31 d’octubre de 2010

Personatge de la setmana: María Luisa Cava de Llano


Que la sentència de l’estatut dictada per el Tribunal Constitucional només era el principi d’una etapa dura i difícil ja se sabia. Que aquesta etapa es fonamentaria per les constants provocacions del nacionalisme exacerbat procedent de les castelles, ja se sabia. Però segurament la gravetat d’aquesta virulència no s’havia quantificat. I ells ho tenien molt clar. No feien broma.

Quatre mesos desprès de l’execució pública del projecte federal espanyol, la primera onada anticatalana post-sentència ha arribat. Objectiu: el català. Tot l’espanyolisme s’ha llençat a atacar al català per expulsar-lo de les institucions.

El PP fent gala de la poca evolució ideològica envers els seus predecessors dels anys 40 i amb l’alegria que els caracteritza, ha començat el que segur ells entenen com a santa croada per garantir el sagrat “bilingüisme” per salvaguardar una pobre llengua minoritzada a Catalunya que es troba en perill d’extinció com és el castellà, car, només és parlat per més de 300 milions de persones arreu del món. Comprensible tot plegat.

Realment, si no és per un odi profund, una repulsió total a tot allò que soni a català i a la creença de la superioritat racial espanyola per sobre de totes les coses que tenen la gosadia de viure sense parlar castellà i no sentir-se tan nacionalcatòlic com ells, costa d’entendre la virulència espanyola.

Els enviats terrenals de la santa croada tenen en la seva “defensora” una gran aliada. Com a defensora del seu “pueblo” s’ha de reconèixer que actua correctament. Intenta protegir aquells que pateixen una opressió constant, planificada i estructurada per eliminar el castellà de Catalunya. Un genocidi en tota regla. Només cal passejar-se un dia qualsevol per la ciutat o poble que es vulgui per comprovar que no hi ha cap cartell de cap establiment en castellà i que quan algú diu alguna paraula en castellà com podria ser un “hola” surten dos Mossos del no res i entaforen la persona que ha dit la paraula malsonant en un cotxe i la porten al camp de concentració de la Bota d’on no en sortirà mai dels mai’s. Sí sí, com deia l’ABC “como con Franco, peró al revés”.
Sort que en tenen de la seva defensora constitucional pels quatre costats.

La llàstima és que aquesta barcelonina nascuda l’any 1948 i militant de la post-feixista Alianza Popular i del Partit Popular, o és una indocumentada que gaudeix exercint-ne, o simplement és que l’operació de tants i tants il·lustres mal nascuts com Felip V, Olivares, Primo de Rivera o Aznar ha entrat en l’etapa final. “Por lo civil o lo criminal”, però acabar amb el català. La mal nascuda llicenciada en dret no pararà, i de fet, el mateix TC que va finiquitar l’autonomisme encara ha de dictar sentència per el recurs que un altre il·lustre com és Enrique Múgica, va presentar i que afecta sobretot l’àmbit lingüístic. Això només és el principi. Avui han estat els reglaments dels ajuntaments, demà serà TVC i la setmana vinent l’escola pública.

Fa ràbia que energúmens com Cava de Llano o la tropa de nacionalistes recalcitrants de la meseta intentin trencar una societat com la catalana que ha fet de la diversitat un valor a preservar i no una fòbia com fan ells.

Això sí, potser no ho saben entretinguts com estan comptant multes lingüístiques, però haurien de saber que el poble que tan odien, menyspreen i trepitgen és orgullós i quan l’ataquen respon. Més aviat o més tard, però sempre respon, i més quan toquen la llengua.

30 d’octubre de 2010

Dimarts Negre?


El dimarts 2 de novembre pot passar a ser conegut com el dia de la hecatombe demòcrata i el ressorgir republicà. Si no passa res d’extraordinari, com podria ser l’avortament d’una conspiració per atemptar contra territori americà, els republicans guanyaran amb tota seguretat el control de la cambra de representants i podrien arribar a dominar també el Senat, fet que significaria que la política nord-americana sofriria uns grans canvis.

