21 de gener del 2010

Obama, Un Any i Desprès de Massachusetts


Ha passat un any des de què Barack Obama va jurar com a 44é President dels Estats Units, un jurament que es va produir enmig d’un corrent de simpatia, esperança i confiança cap a aquest home d’Il·linois que encarnava les ànsies de canvi de la societat americana, fet que l’havia catapultat a ocupar el Despatx Oval de la Casa Blanca amb la victòria del 4 de novembre del 2008.

Un any desprès però, aquella esperança queda, si més no, enterbolida. Obama va arribar a la presidència amb una agenda de reformes i amb unes expectatives altes. Els seus votants no eren els típics votants passotes que per poca cosa que es faci ja estaran contents, la coalició d’electors que Obama va crear era una coalició amb un alt grau ideològic, és a dir, que no es conformarien amb petites passes. I d’aquí plora la criatura.

El primer any d’Obama ha comportat èxits, sí, però no els suficients per mantenir activats els milers i milers de simpatitzants que van creure en el canvi que propugnava Obama. La presidència Obama ha aconseguit la nominació de la primera dona llatina per al Tribunal Suprem, un èxit. També s’han posat les primeres passes per tal d’avançar en el combat al canvi climàtic, s’ha reformat la política exterior amb la introducció de l’smart power, s’ha aprovat el pla d’estímul econòmic que de moment té un èxit acceptable… s’han fet passos interessants, però insuficients per la gran esperança que Obama va generar. Fent un paral·lelisme una mica arriscat, a Obama li passa el que li ha passat al Govern tripartit. Al 2003 es van generar unes grans expectatives de canvi, però que al final no s’han produït, fet que pot passar gran factura als partits amb un projecte més ambiciós i amb un votant més exigent.

Obama celebra l’any en el càrrec amb una derrota sense precedents al Senat. Perdre l’escó dels Kennedy a Massachusetts és una tragèdia no només sentimental per el que significa per el món demòcrata, sinó perquè amb aquesta derrota es posa en quarantena l’agenda política del President. El Partit Demòcrata ha perdut la majoria qualificada que els permetia evitar el filibustarimse per part del Partit Republicà. Ara amb Scott Brown al Senat els republicans podran altra vegada torpedinar totes les iniciatives del President, que ja ha avisat que es pot governar via decrets…. Una de les altres qüestions que es deriven de la derrota a l’estat de Massachusetts és que es demostra que el Partit Republicà està resistint millor del que s’esperava. L’elecció d’Obama i sobretot el seu triomf en estats considerats tradicionalment republicans, van fer pensar en una nova era de domini hegemònic per els demòcrates. Ara desprès de les derrotes a Virgínia, New Jersey i Massachusetts, aquesta idea perd força. El Partit Republicà ha mobilitzat les seves bases en contra de qualsevol proposta del President. El GOP ha declarat la guerra permanent a Obama i les grans marxes i campanyes en contra de la reforma sanitària en són una mostra. Tot i la manca de lideratge real que pateix el Partit Republicà, s’ha de reconèixer que la seva estratègia d’oposició a tot i per a tot es mostra efectiva ja que no només mobilitza a la pròpia base, sinó que amb aquesta acció també desmoralitza el sector que dóna suport al President al comprovar que no s’avança cap al canvi promès.

Obama encara el seu segon any de legislatura amb els mateixos reptes que el primer any: reforma sanitària, guerres de l’Iraq i Afganistan; reforma dels mercats financers, canvi climàtic, atur, economia…. Però a diferència del primer ho farà amb una popularitat rondant el 55% i amb la pèrdua de la majoria de bloqueig al Senat.

Els canvis han de començar a arribar, seria una llàstima que tot hagués estat, només, un somni.


3 comentaris:

Albrock ha dit...

Doncs em temo molt que només serà un somni (o un malson, segons amb qui parlis). T'oblides del votant independent que és qui realment decideix en les eleccions. El votant blanc, educat, de classe mitja-alta, moderat en temes socials i d'exterior, però conservador en temes econòmics... Aquest és l'elector que Obama ha oblidat.

No són les dones, negres i companyia qui Obama ha de recuperar (aquests sempre seràn demòcrates), sinó aquest votant. Obama potser s'ha portat acceptablement en temes socials, però segueix capficat en enviar tropes allà on pot, i a gastar una enorme quantitat de diners en diverses aventures que aquest votant no vol... Que hagi aconseguit superar al Bush en dèficit públic és molt gros, i això ha fet veure a aquest votant que entre l'Obama i el Bush no hi ha pas tanta diferència, i que potser el GOP, una mica més lliure de neocons comunistes, pot tornar a ser l'esperança.

Si el teu missatge és de movilitzar la "base demòcrata", avoques l'Obama a un escenari com el de les eleccions de 1984...

Andrew ha dit...

Alex, totalment d'acord.
Tot i així, comparar l'Obama i el Bush és un greu error.
Com a mínim, George Bush tenia una política exterior valenta, conscient dels problemes que encarnava el terrorisme integrista per la seguretat occidental.

Amb l'Obama, la política exterior s'ha convertit en allò que cantava la Nuria Fergó "las palabritas se las lleva el viento, las palabritas se las lleva el aire".

Pere Sàbat ha dit...

Àlex,

Segurament l'elector al que et refereixies s'ha vist massa influenciat per l'agressiva campanya del GOP. Amb tot amb el discurs de l'estat de la Unió, i amb la posada en marxa de les mesures encarades a les classes mitjanes, Obama pot recuperar la totalitat dels desencisats. A +, ha tornat a reunir l'equip de campanya de les presidencials per les legislatives. La cosa pinta bé.

El missatge era mobilitzar el votant democrata del 2008, aquell capaç de guanyar Colorado, Virginia, Carolina, Oregon... aquest votant que creia en un canvi, en una nova esperança. Aquest és el votant.

Andreu,

Bush l'únic que va fer va ser augmentar el perill inegrista amb les seves absurdes guerres. Obama no es tou, el que és es intel.ligent. Sap que Iraq és l'equivocació + gran en política exterior americana de les últmes dècades, i per això la vol acabar ja. Obama, ve Hillary, sap que la verdaderament important és Afganistan, i que si es perd l'estabilització del país pot comportar grans problemes.