29 de desembre de 2009

D'espoli a espoli, i tots a Salamanca


L’espoli s’ha consumat i fent gala del carrer on s’ha dipositat, l’arxiu del fotoperiodista Agustí Centelles ja és a Salamanca, a "l’Archivo General de la Guerra Civil Española". L’arxiu ja és allà, al lloc on el franquisme va dipositar tot el material confiscat, incautat i espoliat de centenars d’entitats, de milers de particulars i de la Generalitat.

Amb la cessió material del fons s’acaba un trist episodi en l’àmbit cultural dels últims anys al nostre país. La venda de l’arxiu per part dels fills al “Ministerio de Cultura” és sens dubte un dels actes més nefastos i col·laboracionistes que s’han produït en els últims lustres. És lícit que els descendents venguin a qui vulguin, però és una falta de respecte de gran magnitud fer-ho als qui volen entaforar el llegat de Centelles a l’Arxiu que representa la repressió, l’espoli i l’intent d’aniquilació de Catalunya en mans del feixisme espanyol.

Que l’arxiu ha anat a Salamanca perquè els fills de Centelles així ho han volgut i desitjat és incontestable, però perquè aquest lamentable fet es produís calia que el “Ministerio de Cultura de España” pretengués comprar l’arxiu, i impedir que ho fes la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya.
"El Ministerio de Cultura" del Regne d’Espanya ha actuat legalment, cert. La ministra Sinde ha fet el que la llei li permet. Ara bé, que la legalitat no ho tapi tot. Per molt legal que hagi estat l’operació això no implica que hagi estat honesta, lícita o que s’hagi realitzat amb el mínim exigible de lleialtat institucional. "El Gobierno de España" ha actuat de mala fe i de manera traïdora, talment com si aquest espoli fos la torna del retorn dels papers espoliats per el feixisme durant la Guerra d’Espanya.

L’última consideració que es pot fer de tot aquest afer és sobre la concepció en què "el Gobierno de España" mira Catalunya. Que la ministra Sinde afirmés que “el archivo estará disponible en Salamanca para todos los españoles” demostra que Catalunya per l’estat no és més que una trista colònia. Per què si Catalunya fos Espanya, com no paren de blasfemar, l’arxiu no estaria disponible també per a tots els espanyols, per exemple a l’Arxiu Nacional de Sant Cugat? Per què doncs aquesta dèria espoliadora? Per herència? Diuen que ser President de la Generalitat torna patriota a tot aquell que arriba al càrrec. Ser ministre del "Gobierno de España" porta directament a espoliar i fer sempre el mateix?

L’afer Centelles no deixa de ser una mostra de més de l’odi que Espanya professa cap a Catalunya i tot allò que és català.

Espanya i espoli, una praxi del segle XX i del XXI.

28 de desembre de 2009

Operació "Personatge de l'Any '09": Florentino Pérez


Finalment s’ha arribat al final, l’Operació Personatge de l’Any ha finalitzat amb un clar guanyador: Florentino Pèrez.

Florentino Pérez és el segon personatge que es corona com a la persona més singular de 365 dies, ja que en la primera edició de l’OPA, va ser Barack Obama qui va ser escollit per els lectors d’aquest bloc.
L’any passat el més votat va ser l’actual President dels Estats Units d’Amèrica, i ho va ser sobretot per el seu missatge de canvi, d’esperança, talment com sembla que ha fet Florentino Pérez amb el seu retorn al club blanc de Chamartín.
Tot i certs paral·lelismes, hi ha una gran diferència. Obama va arribar a President gràcies al seu discurs, unes paraules que evocaven esperança i confiança, però tot basat en uns valors. Florentino en canvi ha basat la seva esperança i el seu canvi en allò que també hagués pogut ser el personatge de l’any: els diners. Florentino ha fonamentat tota la seva capacitat discursiva en la profunditat de la butxaca del Madrid, ha estructurat la seva aposta i el seu projecte en la força dels diners. Totalment al contrari que el personatge de l’any passat.

Florentino, no es pot negar, ha jugat molt bé les seves cartes, i gràcies a grans crèdits de les entitats bancàries espanyoles, com el Banco Santander, ha pogut finançar els fitxatges de Cristiano Ronaldo, Kakà i companyia, per d’aquesta manera, aixecar la moral de l’afició madridista que estava en estat vegetatiu desprès del triplet del Barça i d’haver encaixat la major humiliació de la seva història amb el 2 a 6 al Bernabeu en el dia de la Comunitat de Madrid - i dia en què diuen que va néixer “la nación española”-.

Florentino, o el ser superior, ha tornat amb força, però la força d’aquest retorn, de moment, és més façana que una altra cosa. Quan et gastes més de 300 milions en fitxatges en l’equip de futbol i rebentes el mercat, l’única cosa que pots fer és guanyar-ho tot. No valen projectes a llarg termini. El triomf ha de ser immediat. Florentino ha demostrat que és un geni en contractar grans figures del futbol mundial. Florentino ha fitxat Figo, Zidane, Ronaldo, Owen, Bekcham, Cristiano Ronaldo, Kakà, Benzema… no crec que hi hagi mai més cap altre President en la història que pugui presentar un currículum més marejant en quant fitxatges. Sí per triomf s’entengués resultats de negociacions, Florentino seria un Déu, però en futbol les negociacions de fitxatges són una petita part el món. En futbol el que compta són els títols i la manera de guanyar-los.

Florentino ha estat el guanyador de l’Operació Personatge de l’Any del 2009, i ni la casualitat hagués pogut ser més majestuosa per escollir el dia en què se’l nomena Personatge de l’Any, ja que ahir el súper-projecte de Florentino en bàsquet va caure humiliat a Vistalegre per 22 punts per un Barça descomunal, per un Barça grandiós. Per un Barça que, amb la columna espinal feta a casa i liderats per un Ricky increïble, és capaç d’assecar els Galàctics del bàsquet amb un joc espectacular.

Per la cara que li va quedar al President del Reial Madrid a la llotja al presenciar “en vivo y en directo” el “chorreo” del Barça al seu Madrid de Messina, Florentino és el Personatge de l’Any 2009.

25 de desembre de 2009

BON NADAL!


BON NADAL i BONES FESTES



QUAN SOMRIUS


Ara que la nit s’ha fet mes llarga
Ara que les fulles ballen danses al racó
Ara que els carrers estan de festa
Avui que la fred du tants records

Ara que sobren les paraules
Ara que el vent bufa tan fort
Avui que no fa falta veure’t ni tan sols parlar
per saber que estàs al meu costat.

Es Nadal al meu cor
quan somrius content de veurem
quan la nit es fa més freda
quan t’abraces el meu cos
I les llums de colors
m’il·luminen nit i dia
les encens amb el somriure
quan em parles amb el cor

És el buit que deixes quan t’aixeques
És el buit que es fa a casa quan no hi ha ningú
són petits detalls tot el que em queda
Com queda al jersei un cabell llarg.

Vas dir que mai més tornaries
El temps pacient ha anat passant
Qui havia de dir que avui estaries esperant
que ens trobéssim junts al teu costat.

Es Nadal al teu cor
quan somric content de veure't
Quan la nit es fa més neta
quan m'abraço al teu cos
i les llums de colors
m’il·luminen nit i dia
les encén el teu somriure
quan et parlo amb el cor.

23 de desembre de 2009

"Gallina de Piel". Catalunya 4.vs.Argentina 2


Ahir al Camp Nou es va veure una engruna del què seriem capaços si poguéssim anar per el món sense el jou espanyol. Ahir Catalunya va ensenyar les seves maneres futbolístiques en un partit que va ser retransmès en directe en més de 50 països del món. Realment espectacular.

El partit la veritat és que va ser apassionant, guanyar a Argentina, tota una campiona del món, i a més a més fer-ho de la manera que es va fer és realment espectacular. Catalunya va donar tota una lliçó a l’albiceleste de com es controla un partit, de com es juga. Catalunya va fer un partit pràcticament perfecte, només tacat per algun error comès per la poca coneixença entre els jugadors que, recordem-ho, aquest cop no es van entrenar ni una sola vegada conjuntament. Amb tot però, ahir Catalunya va jugar amb un joc tècnic, precís, amb un futbol atractiu, de toc, bonic. Una manera de jugar semblant a la que pràctica el millor equip del món, que no per res, manté l’estètica imposada al Barça per l’actual seleccionador nacional, Johan Cruyff. Ahir Catalunya va jugar un futbol “per enamorar”, d’aquell que et dibuixa un somriure als llavis sense saber exactament perquè.

Una de les grans lliçons que podríem treure del partit d’ahir és que ja tocaria anar acabant amb el mite, o més ben dit, mal mite de què els jugadors no estan compromesos. Ahir es va demostrar que els que van saltar al camp estan per les seleccions. Que sis jugadors del Barça saltessin al camp quan havien arribat de la disputa del Mundial de clubs i de l’amistós de Kuwait a les sis de la matinada, demostra la seva voluntat de jugar i de defensar la samarreta del país. O és que algú que ni li va ni li bé la selecció desprès de la setmana frenètica que ha passat es posa a jugar un partit quan podria començar les vacances? No. Si els Puyols, Xavis, Busquets, Valdès o Bojans van jugar ahir és perquè creuen en la selecció.

Amb tot queda un sabor agredolç. El d’ahir era només un partit no oficial. Es tractava d’un partit amistós a l’espera del Torneig de les Nacions, encallat per culpa de la Federació Espanyola, que ja fa massa temps que s’espera. El d’ahir però marca per on podria anar la selecció, una selecció amb uns jugadors de primer nivell on Xavi fa uns recitals per emmarcar, on Bojan es retroba amb la seva versió real, on Puyol i Piqué rendeixen com sempre, amb Verdú es doctora o amb un Sergio Garcia demostrant la classe de jugador que és. El d’ahir va ser un avís del què Catalunya podria fer en un Mundial o una Eurocopa.

Ara cal treballar i treballar per assolir les condicions polítiques perquè el partit d’ahir es repeteixi en una competició oficial. I això, només depèn de nosaltres.

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

22 de desembre de 2009

Som-hi, que és l'últim!, (o això dèiem....)


No tinc per costum tornar a publicar articles que ja he escrit, però avui faré una excepció. El país és indubtable que avança lenta però inexorablement cap a l’exercici de la seva llibertat i això es pot comprovar en diferents àmbits. En deu anys com a país hem avançat molt, moltissim. Amb tot però, hi ha temes que no van amb la rapidesa que voldríem, un d’ells és el del reconeixement oficial de les seleccions.

L’any passat vaig publicar un article que es titulava “Som-hi que és l’últim”, un títol que aquest any és, lamentablement, també de trista actualitat, i posats a dir el mateix, torno a publicar el post de l’any passat.


"Per fi! Per fi s’acaben les costellades, per fi posem punt i final a una època que va començar bé, va seguir millor i que ha acabat malament i esgotada.

Recordo amb una gran emoció el primer partit que la selecció va jugar desprès d’anys i panys de silenci. Va ser el 23 de desembre del 1997 a l’Olímpic de Montjuïc contra la Bulgària de Stoichkov i Penev. Aquell partit el vam empatar amb un gol en pròpia de Quique Álvarez i un altre de Dani, que en aquells temps jugava al Madrid. D’aquell partit recordo que vaig estar fent voleiar una bandereta amb molt d’ímpetu, fet que va provocar que ens haguéssim de canviar de lloc perquè molestava l’home que s’asseia al costat.

Els partits de l’Olímpic eren especials, per allà i van passar la Nigèria de Finidi que mesos abans havia enviat a casa Espanya del Mundial ’98 i que es va endur un espectacular 5-0 amb un Òscar brutal. Va tancar el cicle de Montjuïc Iugoslàvia amb Milosevic al capdavant, un partit que vam guanyar per 1 a 0. Aquest partit serà recordat per la penosa interpretació de l’himne nacional fet que va provocar grans xiulets.

Més enllà de la màgia ambiental que podia produir Montjuïc, màgia també simbòlica, els partits a l’Olímpic es caracteritzaven pels incidents que part del públic provocava. Aquests fet són des de qualsevol òptica condemnables al 100%. Els catalans no ens podem permetre oferir aquests espectacles tan lamentables. En un partit de la selecció no és tolerable que part del públic es comporti com si fóssim al paleolític.

Desprès de Iugoslàvia els partits de la selecció van canviar de lloc, de l’Olímpic al Camp Nou. El Camp Nou però té un petit inconvenient. És molt, molt gran. És cert que l’Olímpic s’havia quedat petit, ja que la mitjana d’espectadors entre el 1997 i el 2001 la podem situar, més o menys, al voltant de les 67.000 persones, però és clar, fins a arribar a les 100.000 del coliseu blaugrana hi havia una eternitat.
Lituània va encetar el nou emplaçament i ho va fer tornant més gelada cap al seu país gràcies a la maneta que es van endur. Aquest és l’únic partit que no he anat de la selecció.
Desprès es va iniciar la tradició de portar equips sud-americans, sobretot per la major facilitat que aquestes seleccions oferien i també per la gran colònia d’aquests països que hi ha a Catalunya. Aquest partit, 1-0 contra Xile, també va ser el primer que es va començar a celebrar al 28 de desembre, talment com si en segons anés.

Ara bé, si d’un partit de la selecció es parla aquest sense cap mena de dubte és el Catalunya-Brasil del 18 de maig del 2002, on el Camp Nou va quedar petit per poder veure la selecció, fet que demostra que la reivindicació és un clam del poble, però que per omplir el camp, per fer vibrar, s’han de fer les coses bé. Contra Brasil es va arribar al màxim que es podia. Difícilment es podria superar amb la mateixa forma un èxit com aquell Catalunya-Brasil, que tot i el resultat, 1-3, no va ser pas una derrota cruel, ja que el combinat nacional va poder lluitar per l’empat.
La imatge del Camp nou ple i vestit del groc i vermell de la senyera sempre m’acompanyarà. El record del camp cantant, animant, fent l’onada, onejant banderes, llançant estels al vent sempre serà amb mi.

A partir d’aquell moment, tot va començar a baixar. Xina i Equador van seguir amb els partits, uns partits que cada vegada enganxaven a menys gent.
Però desprès…. Va tornar Brasil, un Brasil que acabava de ser campió del món, i evidentment va fer valer aquesta condició i es va emportar el partit per 2 a 5. Aquest partit també va ser especial, perquè va ser el primer cop que servidor va haver d’organitzar alguna cosa amb cara i ulls. Amb uns amics de la classe vam organitzar, amb la complicitat d’un professor catalanista de pedra picada, un autocar per anar a veure el matx. Crec que per tenir 16 anys ho vam fer prou bé.
Desprès de Brasil la cosa ja es veia que no anava gaire bé. Contra Argentina el públic no va respondre i contra Costa Rica millor no considerar-lo ni com a partit de la selecció.
Tot va tornar amb el doble enfrontament amb Euskadi, aquests partits ens van mobilitzar, ens van enganxar a tots. Tinc grans records d’aquests dos partits, però en especial al que es va jugar a San Mamés. Aquell partit va ser diferent i sentir l’himne a la Catedral, jugant de visitant va ser una de les coses més boniques que podrien passar en aquests 20 anys que fa que habito a la terra. A més l’empat el va marcar Bojan.

Ara però aquesta formula de les costellades més o menys bones, s’acaba. Contra Colòmbia (en aquest cas Argentina) s’acaba un model que ha permès que Catalunya obris els informatius de mig món amb els partits contra el Brasil i Argentina, però res més.

Ara és el temps de la Copa de les Nacions, ara és hora d’encarar el futur amb ambició.
Però primer que això, avui tots al Camp Nou amb la selecció. "


Una Nació, Una Selecció!

21 de desembre de 2009

Operació "Personatge de l'Any '09". La Final


L’operació Personatge de l’Any arriba al seu final amb l’enquesta final, on s’haurà d’escollir entre diferents candidats.
Tal i com es pot veure amb els resultats de les enquestes aquest any els lectors que hi han participat han votat amb un elevat sentit de l’humor en les votacions, ja que només d’aquesta manera es pot comprendre com s’ha pogut elegir certs finalistes ja que, si no és el sentit de l’humor, l’única alternativa és una manca de neurones al nivell del Sergio Ramos del Crackòvia.

El primer finalista és Florentino Pérez. Pérez en aquest 2009 el més destacat que ha fet ha sigut gastar-se més de 300 milions d’euros per acabar l’any en segon lloc, realment una gran inversió. Segurament és per això que ha rebut tants vots, per agrair-li que hagi posat emoció a una competició que sinó no hagués tingut massa interès. Gràcies Florentino.

El segon finalista és l’exministra del Partit Popular, Julia Garcia Valdecasas. Valdecasas va ser Personatge de la Setmana degut a la celebració pública del seu ascens, no pas de caràcter professional sinó espiritual. Agrair a l’audiència que se sumi a aquesta celebració premiant-la amb un lloc a la final.

El tercer finalista ha estat Francisco Caamaño, actual ministre de Justícia del Regne d’Espanya, i no és una broma per més que associar justícia amb Espanya pugui semblar un contrasentit. Aquest Personatge de la Setmana va portar certa remor, ja que un lector habitual del bloc –i causant de certa popularitat d’aquest en cercles “ultras” espanyols – va considerar que la frase que tancava l’article era ofensiva. La frase en qüestió, com es pot comprovar era del tot inofensiva… feia així: Caamaño per tant, és un espanyol més. Conseqüentment, no se’n pot esperar gaire.

El quart finalista corresponent al mes d’abril és la plasmació del neo-transfuguisme. Que hi ha un pacte anti-transfuguisme? És igual, canviem d’àmbit institucional i llestos. En fi, que la finalista és Rosa Aguilar que ha passat de ser l’esperança blanca de Izquierda Unida a ser un apèndix del “gobierno regional de Andalucia” del PSOE.

El finalista del mes de maig correspon a aquest tipus de votació a que em referia al principi produïda o per un sentit de l’humor més aviat àcid o per un coeficient intel·lectual inferior al de Sergio Ramos, que ja és dir. El finalista ha resultat ser el guanyador del molt prestigiós festival de Frikivisió, perdó, Eurovisió Alexander Rybak.

Per el mes de juny el lloc a la finalissima se l’ha emportat la “showwomen” – a falta d’adjectius per definir-la – Karmele Marchante. També dedueixo, ja que no puc entrar a la ment dels lectors per saber les raones per les que han votat aquest personatge que no es cansa mai de fer el ridícul, que és precisament a causa d’aquesta característica tan pròpia de la candidata que li han ofert el seu vot, ja que contínuament es veu necessitada de fer-se sentir i/o veure. En tot cas, benvinguda una bona patriota a la final de l’OPA.

Al juliol tal i com es va anunciar degut a que només hi havia un personatge de la setmana els representants passaven directament a la Final. Per tant, el súper-conseller Joan Saura i l’il·lustre Sir Bobby Robson passen a la final directament.

El mes de setembre envia a la final un dels exemples més clars que hi ha d’espoli. Representant el mes de setembre hi ha la “selección española de basquet”. Realment sap greu que un país que va de súper potència hagi d’espoliar no només econòmicament un país que té com a colònia, sinó que a més ho hagi de fer esportivament. Perquè s’ha de començar a parlar clar. Si actualment el Regne d’Espanya pot anar per el món exhibint triomfs esportius és perquè la majoria d’aquests s’han basat en el bon art dels jugadors catalans. Xavi, Puyol, Gasol, Navarro, Masoliver, Borregan, Tomàs, Cañellas, Freixa, Pedrosa…. I així sense parar de comptar. En fi, que una vegada més els lectors han exercit el seu vot amb autèntic sentit patriòtic demostrant que estan farts d’aquest espoli.

El següent finalista és el gran Capità. El capità del millor club del món, i no perquè a mi em vingui de gust dir-ho, sinó perquè ho és. Així que Carles Puyol és el finalista del mes d’octubre.

Per el mes de novembre qui passa a la final és la presidenta de la Cambra de Representants dels Estats Units que amb l’aprovació de la llei per la reforma sanitària va ajudar a acomplir una de les grans batalles del Partit Demòcrata als EUA.

L’últim candidat, tal i com passa al juliol i a l’agost, és Víctor Jara ja que no hi havia més personatges de la setmana.

Fins aquí els finalistes i candidats a Personatge de l’Any 2009, una votació que de moment està transitant molt per la línia d’un gran sentit de l’humor. Veurem si continua així, la paraula ara és vostra.

20 de desembre de 2009

Barça: "Sereu ETERNS"


Històric, màgic, èpic, espectacular i així fins a esgotar els adjectius per poder descriure el que ahir va arrodonir el Barça.
Ahir el Barça va fer història, una història immensa, una història que quedarà, ara ja sí, gravada per els segles dels segles. De triplets el Barça era el cinquè equip que ho aconseguia, però amb el títol d’ahir, el Barça és el primer equip que en un any guanya els sis títols possibles.
Ahir el Barça va fer història.

Més enllà de l’impressionant triomf d’ahir en què es va haver de lluitar en contra d’un àrbitre que va demostrar la indignitat de la FIFA de premiar a un col·legiat que hauria de ser inhabilitat per xiular fins i tot partits de solters contra casats degut a la seva falta de neurones, el Barça va tornar a oferir un bon joc i sobretot una gran cohesió d’equip. Veure els jugadors, el cos tècnic, els assistents… tots, tots junts al centre del camp en una sardana de “gallina de piel” saltant amb la copa al punt central del camp, és sens dubte una de les imatges d’aquest 2009, una imatge que resumeix el que és avui per avui el Barça, un equip, un conjunt, una unió de jugadors espectaculars que estan units per una sèrie d’objectius i de valors.

Perquè un dels grans triomfs del Barça és tot allò que transmet quan juga, quan parla. El Barça parla al camp i ho fa amb humilitat, ho fa amb majestuositat, ho fa sabent-se el millor però sense desprestigiar al rival. El Barça és el més gran dels humils alhora que és el més gran dels guanyadors. El Barça tot i guanyar-ho tot, absolutament tot, ha estat capaç de no donar una imatge de prepotència, de supèrbia, de galàctic. El Barça en tot moment dóna una imatge d’equip, d’equip increïble, però al cap i a la fi d’equip. I aquest és un altre dels triomfs del Barça. Ningú, a part dels que avorreixen el futbol, pot no agradar-li el Barça.

El Barça actualment és l’equip que tots voldrien ser, perquè és un equip creat des de casa, un equip en què la base són els jugadors formats a les categories inferiors, un equip en què en totes les finals ha acabat jugant amb vuit jugadors formats al planter i amb uns cinc catalans a la gespa. El Barça és un equip format des de baix, que tot i fitxar grans estrelles com per exemple Ibrahimovic, es nodreix de la seva pròpia feina a la pedrera. Valdès, Puyol, Piqué, Xavi, Iniesta, Perdo, Bojan, Jeffren i per sobre de tots ells, el millor jugador del món, Leo Messi. Nou jugadors formats al planter que han participat en el triomf del Mundial de Clubs, nou jugadors que són la representació perfecte del què és el Barça: una combinació del talent de la Masia amb la millor màgia de fora. Ibrahimovic, Touré, Henry, Abidal, Keita, Alves… i la resta de jugadors que fan d’aquest equip el millor club del món.

Però tot gran equip necessita un gran líder. El líder d’aquest equip no és altre que Josep Guardiola, el noi de Santpedor.
Guardiola que fa 18 mesos acabava de pujar el Barça Atlètic de tercera a Segona B, s’acaba de coronar com el tècnic que ha fet possible que el Barça aconsegueixi quelcom que mai cap altre club havia fet mai: guanyar sis títols de sis. Guanyar-ho tot.
Guardiola per sempre més serà l’entrenador que va donar al Barça la dimensió que mereixia per tota la història acumulada. Que el Barça era gran ho sabíem, però ara ho sap tothom. El Barça ha fet història. I com va dir ahir Guardiola als jugadors durant la xerrada prèvia a la prorroga: Si perdeu continuareu sent els millors del món; però si guanyeu sereu eterns.

Doncs això, ETERNS.

19 de desembre de 2009

L'Opció Independentista


Diumenge 13 de desembre milers i milers de catalans i catalanes estaven cridats a les urnes per tal d’expressar la seva opinió respecte si creien que Catalunya s’havia de constituir en un estat independent integrat al si de la Unió Europea.
Els resultats que es van donar mostren una clara visió d’aquesta opinió. El 97% dels vots van anar per el SÍ, fet incontestable i remarcable. Incontestable perquè les urnes diuen el que diuen, i remarcable perquè ara ja ningú podrà dir que l’independentisme és una minoria. És cert que la participació no va passar del 30%, cert, però cal tenir en compte que aquest referèndum era simbòlic i que estava organitzat per la societat civil sense el suport de les institucions amb els condicionants de manca de recursos que comporta en quant a campanya, recursos….

Els referèndums de diumenge no fan més que posar de manifest que l’opció independentista, l’opció de la defensa d’un estat propi per a Catalunya és vàlida i que cada cop compta amb més i més suport. Qui s’havia d’imaginar fa sis anys que al 2009 votaríem en un referèndum per la independència? Qui s’havia d’imaginar que el debat sobre la independència seria un tema central en l’àmbit polític i social al nostre país, quan fa tant sols uns anys se’ns titllava de “marginals”?. La veritat és que no és gens menyspreable l’evolució que ha fet el poble català en pocs anys. En els últims anys Catalunya ha passat a tota mena d’estats. Al 2005 el Parlament de Catalunya va aprovar amb el 90% dels vots un estatut que significava un salt endavant molt important en quant a les aspiracions nacionals, socials i econòmiques del país. Aquell estatut que propugnava una relació federal amb Espanya, però, va quedar retallat i esmicolat en el seu pas a Madrid. Espanya no va voler un estatut federal. Perquè ja ho diuen, per federar-se es necessiten dues parts perquè un no es federa amb un mateix. I per el que sembla Espanya no es vol federar amb Catalunya. En totes les enquestes d’opinió l’opció federal rep, encara, bastants suports per part de la població. El que caldria en aquest cas és que els defensors d’aquesta opció expliquessin com pensen reformar la constitució espanyola per fer-la federal, i sobretot, amb qui pensen fer-ho. Amb qui els federalistes reformaran la constitució? Saben que el procés de reforma de la Constitució espanyola és molt complex i que es necessiten majories qualificades, és a dir, el PP és imprescindible per canviar la Constitució. Els federalistes volen canviar la Constitució espanyola amb el PP?

L’opció federalista està esgotada. El federalisme es va posar a prova amb l’estatut del Parlament de Catalunya i ha fracassat perquè Espanya no està preparada per una concepció política tan complicada. Davant la impossibilitat de la via federal, doncs, perquè Catalunya avanci només hi ha una opció. La opció independentista. Una opció que només depèn de la voltant dels ciutadans de Catalunya de dotar-se d’un estat propi. L’opció de la independència és l’opció pragmàtica, és l’opció realista en els temps actuals, ja que l’alternativa és seguir igual i lluitar dia si dia també per un respecte que sembla que Espanya ja ha oblidat.
Els referèndums del diumenge 13 són el primer pas en el camí de la independència, un camí la llargada del qual, només depèn de nosaltres.

15 de desembre de 2009

Operació "Personatge de l'Any '09"


Durant tots els diumenges des de què es va iniciar aquest bloc s’ha anat publicant setmana rere setmana un post diferent, allunyat de l’estricta actualitat. Durant els diumenges tal i com vaig escriure en el llunyà 3 de febrer del 2008 "A partir d’avui cada diumenge no escriuré un post normal. A partir d’avui als diumenges escriuré sobre un personatge que durant la setmana hagi estat protagonista en algun sentit, ja sigui pel que ha dit, pel que ha fet, pel que li han dit…."

En el post de tancament de la setmana he intentat parlar de tot tipus de personatges, no només polítics, ja que l’actualitat, per contra del que de vegades pensem, es compon de moltes cares i molts personatges. La vida, i l’actualitat, en definitiva són polièdriques.

Així per la secció " el personatge de la setmana" hi ha desfilat molta gent, des del primer de l’any 2009, Juan José Ibarretxe, passant per Víctor Jara i Pep Guardiola, fins a Alexandr Rybak.
En els mesos de Juliol, Agost i Desembre només hi ha hagut un personatge de la setmana, per tant aquests passaran directament a l’enquesta final.

Ara que s’arriba el final d’any apareixen arreu tot de rankings sobre quina ha estat la frase de l’any, quina ha estat la imatge… en fi tot d’enquestes que intenten fer un petit resum dels últims 365 dies, i des d’aquest bloc no es vol ser menys, és per això que a partir d’avui es busca el personatge de l’any.

La veritat és que aquesta tasca és realment complicada, o no, però no la vull fer solament jo. És per aquest motiu que s’han posat en marxa onze enquestes perquè escolliu el personatge de cada mes, i un cop es tinguin els finalistes, hi haurà la gran enquesta final, la que determinarà qui és el personatge de l’any.

Així doncs, comença "Operació Personatge de l’Any".

14 de desembre de 2009

Les Consultes. El Dia Desprès


Ja està. El 13-D ja ha passat. Més de 200.000 persones van participar en les diferents consultes populars per la Independència, fet que significa un 30% del cens. D’aquest 30% però, el 97 ha votat a favor de la llibertat de Catalunya.
Les dades varien depèn dels llocs en què s’ha celebrat la votació, doncs per exemple a Osona s’ha superat el 40% de participació i en canvi a Vilanova no ha passat del 16%. A Vilafranca concretament va ser del 23% amb un 94% de vots afirmatius.

Avui, el dia desprès, les opinions corrien a cor que vols en diversos sentits. Uns que deien que havia estat un fracàs i que l’independentisme havia tocat fons; i uns altres que defensaven tot el contrari, que havia estat un èxit rotund i total i que “Catalunya ha votat independència”.
Bé, sincerament crec que ni una cosa ni l’altra.

Per una banda cal ser conscients que és cert que hi ha hagut una participació, diguem-ne, no alta. No es pot dir que un 30% sigui una participació òptima, amb tot caldria recordar però, que en la majoria de casos hi ha hagut més vots SÍ a la independència que a l’estatut o a la constitució europea, tal i com va passar a Arenys de Munt als setembre.

La de la participació és el punt agredolç de la jornada de diumenge, perquè les altres cares del dia són positives.
Una altra consideració a fer és el que ha suposat a nivell psicològic aquestes consultes. Les consultes tenen l’efecte de generar un procés alliberador ciutadà difícilment igualable per cap campanya institucional de participació. M’explico: les consultes han fet possible que el gest de votar en un referèndum d’independència hagi deixat de ser fruit de somnis utòpics per passar al terreny real, i per tant, l’opció ha passat a ser contemplada com a possible i creïble.

En segon lloc les consultes han exemplificat que realment hi ha una massa social que demanda la necessitat de la independència. Es pot dir que un 30% pot ser o no suficient o no etc… però el que és innegable és que una gran massa de la societat cada cop veu com a única via per augmentar l’autogovern, la sobirania i la qualitat de vida la via de la independència. I això és impossible negar-ho.

També s’hauria de constatar que el civisme en què tot es va desenvolupar, no hi va haver cap tipus d’incidents a enlloc. Per tant, l’argument fraudulós d’aquells que no volen la independència de què un referèndum vinculant dividiria la societat i l’encaminaria cap a un cicle de conflictivitat social cau per el seu propi pes. Catalunya no és Angola, i aquí la gent és cívica i es respecta l’opinió de tothom.
Lligat aquesta última observació, remarcar molt positivament que el vot negatiu ha crescut en relació a Arenys. És important que els partidaris del NO participin i donin la seva opinió, ja que Catalunya i el seu futur és cosa de tots, no només dels que la volen lliure.

En resum, que les consultes del diumenge hauran significat un pas més cap a l’objectiu de celebrar un referèndum vinculant per la independència, a ser possible la pròxima legislatura. Les consultes són un primer pas que ha permès despenalitzar l’acció de votar, fent-la possible, real, i aquest és el gran triomf.

12 de desembre de 2009

10 Raons per dir SÍ



Per si encara hi ha algú que dubta sobre què ha de votar demà:

10 raons per dir SÍ a la Independència

1. Per què no?
És hora que els unionistes diguin en què i per què és millor per Catalunya dependre d'Espanya. No s'ha inventat res millor per a un poble que tenir un Estat propi independent, cap poble torna enrera i dissol el seu Estat per integrar-se com a minoria a un altre Estat: no ho fan els espanyols, els anglesos, els eslovens...Per què el que és bo per ells no ho ha de ser per nosaltres?

2. Normalitat nacional
Tota comunitat nacional aprofita millor les seves oportunitats disposant d'un Estat propi. Aquesta necessitat s'intensifica en una era de globalització on les estructures d’Estat permeten adaptar la nació millor a les necessitats per tal d’aprofitar les diferents oportunitats i fer front als reptes que la globalització ens depara. Una comunitat nacional no pot perviure sense un Estat propi, i menys sota un Estat que li vagi a la contra.

3. Plena capacitat de decisió
La plena capacitat de decisió passa per exercir el dret a decidir dels catalans, que es fonamenta en les conviccions i en les creences més genuïnament democràtiques. El dret a decidir d’un poble és l’exercici de la democràcia en estat pur. La sobirania s'exerceix o l'exerceixen altres per a tu, i per tant, és excloent i no compartida. Catalunya és una nació que té el dret democràtic a decidir allò que més ens convé com a poble amb la meitat més un de suports favorables, a triar independència o dependència.

4. Progrés social
L’única forma de garantir el progrés social d’una comunitat nacional és decidint sobre els propis recursos i les pròpies polítiques. Als catalans, la situació de dependència d’un Estat que ens és contrari i la manca d’un Estat propi, ens està conduint a la decadència econòmica, social i moral, i a la impossibilitat de desenvolupar polítiques competitives i de benestar imprescindibles per cohesionar la societat. Les condicions són pèssimes per assumir les oportunitats de la globalització i la competència en els mercats europeu i mundial, el progrés científic i tecnològic, la societat del coneixement o la nova immigració.

5. Infrastructures capdavanteres i serveis de qualitat
La via autonomista es troba esgotada, perquè el problema essencial dels dèficits que pateix la nació rau en la política de discriminació econòmica, cultural i social contra Catalunya que sistemàticament exerceix l’Estat espanyol, tot escanyant la societat catalana i detraient-li any rere any més d’un 10% del PIB, més de 19.000 milions d’euros que cada any van a Espanya i no tornen. Aquest fet ha provocat una situació insostenible en el terreny de les infrastructures estratègiques i logístiques de la nació que han conduït a la seva saturació. La situació de dependència ens empeny cap a l'empobriment i la mediocritat.

6. Per dignitat.
Cap nació independent vol perdre el seu Estat, no decidir per si mateixa, no ser visible i reconeguda internacionalment, no defensar els seus interessos i la seva llengua i cultura, no tractar amb les altres nacions d'igual a igual. Ningú vol ajupir-se i obeir.
És la dignitat, estúpid!

7. O tens Estat o no tens res.
Tots els projectes catalans s'estronquen per manca d'Estat propi: ni seleccions esportives, ni ministres defensant els nostres interessos a la UE, ni llengua reconeguda i oficial, ni infrastructures al nostre servei i connectades amb Europa (ports, aeroports, ferrocarrils, TGV, electricitat, aigua, etc.), ni polítiques de benestar, ni suport a les empreses. Si som independents i volem, podem; si som dependents, ni volent podem.

8. Pervivència de la cultura i la llengua pròpies
La cultura i la llengua catalanes són dos elements fonamentals de la identitat de Catalunya i que, per tant, donen raó de ser al nostre discurs sobre qui som i què volem ser en el futur. En aquest sentit, tota acció de cultura a Catalunya ha de tenir el reconeixement de pertinença al marc cultural català. Tanmateix, és innegable que amb un Estat que ens va a la contra, que ha intentat i intenta destruir i menystenir la cultura i la llengua catalanes, difícilment aquestes podran perviure en el mig i llarg terminis. La coexistència de diferents realitats nacionals i culturals en un mateix espai públic, com ara un mateix Estat, únicament és viable si cada comunitat nacional és capaç de governar-se en peu d’igualtat amb les altres comunitats nacionals del mateix Estat. La impossibilitat de construir per a Espanya un Estat Confederal ens aboca inexorablement a la partició de les diferents comunitats nacionals.

9. Representació a la Unió Europea
La presència de les institucions de Catalunya a la Unió Europea es redueix al Comitè de les Regions, que és un òrgan consultiu que emet dictàmens, on hi és representat el Govern de Catalunya conjuntament amb centenars d'Ajuntaments i òrgans executius de regions administratives, així com estructures informals a l'entorn de la Conferència de Parlaments Nacionals de la UE (COSAC). És irrefutable que la Unió Europea és una unió d'Estats, la naturalesa de la qual no mutarà per tal d'incorporar-hi amb veu i vot estructures que no siguin aquelles que la varen fundar el 1957: els Estats. Per tant, si Catalunya, amb un Estat com l'espanyol que li va a la contra, vol defensar i representar els seus interessos en el si de la Unió, l'única via per fer-ho és mitjançant un Estat propi.

10. Participació en els organismes internacionals
La participació de Catalunya en organismes internacionals del sistema de l'Organització de les Nacions Unides únicament pot produir-se a través d'una estructura d'Estat. Amb un Estat que li va a la contra com és ara Espanya, Catalunya no té veu ni vot en cap d'aquests organismes. Fins i tot, l'eventual possibilitat que Catalunya participi en una organització internacional de caràcter cultural com la UNESCO s'ha vist plantejada en nombroses ocasions, però mai amb resultats concrets. D'altra banda, els intents fallits de l'esport català en les seves diferents modalitats de participar en competicions oficials internacionals ha estat sistemàticament boicotejat per les associacions espanyoles de l'esport en les seves diferents modalitats. L'única manera per a Catalunya de ser-hi present és mitjançant un Estat que no li vagi a la contra. Només serà possible amb un estat propi.

13-D: SÍ A LA INDEPENDÈNCIA
Més informació al web del Cercle d'Estudis Sobiranistes

11 de desembre de 2009

13-D: VOTA!


Diumenge s’ha de votar. Diumenge s’ha de participar.
Diumenge s’ha de sortir al carrer i expressar l’opinió de cadascú en relació a la pregunta de les consultes: “Està vostè d’acord en què la nació catalana esdevingui un estat independent, democràtic, social i de dret integrat a la Unió Europea?”.
Diumenge s’ha de votar. Diumenge s’ha de participar.

Diumenge s’ha de votar. Cadascú tindrà la seva motivació, però cal anar a votar. N’hi ha que ho faran perquè ho veuen un exercici interessant de democràcia directe; uns altres votaran perquè volen que Catalunya sigui un estat independent, i uns altres votaran perquè volen que Catalunya continuï sent una Comunitat Autònoma del Regne d’Espanya. Diumenge s’ha de votar.

De raons per participar en les consultes n’hi ha molts, i segurament, com he dit, cadascú tindrà el seu, aquell element que els farà sortir amb més força que mai al carrer per anar a votar. Insistir però amb una idea: diumenge s’ha de votar.

Diumenge s’ha de votar perquè el dret a decidir és un dret inalienable a qualsevol comunitat política tal com té reconegut l’ ONU i, com a tal, és un principi bàsic per a tot ciutadà per expressar-se.

Perquè la democràcia espanyola és una democràcia de baixa qualitat. La seva Constitució limita les aspiracions nacionals dels pobles que configuren actualment l’estat espanyol, impossibilitant que la ciutadania pugui expressar-se lliurement sobre totes les qüestions que puguin interessar-los.

Perquè l’actual configuració d’Europa no es basa en una foto fixa, i en els darrers 20 anys 15 nacions a Europa han pogut constituir-se en un estat per voluntat dels seus ciutadans, i a més han estat reconeguts per la Unió Europea.

Perquè en expressió democràtica – i això en democràcia es fa a través de les urnes -, els ciutadans i ciutadanes de Catalunya han de poder expressar quina és la vinculació que volen amb l’estat espanyol, perquè en la configuració actual els ciutadans mai han estat preguntats sobre aquesta qüestió.

Perquè és determinant saber si volem que els nostres recursos puguin ser invertits en la millora de les prestacions socials per els seus ciutadans o en les infrastructures necessàries que ens calen per ser un país competitiu a Europa. O potser volem que ens segueixin administrant des de Madrid?

Diumenge s'ha de votar.

9 de desembre de 2009

L'Àrbitre del Poble


Queden ja pocs dies per el 13, pocs dies perquè el poder del poble que, desafiant la legalitat opressora, sortirà als carrers i acudirà davant de l’àrbitre suprem per tal de mostrar la seva opinió. El poble sap qui és el seu àrbitre suprem, i no és en cap cas com defensa José Bono un Tribunal Constitucional viciat i il·legítim, no. L’àrbitre suprem del poble és l’urna, l’urna que recull la voluntat dels ciutadans que lliurement hi introduiran la papereta amb el seu vot.

Queden doncs pocs dies per tal d’acabar de convèncer a la gent de què han d’exercir el seu dret a vot. Un referèndum es convoca per guanyar, cert, però no ho és menys que el que es busca en un referèndum, i més en aquest sorgit des de la societat, és que la població dels diferents municipis on es realitzarà la consulta votin en massa. Es pot votar SÍ, NO o en Blanc. L’important és votar. Votar. I això és el que fa por. A Espanya tenen por de què la gent participi, de què la gent voti. Tenen por de veure cues de gent per votar. Tenen por de veure urnes plenes de vots. Tenen por del poble. Com va dir en Vicent Partal a l’Acte Central de la campanya a Vilafranca, el poder d’una papereta és increïble.

Queden pocs dies i s’han d’aprofitar. Cal que entre tots es faci l’últim esforç per tal de mobilitzar amics, coneguts, saludats i familiars. Cal que com més ciutadans vagin a votar millor. Hem de fer possible que independentment del què cadascú pensi, vagi a votar. L’èxit de la consulta serà la participació. Per tant cal que els que pensin votar que SÍ vagin tots a votar; per tant cal que els que pensin que NO vagin a votar. Cal que tothom vagi a votar.

En aquesta campanya s’ha pogut observar com des dels diferents blocs d’opinió s’actuava de maneres molt diverses.
Els que defensen el Sí, òbviament, han fet campanya per aquesta opció, una campanya que s’ha pogut observar amb cartells als carrers, actes multitudinaris, parades als mercats…. En definitiva, que els del SÍ han actuat amb la més absoluta normalitat en aquesta campanya com si es tractés d’uns comicis electorals més.
En canvi els del NO, no han actuat d’aquesta forma. Els del NO han preferit inhibir-se, desaparèixer del mapa. No han sortit pas enlloc, talment com si no hi hagués qui defensa el NO. Greu error, ja que aquesta estratègia només els resultarà positiva sí les consultes no passen del 10% de participació, perquè si tenen èxit, la seva inhibició els pot sortir cara. Quan em refereixo al bloc del No, evidentment, m’estic referint al PSC-PSOE i al PP. Cap dels dos partits espanyols han fet campanya pública per defensar la seva posició.

Ni PP ni PSOE han fet campanya per el No, això no vol dir però que els sectors unionistes radicals no facin campanya o que s’inhibeixin de la consulta. Només com a anècdota, però que pot servir, des de fa una setmana en el bloc hi ha una enquesta que pregunta la mateixa qüestió que es votarà el diumenge 13. Doncs ahir en el fòrum del diario MARCA va aparèixer aquest comentari: “Necesito que entreis en el blog de este independentista catalán. En la columna izquierda de su blog, debajo del segundo cartel amarillo, tenéis que votar NO a la encuesta de los referendums estos de independencia de cataluña. gracias por vuestra colaboración, hala madrid y viva españa !! poned en el google "pere sàbat" y allí veréis su link. (si usáis modzilla y explorer podéis votar 2 veces)”.

A arrel d’aquest comentari l’enquesta va registrar de cop pràcticament 300 vots que van anar a parar al NO. Amb això vull dir que hi ha gent que tot i la consigna de no votar, votarà que NO, fet que serà una gran notícia. Com ja he dit l’èxit de les consultes serà la participació més que no pas el resultat del SÍ. És millor perdre una consulta per poc amb una gran participació, que no pas treure el 98% de Si’s amb només el 5% de participació.

La participació serà el quid de la qüestió de l’èxit de les consultes. Per tant tots a votar. L’àrbitre del poble ens espera.

6 de desembre de 2009

Personatge de la setmana: Víctor Jara


Victor Jara va néixer a San Ignacio a Xile l’any 1932 i va morir assassinat per el feixisme el 16 de setembre l’any 1973.
Jara fill d’una família de camperols sempre va estar relacionat amb la música, gràcies a la seva mare. Victor Jara va començar a estudiar interpretació i art als 21 anys desprès de fer el servei militar, i no va ser fins sis anys desprès que va composar les primeres cançons. Jara va treballar en televisió, en el departament de Comunicacions de la Universitat Tècnica de l’Estat, a més de director artístic ja dons en teatre, musicals….

Víctor Jara des de sempre va ser un cantautor compromès. Víctor Jara va participar en diversos moviments socials a favor de la justícia, i ho feia de la millor manera que ell sabia: cantant.
Jara va participar activament en diverses campanyes electorals de Unidad Popular, del President Salvador Allende. Precisament el govern d’Allende el va nomenar ambaixador cultural de Xile.

Jara era una de les veus populars del govern socialista d’Allende. Quan l’11 de setembre de 1973 el general Augusto Pinochet va perpetrar el cop d’estat, un dels detinguts va ser Víctor Jara.
Jara juntament amb nombrosos professors i estudiants de la UTE van ser portats a l’Estadi de Xile. Allà Jara va ser torturat durant cinc dies, i finalment el dia 16, va ser afusellat per més que quaranta bales. Avui aquell estadi es diu “Estadio Víctor Jara”.

Desprès de més de 30 anys d’aquell assassinat Víctor Jara ha sigut enterrat. Han hagut de passar 36 anys perquè Jara pogués descansar en pau.

Jara va ser assassinat per la barbàrie feixista, aquella que per la força revocava la voluntat del poble expressada a les urnes, talment com certes situacions fan pensar en l’actualitat. Jara era una de les veus del poble i les seves cançons himnes de justícia i unitat.

El derecho de vivir en paz

El derecho de vivir
poeta Ho Chi Minh,
que golpea de Vietnam
a toda la humanidad.
Ningún cañón borrará
el surco de tu arrozal.
El derecho de vivir en paz.

Indochina es el lugar
mas allá del ancho mar,
donde revientan la flor
con genocidio y napalm.
La luna es una explosión
que funde todo el clamor.
El derecho de vivir en paz.

Tío Ho, nuestra canción
es fuego de puro amor,
es palomo palomar
olivo de olivar.
Es el canto universal
cadena que hará triunfar,
el derecho de vivir en paz.

5 de desembre de 2009

La Dignitat del Penedès


Editorial conjunta de 7 diaris i setmanaris de la futura Vegueria Penedès.


La Dignitat del Penedès

El Penedès és una unitat històrica i territorial de la qual formen part la majoria de viles i ciutats integrades en les actuals comarques de l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès i el Garraf. Aquesta realitat es manté avui vigent, forma part de la seva identitat i és un actiu de futur. El Penedès vol gaudir de ple reconeixement en tot allò que afecti l’ordenació territorial de Catalunya esdevenint àmbit de planificació, vegueria i circumscripció pròpia si hi ha una nova llei electoral.

Durant els cinc anys de la llarga marxa de la campanya de la Plataforma per una Vegueria pròpia, la resposta de la societat ha estat notable i molt participativa. S’ha comptat amb l’adhesió de ciutadans individuals, entitats, associacions i d’empreses. Hi han donat el seu suport 63 dels 73 ajuntaments possibles, que representen el 90% de la població, així com els quatre consells comarcals. S’ha comptat també amb l’adhesió formal dels partits ERC, UDC, CDC, amb el suport del PP, Ciutadans i ICV, d’un bon nombre d’electes locals del PSC, així com de l’organització i dels membres de la CUP, de la FIC i de candidatures independents. Tot això ha cristal·litzat, en l’àmbit polític, en dos acords parlamentaris (2006 i 2007) que encomanaven al Govern la creació de l’Àmbit, com a pas previ a l’organització territorial definitiva. Els mitjans de comunicació del Penedès hem anat seguint aquest moviment, n’hem informat i l’hem considerat una reivindicació justa i legítima del territori. El terme “vegueria” ja forma part avui del vocabulari penedesenc.

Malgrat aquest sentiment majoritari, al Penedès se li nega la possibilitat de ser. El desplegament dels Plans Territorial Parcials impulsats pel Govern han anat confirmant, de fet, l’esquarterament del territori. L’Anoia s’adscriu a la Catalunya Central, tot i el rebuig institucional i popular de formar-ne part; el Pla Territorial de l’Àrea Metropolitana, que afecta l’Alt Penedès i el Garraf, ignora el Pla Director de l’Alt Penedès, consensuat per tots els grups polítics, planifica el territori atenent la veu i les necessitats de la metròpoli, el malmet i el desfigura. Per al Baix Penedès, situat en l’àmbit del Camp de Tarragona, la situació no és gaire més falaguera. No s’han escoltat les al·legacions que exigeixen canvis i el previ reconeixement de l’Àmbit, amb les quatre comarques unides. El calendari previst n’allarga la creació, aprovada el 5.12.07, fins més enllà del desembre de 2010, a la següent legislatura, quan el Penedès ja tindrà corroborada per la via pràctica la seva desmembració amb tres plans que no han tingut en compte la voluntat expressada per institucions i ciutadania.

Per tot plegat, volem fer extensiu al nostre Penedès, part viva de Catalunya, el mateix clam per la dignitat del territori en el context d’un país que té l’Estatut ajornat i amenaçat. El sentiment de pertinença ens porta, amb aquesta declaració, a donar suport a qualsevol iniciativa, incloses les proposicions de llei presentades al ple del Parlament, que permeti que el Penedès, dins el concert democràtic de Catalunya, tingui reconeguda d’una vegada, i dins l’actual legislatura, l’entitat que li atorguen clarament la voluntat democràtica i els acords parlamentaris, una entitat que en cap cas ha de suposar, contràriament al que des d’alguns sectors es vol fer creure, una disminució dels recursos públics destinats als ciutadans i ciutadanes d’aquest territori.

4 de desembre de 2009

Contra el Derrotisme


Diumenge passat el president de Convergència i Unió concedia una entrevista al diari EL PAIS, una entrevista de la qual el titular era una clara consigna de com actuarà CiU d’ara endavant. Mas va afirmar que no volia fer un referèndum perquè “segons les dades” de CiU guanyaria el NO de manera clara i per tant no resultava convenient preguntar als ciutadans quina és la seva opinió.

Mas en aquella entrevista va deixar clar que ell ja ha renunciat. Mas va deixar ben clar que ja no lluitarà, considerant que hi hagi lluitat mai, per aconseguir un estat independent. Mas prefereix acomodar-se, mirar des de la finestra del seu somiat despatx de la Generalitat un paisatge no canviant i quiet, un paisatge que ell no farà res perquè canviï. Mas vol la Catalunya immòbil i dual.

Mas abans de lluitar prefereix viure de genolls, també suposant que no li estigui bé la situació actual. Mas abans de fins i tot equivocar-se en l’estratègia de com arribar a la independència ja hi renuncia. Hi renuncia perquè, segons les dades secretes de CiU, en un hipotètic referèndum el No guanyaria de molt i es demostraria que “Catalunya vol ser espanyola”.
Aquí ens hauríem de preguntar, i el senyor Mas el primer, què fa CiU i el seu president per evitar que “Catalunya demostri que vol ser espanyola”. Si CiU té unes dades en què el No guanyaria de molt, té dues opcions. La primera és treballar i treballar perquè el Sí creixi; la segona és acceptar les dades per bones i renunciar a l‘estat propi. Sembla que per les declaracions d’Artur Mas, han elegit la segona opció.

No deixa de ser curiós que tan sols quatre dies desprès de l’entrevista a EL PAIS on Mas es donava per derrotat, aparegués una macroenquesta de la Universitat Oberta de Catalunya en què s’afirmava que el 50’3% de la població de Catalunya votaria a favor d’un referèndum d’independència.
No només el No no guanya, sinó que el Sí passa del 50%!

L’enquesta, com totes les enquestes, s’han d’agafar amb pinces, amb tot és inevitable pensar que alguna cosa s’està movent, que alguna remor s’està aproximant i que quelcom passarà. Que per primera vegada surti que el Sí guanyaria un referèndum per la independència és d’una transcendència històrica. No es tracta de mitificar l’enquesta, però sí el missatge. Les enquestes no mostren una fotografia perfecte de la realitat, cert, però marquen tendències i la tendència d’aquesta enquesta és que el Sí creix, creix i creix i que ja és majoria.

Ara el que cal és que deixem de banda d’una vegada per totes els derrotats, els que ja han decidit que no podrem, els que ja s’han convençut que perdrem, els que ja s’han abandonat. Ara el que cal és agafar l’esperit del lluitador incansable, d’aquell que no es cansa, del tossut, del persistent, del que no abandona, del valent.

La independència només depèn dels catalans, de la nostra voluntat de ser lliures i de decidir. Si volem, podrem. Així de senzill.

29 de novembre de 2009

110 Anys d'Història amb Victòria!


Blaugrana al vent,

un crit valent,

Barça, alé alé alé alé; Barça alé alé alé...


I Barça; I Barça; I Barça, Barça, Barça!


110 anys d'història, 110 anys de patiment, 110 anys de sentiment!


1-0


VISCA EL BARÇA

VISCA CATALUNYA LLIURE!

28 de novembre de 2009

Decidim!


Aquests dies arreu del Penedès hi ha tot de gent que, incansable, està fent de formigueta perquè el pròxim 13 de desembre els penedesencs puguin exercir el seu dret a vot.
Perquè que ningú s’enganyi, el 13-D el que compta és anar a votar. S’ha d’aconseguir que vagi a votar tanta gent com sigui possible, perquè només la força de la gent podrà donar rellevància política a les consultes. Es pot votar SÍ i es pot votar NO, però cal anar a votar. Si no hi ha participació les consultes quedaran com una simple febrada de tardor tardana que ens hem volgut donar col·lectivament.

L’element que marcarà el triomf és el de la participació, cert, però el que realment serà revolucionari és el que es farà el dia 13.

El 13-D la ciutadania tindrà l’oportunitat de demostrar que les seves ànsies de llibertat i de democràcia superen de llarg l’estret marge d’acció que permet “la constitución española”. El 13-D els ciutadans donaran una lliçó de democràcia i civisme a un estat que ha fet de la repressió –política i militar- la seva praxi més habitual per frenar allò que no li interessa.

Al 13-D es té la possibilitat de demostrar que des d’un discurs positiu es pot construir una alternativa. El 13-D tenim la oportunitat de donar-nos una opció de futur. El 13-D es podrà fer el primer pas cap al referèndum de veritat.

Mentrestant, però, el 13-D Decidim!

article publicat al 3 de Vuit

26 de novembre de 2009

L'Oda dels Dotze


La unitat és una excepcionalitat històrica en el nostre país. Aquest és un fet incontestable. No hi va haver unitat durant la República, no n’hi va haver durant els primers anys de la democràcia i tampoc n’hi va haver durant el tràmit de l’estatut del 2005 del Parlament al Congrés dels diputats espanyols. És per aquesta tendència a la no unitat que els actes que precisament s’han caracteritzat per abraçar aquest concepte es recorden de tant en tant. Tothom ha sentit a parlar de Solidaritat Catalana per exemple.

La unitat doncs, no és un gen que aparegui massa en l’ADN català, tot i que aquest fet no hauria de ser considerat negatiu de per si, ja que s’hauria de considerar sí la unitat en cas d’arribar és positiva o no, per què interessa una unitat basada en la renúncia sistemàtica i en la pròpia negació de la realitat nacional? Interessa una unitat que intenta retenir un sistema caduc, fracassat i basat en l’immobilisme?

Avui els diaris que s’editen a Catalunya, un total de dotze, han sorprès al lector amb un Editorial conjunt titulat “La Dignitat de Catalunya”, on es feia una encesa de l’actual Estatut, el de La Moncloa.

Les reaccions a l’Editorial no s’han fet esperar, i tota la brunete mediàtica nacional-catòlica s’hi ha llençat en massa. Aquests mitjans han qualificat, entre d’altres improperis, el text dels dotze diaris com a “cop d’estat mediàtic” i han presentat el text com que “intenta enfrontar l’Estatut amb la Constitució”.
No cal dir que era més que previsible aquesta reacció tan primària i reaccionaria d’aquests mitjans espanyols, ja que no fa més que complementar les seves línies editorials, en què tots sense excepció, han jugat amb l’anticatalanisme més barroer, cutre i nostàlgic per tal de fer encara més present l’odi d’Espanya cap a Catalunya.

Personalment aquest editorial em sona com una “oda a Espanya” perquè escolti les clemències d’aquell que se sent al corredor de la mort i llança l’últim crit d’esperança per salvar-se. Un crit per demanar que si us plau no s’executi l’acció que marcarà sense possibilitat de capgirar el guió, un desenvolupament que portarà a una sortida no volguda. L’Editorial dels Dotze intenta exposar a Espanya que amb la sentència de l’Estatut no només està en joc una llei orgànica del Regne d’Espanya, el que està en joc amb la sentència és el mateix pacte constitucional i la relació de poders establerts en aquests 30 anys de certa democràcia.

Saben els Dotze que amb la presumible retallada del Tribunal Constitucional a l’estatut de La Moncloa, s’acabarà una etapa, la de l’autonomisme i del peix al cove. Saben el Dotze que amb la retallada només quedarà una sortida per mantenir “la dignitat de Catalunya”, que és la de l’estat propi i la independència. Saben els Dotze que amb la retallada s’inicia el camí cap a la llibertat.
Els Dotze ho saben, i per això fan l’oda a Espanya, pregant que els escoltin i que no executin l’acció final – la retallada- per evitar d’aquesta manera que el procés per l’estat propi avanci com el foc d’una metxa que ja ha estat encesa.

L’Editorial dels Dotze és un cant de socors a Espanya, a una Espanya integradora i plural, a una Espanya, però, que si ha existit mai ara ja ho ha deixat de fer.

22 de novembre de 2009

Personatge de la setmana: Herman Van Rompuy


Herman Van Rompuy serà a la llum de la història el primer president de la Unió Europea. Van Rompuy serà per sempre més aquell a qui a partir d’ell se sumarà un nombre més, ja que ell ha estat el primer.

Herman Van Rompuy va néixer a Etterbeek, Flandes, l’any 1947. Durant l’edat escolar va estudiar en una escola catòlica i a la universitat va estudiar i llicenciar-se en filosofia i economia i va començar a treballar al departament d’investigació del Banc Nacional Belga.
Des de molt aviat però, Van Rompuy va centrar la seva trajectòria en l’àmbit polític, ja que poc desprès d’acabar la Universitat va entrar a formar part de la direcció de les Joventuts del Partit Popular, una formació de centre-dreta flamenca.

A partir del 1978 entra a formar part dels càrrecs que el governant Partit Popular posa al Govern, concretament comença com a assessor a l’oficina del ministre de finances del govern belga.
Durant els següents anys aquest polític fill d’un professor d’economia, va afincant-se en els passadissos governamentals del país, així com també del partit. És l’any 1979 quan entra en el buró del partit, és a dir, en l’òrgan de direcció nacional. Des de 1980 fins a 1988 va ser el director del centre d’idees del partit cristiano-demòcrata, una tasca que va deixar quan va ser nomenat President del partit, tasca que va desenvolupar poc temps degut a que va ser l’escollit per ser ministre de finances. Posteriorment ha estat diputat.

Amb tot però, la gran tasca política que ha portat a terme Rompuy ha estat la de primer ministre de Bèlgica, càrrec que en què va ser nomenat al 2009 per mirar de posar pau a un estat on cada cop sembla que la unió entre valons i flamencs es desfà, degut a què a Flandes augmenta elecció rere elecció el suport a l’independentisme. Rompuy no és independentista, és federalista en un estat on es pot ser federalista, amb tot però, ell és flamenc. Una apreciació que els eurodiputats catalans ja s’han encarregat de posar de relleu per tal de mirar d’obtenir el seu suport per fer oficial el català a la Unió Europea.

És gràcies a la tasca que a portat a terme com a primer ministre belga en què ha fet front a la crisi econòmica i política del país fins a estabilitzar-lo, si és que és possible a Bèlgica, que l’han catapultat a la Presidència de la Unió Europea.
Tot i així no caldria ser ingenus, sí Van Rompuy és el President és perquè els motors d’Europa han vetat a Blair i perquè aquests mateixos estats volien algú que no els fes ombra, i per això han escollit a algú que tot i ser eficaç, va molt curt en quant a carisma i imatge pública.

Van Rompuy és el primer President del Consell d’Europa, un primer pas, però, que encara no se sap ben bé cap a on ens durà.

21 de novembre de 2009

Valentia


Ser valent a vegades costa. Ser valent implica desafiar i no sempre s’està disposat a fer-ho. Desafiar no té perquè implicar desafiar a una persona, es pot desafiar una situació, un context, una organització o un col·lectiu sense que això comporti una confrontació personal. Desafiar tampoc té perquè tenir connotació negativa, ja que molts cops a la història els avenços s’han produït a partir dels desafiaments que un grup, una persona o una gent han dut a terme contra allò establert. Sense el desafiament de Copèrnic a les lleis eclesiàstiques no s’hagués descobert que la Terra no és el centre de l’univers. Al fer aquest desafiament, Copèrnic va ser valent.

Ser valent també és desafiar les situacions difícils. Ser valent és comprometre’s, és fer un pas endavant, com aquell que abans de què la marea l’arrossegui prefereix ajudar a remar el vaixell. Ser valent implica no arronsar-se i demana la defensa sense complexes del que un creu, sempre en base a arguments. Ser valent vol dir que quan tot és negre es continua caminant i fent camí per arribar a la clariana on poder veure el sol. Ser valent vol dir no aturar-se.

Ser valent vol dir perseverar en allò que ens uneix i treballar encara amb més força per llimar les diferències, sabent però, que la diferència d’opinions no fa més que enriquir un grup o un col·lectiu.
Ser valent vol dir fer cas de les crítiques sense que aquestes et transportin en un núvol tempestuós de dubtes poc fonamentats. Ser valent vol dir aprendre dels errors i tenir consciència d’aquests.

Però el més important per ser valent, és la voluntat de ser-ne. Sense la voluntat de ser valent res és possible. Si no hi ha aquell sentiment individual i intransferible de la voluntat de cadascú d’exercir aquesta valentia no hi haurà res que es mogui.

A mi m’agrada la gent valenta. És per aquest motiu que avui, juntament amb diferents companys i companyes d’Esquerra, participo en la candidatura a l’executiva local del partit a Vilafranca. Perquè la gent valenta és aquella que lluita, que escolta, que avança i que no s’atura.

Avui comença un nou cicle a Esquerra, el de l’Esquerra valenta.

20 de novembre de 2009

Assassinar l'Estatut


Fa uns dies al Congrés de Madrid, es va aprovar la Llei Orgànica del Finançament Autonòmic, una llei que ve a regular el sistema de finançament que es va pactar durant l’estiu passat, això sí, desprès d’haver d’esperar un any sencer per culpa de la desídia del Govern espanyol.
Aquesta llei va comptar amb el suport del PSOE, IU-ICV i Esquerra.

