#PresidentCompanys 71 Anys Després

"Así que como un hombre, nada menos que como un hombre habrá muerto ajusticiado sin justicia en su Barcelona querida, los que le han asesinado no se dan cuenta de que acaban de hacer un héroe de las libertades catalanas. Un héroe obre quien pronto se alzará la leyenda. Y los héroes y mártires legendarios son terriblemente peligrosos para los verdugos. "

El Conte de l'Avi José

En José és un molt bon avi, sí, d’aquells que asseuen els néts a la falda i els hi expliquen contes o històries. Contes inventats o de la tradició oral del país i històries o vivències d’uns temps que segur que sonen llunyans per les orelles que les escolten.

L’avi José té moltes d’històries per explicar, moltes, en sap un niu. I en la gran majoria d’elles, ell n’és el protagonista, potser no el principal però sí que destacat i això als seus néts els hi encanta. L’avi José defensa i exposa totes les històries amb una veu clara i convincent, arrossegant les esses i amb aquell ímpetu que tant el va caracteritzar de jove i normalment cada cop aconsegueix que els seus néts estiguin atents durant tot el relat. Els seus néts l’estimen molt i recorden sempre aquell conte d’abans d’anar a dormir quan estan a casa de l’avi José i que sempre, sempre, sempre els hi explica.

El conte tracta, com la majoria de contes infantils, d’uns senyors molt, molt i molt bons que s’enfrontaven a uns molt, molt i molt dolents. L’avi José sempre comença així “hi havia una vegada uns senyors dolents, dolents que volien tornar a la foscor totes les coses bones que els senyors bons, bons havien aconseguit i la gent els hi tenia molta, molta por”. Els néts, per allò de no ferir els sentiments del seu estimat avi, no li diuen mai però comencen a estar cansats que cada vegada els hi expliqui, quasi, el mateix conte, pensen “l’avi es fa gran i li costa pensar nous contes”. En defensa de l’avi José s’ha de dir que igual-igual el conte no és, sempre hi ha alguna diferència com per exemple el nom dels protagonistes. Una vegada els bons s’anomenen José o Carmen o José Luis, i els dolents o Mariano o José Maria o Alejo. En fi, malgrat que els protagonistes canvien de nom el conte, al parer dels néts, és repetitiu.

Tot i que és un molt bon avi, en José segur que té un nét que, desfent-se dels sentiments o de la prudència, algun dia li preguntarà: “Avi, em pots explicar un altre conte?”. No estic segur que l’avi José ho aconsegueixi. L’avi José només sap explicar un conte, i estic convençut que al final, fins i tot els seus néts, l’avorriran.

Article publicat al 13alacarta.cat

Duran, TV3 i els Lobbies

La llei de l’Audiovisual que es va aprovar l’any 2010, amb el suport entusiasta de la patronal UTECA i del PSOE, el PP i de CIU, és una llei que en resum el que fa és enfortir el sector privat espanyol i arracona el sector públic, fent-li perdre tota la publicitat.

Durant el tràmit parlamentari hi van haver veus que van alertar que aquesta restricció pressupostària als mitjans públics espanyols tard o d’hora s’acabaria traslladant al cas català. Fins ara, aquestes temences eren només això. Però amb la recent reforma de la llei catalana pactada entre CIU i PP i amb les declaracions d’alguns polítics espanyols, el sistema públic català pot estar en perill. L’últim ha sigut Duran i Lleida qui en una entrevista a una ràdio privada d’un grup mediàtic molt important (Planeta) va afirmar que “de TV3 vamos a recortar, y mucho”. No sé si aquestes declaracions Duran les va fer en tant que polític espanyol més ben valorat, com a representant del Govern a Madrid, com a candidat de CIU o com a etern ‘ministeriable’. O potser tot a la vegada. En tot cas resulta preocupant que des del govern català s’impulsin polítiques que posen en perill el model de TV3 i que el candidat del partit del govern faci alegres declaracions que, encara més, posen en perill la pública de Catalunya. Potser és que, com va dir Oriol Pujol, Duran parla com a representant dels lobbies espanyols.

Article publicat al 3 de vuit al 14 d'octubre del 2011

ERC Una Setmana Després

El cap de setmana passat va significar el punt àlgid de la renovació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El canvi de direcció a la cúpula dels republicans ha sigut, contra tot pronòstic i contra la praxi del partit, tranquil•la i sense confrontacions. ERC ha sabut articular una nova direcció sense trencaments, escissions i sense transmetre a l’opinió pública la típica i tòpica imatge polonesa de partit ingovernable ple de friquis.

Però més enllà de canvi de persones, ERC ha canviat d’estratègia? Ha abandonat l’eix social i s’ha entregat, només, al nacional? Durant el procés de primàries en certa premsa protosocialista es va intentar identificar aquelles eleccions com la confrontació de les dues preteses ànimes de la formació: la del front patriòtic i la del front d’esquerres. A partir de la victòria d’Alfred Bosch, que tenia el suport de Junqueras, es va anar imposant el discurs del “gir a la dreta” d’ERC i d’apropament a CIU. En aquest sentit és molt recomanable llegir un apunt del bloc “El Pati dels Tarongers” dels blocs de l’ARA. Com a resum de la qüestió una frase que va dir la nova secretaria general, Marta Rovira: “si hem fet un gir ha sigut de 360 graus”. Queda clar.

Però on si que hi ha hagut un canvi ha sigut en relació amb el fragmentat món de l’independentisme. Esquerra finalment farà candidatura conjunta amb diferents associacions, entre elles Reagrupament, que portarà per nom: Esquerra Republicana de Catalunya – Catalunya Sí!. Aquest fet demostra que sí, que els errors del passat on regnava més la voluntat de ser el gran líder d’un grup petit d’irreductibles, està passant a la història i s’imposa la voluntat de sumar.

L’equip de Junqueras en una setmana ha estat capaç d’aconseguir que ERC hagi renovat seva la imatge, ERC ha cercat la unitat, en part l’ha aconseguit, i fet important, sense que això signifiqués renunciar a l’ideari del partit: independència i preservació de l’estat del benestar.
A ERC li cal canviar les maneres i la forma en com dir què pensa i què vol. El qui ho diu ja ho ha fet. I només cal escoltar Junqueras per veure que l’han encertat.

Article publicat al 13alacarta.cat el 8 d'octubre del 2011

Ara Toca No

Avui a partir de les 15:00h els socis compromissaris del Barça podran decidir dues qüestions claus en el futur del club. Avui es decideix si s’aprova la publicitat a la samarreta de Qatar Foundation i si s’autoritza la Grada Jove ‘Fanàtics’.

Des de que a inicis d’aquest any el president Rosell va firmar el contracte amb Qatar Foundation ha corregut el missatge, que s’ha accentuat molt aquests últims dies, de que el Barça només podrà seguir sent gran si manté l’acord amb Qatar Foundation. Caram, aquesta sí que és bona! Ara el Barça dependrà d’un patrocini en particular. Si s’ha aconseguit aquest contracte, és que també se’n pot firmar un altre amb condicions favorables. Un dels arguments que la Junta Rosell està repetint des de que es va fer públic l’acord és que el Barça té la samarreta més cara del món del futbol, i per tant, seria una bogeria deixar-lo escapar. Un argument però que no és del tot cert perquè el Manchester United n’ha firmat un, també aquesta temporada, per valor superior. Entenc que renunciar a 30 milions per temporada, i amb la planificació pressupostària feta per aquest any, és una bona raó per votar a favor de Qatar, però aquí és on es xoca amb els valors del club. Sí, aquesta frase que encertadament sota la presidència de Joan Laporta es convertir-se en la síntesi del significat del club: “més que un club”. De la mateixa manera que era del tot reprovable un acord amb Pequin 2008 o amb Bet&Win, ara també ho és amb Qatar Foundation. Ser el Barça comporta responsabilitats que segurament, altres equips desconeixen i trobarien ridícules, però el Barça té un patrimoni que convindria preservar.

I l’altre gran tema de la jornada: la Grada Jove, una de les grans promeses de Sandro Rosell durant la campanya, és a dir, una de les poques coses que va dir. I com amb Qatar Fundation cal dir No a la grada jove. No perquè es consideri que el Camp Nou anima molt durant els partits, perquè realment a vegades caldria una mica més de soroll, sinó perquè el que és intolerable seria la tornada dels violents al Camp. Va costar molt que marxessin i deixessin l’status que havien aconseguit amb les èpoques del blanc i negre de la dinastia Nuñez i Gaspart. Va costar amenaces, un complot per apallissar al president Laporta... el Barça, en això també, ha exercit de capdavanter. Res a veure amb les complicitats de la majoria d’equips amb certs grups ultres com per exemple el Madrid de Florentino amb els Ultra Sur.

El Barça no és només una entitat que ha de gestionar un pressupost, el Barça també és una entitat que transmet uns valors i que s’ha convertit en un referent mundial a través dels seus èxits, cert, però també per una determinada manera de fer les coses i de representar uns valors universals.

publicat al 13alacarta.cat el 24 de setembre

El Que Vindrà

El passat dilluns milers i milers de persones van concentrar-se davant els ajuntaments del país per mostrar el seu suport a l’escola catalana i al model d’immersió lingüística que es veu amenaçat per diverses sentències judicials. Cal ser conscients però, que la sentència del TSJC és només un avís. La garrotada grossa encara no ha arribat. El PP va portar al Tribunal Constitucional la llei d’Educació catalana, i és en aquest recurs d’on pot venir el cop. Si toquen la LEC, toquen la llengua.

Alguns potser encara mantenen certa tendència a l’optimisme (que quan passa a ser crònica es converteix en bogeria) que el TC salvarà el model. Allà ells, però amb la propera majoria folgada que aconseguirà el PP el 20N serà el mateix govern qui li farà la feina. I clar, el monstre del PP espanta tant, que qualsevol cosa al seu costat sembla millor. Però desenganyem-nos. No hi ha possible alternativa. No n’hi ha quan en el fons els dos grans partits espanyols comparteixen els elements bàsics del què és Espanya. Tindran matisos, cert, però la base és la mateixa. La mateixa que continua deixant el català fora de la Unió Europea, la que no el deixa parlar al Congrés dels Diputats, la que ofega el corredor mediterrani o la mateixa que espolia els Països Catalans. Ho va dir Zapatero dimecres: “la idea de l’Espanya plural, és Espanya plural, però Espanya”.

Article publicat al 3 de vuit al 16 de setembre del 2011

Que l'Arbre No Ens Tapi El Bosc(h)

S’acosten temps moguts i qui no s’hi adapti, caurà. Els últims anys han estat estressants i sembla que la tendència no canviarà en els que vindran. En poc temps hem passat de viure en un oasi on res es movia a passar ràpidament pel Dragon Khan de l’elaboració l’Estatut i a patir la seva sentència intolerable. Però a més, hem vist com la societat del consumisme desenfrenat ha assistit a l’esfondrament del sistema econòmic i hem vist com els governs en comptes de reaccionar i canviar, han apostat per endurir les idees neoliberals que ens hi han portat, com per exemple limitar el deute amb la Constitució.

Durant aquest temps a més hem viscut mobilitzacions ciutadanes sense precedents, començant per l’il•lusionant 10J de l’any passat pel dret a decidir, les consultes i acabant pel moviment dels indignats que reclama reformes al sistema. Cal adaptar-se perquè el món d’ahir no és el món d’avui. Pretendre continuar com si res d’això hagués passat i creient que el camí prèviament recorregut ja és suficient seria el més gran dels errors.

Hem d’evitar que l’arbre ens pugui tapar el bosc(h) perquè si malgrat tot seguim amb propostes i solucions pensades ahir, els desafiaments d’avui s’escolaran i, sense pretendre-ho, estarem col•laborant a mantenir l’status quo.

Cal, doncs, fer de les crisis oportunitats i saber canviar per millorar.

article publicat al 3 de vuit al 2 de setembre del 2011