Aquesta setmana s’ha esclarit el dubte que quedava pendent. Ja se sap el número dos de la llista del PSC-PSOE de cara les eleccions del novembre. Montserrat Tura prendrà el relleu a Antoni Castells i acompanyarà Montilla en el tàndem electoral. I amb Tura, els tàndems de les candidatures dels partits catalans ja estan confeccionats.
Ara que entrem en campanya, segur, no tardarem a escoltar que algú parla d’americanització de la política catalana sobretot en el període electoral. I la veritat, no cal entrar en campanya per adonar-se’n, ja que qui no practica l’estratègia del “permanent campaign”? Els partits no esperen a fer campanya durant els quinze dies estipulats sinó que comencen just l’endemà de les darreres eleccions. L’americanització és un fet evident, i que un dels punts informatius hagi estat precisament l’elecció del número dos de la candidatura del partit socialista així ho demostra. El tàndem electoral és una importació dels Estats Units, on sí que té sentit parlar de tàndems, ja que a les eleccions s’hi vota el President i el Vice-president, però no a Catalunya on el sistema electoral és parlamentari. Amb tot, és un element interessant, no només per la premsa, sinó també per els partits.
El tàndem s’elegeix en gran part per suplir les carències que té el candidat, un fet que es pot observar perfectament en les eleccions americanes del 2008 on el Partit Demòcrata es va decantar per una persona vinculada als afers internacional (Joe Biden) mentre que el Partit Republicà va optar per un membre de la línia dura (Sarah Palin) per contrarestar les visions moderades de McCain. L’elecció de la persona que acompanya el candidat a la presidència, en el nostre cas de la Generalitat, s’ha d’efectuar a partir dels valors i de la imatge que es vol transmetre.
L’elecció de Tura és el cas paradigmàtic, tal i com ho va ser la de Castells al 2006. Enfront un Montilla, i sobretot, ara també d’un Corbacho que representen un electorat més espanyolista, el PSC-PSOE per fer valer les primeres tres sigles han d’optar per un perfil que s’hi adapti millor. La contrarèplica la trobem al 2003 quan darrera de Pasqual Maragall el PSC-PSOE hi ha situar Manuela de Madre. Amb Tura a més el PSC posa al capdavant una política de raça, una de les més ben valorades per la població i que gaudeix d’una imatge immaculada. Un tàndem en equilibri entre PSC i PSOE. Un equilibri que existeix en els dos primers llocs però no en els cinc…
Convergència i Unió situa entre els dos primers llocs a un membre de cada partit. Així, CDC escull el candidat a la presidència de la Generalitat, i Unió elegeix el seu número dos. El tàndem així no és massa extrapolable als altres, però també té certes semblances amb el PSC-PSOE. La número dos de Mas és Joana Ortega, una gran desconeguda per la població. Ortega, que ha aparegut en els actes de presentació de campanya acompanyant el totpoderós Mariscal Madí, ofereix una cara nova a la candidatura de Mas, en contraposició a l’altra candidata d’Unió que sonava per el número dos, Núria de Gispert que era una habitual dels governs de Pujol i que no lligava massa amb el lema de “començar il·lusiona”… Segurament el perfil baix d’Ortega conflueix perfectament amb l’estratègia convergent de vendre Mas com el proper President. CiU no necessita, a priori, un contrapès.
Per darrera de Joan Puigcercós Esquerra hi situa el President del Parlament, Ernest Benach. Benach ha deixat la seva circumscripció natural, Tarragona, per integrar-se de segon de Puigcercós. Aquesta incorporació s’ha explicat com a “pacificació” del partit a nivell intern i en sumar les persones de major rellevància. És una tàctica que pot resultar semblant a la del 2006 quan per sota de Carod-Rovira hi va anar precisament Joan Puigcercós per demostrar que el partit anava a una. Ara repeteixen operació en les eleccions més complicades en dècades. Benach ofereix una imatge pública de renovació política, de sentit comú i de serietat, unes característiques bàsiques per a qualsevol candidatura o tàndem.
I finalment Iniciativa. Amb un cartell al 50% de renovació i continuisme, ICV presenta Joan Herrera per primer cop i Dolors Camats de dos que repeteix. Més enllà de retirar un candidat, Joan Saura, no sembla que Herrera aporti més del que feia Saura al 2006 ni que Dolors Camats supleixi carències del candidat a la presidència.