Durant la discussió de la llei el diputat d’Unió Democràtica de Catalunya, el senyor Sánchez Llibre va acusar als partits que donaven suport a aquesta llei de literalment “assassinar l’estatut”, ja que deia que amb aquesta aprovació l’estatut de Catalunya quedava supeditat a la LOFCA.
La primera consideració que cal fer és, evidentment, donar la raó a aquest diputat. L’estatut, i tot l’apartat del finançament, queda supeditat a la LOFCA, sí.
Amb el que ja no es pot donar per cert però, és que l’estatut mori amb el Sí a la LOFCA.

L’estatut no ha mort amb la LOFCA, perquè el sistema de finançament pactat a l’estiu és exactament el que marca l’estatut. D’un estatut més que justet en va sortir un finançament força més ambiciós, per més que no el que necessitava el país, però en tot cas el millor en relació al marc legal vigent. Per tant, amb l’aprovació de la LOFCA no es fa més que aplicar el que els catalans i catalanes van votar al 18 de juny del 2006 quan van donar el seu Sí al text estatutari.

Que Sánchez Llibre surti a la tribuna del Congrés i digui que amb la LOFCA s’està assassinant l’estatut sincerament em sembla una presa de pèl i una mica grotesc, perquè sembla que el diputat convergent oblidi la història i intenti modificar-la a la seva voluntat. A veure, fem memòria.
Al senyor Sánchez Llibre li sona la data del 26 de gener del 2006? No? Doncs per refrescar el tema, al 26 de gener del 2006 el president del seu partit va anar a La Moncloa a pactar la reforma de l’estatut d’esquenes a tota la resta de parlamentaris catalans i de tot Catalunya amb el president de “el gobierno de España”. Mas i Zapatero van pactar l’estatut que avui té Catalunya, un estatut que Mas va qualificar com el que resolia l’encaix de Catalunya a Espanya i que blindava l’àmbit del finançament.

De què s’exclama Sánchez Llibre? Que potser no es va llegir l’estatut abans d’aprovar-lo al Congrés i de votar-lo al referèndum? Que potser no va parar esment en l’apartat del finançament?

L’estatut no ha estat assassinat amb l’a LOFCA, l’estatut de Catalunya va ser assassinat aquell 26 de gener amb les mans de l’Artur Mas i de José Luis Rodríguez Zapatero. L’estatut va morir quan va passar de ser l’estatut del Parlament de Catalunya a ser, només, l’estatut de La Moncloa.

13 de novembre de 2009

Sistemes Electorals


Som-hi tots. Aquesta sembla que sigui la consigna que estan aplicant els dos grans partits de Catalunya. Ara enmig de la tempesta del cas Pretòria, els partits de l’stablishment corren a posar-se al dia i, sembla, que estan disposats a pactar una llei electoral pròpia per a Catalunya, que posaria fi al lamentable dèficit democràtic que pateix el país, que degut al bloqueig de PSC i CiU durant 30 anys han fet impossible l’elaboració de la llei electoral.

Ahir tant Montilla com Mas van assegurar que estant per la feina i que ara sí que van en serio i que volen reformar la llei, per fer-la més pròxima als ciutadans i per d’aquesta manera fer una llei moderna i avançada.
Des de d’aquesta legislatura que al Parlament ja hi ha una proposta de llei electoral, elaborada per una comissió d’experts que a proposta dels diferents partits polítics van establir quines haurien de ser les línies bàsiques de la nova llei. Aquesta proposta, liderada per el llavors conseller de Governació Joan Puigcercós, gràcies a la nul·la voluntat de PSC i CiU en aquests anys s’ha hagut de quedar en un calaix amb l’argument de què en l’últim any de legislatura no era possible aprovar una llei d’aquestes característiques.

Ara però, coses del context, sembla que sí que és possible. Per tal d‘avançar en aquest objectiu s’ha posat sobre la taula una possible aplicació del sistema electoral alemany, que combina el vot nacional amb el vot local. D’aquest sistema n’han glossat que permet una gran estabilitat parlamentària, una gran estabilitat que es fonamenta en la gran presència de les forces majoritàries al Parlament.
I aquí és on segurament hi ha gat amagat. Per què tant PSC com CiU s’han apuntat, més o menys, al carro del model alemany? Potser perquè potencia el bipartidisme?

La veritat és que construir un nou model electoral no és tasca fàcil, amb tot el que s’hauria de garantir és que la pluralitat i la divergència d’opinions i de propostes per el país puguin ser presents al Parlament amb la suficient força per canviar les coses. Quedar-se amb la Catalunya dual seria el pecat més antològic que es podria cometre.

11 de novembre de 2009

El Català, Traduccions i La Vanguardia


Ahir vaig escriure sobre com els mitjans de comunicació espanyols intenten desgastar Esquerra, i per fer-ho vaig esmentar alguns dels exemple que s’han produït aquesta legislatura com ara el cotxe del President del Parlament o unes certes dietes de l’Agència Catalana de Cooperació. L’últim d’aquest seguit de polèmiques interessades esta succeint aquests mateixos dies degut a què, gràcies al diari del molt català Grupo Godó, s’ha posat al centre de la diana mediàtica i política el sistema de traducció que el Parlament va utilitzar per rebre a una delegació de Nicaragua.

La gran polèmica sorgeix perquè el Parlament davant que una delegació de Nicaragua farà visita al legislatiu català contracta uns serveis de traducció per garantir el bon intercanvi de visions i experiències entre les dues delegacions. Aquest fet, es veu que no ha agradat massa a segons quina premsa i partits.

Primer de tot caldria aclarir unes quantes coses. A veure, segons La Vanguardia Española el Parlament va cometre la irresponsabilitat de contractar un sistema de traducció català-castellà i viceversa per tal de garantir que els delegats de Nicaragua poguessin entendre les intervencions dels diputats catalans, ja que és de suposar que no sabien el català. Aquest fet segons aquest diari, i tots els altres que també s’han llençat al nou linxament amb una alegria poc dissimulada, és que com és possible que es demanés una traducció entre aquestes dues llengües si tothom ja sap el castellà! Per tant, criticaven el fet de que alguns diputats portats per una dèria malaltissa, s’haguessin expressat en català quan es podien entendre en castellà, i ho rematen afirmant que va ser una despesa innecessària en els temps actuals de crisi.

Aquest és l’argumentari. Un argumentari pobre i lamentable que ve a donar la raó sobre el patetisme periodístic que ahir apuntava, ja que el que s’hauria de preguntar el diari del Conde és: què havien vingut a fer la delegació de Nicaragua al Parlament?
Sí l’ètica periodística de La Vanguardia Española els hagués dut a fer la feina de periodista i no a ser un simple transmissor pamfletari, veurien que la delegació de Nicaragua era formada per representants d’aquest país que, com els catalans, tenen una llengua pròpia diferent al castellà i volien observar com des d’una realitat lingüística similar s’adequava aquesta llengua a les institucions. Sí el que havien vingut a fer era veure com funcionava l’aplicació del català a les institucions, tenia sentit parlar-los en castellà? O el que està dient La Vanguardia Española és que per exemple, quan vingui una representació del Parlament escocès, els diputats hauran de parlar en anglès perquè així s’entendran tots i no caldrà traducció?
A més a més, no tenen dret els catalanoparlants a desenvolupar la seva vida personal i professional amb total normalitat utilitzant la seva llengua?

El que fa La Vanguardia Española elevant a notícia apocalíptica una acció normal en un Parlament normal que té dues llengües d’ús, i per tant la possibilitat d’usar les dues, és un flac favor al català que dóna ales als sectors radicals i marginals de Catalunya que aposten per la marginalització del català a favor del castellà.

Diu La Vanguardia Española en el seu editorial d’avui que ells defensen el català, doncs si és així que deixin que el Parlament es respectin els drets lingüístics de TOTS els diputats i que es posin a treballar per editar l’edició en català del seu diari, ja que en més de 127 anys han estat incapaços d’escriure no més d’un paràgraf en la llengua que tant diuen defensar.

10 de novembre de 2009

Canvi de Model


Des de fa bastant de temps que es repeteixen i repeteixen consignes que pretenen canviar tot de models. Que sí uns volen canviar el model educatiu per fer-hi el castellà la llengua vehicular i així prohibir el català; que si uns altres volen canviar el model productiu; altres davant els casos de corrupció pretenen canviar el model de gestió i control de les obres públiques… En definitiva, que això de canviar de models s’ha posat de moda. El tema és que de moment cap d’aquests canvis, alguns per bé i altres per mal, segueixen sent meres intencions.

Però no tot són derrotismes. Hi ha algun cop que sí que s’aconsegueix canviar de model.
Durant els anys 2000 i 2004 el model que va fer servir tota la premsa de l’stablishment sociovergent a Catalunya i els mitjans del nacionalconstitucionalisme espanyol per intentar frenar l’auge d’Esquerra va ser el model de la bronca ideològica.
No cal recordar les cèlebres frases que dia i nit des de certes emissores episcopals i no episcopals –que Cristiano no tapi a Kaka- es llençaven injuries i insults cap a dirigents d’Esquerra i s’atacava de manera brutal tot el moviment de canvi i de reforçament de l’espai d’esquerres independentista que tenia lloc en aquells moments.

Quan l’ABC va fer públic que Carod-Rovira s’havia reunit amb Arnaldo Otegi titllant el llavors líder d’Esquerra de criminal en amunt, la resposta de la població de Catalunya va ser fulminant, les altes de militància d’Esquerra pràcticament es van doblar. O posats a recordar, millor pensar amb tot el que es va escriure en els diferents diaris de la dreta nostàlgica dels ’40 durant la formació del Govern Catalanista i d’Esquerres l’any 2003, en què s’afirmava que el Govern era "un régimen étnico que reprime la diferencia, que recurre a la invención del enemigo imaginario para no cuestionarse a sí mismo y que está condenado a ahogarse en un yoísmo aldeano a un ámbito que tenia vocación universal e impulso cultural". I d’Esquerra es deien coses com "Nunca se había llegado a tales extremos de agresividad en la política nacionalista de Cataluña" i que " después de 23 años de política nacionalista se ha dado paso al radicalismo fascistoide, que tiene en su máxima expresión a los nuevas camisas negras que componen el colectivo de ERC". El punt àlgid però va ser la reunió de Carod a Perpinyà amb membres de la direcció d’ETA per parlar de pau. En aquell punt tota la premsa se li va tirar a sobre, i entra altres perles Losantos va escriure que "la banda terrorista E.T.A., los socios de Roviretxe en Perpinyà, del famoso Carod-Rovira, cuya política por desgracia se ha extendido al gobierno de España. Recuerden cuando el representant de ERC, separatista, socio de ETA, le dijo a Zapatero en el congreso, bienvenido al club, al club de los que se arrodillan ante ETA."
I per acabar una frase imprescindible en tota bona enciclopèdia de frases anti-Esquerra "Es cosa sabida que ERC es el refugio de todo un linaje de terroristas reciclados, los procedentes de Terra Lliure. Sin embargo, un automatismo delata a los terroristas conversos de ERC, a estos gansos capitolios que viven de advertir de la llegada de los asesinos de Lorca, que cada vez que oyen la palabra España, un resorte les mueve el brazo, no para saludar sino para llevar la mano a la pistola".

En fi, que mentre Esquerra era una amenaça per el poder establert a Catalunya i a Espanya, els mitjans nacionalistes espanyols van intentar marcar Esquerra com a terroristes, nazis, radicals… Els resultats d’aquest model però, no van ser precisament els esperats per aquesta colla de mitjans, grups de comunicació i partits polítics, ja que si pretenien que atacant d’aquesta manera a l’independentisme aquest minvaria, van errar, i molt. Amb aquesta campanya Esquerra va aconseguir els millors resultats de l’època actual.

Ara en canvi, des de què Esquerra va convertir-se en l’àrbitre de la política catalana i quan han copsat que en guerra ideològica Esquerra els ha guanyat, han canviat de model.

No és fins a l’episodi de la corona d’espines que aquesta premsa s’adona que com pot fer mal a Esquerra no és criticant directament el seu discurs, ja s’ha vist que no poden, sinó que la manera de desgastar-la més severament és en maximitzar les anècdotes d’errors de gestió i de declaracions poc afortunades per fer-ne categoria. Aquí és on entren els temes com el cotxe del President del Parlament, unes suposades targetes de crèdit de l’Agència Catalana de Cooperació o l’afer recent esbombat per La Vanguardia Española en què es criticava que es posessin traductors de català i castellà a la comissió de Cooperació del Parlament per rebre una visita d’una delegació de Nicaragua.

Presentar Esquerra com a mal gestors, malversadors i "cutres" sembla que té més efectivitat per aconseguir els objectius perseguits per la premsa nacional espanyola, que un cop perdut el combat ideològic amb Esquerra ho intenta tapar amb demagògia, patetisme periodístic i amb tot d’incidies.

8 de novembre de 2009

Personatge de la setmana: Nancy Pelosi


Nancy Pelosi va néixer el 26 de març de 1940 a Baltimore, Maryland. Nancy va créixer en una família altament polititzada ja que el pare, Thomas D’Alesandro, va ser alcalde d’aquesta ciutat.

Nancy D’Alessandro va casar-se amb Paul Pelosi amb qui va anar a viure a San Francisco. Pelosi va començar la seva carrera política en una edat ja avançada – avançada per començar en política - . Concretament Pelosi va iniciar la seva carrera a l’edat de 47 anys, quan desprès de que l’últim fill acabés l’escola secundària va presentar-se per Congressista al 8è districte de Califòrnia. Pelosi va ser escollida i des de llavors ha revalidat el seient en totes les comtesses des del 1987.

Pelosi al 2002 va convertir-se, desprès de la estrepitosa desfeta demòcrata a les legislatives quan els EUA encara estaven sota l’impacte de l’atemptat de l’11-S, en la cap de la minoria demòcrata al Congrés, fet que significava que el partit agafava aire i que es desenganxava de la fins al moment política d’assentiment en tot amb la Casa Blanca de George Bush. Pelosi de l’ala esquerrana del partit demòcrata va saber reajuntar les forces demòcrates per fer oposició a la presidència de Bush i al control del Partit Republicà a les Cambres.
És a partir del descrèdit de la presidència republicana que al 2006 els demòcrates aconsegueixen la majoria a la Cambra de Representants, i conseqüentment, Nancy Pelosi passa a ser la primera dona Presidenta de la institució.

Ahir, desprès de tres anys com a Presidenta Nancy Pelosi ha vist acomplert un dels seus màxims objectius polítics: que la Cambra de Representants aprovés la llei sobre la reforma sanitària, un dels grans objectius demòcrates.
La Cambra amb la votació d’aquesta llei per 220 vots a favor i 176 en contra, farà possible que més de 36 milions de persones puguin accedir a cobertura sanitària, un fet de gran importància.

Els qui en la celebració del primer any de la victòria de Barack Obama al passat 4 de novembre posaven tint negre sobre el seu significat i esgrimien el poc que s’havia avançat, convindria que comencessin a veure els fruits d’aquell triomf. Obama, i el partit demòcrata, es van presentar a les eleccions amb un programa de canvi i socialment ambiciós, un programa els resultats del qual, ahir hi va haver una mostra.

La Reforma Sanitària encara haurà de recórrer un llarg camí per tal d’aprovar-se, ja que és necessària l’aprovació del Senat on també es preveu una votació molt ajustada, el que és evident però és que, segurament, ha arribat l’oportunitat d’or perquè la reforma sanitària arribi a bon port.
I si ho fa, serà gràcies al fet de què al capdavant de la Casa Blanca i del Congrés hi ha persones d’un marcat perfil liberal, a l’americana, es clar.

6 de novembre de 2009

Aprofitar Carod


Al passat mes d’octubre saltava a les portades dels diaris publicats a Catalunya que Carod-Rovira no formaria part de les llistes electorals de l’independentisme a les eleccions de la tardor del 2010 i que segurament tampoc formaria part d’un futurible i hipotètic govern on Esquerra participés.

A partir d’aquella notícia tot d’opinadors van llençar-se a la piscina mediàtica - més aviat era l’escorxador – per començar a titllar de mort vivent a l’actual vice-president del Govern, amb un brillant exemple de patriotisme i de posar el país per damunt dels interessos de partit o dels grups de comunicació –sic-.
Carod, però no està mort.

No descobriré res si dic que personalment la figura de Carod-Rovira al capdavant d’Esquerra, ja sigui al partit o al govern, la trobo passada, és a dir, que ja ha complert el seu cicle i per tant crec que és encertat que es prescindeixi d’ell en les llistes per el 2010.

Ara bé, que no vagi a les llistes no vol dir que Carod-Rovira s’hagi mort. No. Carod-Rovira és qui més ha fet per articular un discurs nacional progressista a favor de la independència, un discurs allunyat d’essencialismes inútils i de immòbilismes que no fan més que encarcarar el país.

La conferència de Carod a la Pedrera és molt bona. És realment una aproximació al país actual com poques vegades s’ha fet. Amb la conferència, val la pena llegir-la i escoltar-la, Carod posa de manifest que l’única via per tal d’arribar a la llibertat és mitjançant la inclusió de grans parts de la població en el patriotisme, i deixant de banda certs tics nacionalistes que amb vocació o no, acaben excloent. El patriotisme social és la via per tal d’avançar a nous escenaris polítics per Catalunya. Algú podrà dir, ostres si es defensa el patriotisme social s’està defensant el tripartit. No. Defensar el patriotisme social és defensar la via més majoritària per tal d’arribar a la majoria social per exercir el dret a decidir, cosa que no té perquè correspondre amb defensar les maneres de com s’està aplicant actualment.

Carod-Rovira encara té molt a donar al país, Carod pot i ha de ser l’ideòleg del moviment independentista d’esquerres per els propers anys. Carod té un gran capital polític, intel·lectual i cívic que cal aprofitar, perquè no anem precisament sobrats d’aquest capital.

El temps electoral de Carod potser ha passat, però Carod és més que un cartell enganxat en una paret.

5 de novembre de 2009

Desprès del Pretòria; Canviar el Sistema


Des de fa setmanes que per tots els cantons ens ataca com un exèrcit ben planificat i estructurat tota una allau de notícies odioses en quan a casos de corrupció urbanística, ara però amplificats per el fet de veure’ls al costat de casa. Les notícies relacionades amb la trama de corrupció a Santa Coloma de Gramanet i amb les detencions de l’alcalde socialista i de gent dels Govern de Jordi Pujol a la Generalitat posen de manifest de què potser no tot rutlla com hauria de rutllar.

Davant d’aquests casos hi ha diverses actituds a prendre. La primera, la més primària, és la que han pres els responsables del PSC i CiU, que han iniciat una guerra estúpida i lamentable que consisteix en veure qui és el més brut i el més condescendent amb els imputats del seu partit. El partit de ping-pong que estan jugant els Icetes, Zaragozas i els Puigs, Pujols i Mas… és d’una baixesa moral i d’una inutilitat flagrant. Els mateixos que diuen que els ciutadans estan allunyant-se de la política són precisament els que més treballen perquè així sigui. Lamentable vaja.
Una altra manera de veure el tema és apostant clarament perquè la justícia faci el que ha de fer, és a dir, investigar fins al final i si finalment es confirmen els fets per els quals han estat acusats que se’ls condemni severament.

Hi ha qui davant d’aquests fets tan escabrosos n’ha intentat treure profit tot llençant-se a glorificar que cal una gran reforma del sistema i que tot està podrit. Realment caldria que es posessin els coses al seu lloc. Primer, cal fer una reforma del sistema, sí, però afirmar que tot està podrit és d’una irresponsabilitat brutal alhora d’una absoluta falta a la veritat, ja que, per sort, no tota la gent que es dedica i participa de la política perverteix el seu ús com l’alcalde socialista de Santa Coloma. Tirar brossa sobre el fet polític no crec que sigui l’opció intel·ligent per tornar a recuperar la confiança amb la gent, i tampoc crec que sigui bo intentar erigir-se com a únic regenerador possible de la política catalana, i menys quan hi ha casos de transfuguisme disfressat, però transfuguisme al cap i a la fi.

Cal reformar el sistema? Sí, cal apropar la política a la gent, i per això és tant important la reforma de la Llei Electoral, una llei pendent des de fa 30 anys per culpa de les disputes –una vegada més- entre PSC i CiU sobre els guanys d’uns i altres. Ara que comença la comissió redactora de la llei al Parlament, caldria demanar als partits que no la bloquegin més. Aquesta reforma hauria d’avançar cap a la creació de circumscripcions electorals més petites i properes al ciutadà, per exemple amb les 8 Vegueries. I per altra banda amb un sistema desbloquejat de les llistes electorals que permeti a la població escollir les seves preferències a les llistes dels partits. Cal una reforma, i els més interessats per dur aquesta feina són els partits mateixos.

Per altra banda, cal que tot el sistema es corregeixi i reformi. Cal que la Sindicatura de Comptes tingui més competències per controlar els comptes del partits polítics. Cal limitar la despesa electoral. Cal també reformar el finançament de les Fundacions del partits, per evitar que aquestes rebin donacions anònimes tipus Palau-CatDem/Trais-Fragas. Cal en definitiva que s’imposi la transparència als comptes de partits i fundacions.
I en quant a temes com els Pretòria, cal que l’Oficina Anti-Frau pugui actuar amb llibertat política per inspeccionar i fiscalitzar tot allò que cregui convenient de les institucions.

El sistema s’ha de reformar i ha d’avançar en quant a transparència i proximitat. I per això cal que es reformi el finançament dels partits i s’elabori una nova llei electoral. Amb això no es resol el problema de la desafecció i la desconfiança, però és un inici per on començar.

I cal començar.