ha qui simplement ho fa per compromís o fins i tot algú intenta pensar de manera raonada quin número posa a cada formatget.

Abans de seguir cal reconèixer una cosa: m’agrada molt fer porres. No sé massa quin és el motiu, ja que rarament l’encerto, per tant no té res a veure amb una certa creixença de l’ego personal. Amb tot però, m’agrada. I evidentment, per les eleccions catalanes tinc la meva porra.

Els resultats es poden veure a la imatge i són els següents: CIU 59 diputats; PSC-PSOE 30; ESQUERA 14; PP 14; ICV 10; C’S 3; SI 3; PXC 2.

Bé, aquesta és la predicció, agosarada com tota predicció, a quaranta dies de les eleccions. I la veritat és que aquest cop he intentat pensar abans de posar els números.

CIU 59. Convergència guanyarà les eleccions però crec que estarà lluny de la majoria absoluta. CIU té l’electorat més mobilitzat i segur que el sabrà mantenir actiu fins el 28-N. Ara bé, el seu creixement es deu a les fugues que arreplega d’altres partits i aquestes són les que poden fallar-li al final. El fet de què ningú, a part de Montilla, discuteixi que Mas guanyarà les eleccions i que aquesta sensació s’hagi imposat de manera clara a la ciutadania, pot resultar finalment que possibles votants de CIU decideixin apostar per les opcions de partida o, i potser caldria dir sobretot, per la Solidaritat Catalana de Laporta.

PSC 30. El PSC-PSOE s’ha vist obligat a fer un pas més que al 2006. Si en aquelles eleccions ja van deixar clar que el seu objectiu era buscar l’elector de l’àrea metropolitana, ara amb l’elecció de Corbacho de número tres demostra que aquesta voluntat és més gran que mai. Saben que és l’única manera que tenen de recuperar part del terreny perdut desprès de set anys al govern en què s’han vist obligats a cavalcar primer amb l’Estatut i desprès amb la crisi econòmica, dos temes incomodes ja que el primer no formava part de la seva agenda, i el segon ha castigat de manera més evident les seves bases que no les del seu principal rival.

Esquerra 14. Catastrofista? No, crec que no. Desprès de passar-se una legislatura on la desavinença interna ha sigut el pa de cada dia, i on els avenços aconseguits des del govern no s’han rendibilitzat, crec, i tan de bo m’equivoqui, que Esquerra patirà una davallada considerable. I sincerament, és molt injust. Injust perquè s’han fet actuacions d’una valentia més que considerable. La llei del cinema, la d’acollida, la de serveis socials... tot un paquet de mesures que quedaran engolides per la demagògia i l’oportunisme adolescent d’uns i per la falta de lideratge, de discurs i de relat dels altres.

PP 14. Descens d’un diputat per l’espanyolisme majoritari del Parlament. El PP té una bossa molt fidel de votants que depenen de l’abstenció que es registri li permetrà arribar als 16 o baixar fins als 14 o 13. L’aposta per centrar el debat en mesures extremistes en immigració li pot reportar un augment de vots, tot i així, el PP continua plenament estigmatitzat a Catalunya i per tant, crec, que aquest possible augment quedaria més limitat.

ICV 10. Pagarà els plats trencats per Saura al govern. Les constants polèmiques de Saura i cert cansament envers el tripartit poden fer baixar ICV. O així ho entenc. A més, cal considerar que, juntament amb Esquerra, ICV és el partit que pateix més amb l’abstenció degut a l’alt grau d’exigència del seu electorat i al fet que és majoritàriament jove.

C’s 3. Repetirà presència. Gran mèrit d’Albert Rivera que, en cas de repetir, es podrà adjudicar sense cap problema i amb tota justícia aquest triomf. Perquè repetir per ells és una gran victòria. Desprès de superar una escissió, desprès de veure com UPYD s’implantava a Catalunya amb un ex-dipiutat del partit i desprès de què només ell hagi acabat la legislatura en el grup de Ciutadans seria un èxit que el partit anticatalà tornés a tenir presència a la cambra catalana.