Vistos els tàndems, crec que realment els únics que estan pensats en aquest terme són el del PSC-PSOE i el d’Esquerra, ja que tenen raons i estratègies més enllà de la paritat o regles internes per col·locar a Tura i Benach en els números dos de la candidatura. Els altres, tot i poder també respondre a aquest fet, ho encaren més als media que a altres consideracions.
Ara que entrem en campanya, segur, no tardarem a escoltar que algú parla d’americanització de la política catalana sobretot en el període electoral. I la veritat, no cal entrar en campanya per adonar-se’n, ja que qui no practica l’estratègia del “permanent campaign”? Els partits no esperen a fer campanya durant els quinze dies estipulats sinó que comencen just l’endemà de les darreres eleccions. L’americanització és un fet evident, i que un dels punts informatius hagi estat precisament l’elecció del número dos de la candidatura del partit socialista així ho demostra. El tàndem electoral és una importació dels Estats Units, on sí que té sentit parlar de tàndems, ja que a les eleccions s’hi vota el President i el Vice-president, però no a Catalunya on el sistema electoral és parlamentari. Amb tot, és un element interessant, no només per la premsa, sinó també per els partits.
El tàndem s’elegeix en gran part per suplir les carències que té el candidat, un fet que es pot observar perfectament en les eleccions americanes del 2008 on el Partit Demòcrata es va decantar per una persona vinculada als afers internacional (Joe Biden) mentre que el Partit Republicà va optar per un membre de la línia dura (Sarah Palin) per contrarestar les visions moderades de McCain. L’elecció de la persona que acompanya el candidat a la presidència, en el nostre cas de la Generalitat, s’ha d’efectuar a partir dels valors i de la imatge que es vol transmetre.
L’elecció de Tura és el cas paradigmàtic, tal i com ho va ser la de Castells al 2006. Enfront un Montilla, i sobretot, ara també d’un Corbacho que representen un electorat més espanyolista, el PSC-PSOE per fer valer les primeres tres sigles han d’optar per un perfil que s’hi adapti millor. La contrarèplica la trobem al 2003 quan darrera de Pasqual Maragall el PSC-PSOE hi ha situar Manuela de Madre. Amb Tura a més el PSC posa al capdavant una política de raça, una de les més ben valorades per la població i que gaudeix d’una imatge immaculada. Un tàndem en equilibri entre PSC i PSOE. Un equilibri que existeix en els dos primers llocs però no en els cinc…
Convergència i Unió situa entre els dos primers llocs a un membre de cada partit. Així, CDC escull el candidat a la presidència de la Generalitat, i Unió elegeix el seu número dos. El tàndem així no és massa extrapolable als altres, però també té certes semblances amb el PSC-PSOE. La número dos de Mas és Joana Ortega, una gran desconeguda per la població. Ortega, que ha aparegut en els actes de presentació de campanya acompanyant el totpoderós Mariscal Madí, ofereix una cara nova a la candidatura de Mas, en contraposició a l’altra candidata d’Unió que sonava per el número dos, Núria de Gispert que era una habitual dels governs de Pujol i que no lligava massa amb el lema de “començar il·lusiona”… Segurament el perfil baix d’Ortega conflueix perfectament amb l’estratègia convergent de vendre Mas com el proper President. CiU no necessita, a priori, un contrapès.
Per darrera de Joan Puigcercós Esquerra hi situa el President del Parlament, Ernest Benach. Benach ha deixat la seva circumscripció natural, Tarragona, per integrar-se de segon de Puigcercós. Aquesta incorporació s’ha explicat com a “pacificació” del partit a nivell intern i en sumar les persones de major rellevància. És una tàctica que pot resultar semblant a la del 2006 quan per sota de Carod-Rovira hi va anar precisament Joan Puigcercós per demostrar que el partit anava a una. Ara repeteixen operació en les eleccions més complicades en dècades. Benach ofereix una imatge pública de renovació política, de sentit comú i de serietat, unes característiques bàsiques per a qualsevol candidatura o tàndem.
I finalment Iniciativa. Amb un cartell al 50% de renovació i continuisme, ICV presenta Joan Herrera per primer cop i Dolors Camats de dos que repeteix. Més enllà de retirar un candidat, Joan Saura, no sembla que Herrera aporti més del que feia Saura al 2006 ni que Dolors Camats supleixi carències del candidat a la presidència.
Vistos els tàndems, crec que realment els únics que estan pensats en aquest terme són el del PSC-PSOE i el d’Esquerra, ja que tenen raons i estratègies més enllà de la paritat o regles internes per col·locar a Tura i Benach en els números dos de la candidatura. Els altres, tot i poder també respondre a aquest fet, ho encaren més als media que a altres consideracions.
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada