Abans de la mitjanit del dissabte, abans de passar de la reflexió a l’acció, un diari d’un país veí, germà de llengua, ha publicat la que serà l’última enquesta abans del sondeig de TV3 a les vuit del vespre de demà.
A grans trets l’única novetat és l’auge dels ultra nacionalistes de Ciutadans i la incògnita cada vegada més gran de que algun moviment extraparlamentari pugui entrar al Parlament. La resta però, segueix la mateixa tendència que s’apunta des de fa mesos.
Hi ha un refrany popular que diu que “qui la fa la paga”. És un refrany bastant utilitzat i serveix per exemple, per descriure l’estat de ràbia expressada per Joan Gaspar després de la traïció de Figo l’any 2000 al fitxar pel Madrid. Massa cops no és així i també passa que qui la paga no la fa. Extrapolant-lo a l’àmbit polític, i seguint prenent com a bones les enquestes, queda clar que els ciutadans faran pagar a les forces del govern els plats trencats de la situació econòmica. És normal, doncs, a tots els països del nostre entorn qui forma part del govern està patint un descens molt considerable a les enquestes o perdent directament les eleccions. I si no, que li ho preguntin a l’Obama.
Si ens fixem però més detalladament amb els sondeigs de casa nostra, és Esquerra qui més baixa. I baixa molt. La baixada més que tenir relació en la crisi econòmica, té a veure en una altra crisi que patim. La de model de país. Després de 30 anys de peixalcovisme i sobretot un cop passada la sentència de l’estatut, ens trobem que no sabem què som, ni on volem anar, ni com fer-ho. Els horitzons pels quals es van edificar els dos governs catalanistes i d’esquerres han caigut com aquells castells de cartes que es fan a les taules del bar de la universitat. Es tenia la sensació de què amb la reforma de l’estatut i amb l’entrada de l’independentisme al govern, les etapes es cremaries tan ràpidament que ni ens n’adonaríem i que arribaria un dia que seriem independents. Les etapes s’han cremat, sí, però la percepció que queda és de fracàs i de retrocés nacional.
Esquerra paga precisament aquesta sensació. S’ha establert a l’imaginari que el partit independentista ha estat supeditat i adduït pel gran poder socialista espanyol i que a canvi d’unes cadires –argument simplista sobretot per qui el diu ja que CiU i Mas en donaven més – han venut el país i el ideals.
Això són percepcions, respectables, però no deixen de ser pensaments que poden anar i venir. En contraposició queden els fets. I quins fets? Cert és que algú dirà que és normal que Esquerra baixi perquè no s’ha proclamat la independència. Això seria cert, si algú em pogués explicar com amb només un 14% del vot i 21 diputats de 135 es pot fer. Si algú m’ho sap explicar doncs estic disposat a escoltar-lo, i si em convenç fins i tot a fer-li un monument. Siguem seriosos. Miracles, la gent normal, no en fa. Les dades però canten. Avui hi ha més independentistes que mai. Avui la independència forma part de la centralitat política. Avui d’independència no només en parlen els independentistes, sinó que també els que en són contraris. Avui l’independentisme és transversal. Avui la gran majoria de la societat té clar que amb Espanya és impossible d’avançar i que per tenir una societat més justa i un estat del benestar més potent l’únic que podem fer és caminar cap a la independència. I això, això no són fets? Realment algú es pensava que es declararia la independència amb 21 diputats? Que fàcil, no?
Els anys de govern d’esquerres s’han acabat. I s’han acabat perquè s’han succeït moltes etapes en poc temps. S’ha passat d’una concepció on negociar amb Madrid i treure’n un pessic era titllat d’heroisme nacional, a abominar aquesta pràctica. S’ha passat de somniar amb una Espanya plural i federal a deixar-ho simplement pels necis i genollaires. La llàstima de tot plegat és que qui ho aprofitarà més serà qui més va fer perquè les etapes no avancessin, qui va intentar –i intenta- continuar amb el peix al cove. La crisi del sistema autonòmic si havia de repercutir negativament a algú, aquests havien de ser els dos grans partits que havien fet d’aquesta pràctica el seu modus operandi. Els camins de la història però, són capritxosos i l’hi ha tocat el rebre a aquell que va revolucionar la casa. I sí, dic revolucionar perquè el que s’ha viscut aquests anys és una revolució. Pensem per un moment com estàvem fa set anys i com estem ara. Pensem-hi.
Hem avançat, hem progressat i la llibertat és més a prop que mai. Alguna cosa s’haurà fet bé doncs. Amb el temps prendrem distància i, espero, podrem analitzar millor el gran salt que han significat aquests set anys i així podrem posar en relleu la tasca de l’esquerra independentista en el govern de la Generalitat, que tot i alguna ombra, ha iniciat una tasca transformadora per posar aquest país en la posició de sortida per lluitar per la seva llibertat. I pagarem de bon grat.
A grans trets l’única novetat és l’auge dels ultra nacionalistes de Ciutadans i la incògnita cada vegada més gran de que algun moviment extraparlamentari pugui entrar al Parlament. La resta però, segueix la mateixa tendència que s’apunta des de fa mesos.
Hi ha un refrany popular que diu que “qui la fa la paga”. És un refrany bastant utilitzat i serveix per exemple, per descriure l’estat de ràbia expressada per Joan Gaspar després de la traïció de Figo l’any 2000 al fitxar pel Madrid. Massa cops no és així i també passa que qui la paga no la fa. Extrapolant-lo a l’àmbit polític, i seguint prenent com a bones les enquestes, queda clar que els ciutadans faran pagar a les forces del govern els plats trencats de la situació econòmica. És normal, doncs, a tots els països del nostre entorn qui forma part del govern està patint un descens molt considerable a les enquestes o perdent directament les eleccions. I si no, que li ho preguntin a l’Obama.
Si ens fixem però més detalladament amb els sondeigs de casa nostra, és Esquerra qui més baixa. I baixa molt. La baixada més que tenir relació en la crisi econòmica, té a veure en una altra crisi que patim. La de model de país. Després de 30 anys de peixalcovisme i sobretot un cop passada la sentència de l’estatut, ens trobem que no sabem què som, ni on volem anar, ni com fer-ho. Els horitzons pels quals es van edificar els dos governs catalanistes i d’esquerres han caigut com aquells castells de cartes que es fan a les taules del bar de la universitat. Es tenia la sensació de què amb la reforma de l’estatut i amb l’entrada de l’independentisme al govern, les etapes es cremaries tan ràpidament que ni ens n’adonaríem i que arribaria un dia que seriem independents. Les etapes s’han cremat, sí, però la percepció que queda és de fracàs i de retrocés nacional.
Esquerra paga precisament aquesta sensació. S’ha establert a l’imaginari que el partit independentista ha estat supeditat i adduït pel gran poder socialista espanyol i que a canvi d’unes cadires –argument simplista sobretot per qui el diu ja que CiU i Mas en donaven més – han venut el país i el ideals.
Això són percepcions, respectables, però no deixen de ser pensaments que poden anar i venir. En contraposició queden els fets. I quins fets? Cert és que algú dirà que és normal que Esquerra baixi perquè no s’ha proclamat la independència. Això seria cert, si algú em pogués explicar com amb només un 14% del vot i 21 diputats de 135 es pot fer. Si algú m’ho sap explicar doncs estic disposat a escoltar-lo, i si em convenç fins i tot a fer-li un monument. Siguem seriosos. Miracles, la gent normal, no en fa. Les dades però canten. Avui hi ha més independentistes que mai. Avui la independència forma part de la centralitat política. Avui d’independència no només en parlen els independentistes, sinó que també els que en són contraris. Avui l’independentisme és transversal. Avui la gran majoria de la societat té clar que amb Espanya és impossible d’avançar i que per tenir una societat més justa i un estat del benestar més potent l’únic que podem fer és caminar cap a la independència. I això, això no són fets? Realment algú es pensava que es declararia la independència amb 21 diputats? Que fàcil, no?
Els anys de govern d’esquerres s’han acabat. I s’han acabat perquè s’han succeït moltes etapes en poc temps. S’ha passat d’una concepció on negociar amb Madrid i treure’n un pessic era titllat d’heroisme nacional, a abominar aquesta pràctica. S’ha passat de somniar amb una Espanya plural i federal a deixar-ho simplement pels necis i genollaires. La llàstima de tot plegat és que qui ho aprofitarà més serà qui més va fer perquè les etapes no avancessin, qui va intentar –i intenta- continuar amb el peix al cove. La crisi del sistema autonòmic si havia de repercutir negativament a algú, aquests havien de ser els dos grans partits que havien fet d’aquesta pràctica el seu modus operandi. Els camins de la història però, són capritxosos i l’hi ha tocat el rebre a aquell que va revolucionar la casa. I sí, dic revolucionar perquè el que s’ha viscut aquests anys és una revolució. Pensem per un moment com estàvem fa set anys i com estem ara. Pensem-hi.
Hem avançat, hem progressat i la llibertat és més a prop que mai. Alguna cosa s’haurà fet bé doncs. Amb el temps prendrem distància i, espero, podrem analitzar millor el gran salt que han significat aquests set anys i així podrem posar en relleu la tasca de l’esquerra independentista en el govern de la Generalitat, que tot i alguna ombra, ha iniciat una tasca transformadora per posar aquest país en la posició de sortida per lluitar per la seva llibertat. I pagarem de bon grat.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada