28 d’agost de 2009

Necessitem uns Mitjans Nacionals


Un dels dèficits més lamentables amb què es troba el país és que no té una premsa nacional potent. Una premsa sense la qual iniciar un procés cap a l’exercici del dret a decidir serà francament complicada i difícil.

Si fem un ràpid repàs en els diferents àmbits dels mitjans de comunicació, podrem observar que en la majoria d’ells no hi ha una premsa potent que defensi un univers nacional propi. A la televisió únicament es pot comptar amb TVC –TV3, C33, K3, 324- i pels pèls, ja que masses vegades el referent nacional dels seus informatius i programes agafa el pont aeri, com a exemple només cal mirar els TN’s en què sempre apareixen primer les dades referents a Espanya abans que les que parlen sobre Catalunya. Sobre la resta de canals la veritat és que no cal ni comentar, car si s’hagués de parlar de Intereconomia o d’Antena 3 podríem acabar amb un col·lapse.

A la ràdio segurament és on es troba millor la potència dels mitjans nacionals. Tan RAC1 com Catalunya Radio són les emissores que més produeixen opinió i una d’elles sempre ha estat la líder d’audiència, element clau perquè la visió nacional sigui catalana i no espanyola com passaria si la SER o una altra ocupés aquesta posició.
Un altre sector en el que s’està en bona forma és internet. Aquest segurament és el mitjà on més i millor la premsa nacional s’ha fet un lloc destacat i líder sense pal·liatius. La llibertat que ofereix el mitjà, així com també uns costos inferiors, han permès que tot d’iniciatives floreixin i a més que floreixin bé com és el cas de Vilaweb; Directe.cat; Crònica o Singular-digital.

On des del meu punt de vista estem pitjor és en la premsa escrita. A la premsa escrita la gran majoria de mitjans són d’òptica nacional espanyola. La premsa escrita és cert globalment compta amb més capçaleres que la televisió que pensin en català, el greuge comparatiu és que la premsa escrita és la que marca generalment l’opinió i l’agenda mediàtica.
En aquest sentit els dos grans diaris fets a Catalunya –La Vanguardia i el Periodico- estan pensats des d’una visió espanyola i autonomista. Com a exemple només cal veure les preguntes que se li fan a Ramon Pallicer a una entrevista que surt avui a l’edició digital de El Periòdico en que se li qüestiona "Si arribés al Govern, ¿quina mesura prendria perquè els espanyols fossin més feliços? o també a la pregunta 28 "¿L’espanyol mitjà és feliç?". Aquestes preguntes porten a preguntar-se un parell de qüestions: el Periòdico és un diari català o espanyol? El Periodico va encarat als ciutadans de Catalunya o als d’Espanya? Les respostes crec que són obvies.
És cert que hi ha L’AVUI i el Punt, però la seva incidència és molt menor que les capçaleres del Grupo Godó i del Grupa Zeta i dels altres diaris nacionals espanyols fets a Madrid.

Per tant és absolutament necessari que des d’algun grup editorial o de comunicació siguin prou valents per tirar endavant un projecte nacional ambiciós i es posi en marxa un nou diari on el marc conceptual sigui la nació catalana i el seu dret a decidir. Sense un diari potent capaç de marcar l’opinió i l’agenda política i mediàtica, el camí cap a la llibertat serà més complicat.

Per arribar a la llibertat cal valentia, i ningú ha dit que res fos fàcil.

27 d’agost de 2009

"Lo Que de Verdad Interesa a la Gente"


Hi ha frases que tenen propietat intel·lectual. Frases que són atribuïbles a una persona i que si algú altre la repeteix queda com a "estrany".
Aquest fet succeeix moltes vegades en la publicitat, ja que per exemple tothom associa el "t’agrada conduir?" a BMV i no a Peugeot, o també es relaciona el "perquè tu ho vals" a l’Oreal i no a una altra marca de cosmètics.

En política també passa. Hi ha frases o eslògans que et condueixen a un partit o polític en concret. Si es diu "vayase señor González, vayase" de seguida es pensarà en Aznar, o si es diu "dentro de un año estaremos mucho mejor que hoy" serà Zapatero qui vingui al cap o també si es repeteix la frase mítica de Carod-Rovira de les eleccions del 2003 amb el "som el partit de les mans netes i de la paraula lliure" associarem una frase amb un polític.

De frases n’hi ha moltes, però aquests dies m’ha vingut al cap la que dóna títol a aquest post: "Lo que de verdad interesa a la gente". Aquesta frase va ser repetida fins a quasi avorrir-la durant el procés de reforma de l’estatut d’autonomia per part de la premsa i els polítics espanyols i sempre que el debat polític català transita sobre qüestions nacionals. Deien que com era possible que els diputats catalans es posessin en un tema dedicant-hi tantes i tantes hores i discussions, quan l’estatut no era la principal preocupació dels ciutadans. S’exclamaven, doncs, perquè els catalans s’entestaven en destruir Espanya en comptes de fer polítiques a favor de l’habitatge, l’educació…

Al dir i repetir aquesta frase, els polítics espanyols, tant PP com PSOE, donaven a entendre que mentre els polítics catalans estaven perdent el temps en qüestions d’identitat, ells es preocupaven dels interessos reals de la població. Ells eren els que realment es preocupaven d’allò que eren les prioritats ciutadanes.

Aquest estiu però he sentit poc aquesta frase…

No he sentit a per exemple Dolores de Cospedal sortir en roda de premsa i demanar perdó a la població per perdre el temps amb polèmiques estrambòtiques d’escoltes il·legals, o tampoc no he sentit a Fernández de la Vega dient que havien perdut el temps amb tot el "culebrón", encara no resolt, sobre si Lérie Pajin és o no investida senadora per València.

La veritat és que suposo que tant PSOE com PP deuen pensar que "Lo que de verdad interesa a la gente" és el que a ells els interessa. Sí a ells els interessa fotre’s els plats pel cap amb temes de corrupció i escoltes il·legals, aquest és el tema que preocupa a la població; si ells volen iniciar una guerra per qui és més patriota, això és el que interessa a la gent en aquest moment; que creuen que cal una guerra contra Catalunya, és perquè els espanyolets de Còrdova i León ho demanen a crits.

En definitiva, que sort que existeixen el PSOE i el PP, ja que gràcies a ells podem saber què és "Lo que de verdad interesa a la gente".

26 d’agost de 2009

Esport, Política i Valdano


Què passaria si Joan Laporta es posés la mà al cor quan sonessin Els Segadors abans d’un Barça-Madrid o que opinés sobre un tema polític? Doncs que tota la premsa del món mundial, és a dir l’espanyola, sortiria com purs ciclistes del Tour escalant un port de muntanya a criticar aquesta acció tot pontificant que no és correcte barrejar política i esport, a més a més intentar desacreditar el President i tot allò que ell representa. De proves n’hi ha moltes, per no posar les més recents posaré unes línies que el molt honorable Daniel Garcia redactor de El Mundo va escriure en referència a la presència a l’estadi de l’himne nacional: "Lo cierto es que Joan Laporta, que había abogado por un ´catalanismo sin complejos`, que se habia puesto la mano en el pecho cuando sonaba Els Segadors en el Camp Nou, hasta que comprobó que el gesto se presentaba a cuchufleta". Aquestes frases són de l’any 2006.

És evident de que hi ha certs sectors que els interessa mantenir el monopoli de la política en l’esport i de l’esport en la política. A aquests sectors els interessa mantenir tota la febre que es genera quan juga la selecció espanyola de qualsevol esport o quan el Madrid guanya algun títol i es produeix l’efecte "España!", és a dir, un augment del sentiment d’espanyolitat arreu de l’estat espanyol, fet que s’aprofita per intentar guanyar complicitats i lleialtats al projecte nacional espanyol. Exemples de l’utilització de l’esport per part de la premsa i els partits nacionalistes espanyols n’hi ha molts, alguns podrien ser la indignació de grups de comunicació i polítics espanyols davant la no sonada de l’himne espanyol a la cerimònia del Tour i amb la posterior cantada a capel.la d’Esperanza Aguirre o l’any passat la victòria de la selecció espanyola a l’Eurocopa.
Tots els esdeveniments en què s’alça l’orgull nacional espanyol a partir de l’esport rep, evidentment, l’aplaudiment de polítics i periodistes que a més col·laboren a fer més i més gran la bola de neu pro-españa.

Ara bé, sí a algú a Catalunya li passa pel cap fer algun comentari que enllaci política i esport se l’ha de criminalitzar fins a la sacietat. Aquests sectors espanyols no poden permetre que des de Catalunya un president d’un club opini que Catalunya és una nació i que té dret a l’autodeterminació; no poden permetre que es cridi "Visca Catalunya!" en les celebracions dels títols del Barça; no es pot permetre que es juguin partits de la selecció catalana, molt menys que algun jugador català digui que voldria seleccions oficials catalanes…

La doble vara de mesurar l’ha posat de manifest el nou, per segon cop, director general del Real Madrid, Jorge Valdano. Valdano, més conegut per les seves frases com "Never, never, never" o "Romario es un jugador de dibujos animados" que no pas per la seva tasca directiva més enllà dels fitxatges de la portera de Nuñez, ha fet unes declaracions una mica polèmiques. Valdano a l’agència DPA ha afirmat que "Cada uno desde su visión intenta ocupar un lugar en el mundo. El Barcelona lo hace mirando desde Cataluña hacia adentro y el Real Madrid lo hace mirando desde España hacia fuera" i que "Aquí será difícil que algún jugador diga 'Viva el Real Madrid y viva la Comunidad de Madrid". Realment aquestes declaracions són preocupants.

Són preocupants no perquè opini sobre un tema polític, hi té tot el dret, sinó perquè demostren clarament la visió absolutament evangelitzadora i imperialista del Real Madrid a més que constaten la visió monolítica que es té a Madrid sobre el que és Catalunya i la seva "acomodació" a Espanya.

Valdano afirma que el Barça mira cap a dins de Catalunya i el Madrid ho fa d’Espanya al món. És una opinió respectable per més que equivocada ja que no respon a la realitat. El Barça és l’equip que té més seguidors al continent europeu i és el segon del món per darrera del Manchester United; és el segon club del món amb més socis amb només el Benfica al davant; i entre d’altres el Barça és l’equip que té més penyes arreu del món.
El Barça s’ha posicionat arreu del món a partir del "més que un club" i juntament amb Unicef s’ha mostrat com el campió per excel·lència més enllà del resultat estricte. El Barça és reconegut arreu del món no només per el seu poder econòmic o per les seves estrelles, que també, sinó que ho és sobretot per els seus valors: solidaritat, universalisme, democràcia, drets humans…, uns valors que sorgeixen com no podria ser d’altra manera, a partir de l’ADN del club, és a dir: Catalunya.

