Estiu Tragicòmic

Sembla que la tragicomèdia en què s’ha convertit l’esdevenir diari de l’estatut, finançament inclòs, està arribant al final. Un final que promet ser espectacular, amb uns canvis de guió a última hora que ni l’Spilberg hauria pogut idear en la vida. Tindrem finançament? Quant arribarà la sentència de l’estatut? Aguantarà el govern? Eleccions anticipades o govern en minoria de PSC i ICV?

En referència a l’estatut La Vanguardia publica avui que ara sembla que la sentència sortirà enmig de les vacances d’estiu, a mig agost. Realment si es confirma aquesta data no serà res més que un nou acte de manca d’ètica i de traïció, ja que fer sortir la sentència en aquestes dates només es produirà per intentar deixar sense gaire força la reacció patriòtica que hi haurà, ja que tot i que es discuteix el grau de la retallada el que no es dubta és que hi haurà una bona trinxada del text. Aquesta és una nova gota a introduir al got, cada vegada més ple, d’estratègies amb un alt grau de maquiavelisme i de cinisme que les estructures del Regne d’Espanya estan utilitzant durant tot el procés estatutari.
Faltarà veure com i quant es produeix aquesta sentència i la reacció dels partits i de tota la societat civil, una reacció que ja es podrà entreveure a partir de com evolucioni cada actor més enllà del 15 de juliol.

L’altre punt que en discussió és el finançament. El finançament tot sembla que segueix igual, és a dir, el discurs de més val un No acord que un mal acord continua sent el defensat per el govern, discurs que assegura que no s’acceptarà un acord de finançament que no sigui el que Catalunya necessita. Esperem que aquest discurs continuí en peu fins al 15 de juliol. Tanmateix sembla que no serà així.
Ahir el conseller d’Economia ja va apuntar que s’havien aproximat posicions. Aquest fet és molt greu, ja que Catalunya no pot cedir ni cinc cèntims. A més a més si a aquesta declaració del conseller socialista s’hi sumen les que va fer el primer secretari del PSC, José Montilla, afirmant que l’acord era pròxim ja s’entreveu que les cames socialistes comencen a flaquejar. Un exemple d’aquest flaquejament de cames socialistes, va ser la frase de Montilla al Parlament a l’hora de descartar un front català contra el PSOE dient que "prefereixo els amics del PSOE encara que m’hi baralli, que un front català".

Sembla doncs que el PSC s’està preparant clarament per firmar un acord amb el PSOE, un acord que no serà suficient per el país, però que segurament si que complirà l’estatut ja que aquesta norma "bàsica" de Catalunya deixa un alt grau d’interpretació per obra i gràcia del Pacte Mas-Zapatero del 21 de gener del 2006, el màxim responsable de la situació en què es troba el país.

En definitiva, caldrà estar alerta per impedir que el PSOE i el "gobierno de españa" ens coli un fiançament nefast, un fiançament nefast que sembla que el PSC cada cop veu amb més bons ulls. Uns bons ulls que arran de les declaracions de diversos dirigents del PSOE en què asseguren que Catalunya estarà per sobre de la mitjana espanyola, sembla que han perdut el món de vista. Catalunya no en té prou en "més que la mitjana", ja que el que cal preservar per sobre de tot és l’ordinalitat, és a dir, el lloc del rànquing abans i desprès de l’anivellament. No serveix estar per sobre la mitjana espanyola si abans de l’anivellament Catalunya és la segona Comunitat, i desprès passa a ser la novena. Això és fer trampa.

La pel·lícula està arribant al final, i és just quan aquesta part arriba que el guió es retorça per donar a l’espectador la major espectacularitat possible. Seria desitjable però, que aquest gran espectacle ens conduís cap a una situació en què ens puguem sentir orgullosos de la classe política, i no com tantes vegades, avergonyits i amb el cap cot.