SI 3 i PXC 2. Solidaritat tindrà la seva oportunitat per entrar. L’independentisme en busca de l’èpica perduda serà més solidari que reagrupat, i més desprès de tota la polèmica de l’Assemblea de compromissaris. Laporta podrà, amb el victimisme, agrupar i cohesionar la seva massa crítica.
La diferència d’aquesta porra és que dono a Plataforma per Catalunya 2 diputats. Aquest fet es deu a que considero que és possible, a partir de les enquestes, que aconsegueixi representació. Que entre un 0.8 i un 1% dels enquestats reconeguin que votaran a Plataforma ja és un gran èxit, ja que els partits ultres normalment obtenen una penalització a les enquestes per culpa del vot ocult. Amb això em baso per atorgar-li 2 diputats.

El nombre exacte és, com no, una mica aleatori, i per tant ja sé de partida que no n’endevinaré cap ni un. Però crec que les tendències sí que poden anar per aquest camí.
Però després de tot, cal recordar que, això, només és una porra i que demà tot pot canviar…

17 d’octubre de 2010

Personatge de la setmana: Arnaldo Otegi


Ser valent costa. La majoria de vegades no es reconeix per més que un faci. Fer el primer pas, el que requereix valentia, sovint, per qui el fa només aporta incomprensió i, més vegades, no se li dóna la credibilitat necessària. Però tot i així, cal provar-ho. Cal persistir. Cal arriscar. S’ha de ser valent.

I valent ho és l’Arnaldo Otegi. Ho és perquè ja fa un any que és en una presó espanyola, però malgrat això continua apostant per la pau i la fi de la violència. Ho és perquè malgrat la repressió política que Espanya exerceix contra l’esquerra abertzale, l’aposta d’un procés dialogat és el que defensa. I ho és, perquè com a líder del moviment d’alliberament basc, ha aconseguit imposar les seves tesis per la resolució del conflicte que exclou totalment la violència d’ETA i aposta per la creació d’un pol independentista d’esquerres. Valent vol dir fer el primer pas tot i saber que no tothom en un principi et seguirà.

Otegi en una entrevista publicada a El País, demostra perfectament què vol, què busca i com fer-ho. ETA ha de marxar, és un llast. No cal revisionisme, el que ha passat ha passat i fa cinquanta anys hi havia unes circumstàncies diferents a les actuals que permetien la vigència de la banda. Ara no. El rebuig que Otegi fa de la violència, d’ETA i de la Kale Borroka, és un missatge inequívoc dels passos que l’esquerra abertzale està fent i dels que estarà disposada a fer. Uns passos que per arribar a bon port també s’han de produir des de l’altra banda, que de moment, però, no sembla que es produeixin. Ans al contrari.

La política necessita líders, igual que la societat. Mantenir un dels líders del moviment a la presó no sembla que hagi d’ajudar massa a la fi del conflicte. Com tampoc que des de l’espanyolisme governant es titlli sistemàticament d’insuficients tots els passos del moviment abertzale.

El sentit coherent, responsable i calmat d’Otegi són la mostra fefaent de què el procés avança, un procés imparable que només es carregaran els capsigranys de sempre, aquells que sense la victòria total i absoluta abans de començar el partit ja ho destrueixen tot. I malauradament d’aquests en tenim a totes les cases.

“Cap de la majoria parlamentària del Parlament basc”. Així es veu Otegi d’aquí uns, esperem que pocs, anys. Que aquesta visió es materialitzi depèn de molts factors. Potser masses. Però és evident de què l’esquerra abertzle s’està movent perquè així sigui. I seria una llàstima que no ho fos.

16 d’octubre de 2010

Els "Tot i Que"


Cada dia queda menys. Menys per el dia de les eleccions. Anava a dir que cada dia queda menys per l’inici de la campanya, però això no seria cert. Avui tothom està de campanya, i alguns hi porten des de la primavera passada…Falten doncs, 43 dies perquè posem en una urna el nostre vot.

