31 de juliol de 2009

50x829 = ETA


Fa 50 anys uns joves estudiants del País Basc van fundar a Bilbao una organització de caire revolucionari que pretenia lluitar per l’alliberament nacional del País Basc. Fa 50 anys davant del que consideraven una oposició massa tolerant i tova del PNV al feixisme, uns joves bascos van fundar "Euskadi Ta Askatasuna": ETA.

Fa 50 anys es va fundar ETA, una organització que en els seus inicis no era una organització armada, sinó una escissió de les joventuts polítiques del partit hegemònic a Euskadi des de la República i fins a l’actualitat.

ETA va néixer al 1959, però no va ser fins al 1964 que va cometre les primeres accions terroristes, primerament era tan sols un grup que lluitava contra el feixisme i a favor d’Euskal Herria com tants altres grups hi havia.

ETA durant el franquisme va gaudir d’un gran suport social emparat en la màxima de que "l’enemic del meu enemic és el meu amic". Gràcies a aquesta màxima va aconseguir que la majoria de l’oposició al règim feixista espanyol veiés amb simpatia les seves accions. Les més sonades com per exemple l’assassinat de Carrero Blanco -voló, voló- va fer somriure a més d’un. ETA durant el franquisme es limitava a eliminar dirigents feixistes practicant la mateixa medicina que el règim: el terror i la mort. És evident que davant la situació política dels anys 50, 60 i 70, en què l’estat espanyol assassinava, torturava i eliminava a qui fes falta, les accions d’ETA eren contextualitzades i fins a cert punt acceptades i recolzades. En aquella situació, sincerament, no era descabellat donar suport a les accions de banda armada, i més observant altres pobles que també havien escollit aquest camí com a Irlanda amb l’IRA.

ETA tenia una justificació davant del règim feixista que va governar Espanya durant 40 anys, però aquesta justificació queda absolutament fora de lloc en el moment en què s’avança cap a un període democràtic.

ETA va néixer amb l’objectiu d’alliberar el País Basc de les urpes d’Espanya. Fàcilment es pot comprovar que no han acomplert els seus propòsits, és més, ETA és un fre a les legitimes i democràtiques aspiracions dels bascos a assolir la llibertat. Espanya davant de qualsevol desafiament independentista a Euskadi sempre podrà posar els morts damunt la taula de negociació. ETA és un fre.

Es pot discutir les misèries democràtiques de l’estat espanyol. Es pot discutir les limitacions de la democràcia a Espanya. Es pot discutir sobre el dret democràtic a l’autodeterminació. Però totes aquestes discussions només es poden produir en democràcia. I ETA va en contra la democràcia perquè no pretén discutir, pretén imposar per la força de les armes les seves idees. Així mateix també s’hauria de veure qui tampoc vol discutir els termes anteriors, però això és un altre tema.

ETA en l’actualitat no és més que una colla d’assassins a qui el futur d’Euskal Herria i de la seva gent poc els hi deu importar. ETA en l’actualitat no és més que una colla de "canallas". ETA desprès de 50 anys deixa un rastre de 829 morts i la impossibilitat de què Euskadi pugui decidir el seu futur.

Fa 50 anys que uns estudiants van fundar una organització de caire revolucionari. 50 anys ja són masses, i convindria que no se’n celebrés cap més.

29 de juliol de 2009

"El Gobierno Vasco de Patxi López"


ETA ha tornat a atemptar i ho ha fet davant d’una caserna de Burgos on buscava, segons fonts policials, una gran matança ja que sembla que pretenia atemptar no només contra els Guàrdia Civils de la caserna, sinó també contra les seves famílies. Aquest fet es veu ha causat certa sorpresa als comandaments antiterroristes, la veritat no sé quina sorpresa pot produir aquest fet. Els assassins són assassins i punt.

Aquest atemptat ha causat, evidentment, el rebuig total de totes les forces polítiques legals, que no democràtiques ja que sovint es confonen els termes, i també de les institucions tant les basques, espanyoles com també les catalanes. De totes les declaracions que hi ha hagut però m’ha sobtat molt la que ha realitzat la lehendakari en funcions que ha afirmat que la lluita contra ETA és una prioritat del govern basc de "Patxi López". M’ha sobtat molt la referència explícita a "el govern basc de Patxi López". En principi afirmant que la lluita contra ETA és una prioritat del govern basc ja n’hi hauria prou per deixar clara la prioritat governamental. Però sembla que no.

Des de què Patxi López va arribar al Palau d’Ajuria Enea a partir del pacte espanyolista amb el PP i UPyD, des de mitjans espanyols s’ha emfatitzat molt que el nou govern sí que lluitaria contra ETA i sí que seria dur contra la banda, contraposant les intencions d’aquest govern al d’Ibarretxe a qui intenten fer aparèixer com a tou i tolerant davant les accions d’ETA. Aquest fet és d’una mesquinesa brutal, absurda a més d’una demagògia lamentable. Intentar fer passar per veritat aquest relat com a veritable seria tan miserable com si des del PNV o EA es denunciés que des de què el PSOE governa Euskadi ETA ha atemptat més que en els últims anys dels governs d’Ibarretxe.

Una vegada més "el sentido de estado y sus intereses" són posats per davant de l’ètica més simple. Les declaracions de la consellera d’educació i la voluntat per imposar aquest relat no són més que l’intent per part dels mitjans de l’estat de legitimar el pacte PSOE-PP a Euskadi a partir de la por. I això és lamentable.

PD: Per cert, avui s'ha detnigut a un ex integrant dels GAL per tràfic de drogues. Tranquils que poc temps s'estarà entre reixes. Agraïment pels serveis prestats a l'estat.

28 de juliol de 2009

40 Anys de Silenci. 40 Anys de Vergonya


Al passat 22 de juliol es va celebrar una efemèride molt important que afecta de manera transcendental la recent història de Catalunya i de l’estat espanyol. Una notícia que va ser silenciada per l’absoluta majoria dels mitjans de comunicació.
Durant la setmana del 22 de juliol, l’efemèride que més es va comentar a la televisió va ser que es va commemorar que l’home havia arribat a la lluna. Fantàstic. No tinc res en contra a que es recordi un fet que va significar un avenç en la història de la humanitat, tanmateix sobte que els diferents mitjans de comunicació inflessin d’especials a aquest esdeveniment i en canvi sotmetessin a la més absoluta profunditat un aniversari tan o més significatiu com és per exemple el del nomenament fa 40 anys del príncep Juan Carlos I com a successor a la "jefatura del estado". Un nomenament que va realitzar el dictador feixista Francisco Franco.

Costa d’entendre que en un estat democràtic es produeixin actes com el d’ometre un fet de tanta importància com l’esmentat. La història d’Espanya, la història del Regne d’Espanya no s’entén sense la cerimònia del 22 de juliol, una cerimònia en què es va nomenar successor d’un règim totalitari a un membre de la família reial, un membre que curiosament és l’actual cap d’estat.

El fet que els mitjans de comunicació, els d’aquí i els d’allà, hagin sentenciat que aquest aniversari no tenia valor informatiu és deu a les càrregues que encara són presents en la societat en general produïdes per la pèssima transició que es va dur a terme. La transició segons "grans" experts va ser modèlica, modèlica perquè no es va produir cap vessament de sang massa important, i segons els mateixos "experts" perquè es va poder avançar cap a un nou règim polític sense traumatismes. Tot i que podent acceptar les premisses anteriors, cal denunciar que la transició es va basar en el gran oblit de la pròpia història i en la construcció d’un relat en què la monarquia va portar la democràcia. I això és una gran mentida.

Si tenim monarquia a l’estat espanyol no és perquè ho diu la Constitució espanyola, si tenim monarquia a l’estat espanyol és perquè Francisco Franco va voler que un membre de la família reial fos el seu successor. Si no hagués estat així, difícilment avui hi hauria Rei a Espanya.

Encara avui la nostra societat està estigmatitzada per aquell pacte de vergonya. Encara avui la nostra societat no es pot considerar madura perquè no sap la seva pròpia història, o més ben dit, no vol reconèixer la seva pròpia història. Encara avui la nostra societat viu en un món que es basa en uns fets edulcorats i manipulats per les èlits que van conduir el procés de la dictadura al sistema actual.

Han passat 40 anys des de què Juan Carlos I va jurar lleialtat a Franco, al "Movimiento Nacional" i "a las leyes fundamentales". Fa 40 anys que Juan Carlos va donar continuïtat "a la legitimidad del 18 de julio".
Fa 30 anys que ens han imposat una mentida. Una mentida que diu que vivim en un estat democràtic, que vivim en un estat de dret, que hem fet una transició, que s’han superat les ferides del passat. No. El que ha passat és que "uns" volen que s’oblidi la història, el que passa és que "uns" voldrien que tot s’esborrés per poder construir el seu relat sense preocupar-se que a alguns se’ls passi pel cap pensar diferent.

Han passat 40 anys des de què la monarquia governa l’estat espanyol, i com va dir Juan Carlos en la seva cerimònia d’acceptació com a successor de Franco, la seva legitimitat prové del 18 de juliol de 1936.

Convé no oblidar, perquè només recordant i acceptant el propi passat i la pròpia història es pot construir un futur.

27 de juliol de 2009

Somni d'un Món al Revés


Hi ha qui diu que existeix una gran connexió entre el que un somia i el que es desitja. Certs erudits han difós tot de teories en què es "demostra" que el nostre subconscient ens pretén mostrar, mentre el nostre cos present fa vots per descansar tan sols una estona, que tendim a somiar els nostres desigs més profunds.

La veritat és que desconec amb tota certesa si aquestes teories són reals o no, i també desconec completament si han estat provades científicament, tot i que dubto que algú que desitgi bojament l’assassinat de la veïna del 3r 2ª, en cas de somiar-ho, corri a explicar-ho a algun elaborador de teories estrafolàries.

No estic en cap cas interessat en iniciar un debat filosòfico-científic-esotèric entorn al compliment dels somnis ni tampoc en si existeix tal connexió desig-somni. Amb tot el que si que faré és permetre’m una llicència i explicar un somni.

Fa unes nits vaig somiar un somni estrany, no seria apropiat anomenar-lo de malson, no, tanmateix tampoc seria adient no qualificar-lo de pertorbador. M’explicaré. En aquell somni el món, o almenys certs aspectes del món que coneixem, estaven capgirats. El primer signe d’estupefacció va ser que vaig comprovar que l’equip més seguit al país era l’Espanyol i no el Barça cosa que va començar per mosquejar-me i immediatament em vaig posar en alerta. Tenia la sort, però, de què jo tan sols era un mer espectador d’aquell món, però no vaig poder evitar preguntar-me el perquè es condemnava a aquell món a tal maledicció. En aquell somni però no només estava girat el sentiment futbolístic de la gent del país. El primer gran canvi va ser que em vaig topar amb l’ambaixada dels Estats Units en ple Passeig de Gràcia. La veritat és que els ulls em van donar voltes. Una ambaixada? A Barcelona? Ostres, vaig mirar detingudament la placa, i si, posava "Ambaixada dels EUA. República de Catalunya". Érem independents.
En el somni, la gent per desplaçar-se feia ús del transport públic en la seva gran majoria, i el més estrany de tot és que el servei de Rodalies funcionava correctament, suposo que era perquè la Generalitat ja n’era la titular. Bé, en tot cas el que veia era que tot funcionava al revés. Teníem un ministre d’Interior competent, un President ambiciós, un parlament lligat a les demandes ciutadanes. A més els agents socials es movien sempre perseguint el bé col·lectiu, de la mateixa manera que les Caixes i Bancs. Els atacs racistes i els totalitarismes eren inexistents, i en general es veia que la població era feliç.

Un tema però em va sobtar. A diferència del "meu" món a la televisió hi havia presentadors de totes les edats, des de periodistes de 30 anys fins als que en tenien 60, cosa estranya avui en dia en què si es passa de certa edat, es convida amablement a "marxar" o a passar a la nevera, a més d’això el que vaig observar és que les èlits dirigents del país estaven formades per persones que no solien passar dels 40 anys. Realment estava molt sorprès, ja que en el meu món real l’atur actual entre els joves dels Països Catalans és molt elevat, fet que contrastava en el nou món que estava descobrint. Cal afegir, a més, que en el meu món hi ha certa tendència per part de certa gent "gran" en considerar el joves com a inferiors, i que quan es refereixen a aquest col·lectiu sovint ho fan fent gala de la seva gran experiència política, quan en realitat aquesta "experiència" no és més que una manera per amagar la gran frustració per haver permès la classe de transició que van permetre sumat al fet de que van deixar morir al llit a un dictador feixista. Aquests grans "experimentats" diuen amb aires de saviesa "nen, que jo no vaig néixer ahir. Jo sé el que s’ha de fer". La veritat és que aquell món era sensiblement diferent al meu.
Tal era la meva sorpresa que em vaig despertar de cop, i vaig pensar en aquell país que aquells joves havien construït. I ho havien fet sense aquella superioritat moral dels que van deixar que un tal Juan Carlos I fos investit Rey de España i que Catalunya fos una pobra "comunidad autónoma" com qualsevol altra.

En fi, tan sols això: un món al revés.

26 de juliol de 2009

Personatge de la setmana: Joan Saura


Adéu, adéu Joan, adéu. Aquestes paraules no són en absolut sarcàstiques ni estan escrites amb intenció d’expressar algun tipus d’alegria. Són simplement la constatació, dites pel mateix protagonista, de què adéu i fins aviat.

Joan Saura si actualment continués jugant al juvenil del Barça segurament hauria fet l’stage de pretemporada a Londres on dels 22 jugadors utilitzats, 15 són formats a la pedrera del club. Per sort, pel Barça, Joan Saura ja no juga a futbol, i no sé si per sort o en tot cas no sé per sort de qui, Joan Saura s’ha dedicat a la política.
Saura és llicenciat en enginyeria tècnica industrial i va treballar durant anys a FECSA i des dels seus inicis va formar part de Comissions Obreres així com també del PSUC de qui va ser-ne regidor a l’Hospitalet. Joan Saura a partir de la desfeta continua del PSUC va participar en la mort per via d’eutanàsia d’aquest partit i va col·laborar en refundació entorn del nom d’Iniciativa per Catalunya. Per aquest partit Joan Saura va ser diputat al Parlament i també al Congrés espanyol.
Saura però va ser un dels grans impulsors del canvi dins d’Iniciativa l’any 2000. Com es pot comprovar a partir dels escrits en aquest bloc, Joan Saura no és la persona per qui tinc un gran concepte, ara bé, és innegable de què si ICV va passar de 3 diputats l’any 1999 a 9 al 2003 va ser gràcies al canvi de discurs i a la modernització del partit que ell va realitzar.

Desprès d’aquest punt ja s’esdevé tot el temps dels Dragons Kahns, dels Circs, les corregudes per firmar Estatuts dels quals no se sap ni què carai hi diu, pactar nous terminis sobre el finançament amb la de la Vega "porque yo lo valgo", una mal gestió a la conselleria d’Interior… Saura ha passat de rendibilitzar el primer tripartit a partir del "no fer res" a ser víctima del "fer alguna cosa". Saura mentre es limitava simplement a sortir a les fotos quan anava a "negociar" l’estatut a Madrid i prou, va poder fer-se un lloc com a dirigent que no "la liava" cosa que en el govern Maragall era símptoma de sorpresa i admiració. El problema de Saura és quan ha volgut agafar protagonisme. Un protagonisme enverinat. Saura en el segon tripartit s’ha vist permanentment enmig de la tempesta: que si manifestants de Bolonya, que si els Mossos, que si cameres de vigilància… Al final Saura ha conduït a ICV a l’abisme de retornar quasi a les quotes del 1999, fet que ha precipitat la decapitació pública del President eco-socialista amb la seva renúncia a ser cap de llista al 2010.

Adéu Joan, adéu. Trobarem a faltar el teu…. ehem, bé la veritat és que no sé exactament què trobarem a faltar de tu, però en tot cas, adéu.

22 de juliol de 2009

Esquerra: Sí als Pressupostos


Des de què a Vilafranca es va produir la moció de censura de CiU, en la què Esquerra va participar, contra el govern socialista de Francisco Romero que no havia escrit sobre la política local vilafranquina. Avui però, faré algun comentari de com, crec, que està anant l’ajuntament des del passat mes d’abril.

Primer de tot reafirmar-me en el que vaig escriure en el bloc quan vaig donar suport a la moció de censura. No es podia fer altra cosa, per Vilafranca.
El govern Regull s’ha trobat al davant d’una institució en una situació de crisi econòmica greu, ha comès alguns errors de principiants i es troba amb una correlació de forces a l’ajuntament en les que és difícil establir acords polítics, prova d’això és que al passat mes es va haver de retirar el projecte de pressupostos pendent per aquest 2009 degut al fet que tampoc l’anterior govern havia estat capaç de fer-los aprovar. El fet de no poder aprovar els pressupostos no es deu a què l’oposició s’hagués despenjat a última hora incomplint algun acord, sinó tot al contrari. Va ser el govern que no va concretar amb cap grup municipal absolutament cap acord. I així no es pot anar.
Per sort l’actitud del govern ha canviat i ara, desprès d’unes negociacions ben portades, ja que si no es parla de pressupostos en les converses poc es podrà pactar, s’ha arribat a un acord. És per aquest motiu que Esquerra votarà que SÍ als pressupostos municipals. Esquerra diu que Sí per responsabilitat, diu que sí perquè s’han acceptat els seus projectes, diu que sí perquè Vilafranca no es pot quedar adormida. I diu que sí perquè, de la mateixa manera que va fer al 2007 amb el PSC, vol oferir a CiU l’oportunitat de treballar a favor de Vilafranca.

És per això que Esquerra diu que SÍ als pressupostos.

A continuació adjunto la nota de premsa que es va distribuir als mitjans, per bé que alguns quasi ni l’esmentin, on s’explica el perquè del SÍ d’Esquerra als pressupostos municipals:

ESQUERRA: SÍ ALS PRESSUPOSTOS
Amb Esquerra, Vilafranca hi guanya

ESQUERRA ha arribat a un acord amb el Govern municipal per aprovar els pressupostos municipals de l’any 2009.

Les propostes que ESQUERRA ha inclòs en els pressupostos formen part del seu programa electoral, per tant, ESQUERRA dóna compliment al compromís que té amb Vilafranca i els seus ciutadans.

El pressupost acordat té un marcat perfil social caracteritzat per les mesures que ESQUERRA hi ha introduït centrades en el benestar de les persones i en l’augment de les polítiques socials.

Amb aquest acord es reafirma, una vegada més, la utilitat de la política duta per ESQUERRA al Ple Municipal, una oposició constructiva i pactista, que busca el millor per Vilafranca i la seva gent.

ACORDS GOVERN - ESQUERRA. PRESSUPOST 2009

LLIBRES DE TEXT
Es dóna continuïtat al programa d’universalització i reutilització dels llibres de text a primària inclòs en anteriors pressupostos. Aquest programa corregeix algunes mancances en l’aplicació d’altres anys, millorant d’aquesta manera l’efectivitat i l’eficàcia del mateix.

SANTA CLARA
El carrer de Santa Clara tornarà a ser de doble direcció.
El departament de Serveis Urbans està ultimant el projecte de tornar a posar el doble sentit de circulació al carrer Santa Clara. El canvi a la doble direcció es farà a l’estiu, probablement entre finals de juliol i principis d’agost.

AUDIÈNCIA PÚBLICA ASSUMPTE SOROLLS I VIBRACIONS TGV
Es farà l’Audiència Pública.
Un cop es tingui el resultat de l’estudi encarregat a la UPC sobre vibracions, es definirà la data de l’audiència pública.

POLÍTIQUES SOCIALS
S’augmenten significativament les partides corresponents a Serveis Socials, tan en percentatge com en valor absolut.
Aquestes mesures han de comportar una major assistència i majors serveis a les persones, especialment en suport de la Gent Gran, a la infància i a les famílies.

PLA ANTIFRACTURA DIGITAL: XARXA WI-FI
Des d’ESQUERRA s’ha considerat sempre la necessitat de dotar Vilafranca d’una xarxa wi-fi a tot el municipi per tal de facilitar l’accés a internet a tota la població. És per aquest motiu que s’ha acordat amb l’equip de govern que es durà a terme l’estudi i l’execució del projecte per tal de proporcionar Vilafranca d’una xarxa wi-fi amb cobertura total al municipi. S’inclou en el pressupost una partida que permetrà fer l’estudi tècnic i el projecte, i portar a terme tot seguit l’execució del projecte.

SEGONA FASE DE L'APARCAMENT DE L'ESPIRALL
ESQUERRA aconsegueix que es dugui a terme el projecte - fins ara inexistent - de la segona fase de l’aparcament de l’Espirall.
L’execució de la segona fase es durà a terme, un cop adjudicada l’ampliació, de manera immediata encara que la primera fase, actualment en construcció, no estigui acabada.

POLÍTIQUES D'OCUPACIÓ
A partir del mes de setembre, s’engegarà l’elaboració d’estudis de necessitats per a polítiques d’ocupació. Es posarà en marxa el pla per engegar l’Oficina de Treball Municipal que centralitzarà totes les gestions referides a aquest àmbit.

21 de juliol de 2009

Qüestió de Números


Ahir es va posar en marxa el nou projecte mega-galàctic del Madrid de Florentino, una posada en marxa que, tot i ser tan sols el primer partit de la pre-temporada, no va donar massa de si més enllà de constatar el que ja se sabia: que el Madrid té bons jugadors, com sempre d’altra banda.

Des de què en plena ressaca pel triplet el "ser sobre natural" va tornar a la llotja blanca del Bernabéu, sembla que en l’univers blau-grana s’hi hagui instal·lat un cert patiment o si més no una certa angunia.
S’ha dit i escrit que contra el nou imperi galàctic poca cosa s’hi podrà fer, s’ha dit que si l’any passat amb l’equip de cor-i-collons de Junande Ramos ja va costar guanyar la Lliga, ara amb CR9, Benzema i Kakà a l’equip la cosa pot pintar molt malament. Algú també apuntava que davant el poder econòmic del Madrid, el Barça simplement havia d’intentar sobreviure. En definitiva que era qüestió d’anar preparant l’epitafi, i si pogués ser per d’aquí deu minuts millor que per d’aquí mitja hora.

Realment és per emprenyar-se de la condescendència i derrotisme amb què es tracta la massa barcelonista a ella mateixa.

No serè jo qui tregui importància als fitxatges del Madrid. Són bons, molt bons jugadors. Cristiano, Kakà i Benzema els voldria quasi tots els equips del món. Quasi.
Dic quasi perquè convindria no oblidar que el Barça en comptes de Cristiano té a un tal Messi, un Messi que serà nomenat millor jugador del món a la tardor, un Messi que va esborrar de l’Olímpic de Roma a CR9 a la final de la Champions. En comptes de Kakà el Barça hi té un tio que com diu aquell "és lo puto crack", és a dir, el Barça té a Iniesta, un que tot sol és capaç de fer embogir centrecampistes i defenses. I sí, el Madrid té Benzema, però el Barça tindrà al fenomen d’Ibrahimovic. Quasi res. Però és que a més a més el Barça té a Valdès, Xavi, Piqué, Henry, Touré o Keita. Quin d’aquests jugadors es podria canviar per Van der Vaart, Gago, Diarra, Pepe, Guit o Raúl? Cap, no hi ha color. I és més, el Barça té un equip que ha fet història. El Barça té l’equip del triplet. El de Copa, Lliga i Champions. I el Madrid, no.

Però per sobre de tot el que cal tenir en compte és que el Barça, tal i com fa la campanya de Nike, és un. El Barça és un equip, un equip que té gana, gana de títols, d’ambició, el Barça és un equip que es vol menjar el món. I ho vol, i fa, com un de sol, ho fa com un equip. Aquesta és la gran diferència. Jugadors vs Equip. Amb això no vull dir que el Madrid no jugui bé o que no faci un joc de toc, amb els jugadors que té només faltaria que juguessin com l’any passat a l’estil Numància. La diferència serà però, en la concepció d’equip i en la seva construcció. Sí el Barça fitxa a Ibrahimovic no ho farà pensant amb les samarretes que vendrà a l’Àsia, ho farà pensant que és el millor per l’equip. Els fitxatges de CR9 i Kakà han estat pensats al revés, primer el guany mediàtic que se’n pugui treure i desprès l’entrenador ja decidirà, ja que quin entrenador, a part de Guardiola, es podria permetre el luxe de dir que "no" a CR9 o a Kakà?

Per últim i per allunyar ja per sempre –tota una quimera- la por i el patiment desorbitat del barcelonisme, només recordar que en els sis anys en què Florentino va ser President merengue, el Madrid va guanyar dues Lligues, una Champions i una Intercontinental. En sis anys de Laporta com a President, el Barça ha guanyat tres Lligues, dues Champions i una Copa. I encara queda aquesta temporada.

En definitiva, qüestió de números.

17 de juliol de 2009

Acampada Jove'09

TOCA ACAMPADA. T'HO PERDRÀS?

16 de juliol de 2009

Indecència Sense Fronteres


Ho he dit dues vegades en dos escrits al bloc: no estic a favor del finançament acordat, i sobre aquest fet ja vaig exposar per quines raons no veia correcte el fet de validar aquest pacte, tanmateix també es pot afirmar sense por a equivocar-se que aquest acord, l’acord que Esquerra va aconseguir, és el més ambiciós que permetia l’actual marc estatutari.

Es poden criticar diversos aspectes de l’acord que ahir va aprovar el Consell de Política Financera sense cap vot en contra ja que finalment el PP va tocar el "pito" i totes les comunitats conservadores van acatar l’ordre de Rajoy i es van abstenir, el que no es pot fer és titllar aquest acord d’il·legal ni fer creure que s’hagués pogut aconseguir molt més.

Des de que diumenge Joan Puigcercós va fer oficial el Sí d’Esquerra al finançament a raó de 3.855 milions d’euros addicionals, segons el Govern poden arribar als 4.000, el principal partit de l’oposició s’hi ha mostrat clarament en contra i ha optat per tirar la màxima bilis possible contra Esquerra, el Govern i contra l’acord aconseguit. És legítim que Mas i companyia actuïn d’aquesta manera ja que estan a l’oposició i han quedat descol·locats, legítim sí, però indecent també.

Indecent perquè, com pot ser que el partit i la persona que van pactar un cadàver polític només al néixer, com és l’estatut de La Moncloa, acusin ara al govern de no aconseguir tot el que podien? Com és possible que el partit que durant 23 anys al Govern va acceptar totes les ofertes que "el gobierno de españa" els hi oferia sense demostrar cap signe de fermesa, ara acusi al govern de venut? Com pot ser que Mas i CiU facin amb el finançament exactament igual que amb l’estatut, és a dir, que els utilitzin simplement com a trampolí per arribar a la Generalitat?

Realment és escandalós que Convergència i Unión jugui aquest joc d’intentar ser els més almogàvers possible, quan són precisament ells els que van pactar el marc legal de negociació. L’articulat de l’estatut en matèria de finançament és tan ambigu i tan interpretable que deixa la negociació completament oberta i sense un patró clar.

Que CiU utilitzaria qualsevol eina possible electoralment per tal d’arribar en bones condicions a la campanya electoral és conegut, però que arribaria a creure’s que la gent d’aquest sant país és estúpida ja és massa. No es pot anar d’almogàver quan abans s’ha sigut un Cambó de segona divisió. I sembla que Mas i el seu pinyol encara no se’n han adonat.

14 de juliol de 2009

Sobre els Governs de Coalició


Del primer tripartit en deien "Dragon Kahn" per obra i gràcia del metge Carretero, al segon n’hi ha que n’hi diuen "el circ". Aquests qualificatius, segurament no merescuts, sorgeixen a partir del fet de què als govern que donaven nom eren i són formats per diferents partits, és a dir, el govern era de coalició.
Els governs de coalició són més proclius a patir certes crisis, sobretot si els qui en formen part no provenen d’una mateixa família ideològica, fet que provoca tensions i pot donar la sensació de què el desgovern és elevat.

No pretenc parlar aquí de si el govern d’Entesa governa bé o no, el que si vull fer és comprovar si a casa nostra ens falta "cultura de coalició", en el sentit d’entendre que en el si d’un govern amb diferents idees pot sorgir alguna controvèrsia, i també veure quines formes de govern hi ha.

Per tant només em centraré en els països europeus on els governs són de coalició, ja que en els altres continents el sistema polític pot patir certes variacions que podrien afectar el resultat. Així doncs descarto el Regne Unit amb una àmplia majoria del Labour de Gordon Brown, també la França de la UMP de Sarkozy i també Portugal on el Partit Socialista governa còmodament sota el lideratge de José Soares.

A Europa segurament el govern de coalició més important és el que formen la Unió Cristiano-demòcrata, la Unió social-demòcrata i el Partit Socialdemocrata a Alemanya, un govern que sota el nom de "la gran coalició" ha permès a Angela Merkel governar en l’última legislatura. Aquest govern té el suport majoritari del Parlament, 397 dels 613 membres, és a dir, que governa amb majoria absoluta, una majoria necessària per tirar endavant les reformes de l’estat del benestar que aquests partits portaven al programa electoral.

Si exceptuem Alemanya, el Regne Unit i França, l’altre gran país d’Europa és Itàlia. Al país transalpí, on governa el dèspota Berlusconi, cal tenir en compte però, que el primer ministre és al poder a partir d’un govern de coalició. Concretament al govern italià hi participen Il Populo della Liberta i la Lega Nord. Esmentar però que Il Populo della Liberta és la unió entre Forza Italia i la post-feixista Alianza Nacionale. Aquesta coalició té per objectiu dotar al govern de la majoria absoluta que tot govern de coalició necessita per tirar endavant el seu programa, una majoria que es concreta al Parlament, on aquesta coalició obté el suport de 340 diputats per els 239 de l’oposició.

Els governs de coalició però no són exclusivitat dels grans estats europeus o de tradició democràtica com els anteriors, sinó que la "cultura de coalició" també té força en els països de l’Europa de l’est.
Per exemple a Romania on des de les últimes eleccions hi governa una coalició formada entre el conservador Partit Demòcrata-Liberal i el progressita Partit Socialdemòcrata. Aquests dos partits segueixen el patró de la gran coalició alemanya, ja que els dos són els principals partits romanesos, fet que els permet controlar 329 diputats del Parlament d’un total de 471. És a dir, una gran i àmplia majoria absoluta.

Un altre país dels antics membres de l’URSS, Hongria també s’hi produeix un govern de coalició, i conseqüentment, un govern amb majoria absoluta i estabilitat parlamentària.
A Hongria es va formar al 2004 una coalició entre el MSZP, socialistes, i el SZDSZ, liberals. Aquesta coalició però es va trencar a mitjans del 2008 quan els liberals van abandonar el govern, i a partir d’aquest fet el govern en minoria es va veure sense estabilitat parlamentaria fet que portà al primer ministre a dimitir a inicis del 2009 degut a la impossibilitat de portar a terme les reformes socials que pretenia impulsar. Aquest exemple mostra que els governs en minoria són extremadament fràgils, ja que no tenen garantida la governabilitat, una governabilitat que òbviament cap altre partit que no garantís majoria absoluta estava disposat a atorgar degut precisament, a la manifesta inestabilitat governamental.

Durant els últims anys ha augmentat la preocupació entorn a l’ascens de l’extrema dreta a diversos països d’Europa com Holanda, França o Bèlgica, però possiblement el que ha causat més temor ha estat el Partit Justícia i Pau dels germans bessons Kaczynski. Actualment aquest partit ja "només" controla la Presidència de la República, ja que desprès de les eleccions legislatives passades la Plataforma Cívica (PO) del liberal Donald Trusk va obtenir la victòria i va desallotjar l’extrema dreta del poder. Trusk però no va obtenir majoria absoluta així que va haver de pactar amb el Partit Popular per,l d’aquesta manera, assegurar-se l’estabilitat necessària per a qualsevol govern, de coalició o no, per poder tirar endavant el seu programa legislatiu. El govern té el suport dels 209 diputats de PO i els 31 del Partit Popular.

Les coalicions al centre i est d’Europa la tanca la que dirigeix el socialista Werner Faymann formada entre el Partit Socialdemòcrata i el Partit Conservador a Àustria, on per evitar que els partits d’extrema dreta es fessin amb el poder, van reeditar altre cop la coalició que té més flaire de ser un "cordó sanitari" contra els extremistes, que una coalició en base a un programa comú. De la mateixa manera que Alemanya o Romania, els dos partits que formen el govern són els més importants del país ja que junts sumen el 55’6% dels vots i tenen una gran majoria parlamentària amb 108 diputats sobre un total de 183.

Canviant de banda d’Europa, d’est a oest, es troba el país per antonomàsia de les coalicions, Bèlgica. Desprès dels tortuosos governs de Letterme, el President del Parlament, Herman Van Rompuy, ha format un govern en el que hi figuren diversos partits de quasi bé totes les tendències ideològiques: democristians, liberals i socialdemòcrates. Aquest executiu però tindrà la difícil tasca de sobreviure a les continues i cícliques crisis de govern a partir de les diferències entre els valons i els flamencs en quan a l’estructura de l’estat.

Un dels països més petits que formen part d’Europa és Luxemburg. Aquest país està governat per JC. Junker, un polític de caire socialcristià que en les últimes eleccions va aconseguir 24 diputats i es va quedar a 6 de la majoria absoluta, aquest fet el va portar a pactar amb el Partit Socialista dels Treballadors que tenia 14 diputats, fet que permet al govern governar amb una àmplia majoria absoluta al Parlament.

Quedar lluny de la majoria absoluta no és en principi un impediment per no poder formar un govern fort. Aquest és el cas dels Països Baixos, on la demòcrata cristiana CDA (41 escons) del primer ministre, a qui anomenen "Harry Potter" arrel de la seva gran semblança amb el jove mag, va haver de pactar amb el Partit del Treball (33 escons) i finalment per arribar a la meitat més u dels 150 diputats, la Unió Cristiana també es va sumar al govern.

L’altre país que queda de la vessant atlàntica que té un govern de coalició és Irlanda. El govern irlandès històricament sempre ha estat cosa de dos: Fianna Feil o Fianna Gael. Actualment és el primer qui ostenta la direcció del govern amb Brian Cowen com a primer ministre. El Fianna Feil té 78 representants al Dáil sobre un total de 166, fet que l’obliga a pactar amb els Demòcrates Progressistes que tenen vull escons.

S’ha comprovat que tant al centre, a l’est i a la vessant atlàntica d’Europa les coalicions existeixen i que, a més a més, i molt important, totes elles gaudeixen d’una gran estabilitat parlamentària i governamental, unes característiques bàsiques per a qualsevol govern seriós.

Els països nòrdics que formen part de la UE no n’hi cap que no tingui més d’un partit al govern.
Aquest és el cas de Letònia en què el govern presidit per Aigars Kalvitis està format per el TP, la Unió de Verds i Camperols; pel Primer Partit de Letònia; el Camí Letó; i per la Unió per la Pàtria i la Llibertat. Gairebé un rècord ja que compta amb cinc partits diferents a l’executiu.

La segona de les repúbliques bàltiques, Lituània, també està governada per una coalició, concretament la que formen diversos partits conservadors com el TS-LDK; el LRLS; el TPP i el LCS. Aquest govern està encapçalat per el premier Andrius Kubilius.
L’última república fronterera amb Rússia, Estònia, a partir de les últimes eleccions té un govern format per la conservadora Unió Pro Pàtria i el Partit Socialdemòcrata, que junts obtenen 60 dels 101 diputats totals al Parlament.

La Meca de la socialdemocràcia europea, Suècia, actualment està governada per una coalició de partits de centre dreta. L’eix central d’aquesta coalició és el Partit Conservador que al no arribar a la majoria absoluta va pactar amb el Partit Centrista, amb el Partit Liberal i amb el Cristianodemòcrata, formant d’aquesta manera una majoria absoluta parlamentària enfront a l’oposició del bloc d’esquerres liderat per el partit socialdemòcrata.

Per últim, el darrer país analitzat: Finlàndia. Finlàndia té una presidència socialdemòcrata i un govern de dretes. Aquest govern, també, és de coalició, una coalició que encapçala el partit de Centre del Primer Ministre Matti Vanhanen que té 51 diputats i que juntament amb la Lliga Verda (15 escons) i el Partit Popular Suec (9) formen la majoria parlamentària que dona suport i estabilitat a la governabilitat del govern.

Un cop vistos els diferents tipus de govern que hi ha a la majoria de països d’Europa, és a dir, governs de coalició, es podrien dir algunes consideracions:

La primera és que no tots els governs responen a la tradicional, i vigent, divisió entre dretes i esquerres, tal i com és el cas d’Alemanya, Àustria o Romania, on els dos principals partits comparteixin govern, si bé és cert, per motius diferents.

Segona, no hi ha un patró establert en el sentit de què els partits d’esquerres siguin més favorables a les coalicions que els de dretes, o al revés. Les dues famílies ideològiques practiquen aquesta pràctica quasi a parts iguals.

Tercera, la possibilitat d’establir coalicions no està marcada a partir de la història recent dels països, ja que a Europa es troben governs multipartits als estats de l’ex Unió Soviètica com Hongria o Letònia i també es produeixen coalicions als estats fundadors de la UE com ara Bèlgica. Per tant, l’establiment de coalicions, o la cultura de coalició, és estesa i compartida per els diferents estats d’Europa.

I per últim, cal remarcar una característica que tots els governs de coalició analitzats tenen en comú. Aquesta característica és que tots, tots i tots els governs tenen majoria absoluta als seus parlaments, fet que els permet dur a terme el seu programa. Si un govern en minoria d’un sol partit ja és complicat, només cal veure l’exemple de Zapatero al Regne d’Espanya, un govern de coalició en minoria seria una ruïna, degut a la inestabilitat i quasi ingovernabilitat del govern i també dels partits que en formessin part, sobretot del/s petit/s.

Els governs de coalició són majoria a Europa, però tots, i perdó per la repetició d’un concepte tan simple, tots, tenen majoria absoluta.

12 de juliol de 2009

Aquest Finançament: No!


Avui és diumenge, i normalment cada diumenge publico un post sobre un personatge que ha sigut notícia per alguna raó o altra durant la setmana. Lamentablement aquesta setmana ha sigut la del finançament, i lamentablement sobretot per el resultat final.

És per aquest motiu que a continuació exposo diverses raons del perquè no s’ha d’acceptar aquest model de finançament, unes raons que ha publicat Esquerra Independentista i les quals comparteixo totalment:


ÉS TOTALMENT INSUFICIENT

1) Els 2000-2500 milions d'euros que es preveuen per a cadascun dels tres primers anys d'aplicació del model només representen una reducció del 10% de l'espoli fiscal de 21.000 milions d'euros previst per a l'any 2009 (amb les dades de la Fundació Josep Irla i la Generalitat). L'any 2005 el dèficit fiscal fou de 18.595 milions segons la Fundació Josep Irla.

2) El dèficit de la Generalitat (Ingressos menys despeses) de l'any 2008 va ser de -4800 milions. El finançament pactat condemna la Generalitat a continuar patint importants dèficits públics i perpetua l'espoli fiscal que sofreix Catalunya.
ÉS UN ENGANY

3) Catalunya passarà l'any 2009 del rànquing 93 en finançament per habitant (per sota la mitjana espanyola de 100) a només el 94 amb el nou finançament i com a molt al 97 el 2012. En cap cas al 102 o al 105 com s'està venent. El 102 i el 105 surt de comparar el finançament total de Catalunya (que inclou les partides de Mossos i presons) amb el finançament de la resta de CCAA que no han de fer front a aquestes despeses. Si restem del finançament de Catalunya les partides per fer front a aquestes competències que les altres CCAA s'estalvien, i llavors comparem el finançament de Catalunya -homogeneïtzat- amb el de les altres Comunitats Autònomes ens adonem que tornem a quedar al 94 o 97, molt per sota de la mitjana!.

4) Tal i com ha reconegut la ministra Salgado, el model de finançament és el mateix que va proposar Solbes al mes de desembre de l'any passat i que tots els partits polítics catalans van rebutjar per insuficient.

5) La xifra anunciada de 3855 milions d'euros per al quart any d'aplicació del model el 2012 és una hipòtesi estadística que no es complirà, ja que pronostica un increment impossible d'ingressos per impostos i l'Estat sempre es reservarà el 50% de la despesa pública (com ha assegurat la ministra). La mateixa ministra Salgado no ha volgut corroborar aquesta xifra que només han donat per bona el PSC, ERC i IC.

6) Els 3855 milions d'euros en cap cas representen una reducció d'un terç del dèficit fiscal com s'ha arribat a afirmar. Primer, perquè el 2012 no s'assoliran els 3855 milions com ja hem exposat, segon, perquè l'any 2009 el dèficit fiscal serà de 21.000 milions i un terç d'aquest dèficit representa 7000 milions i no els 5000 calculats per ERC amb les dades del 2005 (dades, a més, del Ministeri d'Economia, obviant les de la pròpia Fundació Irla) i, tercer, perquè no es poden sumar als 3.855 milions 1200 milions més pressupostats per inversions en infrastructures perquè l'Estat sempre executa un nivell d'inversions molt inferior al pressupostat.

7) La ministra Salgado ja ha dit que no contradirà les hipòtesis que cada CCAA faci dels suposats increments de recursos que li reportarà el nou model de finançament. Tothom farà els càlculs que li semblin més oportuns per vendre el finançament a la seva Comunitat Autònoma.

INCOMPLEIX L'ESTATUT DE FORMA FLAGRANT

8) No recull cap de les variables que exigeix l'Estatut i que havien de corregir a l'alça el model de finançament anterior: immigració, esforç fiscal, costos diferencials (major cost de la vida a Catalunya) i població en risc d'exclusió.

9) Moltes de les partides pactades han quedat fora del model i dependran d'allò que els Pressupostos Generals de l'Estat vulguin concedir-nos cada any. Es pressuposa, per tant, que ERC aprovarà els PGE del PSOE i en qualsevol moment aquestes partides poden desaparèixer.

10) L'Estatut preveu tres anys perquè el model s'apliqui, en cap cas quatre. Esperar el 2012 que es compleixin les promeses que ara ens fan aquells que ens han mentit de forma sistemàtica és com esperar un miracle.

11) No hi ha hagut cap tipus de bilateralitat. La ministra ha reconegut més de 100 reunions per pactar el model amb totes les CCAA. Simplement ens hem acoblat al model de règim comú.

Per tot això: No a Aquest Finançament!

11 de juliol de 2009

Pervers Status Quo


Una llàstima, sí. Realment una llàstima, tot i que era d’esperar. Què lluny queda aquell 2003 en què semblava que, per fi, ens menjaríem el món! Al 2003 sembla que per fi la Generalitat tindria un govern que aniria a totes a resoldre els grans problemes estructurals del país i deixaria d’una vegada per totes de jugar amb els seus ciutadans amb l’engany del peix al cove.

Aquell govern, més ben dit, aquell projecte arribava a la Plaça de Sant Jaume a canviar Catalunya. Aquell projecte havia de fer un nou estatut, un estatut que havia d’incloure un finançament ambiciós. Però a més, aquell projecte també venia amb la intenció de fer moltes altres grans coses. Llei de planificació territorial, llei electoral, serveis socials…

No cal ser massa observador com per deduir que allò que al 2003 era optimisme, empenta, compromís i orgull, avui és tot el contrari.

La causa de tot plegat és que les grans peces d’aquest país han pogut més que la voluntat, real, de canvi. En totes les grans operacions que s’ha engegat en els últims anys, un membre o altre del pervers status quo, ha intervingut per arruïnar un projecte positiu per el país. Només cal recordar com dos dies abans de què, el que ara s’omple la boca exigint 5.000 milions per el finançament, el molt convergent Artur Mas pactés retallar d’amagat l’estatut amb Zapatero, es va reunir amb diversos empresaris que li van "demanar" que tanqués l’acord immediatament.

Sí Mas i CiU es van vendre i perdre tota dignitat i credibilitat amb aquella plantofada als catalans i al Parlament, ara és el PSOE-PSC i el tàndem Montilla-Castells al capdavant els que renuncien a un model ambiciós per Catalunya i accepten el que Espanya vol donar. I aquí s’hauria de fer una pregunta: Per què Catalunya sempre accepta que no es compleixi el que diu la llei cap a sota? Per què no pot ser Espanya qui accepti no complir la llei i donar més a Catalunya?

CiU i PSC, els dos membres de l’status quo d’aquest país que es van "passant" el gustàs de trair la voluntat del país i de condemnar diverses generacions a veure com el país, tot i que vol, no pot.

10 de juliol de 2009

No a Aquest Finançament


Segons tot apunta el melodrama de la negociació del nou model de finançament autonòmic està apunt d’acabar-se, ja que tal i com afirmen diversos mitjans, durant el dia d’ahir el conseller socialista Antoni Castells i la vice-presidenta socialista espanyola Elena Salgado haurien arribat a un acord final en quan a xifra i model, només pendent de tancar els serrells.

Aquestes informacions exposen que aquest model incomplirà l’Estatut, ja que la graduació dels anys posteriors a l’entrada de l’aplicació del text se situava al 2011, és a dir, que al 2011 hauria d’arribar al "tope", però com sembla Castells hauria renunciat a aquest fet allargant-ho fins al 2013, conseqüentment s’entén que l’estatut entra en vigor aquest any i no al 2006… A més a més l’acord de finançament, segons el que s’ha publicat, no arribaria ni de bon tros als 3.800 milions que defensen la Cambra i Esquerra com a quantia mínim d’aquest model, ja que se situaria sí per sobre dels 3.000 milions al tercer any d’aplicació, però lluny dels quasi 4.000 estipulats com a sostre baix. I èr últim no està gens clar que el principi d’ordinalitat es respecti, ja que Elena Salgado preveu "colar" alguna partida fora del sistema.
Realment no deixa de ser graciós, per no dir una altra cosa, que quan la Generalitat ha fet públic que aquest any ha tingut un dèficit de 4.000 milions d’euros, el "gobierno de españa" només ofereixi 3.200 milions de finançament al tercer any d’aplicació. Aquest fet tan sols demostra la manera que, mani qui mani, té Espanya d’entendre Catalunya i les seves necessitats.
En resum, que per més "pegats" que la Salgado i el Castells enganxin al model sobre Mossos, justícia i no sé quantes competències més, aquest model no reflecteix ni l’estatut, ni l’ordinalitat, ni una xifra acceptable i molt menys reflexa les necessitats reals del país per fer front als reptes dels pròxims anys com les infrastructures, la immigració, la sanitat, l’educació…

Les reaccions a aquesta notícia no s’han fet esperar. Com era de preveure els dirigents socialistes han sortit tots contents a donar la benvinguda a l’acord, i segons el seu President, Isidre Molas, l’acord "és deu vegades millor que el de l’any 2001". Una vegada més es confon millorar un acord amb què aquesta millora sigui bona. El soci petit del govern, ICV, ja ha donat el "sí" i Joan Saura ja s’ha apressat a comentar que espera el pacte es tanqui en poques hores. Queda clar que, una vegada més, el PSC ha sucumbit envers el PSOE i que, malauradament, l’aposta per acostar el PSC a posicions catalanistes no ha reeixit. Aquesta aposta però haurà servit per mostrar que simplement el PSC no existeix, i que per tant no és més que una pota del PSOE. I què no dir dels acomplexats d’Iniciativa. Uns que s’omplen la boca defensant la classe treballadora del país però que accepten un finançament que els condemna a la misèria. Això és ser d’esquerres de debò? Realment, seria millor que s’integressin al PSOE-PSC i d’aquesta manera poder votar, sense complexos ni atacs de "paquetitits", juntament amb aquells que els hi diuen, talment com es va produir amb l’estatut, la decisió que han de prendre.
Per tant, aquesta situació deixa una vegada més, la decisió en mans d’Esquerra, ja que depenen de la decisió que prengui la Permanent Nacional, que s’està reunint aquesta tarda, dependrà si el govern accepta o no l’acord i si aquest mateix govern té futur o no.

Així doncs com les grans decisions que han marcat l’esdevenir del nostre país en els últims anys, la pilota torna a ser en mans d’Esquerra. A Esquerra sempre li toca el pitjor dels papers, decidir sí el que han pactat uns altres - sigui CiU o el PSOE-PSC- és bo per el país o no. Ho va fer amb l’estatut pactat en nocturnitat i traïdoria per Mas amb Zapatero, i va encertar dient que No, tal i com es pot comprovar en aquests moments en què queda clar que aquell pacte ha sigut una de les pitjor negociacions que mai un polític català ha fet.

Ara li torna a tocar decidir. La situació és difícil, cert, però és en els moments difícils on es demostra la valentia, la coherència i el compromís envers el que es defensa. Esquerra no pot acceptar un model que no sigui bo per Catalunya, i com va dir el President Puigcercós, en cap cas un model que no arribi als 3.800 milions.

Esquerra ha de dir que no a aquest finançament.

8 de juliol de 2009

Finestra Oberta: Catalunya al món: passat i present de la presència de Catalunya al sistema internacional (i II)



Avui publico la segona part del text de l’Adrián Caballero sobre el paper de Catalunya al món.

Un altre terreny important per tenir presència internacional, i més en un context de globalització, és l’econòmic. Podem dir que Catalunya també impulsa una “identitat comercial pròpia”, no tan sols amb la “marca Catalunya” si no també amb una promoció internacional dels sectors empresarials catalans.


La literatura afirma que és el comerç exterior el que fomenta l’expansió econòmica i el creixement progressiu a Catalunya. Serà per això que el nivell d’exportacions internacionals de Catalunya s’ha incrementat exponencialment entre 1991 i 2000 (en major grau que l’augment de les importacions), així com s’ha donat des de 1990 una davallada del saldo comercial amb la resta d’Espanya.


Tot això no és fruït de la casualitat. Des de les institucions catalanes s’ha viscut amb els anys un procés de promoció també econòmica de Catalunya cap a l’exterior. Des de la Conferència que va oferir Jordi Pujol, entre d’altres, d’inversions i negocis a Catalunya a Tel-Aviv al maig de 1987 s’han produït diverses iniciatives i la creació d’institucions i oficines a l’exterior que han servit per impulsar els sectors comercials arreu del món. Un exemple d’impuls d’un sector econòmic és el que va realitzar el Departament d’Indústria i Energia de la Generalitat de Catalunya, que va crear dues entitats per l’ajut a la política industrial, el CIDEM i el COPCA, i que actualment compten amb un gran nombre d’oficines exteriors. Aquest exemple és una mostra de xarxa industrial catalana que, a més de potenciar l’economia catalana, pot arribar a ser un mecanisme de representatitivitat catalana al món.


Per últim, podem fer un cop d’ull a la presència de la cultura catalana arreu del món, ja que pot contribuir a demostrar l’existència de Catalunya com a comunitat nacional, tret important alhora de defendre el dret a l’autodeterminació del poble català.


Artistes catalans sempre han estat a la avantguarda i a primera línea mundial a les seves disciplines. Salvador Dalí o Antoni Gaudí en son una mostra, ja que son mundialment coneguts i son, a més, figures vinculades a la cultura catalana (tot i ser utilitzats al parlar, de vegades, de cultura i art espanyol).


Una prova de la vinculació de la cultura amb la política i les possibilites d’introduir el cas català a l’agenda internacional la va donar el ja mort Pau Casals. El violoncel·lista nascut a El Vendrell va compondre el himne de les Nacions Unides i a la seva intervenció al 1971 va tenir un discurs on afirmà que ell era català (el seu famós I am Catalan) i que Catalunya era “la nació més gran del món”. Va ser, i més en un context on a Espanya imperava el règim feixista del general Franco, una mostra d’identitat nacional històrica diferenciada sense precedents i una oportunitat única de fer arribar a tota la Comunitat Internacional el sentiment català.


En l’actualitat, la societat cultural i artística internacional també reconeix la cultura catalana com diferenciada de l’espanyola. Els dos últims exemples els tenim a la presència de Catalunya la Fira del llibre de Frankfurt de 2007 i a la invitació que s’ha fet per a la participació de Catalunya a la Biennal artística de Venècia l’any 2009 on la seva participació es titularà “La comunitat inconfessable”.

Concloem reflexionant sobre la presencia de Catalunya a les institucions i al marc del sistema internacional, la qual a evolucionat amb el temps des de l’arribada de la democràcia a Espanya. Cada vegada Catalunya s’ha fet un lloc a Conferències Internacionals, tot i que un repte pendent és de ser present amb continuïtat a les institucions claus, com la Unió Europea o les Nacions Unides, tot i que és aquí on el context intern de Comunitat Autònoma dins l’Estat espanyol on és aquest últim qui té la majoria i més importants de les competències en quant a relacions internacionals fa utòpica aquesta possibilitat.


Les relacions econòmiques i culturals que Catalunya pugi mantindre i expandir amb sectors productius claus de l’economia mundial o en estats claus en la presa de decisions a nivell internacional pot ser en aquests moments un dels millors mecanismes que les institucions catalanes i la societat tenen per fer notar la presencia de Catalunya com ens diferenciat d’Espanya i així influir posteriorment a nivell polític.
Responent a la qüestió inicial sobre el reconeixement internacional del “conflicte català”, podem concloure que, si bé el cas de Catalunya com comunitat diferenciada d’Espanya i amb tradició històrica diferent i, inclòs, separada, és conegut per agents importants a la política internacional i s’ha fet referència a Conferències europees i internacionals, tot i que encara manca qualque important com és fer l’èmfasi en un esperit més secessionista o independentista que desperti a les autoritats exteriors (com el Departament d’Estat nord-americà) davant la possibilitat real d’una revolta de la població, tot i que aquesta no sigui certa però que permeti accedir al dret d’autodeterminació i, així, poder aconseguir accedir “legítimament” a les vies de consulta popular recolzades possiblement, en aquest nou context, per les institucions internacionals.


text realitzat per Adrián Caballero

7 de juliol de 2009

La Política Exterior d'Obama


Aquests dies el President Barack Obama ha realitzat una gira diplomàtica per Rússia on ha aconseguit tancar la renovació dels acords per anar desnuclearitzant els exèrcits protagonistes de la Guerra Freda i on, per variar, ha fet un brillant discurs glossant els avantatges que té un sistema democràtic.

La visita a Rússia però va molt bé en el temps per intentar observar com s’està desenvolupant la política exterior de la nova administració Obama cinc mesos desprès de la seva arribada a la Casa Blanca. És per aquest motiu que publico una ressenya feta per l'assignatura "Política Exterior d'espanya i de la Unió Europea" que tractava sobre aquest tema.

La política exterior desenvolupada per la nova administració Obama en els primers mesos del seu mandat s’ha caracteritzat per introduir diverses rectificacions en les línies estratègiques que van marcar les dues legislatures de George W. Bush.

Barack Obama ja va anunciar en el seu discurs d’investidura que la seva política exterior no es basaria en la dicotomia introduïda per Bush entre valors i seguretat, a més que va recalcar que la seva administració no es tancaria a parlar amb tots els seus "enemics" per poder resoldre els conflictes.

L’acció més remarcable des de què Barack Obama és president ha estat l’ordre de tancar la presó de Guantánamo, així com també la prohibició de l’ús de tortures durant els interrogatoris de la CIA a presumptes terroristes i membres de Al-Qaeda.
Obama també ha tirat endavant altres iniciatives de gran calat. Una de les quals és la restructuració de les prioritats nord-americanes pel que respecte als conflictes de l’Iraq i l’Afganistan. En el conflicte iraquià l’administració demòcrata s’ha mostrat favorable a transferir la totalitat del poder a les forces nacionals del país asiàtic, sempre mantenint una petita força residual de l’exèrcit americà. La reducció de tropes a l’Iraq no aniria acompanyada d’una acció similar a l’Afganistan, ja que en aquest país es pretén ampliar els efectius en que els EUA compten per poder fer front al reforçament que Al-Qaeda ha tingut en els últims temps. Relacionat amb aquest factor, també s’amplia l’àrea d’acció, fins a arribar al Pakistan, un país on els Taliban i els membres de la xarxa terrorista de Bin Laden utilitzen com a base operativa.
En pro d’assegurar aquestes línies d’actuació el President Obama ha nomenat uns representants especials en aquests dos països, Afganistan i Pakistan.

Un altre àmbit en què la nova administració Obama ha introduït canvis és en la que fa referència a Cuba. La posició americana envers el règim dictatorial cubà és manté dins d’unes línies generals intocables des de que J.F.Kennedy va decretar l’embargament total a l’illa, aquesta política però sembla que tendeix a esgotar el seu temps. Obama s’ha mostrat favorable a iniciar converses amb el govern de l’illa per poder permetre per exemple l’aixecament de l’embargament o la possibilitat de què els cubans residents als EUA no tinguin restriccions per volar cap a l’Havana. Aquesta nova relació s’ha de basar en un pla de respecte mutu entre els dos països.

En consideració a dues potències en auge, Rússia i la Xina, els EUA reforcen amb els primers la voluntat de reduir les armes nuclears i estratègiques, i amb els segons iniciar una relació de diàleg en temes econòmics i en pro d’avançar cap a un món menys depenent dels combustibles fòssils.

Finalment, també s’opta per reforçar les institucions internacionals de cara a possibilitar la resolució dels conflictes promocionant el diàleg per sobre de la força militar.

Així doncs en una primera aproximació, la nova política nord-americana es basa en intentar ser part de la solució dels problemes del món juntament amb altres, i no com a únic actor d’aquesta solució. Aquesta consideració es basa en què en l’era de la globalització, és necessària una intervenció global. A més, la nova administració ha canviat l’enfocament de la resolució dels conflictes, incentivant les iniciatives polítiques i derivant a un segon lloc, sense excloure-les, les de caire militar.

3 de juliol de 2009

Finestra Oberta: Catalunya al món: passat i present de la presència de Catalunya al sistema internacional (I)

Avui i demà publico dins de la secció “Finestra Oberta” el treball d’un company de classe sobre el paper de Catalunya al món, corresponent al Seminari d’Estudiants en Acció sobre el dret a l’autodeterminació.

Al març de 2009 la Secretaria d’Estat nord-americana Hilary Clinton va visitar oficialment les institucions de la Unió Europea. A un torn de preguntes, una estudiant assistent d’un eurodiputat gal·lès li va preguntar sobre la seva posició en vers els casos de nacions sense estat com Escòcia, Gales o Catalunya i de les seves aspiracions independentistes. La resposta de la ex primera dama va ser contundent: “No interferiré en els assumptes interns dels Estats”. Segons la distinció feta pel professor Jaume Lopez a una conferència, el reconeixement internacional de l’existència d’un conflicte no resolt és una de les dues condicions necessàries per parlar de dret a l’autodeterminació del poble en qüestió. L’altra condició és l’existència de drets històrics d’una comunitat nacional, condició que es compleix al cas català i que, per tant, si volem parlar d’un dret a la autodeterminació pel poble català, fa que haguem d’aprofundir en el reconeixement internacional o no que té el cas català.

Les intencions sobiranistes i d’independència de Catalunya no ha sigut un tema important a l’agenda política de la societat internacional. És a dir, no trobarem gaires declaracions de polítics internacionals parlant explícitament del cas català i oferint una opinió formal. Tot i això, trobem proves de com el tema català, no tant en sentit independentista però sí més en sentit d’existència d’una diferent nació a Espanya i d’existència d’un ens diferent a l’estatal amb capacitat de decisió i amb voluntat de més grau de decisió, està present a la política mundial. Jordi Pujol, President de la Generalitat de Catalunya entre 1980 i 2003, va contribuir en quant a la imatge i projecció de Catalunya internacionalment. Tenint en compte el poc marge que deixa la Constitució Espanyola a la Comunitats Autònomes en quant a les relacions exteriors, la intervenció de Pujol a nivell internacional va contribuir per donar a conèixer la identitat de Catalunya com a identitat diferencia de l’espanyola i per contribuir a que la industria catalana sigui competent a nivell internacional.

En el terreny més polític, Catalunya a participat en diverses conferències i col·loquis on a deixat empremta de les seves intencions i de la seva identitat pròpia davant la comunitat internacional. L’any 1984 ja es va introduir internacionalment el concepte d’integració de Catalunya dins el món i de la seva capacitat com a nació diferenciada. Va ser , curiosament, a un Simposi internacional sobre temes ibèrics on el president Pujol va aprofitar la seva intervenció per transmetre el sentiment abans comentat. Aquest sentiment no implica anar contra la unitat d’Espanya, com les pròpies institucions catalanes s’han encarregat de matisar i difondre en altres conferències europees i internacionals, com la que es va celebrar a Bruges al febrer de 1989 amb el títol de “Catalunya i Europa: el paper d’una comunitat autònoma dins la CEE”, on es va deixar la clar l’status quo català de nació sense estat però on es va afirmar que la majoria de catalans no tenien intencions secessionistes.

La defensa i promoció de la identitat catalana ha sigut i és un dels objectius de la Generalitat de Catalunya. Aquest fet es manifesta amb la creació de institucions encarregades de la difusió i promoció de Catalunya al context internacional. A 1990 es va crear el Gabinet d’Actuacions Exteriors (GAAEE), encarregat de coordinar l’activitat exterior del Govern, de promocionar la cooperació interregional amb altres regions europees i la imatge de Catalunya, i d’aconseguir la màxima eficiència envers l’exercici de les competències de la comunitat autònoma a les relacions exteriors. Va ser un pas important per a formalitzar en una institució les relacions que Catalunya mantindrà amb l’exterior.

Amb aquesta intenció es va anar evolucionant institucionalment, i així va ser com es va crear dos anys desprès el comissionat per a Actuacions Exteriors per aprofitar l’esclat de presència exterior de Catalunya i aprofitar-ne al màxim les possibilitats d’èxits.

Per altra banda, no es petita la intervenció de Catalunya dins la UE tot i que sigui per mitja de Conferències temàtiques o la Comissió de les Regions, la qual no té competències importants ni vinculants.


post realitzat per Adrià Caballero

2 de juliol de 2009

Dicotomia socialista


És conegut per tothom que la legislatura catalana penja d’un fil molt prim, un fil que es pot trencar el pròxim 16 de juliol quan, cosa també coneguda per totohm, el “gobierno de españa” incompleixi de nou l’estatut en matèria de finaçament.

Referit al tema del finançament només un apunt. Segons s’ha publicat aquesta setmana en alguns diaris, el govern té un informe on s’especifica que el “gobierno de españa” pot complir estrictament el que diu l’estatut en quan a l’aplicació del principi d’ordinalitat, però que aquest fet no anirà acompanyat d’un increment substencial, i necessari, de les finances de la Generalitat. Aquest fet ja l’havien apuntat diversos experts que analitzant el text pactat per Artur Mas i Zapatero afirmaven que els articles són escrits de tal manera que es deixen a la sort de la interpretació que el lector en faci. És de suposar que Mas ja sabia el que es feia quan va pactar el que va pactar, sobretot tenint en compte que qui té l’última paraula és sempre el “gobierno de españa”. Es clar que tot i això, la interpretació dels articles possibilita tan que Zapatero quasi no augmenti els diners per Catalunya i al mateix temps que Mas es despengi exigint un mínim de 5.000 milions d’euros per la Generalitat.

Tornant al tema del principi. La legislatura s’esgota, o com a minim està en camí d’esgotar-se, i els partits ja comencen a morue les seves màquines de cara les eleccions. Tots els diferents partits tenen els seus problemes intenrs i d’identitat, ningú n’està al marge, i per contra del que hom pugui pensar, qui té el més gran problema no és pas Esquerra, tal i com intenten mostrar diferents mitjans, sinó que qui té més problemes d’identitat és el PSC-PSOE.

D’aquí a pocs dies el PSC haurà de decidir si Catalunya o Espanya, si Poble o Pàtria. El PSC haurà de decidir a qui és fidel, o a la classe treballadora de Catalunya i al poble català, o a la pàtria espanyola, al PSOE i a l’Espanya unida i homogènia.

Que el PSC no ho té fàcil es pot observar clarament amb un parell de fets sorgits aquesta setmana. Per una banda l’aparició d’una agrupació de dins del PSC que demana que el PSOE s’implanti una federació del partit, degut, afirmen, que el PSC s’ha tornat nacionalista. Bé, cadascú que cregui el que més li plagui. En un altre punt ideològic, Ferran Mascarell publicava a l’AVUI un article en què convidava al PSC a assumir un discurs nacional viable i ambiciós, alhora que afirmava que l’Espanya plural era una via morta així com constatava que Catalunya a Madrid no té aliats.

Aquesta sortida de Ferran Mascarell va rebre el “correctiu” per part d’algun dirigent del PSC dient que Mascarell no era cap dirigent del socialisme català i que per tant que no parlés d’estratègia.
Més enllà del què digin des de Nicaragua, el que s’observa és que les aigües a can PSC van “rebueltes”. I és que com deia Mascarell o el PSC formula una possible via nacional ambiciosa o ja poden anar oblidant tornar a governar la Generalitat. El problema però és que si el PSC fa algun gest “d’ambició nacional”, via finançament o estatut, el que li pot comportar és el trencament amb el PSOE.

Per tant, el PSC es troba en una dicotomia: o Catalunya o Espanya. O els treballadors de SEAT de l’àrea metropolitana o els de Renault de Burgos i a Zapatero.

Ells trien a qui ser fidels.

1 de juliol de 2009

El Dret a l'Autodeterminació a la UE. Els Precedents i Catalunya (i II)


Kosovo i Montenegro han aconseguit ser estats independents amb el concurs de la Unió Europea.

A partir d’aquesta afirmació sorgeixen diverses preguntes a fer. Es pot establir algun paral·lelisme entre aquests dos processos d’independència amb Catalunya? Si es tirés endavant tal procés, Catalunya quedaria fora de la UE?

Segons el diputat d’Esquerra és possible aplicar el dret democràtic a Catalunya, a més de què en cas de produir-se tal fet, l’adhesió a la Unió Europea tindria possibilitats d’aconseguir-se.

En el primer punt Bertran apunta de què primerament cal considerar que Catalunya actualment ja forma part de la Unió Europea i que per tant el procés per "expulsar-la" del fòrum europeu seria complex i no afavoriria a ningú.

En segon lloc, la construcció europea es basa en la lògica de l’imperi, és a dir, en la construcció de com més territori millor per poder expandir el mercat comú. En la hipotètica situació de què Catalunya exercís el dret democràtic i s’apostés per la independència, la Unió Europea difícilment prendria la decisió de deixar un mercat de quasi 8 milions d’habitants.

I finalment l’adhesió de Catalunya a la Unió Europea el que planteja és un debat de subjectes. El debat es fonamenta en el sentit que els contraris a la independència catalana esgrimeixen de què en cas d’exercir-se l’opció independentista el país quedaria exclòs de la UE ja que només el Regne d’Espanya en podria continuar formant part com a subjecte firmant dels tractats que donen peu a la Unió, per contra diversos experts consideren que al produir-se la independència d’una part d’un estat membre, els dos subjectes sorgits esdevenen o dos nous estats o dos estats continuadors de l’antic estat. És a dir, per exemple el Tractat de Maastricht del 1992 el Regne d’Espanya el va firmar, i conseqüentment Catalunya també en va ser inclosa ja que formava part d’aquest estat. En produir-se la independència catalana, ni el subjecte Catalunya ni el subjecte nou d’Espanya van firmar aquell tractat ja que cap dels dos és el Regne d’Espanya de 1992. La qüestió és que s’obre la porta a considerar els dos subjectes membres dins de la Unió o als dos fora.
En qualsevol cas aquest és un debat no resolt en l’àmbit europeu i per tant encara no es pot oferir una resolució definitiva en aquest tema.

Per altra banda i també responent a les dues preguntes anteriors, Anthony Guilliland exposava en la seva intervenció el procés seguit per el Partit Nacional Escocès per dur a terme un referèndum d’independència a la seva nació.
Guilliland feia referència l’estratègia que el govern d’Alex Salmond pretén impulsar, una estratègia que es basa en un concepte: l’ampliació interna. Aquesta ampliació es fonamentaria en els següents pilars:
Tan Escòcia com la resta de Regne Unit es mantenen a la Unió Europea; la corona britànica segueix sent qui ostenta el títol de cap d’estat a Escòcia; el Regne Unit passa a anomenar-se Regnes Units; i s’independitzen els Parlaments. Remarcar que en el context actual el mercat està garantit per l’existència de la UE.
Pel que fa a l’ingrés d’Escòcia a la Unió, es planteja que primerament es formulin unes condicions via negociació, i que un cop complertes per Escòcia, els estats membres donin l’acceptació al nou estat.

Un dels altres temes que es van introduir en la presentació va ser el paper que poden jugar els diferents partits nacionals de les diferents nacions sense estat que hi ha arreu d’Europa, ja que sense la voluntat dels partits per tirar endavant processos d’autodeterminació aquests no arribaran. Així el professor Guilliland exposava que aquests partits tenen tres opcions en relació a la seva posició envers a la Unió Europea: estar en contra de la UE; mantenir l’status quo; o lluitar per la independència del seu país.

En l’actualitat i en ple període de les eleccions europees, seria convenient preguntar-se quina relació es proposa des dels diversos partits nacionals de Catalunya amb Europa i la Unió.

Per una banda Convergència i Unió no fa cap al·lusió al fet de la possibilitat de Catalunya d’exercir el dret a l’autodeterminació en el seu programa electoral. CiU tot així defensa que en "l’actual món globalitzat i les seves circumstàncies ens permeten buscar el nostre reconeixement com a nació, no ja només en el marc de l’estat espanyol, sinó directament al món." Tot i aquesta declaració no hi ha cap proposta en pro d’avançar en aquest tema.

Per altra banda l’altre partit nacional, Esquerra, en el seu programa electoral europeu proposa que des d’Europa s’elabori un protocol que reguli el dret a les nacions a exercir el dret a l’autodeterminació. Aquest protocol, tal i com va exposar el candidat Oriol Junqueras, s’hauria de formular a partir de l’experiència dels casos de Montenegro i Kosovo, ja que la UE va avalar i tutelar tot el procés.

En aquesta conferència es va posar de manifest doncs, que l’exercici del dret a l’autodeterminació a Europa és possible, sobretot arran dels casos de Kosovo i Montenegro.