Valdano també ataca al Barça dient que no entén perquè els jugadors criden "Visca Catalunya" a les celebracions i ho compara dient que a Madrid no s’entendria que un jugador cridés "viva la Comunidad de Madrid". Aquestes declaracions demostren que el senyor Valdano no entén absolutament res de res i que la seva cultura política es va quedar en la frase, també evangelitzadora i imperialista, "Una, grande y libre".

La política i l’esport sempre aniran lligats, sempre. L’esport és l’element que més pot influir en la cohesió nacional d’un poble i per tant, és lícit, tothom intentarà aprofitar-ho. Criticar quan uns relacionen política i esport perquè defensen postulats contraris i en canvi alabar i col·laborar a fer més i més gran el nacionalisme propi a partir d’èxits esportius, només es pot entendre degut a una hipocresia immensa, a un cinisme exacerbat i a una patètica sensació d’inferioritat.

Política i esport, sempre? O només quan afavoreixi a Espanya?

24 d’agost de 2009

Calaix de Sastre III


Desprès d’unes petites vacances blocaires torno a la palestra de la xarxa. Aquesta setmana de descans de bloc, conseqüència d’unes bones vacances de caire familiar, estat bastant prolífica en quant a notícies.

Políticament parlant ens hem topat amb noves filtracions entorn a la sentència de l’Estatut; amb suport de Maragall a la manifestació de Carod-Rovira; amb la signatura del mateix Maragall i de Ferran Mascarell a favor de la consulta per la Independència a Arenys de Munt; també una contramanifestació de la Falange per intentar evitar la celebració de la consulta plenament democràtica; la negativa del conseller d’Interior a prohibir la contramanifestació feixista al mateix dia de la votació; per variar noves baralles estúpides entre PP i PSOE entorn de corrupcions i escoltes il·legals; diversos cops seguits a l’estructura d’ETA amb la detenció de diversos militants i amb la descoberta de no pocs "zulos" plens d’explosius fet que dóna a entendre que la banda estava a punt d’actuar de nou; també per variar nova prohibició de manifestacions independentistes a Euskadi amb la simple excusa de què defensen el mateix que ETA…

A nivell intencional hi ha hagut l’alliberament per raons "humanitàries" d’un dels terroristes més sanguinaris responsable d’una matança a Escòcia; la dificultat en què es troba Obama per tirar endavant la seva esperada reforma del sistema sanitari nord-americà; la celebració del primer any de govern de Lugo a Paraguai; els focs que segueixen cremant a Grècia…

Esportivament es podria destacar que Alonso continua sense guanyar ni pujar al podi o que Fedrer torna a ser Fedrer; que s’han acabat el Mundial d’Atletisme de Berlín on Espanya ha quedat 15ª, que Bolt continua imparable, que Natàlia Rodríguez hauria de pensar en canviar de disciplina i passar-se a la lluita lliure; que el fum que es ven a Madrid és comparable al que cau sobre Atenes; que l’Espanyol ha tornat a jugar desprès de la tragèdia de Jarque; que Ricky continua en stand-by; que el Barça continua sent aquella màquina de futbol total que va enlluernar la temporada passada i que aquesta sembla que continuarà en la mateixa línia, és a dir, guanyant títols…

En fi, un petit resum de les notícies més destacades de les que han succeït aquests dies.

20 d’agost de 2009

JERC: No al LOGIS-Penedès!


Respecte pel Baix Penedès: NO AL LOGIS PENEDÈS

Resposta de JERC Penedès a Xavier Sabaté (PSC), delegat del Govern al Camp de Tarragona

Aquesta és la resposta de JERC Penedès a les declaracions que ha fet Xavier Sabaté (delegat del Govern al Camp de Tarragona) al setmanari 3 de Vuit del passat 14 d'agost, sobre la implantació del LOGIS Penedès.

Des de JERC Penedès creiem aquest polític s’aprofita frívolament de la crisi econòmica actual per justificar un projecte com el LOGIS, al·legant que tenim "un dels índexs d’atur més greus de la província". Els germans Nadal del Departament d‘Obres Públiques (PSC) estan actuant amb una manca de sensibilitat alarmant, amb la imposició d’un model de creixement que reprodueix la causa dels mals del Baix Penedès, és a dir, es perpetua el model de progrés basat en la construcció, el formigó i el baix valor afegit de l’economia.

Al Penedès se li està imposant una planificació que depreda el paisatge, amb una model productiu basat en l’emmagatzematge de mercaderies, economia de baix valor afegit. Amb el LOGIS s’està contradient el que les noves teories econòmiques estan aconsellant, en què s’ha d’apostar per un model productiu respectuós amb el medi ambient i que tingui valor afegit. Des de JERC pensem que cal potenciar alternatives econòmiques no destructives com ara l’enoturisme i el turisme rural al Baix Penedès, o apostes clares en la formació, com seria la implantació d’un centre universitari públic que imparteixi els estudis d’enologia, que es podria ubicar en els terrenys del LOGIS. Cal que el Govern potenciï la indústria i el conreu vitivinícola, i que el Penedès recobri la seva centralitat vitícola. La formació d’enòlegs és important, i actualment hi ha una manca de persones qualificades en aquest sector.

Sabaté afirma que coneix la realitat de la nostra comarca. El Govern que ell lidera no ha donat cap resposta ni solució a la pagesia penedesenca que, a tocar de la verema, està passant moments de greu crisi a la vinya, amb la inseguretat de tenir uns preus dignes per la rendibilitat i subsistència de les seves economies.

L’activitat logística a Catalunya ha d’anar precedida d’una reforma i construcció del tren de mercaderies. Actualment la xarxa ferroviària que hauria de transportar les mercaderies és inexistent. Per això, el que en realitat vol el Departament de Política Territorial i el Sr. Sabaté és transportar les mercaderies per carretera i autopista, amb la creació d’una sortida de l’autopista AP-7 a Banyeres, sense importar-los en absolut la gran contaminació i obstrucció viària que comportaran els més de 30.000 camions que hi passaran cada dia.

Les tres federacions comarcals de les JERC Penedès rebutgem el LOGIS Penedès, que es basa només en els interessos empresarials i territorials de les metròpolis de Tarragona i Barcelona, per això cal que el més aviat possible es tramiti l’àmbit funcional de planificació del Penedès, el que ens portarà a la futura Vegueria Penedès. Aquesta futura planificació hauria de servir per ordenar el territori sosteniblement, ja que no pot ser que al Baix Penedès tinguem un polígon industrial i logístic a cada poble.

JERC PENEDÈS

15 d’agost de 2009

Més Obert a l'Autonomisme?


El federalisme a Espanya és impossible. Ja sé que cansa – i molt – que contínuament surti algú a discutir bajanades com la possibilitat de què Espanya avanci cap a un sistema federal plurinacional, però es veu que hi ha certa classe de gent que els interessa tenir la parròquia entretinguda pensant en el més enllà per d’aquesta manera fer que no es preocupin dels problemes reals amb l’estat espanyol.

Miquel Iceta en una entrevista a Europa Press afirma tot content que el PSOE ara "està més obert a l’autonomisme", ja que degut a governar a Galícia –ara ja no -, a Catalunya i a Euskadi els ha permès defensar un model d’Espanya diferent al del PP. Aquesta aproximació a "l’autonomisme" també es produeix segons el portaveu del PSC-PSOE a un relleu generacional dins del partit espanyol.
Realment el senyor Iceta té raó. Té raó perquè el PSOE és un partit nacionalista, espanyol i autonomista, i per tant és evident de què defensi una idea d’Espanya basada en l’estat de les autonomies. Perfecte.

Aquesta era la resposta que es buscava, la que evidenciés de què l’estat espanyol és un i que cap partit espanyol que passi dels 3 diputats pretén canviar la formula de l’estat. El PSOE no és federalista, el PSOE no defensa un estat plurinacional, el PSOE no vol que el català sigui oficial, els socialistes volen Espanya tal i com és i no la volen canviar. Perfecte.

S’agraeixen molt profundament les paraules de Miquel Iceta, ja que ajuden a aclarir el pati. El PSOE no és federalista, perdó per la repetició però és que ha de quedar clar.
Amb les paraules d’Iceta, esperem, que a partir d’ara les campanyes del PSC-PSOE no es basin en mentides com per exemple que es vol una Espanya federal o coses per l’estil.

Una pregunta però en sorgeix desprès de llegir les paraules de l’Iceta, si ara el PSOE està "més obert a l’autonomisme" que abans, abans què defensava? Sí ara el PSOE vol més autonomisme, què és el que teníem fins ara?

En definitiva, que queda clar, una vegada més, que de federalistes a Espanya no n’hi ha, que l’Espanya federal és com pretendre que el Vilafranca guanyés la Champions o com si Reagrupament tragués 7 diputats. Impossible

13 d’agost de 2009

Tots al Carrer! - per l'Estatut?-


Tots al carrer! Aquesta sembla que és la frase que certa gent vol començar a cridar a tot i a dret. Des de que Pasqual Maragall va fer un article a l’AVUI en què proposava una manifestació unitària per respondre a la sentència del Tribunal Constitucional, tot d’organitzacions a més de bona part dels partits de l’arc parlamentari i de la societat civil s’ha sumat a la proposta del President.

Tots els partits catalanistes – ICV, CiU, Esquerra- ja han afirmat que seran a la manifestació, avui s’ha sabut que tant UGT com CCOO també s’hi sumaran a més a més del Cercle d’Estudis Sobirnaistes, Omnium… No seré jo qui digui "no" a la manifestació, al contrari, s’ha de ser en cas que es faci el màxim de gent possible. Ara bé, primer de tot cal saber tots els punts de la manifestació. Serà una manifestació com deia Maragall en què la gent cridarà "volem l’estatut?", serà la manifestació que voldria el Mas on tot de gent cridés "volem Mas President, volem l’estatut del 21 de gener sencer?". Sí és una manifestació amb la reivindicació central de l’estatut, crec, no cal mobilitzar a mig país perquè vagi una tarda a Barcelona i es passi tres hores caminant.

Sí la manifestació és per reclamar una vegada més que l’estat compleixi l’estatut, que l’estat respecti el referèndum del 18 de juny, si és per continuar reclamant un encaix autonòmic o federal dins d’Espanya, sincerament crec que no cal convocar la manifestació ja que seria un gran error.

Actualment no cal ser massa llumenera per comprendre que l’etapa autonòmica del "café para todos" s’ha acabat, ja no funciona. Per tant la marxa que es proposa hauria de ser una manifestació que constati la mort de l’Espanya actual, de l’Espanya autonòmica. Espanya és com és.
La manifestació hauria de centrar-se en la reivindicació del dret dels catalans a decidir lliurement el seu futur, a decidir democràticament la manera amb què es volen relacionar amb el món, i amb Espanya.

La manifestació hauria de ser el punt d’arrencada d’un nou començament de la política catalana, un nou començament en què el poble sigui el centre.

Sí la manifestació tracta simplement de demostrar "l’emprenyamenta" de la població i només es fan tristes proclames del tipus "volem l’estatut" de poc servirà, o només servirà perquè certa gent es pugui treure el pes de consciència del què van fer durant el procés de l’estatut, és a dir el Mas i el Maragall. Però de poc més.

Si sortim al carrer, sortim-hi, però fem-ho bé, fem-ho perquè creiem en el país, en el seu futur. En un nou camí per arribar a la llibertat, un nou camí que en cap cas passa per cridar "volem l’estatut".

12 d’agost de 2009

Batasuna: Part de la Solució


En diversos articles he mostrat el meu convenciment de què a les institucions i partits espanyols no els hi interessa que ETA desaparegui del mapa d’actors de la societat basca i espanyola. Fins ara el gran puntal per poder afirmar aquesta conclusió era que tant PP com PSOE els interessava ETA per estigmatizar tot el moviment nacional basc i per frenar les apostes independentistes com per exemple el Pla Ibarretxe, ja que d’aquesta manera podien jugar amb més cartes sobre la taula.
Ara però s’hi suma un nou motiu: l’institucional basc. Si ETA desapareix, podran PP i PSOE governar junts com ara? Que ETA continuï existint els beneficia per, precisament, mantenir les quotes de poder que han guanyat aquest any a partir de les eleccions "tonejades" del passat març, on gràcies a l’exclusió de les forces de l’esquerra abertzale, van poder formar majoria nacionalconstitucionalista al Parlament de Gasteiz.

La voluntat de les forces espanyoles de mantenir la repressió juridico-política per fer callar a més del 16% de la població basca sembla que no té massa la intenció d’acabar. Ahir el ministre de l’interior Pérez Rubalcaba va afirmar de què "habrá de desaparecer ETA para que Batasuna sea legal". Realment aquesta frase és d’una mesquinesa de l’alçada d’un campanar.
Com que Batasuna serà legal quan ETA desaparegui? No senyor. Batasuna haurà de ser legal quan condemni la violència, hi hagi o no hi hagi ETA.

Costa d’entendre que una persona com Rubalcaba intenti torejar-se la "seva" llei de partits de manera tan poc decorosa. La il·legítima llei de partits no diu que els partits de l’esquerra abertzale seran il·legals mentre ETA existeixi, sinó que afirma que qualsevol partit que no rebutgi la violència serà il·legal.

La veritat és que el tema d’Euskal Herria cansa des de fa massa temps. Mentre a la banda espanyola hi hagi energúmens com Rubalcaba, Acebes, Aznar o Patxi López la pau i la normalització política serà pràcticament impossible. Cert és que els de la banda abertzale no ajuden, però poc podran fer si des d’Espanya no es fa més que donar garrotades a l’actor polític que, vulguin o no, serà clau per poder avançar cap a un escenari sense violència, és a dir, Batasuna.
Batasuna és l’element clau per poder avançar, Batasuna ha de fer el pas de rebutjar la violència, sí, però l’estat ha de fer que la muntanya sigui amb un pendent assequible. Cosa que actualment no fa.

Si l’immobilisme espanyol continua, acabaran donant la raó als radicals i no faran més que permetre que el conflicte es perpetuï, i així pels segles dels segles. La manera d’avançar és permeten que l’esquerra abertzale es reunifiqui i es torni al diàleg. Qualsevol altra opció està condemnada al fracàs.

10 d’agost de 2009

La Utilitat d'Aprendre


No sé sí ha estat una constant en la història, però no conec a cap estudiant que un cop o altre no s’hagi preguntat el "perquè carai serveix això que el profe explica?" Tampoc sé si és de bon estudiant preguntar-se permanentment la utilitat d’allò que està estudiant, però en tot cas negar que aquesta pregunta es produeix seria negar una evidència com per exemple que el PP està enfangat per tot de casos de corrupció.

Preguntar-se la utilitat d’allò que un està estudiant, crec, que és altament positiu. Mantenir una actitud crítica envers al que està establert és beneficiós per tots, per un mateix però també per els que estan al costat. Un punt a matisar és evidentment la carrera o estudi que s’estudiï ja que no és el mateix estudiar física nuclear que sociologia, doncs en la primera més o menys les coses poden estar més clares que no pas en una carrera on la visió de cadascú pot determinar un resultat, i per tant la docència podrà variar.

Ser crític és correcte, però aquesta crítica no ha de traslladar-se al punt de refusar l’estudi, és a dir, la crítica s’ha de traslladar a buscar, a millorar, a aprendre més. Trobar la satisfacció de veure o trobar un exemple posat a la pràctica d’alguna cosa que s’ha estudiat no fa més que tornar la fe en allò que s’estudia.
No sé si s’ha notat massa amb les línies que he escrit fins ara, però jo soc un d’aquests que contínuament es pregunta del perquè carai estudia certes coses que estudia i no poques vegades ha dubtat de la utilitat de certes assignatures.

Ahir però vaig tenir una alegria, petita però alegria. Tot mirant un capítol de la sèrie americana "The West Wing" que tracta sobre el mandat del president demòcrata dels EUA Jed Bartlet, vaig poder gaudir d’un exemple portat a la pràctica d’un petit aspecte que vaig estudiar a l’assignatura Política Exterior de la UE.
En aquest episodi (S5/E13) l’administració Bartlet descobria que algun país havia realitzat una prova d’armament nuclear sense previ avís fet que els porta a desconfiar de diferents estats com a possibles "culpables". Un d’ells és l’Iran. Per saber sí ha estat el règim islàmic el que ha efectuat la prova nuclear concerten una entrevista entre alguns membres del gavinet presidencial i l’ambaixador iranià a Washington. La reunió però no es fa a la Casa Blanca, sinó que es produeix a l’ambaixada suïssa. Aquest és un exemple de diplomàcia de crisi, en que s’utilitza l’ambaixada d’un altre país per poder realitzar trobades entre països que no es tracten diplomàticament de manera oficial.

La veritat és que trobar una utilitat pràctica a allò que s’estudia és una satisfacció per més que sigui una minúcia tant minúcia com la que he explicat, però que en definitiva, per més minúcia que sigui, demostra que estudiar val la pena, que estudiar és útil i que allò que s’estudia té una projecció real més enllà de les quatre parets de les aules.

7 d’agost de 2009

Brots Verds i Dependència


Quan Barack Obama va iniciar la seva campanya a les primàries demòcrates poca gent, jo mateix, pensava que arribaria a seure al Despatx Oval de la Casa Blanca i a ser nomenat 44é President dels Estats Units d’Amèrica.
Molta altra gent, jo mateix, pensava que contra John McCain Obama seria pitjor candidat que Hillary Clinton a les presidencials del novembre del 2008.
Desprès de la folgada victòria d’Obama al 4-N, molts pensaven, jo no, que el canvi promès tant a les primàries com a les presidencials quedaria en paper mullat un cop hagués arribat a certa casa de l’avinguda Pensilvània de Washington DC. Aquests a més pensaven que Obama no seria capaç de fer front als desafiaments que els EUA passaven per aquell moment i molt menys edificar el futur de la nació més poderosa del món.

Barack Obama des del primer moment ha hagut d’executar. Obama es va trobar amb un país que travessava la pitjor crisi econòmica des dels temps del crak del ’29. Obama i el seu equip van elaborar el pla econòmic per reactivar l’economia, un programa ambiciós, un programa que permetia que l’estat participés en l’economia per tal que aquesta s’activés i pogués sortir del forat negre en què es trobava.
El pla tot i les crítiques, va tirar endavant.
És evident de què els resultats del pla i el dictamen de si ha estat encertat o no, vindrà en el temps, però el que no es pot negar és que per primera vegada en el que es porta d’any l’atur als EUA ha baixat, fet que permet sumar aquesta dada a les que anteriorment ja han permès anunciar els famosos "brots verds" de l’economia.

A l’estat espanyol també s’ha produït una reacció contra la crisi. El "gobierno de españa" va escriure un pla d’estímul econòmic, el Pla E. Aquest pla però és un simple pegat barroer. El Pla ha servit per abaixar les dades de l’atur un mes, molt bé, però els altres indicadors econòmics evolucionen negativament pel que respecte a la recuperació econòmica.
A més a més, els plans econòmics espanyols no serveixen de la mateixa manera a Espanya i a Catalunya. Els plans espanyols s’han elaborat a partir de l’estructura econòmica de la gran Castella, és a dir, en base donar resposta a les necessitats del poder financer espanyol. En canvi l’estructura econòmica de Catalunya és de matriu industrial, element oblidat per els plans del nacionalconstitucionalisme.
Davant d’aquest fet, Catalunya ha pogut articular un pla d’estímul econòmic per la seva banda? Sí, ha pogut, però… aquest pla podrà resoldre o almenys ajudar a resoldre les necessitats de l’estructura econòmica del país? Difícilment. I difícilment perquè Catalunya no té més diners per posar sobre la taula.
La Generalitat de Catalunya l’any passat va tenir un deute de 4.800 milions d’euros i amb prou feines s’arriba per cobrir les necessitat actuals.

El fet de què la Generalitat no pugui donar, com a resposta a la situació actual de crisi, un pla d’estímul potent i ambiciós es deu només a un fet, a una paraula: dependència. La dependència econòmica que Catalunya sofreix per part d’Espanya fa que la Generalitat tingui les mans curtes per poder actuar.
La solució a aquest problema és complexa ja que no existeixen jocs de mans i tota idea té mil-i-un contratemps, tanmateix tot té un inici i el de la recuperació econòmica també es troba en una paraula: independència.

Amb la independència no tindrem una economia a prova de bombes, no tindrem una economia que pugui saltar i evitar les crisis econòmiques, no, però el que tindrem seran els mecanismes que té actualment qualsevol govern de qualsevol nació del món per poder fer-hi front.
Amb la independència podrem decidir, podrem decidir actuar, podrem actuar elaborant plans d’estímul, elaborant plans E…: podrem.

És en aquests moments de crisi quant es fa més evident de què la independència és l’objectiu per el que cal treballar. En moments de dificultats s’ha de saber trobar el camí més adient per poder redreçar-se de bell nou i tornar a posar-se a caminar. Cal no oblidar, però, que per caminar s’ha de tenir cames, i ara les nostres estan lligades per la dependència econòmica.

6 d’agost de 2009

64 Anys Desprès d'Hiroshima


Un dia com avui de fa 64 anys el cel de la ciutat japonesa d’Hiroshima es va encendre i un raig de llum encegadora va ser l’últim que es va poder veure abans de que la negra obscuritat abracés tota forma de vida.

Avui fa 64 anys que els Estats Units per tal de posar fi a la II Guerra Mundial van llençar les bombes atòmiques d’Hiroshima i Nagasaki. Avui fa 64 que l’armament nuclear va fer acte de presència, una presència que encara avui existeix.

No sabria determinar si el llançament de les bombes va ser encertat o no, ja que opinar quan el fet ja ha passat és fàcil i injust, però més enllà d’aquesta constatació no estic del tot segur que l’elecció que es va prendre no fos l’encertada de la mateixa manera que no estic convençut que fos la correcte.

Han passat més de 64 anys de les primeres bombes nuclears i amb la seva aparició també han passat tants anys del debat sobre les armes nuclears.
Des d’aquell dia històric, des de l’inici de l’armament nuclear, les grans potències han "entès" de què la proliferació nuclear era altament negativa ja que, com va dir algú, "de què serveix tenir cent armes nuclears per destruir-se mútuament, si amb una ja n’hi ha prou?". A partir de la voluntat, més d’uns que d’altres, de reduir l’amarament nuclear s’han realitzat diversos tractats internacionals que estan enfocats en aquesta direcció.

El problema és que no tots els països tenen la voluntat d’acatar la no proliferació.

Les armes nuclears són un problema d’abast mundial, diversos estats tenen l’arma nuclear, cert, i aquest és un argument que en alguns estats àrabs se’n ha fet bandera per poder justificar la seva "legitimació" per tenir una bomba nuclear. Sí ells la tenen, jo també. Per aquí anem malament.

Les armes nuclears haurien de començar a passar a la història, iniciant la seva destrucció per part dels estats que actualment la posseeixen. Però el més important és que no apareguin nous estats que la puguin desenvolupar.

En aquest grup d’estats evidentment hi ha Iran. Iran suposa una amenaça real. És cert que no té la tecnologia per fabricar l’atòmica, cert. Però no és menys cert la seva voluntat per aconseguir-ho. Si Iran obté la bomba atòmica la sempre tan inestable regió, passaria a ser un polvorí.

4 d’agost de 2009

Per Estar-ne Content?


S’ha acabat, de moment, un dels serials més mediàtics dels últims mesos: el Tribunal Superior de Justícia del País Valencià ha acordat el sobreseïment de la causa contra Francisco Camps.

Camps doncs no serà jutjat, i per tant, no podrà ser declarat culpable per casos de corrupció i suborn a partir dels famosos vestits.
El cas contra Camps havia centrat bona part de la lluita partidista entre PP i PSOE, que com que cada cop voten més vagades junts i pacten allà on poden, s’han d’anar inventant focs d’encenalls per mantenir distreta la parròquia. Durant els últims mesos dirigents dels dos partits nacionalistes espanyols han xocat amb diverses declaracions dient-se de "porc" cap amunt oferint una pèssima panoràmica de la política en general i de la política espanyola en particular. La veritat és que tots tenen la seva part de culpa i de responsabilitat. Els del PSOE per intentar posar de merda fins al coll a algú a qui encara no havien jutjat tot esperant que caigués en desgràcia i així poder recuperar un territori que és un fidel feu dels neocons espanyols. Léire Pajín i cia realment s’hi ha lluït. Els del PP però no s’han quedat curt. Han intentat contraatacar amb un cas contra Manuel Chaves i la seva filla a més que han fet ús de tota l’artilleria possible per atacar al rival. Pèssim.

Les reaccions a la decisió del TSJPV no s’han fet esperar. El PSOE avisa que recorrerà la sentència, i el PP està eufòric perquè ha salvat "el baró Camps" de la crema de la justícia.

Però n’hi ha per estar-ne de content?

Camps va començar tot el procés negant tots i cadascun dels actes pel qual se l’acusava, però ha acabat admeten que sí que havia rebut els vestits. Camps ha mentit. Ha mentit i amb ple coneixement de fer-ho. Es veu però que no passa res. Camps menteix de manera reiterada i no passa res.

La veritat que aquest fet m’ha causat una plantofada a la cara absoluta. Quin tipus de societat hem creat que permet que un President de la Generalitat del País Valencià menteixi amb ple coneixement de causa i no passi res? Com es pot permetre?

Aquests mesos hem assistit a la funció d’un circ lamentable, un circ que no fa més que allunyar la classe política de la societat. Com algú podrà confiar en uns professionals que actuen de la manera que actua Camps? Sí, és evident de què no tots els polítics són iguals però les mostres de suport a Camps fan dubtar d’aquesta afirmació.

Camps ha mentit, i mentir no es pot permetre enlloc però molt menys es pot permetre si qui ho fa és un servidor públic. La imatge que Camps deixa de la política és una imatge lamentable i per el bé de tots i de la política mateixa, Camps ha de dimitir.
Camps ha mentit, per conseqüència ha de dimitir.

2 d’agost de 2009

Personatge de la setmana: Sir Bobby Robson


Aquesta setmana ha estat una setmana de dol. Aquesta setmana ha estat de dol perquè ens ha deixat una persona que tot i el poc temps que va ser a Catalunya, va deixar un gran record. Aquesta setmana ha estat de dol perquè ha mort Sir Bobby Robson.

Robson va néixer l’any 1933 a Sacriston, Anglaterra. Des de ben petit ja es va involucrar en el futbol, fet que el va portar a debutar molt jove amb el Fulham amb 17 anys, equip on s’hi va passar 6 anys abans de fitxar per el West Bromwich amb qui va guanyar diversos títols. Desprès d’aquest equip va tornar al Fulham sis anys desprès per anar-se’n al Vancouver Royals per acabar la seva carrera.

Robson però tot i disputar dos mundials amb Anglaterra com a jugador, va despuntar molt més com a entrenador. Com a entrenador va convertir un petit club com l’Ipswich Town en guanyador de la Copa de la UEFA l’any 1980, a més de fer del PSV el dominador durant tres anys del futbol holandès o d’entrenar amb gran èxit el Porto a Portugal. Robson durant 8 anys va ser seleccionador nacional anglès i va ser ell qui va haver de patir des de la banqueta la "mano de Dios" de Maradona que va eliminar la seva selecció.

Robson però va gravar la seva trajectòria quan va aterrar a can Barça. Robson va tenir el difícil repte de fer oblidar el mestre dels mestres a.d.G. - abans de Guardiola- Johan Cruyff. La traumàtica sortida del mag holandès va posar una gran pressió a la nova etapa, una nova etapa en que s’arribava a la kafkiana situació en què en un partit que acabava 8 a 0 a favor del Barça contra el Logroñes, el Camp Nou treia els mocadors. L’any de Robson al Barça es recordarà per haver estat l’any de Ronaldo. El futbol que Ronaldo va fer al Camp Nou no l’ha tornat a fer mai més, només cal recordar el gol de Compostela o els que va marcar contra el València de Zubizarreta a l’estadi. A més aquella temporada 1996-97 també quedarà com la del triplet: Copa, Supercopa i Recopa. O també com aquella Lliga que es va perdre a Alacant, ja que tan sols es va quedar a 2 punts del Madrid de Capello.

Robson però va marcar estil. Estil de simpatia, una simpatia i una tranquil·litat que poc van tenir a veure amb les maneres del seu substitut. Dubto que quan l’actual entrenador del Bayern de Munic passi a millor vida, des de Barcelona es recordi com es recorda actualment a Sir Bobby. Robson va deixar empremta, Robson ha estat un dels grans. Robson és qui em va regalar els primers títols blaugrana que vaig viure amb plena consciència de ser del Barça: La Recopa de Rotterdam contra el París Saint Germanin i la Copa del Rei contra el Betis al Santiago Bernabéu al dia de Sant Pere.

Se’n va un gran del futbol. Se’n va el qui va posar quatre vegades l’himne del Barça al Bernabéu. Serà profecia?

1 d’agost de 2009

Diàleg + Acceptació del Conflicte = Final d'ETA


Ahir se celebrava el 50é aniversari de la creació de l’Euskadi Ta Askatasuna, un aniversari, com no, tenyit de sang. ETA porta 50 anys matant, matant perquè creuen que d’aquesta manera els seus objectius polítics seran més assequibles. ETA mata a partir d’uns ideals, uns ideals que diu servir.

Fent un simple repàs a la història d’Euskal Herria es pot comprovar fàcilment que els objectius d’ETA no s’han acomplert, i actualment, semblen més lluny que mai sobretot per els dos governs ultra-nacionalistes espanyols que hi ha tant a Euskadi com a Navarra.

ETA porta 50 anys matant, per tant, ETA porta 50 anys burlant les diferents estratègies espanyoles per acabar amb l’organització.
Espanya porta, també, 50 anys lluitant contra ETA. Durant el franquisme es limitava a imposar penes de mort o a tirotejar als presumptes membres d’ETA. Des de la transacció de règim, l’estratègia no és que hagi diferit massa. Es continua apostant únicament per la via militar i judicial.
Els resultats d’aquestes estratègies és pot comprovar a simple cop d’ull en les notícies dels dos dies anteriors. Les estratègies espanyoles per acabar amb ETA han estat i són un fracàs. És cert que cada cop es tarda menys a decapitar la cúpula etarra, cert, però no ho és menys que cada cop una nova generació agafa el relleu i la lluita es manté.

La idea de què amb la via policial s’arribarà al final d’ETA és una idea equivocada. Només amb la via militar i judicial no s’acabarà amb ETA, perquè si això fos cert ETA faria anys que hauria passat a millor vida.

Per acabar amb ETA cal un salt de qualitat, cal passar de les paraules als fets. Acabar amb ETA és per imperatiu moral una prioritat de qualsevol governant, el problema és que fins al moment cap polític espanyol amb responsabilitats governamentals ha fet res realment per arribar al final d’ETA.
Amb ETA cal més d’una estratègia, cal més d’un front. Cal atacar al màxim possible la seva infrastructura, però al mateix temps cal establir un diàleg. Cal ofegar-la, si, però també cal parlar-hi.

La via de la negociació serà la que porti al final d’ETA, i ho serà si mai hi ha un govern espanyol prou valent per intentar afrontar-ho. La negociació hauria d’incloure dos punts essencials: per una banda l’amnistia als presos de l’organització a més de la reincerció d’aquests a la societat basca; i per altra, l’acceptació per part de les dues bandes de l’existència d’un conflicte polític.

ETA neix a partir d’un conflicte polític, un conflicte que enfronta el País Basc i Espanya, i per tal d’arribar a la fi del terrorisme cal acceptar-ho. Ningú diu que Espanya hagi d’acceptar que Navarra passi a formar part d’Euskadi, el que es diu és que Espanya ha d’acceptar que hi ha un conflicte i que en democràcia tot es pot discutir.

Només amb la negociació, el diàleg i l’acceptació per part d’Espanya del conflicte polític existent, es podrà arribar al final d’ETA. El problema és, com avui ha afirmat el Govern Basc, que ni PSOE ni PP volen negociar ni dialogar amb ETA, segurament perquè ja els està bé que ETA existeixi, per d’aquesta manera poder pactar com fan a Euskadi.

Recordo una escena de la pel·lícula "el Lobo" en què el talp de la policia a la cúpula d’ETA li deia al seu superior que tenia un pla per acabar amb l’organització des de dins. El superior però li va dir que no, que venien temps de canvis i que si no hi havia ETA l’esquerra demanaria massa i que calia tenir murs de contenció per frenar les seves reivindicacions.

Els temps han canviat, però el paradigma en el que Espanya es mou, no.