Hi ha una raça política que a Catalunya s’ha especialitzat en afirmar sentències per al cap de dos segons rebaixar-les fins al punt s’acaba afirmant tot el contrari. Dos dels exemples més clars són les crides a la unitat de l’independentisme extraparlamentari i de centre-dreta; i per l’altra el grau d’independentisme de Convergència.

S’ha confirmat definitivament que Reagrupament i Solidaritat aniran separades a les eleccions dividint, perquè això és dividir, el vot independentista del “mecaguncony”. El vot independentista que vol la independència per ahir, tindrà dues opcions de vot, dues opcions que diuen –quasi- el mateix: proclamació unilateral de la independència per l’endemà de les eleccions si tenen majoria, que com és conegut per tothom és la cosa més plausible del món. Ja deixa de ser, i perdó per la paraula, una mica trist que ni les escissions se sàpiguen entendre tot i dir el mateix, i que practiquin tant, o més, aquelles actituds que deien deplorar en temps passats.
Amb tot però, fins al moment de tancar les candidatures oficialment, no s’han parat de sentir crides a la unitat tant des de Solidaritat, i sobretot, des de Reagrupament. La cosa però sempre era, unitat sí, tot i que si jo ho controlo tot després.

Però de “tot i que’s” també n’hi ha a altres cases. A cases, i a Palaus. Perquè, de nou, hi torna haver indicis de finançament irregular de Convergència a partir del Palau de la Música i de Ferrovial. Els nous indicis apunten que la cúpula convergent ho coneixia.
Bé, tornant al tema. Qui té la patent de la frase és Convergència i sobretot el seu candidat, Artur Mas. El candidat del “tot i que”, ahir va tornar a posar en pràctica aquest gastat truc. Mas desprès de passar-se set anys titllant de “venuts” a Esquerra per pactar amb el PSC i d’erigir-se ell en el salvador de les essències pàtries, ahir es va possicionar al costat del President Montilla al rebutjar que la Generalitat col·laborés amb l’organització de Barcelona Decideix. Això sí, va dir que els ajuntaments sí que hi podien col·laborar. No tot i que…El conte de sempre.

Unitat sí, tot i que… Independència no, tot i que… bé, el de sempre. Ja cansa una mica tot plegat. De fet hagués estat tot molt més senzill estalviar-se tot l’espectacle d’anars i venirs. Què costava dir des d’un principi a Reagrupament i Solidaritat que no volien fer coalició perquè ningú volia renunciar a proclamar la independència el 29 de novembre? I què li costa a Artur Mas dir que no farà res per la independència un cop sigui President? En el fons no deu ser tant difícil, no?

14 d’octubre de 2010

Companys, 70 Anys Desprès: Justícia


Aquest 15 d’octubre es commemoren els 70 anys de l’assassinat del President Companys en mans del règim feixista del General Franco. Arreu del país s’organitzen diferents actes d’homenatge. Un dels primers ha estat l’ofrena que ha dipositat la cúpula del Memorial Democràtic que comanda Joan Saura al cementiri de Montjuïc. Fins aquí, tot normal, només faltaria. Pena faria un país que no homenatgés els seus herois.

La sorpresa però ha fet acte de presència amb les declaracions de Saura. El conseller s’ha tornat a superar. Ell que havia estat el màxim instigador de les accions més deplorables en relació a la memòria del president des d’un govern, ell que havia permès la humiliació de tot un President, ell que havia rebutjat qualsevol intent d’anar més enllà. Ell. Doncs ara va i diu tot el contrari.

Saura ha afirmat que la Llei de la Memòria, aprovada per el Congrés espanyol i amb els vots de tots els grups catalans menys Esquerra, es queda curta i que cal reformar-la per poder anul·lar de totes totes la farsa de judici de Companys i de tants i tants altres condemnats a mort per el sol fet de ser catalans i republicans.

Durant anys Saura ha actuat quasi com si d’un infiltrat es tractés, com un revisionista. Plantar-se davant del Ministeri de Justícia espanyol amb la néta del President per “demanar” un paper que digués que el judici que el va condemnar a mort va ser ”il·legítim” no té nom. Ni per dignitat pròpia, ni per dignitat per els descendents del President, ni molt menys per la dignitat del país. Com es pot entendre que Saura “pregués” a una institució del mateix estat que va executar al “seu” president, i que mai s’ha disculpat per aquest crim, que si us plau li fessin un paper dient que la farsa de judici va ser il·legítima? No, si encara se’ls hi haurà de donar les gràcies per això!

Saura però es veu que ara que es retira de la política, comença a veure les coses diferents. Ara que ell ja no farà res de res, va i demana que la llei s’ha de modificar per incloure-hi la il·legalitat dels judicis, a més de la il·legitimitat. Resumint, que es declarin nul·les de ple dret. Caram, ja ho hagués pogut pensar uns mesos abans, no?

S’agraeix que el conseller reconsideri la seva posició, com també esperem, que ho facin PSC, ICV i CIU, perquè de no fer-ho continuaran depreciant les morts de grans lluitadors de la llibertat com Carrasco i Formiguera o el mateix Companys. Ells veuran.

3 d’octubre de 2010

Personatge de la setmana: Castellers de Vilafranca

Per esforç, per dedicació, per ambició, per voler ser-hi.
Per la història, per fer un pas més, per tots. Per Vilafranca.

Avui una passa més en la meravellosa història dels Castellers. Una dècada guanyant, una dècada liderant els castells, una dècada tocant el sostre del món.

Felicitats a tots! Visca els Castellers! Visca Vilafranca!!!!!



2 d’octubre de 2010

Els Tàndems


Aquesta setmana s’ha esclarit el dubte que quedava pendent. Ja se sap el número dos de la llista del PSC-PSOE de cara les eleccions del novembre. Montserrat Tura prendrà el relleu a Antoni Castells i acompanyarà Montilla en el tàndem electoral. I amb Tura, els tàndems de les candidatures dels partits catalans ja estan confeccionats.

Ara que entrem en campanya, segur, no tardarem a escoltar que algú parla d’americanització de la política catalana sobretot en el període electoral. I la veritat, no cal entrar en campanya per adonar-se’n, ja que qui no practica l’estratègia del “permanent campaign”? Els partits no esperen a fer campanya durant els quinze dies estipulats sinó que comencen just l’endemà de les darreres eleccions. L’americanització és un fet evident, i que un dels punts informatius hagi estat precisament l’elecció del número dos de la candidatura del partit socialista així ho demostra. El tàndem electoral és una importació dels Estats Units, on sí que té sentit parlar de tàndems, ja que a les eleccions s’hi vota el President i el Vice-president, però no a Catalunya on el sistema electoral és parlamentari. Amb tot, és un element interessant, no només per la premsa, sinó també per els partits.

El tàndem s’elegeix en gran part per suplir les carències que té el candidat, un fet que es pot observar perfectament en les eleccions americanes del 2008 on el Partit Demòcrata es va decantar per una persona vinculada als afers internacional (Joe Biden) mentre que el Partit Republicà va optar per un membre de la línia dura (Sarah Palin) per contrarestar les visions moderades de McCain. L’elecció de la persona que acompanya el candidat a la presidència, en el nostre cas de la Generalitat, s’ha d’efectuar a partir dels valors i de la imatge que es vol transmetre.

L’elecció de Tura és el cas paradigmàtic, tal i com ho va ser la de Castells al 2006. Enfront un Montilla, i sobretot, ara també d’un Corbacho que representen un electorat més espanyolista, el PSC-PSOE per fer valer les primeres tres sigles han d’optar per un perfil que s’hi adapti millor. La contrarèplica la trobem al 2003 quan darrera de Pasqual Maragall el PSC-PSOE hi ha situar Manuela de Madre. Amb Tura a més el PSC posa al capdavant una política de raça, una de les més ben valorades per la població i que gaudeix d’una imatge immaculada. Un tàndem en equilibri entre PSC i PSOE. Un equilibri que existeix en els dos primers llocs però no en els cinc…

Convergència i Unió situa entre els dos primers llocs a un membre de cada partit. Així, CDC escull el candidat a la presidència de la Generalitat, i Unió elegeix el seu número dos. El tàndem així no és massa extrapolable als altres, però també té certes semblances amb el PSC-PSOE. La número dos de Mas és Joana Ortega, una gran desconeguda per la població. Ortega, que ha aparegut en els actes de presentació de campanya acompanyant el totpoderós Mariscal Madí, ofereix una cara nova a la candidatura de Mas, en contraposició a l’altra candidata d’Unió que sonava per el número dos, Núria de Gispert que era una habitual dels governs de Pujol i que no lligava massa amb el lema de “començar il·lusiona”… Segurament el perfil baix d’Ortega conflueix perfectament amb l’estratègia convergent de vendre Mas com el proper President. CiU no necessita, a priori, un contrapès.

Per darrera de Joan Puigcercós Esquerra hi situa el President del Parlament, Ernest Benach. Benach ha deixat la seva circumscripció natural, Tarragona, per integrar-se de segon de Puigcercós. Aquesta incorporació s’ha explicat com a “pacificació” del partit a nivell intern i en sumar les persones de major rellevància. És una tàctica que pot resultar semblant a la del 2006 quan per sota de Carod-Rovira hi va anar precisament Joan Puigcercós per demostrar que el partit anava a una. Ara repeteixen operació en les eleccions més complicades en dècades. Benach ofereix una imatge pública de renovació política, de sentit comú i de serietat, unes característiques bàsiques per a qualsevol candidatura o tàndem.

I finalment Iniciativa. Amb un cartell al 50% de renovació i continuisme, ICV presenta Joan Herrera per primer cop i Dolors Camats de dos que repeteix. Més enllà de retirar un candidat, Joan Saura, no sembla que Herrera aporti més del que feia Saura al 2006 ni que Dolors Camats supleixi carències del candidat a la presidència.

Vistos els tàndems, crec que realment els únics que estan pensats en aquest terme són el del PSC-PSOE i el d’Esquerra, ja que tenen raons i estratègies més enllà de la paritat o regles internes per col·locar a Tura i Benach en els números dos de la candidatura. Els altres, tot i poder també respondre a aquest fet, ho encaren més als media que a altres consideracions.

1 d’octubre de 2010

El Llindar de l'Èxit


Què determinarà l’èxit a les eleccions del novembre? Depèn. Per CIU només serà si poden tornar a governar sols, desprès de d’haver estat desallotjats d’allò que creuen seu. Per el PSC l’èxit seria governar, qualsevol altre destí no els pot interessar. Per ICV o PP condicionar el govern. Per Esquerra l’èxit seria mantenir la força actual i celebrar la consulta.

Però més enllà de les sigles, què determinarà l’èxit? Si es mira per moviments aquest llindar queda més definit. Per l’autonomisme seria que els seus tornessin i tranquil·litzessin l’agitada situació actual, un fet que tot indica que es produirà. Si de federalistes parlem, realment no hi ha èxit possible, doncs, el seu projecte només és viable amb la reforma de la constitució. I per l’independentisme? Dos punts. Ser prou forts per condicionar la celebració d’un referèndum; i arribar als 23 diputats independentistes al Parlament. La feina és clara.

Cadascú des de la seva idea i opció, però tots a favor del moviment. La crítica per la crítica només porta a la frustració i a la divisió. I totes dues són letals. És l’hora de plantejar projectes, és l’hora de posar sobre la taula què es vol per el país, perquè l’èxit de l’independentisme s’haurà de marcar amb el nombre final de diputats per l’estat propi i no en si hi ha més o menys partits al Parlament.

Tothom ho té clar això?


article publicat al 3 de vuit