Les enquestes no podrien ser més devastadores per la Casa Blanca d’Obama. Un president que va ser catapultat ara farà just dos anys cap a la presidència enmig d’una il·lusió col·lectiva com mai i que havia sabut trobar les esperances de la majoria de la població amb un projecte de canvis substancials, veurà com tan sols 700 dies desprès, una altra majoria, l’esmenarà i el posarà contra les cordes obligant-lo a barallar-se amb un Congrés republicà i amb un Senat igualat. En definitiva, el mateix poble li impedirà continuar amb l’agenda reformista.

Al Senat la batalla és molt igualada, actualment als sondejos els demòcrates tenen un avantatge de quatre senadors (49-45) però en queden sis per adjudicar. Que aquestes eleccions són d’una virulència extrema ho demostra el fet que el líder de la majoria demòcrata, el senador de Nevada Harry Reid està tenint seriosos problemes per revalidar el seu escó enfront a l’extremista del Tea Party Sharron Angle, que li treu quatre punts a les enquestes.
La sort per els demòcrates és que en les eleccions legislatives del dimarts només es posa en joc un terç del Senat, fet que els permetrà mantenir gran part dels senadors, fet que estaria en qüestió si passés com al Congrés que es renova completament.
Al Senat els llocs clau són aquells estats que a les presidencials es van decantar per Obama i que ara, segons les prediccions, passaran en mans dels republicans: Illinois, Colorado, Ohio o Florida. No és estrany que la família presidencial s’hagi llençat desesperadament a fer campanya.

Al Congrés les expectatives són encara pitjors. D’un escenari en què el Partit Demòcrata controlava de forma clara la cambra amb 255 congressistes, es pot passar a partir de dimarts a tot el contrari: majoria republicana. Quan encara queden per decidir, a partir del què indiquen les enquestes, prop de 38 diputats, el Partit Republicà sobrepassarà la majoria a la cambra marcada en 220 congressistes. Podrien arribar fins a 227. L’última setmana segons es desprèn del Real Clear Politics, ha sigut nefasta per els demòcrates, ja que haurien vist descendir profundament les seves expectatives. Quan en el districte 25 de New York en què Obama va arrasar per més de 30 punts, el candidat demòcrata només té 2 punts d’avantatge, és que alguna cosa no funciona.

I si en el Senat i el Congrés el partit d’Obama retrocedirà, no farà altra cosa en les eleccions a governadors. Actualment són majoria demòcrata. Les enquestes apunten a no menys de 27 governadors republicans segurs, 13 de demòcrates, pels 10 restants les eleccions estan quasi empatades. Obama guanyarà Califòrnia, però a Massachusetts si no fos per un candidat independent, els republicans podrien prendre’l. O Pensilvània on va guanyar per més de vuit punts, ara el seu candidat perd per sis. Tres estats bàsics per d’aquí a dos anys.

Dimarts serà, si tot continua igual, una davallada considerable per el Partit Demòcrata, i el Vell Partit tornarà a agafar les regnes del Congrés, i qui sap si del Senat. Tan si passa una cosa o totes dues, el que és clar és que els dos primers anys reformistes s’han acabat. La sortida de Rahl Emanuel de la direcció del gabinet del President només va ser la primera peça a moure’s. I segur que en vindran més.

27 d’octubre de 2010

L'últim "Parlem-ne" del Mestre Solà


Avui ens ha deixat un dels grans del país. Per això publico avui l’últim article que va escriure per el diari AVUI el passat dijous en el suplement CULTURA. Descansi en pau!

Amics lectors: ha arribat el moment de cloure la meva col·laboració en aquesta secció del diari. Durant 36 anys d’escriure un article setmanal a la premsa, n’he publicat uns 1050 en tres rotatius: Diari de Barcelona (1974-1976, 1990-1991), setmanari El Món (1981-1984) i Avui (des de 1991). Crec que era l’Espinàs que va acceptar d’escriure una columna diària però no hauria acceptat d’escriure’n una cada setmana. Ho devia trobar més difícil: ell era i és periodista i, com deia Pla, el periodista veu el món en forma d’article. Però jo no sóc periodista i els primers anys del Diari de Barcelona vivia angoixat tota la setmana pensant en l’article. Després n’he anat aprenent, no hauria calgut sinó!; però més del noranta per cent han sigut fruit de moltes hores i mesos i anys; i tot, a la vora de les meves altres obligacions: les classes a la universitat, la investigació i la direcció de projectes.

La pràctica de l’article setmanal m’ha proporcionat diversos beneficis clars: m’ha ensenyat a escriure i m’ha fet viure contínuament obert i alerta a la lingüística catalana i universal, a llegir i escoltar les opinions dels col·legues; però també m’ha impedit d’arrepapar-me en el sagrat clos de la lingüística pura o massa pragmàtica (els problemes gramaticals, els barbarismes, etc.), i he hagut d’estar atent a les vicissituds polítiques, socials i literàries del poble que parla la llengua de què m’ocupava. Avui, fruit d’aquest exercici d’anys, estic completament convençut de dues coses: primera, que si una llengua no ens serveix per crear-hi comunicació i bellesa, ¿de què ens serveix?, no té futur; i segona, del lligam inextricable entre poble, individu i llengua: una llengua no pot ser digna i mantenir-se si qui la parla no viu amb dignitat i confiança i si el poble que la té com a patrimoni no és lliure sinó que viu subjugat, com nosaltres, durant segles a un Estat que sempre ens ha sigut hostil. No són poca cosa, doncs, els guanys. L’esforç ha valgut la pena. Sempre i d’arreu m’han arribat veus de col·legues, d’amics, de desconeguts de tota mena que m’han encoratjat fent-me veure que la secció els era útil. Moltíssimes gràcies, legió de lectors més o menys anònims: els qui escrivim no fórem res sense vosaltres, no existiríem o ens colltorçaríem aviat.

Però és llei de vida: cal donar pas als més joves, que tenen molta més empenta i més informació (i molta més facilitat d’obtenir-ne amb les noves tècniques) i veuen la vida de la llengua de més a prop, sense els nostres encarcaraments. Afortunadament hi ha des de fa mesos i anys més d’un col·lega que barrina amb molta preparació i molta gràcia sobre aquesta llengua, que és inexhaurible, com ho és tota ciència: cada generació renova els punts de vista i la metodologia de tot allò que toca, i gràcies a això podem avui llegir més bé que ahir els grans poemes homèrics o la Bíblia, podem escrutar amb menys mitologia el passat històric, podem «llegir» amb més claredat les excavacions d’Empúries, podem veure la llengua sota prismes ja molt diferents dels que tenien / teníem als anys seixanta setanta del segle passat. I això no és sinó un gran signe de civilització i d’esperança. Deia l’Iu Forn, que va plegar també d’escriure en aquest diari fa uns mesos, que darrere meu en vindrà un altre, i un altre, perquè la vida continua, i el que és passar passar, no passa mai res de més transcendent, encara que les presses i els reclams dels mitjans de comunicació i dels polítics de vegades sembla que ens volen posar l’ànsia i la por al cos.

Apa, lectors, a continuar fidels als mitjans escrits o dits en català, a continuar gaudint dels comentaris lingüístics que els especialistes voldran anar-nos proporcionant. I moltíssimes gràcies.


Gràcies a vostè.

19 d’octubre de 2010

El Perquè de la Porra


Quan falten quaranta dies per les eleccions catalanes, les enquestes electorals cada cop centraran més l’atenció, tant dels partits i candidats com també de tot el circ mediatic que envolta la competició per les urnes. Unes enquestes que es podran publicar fins pocs dies abans de la cita electoral, una barrera però, que fa quatre anys ja es va encarregar El Periódico de burlar. Veurem què faran els mitjans aquest any.

A part de les enquestes el que també es converteix en esport popular, són les porres electorals. Qui més qui menys en fa. Hi ha qui hi juga per passar el temps, hi ha qui simplement ho fa per compromís o fins i tot algú intenta pensar de manera raonada quin número posa a cada formatget.

Abans de seguir cal reconèixer una cosa: m’agrada molt fer porres. No sé massa quin és el motiu, ja que rarament l’encerto, per tant no té res a veure amb una certa creixença de l’ego personal. Amb tot però, m’agrada. I evidentment, per les eleccions catalanes tinc la meva porra.

Els resultats es poden veure a la imatge i són els següents: CIU 59 diputats; PSC-PSOE 30; ESQUERA 14; PP 14; ICV 10; C’S 3; SI 3; PXC 2.

Bé, aquesta és la predicció, agosarada com tota predicció, a quaranta dies de les eleccions. I la veritat és que aquest cop he intentat pensar abans de posar els números.

CIU 59. Convergència guanyarà les eleccions però crec que estarà lluny de la majoria absoluta. CIU té l’electorat més mobilitzat i segur que el sabrà mantenir actiu fins el 28-N. Ara bé, el seu creixement es deu a les fugues que arreplega d’altres partits i aquestes són les que poden fallar-li al final. El fet de què ningú, a part de Montilla, discuteixi que Mas guanyarà les eleccions i que aquesta sensació s’hagi imposat de manera clara a la ciutadania, pot resultar finalment que possibles votants de CIU decideixin apostar per les opcions de partida o, i potser caldria dir sobretot, per la Solidaritat Catalana de Laporta.

PSC 30. El PSC-PSOE s’ha vist obligat a fer un pas més que al 2006. Si en aquelles eleccions ja van deixar clar que el seu objectiu era buscar l’elector de l’àrea metropolitana, ara amb l’elecció de Corbacho de número tres demostra que aquesta voluntat és més gran que mai. Saben que és l’única manera que tenen de recuperar part del terreny perdut desprès de set anys al govern en què s’han vist obligats a cavalcar primer amb l’Estatut i desprès amb la crisi econòmica, dos temes incomodes ja que el primer no formava part de la seva agenda, i el segon ha castigat de manera més evident les seves bases que no les del seu principal rival.

Esquerra 14. Catastrofista? No, crec que no. Desprès de passar-se una legislatura on la desavinença interna ha sigut el pa de cada dia, i on els avenços aconseguits des del govern no s’han rendibilitzat, crec, i tan de bo m’equivoqui, que Esquerra patirà una davallada considerable. I sincerament, és molt injust. Injust perquè s’han fet actuacions d’una valentia més que considerable. La llei del cinema, la d’acollida, la de serveis socials... tot un paquet de mesures que quedaran engolides per la demagògia i l’oportunisme adolescent d’uns i per la falta de lideratge, de discurs i de relat dels altres.

PP 14. Descens d’un diputat per l’espanyolisme majoritari del Parlament. El PP té una bossa molt fidel de votants que depenen de l’abstenció que es registri li permetrà arribar als 16 o baixar fins als 14 o 13. L’aposta per centrar el debat en mesures extremistes en immigració li pot reportar un augment de vots, tot i així, el PP continua plenament estigmatitzat a Catalunya i per tant, crec, que aquest possible augment quedaria més limitat.

ICV 10. Pagarà els plats trencats per Saura al govern. Les constants polèmiques de Saura i cert cansament envers el tripartit poden fer baixar ICV. O així ho entenc. A més, cal considerar que, juntament amb Esquerra, ICV és el partit que pateix més amb l’abstenció degut a l’alt grau d’exigència del seu electorat i al fet que és majoritàriament jove.

C’s 3. Repetirà presència. Gran mèrit d’Albert Rivera que, en cas de repetir, es podrà adjudicar sense cap problema i amb tota justícia aquest triomf. Perquè repetir per ells és una gran victòria. Desprès de superar una escissió, desprès de veure com UPYD s’implantava a Catalunya amb un ex-dipiutat del partit i desprès de què només ell hagi acabat la legislatura en el grup de Ciutadans seria un èxit que el partit anticatalà tornés a tenir presència a la cambra catalana.

SI 3 i PXC 2. Solidaritat tindrà la seva oportunitat per entrar. L’independentisme en busca de l’èpica perduda serà més solidari que reagrupat, i més desprès de tota la polèmica de l’Assemblea de compromissaris. Laporta podrà, amb el victimisme, agrupar i cohesionar la seva massa crítica.
La diferència d’aquesta porra és que dono a Plataforma per Catalunya 2 diputats. Aquest fet es deu a que considero que és possible, a partir de les enquestes, que aconsegueixi representació. Que entre un 0.8 i un 1% dels enquestats reconeguin que votaran a Plataforma ja és un gran èxit, ja que els partits ultres normalment obtenen una penalització a les enquestes per culpa del vot ocult. Amb això em baso per atorgar-li 2 diputats.

El nombre exacte és, com no, una mica aleatori, i per tant ja sé de partida que no n’endevinaré cap ni un. Però crec que les tendències sí que poden anar per aquest camí.
Però després de tot, cal recordar que, això, només és una porra i que demà tot pot canviar…

17 d’octubre de 2010

Personatge de la setmana: Arnaldo Otegi


Ser valent costa. La majoria de vegades no es reconeix per més que un faci. Fer el primer pas, el que requereix valentia, sovint, per qui el fa només aporta incomprensió i, més vegades, no se li dóna la credibilitat necessària. Però tot i així, cal provar-ho. Cal persistir. Cal arriscar. S’ha de ser valent.

I valent ho és l’Arnaldo Otegi. Ho és perquè ja fa un any que és en una presó espanyola, però malgrat això continua apostant per la pau i la fi de la violència. Ho és perquè malgrat la repressió política que Espanya exerceix contra l’esquerra abertzale, l’aposta d’un procés dialogat és el que defensa. I ho és, perquè com a líder del moviment d’alliberament basc, ha aconseguit imposar les seves tesis per la resolució del conflicte que exclou totalment la violència d’ETA i aposta per la creació d’un pol independentista d’esquerres. Valent vol dir fer el primer pas tot i saber que no tothom en un principi et seguirà.

Otegi en una entrevista publicada a El País, demostra perfectament què vol, què busca i com fer-ho. ETA ha de marxar, és un llast. No cal revisionisme, el que ha passat ha passat i fa cinquanta anys hi havia unes circumstàncies diferents a les actuals que permetien la vigència de la banda. Ara no. El rebuig que Otegi fa de la violència, d’ETA i de la Kale Borroka, és un missatge inequívoc dels passos que l’esquerra abertzale està fent i dels que estarà disposada a fer. Uns passos que per arribar a bon port també s’han de produir des de l’altra banda, que de moment, però, no sembla que es produeixin. Ans al contrari.

La política necessita líders, igual que la societat. Mantenir un dels líders del moviment a la presó no sembla que hagi d’ajudar massa a la fi del conflicte. Com tampoc que des de l’espanyolisme governant es titlli sistemàticament d’insuficients tots els passos del moviment abertzale.

El sentit coherent, responsable i calmat d’Otegi són la mostra fefaent de què el procés avança, un procés imparable que només es carregaran els capsigranys de sempre, aquells que sense la victòria total i absoluta abans de començar el partit ja ho destrueixen tot. I malauradament d’aquests en tenim a totes les cases.

“Cap de la majoria parlamentària del Parlament basc”. Així es veu Otegi d’aquí uns, esperem que pocs, anys. Que aquesta visió es materialitzi depèn de molts factors. Potser masses. Però és evident de què l’esquerra abertzle s’està movent perquè així sigui. I seria una llàstima que no ho fos.

16 d’octubre de 2010

Els "Tot i Que"


Cada dia queda menys. Menys per el dia de les eleccions. Anava a dir que cada dia queda menys per l’inici de la campanya, però això no seria cert. Avui tothom està de campanya, i alguns hi porten des de la primavera passada…Falten doncs, 43 dies perquè posem en una urna el nostre vot.

Hi ha una raça política que a Catalunya s’ha especialitzat en afirmar sentències per al cap de dos segons rebaixar-les fins al punt s’acaba afirmant tot el contrari. Dos dels exemples més clars són les crides a la unitat de l’independentisme extraparlamentari i de centre-dreta; i per l’altra el grau d’independentisme de Convergència.

S’ha confirmat definitivament que Reagrupament i Solidaritat aniran separades a les eleccions dividint, perquè això és dividir, el vot independentista del “mecaguncony”. El vot independentista que vol la independència per ahir, tindrà dues opcions de vot, dues opcions que diuen –quasi- el mateix: proclamació unilateral de la independència per l’endemà de les eleccions si tenen majoria, que com és conegut per tothom és la cosa més plausible del món. Ja deixa de ser, i perdó per la paraula, una mica trist que ni les escissions se sàpiguen entendre tot i dir el mateix, i que practiquin tant, o més, aquelles actituds que deien deplorar en temps passats.
Amb tot però, fins al moment de tancar les candidatures oficialment, no s’han parat de sentir crides a la unitat tant des de Solidaritat, i sobretot, des de Reagrupament. La cosa però sempre era, unitat sí, tot i que si jo ho controlo tot després.

Però de “tot i que’s” també n’hi ha a altres cases. A cases, i a Palaus. Perquè, de nou, hi torna haver indicis de finançament irregular de Convergència a partir del Palau de la Música i de Ferrovial. Els nous indicis apunten que la cúpula convergent ho coneixia.
Bé, tornant al tema. Qui té la patent de la frase és Convergència i sobretot el seu candidat, Artur Mas. El candidat del “tot i que”, ahir va tornar a posar en pràctica aquest gastat truc. Mas desprès de passar-se set anys titllant de “venuts” a Esquerra per pactar amb el PSC i d’erigir-se ell en el salvador de les essències pàtries, ahir es va possicionar al costat del President Montilla al rebutjar que la Generalitat col·laborés amb l’organització de Barcelona Decideix. Això sí, va dir que els ajuntaments sí que hi podien col·laborar. No tot i que…El conte de sempre.

Unitat sí, tot i que… Independència no, tot i que… bé, el de sempre. Ja cansa una mica tot plegat. De fet hagués estat tot molt més senzill estalviar-se tot l’espectacle d’anars i venirs. Què costava dir des d’un principi a Reagrupament i Solidaritat que no volien fer coalició perquè ningú volia renunciar a proclamar la independència el 29 de novembre? I què li costa a Artur Mas dir que no farà res per la independència un cop sigui President? En el fons no deu ser tant difícil, no?

14 d’octubre de 2010

Companys, 70 Anys Desprès: Justícia


Aquest 15 d’octubre es commemoren els 70 anys de l’assassinat del President Companys en mans del règim feixista del General Franco. Arreu del país s’organitzen diferents actes d’homenatge. Un dels primers ha estat l’ofrena que ha dipositat la cúpula del Memorial Democràtic que comanda Joan Saura al cementiri de Montjuïc. Fins aquí, tot normal, només faltaria. Pena faria un país que no homenatgés els seus herois.

La sorpresa però ha fet acte de presència amb les declaracions de Saura. El conseller s’ha tornat a superar. Ell que havia estat el màxim instigador de les accions més deplorables en relació a la memòria del president des d’un govern, ell que havia permès la humiliació de tot un President, ell que havia rebutjat qualsevol intent d’anar més enllà. Ell. Doncs ara va i diu tot el contrari.

Saura ha afirmat que la Llei de la Memòria, aprovada per el Congrés espanyol i amb els vots de tots els grups catalans menys Esquerra, es queda curta i que cal reformar-la per poder anul·lar de totes totes la farsa de judici de Companys i de tants i tants altres condemnats a mort per el sol fet de ser catalans i republicans.

Durant anys Saura ha actuat quasi com si d’un infiltrat es tractés, com un revisionista. Plantar-se davant del Ministeri de Justícia espanyol amb la néta del President per “demanar” un paper que digués que el judici que el va condemnar a mort va ser ”il·legítim” no té nom. Ni per dignitat pròpia, ni per dignitat per els descendents del President, ni molt menys per la dignitat del país. Com es pot entendre que Saura “pregués” a una institució del mateix estat que va executar al “seu” president, i que mai s’ha disculpat per aquest crim, que si us plau li fessin un paper dient que la farsa de judici va ser il·legítima? No, si encara se’ls hi haurà de donar les gràcies per això!

Saura però es veu que ara que es retira de la política, comença a veure les coses diferents. Ara que ell ja no farà res de res, va i demana que la llei s’ha de modificar per incloure-hi la il·legalitat dels judicis, a més de la il·legitimitat. Resumint, que es declarin nul·les de ple dret. Caram, ja ho hagués pogut pensar uns mesos abans, no?

S’agraeix que el conseller reconsideri la seva posició, com també esperem, que ho facin PSC, ICV i CIU, perquè de no fer-ho continuaran depreciant les morts de grans lluitadors de la llibertat com Carrasco i Formiguera o el mateix Companys. Ells veuran.

3 d’octubre de 2010

Personatge de la setmana: Castellers de Vilafranca

Per esforç, per dedicació, per ambició, per voler ser-hi.
Per la història, per fer un pas més, per tots. Per Vilafranca.

Avui una passa més en la meravellosa història dels Castellers. Una dècada guanyant, una dècada liderant els castells, una dècada tocant el sostre del món.

Felicitats a tots! Visca els Castellers! Visca Vilafranca!!!!!



2 d’octubre de 2010

Els Tàndems


Aquesta setmana s’ha esclarit el dubte que quedava pendent. Ja se sap el número dos de la llista del PSC-PSOE de cara les eleccions del novembre. Montserrat Tura prendrà el relleu a Antoni Castells i acompanyarà Montilla en el tàndem electoral. I amb Tura, els tàndems de les candidatures dels partits catalans ja estan confeccionats.

Ara que entrem en campanya, segur, no tardarem a escoltar que algú parla d’americanització de la política catalana sobretot en el període electoral. I la veritat, no cal entrar en campanya per adonar-se’n, ja que qui no practica l’estratègia del “permanent campaign”? Els partits no esperen a fer campanya durant els quinze dies estipulats sinó que comencen just l’endemà de les darreres eleccions. L’americanització és un fet evident, i que un dels punts informatius hagi estat precisament l’elecció del número dos de la candidatura del partit socialista així ho demostra. El tàndem electoral és una importació dels Estats Units, on sí que té sentit parlar de tàndems, ja que a les eleccions s’hi vota el President i el Vice-president, però no a Catalunya on el sistema electoral és parlamentari. Amb tot, és un element interessant, no només per la premsa, sinó també per els partits.

El tàndem s’elegeix en gran part per suplir les carències que té el candidat, un fet que es pot observar perfectament en les eleccions americanes del 2008 on el Partit Demòcrata es va decantar per una persona vinculada als afers internacional (Joe Biden) mentre que el Partit Republicà va optar per un membre de la línia dura (Sarah Palin) per contrarestar les visions moderades de McCain. L’elecció de la persona que acompanya el candidat a la presidència, en el nostre cas de la Generalitat, s’ha d’efectuar a partir dels valors i de la imatge que es vol transmetre.

L’elecció de Tura és el cas paradigmàtic, tal i com ho va ser la de Castells al 2006. Enfront un Montilla, i sobretot, ara també d’un Corbacho que representen un electorat més espanyolista, el PSC-PSOE per fer valer les primeres tres sigles han d’optar per un perfil que s’hi adapti millor. La contrarèplica la trobem al 2003 quan darrera de Pasqual Maragall el PSC-PSOE hi ha situar Manuela de Madre. Amb Tura a més el PSC posa al capdavant una política de raça, una de les més ben valorades per la població i que gaudeix d’una imatge immaculada. Un tàndem en equilibri entre PSC i PSOE. Un equilibri que existeix en els dos primers llocs però no en els cinc…

Convergència i Unió situa entre els dos primers llocs a un membre de cada partit. Així, CDC escull el candidat a la presidència de la Generalitat, i Unió elegeix el seu número dos. El tàndem així no és massa extrapolable als altres, però també té certes semblances amb el PSC-PSOE. La número dos de Mas és Joana Ortega, una gran desconeguda per la població. Ortega, que ha aparegut en els actes de presentació de campanya acompanyant el totpoderós Mariscal Madí, ofereix una cara nova a la candidatura de Mas, en contraposició a l’altra candidata d’Unió que sonava per el número dos, Núria de Gispert que era una habitual dels governs de Pujol i que no lligava massa amb el lema de “començar il·lusiona”… Segurament el perfil baix d’Ortega conflueix perfectament amb l’estratègia convergent de vendre Mas com el proper President. CiU no necessita, a priori, un contrapès.

Per darrera de Joan Puigcercós Esquerra hi situa el President del Parlament, Ernest Benach. Benach ha deixat la seva circumscripció natural, Tarragona, per integrar-se de segon de Puigcercós. Aquesta incorporació s’ha explicat com a “pacificació” del partit a nivell intern i en sumar les persones de major rellevància. És una tàctica que pot resultar semblant a la del 2006 quan per sota de Carod-Rovira hi va anar precisament Joan Puigcercós per demostrar que el partit anava a una. Ara repeteixen operació en les eleccions més complicades en dècades. Benach ofereix una imatge pública de renovació política, de sentit comú i de serietat, unes característiques bàsiques per a qualsevol candidatura o tàndem.

I finalment Iniciativa. Amb un cartell al 50% de renovació i continuisme, ICV presenta Joan Herrera per primer cop i Dolors Camats de dos que repeteix. Més enllà de retirar un candidat, Joan Saura, no sembla que Herrera aporti més del que feia Saura al 2006 ni que Dolors Camats supleixi carències del candidat a la presidència.

Vistos els tàndems, crec que realment els únics que estan pensats en aquest terme són el del PSC-PSOE i el d’Esquerra, ja que tenen raons i estratègies més enllà de la paritat o regles internes per col·locar a Tura i Benach en els números dos de la candidatura. Els altres, tot i poder també respondre a aquest fet, ho encaren més als media que a altres consideracions.

1 d’octubre de 2010

El Llindar de l'Èxit


Què determinarà l’èxit a les eleccions del novembre? Depèn. Per CIU només serà si poden tornar a governar sols, desprès de d’haver estat desallotjats d’allò que creuen seu. Per el PSC l’èxit seria governar, qualsevol altre destí no els pot interessar. Per ICV o PP condicionar el govern. Per Esquerra l’èxit seria mantenir la força actual i celebrar la consulta.

Però més enllà de les sigles, què determinarà l’èxit? Si es mira per moviments aquest llindar queda més definit. Per l’autonomisme seria que els seus tornessin i tranquil·litzessin l’agitada situació actual, un fet que tot indica que es produirà. Si de federalistes parlem, realment no hi ha èxit possible, doncs, el seu projecte només és viable amb la reforma de la constitució. I per l’independentisme? Dos punts. Ser prou forts per condicionar la celebració d’un referèndum; i arribar als 23 diputats independentistes al Parlament. La feina és clara.

Cadascú des de la seva idea i opció, però tots a favor del moviment. La crítica per la crítica només porta a la frustració i a la divisió. I totes dues són letals. És l’hora de plantejar projectes, és l’hora de posar sobre la taula què es vol per el país, perquè l’èxit de l’independentisme s’haurà de marcar amb el nombre final de diputats per l’estat propi i no en si hi ha més o menys partits al Parlament.

Tothom ho té clar això?


article publicat al 3 de vuit